Author Archives: Sani Girona Roig

Dijous de Sessió parlamentària pel Carmel

Avui, el post serà puntillista. No queda temps per a disenyar estratègies escripturoses. Així doncs… Vet-ho aquí:

–         De bon matí, dutxa purificadora. A mi, l’aigua m’agrada com més calenta, millor!… Més encara al matí quan sents per la ràdio el rosari de temperatures que són arreu d’allò més arronçadores. Res d’aigua freda ni de dutxa escocesa…. fins a ple estiu i encara.

–         M’he guanyat el pa amb la suor del front, el desgast de la gola i  l’aniquilació involuntària de tot un munt de neurones… No he comptat les desferres però he notat com feien figa. No hi ha pas manera de deconnectar … I n’haurem d’aprendre per sobreviure!

–         Tarda–vespre. He seguit una bona estona el debat sobre l’afer del Carmel a la tele. He pensat que avui tocava escriure sobre el debat. Però … jo fóra molt mal cronista. M’agrada la retòrica de gairebé tothom… Avui fins i tot el Piquer semblava que ho fes bé, que tingués una mica de raó i no fes massa comèdia. El tema era prou seriós com per no fer broma.
Això del 3% portarà molta cua… ja tindrem temps d’analitzar-lo a fons i veure que fins i tot es deu poder multiplicar per 2 o per 3… com á mínim. 
Ja tenim Comissió . Aquesta ha d’anar amb majúscules. I per anar bé, hauria de ser la mare de totes les comissions,  atès que les obres públiques són des de sempre l’Estafa model de totes les estafes. Un pou sense fons que va a parar a un munt de butxaques… Recordeu aquell anunci del “T’agrada conduir?” doncs els fan per a ells. Oi que tot passejant per un port esportiu veieu una  munió de vaixells  que mai no us podreu comprar? Doncs són propietat d’aquella gent que es beneficia de les obres públiques… i negocis semblants.
Per un moment el cap m’ha gfastat una broma… I si l’evoranc hagués sigut a Pedralbes? La Generalidad farà fallida anuncia satisfet l’ABC de Madrid… Ca, tonto, em dia l’altre jo… Imposible, no tinguis cap malson. A Pedralbes no els fan túnels!

Potser avançarem un pas en la civilització del país si s’aconsegueix que després de la Comissió en surti una llei que fixi el total de l’Estafa futura en una quantitat raonable i no com fins ara que ateny xifres astronòmiques, sense que ningú no es posi vermell.

 

–         La ràdio, que escoltava tot fent un trajecte urbà, anunciava que G. Moustaki i P. Ibáñez fan un recital on canten llurs  cançons de sempre … En Moustaki … “ Et nous ferons de chaque jour | toute une eternité d’amour | … que nous vivrons à en mourir”.  Mona com per fer-ne una bandera… oi?  Però el temps passa, tot canvia i “res no és”.  Es per la gent de una altra generació, la meva.
M*  em va proposar l’altre dia de treure’m entrades, però aquesta vegada no va bé. Em conformaré amb posar unes K7s. Vosaltres com passeu de K7 a CD? Què es necessita exactament? Es gaire complicada l’endollada?

–         Porca misèria. Darrer capítol de la temporada… ;-(  El tràiler del capítol ens havia enganyat a tots  fent-nos creure que la parella marxaria junta cap als Estats Units. Molt bo. Molt bo…
Si voleu situar Salt Lake City … cliqueu la web dels mapes de la Universitat de Texas.
Tot el món a quatre clics de distància.
Joel i tropa: trobaré faltar el vostre somriure. Torneu aviat!

–         Repàs mental a l’agenda pública de demà. Sobre tot pensar a tornar uns llibres i unes revistes a la biblioteca. Agafar un llibre de la Laura Freixes potser també un d’en Cabrera Infante. Clicar a alguna hora o altra els catablogs  més especials. No fer cap ganyota si ningú no ha deixat cap comentari.

–         Encara em quedava omplir el aquest post i enviar-lo… En això estem i ja anem acabant, senyories… Jo m’havia pseudo-imposat una mena de regla  no escrita que equivalgués a “nulla quinzena sense quatre ratlles”… Res de voler forçar més la màquina … això ho deixem per als més cracks, més potents, més alts, més  forts, tutti quanti … ;-)

     I on posar-ho? Potser que em decideixi a encetar una secció tan calaix de sastre com les altres, però que quedi bufona… a la vista, a la orella i al tacte:  Metonímies i Sinècdoques.  Pot ser que un apartat amb aquest títol m’ajudi a postejar sense vergonya una mica “cada dia…”, però ja fa temps que miro de no prometre res a ningú, ni a mi mateix, és clar. Si la carn és ja força feble, l’esperit encarà ho és més!
Bona nit … o bon dia … a qui es deixi caure per aquests vorals.

[@more@]

Comentaris tancats a Dijous de Sessió parlamentària pel Carmel

Com evitar l’abstenció?

urnes encara buides

A La Vanguardia d’avui 20/2/2005, diumenge, dia de votació, l’article de Toni Clapés i camarilla   (pg. XZ)  … fa diana, l’encerta al cent per cent.
El SÍ  o el NO, a seques,  i sense possibilitat de matís, acaben sent els responsables de la massa elevada abstenció.

Suprimiu el matís i tot se’n va en orris.  Paul Verlaine  ho sabia bé i cantava: 
Car nous voulons la Nuance encor/
Pas la Couleur, rien que la nuance !/
Oh ! la nuance seule fiance/
Le rêve au rêve et la flûte au cor .

Res no impediria, -oi?- que dins de les opcions del SÍ hi haguessin dos o tres colors, dos o tres matisos….  Un  SÍ  Ciuero o Psoero,  un SÍ amb boqueta de pinyó o d’altres a imaginar…

El mateix per al NO:  un  NO  ERCenós , un NO  Lamazarenc , un NO Aznarós i  pepero… 
Jo insisteixo en el vot NUL, igualment democràtic, i per si quallés  la idea que cal també una mica de fantasia en les properes eleccions, demano, deia,  retoladors de colors … ecològics, clar, no cal dir-ho ;-) a l’abast de tothom, perquè qui ho desitgi pinti eslògans o versets o qualsevulla al bell mig de les paperetes…
I prou, no ens passem amb les opcions que la generositat trenca el sac.

No sé si tanta kermesse i alegria esquerdaria la caixa i esquinçaria el pressupost. Però ho dubto… Tot sigui per la pàtria grossa.

Crec que seria una festa de color i de precisió. Crec que es podria parlar –així sí- de la gran festa de la democràcia.

Polítics de tots pelatges, d’aqui i arreu d’Europa… , mira, ja esteu informats de com resoldre el problema de l’abstenció. Teniu la clau de la solució. Au, aneu doncs  a  posar fil a l’agulla per a la propera votació. Recordeu que Virgili ja avisava  "audentes fortuna juvat"  que en llatí actual dóna una cosa així com "Fortune favours the bold" .. and creative minds, afegiria modestament jo  ; -) 

[@more@]

Comentaris tancats a Com evitar l’abstenció?

Darrer oxímoron

Dedicat a Miquel Bauçà

Darrer Oxímoron

Que els has vist Miquel?
Per fer-te la punyeta , Miquel,
Han acudit al toc de trompeta
Ompliren el Palau Moja, Miquel,
L’espai ple a vessar, Miquel!
Has vist tota la trepa, Miquel
Bauçà, tot un nou oximoró
Perdona’ls, Miquel. Perdona’ls.
Era per fer-te la punyeta
Però només el dia del comiat.

Ho entens? Venien a venjar-se,
Alguns, d’allò tan creatiu, del teu
Apartat de correus, saps, Miquel?
Això els fa una certa gràcia.
D’altres, i eren molts, Miquel,
Sense aquest acte, haguessin
Viscut malament, rosec salvatge.
Rosec d’haver-te oblidat en vida.
La mala consciència, el negre corb,
Miquel, tot allò que fa malviure
La gent que, havent-te de recordar
T’oblidava. I feien bé oi Miquel?
Ara ja et deixaran descansar
Miquel, i alguns que no eren allà
Ara et començaran a conèixer
I fins i tot t’estimaran, Miquel,
Descansa en pau per sempre.

Llegirem sencer el teu missatge,
Miquel, només si tu ho vols.
Només si ens permets de fer-ho,
I si vols, i llavors ens ho toleres
Allà on siguis t’ho farem saber.

[@more@]

2 Comments

La verdadera vida és allà on tu vols!


Una amiga em va portar no fa gaire, dins del mes de febrer, un retall de La Vanguardia del mes d’octubre.

Jo el vaig plegar i entaforar -és un dir- dins l’agenda, i no l’havia tornat a mirar fins avui.

Ha coincidit trobar-lo i llegir-lo amb el fet d’haver llegit, fa una estona, un correu d’una professora de francès explicant que al seu institut a Granollers havien fet desaparèixer l’assignatura optativa de francès. Qui? Algún cabronás? “Malditos roedores !”…

El títol de l’article del dilluns 4/10/2004 , pg. 32,  és:  “Ex-alumnos del Liceo Francés”, escrit per Laura Freixas.

De les moltes coses que s’hi aprenen, n’hi ha tres que em criden realment l’atenció.

Una és que ens quedem sense saber del cert si l’Ada Castells va estudiar al Lycée com sa germana, que ella sí que hi va anar (diu la Laura).
La segona, la satisfacció, l’orgull que notes que senten ells i elles, exalumnes,  de saber-se formar part d’una casta o capella singular:
“ … nos dejó una herencia de rigor, laicismo, pesnsamiento abstracto,(…) nos ha infundido unos principios -disciplina, trabajo, autoexigencia –por los cuales los antiguos alumnos del Liceo, aunque no se conozcan , se reconocen entre sí.(…)”

La tercera és que, a més d’imprimir caràcter, tal un sacrament d’aquells de catecisme ;-) el fet d’haver estudiat i reeixit el Lycée de Barcelona, ensenyava, segons la Laura, a descobrir que “La vraie vie est ailleurs” …  Mira que n’és de maco… i de "ben trovato"!
Amb menys classe, alguns ens hi vam acostar, o una cosa semblant, llegint en Prévert : L’accent grave de l’élève Hamlet : “je suis ‘où’ je ne suis pas”.
Sempre ser a un altre lloc i sempre aspirar a tenir una cosa diferent d’aquella que ja posseïm… Dubto que a cap poeta, per poc poeta que sigui,  li pugui passar altrament. O si no … ja no fóra Poeta.

Laura, ves escrivint els teus “runruns” … nèctars de balmosa nostàlgia. I de tant en tant, per al nostre plaer, no oblidis de dir-nos on ets, de dir-nos per allà on pares … El teu article m’ha tocat. Sans blague. Seguiem en contacte.
Això sí, tu acabes dient : “Creíamos (…) que la verdadera vida no es que esté aquí o allà (…) sino que está, por definición, donde no estamos”.
Això no, Laura, això no. No t’ho creguis!

[@more@]

Comentaris tancats a La verdadera vida és allà on tu vols!

Porca misèria. TV3. Gràcies. Felicitats!

Avui tampoc m’he volgut perdre el capítol de "Porca misèria". I he disfrutat.
Com que ja porta uns mesos i no només no m’ha decebut, sinó que m’està interessant més …
M’atreveixo a pronosticar que com a sèrie farà història … s’ho estan "currant" de veritat.
Tots ho estan fent entre perfecte i plusquamperfet, però entre tots, el personatge de la Natàlia em té el cor robat.

Mercè, bonica, … una interpretació meravellosa!  Accepta la meva floreta ;-)

A Sinopsi diuent :
(…)  Això és "Porca Misèria", una sèrie que parla de persones que tenen "jefes" que s’atribueixen mèrits dels seus subordinats, de persones que estan progra-mades per autodestruir-se en cas d’infidelitat, de persones que es compren pantalons que els van estrets pensant que al cap de quinze dies s’hauran aprimat, de persones que no necessiten tenir responsabilitats, de persones que s’enamoren de la persona equivocada.  (…). "

He anat a web TV3 per trobar una imatge i he descobert que, com no podia ser altrament, hi ha el fòrum corresponent…
i m’he llegit alguns missatges. Tot va be, sembla… i me’n alegro. Gràcies. Felicitats!

A tot l’equip… Molta "merda"!

[@more@]

1 Comment

La Constitució europea? Aneu-hi pensant!

Barbara Henn

Els 7 perquès, avui  [me’ls]  els  fa l’Ada Castells a la secció "Per acabar"  de l’Avui del 8.2.2005. p. 72 .
Comença amb una pregunta [retórica?]  al títol i després n’hi afegeix 6 més amb les que acaba la columna.

"Sí o no a què?"
(…)
Què passaria si guanyés la negativa? 
¿S’interpretaria com un no a aquests valors o com un no al fet que no estiguin prou defensats?
Què canviarà a les nostres vides després de les eleccions?  Quins van ser el temes més discutits a l’hora d’elaborar-la?
Es possible fer-ne una altra versió?
Ei que hi ha algú?"

Si l’Ada obrís un blog potser no cobraria però hi hauria munió de lectors que a hores d’ara
ja li haurien contestat – oi que sí cobloguers/res?- si no a totes, a algunes de les 7 preguntes.
Ada… Ja no diguis que no t’hem dit com es fa …

I escolta, els perquès , sisplau, sisplau, sisplau! , deixa’ns els a nosaltres, pobres pecadors i blogaires,
vosaltres, els i les periodistes, feu el favor de contestar, proposar, il·lustrar, destapar, resseguir,
descobrir i criticar…  Cadascú la seva feina  ;-)

Per part meva… tres cosetes:
1. D’aqui fins al dia vint queden moltes hores … No us precipiteu i aneu-hi pensant. No doneu el vot per decidit ni tancat. De savis és rectificar.
2. Em permeto recordar, perquè sempre hi ha algú que ho oblida, que no hi ha 3 alternatives sinó 4 possibilitats:  SI, NO, quedar-se a casa i vot nul. [vot que s’aconsegueix amb un petit esforç complementari com fóra afegir-hi alguna prosa,  un poema en prosa, un gargot o un dibuix pintat].  
3. No em pregunteu què faré jo perquè no us ho penso contestar. Sóc home reflexiu i m’ho pensaré fins al final.

[@more@]

Comentaris tancats a La Constitució europea? Aneu-hi pensant!

Fantasies hivernoses


Preprimavera hivernosa o bunyol de carnaval

Noto que brancots i branques ja em fan nosa

Però encara no me les vols tallar?

Maleït tu, ni t’ho pensis, jo no m’ho penso callar

No penses en cap vegetal, ni en mi, prunera joiosa

Prunera soc que no em vull presonera

Mes tota sola no em puc pas escapar

Només em puc despullar de les fulles tremoloses

Les branques seques tu me has d’escapsar!

Penja el blog, les conneries, i vine a fer allò que cal

Deixa-ho tot, poda’m ja d’una puta vegada

No vull tenir aquesta alçada, ja quasi toco allà dalt

Canvia tecles i comentaris pel xerrac i la destral.

Vine i torna a tocar el foc , la brasa i l’escorça,

La terra on em vas plantar un dia de primavera

Deixa-ho tot, baixa corrent i vine per la drecera

Tot allò que oblidaràs, la terra t’ho retornarà amb força

[@more@]

1 Comment

Determinismes?

Barbara Hann

El Temps universitari Nº33 gener 2005.  "El cervell enganya el jo"

Gerhard Roth:
– "El sistema límbic té la primera i l’última paraula en la direcció dels actes. Mentrestant es produeix la gran entrada en escena del l’intel·lecte i la raó, però només són assessors. Per a les decisons són determinants els sentiments, les experiències, les esperances i les pors que marquen una persona durant la seva vida i determinen el seu comportament " (pg. 11)

Tot el que li contesta el seu interlocutor, Eberhard Schockenhoff, professor de teologia moral a la Universitat de Friburg i membre del Consell Etic Alemany us ho deixo perquè ho descobriu v’altres mateixos … Jo només n’agafo un trosset ben especial:
– "Déu no ha creat l’home com un titella, sinó com un company. Vol un amor recíproc, no una obediència sense voluntat."

Au…  l’enigma està servit … El bon desembolicador que ho desemboliqui una mica, bon desembolicador serà…
Salut  i  Carnaval!

____________

PS. Aquesta pintura tan mona és de Barbara Henn

[@more@]

1 Comment

Mala maror a la blogosfera?

Barbara Henn

Per a  "Realitats i Miratges" de Jacqueline i a "Gotes d’Isnel".
____________

He sentit sanglots llargs, violins tot queixosos…

Massa mala maror a tota la blogosfera?

Massa tsunamitat de blogs a la Catosfera?

Enyorant tal volta el desert? La pedra foguera?

Escolta què et diré amb eixos versos galdosos

Sentir els vostres noms ja enivra els meus somnis

Nanarí narandero ben a prop d’Hipercor

Nanarí, nanarà, narannà narandero

Tirulí  tirulà i tatarí tararero

Llegir els vostres posts és ben dolç pel meu cor


Quan éreu només vint no hi havia aquest feeling

Quan éreu només vint regnava, cruel, la foscor

Ara que sóm més de mil tot és mel molt més dolça

Ara que som tants, xiscla: Ara! I digues no a l’enyor!


;-) Sani

[@more@]

3 Comments

Et recomano …

Benvolgut  blogòfil,
Amb el present post, et comunico que e
l teu perfil blogològic fa de tu “públic objectiu” per a consumir  i , si et ve de gust, comentar alguna de les informacions que es referencien tot seguit. No te’n perdis gaires :

  

  1. El Mundo. Suplement de Cultura nº 8.  4.2.2005. Tendències. Ellas cuentan su vida sexual. Pp. 1-2
  2. El Mundo. Suplement de Cultura nº 8.  4.2.2005. Tendències. La vigència de Sartre contra la tortura. El Teatre Guash de Barcelona es converteix en una sala de tortures.  P. 3
  3. El País. 4.2.2005.    Catalunya / 3.  “De Montesquieu a Rajoy”  d’en  Joan B. Culla i Clarà. 
  4. Setmani El Temps.  1077.  1 al 7.2.2005. Tot sencer ( o, com a mínim …)

         4.1.  Secció Gatonera . L’acudit. Pg 3
4.2. 
“Taronges, cotxes, mobles … i bisbes “ El país Valencià …) "Fàbrica de bisbes"  d’en Víctor Maceda . Pp. 46-49.
4.3. 
El Temps. Suplement. “Els gens van a missa ”  o … Pot estar determinat genèticament el grau d’espiritualitat d’un individu?  Pp. 4-7.
4.4. 
El Temps. Suplement. “El cervell enganya el jo”. Conversa entre un neurobiòleg i un teòleg sobre l’existència del lliure albir.  Pp. 9-14.

Blogòfils "sem" i a la blogosfera "mos trovarem" ;-) Bon Carnaval.

[@more@]

Comentaris tancats a Et recomano …

El sentit de la vida ?

El sentit de la vida.

Que em perdonin l’atreviment els filòsofs de veritat, però jo m’atreveixo a afirmar que el sentit de la vida, és això: el fet de sentir-se bé i amb pau amb si mateix mitjançant l’autoestima positiva. O fins i tot ho és ja el fet d’estar lluitant per aconseguir tocar amb la mà aquest objectiu, que tant costa d’atànyer  i de mantenir.
Tots patim un càstig terrible que consisteix a repetir sisíficament i babèlica totes les idees, tots els arguments. La nòria és grossa, tant grossa que ens fa oblidar que és una nòria, però és una nòria que volta i volta i no para de tombar.
Tant si és en la mateixa llengua com en llengües diferents, sempre parlem del mateix, però no ens entenem gaire. De vegades una mica, però sovint molt poc o gens,  i no per manca de ganes, sinó perquè posem l’èmfasi en metallenguatges diferents, i així la incommunicació està garantida. Des de la caverna a la teoria del caos, tot és una retòrica per donar voltes al món i per anar a parar al mateix born.
Fem sevir massa sinònims i massa perífrasis i massa hipèrboles … (jo mateix, en soc un exemple. Molta paraula per ben poc.  :-) 
Tot es resumeix a un sol tema, al tema més seriós de tots, que és el de com aconseguir ser una mica feliços i mirar que la felicitat ens duri quantes més estones,  millor.  

Sabem que el truc és aparentment senzill: cal aconseguir estar en pau amb si mateix.
D’aquí ve que voler ser el què som és no és cap futesa. És com voler fer el que es pot fer, conformar-se amb el poc o molt que hom te… i mil altres “maneres de dir ” que podríem emprar.Una d’especial  és la què associa ignorància amb felicitat o que hi veu una correlació directa.
El problema apareix quan hom està descontent amb el què s’és o amb el que es fa. Les conseqüències van des del mal humor al suicidi, passant per la depressió o la mala llet reconsagrada.
El problema pot ser exògen: quan els altres no et deixen aconseguir ser allò que tu vols ser. Però ara i aquí no parlarem pas de política ! Aquests dies hem vist com està el panorama polític a l’Estat, jo no hi aportaria res.

“Vivir se puede, però no te dejan”, repetia irònicament una amiga argentina quan se sentia putejada.
La pau interior és dramàticament injusta, perquè fins i tot els més grans fills de puta  
-la llista és llarguíssima-  la poden aconseguir sense que s’obrin els inferns.

Sortosament,  la pau interior també és meravellosament fantàstica. N’hi ha prou amb molt poca cosa perquè la gent decent –sempre en majoria- pugui gaudir-ne uns instants, ni que siguin massa curts i fugissers.

[@more@]

2 Comments

Simplificacions

Allò que a la premsa necessita centenars de columnes per dir-ho només a mitges i malament, l’avi Roquet ho explica sovint de manera simplificada i per mel gust , un pèl matussera, però força entenedora.

 

Jo sempre me l’escolto amb atenció, i después miro de corregir-li el discurs. De vegades discutim durant hores, de vegades, quan ell acaba, s’ha acabat. Així va anar l’altre dia. L’endemà de la votació va dir…

 

“El problema és que els bascos ho volent tot. Volen lo carro i els diners del carro. I mentre no los donen lo carro, suquen i se fan respectar.
Els catalans en tenim prou amb els calers. Però els agrada gesticular i fer teatro, tot el que calga. Per més que parlen de rauxa … Mos collons, la rauxa. No, no, lo que volem són calerons, calerons, que lo demés són punyetes ».

Vam patir la guerra, naltros, diu…

Aquests avis, aquests  avis… Quin poc sentit del matís i de la retòrica, oi?

 

[@more@]

Comentaris tancats a Simplificacions

No t’ho creguis

Charly Whelan says …. don’t believe it.

Aquest és el títol d’una columna del setmanari britànic New Statesman. Ara que la blogosfera comença a expandir-se a vessar … m’afanyo a copiar-li la idea per mirar de ser un dels primers a tenir un *blogapartat amb aquest títol, conscient que ja n’hi ha molts de blogs que aquesta secció ja la tenen, però inconscientement, sota un altre nom.

Això ve a tomb, perquè mentre feia una mica d’espai i anava a reciclar unes revistes, he obert un vell número,  de setembre 2004 … L’he fullejat i he vist la columna. M’he dit : Sí noi, posa al teu blog una secció com aquesta, quedarà bé. El títol és irònic i divertit.

I una vegada fet, i no pas abans,  m’he preguntat : I ara, amb quin contingut ho l’il·lustrarem, això?

He tingut sort. Unes pàgines més enllà, a la secció dels de llibres, m’he trobat amb una crítica, d’un tal Edward Skidelsky, titulada: The creation of meaning, sobre el llibre What’s it All About?: philosophy and the meaning of life..
by Julian Baggini. Granta Books 204 pp, per un preu de 12.99 lliures granbretanyoses.

 Quatre minireflexions, per si poden servir per provocar debat al si o al voltant del grup dels ciberfilòsofs …

1. "The discovery that life has no ultimate purpose leaves us free to make of it what we like. But in a godless universe, failure is absolute. The terrors of hell have been replaced by the terrors of social and sexual failure."

2.(…) "At one point, Baggini equates true succes with ‘becoming who we want to be’ . Remove the transcendental perspective, however, and why should anyone want to be anything other than what society deems valuable? If value is not cosmic, then it is social.

3."Baggini is scornful of mysticism, seeing in it nothing more than the glamorisation of ignorance"

4. "What’s it All About?: philosophy and the meaning of life does as much as a secular, rational inquiry can do to elucidate the meaning of life. And in the process, it reveals how little this is."

Així que (les negretes són meves) ja ho veieu …  Ja direu alguna cosa si creieu que paga la pena.

A mi, la primera afirmació em sembla una exageració retòrica, però és un tema a desenvolupar amb calma, oi?.
De la segona reflexió, m’agrada la idea d’associar el vertader èxit, l’èxit interior, al fet d’esdevenir allò que volem ser. El problema és saber si això és possible o no. És possible, oi que sí? :-)
Amb la tercera afirmació hi estic d’acord:  "glamourització de la ignorància". Recoi, quina definició de misticisme més bonica, si més no … Tot i que penso que cal una mica de mística per a ser una mica poetes. 
La quarta afirmació, el resum del llibre en dues frases, em cau com una patada al ventre: que el significat de la vida és poca cosa?  :-(

Mira … No t’ho creguis… !

[@more@]

2 Comments

De calentes i de fredes (l’Avui del 29 /1/2005)

De l’Avui d’avui semblava que se’n podia aprofitar gairebé tot.

Les bones notícies primer …
1. Títol gros i escandalós o , com a mínim, provocador.

"Jaume Subirana reivindica la prosa de reflexió i renega de la novel·la", que queda adobat amb el subtítol:

J aume Subirana ha presentat el seu últim llibre de narrativa, ‘Adrada’ (Ed.
62), amb un cant a la prosa de reflexió i una crítica a les novel·les:
"M’avorreixen cada dia més".

Sembla aportar més arguments als qui pensem que al format blog li espera un gran futur.

2. Pg. 51. Hi han penjat l’últim retrat de Mozart, que ara acaben d’ensenyar a Berlin: " la seva existència s’ha fet pública 215 anys més tard.

Pàgina 56. El cinema francès "se porte bien". Esteve Riambau omple tota una pàgina que porta per títol "Vive la France" i acaba amb "Vive la France et son cinéma"

I jo afegeixo Amén!

Sembla ser que Un long dimanche de fiançailles , amb l’Audrey Tautou, serà un gran èxit per mèrits propis.

presse

Ara, les dolentes

1. L’Esteve Riambau posa sempre en castellà les pel·lícules estrangeres.

Un largo domingo de noviazgo; Alejandro Magno ; Los ríos de color púrpura .

Em sembla perfecte que La mala educación sigui La mala educación, però la resta de pel·lícules…

Sap algú si al llibre d’estil de l’Avui demanen ara traduir els títols de les pel·lícules al castellà?
Pregunteu-ho també als de l’IEC… per si saben alguna cosa.

2. Pg 21. Joan F Mira, amb el seu article Austerlitz m’ha fet emocionar, però m’ha donat un disgust.
Ens fa recordar que paral·lelament a l’horror dels camps de concentració i extermini hi va haver a França
una criminal connivència amb el règim nazi.

" I allà en aquells solars, recorda, on ara hi ha la gran biblioteca, [la Biblioteca Nacional de França]

hi havia fins al final de la guerra el magatzem on els alemanys van portar tot el botí

saquejat als jueus de París. Van ser uns quaranta mil apartaments, recorda

Austerlitz o Sebald, els que buidaren en una campanya d’un mes, i tots els que

van prendre part en aquest programa, les autoritats financeres i fiscals, les

oficines d’empadronament i del cadastre, els bancs i les agències

d’assegurances, la policia, les empreses de transport i els porters de les

vivendes, sabien sense cap dubte que d’aquelles persones deportades difícilment

en tornaria cap". (…)

"Així va ser l’extermini, tranquil, amb coneixement general, amb magatzems

ordenats, amb papers als arxius, amb un espoli exemplar i oblidat. Amb milions

de víctimes i amb milions de còmplices i de beneficiaris ordinaris de bona

consciència i de memòria buida."

Quin disgust recordar els grans drames de la història. Quin horror. Però ens cal recordar-ho tot ,

sobre tot amb tots els matisos, per perversos i esfereïdors que siguin.

___________


[@more@]

Comentaris tancats a De calentes i de fredes (l’Avui del 29 /1/2005)

Això dels blogs ( I/? )

judici final
Llegeixo que en R. Alcoberro, al seu blog, el 21 de gener escriu el post "Les limitacions dels blogs"

"És més fàcil escriure sobre blogs que escriure blogs, obvi.
Però de vegades fa l’efecte que es demana massa a aquest
mitjà: se li suposa capacitat per crear comunitat, complicitat,
comunicació, calidesa… però només pot oferir uns quants bits
i un espai en blanc per a crear." (…)

No sé si a tu et sembla poc o molt, però jo crec que és una eina de comunicació potent i eficaç. Per a mi sí que és important que em permeti conèixer, en calent, de manera immediata, idees de gent d’arreu del món.
I que em permeti d’expressar-me de manera que amb una simple eina de traducció  em puguin llegir a Vilanova o a Austràlia, a Helsinki o a Ciutat del Cap. A mi no em sembla pas poca cosa.

Jo havia començat una web amb la idea de fer-hi unes entrades  -en terminologia del segle XX)- fetes per durar … L’equivalent a uns articles de llargada mitjana, però no em fixava pas mida, sinó més aviat l’objectiu que tingués un contingut decent. I pensava que ja aniria fent , que ja aniria escrivint … I amb això em donava per satisfet.  La tecnologia blog m’ha fet canviar completament tot el plantejament.
Vaig descobrir els Blogs a mitjan del juny del 2004 i he anat veient que els blogs eren una tecnologia fonamental en el present i que ho seran molt més en el futur. Es veu a venir. És un mitjà viu, que crea vincles intelectuals i ensenya i educa per connivència o per repelència.

Els blocs són les noves pàgines web. Aquestes han estat creixent en progressió mig aritmètica, mentre que els blogs creixen i creixeran en progressió geomètrica. Un nen de primària ja en poc crear. Serà la seva bústia i el seu espai de chat i en podrà fer un espai de creativitat.
Hi haurà aviat centenars de milions de blogs que permetran que tohom tingui els 15 posts de glòria i fama i poder igual a identitat warholiana ;-)
Més enllà dels 15 posts, metafòricament parlant, subsistiran els blogs de les persones que vulguin dir alguna cosa,
aquells que porten dins un gen d’escriptor que té una cosa escriure per comunicar-la , … i la sàpiguen dir!

Pel que fa als bits d’espai sí que tinc alguna cosa a dir: No m’agraden els qui em fixen els minuts per parlar ni les línies que he d’escriure.
No m’agraden. No m’agraden.
M’agrada Flaubert i m’agrada Proust, i m’agrada Baudelaire i també m’agraden els haikús.
Hi ha algunes frases cèlebres i unes quantes altres
que condensen una gran sabiduria en només dues línies, però, generalement, les coses interessants de veritat prenen el seu espai, s’estructuren en conjunts, i forment "tots" que rarament ocupen només quatre ratlles i prou.

És tot un art, i demana un llarg aprenentatge de molts anys d’escriure, aconseguir redactar com cal una idea en un paràgraf, i que cada paràgraf contingui una idea ! ;-)

Deixem que els blogs continguin tants paràgrafs com siguin capaços de parir els seus creadors.
Ocupen poc bits, i poc espai en blanc… i és més aviat baratet . Però aquest poc, que ens el deixin!. I si pot ser que no ens el retallin.
Gent de Lamevaweb.info : No limiteu l’espai de comentari als posts!

Acabo… Darrer paràgraf, darrera idea en aquest post-comentari: pel que fa al contingut , qui tirarà la primera pedra acusadora i condemnatòria? Que ho faci qui vulgui. Jo no.
Deixeu-los viure … A TOTS! Els déus reconeixeran els seus!
[@more@]

2 Comments

60è anniversari de l’alliberament d’Auschwitz


Le Figaro (28/1/2005)
COMMÉMORATION
Plusieurs milliers de personnes ont participé hier à la cérémonie marquant le 60e anniversaire de la libération du camp d’extermination nazi
A Auschwitz, le monde appelé à empêcher de nouveaux génocides .
Aux côtés de quelque 2 000 survivants, une trentaine de chefs d’Etat et de gouvernement se sont recueillis hier sur le site du camp d’extermination nazi d’Auschwitz-Birkenau, à l’occasion du 60e anniversaire de sa libération par l’Armée rouge. Sous la neige et par un froid glacial, les orateurs réunis près des vestiges du camp de la mort ont tous souligné la nécessité de ne jamais oublier le massacre de quelque 6 millions de Juifs.

La setmana passada vaig veure el programa Mil·lennium AUSCHWITZ, ANY ZERO i de tot el què en vaig sentir, i de la sacsejada mental que produeix pensar en "camps d’extermini" i reveure imatges d’aquelles persones, les dels morts i les dels vius cadavèrics… em vaig quedar amb la idea que em faltava veure la pel·lícula Shoah (unes 9 hores).
I se’m va acudir pensar que si , ara que hi ha un govern d’esquerres a Espanya i un tripartit esquerrà a Catalunya, ni TV2 ni Canal 33 no projecten aquesta pel·lícula, potser ja no la veurem mai
per televisió i haurem d’anar a una filmoteca…

"Le monde a appelé à empêcher de nouveaux génocides" ?
M’esborrona pensar que en ple segle XXI, els camps de mort ara estan a l’Africa i a l’Àsia, sense barracons , ni filferros, ni forns, ni fossars … N’hi ha prou amb no enviar medicaments contra les enfermetats pandèmiques com la malària o la sida … ni aliments suficients per evitar la mort per fam de milers de persones.
Ens ho repeteixen de tant en tant però o no ens o creiem o no som capaços de imarginar-nos-ho ni de reaccionar …
Cal que passin desgràcies com les del Tsunami à l’Asia perquè el món es mobilitzi una mica.
De l’Africa, ens amaguen les imatges de la mort quotidiana probablement perquè no ens desesperem massa …
Pensar globalement es massa frustrant!
_____________
cf. De peix El cançoner de la Lola 27/1/2005 [@more@]

Comentaris tancats a 60è anniversari de l’alliberament d’Auschwitz

Mòbils de trentena generació

xip

Veient com la gent camina tot telefonant o telefona tot caminant, el braç aixecat i la mà a l’orella,  se m’ha acudit que potser valdria la pena demanar als dissenyadors creatius que facin saltirons més agoserats i es plantin directament als mòbils de trentena generació, aquells que funcionin sense ni tan sols un penjol inalàmbric.

Un xipet implantat  somewhere dins del cos que permeti de comunicar-nos marcant,  parlant i penjant mentalment, o només remugant amb la boca tancada.

El receptor rebrà la veu de l’emissor degudament descodificada i modulada perquè el senti, a ell o a ella,  com si parlés com parlava en el passat , és a dir com parla ara,  o bé amb veu robotitzada: la veu del vostre interlocutor amb l’accent de Chenoa o d’en Brad Pitt, o la del Papa de Roma. Digueu-ne "titanització" de la comunicació  o potser en un sentit contrari,  "pitecantropització , el fet és que lèvolució de l’invent va en aquesta direcció.

Malgrat que m’oloro alguns problemes, em consolo pensant en algun aventatge si això es fes realitat: no em digueu que no fóra un gran  pas per a la Humanitat estalviar-nos les imatges ababarotades del carrer i , més encara, poder tornar a anar des de  Sants a la nostra estació de rodalies sense haver de patir les “melodies” cutroses i les “converses” ronyoses que trenquen la pau i el migsilenci benefactor dels soferts viatgers..


 

[@more@]

Comentaris tancats a Mòbils de trentena generació

Dues citacions i un somni


1. A El País del divendres 21 de gener pg. 30

"El preservativo debería usarse en personas que no son capaces de tener una relación estable y sabiendo que así no se protege abslutamente" (…) Con estas palabras Martínez Camino [Conferència episcopal] intentabla aclarar el revuelo creado el martes cuando dijo que el preservativo tenía ‘su contexto en una prevención integral y global del sida’ y que tuvo que rectificar al día siguiente tras la intervención del Vaticano y de varios obispos españoles, que recordaron que la doctrina católica no admite el preservativo" (…)
"La ministra quitó validez científica a la opinión de la Iglesia contra los condones. ‘Ésta se circunscribe en el ámbito de la consideración moral’ y ‘no puede sustituir las recomendaciones de la Organización Mundial de la Salud OMS que se establecen sobre una base científica’ , afirmó."

2. A El País del divendres 21 de gener pg. 61 Visto / Oído "El sexo y los Magos" Eduardo Haro Tecglen.

"Los magos claman todavía por su antiguo derecho a regular uniones -matrimonios de clase, burgueses y aristocráticos- y dar patente al sexo. Estan perdidos. Están, sobre todo, confusos con eso y con todo. (…)
Los magos de España aceptaban hace tres días el condón; los grandes del Vaticano vuelven las cosas a su sitio, y ahora reniegan. Tienen como problema que la vida del Papa se alargue y mantenga el pensamiento mágico de la Polonia tras la Primera Guerra Mundial en el Occidente del siglo XXI: después de la revolución sexual y electrónica, en torno a 1960."

3. I ara, el somni. Recordeu la frase de M L. King "I’ve got a dream"?

Vaig somiar en la figura de G. Bush fent el seu discurs de presa de posessió del segon mandat com a president de l’Imperi… i pronunciant 43 vegades la paraula llibertat … "Portarem la llibertat arreu del món" cridava, prometia convencut… i Ms Condoleza amb un sonrís als llavis, prop seu… feia que sí, convençuda ella també…
I jo em sentia com si estés per allà al mig, present o absent,  preguntant-me si allò era de veritat o un somni… 
I si li havia arribat l’hora de la llibertat al ooble cristià oprimit per la tirania vaticana?

Aquella figura de G. Bush era la mateixa que presidia també una mena de judici de Nuremberg. Asseguts als bancs dels acusats hi havia casi tot el Vaticà i casi tota la Conferència episcopal carpetovetònica. Se’ls acusava de Crims contra la Humanitat … amb l’argument que, amb la seva doctrina intransigent, havien contribuit a la mort de moltes persones arreu del món … Xifres esfereïdores… No hi havia advocats defensors perquè ningú no volia defensar-los… La tensió era extrema… Comença la sessió: El món contra el president del Vaticà i tots els seus ministres…
Barreja d’imatges confuses al meu cap… com deia …

Heu somiat mai cosa semblant? Serà potser que darrerament he vist unes quantes pel·lícules americanes? Va ser la lectura d’aquells articles a El País? Va ser per culpa de la retransmissió de la reentronització del Cèsar a Wahsington?
De sobte, alguna cosa, algun soroll, em va despertar, i el somni, estroncat, es va quedar allà… boirós, angoixant, inacabat …
Proposant-me potser que l’acabés jo mateix si m’hi atrevia ?

Vaig mirar de tranquilitzar-me tot pensant, una  i altra vegada, que malhauradament els somnis només són somnis, i que els somnis somnis són… Oi? O potser no?

[@more@]

Comentaris tancats a Dues citacions i un somni

Valéry … bloguero

M’he despenjat els Cahiers de Valéry volum 2 en l’edició de la Pléiade … Sí, si, tal com ho sents … i l’he trobada intacta, saps? Igualeta a tal com la vaig penjar … ves a saber quan…

valery_cahiers

Cahiers II : Ara no m’he pogut estar de mirar-m’ho com un hiperblog de 1757 pàgines.

Al llibre imprès només li falta la interactivitat … el demés ho té tot.

Temes del Cahier – Blog- : Rêve, Conscience, Affectivité, Éros, Bios, Mathématiques, Art et esthétique, Poïétique, Poésie, Poèmes et Petits poèmes abstraits, littérature, Histoire-Politique, Enseignement … i uns quants més que em deixo expressament.

També hi ha un índex de noms propis  i un índex analític, aquest  permet de veure, per exemple, com la paraula "cinéma" surt dues vegades al volum I pp. 109 i 367  i tres vegades al volum II pg. 976, 1518,1671. Una meravella d’edició, la Pléiade, difícil o impossible de fer-ho millor.

Veig que la majoria d’articles tenen una llargada de 6 o 7 línies, l’equivalent a la llargada d’un post dels blogs d’ara … Decididament els Cahiers són un immens blog. Una llarga llista d’"aforismes" reflexius… més o menys encertats. El blog de tota una vida …

L’anirem mirant per veure què en traiem d’interessant. Vaig a la pàgina 1143. Allà comença el capítol-tema Littérature.

"Écrire pour le lecteur "intelligent". Pour celui à qui ni l’emphase ni le ton n’en imposent –  Pour celui qui va: ou vivre votre idée, ou la détruire ou la rejeter – pour celui à qui vous donnez le pouvoir suprême sur elle ; et qui possède celui de sauter, de passer, ne pas poursuivre ; et celui de penser le contraire, et celui de nes pas croire  — de ne pas épouser votre intention .  (VI, 658)".

Doncs això mateix … no hi estic del tot d’acord !…

Cal escriure sense pensar en qui et llegirà … Cal escriure el que tinguis ganes d’escriure …
Si vols vendre un llibre això ja és una altra cosa … Si contestes a allò que algú ha escrit, també és una altra cosa… Si t’adreces a algú en concret també és una altra cosa …

Però escriure, allò que és diu escriure, tant me fa que t’agradi o no  …  No et negaré que una mica de sà narcissisme i de sana vanitat en tenim tots. Ja m’agradaria que t’agradés, ja … però si no t’agrada, ho sento, posa-t’hi fulles!  

No és poca cosa en la vida arribar a aconseguir ser un mateix en tot o gairebé tot,  sabent  prescindir del què diran o què pensaran els altres. Però encara és millor potser saber trobar el punt just, aquell on ser nosaltres mateixos no ens faci  caure en els despropòsits ridículs, germans de la imbecilitat total.
Ho intento, ho intento …  jo ho segueixo intentant  ;-)

Legiu això:

"L’ennemi, ô philosophe, c’est le langage — ô littérateur, c’est la pensée.
Penser trop fort, trop loin, trop …exactement mène à mal écrire. L’écriture est faite de déformations et mutilations de la pensée." (…)

Vols dir que això va exactament així,  Pau Valéry? L’escriptura no fóra més aviat un filtrar i endreçar el magma del pensament confós i descontrolat?
Les figures retòriques donen molt de joc però també serveixen per dir moltes xuminades.

____________

[@more@]

2 Comments

Associacions incontrolables (després de llegir Fisonomia d’en Duquena)

Inspirant-me en el teu post  Fisonomies, Duquena …, tot això:

Suposo que es tracta de barrejar i fer "quadrar" dos elements insolubles: l’ànim de l’altre i el temps disponible d’ambdós.
Si l’altre es deixa i tu pots … deu ser una meravellosa experiència saber contactar amb algú  i poder revifar un foc encès en algun moment del passat. Sigui la flama que sigui: tant si són uns moments viscuts en comú com si és un tema de conversa de passió compartida
Imagino aquell moment com un moment màgic… de novel·la més que de realitat …

Perquè com tu mostres, la realitat és sovint més prosaica, menys melosa, més cruel. El que expliques és una de les petites grans frustracions com les que qualsevol pot patir en el dia a dia de la vida quotidiana. O almenys jo així ho entenc.

El teu retall és per a mi com un instant "pessoà". Tan emotiu com patètic. Tan dolç com ridícul… Tan fugaç com trascendent.
Saps en què m’ha fet pensar també? En aquell passatge on Proust parla d’unes noies amb qui es creua i imagina que se n’hauria pogut enamorar …
Però l’única cosa que pot fer és mirar enrere i constatar que les seves són vides creuades, que no hi ha res a fer… La possibilitat se li escola per entre els dits… Tot és imaginació, tot fruit de neurona: màgia i irrealitats dels pretèrits pluscuamperfets ….

La veritat és que no recordo gens ni mica els detalls d’aquell passatge concret… [potser algú , segur, en té la referència concreta]
Només sé que m’ho imagino així, tal com t’ho deia;  que m’ho imagino com en una pel·lícula, però a càmara lenta;  que sabria molt bé com dirigir-ne el moviment  sense imaginar-me encara ben bé del tot alguns els detalls … i que el "fantasma" d’aquesta imatge, tot i confusa, m’ha perseguit sempre més des que vaig llegir l’obra ara ja fa uns 30 anys… Associacions mentals incontrolables …

Et guardo un regalet-sorpresa per quan ens veiem. Va de literatura i sé que t’agradarà.
Amb el tema de la peli aquella… no me n’he sortit encara… i no sé si ho aconseguiré … però no perdo l’esperança. No la perdis tu tampoc.

Sani
[@more@]

1 Comment

«El repte de la multiculturalitat» (Manuel Castells a El Periódico 2/01/05)

Vola que volaràs
De tot el que he llegit des del 20 de desembre 2004 fins el 5 de gener del 2005, a banda del què fa referència als efectes del tsunami a l’Àsia – l’article periodístic que més m’ha impactat ha estat aquest : "El repte del multiculturalisme", d’en Manuel Castells , publicat al Periódico del diumenge dia 2 de gener.

No tant mediàtic com Chomsky o Pilger, Castells forma part d’aquesta raça de periodistes que aconsegueix fer-nos seguir creient en la premsa.

No necessita escriure tot un llibre ni tot un tractat per aconseguir fer-nos reflexionar profundament sobre el tema de la immigració, la diversitat cultural i les repercussions que els fluxos migratoris tenen ja i tindran encara més en el futur proper a les nostres societats europees.

"La relació entre diverses cultures obligades a coexistir rep un tractament diferent segons països i institucions. Un primer model, és el que anomenaré nacionalista,  per no dir xenofòbic, que caracteritza països com Alemanya, Escandinàvia o el Japó.
El segon model és l’assimilacionista, típic de França i al qual Espanya s’aproxima, on es tracta d’acceptar la multietnicitat, però es rebutja el multiculturalisme, perquè s’exigeix que els immigrants abandonin la seva cultura i llengua i adoptin plenament la cultura de la societat d’acollida.
El tercer és l’anglès, que accepta el multiculturalisme però manté primorosament  segregades les diferents comunitats entre elles i respecte a la societat anglesa,
amb invisibles i eficaces barreres de classe i de pertinença.
El quart és el model nord-americà (…)"

Manuel Castells ho té clar. Segons ell, cal optar pel model nordamericà, el que suposa l’acceptació del multiculturalisme.
I ho expressa així :
   

"(…) Amb el temps, les cultures originàries es transformen però no desapareixen en una  cultura única. Aquest model de diversitat cultural nacional ha demostrat el seu dinamisme. (…)

I dóna l’exemple del que ha passat passa i passarà a Califòrnia.

  "En els pròxims anys, l’acceptació o el rebuig del multiculturalisme, i la forma com es porti a terme una o altra opció, constituirà potser el problema social més important de Catalunya.  Sembla poc realista oblidar la personalitat pròpia dels que han arribat   I qualsevol forma repressiva de tractament de la diferència serà
caldo de cultiu d’extremismes entre minories que se senten explotades."  (…)

Castells continua, però crec que l’essència del seu article rau en el tros que he citat (ja prou llarg, però així evito desvirtuar de cap manera, em penso,  les seves  idees.

Deia que l’article m’ha interessat força perquè fins que no l’he llegit no m’havia plantejat el problema de la immigració al nostre país, i de manera més general a tota Europa, des d’aquest punt de vista.

I el fet que Castells proposi aquestes quatre categories-opcions fa que "el problema"  sembli més clar  i més senzill  d’entendre… , només d’entendre, que no pas de resoldre ….
Però ja està bé això d’entendre les coses, oi?
Francament … si m’haguessin proposat un joc, diguem-n’hi una enquesta, on m’haguessin proposat les quatre opcions d’una manera una mica ensucrada, crec que m’hauria decantat a favor de l’opció que aboga per  demanar  als de vénen de fora que  facin a Roma el que fem a Roma.
Qualsevol persona amb una mica de cultura que s’ha desplaçat  a d’altres països i més encara si es tracta d’altres cultures  ja surt amb la idea que caldrà adaptar-se a les normes de joc que imperen en el lloc de destí: aprendre la nova llegua, respectar els costums i fins i tot mirar de fer propis una i altres …

Això deu haver sigut així  sempre i arreu  mentre el fenomen de la immigració ha estat controlat i no s’ha desbordat …

Crec que estaria bé demanar a Manuel Castells que seguís escrivint sobre el tema i l’anés matisant com a mínim unes quantes afirmacions per a entendre millor el què ens explica i el que proposa….

Es tan estrany posar-nos a la pell d’alemanys, escandinaus i japonesos que pretenen retardar  la sensació d’invasió que experimenten en veure les quantitats de persones que arriben de fora? Si per a Castells  l’opció d’aquest estats està tan allunyada del que sembla proposar com a bona opció, potser caldria analitzar-la seriosament i des de tots els punts de vista, oi?  A mi m’agradaria llegir els arguments.

No crec que el tema sigui  multietnicitat versus multiculturalitat sinó quanta immigració es pot encabir en quin espai i durant quin període de temps a fi de fer que la immigració sigui un factor positiu i favorable a propies i estranys i no un problema d’enfrontament de cultures, xenofòbies i reacismes.

Això és el tema.


M’ha sobtat  força, però no m’ha escandalitzat ja massa, després de tot el que hem vist durant les últimes dècades,   assabentar-me que la Gran Bretanya, el "bressol de la democràcia", segueix sent també el país paradigmàtic en hipocresia, egoisme i tots els pecats capitals i venials del món. 
Això de mantenir "primorosament segregades les diferents comunitats, entre elles i entre la societat anglesa, amb invisibles i eficaces barreres de classe i pertinença", d’això, repeteixo, com se’n diu? 

Tres o quatre dies després que El Periódico publiqués l’article de M Castells, el mateix Periódico ( o potser era La Vanguardia?)  publicaven un altre article on es deia que,  efectivament , l’exèrcit britànic havia desclassificat documents que demostraven que durant més de 20 anys s’havia discriminat  els ciutadans de procedència hindú o pakistanesa, mitjançant un anomenat factor D… per evitar la contaminació de l’exèrcit … 

Però això només és un exemple,   que dona una mica la raó a en Castells … A mi m’agradaria saber  en pla voyeur i/o espieta, en què consisteixen aquestes "invisibles eficaces barreres de classe" .

Dit això, encara m’interessa més entendre on es troben els inconvenients de la opció que defensa França?  No és potser en la mesura en què la immigració fa esforços per a integrar-se en la cultura d’adopció que disminueixen els problemes entre cultures?  Que no està prou  estudiat aquest tema?

Tot el seu article, magnífic , té tanmateix un defecte ,  i és al meu parer el de comparar coses incomparables … Estats Units no rep una immigració de cultura islàmica  sinó de cultura llatina … els hispans que al 2020 seran majoria a Califòrnia potser canviaran la gastronomia i l’idioma majoritari parlat a Califòrnia, però segurament no variaran completament ni el sistema de valors  i  els referents  religiosos d’aquell Estat.

El problema a Europa, més que als Estats Units és també el tema dels referents "occidentals"  en oposició als valors del món islàmic. Ja m’agrada que es parli tan com calgui de la necessitat de crear espais de diàleg i d’enteniment  i de debat i de construcció comuna de tot el que es vulgui.
Cal però també que el món  islàmic  es desempallegui de  la reputació que té de  fonamentalisme intransigent,  traidoria  i  antidemocràcia. I que ho demostri amb fets evolucionant  ell també en la mesura en què se’ns demana a nosaltres que ens adaptem, entenguem, admetem, i  assumim …

Benvolgut Manuel Castells, espero de la teva emeritud de la càtedra de la Universitat de Berkeley  … que escriguis uns quants articles més sobre el tema i que hi filis més prim … molt més prim …perquè si no,  no avancem prou.  Ja fa anys que sempre espero trobar-me amb llibres i articles que ataquin realment el fons de les qüestions, allò de la segona part de la història,  que sempre és la més interessant …
Estic fart i decebut d’apunts superficials i de retòriques vàries …
I val a dir que no és el teu cas … per això insisteixo: “el repte del multiculturalisme” és un gran tema. Sisplau, continua escrivint que ens interessa a tots.

Ben cordialment
Sani

[@more@]

2 Comments

No ens estressem … massa … o … envellirem més de pressa !

estrès

Hola a tutti quanti abans d’entrar a l’any 2005.

Què millor que autoaconsellar-me i aconsellar-vos que no us estresseu gens o
tan poc com pugueu ?

Ho diuen els de Cybersciences, una revista científica quebequeso-canadenca.
http://www.cybersciences.com/Cyber/3.0/3_0.asp


"Le stress fait vieillir les chromosomes de 10 ans

Le stress psychologique accélère le vieillissement des cellules
et donne un coup de vieux aux chromosomes.

Etats-Unis

30/11/2004 – Il est
encore difficile de comprendre comment le stress psychologique affecte
le corps humain. Des chercheurs de l’Université de Californie, à San
Francisco, ont étudié les effets du stress sur le processus de
vieillissement. Ils ont découvert que le stress chronique fait vieillir
prématurément de 10 ans. Les résultats de l’étude menée par Elissa
Epel, professeur au département de psychiatrie, sont publiés dans la
revue Proceedings of the National Academy of Sciences du 30 novembre. "

article sencer

Bé segurament ja ho sabieu o us ho imaginaveu, oi?
Sí, sembla que totes les ciències no fan massa més que confirmar
les intuicions del sentit comú. Ja és alguna cosa.

Si sou capaços/ces d’aplicar-vos una teràpìa anti-estrés qualsevol, però que funcioni, dòmino!
I si no, ja ens ho ho han avisat … 10 anys menys d’Alzhaimer !
Trieu ;-)

Bon 2005

[@more@]

Comentaris tancats a No ens estressem … massa … o … envellirem més de pressa !

Avui fa un mes (i un dia). Torno a dir «Hola!»

Hi every tots,

No no he estat tancat a cap presó… que no sigui la meva, la de les meves feines i feinetes.
Segueixo pletòric de moral i amb ganes de fer feina.
Ja tinc l’esquema de la meva novel·la al portàtil… Que ja és molt.
Ja només falta posar-m’hi de valent … Ho aconseguirem ?
En intentar-ho ja hi ha la meitat del problema resolt.

Mentrestant …

A qui pugui interessar …
Un program que grava ràdio streaming  Replay Radio (genial per al meu gust),
juntametn amb un talla fitxers , anomenat Magic Mp3 …  M’han donat unes quantes
il·lusions aquest darrers dies.

[@more@]

4 Comments

Fins aviat, Toni !

Benvolgut Toni,
Ha sigut una sorpresa llegir que ho deixes.  (11/10/2004)
I dius que la decisió està presa. Bé, però res no t’impedeix repensar-t’ho més endavant.
Crec que ningú no s’atreviria a retreure-t’ho …

Potser el grau d’autoexigència que t’havies fixat escrivint t’ha passat factura.  O és realment
com dius, que has cremat una etapa d’experiments bloguísitics…
Dius que s’ha mort en Superman i en Derrida … i que segueixes o pateixes la caiguda de les fulles …
Sí, la tardor no és allò més euforitzant .. però depèn dels caràcters ..
Mira, a l’ Etxeberria i al Torrent els han donat uns bon calerons amb el Planeta.
Mira si pot ser una via…

Crec que sí que faràs bé de provar de fer una mica de Pessoa-Proust-Nietzsche-Pla fent l’obra de la teva vida. O com a mínim faràs bé d’intentar-ho …
Tot és possible, pero hi ha coses genètiques. Les teves no les conec, però pel que imagino et costarà reconduir tota la teva molta marxa i posar-la en un sol paner.

Tant de bo que ho aconsegueixis.

Jo no en vaig ser capaç quan m’ho vaig proposar i m’he anat assumint com un d’aquells que tu classifiques com a desgraciats de la primera categoria … un d’aquells  “que volen i no poden “…
Espero que tu te’n surtis i no caiguis de la categoria dels triomfadors on et posaves i on t’imagino. a la dels meus, on som tants i tants que gairebé no hi cabem ;-)

La veritat és que això que dius d’aprofitar el temps m’ha recordat una entrevista que vaig veure fa un temps. Era en John le Carré … i ell també, o més que ningú, deia això que a la seva edat calia no perdre gens el temps … que calia anar dret a gra de les obres que tenia al cap escriure … i fixar-se i seguir una disciplina seriosa  entre masoquista i epicúrea que donés el fruit de l’obra…

La resta … blogs inclosos, tot és una mica faramalla, mini vanitas vanitatis , o qualsevol susbtantiu que inclogui el semema de la poca substància … ni allà on n’hi ha més… com és el cas dels teu Tros de Quòniam.
Però això no ho hauràs descobert ara, suposo. Els de la categoria dels que  VINP ens conformem amb el què podem , com bé saps.

Res d’adéus, res de comiats galdosos a l’estil del de la laiagardeny … que se’n va amb mals modos…mal dissimulats amb un somrís i movent la maneta …

Tu dius :
" M’allibero de les obligacions que em vaig autoimposar. Vull tornar a ser lliure. Vull abandonar aquest aparador absurd, inútil, pueril. Abdico. M’amagaré com les bèsties que hivernen. Que escriguin els altres. Han estat 10 mesos… 26.000 visites. Assignatura aprovada amb bona nota. Canviem de rotllo. Reravera. Tot caduca. Fins l’amor. Estic cansat de representar aquest paper. TdQ passa a la història. Aquí queden els arxius: 325 posts sumant
tots els experiments bloguístics. Encantat de conèixer-vos. La veritable vida no és aquí dins. "

Tu que ets fi , però, Toni, una coseta: no hi ha una mica de contradicció total entre la satisfacció de tanta feina de tants mesos, 
tanta estadística objectiva,  nombre de posts, de tanta visita … i després pixar-t’hi a sobre titlant-t’ho tot plegat d’absurd, inútil i pueril? 
Una mica com ho fa la laiagardeny?

 Jo faig com en J de Mairena … pregunto …només pregunto …

Dit això… . Tots els meus respectes, Toni, em caus bé  no hi puc fer més ;-)
Que la vida no és davant de l’ordinador ? Es clar que no !
Busca-la, troba-la i viu-la … I endavant. Dedica’t a l’obra perdurable, que és la que de veritat compta.
Però un consell… no "reneguis" de les coses petites … TdQ no ha sigut ni absurd ni ridícul ni pueril …
no juguis a fer de Pla dient  "poca cosa, poca cosa… només era per entretenir el personal babau 
que em llegia". No fotem !

Sinceritat per sinceritat: jo (també) estic encantat d’haver-te descobert. I   suposo que d’alguna manera et podré anar seguint la pista …
Això és un mocador i ens trobarem a un lloc o altre … tard o d’hora.
I si no, espero que si algun dia m’acosto per Vallromanes i t’hi trobo, poguem prendre un cafè junts.

Una abraçada
Sani
________________

PS.

La foto d’aquest post te la dedico …

És un "moai"  … d’Islàndia  :-)
Espero que t’agradi comparar-lo filosòficament amb els de l’illa de Pasqua.
La foto la va fer un amic meu aquest estiu i me’n va passar unes quantes.
Vaig pensar en allò què havies escrit a l’agost tornant del teu viatge.

[@more@]

1 Comment

Perquè ens tortureu amb els anuncis de televisió?

Des que vas tornar de vacances, Toni, gairebé tot el que has escrit m’ha agradat , m’ha interessat i algunes coses m’han arribat a l’anima, de veritat.

El text  OBLIT  és antològic ,  útil i necessari. Amb “Independent” , estic al teu costat.

Els textos sobre la illa de Pasqüa, un per un i tots en bloc, són fantàstics. I em fas molta enveja, ja t’ho dire.

 

Discrepo però amb allò que apuntaves sobre la publicitat  : “No veig gaire la tele. Ja fa temps que el millor de la tele és la publicitat. De tant en tant, sense voler, algun anunci m’enganxa.”

Potser dius el que dius justament perquè mires poc la tele ;-)

A mi no em desagrada del tot la cançoneta, però ja en tinc un tip i em supura com em supuren tants i tants anuncis televisius.

No, el millor de la televisió no sé que és, però segur que no són els anuncis o almenys no pas la utilització que se’n fa.

Pregunto als sociòlegs, publicistes, comunicòlegs, al defensor del poble , als presidents de les asociacions de consumidors  i demés experts si hi ha estudis experimentals sobre la  tortura psicològicofísica  que representen  alguns anuncis.

 

La idea de “nocivitat”  té sovint a veure amb la de “dosi”.  Der vegades, una dosi  és curativa, però tres ja són massa i quatre poden ser fatals.

Llavors, qui estudia seriosament la perniciositat del “massa” dels anuncis de televisió?

Hi ha anuncis agressius pel seu contingut, però la majoria ho són per la freqüència d’empastifada.

3 o 4 o 5 o 6  anuncis de San Miguel, o  3 o 4  COFIDIS  o AXE  i gairebé tots els altres …cada dia de cada dia i durant un o dos o tres mesos l’any …  potser no maten , però de segur que acceleren  l’atròfia del cervell.

 

Insisteixo a preguntar, algú ha “mesurat” quan, per una qüestió de freqüència, els anuncis deixen de ser publicitat per començar a convertir-se en tortura, deixen de ser una cosa graciosa per convertir-se en un malson perjudicial?

I la pregunta del milió: quan deixaran de torturar-nos?

[@more@]

1 Comment

Llengües

Llegeixo a Vilaweb: "Creix la indignació entre les entitats i partits valencians per la decisió del govern espanyol de diferenciar català i valencià" Com que això està clar que només està fet per tocar allò que no sona… crec que és hora de començar a parlar del mexicà, l’argentí, el veneçolà, i l’andaluç i l’extremeny… a veure què passa. "La Generalitat de Catalunya es desentén de la polèmica del valencià a Europa La Generalitat de Catalunya valora positivament el pas fet pel govern espanyol, que ha demanat l’oficialitat del català a Europa. Pel que fa a la petició espanyola que es reconegui també el valencià juntament amb el català, el gallec i l’èuscar, el portaveu de la Generalitat i conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, ha dit aquesta tarda que el fet que s’esmenti el valencià com a llengua preocupa el govern català, però en segon terme perquè el que valora més positivament és que l’executiu espanyol hagi fet aquest pas a Europa que fins ara no s’havia fet, segons que ha afegit." Mares de deus, que en veurem de coses! Caldrà imaginació i més coses per fer front a una putada tan fina i tan grossa a la vegada. Esmolem ben bé les neurones !

[@more@]

Comentaris tancats a Llengües

Retòriques vàries

He anat a parar a un article de Cristina Losada sobre N. Chomsky al web de Libertad digital i he quedat sorprès.  La fiblada és el que m’empeny a escriure això que segueix.

Quan sento simpatia per alguna cosa o per algú, no em puc estar d’experimentar morbositat de la grossa quan veig que algú s’ho carrega amb algun argument. El morbo rau en el fet que allò m’obliga a enfrontar-m’hi i anar fins al final de la lògica de l’altre/a per rebatre-la o per donar-li la raó que pugui tenir: gens ni mica, o una mica, o força o tota … si s’escau.

No és fàcil trobar articles que es carreguin la figura i l’obra de Noam Chomsky, que és un mestre i exemple a seguir per a molts intel·lectuals d’arreu del món. Cristina Losada s’hi atreveix i en el seu article "El gurú del miedo" afirma:

"He tenido que leer The Anti-Chomsky Reader, un magnífico conjunto de ensayos que reseñó Gorka Etxebarría en la Revista de Libertad Digital, para entender por qué aquel lingüista, viejo conocido de los de mi quinta, ha pasado de su exclusivo reducto en el MIT al ránking de los más buscados en Internet, donde navega en compañía de Letizia Ortiz, El Canto del Loco, El Código da Vinci, las letras de canciones y otros asuntos de pareja trascendencia."

Això d’associar la notorietat de NC amb la resta de "temes" que llista ja ens dona pistes sobre la capacitat retòricomanipuladora de la senyora i li invalida la neutralitat.

Però després afegeix:

"Chomsky ha vuelto al candelero porque ha conectado con quienes creen que la amenaza terrorista es un invento de USA para dominar el mundo; con quienes piensan que se puede y se debe ”apaciguar” al agresor; con quienes, en otra forma de ceguera voluntaria, transmutan el miedo en culpa, y con los que llevan ésta hasta el extremo y predican la autoaniquilación. Chomsky se ha erigido en el gurú de la era post 11-S gracias al miedo. Es el que ofrece, a modo de fast-food, las justificaciones para disfrazar de rebeldía, de pacifismo o de afán de justicia lo que no es sino servidumbre: la disposición a  someterse a la violencia irrestricta del terror."

I a quí ja em costa més rebatre-li el que diu. Em falten elements de judici. , Del què he anat llegit de NC jo no faig aquesta mena de lectura, però admeto que quedo una mica descolocat per la retòrica reductora de la periodista: Si això és això, llavors, Chomsky tal cosa.
Sembla d’una lògica aclaparadora mentre que només es tracta d’un silogisme fals a més de ser un fals silogisme…

Em deixa amb la feina d’anar a llegir i rellegir alguns articles de Chomsky… per mirar de dir-li … Miri Cristina … 

Amb tot això vaig a parar allà on volia anar a parar en començar: Cal llegir coses com Libertad digital, Jiménez Losantos, Rodríguez Ibarra, Cristina Losada i si m’apureu fins i tot JM Aznar  per enriquir la nostra capacitat retòrica. Cada intent per retornar amb força i raó cada una de les pilotes empastifades que envien en articles i  discursos… és tot un aprenentatge que paga la pena, malgrat que, com a bufetades retòriques que són, ens torturin una mica les neurones.

[@more@]

Comentaris tancats a Retòriques vàries

Traducció automàtica català-castellà …

Quaderns del dilluns, setembre 13, 2004 /Blogosfera … inclou un post sobre el servei de traducció automàtica Internostrum que m’inspira  per participar en el tema i dir-hi la meva. 

D’una banda segueix sent veritat que els traductors automàtics fan unes "cagades"  d’aquelles que són per a posar a les antologies d’humor. En Salvador Sostres apareix a  Quaderns com a Salvador Techos;  el diari Avui  és el   Hoy …  però el  reguitzell de perles és consistent. N’hi ha de força divertides.

De vegades el text frega la il·legibilitat : "
"El picando del caso es que la promoción de la venta de armas automáticas uve del hombre que es visto a las encuestas como el líder fuerte", (…)

En d’altres casos, és divertit constatar el tipus de mancances actuals del diccionari robòtic.  Internostrum , a hores d’ara,  no  tradueix la paraula  "cursa"; allà on veu tx  hi posa ch :  petxina –> pechina … i en canvi  el substantiu  "txetxens"  li ve massa gros i ho deixa tal qual.
Allà on veu una i mira de posar-hi una y  :  les "iaies" són   "yayas"

Sabem que  els verbs són una font inesgotable de faltes, sempre i inevitablement …  El robot no n’és cap excepció:
"Ahora ya podáis leer todo el repertorio de esta crispada subcultura en catalán"
"…una de las acciones que va empendre fue decretar una moratoria de diez años" 
" El número de atentados suicidas de los palestinos en Israel está bajante".

Imagino que el col·lectiu de traductors i traductores somriu i respira fondo … i posa ciris a les verges corresponents demanant que la situació no millori gaire de pressa… conscients que el dia que el robot resolgui els problemes actuals, totes aquestes perles … la professió se’n ressentirà de valent.
Jo que vaig traduir una miqueta durant un temps … sé el pa que s’hi dona i per tant, desitjo als traductors llarga vida, molta feina i felicitat.

Dit això, dues cosetes:

La primera, constatar que malgrat les mancances i errades gruixudes … és un gran què que el català dels 10 o 12 milions que diuen que som, es pugui traduir en un tres i no res al castellà dels 300 milions que dèien que eren i que ja deuen ser 400.
Quan el català es tradueixi al castellà, a l’anglès,  al francès, al xinès i a l’àrab… amb un màxim de cura i sense conyes … un altre gall (que no pas l’ase)ens cantarà.

La segona, dir que em pica la curiositat per saber com avança el tema i qui se’n cuida, a més del de la Universitat l’Alacant, vull dir. Una cosa tan seriosa no es deu poder deixar només a mans d’uns universitaris, oi? ;-)
No hi hauríem d’enviar un equip d’agents secrets de l’Agència Catalana d’Intel·ligència que vetllessin per la qualitat del producte i perquè funcionés perfectament abans no s’acabessin les obres de la Sagrada Família?

A mi, la veritat , em faria la mar de gràcia poder veure pel Canal 33  o per TV2 com n’és de difícil parir un trosset de codi que indiqui a la màquina  que Sostres precedit de Salvador o d’una S.  no es pot traduir per Techos!
[Però potser això ja està implementat i no ho arreglen per tocar-li els collons al Salvador, en pla venjança?].

Em pregunto si un tema tan interessant només interessa una minoria … Oi que no? Doncs bé… Us proposo que entre tots anem buscant algú que tingui algun ascendent sobre en Francesc Escribano o sobre algun peix gros del Tripartit , amb mà esquerra … per demanar-li que encarregui fer un programa  (Un 30 minuts, per exemple), sobre el funcionament del traductor i l’estat de la qüestió.
Alternativament, si algú té contacte directe amb en Jordi Gonzàlez o la Pilar Rahola i aconseguix que per la seva influència ho filmin els de Tele5 … dòmino! 

Jo el que vull  és que algú , sigui qui sigui, ens expliqui com s’ho fan per fer-lo anar i per millorar-ne els resultats.

Ve-t’ho aquí … Ja he donat la idea … Ara ens/us toca intentar que la idea es faci … programa. Què se us acut?

[@more@]

Comentaris tancats a Traducció automàtica català-castellà …