Monthly Archives: juliol 2006

Maquillatge políticocarnavalesc

bloc.cat

Fa
dies que els partits preparen les seves estratègies de cara a les eleccions.

Deixant
de banda el PP, que ja fa temps que s’ha autoexclòs de tot, excepte de la
cobdícia del poder, els demés partits intenten
presentar a l’electorat el perfil que més vots pugui arabassar.

Com
que en política tot s’hi val, trampes, trabetes, desqualificacions i insults
formen part del maquillatge carnavalesc per a la gran festa del primer de
novembre.

Ja fa
unes quantes elecccions que em reservo el vot fins l’últim moment i que actuo
per impulsos dins d’un marge estret de consciència.

Improbable
que voti CiU a no ser que en Mas juri solemnement que no partarà amb el
PP. “Antes muerto que con el pperillo”
li hauria de sentir dir solemnement.

Esquerra
em va decebre en votar no al nou Estatut.

ICV em
cau bé. Tots ho fan impecablement bé. Discrets, eficients, optimistes,
seriosos, responsables.

Montilla
serà segurament un bon president de la Generalitat. Té tot un munt de
pseudodefectes que el fan el candidat ideal per a tots els milions
d’imperfectes com jo.

No
m’ho hauré de pensar massa, em sembla, però res no …
Això sí, m’agradaria que hi tornés a haver un tripartit amb noves condicions.
Un tripartit que s’entengués una mica més i que fes menys els ridícul que en la
primera edició. No es va guanyar Zamora en una hora ni s’apren a governar amb
“estranys” en dos anys.

Ara
potser ja ho farieu tots una mica millor, oi?
Doncs vinga. Digueu-ho en veu alta.

Però
si calgués fer un bipartit contra natura, de
CiU amb Esquerra, o de PSC amb
CiU…tampoc no m’estriparia cap jersei. Imaginem que sigui per raó d’Estat i
ja està.
Per
sobreviure a la selva cal estar disposat a tot.

El que
cal evitar, necessàriament, són les majories absolutes, que es porten
associada corrupció absoluta. Voldria el màxim i el millor, però em puc
conformar amb ben poc: que el resultat sigui una coalició d’esquerres. I un
detallet més… que
els partits no feu el patètic durant la campanya i que tots plegats mesureu bé
les paraules. Sisplau no digueu bajanades. Proposeu en positiu i eviteu
desqualificar-vos.

La
vida ja és prou dura com per haver d’escoltar
misèries de la boca dels nostres representants polítics. Feu-bo curtet,
bo, bonic i barat. Estigueu a l’altura del que
Catalunya es mereix.

Guardeu
tots els insults per llençar-los al PP, aquesta extrema dreta casposa i pseudoconstitucional
que vol anorrear amb males arts allò que tot un país ha votat democràticament i
que el govern legítim de la nació ha legitimat.

[@more@]



1 Comment

Assegura’t l’escrit … ja que a l’oral ho tens clar !

Visitant Entrellum, el blog del Toni, em descollononeguitejo assaborint el clip de You Tube del tipus que acaba decidint-se per la resposta "el sol" , després d’haver patit l’ajuda del públic !

Llàstima que no puguem googlejar i saber qui era, d’on venia i on va estudiar aquest bonjan de déu … Es farà famós.

Realment sembla que "els continguts" han canviat. I d’aquelles ESOS en surten aquests humoristes. Probablement aquest home domina molts "procediments procedimentals", així que no cal retreure-li massa que no sàpiga qui balla al cel … Pas gaire greu!

Toni, envia-li aquest clip a la Carme Laura Gil. I que en disfruti !

He pensat que podia anar a fer una visita a You Tube a veure què mes trobava. I sí, realment és una mina d’humor del gros, d’Humor o d’Umor trascendent i imprescindible.

Un exemple descollonidor … Márqueting viral excel·lent de la casa BIC, aparells escriure a mà tancada…

Les respostes a les proves orals de la selectivitat a França :

-Quin és l’ índex de feconditat a França el 2002?

– L’ index de feconditat a França el 2002 és de 2, perquè cal ser 2 per fer un nen .. poden ser tres o quatre … però és preferible …

-I [l’índex] el del 2003 ?

– Tres

– N’està segura ?

-Sí

-D’accord ! (…)

_________

No hi ha mal que per bé no vingui, oi?
Traguem alguna cosa positiva de tant de desgavell culturoeducatiu …

Com reaccionar en front de l’adversitat?
Cal contestar sempre amb seguretat i amb cara de póquer. La tonteria que sigui, això no és greu, però això sí, cal fer-ho sense parpellejar ;-)

Molt rarament trobareu un interlocutor que s’adoni de l’estultícia.
I si us el trobeu i us ho retreu … en teniu prou amb contestar un "I què?" desafiant i xulesc. I ja està … Assumpte resolt.

Disfruteu-ne!

[@more@]



2 Comments

No hi ha lloc per a la virtut del terme mig?

Fa de
molt mal fer escriure sobre la tragèdia permanent a l’Orient mitjà.

O
estàs amb els uns o estàs amb els altres.
No hi ha termes mitjos, per més que en agradés que existissin com a
taula on poder agafar-nos.

Tot
són veritats, però només són veritats parcials. Cada veritat en tapa n’amaga una altra …que fa de l’anterior una mitja veritat mentida.

Hi ha
una immensa desinformació perquè des de la banda israeliana sembla que existeix
una filosofia especial en relació amb les imatges que ens presenten. Ho
desconeixem tot. Només ens mostren ambulàncies atenent ferits o morts però no
disposem d’ imatges que permetin empatitzar amb la població israeliana i la seva causa: la supervivència!.

En
canvi, es perpetua des de fa molts i molts anys la imatge d’un poble palestí
humiliat als controls fronterers, escanyat, revoltat, plorant els seus morts
innocents…

També
en això hi ha una desproporció no massa
ben explicada tan qualitativa com
quantitativa. Algú ens haurà d’explicar què passa i perquè passa.

Es
veritat que són esfereïdores les imatges d’un Líban novament arrasat. Es veritat
que és esfereïdor pensar que hi hagin 10.000 o 12. 000 coets mans de la milícia extremista Hezbol·là
amenaçant una població de sis milions d’habitants.

Es
esfereïdor veure permanenment morts palestins: nens petits ferits en braçs dels
seus pares que corren i la desgràcia escrita en les cares de
civils.

Resulta
però també veritat el que apunta Pilar
Rahola en el seu article a l’Avui del dijous 20 de l¡juliol pg. 25 : “Contra
Israel es viu millor”.

Com és
que hi ha tan poques condemnes a aquest Hezbol·lah tan perillós?

Sembla
que semblava normal que Siria dominés el Líban i en fes el pati de casa seva.
Sembla que sigui normal que el cap d’estat de l’Iran , nogensmensys que el cap
d’Estat d’un país, amenaci amb destruir Israel
i ningú – amb molts poques excepcions- no
mogui cap ploma ni que es convoquin manifestacions periòdiques
contra els governs terroristes de Síria i
d’ Iran.

On és
la consciència de les dretes i les esquerres d’aquest país a l’hora
d’equilibrar les crítiques contra les maldats dels uns i dels altres?

Jo no
em penso posar cap mocador al coll que
no sigui un mocador que en lligui dos : l’un amb l’estrella de
David i l’altre amb els colors palestins.

Em fa
esfereir pensar en el mur, em fa
esfereïr imaginar la devastació del territoris palestins i libanesos, em fa
esfereir cada mort palestí o libanès. Però, però, no em puc
estar de pensar que l’estat israelià té dret a defensar-se. El president Zapatero feia una lectura
unidireccional de les accions bèl·liques. Deia que la força devastadora de
l’exèrcit israelià podria ser els
polvos d’ uns llots temibles en el futur.
Com m’hagués agradat sentir-li dir que Espanya estaria al costat d’Israel
en la seva lluita permanent per la supervivència i contra l’agressió d’un món islàmic
hostil arreu del món.
Quan
ho sentirem això en boca dels dirigents dels 25 paisos de la unió europea, un
darrera l’altre?

Mala peça al teler, aquest tema del
conflicte de l’Orient mitjà. Es terriblement frustrant, horriblement
provocador, extraordinàriament indignant, i
perfecte per a fer-se enemics, opinem el que n’opinem.

Per
això hi ha tanta gent que calla i amaga el cap sota l’ala.

A mi
em sembla que té raó la Pilar quan afirma que molts “viuen millor contra
Israel” i que amb mocadors monocromàtics al coll,
mig món s’espolsa de sobre la mala consciència de la impotència que
arrosseguem tots per no acabar de resoldre definitivament el problema, i del
mal que fa al cor veure criatures mortes, i els palestins humiliats.

Però,
qui mesura el patiment permanent produit pel terror al que estan sotmesos tots
els israelians que se saben amenaçats seriosament per uns règims poderosos que
juren aniquilar-los i per suicides disposats a morir per poder matar com més
israelians millor?

Crec
que la postura menys hipòcrita i més decent consisteix a repartir l’empatia
i exigir a tots els bàndols fer accions
clares per a avançar en el camí de la pau.
Cada paraula i cada gest és important. Per això sorprèn que la causa que
defensa la Pilar Rahola sembli o
realment sigui tan minoritària a casa nostra.

Suposo
que hi ha una tendència natural de les perosnes que porta la majoria a
posicionar-se del cantó d’aquell que sembla el més feble, i anar a la contra
del més fort. Només que això no és cap partit de futbol ni cap joc banal.

Els
redactors de Metula News es queixen incesantment de la visió
partidista i manipulada que ofereixen els media francesos sobre la situació a
l’Orient mitjà, i parlen d’antisemitisme.

A mi
em revolta que a Espanya, el govern sembli deixar a les mans de la dreta el
paper de defensar la posició israeliana.
Em pregunto què li costava a Rodríguez Zapatero condemnar el terrorisme i els atacs de les milícies de
Hezbol·là amb la mateixa vehemencia amb
la que exigia a Israel aturar l’agressió al Líban. Què li costava adreçar-se a Hezbol·là per dir-los que si
continuaven amb les seves agressions només ells foren responsables de la
reacció de l’exèrcit israelià.

Utòpicament
m’agradaria ser pacifista i pacífic com ho sóc profundament en la vida
quotidiana viscuda en una terra afortunada per la pau i la prosperitat de la
que gaudeix, però la realitat arreu del món és molt més crua que tot l’encant
de mil milions de bones intencions.

Sembla
ser que segueix sent veritat que per tenir la pau cal estar preparat per fer la
guerra i aplicar-la realment quan hi va la vida de la teva gent.

[@more@]



2 Comments

Zidane, Materazzi o Hamlet revisitat

Vaig ser un dels milions de telespectadors que van mirar
la final de la copa del món de futbol entre les selecions nacionals de França i
Itàlia, o d’Italia i França …

Vaig ser un d’aquells adults que van contemplar ,
sorpresos, com Zidane, a deu minuts de la glòria final , triava l’honra sense
barcos en comptes de barcos sense honra.

Als llibre de ciències naturals en diuen, em sembla, un
acte reflex. Però en realitat sembla que només va ser semi-reflex. No va ser el cop de ma al mosquit que se’ns
ha vingut a posar a la mà o a la galta…

Ho va covar mig minut, es va tombar, es va encarar i … el cop de cap al pit que va tombar l’italià que l’havia insultat.

La imatge va tardar només uns minuts a entrar a formar part de la
història de les imatges significatives i sorprenents d’aquest món mediàtic.

He de reconèixer que en els segons immediats al fet, la
reacció del mitic i mitificat Zidane em va sorprendre desagradablement.
En el context del partit, el més immediat era llegir el cop de cap al pit de
l’italià com a sinònim de persona agressiva, rencorosa i mal perdedora…
Però de seguida vam tenir temps
d’anar fent més reflexions.
Al cap de poca estona vam veure com Zizou renunciava a la
medalla de plata i com en cosa de pocs dies plovien miríades d’opinions
crítiques de tots colors sobre el fet. Semblava que tothom s’havia de
posicionar i dir-hi la seva. Milions d’hores de teclat esmerçades en la cerca de l’argument definitiu en un article definitiu per aclarir un fet inefable.

Vaig llegir un munt de comentaris diversos, però només dos trossos de dos autors em
van quedar gravats a la retina: el de
Salvador Sostres a l’Avui, que sostenia que hi ha més dignitat en l’agressió del
francès Zidane que en la flagrant
baixesa de la provocació covarda de Materazzi.

La segona, la de Manuel Rivas a El País on feia una
lectura en termes de maquiavelisme i d’art de la guerra que naturalment em va
seduir per sobre d’altres banals i tòpiques consideracions.

A hores d’ara, ja podem afegir a la llarga llista de
reaccions la informació que publicava el diari esportiu As del 15 de juliol ,
pg. 23 (als hospitals hi ha molta premsa esportiva) un article sorprenent que assegurava això:

“Materazzi declaró en FIFA y le caerán dos partidos”

Les notícies del dia 20 de juliol afegiren una mica més d’informació. La FIFA,
salomònica, sanciona Zidane amb dos partits i Materazzi amb tres. Plis, plas …


Assumpte acabat? I el conte ja s’ha fos ?
Que va! Res més lluny de la realitat. Zidane, potser
encara no és prou conscient que el seu gest ha fet història. Història! I Ètica!


El seu gest no només s’acabarà estudiant a les universitats –com assegura
Manuel Rivas en el seu article (El País
15.7.2006 pg. 80) sinó que a més ocuparà un lloc privilegiat entre els
exemples més prestigiosos als manuals de resolució de conflictes.

Hamlet ha topat ara amb un seriós competidor, o si més no, amb una
relectura contemporània del Dubte d’abast universal que de segur li farà molta ombra:

Aguatar o Reaccionar ? Reaccionar o Resignar-se? Capgredir o Deixar-se insultar impassiblement? Posar l’altra galta o Capitrejar o Copdepeuar la collonada
de l’enemic? Ser o no ser ?

Aquesta és la questió. Aquest és el dilema. Aquest és el
problema … insoluble. Sempre trobareu
algú que defensarà l’opinió contrària a la que tu triïs, sigui quina sigui.

Amb pocs dies de diferència, el conflicte permanent entre
palestins i israelians, s’ha revifat perillosament. La reacció desproporcionada
d’Israel contra els milicians d’Hezbol·lah no deixa de tenir un cert
paral·lelisme amb el gest de Zidane, l’agredit, contra Materazzi, agressor. ja sabem que les comparacions són odioses, però hi ha el que hi ha, agradi o no. I quin és el resultat?
Jugar amb foc pot cremar el
bosc sencer.


Manuel Rivas l’encertava de totes totes quan
intueix que el burxar de Materazzi no era gens innocent , sinó una estrategia
de guerra. Qui va ensinistrar Materazzi? Els
serveis d’inteli·ligència d’algun país?

Sí, ja sé que en alguns caps limitats aquesta hipòtesi no
hi cap, però tots els que han llegit Le Carré saben que a més de ser
versemblant podria ser fins i tot possible.

Ho sap el mateix Jacques Chirac, que conscient d’haver
exagerat una mica en exaltar les virtuds de Zidane el dia de la recepció al
palau de l’Elisi, un dies després li calia afegir, cara a
alguna altra galeria, una petita rondinada al bon Zizou: “el teu
gest l’entenc però no el comparteixo”, va venir a dir.

I és que si no ho feia així, justificaria totes les
agressions que es fan al món. I cap bon polític no s’ha d’estar de verbalitzar
el sí, el no i el contrari del sí i el no, i tot al mateix temps. No cal
entendre-ho. Només cal somriure de les pallassades i disfrutar dels garbuixos que ens
ofereixen.


On és escrit que cal actuar amb l’ètica de l’ull per
ull? On diu que cal respondre un insult a un insult, i amb una pedrada a una
pedrada ? Enlloc ! Més aviat cal anar a llegir Sun Tzu…
L’art de la guerra. Capítol
7. Maniobres :

(…) “When campainging, be swift as the wind; in leisurely marching, majestic as
the forest; in raiding and plundering, be fierce as fire; in standing, firm as
the mountains.” (…)


Sembla que a en Zidane el gest li va brollar de la sang.
Que us sembli ben fet o mal fet, us portarà a discussions inacabables. El cert és que es va acomplir la dita
que afirma que “qui la fa, la paga”. En Materazzi va tenir el Sant Martí que es
mereixia. Jugar amb foc pot cremar el
bosc sencer.

El dret a autodefensar-se, com sigui, figura entre els primers drets dels homes i
de les nacions. Cal que tampoc no ho oblidem si ens interessa sobreviure.

[@more@]

Comentaris tancats a Zidane, Materazzi o Hamlet revisitat

Poema del meu mal a la cama

POEMA
DEL MEU MAL A LA CAMA


No sé
com va entrar ni com on va anar a covar

Vaig
notar això sí, un dolor que m’escruixia
Des del peu fins al genoll, erisipèlic, virulent

Permanent, extrany, horriblement malèfic

Sentí dins meu el mos d’uns
ullals ferotges

Després lliscà cama avall ,
com escapant de ma galta
Rosegada, despullada , buida
de carn i de vida
Deixant-m’hi el seu verí malaltívol, mortal

Vaig aconseguir estirar el seu cos llefiscós i fètid
El vaig llençar Lluny amb totes les meves forces

Desaparegué covardament dins
d’una escletxa invisible

Deixà en ma retina la imatge
d’un rèptil verinós i fugisser


La natura i les cures
hipocràtiques han fet miracle
He tardat setmanes antibioticat, la cama envenada
Enfortint-me en el silenci, el dolor i l’esperança
M’acaronaren mans d’àngels, delicades, eficients.

Surto demà, torno a casa, el
mal ja vençut, vull creure

Deixo enrera la por, em
carrego d’energia i vida

Deixo enrera mals, dolors , tremolors i ràbia

Surto al sol, al mar, al
vent de la felicitat somiada

SGR
17 dejuliol de 2006

[@more@]

1 Comment

Escriure, escriptors, escriptura. Més maneres de dir-ho.


Suplement Llibres de El Periódico.
Dijous 29 de juny de
2006. Pàgina XV.

“Als que
comencen”,
es el títol de l’article-columna escrit per Enrique de Hériz on assegura que cada vegada se li acosta més
gent per demanar-li consell [sobre com esdevenir, ells també, escriptors
professionals] .

Contesta amb
un gest de modèstia dient que:

“Hi ha pocs consells per donar i són tan bàsics que si un
s’atreveix a enunciar-los passa fàcilment per babau”.


Per sort nostra,
tot seguit es dedica a fer el babau i comença així:

“El primer: Tira per la finestra tots ls teves idees
preconcebudes sobre la literatura. L’escriptor en potència acostuma a entregar
massa temps a la recerca dúna cosa que mereixi el segell aprovador del món
literari; massa poc en canvi a furgar dins de si mateix i assegurar-se que té
una cosa a dir.”


No us podeu perdre l’últim
consell de tots:

“Potser per això lúnic consell vàlid i verdaderament
necessari s’expressari ens els següents termes: “Asegura’t que necessites
fer-ho”

Queda encara la torna. Una torna deliciosa, feta de la més subtil ironia i de la més
ufanosa de les gràcies:

“Si tens algun
missatge per donar-li a algú, no escriguis una novel·la; envia-li un e-mail”

Costa
molt millorar un article com aquest …
però si m’atrevís jo també , per un moment a fer el babau,
i a afegir a la llista de l’Enrique un altre consell bàsic aquest
fóra:

“Per ser escriptor, primer
blogueja a dojo! Cada
dia un post al blog
. És aquesta activitat el que remou a fons la llengua, afina mica en mica
l’expressió, i el que fa brollar – tot escrivint- les petites o grans idees de les que estan
fetes les obres gruixudes”

I sigui com sigui, això de l’escriure, del ser escriptor i de l’escriptura està també força ben explicat, em sembla, a l’entrada escriure/escriptor/escriptura del Dicofilopersiflex.

__________

Post Scriptum (que anirà també al Dico…)

Deia Jueves 10 agosto 2006. pg. 60. Kultura

____citació textual ________

"Los talleres literarios quieren desbancar a las musas en las que se inspoiraban los escritores"

Los profesores de los cursos de escritura que se imparten aseguran que escribir es , ante todo, practicar.

Efe. Madrid.

El MITO romántico del escritor sólo inspirado por sus musas se reseiente ante la proliferación de talleres literarios, que se ofrecen para pulir esa parte de la vocación que no es innata, pues desde estos curos aseguran que escribir es, ante todo, practicar. Esa fue la opción elegida por nuevos talentos como Marta Sanz, finalista del premio nadal 2006 por "Susana y los viejos", Paula Izqueirdo , Esther Bendahan o José Machado, ganador del Premio "Lengua de trapo" 2003 por "Grillo", todos los cuales hicieron desfilar susplumas por la Escuela de Letras"

(…)

"A escribir se puede aprender ssolo, medinate la técnica del ensayo y el error; nuestro papel es acelerar el proceso" explica a Efe Elisa velasco, jefa de estudiosa de la Escuerla de Letras, donde se ofrece un curso de Creación Literaria y lectura Crítica de 140 horas lectivas al precio de 2.690 euros. "

(…)

"Antonio Gómez Rufo, ganador del Premio Fernando lara 2005 por ‘El secreto del rey cautivo’ , tutela de forma gratuita a unos ocho alumnos cada año en la creación de una novela.
‘Cuando empecé me hubiera gustado que me echara una mano, y no conteoría, sino con práctica, porque sólo así se aprende.’ indica este escritor, que considera que ‘el 50% del talento no es innato, sino fruto de obligarse a sentarte delante de un folio todos los días’ "

_____ fi de la citació ________

[@more@]

2 Comments

D’Artagnan i J. M. Coetzee

Vaig llegir
amb atenció tot el suplement LLIBRES de El Periódico del dijous 29 de juny.
Força sucós.


Comença amb una mica d’intriga amb
La máscara de hierro : La verdadera historia de
D’Artagnan y los tres Mosqueteros
, assaig del que es
diu que dona la clau per associar D’Artagnan a
la Màscara de Ferro.


Curiosament la moral de la història és que fou castigat a una tortura permanent
tan greu per saber massa.. Concretament per saber que Lluís XIV era fill del cardenal Jules Mazarin i no de Lluis XIII [que era homosexual (?) l’interrogant és meu]…
Ves a saber… si non é vero é ben trovato … i endavant que fa baixada.

He sentit dir
que la història es repeteix a les Espanyes en això: hi ha tancat en algun lloc
un home amb màscara de ferro per haver-se atrevit a revelar l’origen de la
sabiduria del savi d’Hortaleza.
Alguns diuen que, intel·ligentment, va aconseguir que Espanya es deixés guanyar per la
sel·leció francesa perquè així tot el món visqui confïat, i en el proper
mundial 2010, nyaka , “a por ellos,
ohé!

Més val no
voler saber-ho tot, ni de bon tros!, però de futbol, encara menys, res de res, i
fugir-ne com de la pesta blanca, la pesta negra, la pesta groga, o la pesta
blaugrana.

Més endavant,
pàgina VII, hi ha la crítica d’una
novel·la: ens parlen d’una al·legoria, probablement dura de pair, Una llavor
bategant
, de John Maxwell
Coetzee
que , tal com suggereix el crític, Enrique de Hériz, promet
un gran plaer al qui aguanta que fa fort l’aridesa, la desolació i la situació
límit que proposa l’autor al lector. Per llegir segons què s’ha de tenir caràcter.

“(…)
Com en gairebé tots el seus llibres, la clau és la
reduccció, es tracta de portar la vida fins a l’extrem: però un extrem
d’urgència, de nuesa total. I després, mostrar que, darrere d’aquest despietat
tractament quirúrgic, segueix quedant un cor mínim però viu, que per sota de
qualsevol drama, continua bategant.

[Tot porta a ]
administrar una lliçó vital y moral demolidora: n’hi ha prou amb una
llavor. Una llavor i una gota d’aigua.”
(…)
(Enrique de Hériz)

Tot i que em
fa basarda a l’estiu, quan ja passo prou sed i calor, capbussar-me en un
univers de terròs sec, calor
insuportable i grau zero d’herba
verda, m’estic proposant deixar-me
seduir per aquest crític que m’agrada com escriu. Crec que ho faré. Això sí, ja he decidit que me’l llegiré a la platja.

Així, quan ja no pugui aguantar
més d’impregnar-me -realment i
metafòtica- de sol, sequera, i solipcisme, aniré a banyar-me allà on l’aigua m’arribi el coll o em cobreixi, que és tant com poder-me venjar de tot plegat.

[@more@]

Comentaris tancats a D’Artagnan i J. M. Coetzee