Category Archives: Pseudopsiquiatries

Religions, fonamentalismes, visions, somnis, passions i altres enfermetats mentals …

¡L’infern ja torna a fer pudor de sofre. Al·leluia! Gràcies Benedictus XVI!

Llegeixo a la contraportada de El País del 29 d’abril 2007,  pg 88,  l‘article de Manuel Vicent titolat “El infierno”.

Article impagable. Antològic. No us el perdeu, però tampoc no badeu: traieu-ne conclusions i imagineu reaccions necessàries.

Ici et là bas, toujours, le diable ;-)

S’imposen unes citacions:

En el verano de 1999 el papa Wojtyla afirmó solemnemente que el infierno no era un lugar, sino una situación. Podía tratarse de un malestar metafísico, como un ardor de estómago referido al espíritu, que les sucedía a los pecadores en este mundo sin esperar una condena eterna en el más allá. Si no existía el infierno tampoco habría demonios. El papa añadió que el cielo no estaba en las nubes, de modo que por pura lógica quedaron también sin oficio los ángeles y a continuación cayeron por su propio peso el limbo de los inocentes y el purgatorio de las ánimas.”

 (…)

(…) Pero la alegría ha durado muy poco, porque el viejo infierno católico ha vuelto a entrar en erupción. Como un volcán que había permanecido siete años apagado, de pronto, el 13 de marzo de este año comenzó de nuevo a soltar fuego y lava incandescente por el cráter situado en el centro del Vaticano.
El infierno existe y es eterno- ha dicho Benedicto XVI.
(…)

(…) Ese héroe [el espaermatozoide con millones de competidores] saca la cabeza a este mundo y tiene que soportar muchas penalidades para salir adelante con la existencia. Y ahora viene Ratzinger, el teólogo rompeguitarras y le dice a ese espermatozoide que encima puede ser condenado al fuego eterno. Por favor, un poco de piedad.
(© Manuel Vicent. El País)

 

Ara les meves reflexions…

Ben mirat,  si Karol Wojtyla va dir això que diu en Manolo Vicent  que va dir,  el més estrany de tot plegat em sembla que és que els del Vaticà no li apliquessin la venjança vaticana, és a dir el xeringasso letal  de rigor que apliquen  a tot Papa que s’atreveixi a voler retocar o desmuntar el tinglado.

Potser ja el van veure fotut i van pensar que tan immensa i perjudicial heretgia,  en Ratzinguer, àlies Benedictus XVI, ja ho arreglaria  ben arreglat  tard o d’hora, força aviat.

Ara veiem que han anat de pressa.

Només han passat sis anys i  l’Infern ja torna a fer pudor de sofre, els dimonis ja tornen a tenir cua, el angelets bufadors ja tornen a volar i  el conte faceciós , tot sencer, sense falles, ja torna a funcionar a ple rendiment. Al·leluia, al·leluia. Ciris a cremar, rosaris a resar, novenes a les Verges, flors per a Maria i  a porfia … I que no pari la festa!

¡Quin ensurt!  i quines idees les d’aquell Karol Wojtyla, mira que voler posar racionalitat a la fantasia!  Atrevir-se a desmuntar un imaginari i una mitificació que ha costat dos mil anys poder crear… que és escrit a milions de llibres i que penja milers d’obres mestres de museus, i que està plasmat en milers d’esculptures arreu del món!
Aquel home es devia tocar del cap. Un mal dia el té tothom.

No sé si el 13 de març  ja estava reservat com a dia mundial d’alguna cosa, però jo proposo celebrar-ho  i des d’aquí proclamo  el 13 de març com a dia universal de l’Infern Vaticanós. L’Infern com a metáfora de totes les fantasies i mites de l’univers catòlico-apostòlico-inquisitorial del Vaticà.

Si d’un assumpte tan greu en Manuel Vicent es conforma en fer-ne un acudit rodó, però només això, un simple exercici d’ironia fina, jo no penso anar gaire més enllà.
Perquè sé que la mà del Vaticà és allargada, poderosa i venjativa. I jo no me la vull jugar. Si cal em retracto, eh?

Això sí, m’agrada pensar que,  pel fet de trair el fi pensament filosòfic del seu predecessor en el càrrec, en Karol Wojtyla, que tenia poc de tonto i de res de revolucionari eixalabrat, Benedictus XVI i tota la seva cort vaticana han d’acabar lògicament anant a parar a l’Infern: tant si és el de les calderes de Pere Botero com si és l’Infern situacional i metafísic de JoanPau II, amb un dolor i un malestar perpetu als budells que els tingui perennement amb cagarrines, enganxats infinitament a  la tassa del vàter, càstig molt més light que el de la bassa de merda proposada per Dante Alighieri.
Infern o Purgatori, tant se me’n dona, però que purguin  ETERNAMENT.

Amén

 

_________________

PS

* infern OR enfer OR  hell OR  infierno

* hell + art

 

[@more@]



Posted in Amb el roc a la faixa, Esperpents, Pseudopsiquiatries | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a ¡L’infern ja torna a fer pudor de sofre. Al·leluia! Gràcies Benedictus XVI!

Sospitar, desconfiar i confiar

Hola Toni,

..
Tinc prou feina per resoldre’m el meu bloc com per fer la cucut o la garsa a d’altres nius com el teu…
Darrerament vaig més que del cul i no dono per escriure amb tranquilitat i sistema.
Et felicito una vegada mes pels darrers èxits… que imagino molt importants per la confiança que et donen per anar sempre molt més enllà…

Per això, justament, aquest post on mitifiques “les sospites” em sembla que no pot quedar sense comentari… i ja m’està bé ser jo qui els enceti.
El que hi dius és molt bo però també molt punyent. Suposo que s’entén perquè ho dius, ara que potser et “surten” massa (pseudo) amics i rebs floretes a dojo…
Però com que en fas un “aforisme”,  jo m’ho prenc com una bufetada a tot i a tothom,
Com una nova capa en el teu particular quadre que “predica” el grau zero de l’amistat , i lloa la solitud i la sospita.
Jo no em puc estar de dir que “NO” és això, company, no és això… a la meva manera.
Pren-t’ho com vulguis, però sàpigues que per a mi té més d’abraçada que de cop de peu a la canya…

Penjo aquí el que penjo també a casa meva… al Dipofilo. Desconfia dels qui fan aforismes proclamant que cal malfiar-nos de tot i de tothom, perquè ens obliga a desconfiar d’ells també, abandonat-los a llur dissort sospitòsica ;-)

Desconfia de gairebé tot i de gairebé tothom. Sí, desconfia de gairebé tot, però recorda que paga la pena ser tan imperfecte com per confiar en la Veritat i el Bé; la lluita contra la Injustícia, la Tortura i el Mal en les seves mil cares.
Sí, desconfia de gairebé tothom, però confia en algú altre, per molts pocs que siguin, fins i tot amb la certesa que els amics d’avui poden ser els enemics de demà; sabent que potser algun dia ens barallarem amb els qui més estimem avui…
Conrea l’Amistat i l’Amor, tot i la certesa que l’una i l’altre ens decebran en algun punt del camí. No hi fa res… confia…
Cal confiar en alguna cosa i en algú per evitar que triomfin l’egoïsme, el nihilisme o la idea de l’absurd…

Sani 15.3.2007

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

[@more@]



Posted in Pseudopsiquiatries | Tagged | 2 Comments