Monthly Archives: desembre 2006

Adéu 2006. Benvingut 2007

Adéu 2006. Benvingut 2007.

Rebrem l’any entre amics, vells amics de tota la vida a Sant Sadurní.

Això em fa pensar que fóra una orgia immensa –utòpica i impossible també-poder  dinar o sopar amb tots els meus amics i amigues … tots aquells  que formen part de la meva vida.
Això no deu ser possible ni fer-ho literàriament,  am prou feines si fóra possible fer-ho amb un poema alephià… que intentés imitar una quadre del Bosco. Però m’adono que m’estic creant un nou repte … i em fa somriure ser tan agoserat.

 El que si puc dir és que, si aconsegueixo respectar un mínim d’ordre, tinc pendent de fer tot un seguit de coses …

Un escrit sobre  Escribir es vivir  de José Luis Sampedro.  Vaig tornar el llibre a la biblioteca però vaig tenir la precaució de gravar-me els trossos que m’interessava recordar.

Llegir  Katherine Mansfield, que Sampedro cita com un dels seus autors favorits de  novela curta.

El post sobre la mort de Pinochet, m’ha dut a llegir unes entrevistes que van fer a  Roberto Bolaño i dos articles sobre ell. Bolaño, per la seva part, proposa llegir un escriptor de contes excepcional: Rodrigo Rey Rosas

“Los cuentos de  Rodrigo Rey Rosas  no los ha escrito nadie en lengua castellana. Antes que él hay grandes cuentistas, incluso un cuentista genial, que es Borges, pero los cuentos de Rey Rosas nadie los ha escrito”.

Així doncs, ja tinc teca per començar el 2007 :  Mansfield, Bolaño, Rey Rosas …i em fa molta il·lusió pensar-hi, i pensar que aquestes lectures em faran feliç.

I la il·lusió és el que més s’assembla a la felicitat, oi?

[@more@]



4 Comments

El mètode Grönholm. Galceran i Belbel. Barret!

9 de desembre de 2006. Teatre Poliorama. Fila 8 , seients 12, 14, 16.

  mètode grönholm

Vaig sortir satisfet d'haver anat a veure una obra  important. Després em vaig preguntar com era que havia esperat anar-la a veure a la  3a temporada!  
Potser perquè la frase aparareix gairebé al finald e l'obra, se'm va quedar ben gravada al cap: "Busquem fills de puta que semblin bones persones, no bones persones que semblin fills de puta" o una cosa molt semblant.
Aquest  és  el "missatge" d'en Galceran. 
Una bona relectura de savi  Sun Tzu … Molt bé Jordi!  Cal fer pedagogia, cal fer pedagogia! Sempre i en tot lloc !

També em va impactar l'escena en que un dels personatges explica que havia treballat per una d'aquelles agències que enganyen els pobres "joves retirats" organitzant viatges organitzats, viatges de patacada per encerronar-los i fer-los comprar  de tot  i tot,  paraigües quan fa sol, neu a l'hivern i mantes de llana a l'estiu … a cop d'àpat  "enverinat" amb vi de garrafota i amb sessions de menja cocos perfectament estudiades … Magnífica denúncia. 

Bé costa una mica trobar crítiques que vagin una mica més enllà del simple resum de l'obra o de l'explicació d'algunes escenes …  
Jo vaig trobar aquestes referències, que donen una idea de conjunt bastant interessant:

 
* Combate de emociones, ambiciones y envidias en ‘El Mètode Grönholm’.
http://www.ua.es/es/servicios/comunicacion/notas/06110601.html

* Adapatació al cinema  versió. francesa subtitolada
http://www.commeaucinema.com/bandes-annonces=54252.html

* Entrevista amb Jordi Galceran ,  autor de l’obra.
http://www.andreusotorra.com/teatre/entrevista121.html

* Canya al sistema però també als treballadors
http://www.teatral.net/asp/gandula/cos.asp?idllibr=32

 Em fa gràcia, em fa sonriure que algú  parli de "fotre canya" …  és l'equivalent a  llençar plomes de colom als tancs que t'estan apunt d'esclafar… però vaja, sembla que calen aquestes denúncies, i que la gent de bona fe les necessita per tenir la sensació  que qualsevol  "denúncia"  és un gran què … No es pot lluitar  ni contra  les fes  ni contra les  bones fes… Viu i deixa morir de gust …

Vaig intentar imaginar com fóra l'obra  si  es modifiqués  per treure-li tots els component pallassocòmics i  vessar l'obra sencera a un registre totalment dramàtico-tràgic.  Tensió de principi a final. I a la fi, en  Boixaderas  suicidant-se o matant  en Soler, en Díaz i la Batalla…  fora tota una nova obra  ;-)

També, perquè no, es podria fer una adaptació en clau còmica i transformar-la tota sencera en una comèdia de cap a peus. Amb aquelles portes obrint i tancant-se i els personatges que entrant i sortint,  com en una  sitcom… No m’atreveixo a dir PeraMoranitzar-ho una mica … però suposo que se m’entén.

Crec que als actors, després de tres temporades de disciplina, potser fins i tot els faria gràcia intentar representar aquestes dues adaptacions, en unes dates o sessions determinades.

No sé si en Jordi Galderan o en Segi Belbel ja  s'ho han plantejat, però en el cas improbable que fos que no, jo els  ho proposo  gratis i amistosament. I ja em direu si la idea us sembla massa  desmesurada o quasi factible.

Ah! Us he d'anar a veure un dia d'aquest per parlar-vos d'una idea  que  estic segur  que us interessarà. Queda dit.

Felicitats per l'èxit . L'obra s'ho val.

Autor, director, actors, equip tècnic i Poliorama sencer … barret ! 

 

______________[@more@]



3 Comments

Augusto Pinochet. Escopirem eternament sobre la teva memòria.

Per fi va morir Augusto Pinochet.

Com li va passar a tanta gent de bona fe, primer me’n vaig alegrar  molt, però ben aviat em vaig sentir decebut pensant que aquella rata fastigosa s'havia mort sense rebre el càstig que es mereixia. Igual que va passar amb Francisco Franco l’any 1975.

Com tanta gent de bona fe, vaig pensar que era una sort per a un país com Xile que, amb la mort de Pinochet, ja pogués començar a passar pàgina d'una de les grans desgràcies que li poden passar a un país, que és la de patir dictadors assassins que acaben morint al llit, impunes.

Una mofa d'aquesta envergadura, a nivell mundial, només s'explica per la complicitat culpable de governs com el dels Estats Units, que, en l'era Kissinger fóu l'instigador de les monstruositats del monstre, i després, recentment, d'un govern com el de Toni Blair  que va accedir a deixar-lo tornar a Xile, mofant-se novament de tot el món civilitzat. Quin fàstic! Quin fàstic i quin menspreu més immens que em provoquen tota aquesta gentussa només de pensar-hi.

De la tracició primer al president Allende, elegit democràticament, i després del fet de fer torturar millers de persones i matar-ne d'altres milers … se n'ha de dir carronya. Quan l’Estat es converteix en torturador, la civilització s’enfonsa fins uns límits impensables. És el triomf de l’aberració sobre la humanitat.

Aquest assasí fastigós ha viscut prou per enfotre-se’n de tot i de tohom i encara més, sembla que ha tingut la gosadia de deixar  escrita una carta testamentària insistint en justificar la seva aberració. Tanmateix, això ja no és massa important, i aquesta carta li podria haver escrit Henry Kissinger des de la seva tranquila i daurada residència. No m’estranyaria gens que els que van nodrir el monstre li haguessin  dissenyat  i dictat fins i tot la fi.  

Com que Augusto Pinochet ha tingut la precaució de fer-se incinerar i evitar així als cucs haver-se d'empassar la seva immundícia, ens deixa només l'opció d'haver d'escopir sobre la seva memòria, però ho farem eternament . Explicarem a les noves  generacions de quin mals cal intentar desfer-se.

Espero que ho facin totes les persones ben nascudes d’aquest món i que el seu nom quedi lligat per sempre a la idea de traició, de perversitat i  d'assassí miserable que hauria merescut morir esclafat cent vegades. Ara cal que la seva memòria es podreixi a l’infern.  

Ah! I no us conformeu amb constatar i amb maleïr.
Paga la pena treure’n alguna lliçó pràctica.  Us proposo dir com hauria pogut dir en Boris Vian: “La propera vegada, preveniu els vostres militars, digueu-els-hi que jo també tindré una arma i que, per defensar la llibertat, si cal,  moriré matant”.
[@more@]



Comentaris tancats a Augusto Pinochet. Escopirem eternament sobre la teva memòria.

*Cucarellitzar-se, *escriptoricidar-se… Els neologismes són meus!

Això del Toni Cucarella  TC1  TC2  TC3,  a qui no  coneixia de res, -noi, ho sento, jo també sóc dels que carden la llana mentre altres quatre s’enduen les fames ;-)- , dóna per posar una mica de llenya al foc ara que crema i abans no s’apagui.
A més, per dir-ho tot,  em posa en safata una ocasió d’or per desenvolupar les meves (demostrades) capacitats  neologismitzadores.

 

D’entrada diré, abans ningú no em prengui el neologisme de la punta del teclat (qui neologismitza primer neologismitza dues vegades )  que  a  les 7 del matí del  diumenge  10.12.2006 deixo constància i registre virtual que el sotasignant Sani  Girona, d’accions com les que promet perpetrar en Toni Cucarella, assegura que  se n’ha de dir … qualsevol d’aquests  palabros  neològics (a quin més bonic ) que llista  tot seguit:

*cucarellitzar o  *cucarellitzar-se (verb)

cometre *escriptosuicidi”  o *escriptoricidi   o *catabloguicidi  o  *valencianosfericidi  (nom masc. ).

O bé  anglosaxonejant-ho una mica, ara que de ben petitons els nostres infants es veu que hauran de parlar l’angloparla:

*to cucarella  per al verb regular  [ past & past participle : *cucarelled] i *escriptoricidiness, o *catabloguicidiness  per al nom:  

 

Definició:

1. "perpetració efectiva d’enviar tota l’escriptura a rodar".

2.  “acció i conseqüència de dir adéu al teclat i al boli i a la ploma utilitzats amb finalitats editorials i/o premiliteràries”.

I si això ha d’anar en un diccionari electrònic, caldria afegir un enllaç a la seva entrevista a Vilaweb.

Al Toni Cucarella, de qui espero que no digui també adéu a la lectura dels blogs, (perquè llavors encara hauríem d’inventar un altre palabro), si per casualitat  s’acosta a aquesta platja i llegeix aquest post, …  li deixo dit això:

“A diferència d’altres, que et voldrien "salvar", Toni, jo no. Els déus  me’n guardin. Que vols plegar d’escriure …? Doncs plega! Tu mateix!
Ara, programes de gravació d’àudio digital et permeten gravar en mp3 i  fer àudiollibres… que són el futur…Pensa-hi. Consell  gratuït.

Si ni això tampoc et fa el pes i vols plegar de totes totes … per tot el que exposes a Vilaweb… tira pel dret! Ves i consuma el teu escriptoricidi! La llibertat és això també, oi, o no?

Això sí, com que aquest és un tipus de “suicidi tui generis" i que, a diferència de l’altre,  és reversible… Si mai t’ho repenses i vols tornar a ressuscitar, i a escriure  i/o a teclejar, i això dels premis ho vols tornar a provar … Benvingut back!

Això sí, avisa!  Avisa’ns, que puguem inventar  també el palabro simètric.  Probablement n’hi haurà prou amb posar-hi un   “des-“  al  davant:  *desescriptoricidar(-se) ; *descucarellitzar(-se) ;
*to descucarella ; *cucarellessness …

I amb aixó tancarem el cercle i enriquirem, -cada mica de neologisme és molt- , el català nostre de cada dia (ja veus, allò del “No hi ha mal que per bé no vingui”).

Feliç vida sense escriptura escriptòrica, si pots, que no podràs! Insisteixo, Toni, avisa quan tornis, que tornaràs!". M'hi jugo una copa de cava!

I a tots els altres: au, vinga,  mentrestant, aprofiteu la moma de  tenir un competidor menys, que això no passa cada dia, els premis són sempre els mateixos, i aviat descucarellitzarà.   


[@more@]

3 Comments

Entre l’amor i la mort : Romy Schneider

Ara que fa una temporada que vaig de ràdios de tota mena, he anat a parar al programa "Parlez-moi d'amour" de Gabrielle Stefanski a La Première de la Radio Televisió Belga Francòfona RTBF.

parlez-moi d'amour RTBF

 

M’he assabentat que el programa l’emeten els dissabtes des de les 20h fins a les 24! D'entrada quatre hores poden semblar una barbari tat. Però de seguida ens expliquen això :

"Un peu … de sexologie. Beaucoup … d'informations sur les nouvelles tendances et rencontres amoureuses. Tendrement … un invité pour un entretien coquin autour de l'amour, du sexe, de l'érotisme. Passionnément … des lectures amoureuses et érotiques à la carte. A la folie … en direct des auditeurs curieux et amoureux de l'amour, de la littérature et de la Première ! Enfin immodérément : des chansons d'amour. Tout cela, parce qu'au fond, dans la vie, qu'est-il de plus important que l'amour ?

i és clar, mirat així, forçosament hem d'arribar, com ells, a la conclusió que a la vida no hi res més important que l'amor … Quatre hores són encara … massa poc i tot!

El que m'ha realment emocionat ha sigut poder escoltar en aquesta pàgina del programa la vida de la Romy Schneider en 20 capítols mp3.

Una biografia molt ben feta i presentada des d’una perspectiva empàtica però i objectiva. He repassant amb ella una part de la meva vida.

Romy

 

Les choses de la vie (1970) i L'important, c'est d'aimer (1974) van ser dues pel·lícules que em van arribar a l'ànima, cadascuna a la seva època i a la seva manera, I l'any passat, a Bordeaux, vaig comprar Clair de Femme (1979) que veniem dins del Le Figaro del dissabte. Difícil de trobar algú que no se n'enamorés veient-la en qualsevol d'aquestes tres pel·lícules, però és que a més, hi havia també Le Mouton enragé (1974), i Une Femme à sa fenêtre (1978) que per a mi van ser pel·lícules de referència tota la meva primera joventut.

En aquesta sèrie radiofònica, realitzada per una dona, hi apareix la Romy humana que quedava tapada per la imatge de l'actriu.
La seva vida sembla una cursa d’obstacles a la recerca de la felicitat i aquesta li és concedida sempre per poc temps. Amors apassionats, separacions múltiples, el suicidi del seu fill , la seva addcició a l'alcohol, l'extirpació d'un ronyó, i una mort als 43 anys i mig … Sembla ser que tot el que de gran tenia com actriu ho tenia de feble en la seva vida privada. És com si els déus s’haguessin venjat de la seva intel·ligència i de la seva extraordinària bellesa.

Em costaria massa esforç explicar ara aquí la particular relació d'aquestes tres pel·lícules de la Scheider , tres drames, amb la meva vida… i per això ho deixo córrer. M'ho apunto com a tema “pendent de desenvolupar” per una altra ocasió.

M’ha agradat poder contextualitzar en la memòria actors, escenes, vivències …
A mi sí que em diuen alguna cosa Visconti, Sautet, Zulawski, Granier-Deferre, Costa- Gavras, per una banda i , per l’altra, Delon, M. Piccoli, J.L. Trintignant, Yves Montand … tot un pany de paret del cinema europeu de més qualitat. Per sort, de la Romy ens queden les seves pel·lícules, i així podem seguir venerant i mitificant el mite, i disfrutar-ne a cor que vols.

I jo em poso deures: he d’anar seguint el fil d'aquests programa radifònic que a més de pintar més que bé, insisteix en fer-nos una pregunta difícil: "parce qu'au fond, dans la vie, qu'est-il de plus important que l'amour ?".

Es prou bona com perquè algú miri de contestar alguna cosa, assenyada o no?

____________

Les années d'enfance – Ecoutez
Les débuts à l'écran – Ecoutez

Mademoiselle Sissi – Ecoutez

Le premier amour – Ecoutez

Sissi en Amérique – Ecoutez

Alain Delon – Ecoutez
Les années Visconti – Ecoutez

La rupture – Ecoutez

Harry Meyen – Ecoutez

Le retour à Paris – Ecoutez

Claude Sautet – Ecoutez

Vers le divorce – Ecoutez

L'ami Jean-Claude – Ecoutez

L'important c'est d'aimer – Ecoutez
Daniel Biasini – Ecoutez

Une histoire simple – Ecoutez

La mort en direct – Ecoutez

La banquière – Ecoutez

La passante du sans souci – Ecoutez

1982: Adieu Romy – Ecoutez

 

_______________________

[@more@]

1 Comment

Ha nascut el nostre Concurs ! Al·leluia !

Després d'un embaràs de dos mesos, múltiples gestions, creació d'un equip que val un imperi … avui al voltant de les dues de la matinada ha nascut el concurs i l'hem enviat definitivament a l'atmosfera, la webosfera, la blogosfera i ara, també a la catosfera.

S'hi pot accedir des d'aquí: el web de l'APFC que celebra 10 anys -(el web, no l'Associació!).

Logo Concours APFC

O anar-hi directament des d'aquí :  Blog oficial del  Primer Concurs de Radio Scolaire en français APFC

Espero que tingui molt d'èxit, quei visqui com a mínim fins el 26 d'abril de 2007  i que s'acompleixin els objectius que ens vam fixar.

Si algú vol felicitar els pares de la criatura … feu-ho aquí :  radioscolaire2007@gmail.com 

Una abraçada a tothom.

_________________ 

 

[@more@]

1 Comment

Carta de comiat del President Pasqual Maragall

Tinc sobre la taula, pendent d'endreçar degudament,  la carta que vaig rebre ja fa uns dies, signada per l'ara ja ex-president de la Generalitat de Catalunya, molt honorable Pasqual Maragall, comença així …

 "En els propers dies finalitzarà el meu mandat com a President de la Generalitat de Catalunya. Abans de deixar el càrrec, vull expressar-li el meu agraïment per la seva dedicació al treball en l'administració pública catalana."

(…)

I acaba així

"En ser investit president em vaig comprometre a treballar perquè els catalans tinguessin un vida més justa, més amable i un futur segur. Crec que el balanç, mil dies després, ha estat prou positiu en aquest sentit. Això no hauria estat possible sense la contribució dels servidors públics de Catalunya. Ho vull reconèixer i agrair a tots i cadascun de vostès.

Rebi una salutación cordial i sincera.
Pasqual Maragall"

 carta

 

Cal precisar  que aquesta carta ha arribat també a tots els membres de l'administració pública catalana.  A mi m'ha semblat un gest de persona intel·ligent i agraida. Un copet a l'espatlla, ni que sigui virtual, de vegades és molt valuós perquè a tohom li agrada sentir-se ben tractat, i alguns detalls que perduren en el cervell de les persones són de la fusta d'aquest tipus de gestos. 

Ho deixo aquí escrit perquè en quedi constància. Gràcies, Honorable President, per pensar en nosaltres, que tanmateix ja som uns dels catalans més afortunats per la nostra condició de funcionaris.

Bona feina allà on el dugui la vida. I si és a Tolosa de Llenguadoc, potser encara l'aniré a visitar un dia d'aquests per parlar-li d'un projecte …(sic)

Ben cordialment

Sani Girona. 

_________________

 

 

[@more@]

2 Comments