Continuarem al Dipofilopersiflex II

Aquest blog Research On The Bermuda Triangle Dipofilopersiflex I el continuarem al Writing Reports For Students Dipofilopersiflex II

Podeu deixar un comentari on vulgueu o ens podeu escriure  a la nostra adrelec sgironaroig arroba gmail punt com.

 ________________________________________

[@more@]



Posted in Lllegir i Escriure. Escriptura. | Tagged , , , , , , | Comentaris tancats a Continuarem al Dipofilopersiflex II

… i 300! 300 articles al meu blog. I penso continuar…

 

menta fresca

Hauria hagut d’esperar demà de bon matí. Ja me n’hauria hagut d’anar al llit perquè ja n’és hora, però tot avui porto un neguit a sobre. 300 posts a un blog no són pas broma. D’autant plus que la majoria, per no dir tots,  són uns posts força currats, amb vocació èticoliterària. Només hi penjem el bo i millor…de la nostra categoria.
És per això que el pit se m’infla de joia i de *cofoieitat … pel fet de veure que fins aquí hem arribat i que, per tant,  toca fer una festeta virtual.

Vaig celebrar els dos anys de blog l’estiu passat i ara vull celebrar una fita tant o més etèrea, 300 posts.
Tenia ganes d’arribar als 300, perquè com la pel·lícula homònima, 300 acaba sent, si vols que ho sigui, un nombre èpic, “trescentsdental” i màgic. Això ja és un llibre.

Em vaig prometre que en arribar als 300 articles començaria a mirar la manera de publicar-ho i fer-ne paper, llibre, obra, que ara per ara, -ja canviarà- és el passaport de l’escriptor.
Atès que no hi ha premis lliures per a una obra com la meva. M’oloro que m’haure´d’autopublicar, però ara ja és possible fer-ho a preus raonables… a can Trafford Publishing o a can Lulu.com … i n’hi deu haver d’altres.

Els premis ja me’ls atorgo jo mateix… Ara hi pensaré i després ja faré la llisteta.
Si estic d’humor faré un balanç i tot. Tant de la canya, tant del pinzell, tantes propostes…

Això sí, escriuré una carta oberta a l’Oriol Izquierdo demanant-li una beca, un ajut per seguir fent literatura fina, a més de blog trascendent, però només “periodisme electrònic obert i patafísic” . Aspirem a fer  poemari, novel·la i obra  de teatre. Tinc material al calaix.

Li diré:

“Oriol, te’n faig responsable davant la societat catalana. Tu mateix. Si em refuses l’ajut … seràs capaç de suportar la resta de la teva vida la responsabilitat d’haver “matat”  tot escanyant-lo  un escriptor en potència?
Seràs capaç d’escanyar un rossinyol abans que no refili? Li negaràs al Sani, un cop s’hagi autopublicat, formar part de la llisteta dels escriptors catalans? Ni que sigui ben bé  al final, allà on ningú ja no mira, més enllà de la Z… On sigui.
Si m’has de dir “No”, no m’ho diguis, calla-t’ho! No sigui que m’agafi un cobriment …”

Però si em dius que sí,
fóra  bon signe.
Signe que ja podria signar!
I aniria a corrent
a arrencar la ploma a l’ocell
i aniria a sucar tinta
per poder escriure al racó,
allà a sota, a la dreta.
“Sóc Immensament Feliç”

Sani Girona

 

Que tinguem un feliç dia 1 de maig del 2007!
Miraré de fer com tothom i com el déus i les muses.
Descans  total, fins i tot  d’escriptura.

I queda dit, tornaré ben aviat: http://akotguvenlik.com/?write-an-essay-about-your-best-friend Write An Essay About Your Best Friend Dipofilopersiflex II

___________________________

[@more@]



Posted in Celebrem-ho, Lllegir i Escriure. Escriptura., Paraules de fragmentació | Tagged , , , , , , | 3 Comments

¡L’infern ja torna a fer pudor de sofre. Al·leluia! Gràcies Benedictus XVI!

Llegeixo a la contraportada de El País del 29 d’abril 2007,  pg 88,  l‘article de Manuel Vicent titolat http://www.socio.msu.ru/?racism-persuasive-essay Racism Persuasive Essay “El infierno”.

Article impagable. Antològic. No us el perdeu, però tampoc no badeu: traieu-ne conclusions i imagineu reaccions necessàries.

Ici et là bas, toujours, le diable ;-)

S’imposen unes citacions:

En el verano de 1999 el papa Wojtyla afirmó solemnemente que el infierno no era un lugar, sino una situación. Podía tratarse de un malestar metafísico, como un ardor de estómago referido al espíritu, que les sucedía a los pecadores en este mundo sin esperar una condena eterna en el más allá. Si no existía el infierno tampoco habría demonios. El papa añadió que el cielo no estaba en las nubes, de modo que por pura lógica quedaron también sin oficio los ángeles y a continuación cayeron por su propio peso el limbo de los inocentes y el purgatorio de las ánimas.”

 (…)

(…) Pero la alegría ha durado muy poco, porque el viejo infierno católico ha vuelto a entrar en erupción. Como un volcán que había permanecido siete años apagado, de pronto, el 13 de marzo de este año comenzó de nuevo a soltar fuego y lava incandescente por el cráter situado en el centro del Vaticano.
El infierno existe y es eterno- ha dicho Benedicto XVI.
(…)

(…) Ese héroe [el espaermatozoide con millones de competidores] saca la cabeza a este mundo y tiene que soportar muchas penalidades para salir adelante con la existencia. Y ahora viene Ratzinger, el teólogo rompeguitarras y le dice a ese espermatozoide que encima puede ser condenado al fuego eterno. Por favor, un poco de piedad.
(© Manuel Vicent. El País)

 

Ara les meves reflexions…

Ben mirat,  si Karol Wojtyla va dir això que diu en Manolo Vicent  que va dir,  el més estrany de tot plegat em sembla que és que els del Vaticà no li apliquessin la venjança vaticana, és a dir el xeringasso letal  de rigor que apliquen  a tot Papa que s’atreveixi a voler retocar o desmuntar el tinglado.

Potser ja el van veure fotut i van pensar que tan immensa i perjudicial heretgia,  en Ratzinguer, àlies Benedictus XVI, ja ho arreglaria  ben arreglat  tard o d’hora, força aviat.

Ara veiem que han anat de pressa.

http://kurilo.pro/college-psychology-papers/ College Psychology Papers Només han passat sis anys i  l’Infern ja torna a fer pudor de sofre, els dimonis ja tornen a tenir cua, el angelets bufadors ja tornen a volar i  el conte faceciós , tot sencer, sense falles, ja torna a funcionar a ple rendiment. Al·leluia, al·leluia. Ciris a cremar, rosaris a resar, novenes a les Verges, flors per a Maria i  a porfia … I que no pari la festa!

¡Quin ensurt!  i quines idees les d’aquell Karol Wojtyla, mira que voler posar racionalitat a la fantasia!  Atrevir-se a desmuntar un imaginari i una mitificació que ha costat dos mil anys poder crear… que és escrit a milions de llibres i que penja milers d’obres mestres de museus, i que està plasmat en milers d’esculptures arreu del món!
Aquel home es devia tocar del cap. Un mal dia el té tothom.

No sé si el 13 de març  ja estava reservat com a dia mundial d’alguna cosa, però jo proposo celebrar-ho  i des d’aquí proclamo  el 13 de març com a dia universal de l’Infern Vaticanós. L’Infern com a metáfora de totes les fantasies i mites de l’univers catòlico-apostòlico-inquisitorial del Vaticà.

Si d’un assumpte tan greu en Manuel Vicent es conforma en fer-ne un acudit rodó, però només això, un simple exercici d’ironia fina, jo no penso anar gaire més enllà.
Perquè sé que la mà del Vaticà és allargada, poderosa i venjativa. I jo no me la vull jugar. Si cal em retracto, eh?

Això sí, m’agrada pensar que,  pel fet de trair el fi pensament filosòfic del seu predecessor en el càrrec, en Karol Wojtyla, que tenia poc de tonto i de res de revolucionari eixalabrat, Stranger In The Village Essay Benedictus XVI i tota la seva cort vaticana han d’acabar lògicament anant a parar a l’Infern: tant si és el de les calderes de Pere Botero com si és l’Infern situacional i metafísic de JoanPau II, amb un dolor i un malestar perpetu als budells que els tingui perennement amb cagarrines, enganxats infinitament a  la tassa del vàter, càstig molt més light que el de la bassa de merda proposada per Dante Alighieri.
Infern o Purgatori, tant se me’n dona, però que purguin  ETERNAMENT.

Amén

 

_________________

PS

* infern OR enfer OR  hell OR  infierno

* hell + art

 

[@more@]



Posted in Amb el roc a la faixa, Esperpents, Pseudopsiquiatries | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a ¡L’infern ja torna a fer pudor de sofre. Al·leluia! Gràcies Benedictus XVI!

Calen més Ibsens

Per Setmana Santa, a Madrid vaig voler anar a fer una volta per Lavapiés. I vaig veure amb sorpresa que a la mateixa plaça, on hi ha el Centro Dramàtico Nacional anunciaven que fins feia uns dies havien estat fent  Un enemigo del pueblo d http://rghq.co.uk/top-quality-essay/ Top Quality Essay ‘Henrik Ibsen, versió de Juan Mayorga i direcció de Gerardo Vera.

Recordo que vaig fer unes fotos de les fotos que hi havia penjades encara a les vidreres del teatre.

Quan em vaig assabentar que la companyia venia a Barcelona i que estaria al Tívoli fins el 29 d’abril, em vaig prometre que no m’ho perdria de cap manera.

Hi vam anar tots tres el dissabte al vespre, a les 9. Les entrades ja havien de ser a la filera quatre del primer pis.

Un enemic del poble . H. Ibsen
Tal com esperava, no només no em va decrebre, sinó que em va entusiasmar. I de seguida vaig pensar, en termes educatius, que era el tipus d’obra que calia fer veure a tots els joves d’un país dins del marc de l’educació ètica de base.

El tema de l’aigua del balneari contaminada fa que l’obra, de retruc, sigui encara més actual del que sempre ha sigut, com tot el teatre d’Ibsen.

Com cada cop que hi ha eleccions, l’enfrontament entre la veritat  i la corrupció la hipocresia, els falsos arguments del bé comú es torna a plantejar amb tota la cruesa i tota la intensitat.

L’obra mostra l’home sol amb la veritat i la raó com a única arma contra els corruptes, els aprofitats i els representants de grups i masses que diuen parlar en nom de  grups i majories.

Es la mitificació necessària de la resistència de l’individu i la veritat contra la mentida , la corrupció, i la massa amorfa que es deixa manipular.

Thomas Stockmann

Thomas Stockmann d’Ibsen, així com en Béranger de Ionesco són els herois que cal mostrar cada generació de joves perquè els tinguin ben presents a l’hora d’enfrontar-se a la vida i als corruptes que seran els seus enemics.

Calen més Ibsens que ens dónin aquesta mena de models ètics que són els grans referents de la nostra civilització.

[@more@]

Posted in Amb el roc a la faixa, Arts & Cultures, Metàfores Metonímies i Sinècdoques, Pseudoanàlisi social, Tàctiques i estratègies | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Calen més Ibsens

Nostàlgies

Em calia deixar-ho escrit, i aquí ho faig ara.

A la 25ena edició del Saló del Còmic, d’enguany, a Montjuïc, vaig sentir la primera fiblada.

Tot va començar en algún lloc on vaig llegir “cuando los cómics se llamaban tebeos”. Perquè el cert és que tot semblava estar en castellà. Molt poc de res en català. ¡Tota la megafonia en unilingüe castellà! I no hi havia servei de neteja.
Hi havia una brutícia ambient que recordava vagament la immundícia total i fastigosa que regnava al Saló del Manga.

Hi havia dues parades que venien les col·leccions completes de El Capitán Trueno, les de Roberto Alcázar y Pedrín  y les de Hazañas bélicas.

Tebeos de sempre

Vaig voler saber el preu, només per curiosistat, y és clar, el venedor ho va aprofitar per explicar-me els aventatges que tenia comprar-ho a còmodes terminis de 35€ mensuals… Cal comprar col·leccions completes.
“Venc nostàlgia”, em va dir en un moment de la xerrera. I la frase se’m va quedar gravada al cap. I li vaig anar donant voltes. O es ven novetat, com la Wii  de Nintendo, per exemple, o es ven nostàlgia, també amb gran èxit, imagino.

Els compradors de nostàlgia solen ser gent amb un cert poder adquisitiu i que es poden permetre el “caprici” de comprar sencera, a la maduresa, i per nostàlgia,  aquella col·lecció que no van poder acabar de llegir o tenir de nens.
Per sort el seny imposa de vegades les seves raons i recorda que cal trobar un espai a la casa on entaforar les conseqüències que tenen els pecats de nostàlgia. L’espai és un luxe car, caríssim. Hi cap  a casa una nova col·lecció completa? De cap manera.
Vaig decidir doncs que un diumenge d’aquests  aniria al mercat de Sant Antoni a comprar algun volum “solt” d’algú que ja hagués caigut  a la temptació nostàlgica i al cap d’un temps hagués decidit revendre-ho a algun llibreter de vell o directament al mateix mercat.

El segon atac de nostàlgia en pocs dies el vaig tenir el dissabte 28, a la reunió familiar de “Santa” Monserrat, a Sant Sadurní. Celebració del sant de la mare. Una santa de veritat!
A la biblioteca del pare vaig trobar el llibre Retrats . 1865-1997, del  Carles Querol, a qui jo de jove, tan vaig admirar, i que està prologat per en Marcel Gabarró, amic de l’autor, i actual professor d’història a la Universitat Pompeu Fabra.
Retrats. 1865-1997 és la història gràfica de  més de 130 anys d’història del meu poble i, per tant,  un document de consulta obligada.

Per reblar el clau, la mare em va ensenyar el llibre Cancionari de Sant Sadurní, llibre recent, del 23 d’abril d’enguany, editat per la conselleria de cultura de l’Ajuntament de Sant Sadurní,que és el recull de tots els renoms de totes les cases del poble fins fa quatre dies. Perquè des de 6 o 7 anys ençà, com a tot arreu, el creixement del poble ha canviat els referents. Gràcies a llibres com aquest, la memòria històrica d’un poble continuarà viva per molt de temps.

El llibre és obra col·lectiva de joves -ja no tan joves- del poble:  Joan Guilera, Pepi Pérez, Francesc Carafí, i Ignàsia Pascual;  fills de Cal Fresques, de Cal Matamussols, la Pepi a  qui no veig des de fa més de 40 anys… Nois, noies, felicitats i gràcies.

Els renoms hi són tots, alguns amb explicacions i fotos, d’altres amb el nom pelat. Aquest és el cas de casa nostra, que en deien Cal Xiquet de l’Alió,  o Cal Genyo de l’Alió. Aquella casa, que feia cantonada del carrer de Montserrat i la Rambla de la Generalitat, just davant del bar Cal Oriol, i que fou recentment aterrada,  és ara un “miniedifici” d’uns pisets la mar de coquetons. Un negoci rodó, maximil·lionari, per als ja mil·lionaris de cal Torreblanca!

Si me n’hagués assabentat, de l’existència del treball d’en Guilera,  els hi hauríem donat algunes fotos antigues del portal del carrer de Montserrat, amb jo ben menut assegut amb l’avi i la iaia, o alguna altra del carrer de les Àrpies i tot. I els hagués fet una ressenya de la nostra saga familiar. Ho faré de totes totes i ho enviaré als autors, perquè ho guardin  i ho tingui en compte si mai en fan una nova edició.

Nostàlgies… Batecs del cor… Bàlsam de l’esperit.

[@more@]

Posted in Arts & Cultures, Pseudoanàlisi cultural | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Nostàlgies

Catalunya catalana? Andalunya? Globalunya. Catalunya global.

Comentaris  al post de Toni Ibáñez a  Entrellum :   Sevillanes per Sant Jordi?

fluxes fluxes migratoris

Toni,

Per la setmana cultural de Sant Jordi nosaltres fem concurs literari en català des de fa anys, redaccions en castellà, , conferències sobre orientació professional, una sobre Escòcia en anglès,  crêpes en català, tallers de composició floral “Ikebana”,  tallers de música i un munt d’altres activitats…

 M’abstinc de valorar-ho. Només ho faré en presència del meu advocat :-) Però està bé que es faci, no?

Ara bé, tu dius “Sevillanes” !!! Sevillanes?  I perquè no, Toni? I tango, i danses xineses, equatorianes, colombianes i brasileires,  marroquines , bolivianes, rumaneses i albano-kosovars …

Es que a mi em sembla que no estem pas a Andalunya,… és que ara ja estem a Globalunya … o encara no te n’has adonat?

 Catalunya global, sí,  i  a mi no em desagrada. T’has parat a  pensar que potser tens més afinitats amb un alumne sudamericà nouvingut que amb un català català que t’insulti? O amb algún veí de l’Europa de l’Est que amb un veí d’ERC del teu  poble a qui no suportes ni pots veure ni en pintura?  … ;-)

L’altre dia et carregaves en Llach! Aquí dius que t’hagués agradat veure com es muntaven  sardanes …  però si gairebé no en fan ni a TV3!

La pregunta és:  à qui la faute ?

Perquè suposo que no deveu pas tenir prohibit per ningú muntar sardanes o karaoke en català, oi? Com és que no ho organitza ningú? Que no hi ha un departament de català? Que no hi ha catalans “a seques”, al teu institut ?

Catalunya catalana … Això és gairebé un concepte, oi?

Toni, hi ha tot un llarg assaig a escriure per descriure-ho, i filosofar-hi a sobre… Però compte, em temo que és un terreny relliscós …

Com ho defineixes?  A què ho oposes directa o indirectament? Quines persones formen la llista?  Tens idees per protegir-la? Per desenvolupar-la?

Gairebé et diria que a mi  “em fa por”  el terme perquè per alguna raó, automàticament, em sona o ressona a  “puresa de raça” i això té tot un seguit de connotacions negatives… ens agradi o no.

I no parlo del anys 30, parlo d’ara mateix.

Crec que a les Espanyes de Madrid també parlen de i somien amb una “Espanya espanyola”, no trencada pels “enemics” de l’Espanya espanyola … que -mira per on- resultem ser, entre molts d’altres altres Gallecs, Bascos i Catalans, ja només pel fet de ser-ho, de no parlar castellanoespanyol …

 A més, no era Pujol i CIU qui   durant molts anys van definir el català com la persona que vivia i treballava a Catalunya? Que ja ha caducat aquell eslògan?Per quin proposes substituir-lo?

Quan tornis a veure l’Artur Mas, comenta-li això de la “Catalunya catalana”…

Segur que t’agraeix que li ajudis a preparar una resposta acurada per quan algú li pregunti què en pensa ell d’aquest “concepte”.

I és que ha de ser força interessant saber què en pensa algú que aspira a la presidència d’una Catalunya que ja és Globalunya.

Ep, cal preguntar-ho també a  Montilla, a Carod-Rovira , a Saura i a Piqué … i , si m’apures, també  als del triunvirat: Rajoy, Acebes i Zapalana.

 Què et sembla si li enviem la pregunta a la Mònica Terribas. Ella ja sabrà què fer-ne.

[@more@]

Posted in Català & Catalunya, Pseudoanàlisi cultural, Pseudoanàlisi política, Pseudoanàlisi social | Tagged , , , | 5 Comments

Apadrina una paraula, la campanya de l’Ateneu Barcelonès

Vaig llegir en algun lloc que l’Ateneu de Barcelona havia tingut la idea de llençar una campanya per fer apadrinar paraules en vies d’extinció.

En aquesta web precisen  que és una iniciativa conjunta de l’ Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i la Escuela de Escritores de Madrid.

http://cantat.amu.edu.pl/?homework-overload-help Homework Overload Help ”Tothom, amb més o menys intensitat, té alguna paraula associada al cor, adscrita a la memòria, ressò de la nostra infància remota.”

 “El termini de participació s’inicia dissabte dia 31 de març, i es tanca dissabte dia 21 d’abril de 2007.”

Com apadrinar 

Per apadrinar una paraula solament has d’introduir el teu nom, el correu electrònic, la paraula que vols apadrinar, el seu significat i un breu comentari amb els motius que tens per fer-ho en aquest formulari:

* Clica aquí per apadrinar una paraula en català
* Clica aquí per apadrinar una paraula en castellà

També podràs votar per cinc paraules que hagin proposat altres  internautes.”

 Efectivament, jo proposaré d’apadrinar-ne dues per al català, perquè, en realitat, són una de sola, van al mateix paquet:  http://15agency.co.nz/making-a-personal-statement/ Making A Personal Statement semalers i Thesis For Phd In Management portadoresi ambdues  com a  sinècdoque de tots els estris de pagès que s’utilitzaven al Penedès i arreu de Catalunya per al conreu de la vinya, la verema i  el tractament del vi,  i que han anat sent substituits per d’altres de més resistents, eficaços, segurs, higiènics, etc…

El terme “ http://axemplate.com/?essay-writing-my-dream-holiday Essay Writing My Dream Holiday semaler  apareix al GDLC electrònic de la següent manera:

[1420; de semal]
m http://euratex.eu/?writing-essays-for-college-students Writing Essays For College Students 1 TRANSP Cadascun dels dos pals amb què dues persones traginen una portadora o altre recipient semblant, agafant-los l’una pels extrems anteriors i l’altra pels posteriors.

 Es podria afegir que aquests pals acostumavenn a ser de fusta de roure i d’uns dos metres de llarg i uns 5 centímetres, o més, de diàmetre.

http://imgral.com/how-to-write-a-reflective-essay/ How To Write A Reflective Essay  GDLC
Portadora. 
2 fAGR Recipient format per dogues de fusta, proveït de dos agafadors disposats als extrems del diàmetre gran de la boca, que serveix per a transportar raïm o vi i, també, altres fruites, aigua, terra, etc.

Diccionari de la llengua catalana de IEC.

Portadora. 
 ||  Atuell generalment de fusta i amb dues nanses laterals  usat generalment per a transportar la verema.

 Les portadores, de fusta, plenes podien pesar uns 60 quilos o més, i  es podien transportar entre dues persones agafant cada una d’elles un agafador o nansa que hi havia a cada costat, però aquella fusta feia també de “ganxo”, i  es podien transportar “més còmodament” amb dos samalers de fusta agafats amb les mans o posats sobre les espatlles si volien. 

 Amb el temps, les portadores es van substituir pels coves de canya i vímet i més tard els coves van ser substituits per les actuals caixes de plàstic, molt més resistents, fàcils de transportar, de netejar, d’emmagatzemar, etc…

 Els semalers i les portadores són ara , respectivament unes  andròmines i uns atuells d’una època passada que cal anar a veure als museus del vi i la vinya  o en reportatges fotogràfics…. o també en algunes festes tradicionals que recreen la vida del passat recent que sempre ens sembla ja molt llunyà.

M’encantaria ser padrí d’aquestes paraules perquè hi ha un fet personal associat a a quests termes. Allà pels anys 80, i durant uns quatre o cinc anys, un grup de cinc amics i les nostres respectives parelles, de Sant Sadurní d’Anoia i Barcelona , vam fundar una societat limitada que portava justament aquest nom: Samalers i portadores  S.L: (sic) dedicada a “jugar a la Borsa”.  Ens havia de fer rics i de manera viretual vam gunayar molt molts diners , però com passa sovint en la Borsa, sort vam tenir de desmuntar-la a temps per no deixar-hi la pell i l’amistat!  Però l’experiència va ser bonica mentre va durar …

A l’hora d’anar a omplir el formulari m’he trobat que “semaler” ja estava apadrinada
per una persona més matinera que jo. M’hauré de conformar amb apadrinar “portadora” però ja estic més que content

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

Cal  llegir   també una pàgina  preciosa: “Collir raïms”.
Cartes des de Les Oluges  
Mateu Solé i Casanovas ©  
14.- Collir raïms

http://www.llobregos.net/cartes14.htm

 En 50 cartes,  [cartes1.htm  a   cartes50.htm] en Mateu Solé i Casanoves  ens deixa un  valuós llegat lingüístic i  sociològic,  que cal tenir en compte, a més,  com a model a seguir i ens deixa també tot un munt de paraules que ja esperen padrí o padrina.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

[@more@]

Posted in Català & Catalunya, Paraules de fragmentació | Tagged , , , , , , | 5 Comments

Desencontre. Desencontres. Tina Vallès i jo

cercques als diccionaris

desencontre | desencontres

No busqueu la paraula al Gran Diccionari de la llengua catalana versió electrònica, ni en singular ni en plural: no hi és.

Ho he buscat també al Diccionari de sinònims i antònims, de S. Pey; al Diccionari ortogràfic i de  pronúncia de J. Bruguera i Talleda (Diccionaris de l’Enciclopèdia) ; al Diccionari Català-Anglès de S. Oliva i A. Buxton (Diccionaris de l’Enciclopèdia); al Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1995) …

Ha calgut que anés a Google per constatar que el terme “desencontre” o “desencontres”,  a  diumenge 15 d’abril del 2007,  hi apareix efectivament unes 12.900 vegades.

Tot això ve a tomb perquè ahir vaig anar a petar al blog de la Tina Vallès des d’un altre blog d’algú amb fotolog o flickr,  i vaig endur-me una sorpresa en veure que un comentari que li havia deixat al seu últim post, el post on ella s’acomiada de tothom dient que deixa això del blog, el seu important i clàssic  Aeroplà del Raval,  i on jo li deia adéu i fins a una  altra ocasió, ella me l’havia esborrat.

Ara em sap greu no haver guardat una còpia del comentari per reproduir-lo aquí. Era molt més que correcte, era amistós, però  entre aquesta musa i jo i jo hi ha un profund desencontre.  

D’aquí  ve  que necessités consultar el terme abans de crear una categoria amb aquest nom al meu blog. I ara em pregunto com és que no se m’havia acudit  i no n’havia vist la necessitat abans.

Hi ha gent que et cau bé d’entrada i tot va bé, i  hi ha gent que et cau malament  i no hi ha res a fotre,  ja pots ballar  “peteneres” o sevillanes o el que sigui, que et seguirà caient malament.  Us ha passat això a vosaltres?  A la Tina Vallès sí. No hi ha res a fotre. Entre aquesta diva i jo hi ha un profund desencontre, i encara no sé ben bé perquè. El que passa és que no sé tampoc si m’agradaria escoltar la seva explicació… ( “cervell que no sap, collons que no pateixen”) no fos cas que en sortís molt mal parat.

Fa un any o dos li vaig escriure un missatge, per dir-li una cosa així, “Hola Tina, em faria la mar de gràcia que afegissis el meu blog Dipofilopersiflex a la llista dels enllaços del teu blog : “els copilots” de L’aeroplà del Raval  i  molt sincerament em va venir a dir que “ni parlar  -ne”, que els seus enllaços eren molt seus i que … bé que  no.
[ M’hi vaig posar fulles, com no podia ser d’altra manera, això sí, vaig pensar una cosa així : ¡*Però què recollons s’ha cregut aquesta tia  !!!!!! “… [ lamento les paraulotes, però preneu-les com a una mena de reproducció aproximada del subsconcient, contra el qual no hi puc fer res per aturar-lo… ]

Qui em mana a mi voler-me ficar on no em manen ni em volen? Seràs desgraciat, Sani! A la teva edat … fer el ridícul d’aquesta manera!  Aviam si creixes o ja no hi seràs a temps!
Demanar que t’afegeixin a una llista d’enllaços. Es pot fer més el  “ridi” ? Oi que no?
Ho vaig deixar estar allà on era.

Poc abans o poc després d’aquell desencontre, allà pel juny del 2005, en plena febre de memes, recordo que tinc apuntat que després de fer-ne jo un, proposava el mateix meme a  uns amics  molt propers i  a dos ciberamics”,  dos blogaires consistents: el Llibreter i la Tina Vallès. 
Jo anar insistint, jo volent donar una mà a la Tina, qui sap si volent caure-li en gràcia, ja que no aconseguia ser-li graciós …i res, és clar. Res de res.  Tot inútil. Pena. Ridícul. Patetisme  Au, ja t’està bé, Sani, per capullet !

Passa el temps. Crec recordar que havia posat al meu bloc un enllaç cap el seu, però per  “castigar-la” amb la meva indiferència, un bon dia em vaig decidir a eliminar-lo, que era  per no veure, no recoirdar, no emprenyar-me,  per a no patir…  Adéu Tina, adéu. Tu i jo som provisionalment incompatibles. Desencontre fonamental, parcial i total… Adéu.

Arriba l’abril del 2007 i vas i  dius  “Adéu. Per a mí s’ha acabat, ho deixo.
Ho dius a tothom, i tothom va  a dur-te flors i violes i romaní. Tots els meus estimats  i admirats blogaires t’afalaguen i acaronen i petonegen a cor què vols …
I tu repartint també petons i abraçades  des de la teva nau, a babor i a estribor, amunt i avall, i jo allà  amb el meu ramet de flors virtual , com a la cançó de Marinette , “j’avais l’air d’un con, ma mère”… Digues-li adéu tu també Sani, em deia a mi mateix,  …digues-li una cosa bonica …
Pobre Sani! ;-)

Jo, penúltim entre els últims, una mica desconsolat  et deia al comentari que vas esborrar que en veure que deixaves  la blogosfera ja no tenia ni la oportunitat d’esperar un improbable encontre al nostre (teu?) profund desencontre … I vas i a sobre em capes, m’esborres  el comentari!
Recollons! Quina mala llet ! Igual que a  la cançó de Marinette . Jo no m’ho mereixo! ;-9

Doncs bé, ja ho veus, m’obligues a repetir allò que ja et vaig dir una vegada, exactament el mateix, amb el mateix to, la mateixa cadència i la mateixa desesperançada esperança… Allò que a mi em deia de vegades la meva àvia …
“Aunque tu no me quieras… tengo un consuelo: saber que tu sabes que yo sí te quiero”
(or so)  :0)

Espero que no aconsegueixis esborrar-me  també aquest post … que es quedarà aquí un temps com a penitència imposada, com a declaració de principis, com a exemple a no seguir, com a coet aintiaeri disparat a l’atzar … i també per a constatar que els diccionaris catalans tenen petites mancances… Desencontre. Desencontres. Qui afegeix el terme al diccionari ?

Ja tinc curiositat per veure si a la nova edició del nou diccionari català que ha ser best-seller aquest Sant Jordi hi han afegit aquest palabro, que no només existeix sinó que té molta expectativa de vida per davant, malhauradament. 

Dear Tina, sóc tan bon noi que no m’atreveixo a dir-te allò que li deia el el Paco Rabal a Silvia Pinal,   la “seva cosina” Viridiana,  al final de la pel·lícula:  que tard o d’hora acabarien jugant una partida de cartes junts…
No, mira, només m’atreveixo a dir-te que quan vulguis podem fer un cafè plegats, al Raval o a Vilanova, a l’Ateneu o a l’Institut Francès,  i si m’ho permets, pagaré jo ;-).
Però si et sembla que no cal ni ara ni mai, com tu vulguis: no cal… ni ara ni mai!

Una abraçada, Tina. Que tot et vagi molt bé. Blogfully yours!

See you  soon …

Sani   …  (not Sunny)

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

Flickr :http://www.flickr.com/photos/tinavalles/

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
[@more@]

Posted in Català & Catalunya, Paraules de fragmentació | Tagged , , , , | 2 Comments

València… Tan a prop i tan lluny!

Darrerament, tota una sèrie de factors convergeixen en un mateix tema: València.

El més greu, el fet que el govern valencià cometi un acte de barbàrie cultural,
eliminant la possibilitat que el senyal de TV3 arribi a la comunitat valenciana i amb ellala cultura catalana. El PP sap que TV3 és més perillosa per a la seva estratègia política que tota la oposició junta, que sembla que no fa trontollar el seu poder.
Els escarafalls justificant la mesura amb arguments de la manca de reciprocitat respecte a Canal 9 són ridículs, però la dreta anticatalana no té sentit del ridícul.
Es limita a destruir i a mentir sense posar-se nerviosa. Cinisme i impunitat. Espero que la majoria dels valencians enviïn a la oposició un govern d’eixa calanya en les properes eleccions. Difícil però no impossible. Com a mínim ho haurem de somiar, desitjar i esperar.

El més interessant, la llarga i sucosa entrevista que el suplement de l’Avui dedicava a
Martí Dominguez:  L’ Avui del dijous 15 d’abril 2007 pg. 10-11.

Tot el reportatge entrevista, de Francesc Bombí Vilaseca amb en Martí  Domínguez és antològic. No us el perdeu.

“Llegir els il·lustrats és un refugi en moments de dubte”

Martí Domínguez acaba així :

            “[Li pregunten] I des de València qualsevol gest és més difícil?

           Escriure català a València significa tenir-ho tot en contra.

Hi ha gent com Xulio Ricardo Trigo que ha vingut a Catalunya, o el més
dràstic de Toni Cucarella, que va anunciar que  deixava la literatuta…

Cucarella s’equivoca, a mi m’agrada molt el que escriu, em sembla que té froça idimàtica i estilística. has d’escriure per a la teva pròpia satisfacció, i després ensar en el lector. A València tot costa més. Cap institució valenciana de overn m’ha dit res del premi; realment vius en un exili. El meu parís ésarcelona, i per això vos necessitem tant, i necessitem que Barcelona siga un exemple”

Sincerament penso que som nosaltres qui necessitem que hi hagi gent tan
important com vosaltes que des de l’infern cultural que us fan patir  escriviu
coses tan importants i de tant gruix per a la Cultura, sense adjectius, o amb tots els adjectius que vulgueu.

En el mateix marc de  crònica de la situació a València, he llegit  al blog del Llibreter  que aquestes vacances de Pasqua ha estat a València i que ha quedat astorat per tot un munt de coses, a costat
d’altres meravelles de la capital. Ho explica en el seu post “Bon dia” , que cal llegir juntament amb tots els comentaris que hi ha anat deixant tota una sèrie de gent.

” (…) Al centre comercial El Saler miro els llibres que hi ha al Carrefour. Ni un sol llibre en català. Aquest és el pitjor diagnòstic sobre l’ús del català a València que vist mai. Amanida valenciana, paella valenciana, tot molt valencià a la platja de la Malva-rosa. La capçalera Valéncia hui ho explica tot: pren partit pel blaverisme de la manera més visible però, a l’hora d’escriure, el diari és en espanyol. Així, doncs, era això. L’endemà arribo a casa, navego per la catosfera. Invasió subtil: cada vegada és més difícil comprar llibres en català a València. Tirant al cap. Pixelades.”

 Em crida molt l’atenció aquest  crit del  “No mos fareu catalans”…
que semblen udolar alguns “antiimperialistes”  valencians.
Jo que vaig fer la mili a Manises fa uns 30 anys anys crec que en aquell lavors em vaig endur de València dues idees fonamentals :
La primera:  que efectivament  els valencians són valencians
com els catalans som catalans i els andalusos andalusos. Cada terra fa sa guerra  i allò és un altre país, per més que tots parlem la “mateixa llengua”.
No sé si  diria un gran disbarat comparant-ho mutatis mutandi amb els belgues
o els quebequesos respecte dels francesos, o els autríacs respecte els alemanys.
El francès pot ser el mateix, però el país, la cultura i el sentiment  és un altre de molt diferent. L’alemany pot ser el mateix, però el país, la cultura i el sentiment  és un altre de molt diferent.
Això em sembla que és així i no cal donar-li moltes voltes, per més que hi hagi qui al país valència  se senti més català que un català. Però això és l’excepció, tot com hi ha catalans o espanyols que es puguin sentir més francesos o anglesos que espanyols , i espanyols que se sentin més nordamericans que espanyols…

El que sí que deu ser difícil de trobar al món és exemples de genocidi lingüístic
com el que practica l’actual govern valencià contra el català i contra els valencians que estimen Catalunya. Els dirigents del  PP espanyol i del PP valencià demostren amb fets que són mala gent, i gent perillosa, enemics de qui cal defensar-se perquè realment ens agredeixen.

La segona idea que m’en vaig endur és que si ho visqués prop de Barcelona
no em faria res viure a València.  Ho pensava llavors i ho penso ara, potser perquè no visc allà. No sé si ara m’en voldria escapar, perquè
realment la situació sembla força  complicada, i el que ens n’expliquen fa feredat, però València enamora i cal pensar que la situació política pot canviar. No hi ha mal que 60 anys duri.

El més sorprenent fou rebre un missatge d’Elena Moltó, professora de la Universitat
de València. Intercanvi de  petonets virtuals per qüestió de feina sobre el francès
FLE i TIC … Una sorpresa molt agradable venint d’algú que es dedica entre d’altres coses a l’estudi de la literatura medieval.

Avui, com un regal dels déus, en Joan, la Montse i el Jan han vingut a dinar a casa i ens en han dut un munt de regals. El millor i més fantàstic ha estat per a mi …el llibre El retorn de Voltaire” !
Joan, és com si m’haguessis endevinat el pensament,
com si s’hagués fet un bisbe to sol, … Gràcies!

Martí Domínguez

Vaig sentir que de cara les noves eleccions que s’acosten, una coalició de forces
polítiques tenia alguna possibilitat de canviar el signe de govern i canviar la situació actual.  Seguirem  de prop  l’evolució  política per veure  què en surt.

Caldrà que Barcelona sigui un exemple per a no decebre esprits tan il·lustrats com el de Martí Domínguez. Felicitats i gràcies per la teva obra.

_________

 

Mar,  t’agraeixo molt el teu comentari.

[@more@]

Posted in Política & Economia, Pseudoanàlisi política | Tagged , , , | 3 Comments

La felicitat, la capacitat d’estimar, Punset, Tertúlia i experiment blogòfil 3/3

Després de penjar tres comentaris al blog Tertúlia, vaig decidir que tant per tant, n’escriuria un altre a Can Punset, una mena de retroenllaç a Tertúlia. Vaig precisar que per als no catalanoparlants hi ha el servei de traducció robòtica Translendium, que malgrat algunes pífies considerables, permet d’entendre grosso modo allò que hi ha escrit en llengues que no parlem ni entenem massa.

Mentre escrivia tot allò se’m va acudir que no estaria de més escriure també al meu blog una referència a tot el tema. Com que era molt tard, vaig decidir que de tot aquell garbuix en faria uns apunts, que els penjaria al blog com a post provisional i que ja ho endreçaríem mica en mica.

D’aquí en va néixer un expriment blogòfil (inèdit?) consistent en deixar al descobert les bastides d’un post: les diferents versions provisional d’un post abans d’esdevenir el pots definitiu.
Generalment la gent ja no escriu, però els qui escriuen blogs generalment i gairebé per definició ho fan de manera més o menys espontània, tal com raja.
Només algunes merles blaques, dinosaures d’altres èpoques, són capaços d’argumentar a favor i d’implementar el retoc permanent de la pròpia escriptura al blog personal,
com ho farien sobre una hipotètica novel·la o assaig.

Aquest és el post que dono per definitiu. La versió 3/3 d’aquest
“La felicitat, la capacitat d’estimar, Punset, Tertúlia i experiment blogòfil”.

Tot el que vaig començar a escriure l’altre dia després de llegit que en Punset ens explicaba al seu blog, de la recerca científica a Harvard sobre la felicitat, i més concretament les conclusions que en treien. que equivalien a dir que la felicitat consisteix en estimar, tot això, deia, em va portar a recordar que jo tenia
pendent de desenvolupar, des de fa molts anys, un esquema sobre l’Amor i els
amors. I vaig decidir que com a mínim, si no em dedicava definitvament a desenvolupar-lo, com a mínim em tocava retocar-lo, modificar-lo, ampliar-lo,  presentar-lo d’una manera més acurada.

Hi ha temes, com la Religió, la Política o l’Amor que no hi ha manera humana d’exhaurir-los. Sempre hi ha un aspecte que n’amaga un altre, una visió diferent que canvia la nostra manera de mirar-nos-ho i d’entendre-ho.

____________________

Trobo en un post  de JPQ una referència a Ibn_Hazm i un enllaç a la Viquipèdia on se’ns explica que fou un grand teòric de l’amor.

El collar de la paloma corre per una prestatgeria de casa, pero és de la Paqui i jo no l’he llegit. Suposo que l’hauria de posar a la llista i com a mínim fullejar-lo i llegir-lo una mica. Ho faré.

Fet / 4 abril 2007

______________________

I aquí estem ara, finals de març i principis de l’abril 2007, mirant de decidir on encabim aquest tema d'”Estimar i ser feliç” dins del meu esquema, i algun altre. No n’hi ha prou amb afegir alguna branca. Veig ben clar que cal refer l’esquema completament…

Tornem-hi:

I. Matisos fonamentals. Conceptes: Amor, amors, amorsexe.
II. Amor: Tipologies vàries…

2.1. El primer amor. Brassens
2.2. Amors que maten
2.3. Amors “a primera vista” i amors impossibles
2.4. Més val autoamor que amor mal acompanyat
2.5. Amors adúlters.  «On n’a pas qu’un seul ami. Pourquoi aurait-on une seule femme ?» Georges Brassens
2.6. Amors i malentesos
2.7. L’amor cortès. “Amour courtois”
2.8. Ibn Hazm de Còrdova.   Tractat sobre l’amor i els amants   1* 2* 3*
2.9. L’amor en els temps  del còlera
2.10. D’altres amors…

III. Sinònims, antònims, metàfores, metonímies, sinècdoques, oxímorons i hipèrboles.
IV. Què?, Qui?, Quan?, Quant? Com?, On?  Per què?
V. Causes i conseqüències.
VI. Estimar i ser feliç.
VII. Il·lustracions vàries: cinema, música, literatura (prosa i poesia).
VIII. Exemples: models a imitar i models a defugir.
IX. Precs i preguntes :

9.1. L’amor és fer l’amor?
9.2. L’odi uneix més que l’amor?  *R1

X . Annexos i glossaris diversos per a una versió blog de l’assaig De l’Amor i la Felicitat… potser algun dia en aquesta pantalla o en un llibret.

10.1. Rànquings i estadístiques:  Yahoo abril 2007: els francesos perden el lideratge
10.2. Càlcul del vostre Coeficient sexual

 ____________________

PS.
Mirarem de no tornar-ho a deixar aquí pengim penjam, sinó que farem un esforç per desenvolupar-ho mínimament. En el nostre treball  tindrem en compte les vostres aportacions si n’hi haguessin i les trobessim als comentaris.
Gràcies ;-)

[@more@]

Posted in Pseudoanàlisi social | Tagged , | 1 Comment

La felicitat, la capacitat d’estimar, Punset, Tertúlia i experiment blogòfil 2/3

Tot el que deia l’altre dia era per recordar-me a mi mateix que si volia
escriure alguna cosa sobre “la capacitat d’estimar” i relacionar-ho amb la felicitat, forçosament havia de tornar als meus orígens, és a dir, al punt on havia deixat el tema de l’Amor, de l’amor i dels amor: en un atzucac.

I és que, seguint el que a mi sempre em demana el cap i la lògica, vaig fer l’esforç d’imaginar el tema globalment. M’abstinc de dir perquè hi ha temes que no hi ha manera d’exhaurir-los.

L’Amor, els amors, és un d’ells. Sempre hi ha un aspecte que n’amaga un altre.

Conscient doncs d’aquesta realitat, l’única cosa que podem fer és fixar-nos un corpus de treball degudament delimitat.

Sembla mentida que el temps passi tan de pressa. De tot fa de seguida un quinqueni …o més. Al meu Dicofilopersiflex hi tinc escrit això :

“A : Amor ( plural, Amors)

Ens proposem, ni més ni menys que dir la nostra sobre tot aquest paquet:

I. Amor: Tipologies vàries.
II. Sinònims i antònims.
III. Què?, Qui?, Quan?, Quant? Com?, On? Per què? …
III. Matisos fonamentals.
IV. Precs i preguntes.

Això sí, ho desenvoluparem un dia d’aquests, eh?

Aquí, tot esperant, esperant, vam rebre notícies agradoses d’un amic de Vic, en Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200), que ens va proposar d’afegir-hi això:

AMOR

Sublimació exquisida del desig inventada pels sufis; metàfora
mitificada pels trobadors i,com a desig de bellesa i de
coneixement, necessària per l’art, la ciència i la filosofia;
símbol convertit en miratge en la història de la poesia, de la
humanitat, del sexe, fins al punt que més enllà d’un bonic
significant, hi ha un estat que no existeix: l’amor

I a sobre de tan intel·ligent filosofia ens va proposar a més, afegir una nova entrada al diccionari, una que no hi era encara!, i també una petita cronologia de cites.
Això sí que és col·laboració! Les entrades en qüestió són Babel, Petita cronologia de cites i Literatura Web
Forçosament les hi afegim i li donem tot el mèrit a ell. Gràcies Pep. I ja ho veus, aquest diccionari ara també és una mica teu.

____________________

30.4.2006″

Aneu amb compte!

Qui a amor mata … a amor mor ( © Sani Girona)

 

16.9.2006

Trobo al post de JPQ una referència a Ibn_Hazm i un enllaç a la Viquipedia on se’ns explica que fou un grand teòric de l’amor.

El collar de la paloma corre per una prestatgeria de casa, pero és de la Paqui i jo no l’he llegit. Suposo que l’hauria de posar a la llista i com a mínim fullejar-lo i llegir-lo una mica

Ho faré.
______________________ ”

I aquí estem ara, finals de març del 2007, mirant dedecidir on encabim aquest tema d'”Estimar i ser feliç” dins del meu esquema. No està malament haver pogut afegir tota una branca.

L’esquema, que segueix sent incomplet, s’acosta al número 7 que sempre és com un miratge de perfecció formal.

I. Amor: Tipologies vàries.
II. Sinònims i antònims.
III. Què?, Qui?, Quan?, Quant? Com?, On? Per què? …
IV. Estimar i ser feliç.
V. Matisos fonamentals.
VI. Precs i preguntes.

Mirarem de no deixar que seguixi passant els temps sense desenvolupar-ho poc o molt,
però no deixar-ho aquí pengim penjam…

Deixo per a la versió 3 la feina d’arreplegar-ho tot en un manyoc més o menys ben
lligat que reprengui la iniciativa global, aquesta part medial prou consistent , i el que ha
de ser la tercera fase … 3/3. L’evolució del post no és també un acte d’amor envers l’escriptura?
Amor a l’escriptura entra dins d’una de les diverses tipologies de l’Amor….

Serà demà.

_______________

The Times  31.03.2007

Ray Kluun : Heartless philanderer or modern emotional realist?

 

[@more@]

Posted in Pseudoanàlisi social | Tagged , | 2 Comments

La felicitat, la capacitat d’estimar, Punset, Tertúlia i experiment blogòfil 1/3

Després de penjar al blog Tertúlia uns comentaris sobre el tema que proposa Arare i que està directament relacionat amb un post sobre la felicitat i la capacitat d’estimar al blog d’ Eduard Punset, he decidit que escriuríem  al post d’en Punset un comentari dient que hi havia un blog, Tertúlia, que tractava el mateix tema de manera “convergent”,  però en català. I que si algú tenia algun problema amb el català podia provar d’utilitzar el servei de Translendium.

Mentre escrivia tot això se m’ha acudit també que valdria la pena escriure també al meu blog una referència a tot això, però que atesa l’hora que és, tres quarts d’una de la matinada de dijous 27 o 28 de març… que només escriuria l’esquema del post, aquestes quatre ratlles, l’esborrany i que demà ja el reprendria …

Després se m’ha acudit que podia fer un experiment :  publicar penjar aquí en forma de 1/3  aquest primer esborrany diretament, sense passar per Word …

Demà publicar la versió 2/3
que ha d’incloure a més el meu famós (ep, famós per a mi, almenys) esquema de l’amor , encara no desenvolupat .  La versió 2/3, amés ja anirà sense faltes, cap ni una , i amb els enllaços
corresponents degudament afegits allà on n’hi van …

Per fi , que d’aqui dos o tres dies publicaria  la versió definitiva de tot plegat,  la  3/3 … del mateix post  i tot plegat sense esborrar   cap dels potinejos fets  (tots els que calgui fer , vull dir)  en qualsevulla de les tres versions, ni evidentment, esborrar les dues versions
provisionals abans de la versió definitiva.

Ep, el copirait d’aquesta idea d’experiment blogaire és meu des d’ara mateix: des de les  0:50 del dijous 28 de març del 2007.
Touche pas a la meva idea! Si algú s’atreveix a fer-ho entre avui i demà …corre el risc que jo l’acusi de plagiaire… Avisats ;-)

Espero que d’aquest modest i simple experiment en surti un dels mèrits que algun dia,  abans el 2050, em porti a mi també a lguna  taula rodona on es  parli de blogs i blogaires i
espongiformitats semblants …

Fins demà , doncs, que ens veurem a la versió 2/3 amb colors i tot.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

 

 

[@more@]

Posted in Pseudoanàlisi social | Tagged , | 1 Comment

Max Gallo, J.P. Quiñonero, les presidencials franceses, la globalització i …

Max Gallo, J.P. Quiñonero, les presidencials franceses, la globalització i …

Comentaris al post de JPQ al seu blog Una temporada en el Infierno

Dear JPQ,
Quiero decirte que me alegro mucho de leer tu primicia y te felicito por regalarnos esta entrevista con Max Gallo. Ya sé que según quien a eso le llama un scoop, pero a mi me gusta más inventar “*coup de journaliste”. Chapeau, maître! Espero que, a quien le corresponda, te sepa valorar ese prestigioso trabajo realizado con una persona del prestigio de Max Gallo.
Trabajo con el que, sin embargo, me siento incómodo, porque no me esperaba leer que Max Gallo, acabara apoyando a Sarkozy. Con todo ya he visto que hay otros intelectuales franceses se han subido a ese carro. Como yo a los franceses les deseo lo mejor, la verdad, me impongo NO criticar a Sarkozy, porque no se hasta qué punto cualquiera de los tres candidatos principales podría ser mejor para Francia. Ya se verá. No es “tiempo de a prioris” por muy excitante que sea la boutade de Boris Vian.

Por otra parte, la trayectoria que va de la filiación comunista en los años 50 hasta abrazar las propuestas más conservadoras 60 años más tarde, (aquí tenemos a J. Piqué que lo inventó antes y lo implementó con más rapidez) parece entrar dentro de las posibles evoluciones naturales de la especie …así que me extraño, pero menos. Con el tiempo todos pedimos más orden, más “firmeza”, más respeto a nuestra condición de personas maduras … Cuanto más envejece la población, más posibilidades para los partidos políticos conservadores. ;-)

Una anécdota personal. Mi primera salida al extranjero fue en 1971, con 19 años, a Bélgica, con un amigo, fuimos a trabajar de pinches y camareros en un YMCA de las Ardenas, Marcourt–sur-Ourte, donde pasaban sus colonias de verano grupos de jóvenes belgas.
Con nuestros pocos ahorros, además de una pequña estancia en Bruselas y en Amsterdam, me traje dos tomitos de Histoire de l’Espagne franquiste de Max Gallo. De vuelta a casa, pasé la frontera acojonado, pensando que me los iban a requisar y a lo peor que igual me iban a detener o algo así… Però no pasó nada. Fueron esos libros como como un tesoro de verdad y un trofeo que guardé celosamente durante muchos años. Le debo pues a Gallo el haberme sentido antifranquista por razones “objetivas”.
Dicho esto, a mi me cuesta un poco asistir impasible a esas cantilenas, las de allí (Francia) y las de aquí, en las que parece que está todo muy perdido …
¿Necesita Francia un salvapatrias “duro” como Sarkozy porque Ségolène o Bayrou llevarían la República a la catastrofe?
Curioso que Francia votara no a Europa pensando que así se ahorraría pagar a los vecinos y se podría salvar solita a sí misma … Craso error pensar en aislamientos.

La evolución mundial ha llevado a esas tranformaciones tan profundas como son los flujos migratorios desproporcionados y descontrolados que acaban creando más problemas que ventajas, pero que son “lo que hay” y con lo que hay que bregar.
Las incuestionables virtudes que aportan la immigración y el multiculturalismo, quedan anuladas en parte por la dificultad -cuando no la imposibilidad- que tienen las sociedades receptoras de resolver convenientemente , en demasiado poco tiempo, un sinfín de problemas de todo tipo: alojamiento, educación, integración social, conflictos por motivos de creeencias religiosas…
Con exceso de lluvia, todos los ríos desbordan …
Pero después de tanto hablar de tierras de acogida y de la necesidad de evitar todo tipo de discriminación por razón de raza o de religión …¿con qué argumentos se pueden contener las avalanchas que no hacen sino implementar el derecho humano universal de aspirar a una vida mejor?
No he seguido lo suficientemente de cerca la campaña como para haberme enterado de qué porponen los principales candidatos para resolver la fractura social de una Francia con una parte de la población desintegrada.
Si tuviera la edad de Max Gallo igual pensaría que la imagen de intransigencia , dureza y “kärcherismo” de Sarkozy es la solución, Pero a mi edad, todavía estoy con la idea –¿debilidad , tibieza, inconsciencia?- de que la flexibilidad inteligente es más potente y más efectiva que la fuerza bruta. Pero igual eso es sólo wishfulthinking de ese que no lleva a ninguna parte.

Aún con todo, el problema de Europa es que vemos cómo desde horizontes lejanos nos cambian las reglas de juego que costaron tanto y tanto tiempo crear.
No se ha avanzado en la disminución de la cantidad de horas dedicadas al trabajo y aunque lo más terrible sea el desempleo, el empleo precario y con jornadas interminables resulta algo muy grave.
Viene primero la inquitud de encontrar trabajo para pasar inmediatamente a la inquietud de no perderlo, conviviendo siempre con la inquietud del propia trabajo.
Parejas con problemas de relación personal; cambio a peor de hábitos alimentarios; hijos sin padres con quienes hablar y convivir, estrés y depresiones …
Ni millones de máquinas, ni robots de todo tipo , ni la revolución que ha supuesto el ordenador en la sociedad occidental han conseguido hacer bajar el número de horas de trabajo en el mundo. Ahora, en un nuevo contexto, con el cambio susbtancial que ha supuesto el desarrollo de China e India a la cabeza de todos los paises asiáticos han condenado a muerte la idea de un mundo occidental, opulento, relajado y feliz.
Fin de la utopía de 30 o 35 horas de trabajo o menos, para poder disfrutar de los bienes culturales y de consumo. ¿El paraiso en la Tierra? ¡Quiá!
El rodillo chino y sus adláteres asiáticos imponen ahora al mundo la vuelta a empezar con las jornadas inacabables que hacían cantar a Brel cómo nuestros bisabuelos llegaban gastados y medio muertos a los 20 años. Y los que sobrevivían – pobres desgraciados – total les servía para que les mandaran a ir a morir en las trincheras de dos horribles guerras mundiales …
Pues me temo que algo de todo eso queda aún en pie un siglo más tarde, con todos los mutatis mutandi que se quieran. Hemos alcanzado cumbres extraordinarias total para avanzar humanamente muy poquita cosa.

Ahora la salud o la enfermedad de todo un bloque continental como nuestra Europa de los 27 y , proporcionalmente, la de cada uno de sus miembros, depende más de lo que pase en Irak o en Irán o en Corea, o de un hipotético tsunami en Japón …que no del color político del gobierno de un país.
Los despidos de trabajadores de las multinacionales se cuentan por miles y afectan a personas que viven en diversos países del mundo.
Devastadores son los efectos económicos mundiales los que provienen de una baja en la producción de petróleo (o de su incrmento o del descenso en el consumo). Devastadores los efectos sobre las pequeñas economías españolas de la quiebra de un sector immobiliario estadounidense …
Inquietante el descenso del número de abejas en Alemania … intersigno de catástrofes agrícolas importantes …Las quiebras, los tsunamis y las plagas son ahora mundiales.
Los problemas graves son los que tienen que ver con el equilibrio entre los nuevos bloques: Europa, las dos o tres Asias, Sudamèrica i Norteamérica…
y Africa del subdesarrollo y las guerras y las enfermedades endémicas!

Reconozco que, en efecto hay que actuar localmente antes de pensar en actuar globalmente, pero me parece que tenemos que tener muy claro que eso de la globalización no es una lejana abstracción sino una muy dura y presente realidad.
Y con ser muy reales y muy importantes, los árboles de las municipales, las legislativas o las presidenciales (en Francia) puede que nos tapen el bosque de la globalidad … que es lo que afecta seriamente el orden mundial de manera cada vez más patente.

Me gustaría empezar a ver cómo las potencias mundiales debaten e intentan entenderse para equilibrar el desarrollo sostenible y se hace de ello pedagogía en todos los foros sociales, y cómo los dirigentes del mundo entero se ponen de acuerdo en educar a las sociedades respectivas sobre estos problemas.
Con lo grave que son los problemas a nivel mundial, es indigno y delito de les humanidad ver como la televisión ofrece a los ciudadanos opios varios que nos mantienen en la inconsciencia y en la ignorancia de la realidad …

Me fui por los cerros de Úbeda … Vuelvo a aterrizar para añadir sólo una cosa…

Mucho de lo que afirma Max Gallo parece “involuntariamente” proyectable a la realidad española, pero, pero, pero… Seamos serios. Si todas las comparaciones son odiosas, hay algunas todavía más odiosas que otras …

Francia no tiene nada que ver con España… Sarkozy no es el conglomerado explosivo RajoyAcebesZaplana ni mucho menos. El agraviocomparativo es aún mayor si nos atrevemos a asociar la voluntad de diálogo y de pacto que representan Royal y /o Bayrou con la idea de dejación, claudicación, casi traición y hecatombe nacional, y se insinue que nuestro presidente J.L. Rodríguez Zapatero está yendo como inconscientemente por esos derroteros.

Bueno, la retórica cínica, el desparpajo demagógico, la insolencia carroñera y el gracejo esperpéntico dan mucho juego en mítines y en ruedas de prensa de campañas preelectorales y electorales, y , desgradiamente, incluso produce rédito electoral, pero son sólo eso … cinismo y demagogia, monstruos que convendría evitar porque conocemos el paño y se sabe dónde nos pueden llevar… A situaciones insondables (que dirías tu). ¿No te parece, JP?

Un abrazo.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

[@more@]

Posted in Política & Economia, Pseudoanàlisi política | Tagged , , , , , | Comentaris tancats a Max Gallo, J.P. Quiñonero, les presidencials franceses, la globalització i …

“Per un canvi d’humor” … Totalment d’acord!

Em ve de gust abans d’anar a clapar citar un punt de l’article que Miquel de Palol signa a l’Avui del 20 de març (pg. 22).

“Per un canvi d’humor”.

 (…) Posar  una música menys tràgica-i menys tímida- als projectes col·lectius de futur no equival a tancar els ull davant de la veritat o, encara pitjor, a donar arguments als enemics. Ni tampoc comporta l’estupidesa de fingir que tenim allò no que tenim, de quedar en evidència com el cornut que paga el beure. Es difícil no fer sàtira, diu Juvenal (…) però quan la sàtira s’ha tornat tan agra que ja no té efectes revulsius sinó paralitzadors, quan no contagia revolta sinó desídia, és hora d’invertir la tendència”.

Miquel… Totalment d’acord. Ens cal un canvi d’humor… i disfrutar-ne al màxim,  com a mínim fins que tornin a governar els del PP, els deus no ho vulguin i ens retardin el calze tant temps com pugui ser, mai abans del 2114!  

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

[@more@]

Posted in Humor sulfúric | Tagged | Comentaris tancats a “Per un canvi d’humor” … Totalment d’acord!

Concert de Lluís Llach.

Benvolgut Lluís,

Te’n diran tantes coses i tan immenses que no aspiro a més que a deixar
un testimoni més entre mil d’altres del meu agraiment per tota l’ emoció
que vas fer vessar ahir al vespre, des de Verges, a tota Catalunya.

La màgia de les imatges de televisó ens van mostrar metafòricament tot
un país emocionat, amb els ulls una mica plorosos de melangia i felicitat,
la plana major política del govern del país, artistes i una munió de gent anònima cantant amb tu les teves cançons, que són gairebé totes una mena d’himnes nacionals.

Veure’t tan serè i tan íntegre dalt de l’escenari, tan artista i tan planer
de principi a final del teu històric recital et va acabar de construir una merescuda llegenda de grandesa immortal.

Entre tot el que vaig sentir i el que vaig pensar durant el teu concert, hi havia
la idea que de la gravació que se’n va fer, potser no estaria malament
subtitular-la en castellà i via ABC, La Razón,  i El País, i alguns altres,
repartir-la per tota Espanya, per allò de la pedagogia que cal fer del qué és Catalunya dins l’Espanya jacobina.
Un concert com aquest té més força il·lustrativa i definitòria que cent discursos mediàtics.

Gràcies per l’emoció artística que ens vas regalar. Per les gotes de sava patriótica que vas inocular a tot un país i pel testimoni que deixes, tot un munt d’ADN viu per a les noves generacions, que tindran un referent on trobar model d’art, de compromís polític i de solidaritat. Sincerament, Lluís, felicitats.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

 D’altres punts de vista…

[@more@]

Posted in Arts & Cultures, Català & Catalunya, Celebrem-ho, Músiques | Tagged , , , , | 6 Comments

El control de la comunicació i la informació.

En pocs dies he vist com s’acumulaven tot un seguit de notícies fresques sobre el tema de la informació i la comunicació.

Per ordre d’aparició sobre la taula …

La notícia publicada per Le Figaro el dijous 18 de gener:

“L’Information, nouvel objet de recherche au CNRS”, amb l’agradable sorpresa de veure que el primer director  de l’Institut de Ciències Cognitives i de la Comunicació a França serà Dominique Wolton. Un home a qui segueixo la pista des de fa uns 20 anys, quan amb J-L- Missika van escriure La folle du logis. I sempre m’ha merescut molt de respecte.

L’ISCC:

“Cinq axes stratégiques se détachent : langage et communication ; communication politique, espace public et société ; mondialisation et diversité culturelle ; information scientifique et technique ; sciences, techniques et sociétés.!

Les scientifiques sont les premiers concernés par cette nécessité de donner un sens à la révolution des techniques de l’information en œuvre depuis plusieurs décennies et aux mutations socioculturelles qui en découlent. « Ils sont au “cœur du réacteur” en tant que principaux producteurs de connaissances, argumente Dominique Wolton. Or, aujourd’hui, toute théorie de la connaissance est inséparable d’une théorie de l’information et de la communication. »

“La problematique de l’information ne se réduit pas à la performance des outils.” (…)
“Le village global  est une réalité technique qui attend un projet politique.”

Paral·lelament, acabo de trobar-me a la pantalla la invitació de Yahoo Messenger 8.1
per intal·lar-me la nova versió, que replica al Messenger 8. de Hotmail, eines supremes de comunicació que,  juntament amb GMail GoogleTalk que ja incorpora l’eina de gravació i tramesa de missatges de veu a més del chat ;  Skype i YouTube , imparables, amen d’una  munió d’altres eines més modestes i minoritàries, però interessants, com YackPack, demostren que la comunicació i el control de la informació que li va associat, són la gran batalla de tota la galàxia Internet. Hi ha una cursa accelerada cap a la globalització definitiva de la comunicació amb la veu i la imatge.

Ara bé, per donar la raó als que sempre han dit que la informació és poder i el control de la informació i la comunicació és l’objetiu primordial dels qui detenen el poder, una petita notícia que apareix a la revista electrònica  Le Café pedagogique ens recorda que fins i tot a França [ Liberté ???, Égalité  ??? , Fraternité ???]  la llibertat no passa de ser un somni:

Un professor blogaire amenaçat amb sancions per escriure de manera crítica
contra el sistema escolar en un blog : http://www.blogprof.fr/ 

A la Une : Un prof bloggeur menacé de sanction

“C’est la fin du blog. Une procédure disciplinaire est engagée contre moi par le principal du collège. Il me reproche globalement de donner une image très négative du collège et de la façon dont il est géré.
Cette procédure pourrait déboucher sur un blâme et une mutation d’office. Je pensais être parvenu à respecter mon devoir de réserve, je pensais être honnête dans ce que je rapportais et dans la façon dont je le rapportais. Apparemment je me trompais”.

Après l’affaire Garfield, qui avait abouti à la sanction d’un
principal de collège qui évoquait sa vie professionnelle sur son
blog, l’administration a donc décidé de poursuivre un professeur de collège.

Pourtant, intitulé “La vie palpitante d’un prof en zep”, le blog en
question ne se limitait pas à décrire les problèmes de discipline
rencontrés dans un collège difficile. Il allait au–delà évoquant plus globalement le système éducatif, les ouvrages médiatiques sur l’Ecole et aussi les petits bonheurs de la journée d’un enseignant amoureux de son métier.”

 

Malament quan es censuren o ofeguen les crítiques, perquè llavors no hi ha manera d’avançar. De tot això n’haurem de seguir parlant…

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

 

[@more@]

Posted in Comunicació & Informació | Tagged , | 2 Comments

50è aniversari de l’Àngels Parés

Celebració memorable al bell mig del Parc del Garraf.

Hi havíem de ser i hi hem sigut. I pagava la pena per tot, pel tec també,
però sobre tot per l’emoció de formar part d’un grup de gent maca, gairebé
tan impagable com tu, que volien ser-hi, perquè t’ho has ben guanyat.

T’enviarem les fotos i completarem tots els àlbums, i tu ens hauràs de
recitar una mica l’Ausiàs que t’hem fet arribar.
I et farem explicar les illes gregues quan en tornis, maig enllà.

M’ha encantat sentir el que et llegia la Montse, i el que ha escrit la Marisa, i els tocs de geni de les pinzellades del Toni, fent aquell màgic retrat …
L’Acció, l’Empenta, la Iniciativa constant…

Reitero el que jo ja t’he dit. Mereixes figurar en un volum -apòcrif encara, però
tot vindrà-  que tindrà per títol  Donasses.

Gràcies per regalar-nos aquest diumenge fantàstic i voler-nos al teu costat.

Feliç primavera dels teus cinquanta anys.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

 

 

[@more@]

Posted in Català & Catalunya, Celebrem-ho, Pseudoanàlisi cultural | Tagged , , , | Comentaris tancats a 50è aniversari de l’Àngels Parés

Modernitat vs antimodernitat. Moderns vs antimoderns. Què és tot això al segle XXI?

Del diari El Punt del divendres 2 de març, en vaig guardar un article per comentar-lo degudament quan s’escaigués. Heus aquí arribat el seu Sant Martí :

“Els antimoderns, els més moderns”.
El catedràtic francès Antoine Compagnon analitza els autors contraris a la idea de progrés”. (El Punt . Cultura – Espectacles. pg. 40)

L’article, de Valerìa Gaillard, em va interessar tant com gran ha estat la meva decepció en analitza-lo amb bona fe i ganes de teure-li suc.

D’entrada he de dir que la idea de trobar “coses en comú” entre autors tan heteròclits com Chateaubriand, Baudelaire, Proust, Breton i Barthes ja no em sembla una idea brillant … Imagino que la recerca universitària europea es pot permetre aquest luxes però em pregunto a fi de què ben bé … Posats a fer, no hagués estat malament que hagués anat fns a Montaigne pel cap baix, i fins a Houellebecq per ap d’amunt.
Això sí, si la resposta que em donen és que és per acabar descobrint que tenen en comú “pertànyer al grup dels antimoderns” , llavors ja em començo a posar una mica nerviós i emprenyat.

L’emprenyamenta puja de to quan veig que Los antimodernos (Ed. Acantilado) és justament el títol del llibre en castellà que tradueix la primera part del llibre de Compagnon., que segons l’articulista “ha tingut un gran èxit amb aquest llibre publicat a França el 2005.

I acabo amb una forta dosi de frustració quan llegeixo que “ser antimodern és, per definició, oposar-se a les idees regnants” i ens diu en valerià que
“l’autor també considera antimoderns De Chririco, TS Eliot i Ezra Pound…”.
i es deu deixar tota una munió infinita des de Villiers de l’Isle-Adam fins a Ionesco. I des de Flaubert fins a Mallarmé.

Per tot això i molt més, fer una recerca que haurà durat alguns anys, pel cap baix, amb un sou apoteòsic, per acabar descobrint que gairebé tots els autors es declarent contraris a les idees regnants, i que d’això se’n diu “antimodernisme” , i que ser antimodernista és allò que hi ha de més modern … em permet d’adjectivar-ho de patètic i ridícul, de mofa a la intel·ligència i de gairebé una estafa legal …

La meves preguntes centrals són aquestes tres:

1. Si hi ha hagut mai cap escriptor seriós al món que no hagi rebutjat les idees establertes del seu temps, quatre excepcions fetes ….

2. Si hi ha manera d’objectivar què vol dir exactament ser o sentir-se contrari a la idea de progrés.

3. Si en algun lloc al llibre s’aclareix què vol dir progrés en cada una de les èpoques …

L’article acaba amb una vàries preguntes i algunes afirmacions “etèrees”:

”Mort del progrés? Es pot parlar encara avui d’antimoderns? El seu posicionament està molt vinculat al dogma de progrés, molt malmès els darrers vint anys, sobre tot en l’àmbit tecnològic …”

Això no s’aguanta per enlloc … De quins antimoderns parla? De Baudelaire i de Proust o de Breton? I què té veure això amb els darrers vint anys o els darrers 50 anys?

S’hi inclou una afirmació triomfal :

“Hem passat a una altre fase de la modernitat”.
“Pessimistes, els antimoderns rebutgen l’optimisme dels qui creuen que el món progressa. Jutgen l’optimisme amoral perquè condueix a la passivitat”.

El catedràtic sosté que, en la manca d’obnubilació per la novetat, els antimoderns són els més moderns”.

No em puc treure del cap que tota una àmplia recerca sobre una mitja dotzena d’autors acabi sent una grandiosa digressió–boutade per no arribar no ja enlloc sinó només a ser com un pet a l’aire, un acudit de mal gust, una carallotada immensa, ridícula, una preogrullada preocupant que no se surt del cercle viciós d’un mot i el seu antònim sense explicar el sentit ni de l’un ni de l’altre.

Sembla que Antoine Compagnon ens descobreix que, com Monsieur Jourdain, tots som antimoderns sense saber-ho, i als pocs ximplets optimistes i imbècils que creuen en el progrés els podem insultar tractant-los de “moderns”.

M’hauria agradat llegir justament tot el contrari: que algú es dedicava a trobar nous termes , noves paraules o conceptes ben matisats, cada un amb tots els seus ets i uts, per tal d’aconseguir posar ordre al caos que signifiquen els termes modernitat i antimodernitat aplicats la literatura , les demés arts, la filosofia, i la psicologia o la biologia contemporànies …

Si amb 150 anys no avanceu una mica, plegueu !

Riurem molt tots plegats quan després de sentir-nos tots tan antinuclears, anem a tots manifestar-nos demanant que sisplau per favor ens posin en funcionament, a tota Europa, i com més aviat s aviat millor, uns quans centenars de centrals nuclears per evitar l’escalfament del planeta i els desatres del canvi climàtic que comporta i seguir podent-nos connectar a Internet tot pixant-nos en la idea de progrés.

Sí, veurem com els antimoderns de la generació del maig del 68 i dels principis dels 70 es moren d’atacs de cor amb el bastó a la mà, demanant als 80 anys el contrari d’allò pel qual estaven gairebé disposats a morir als 20 anys.

“Comme quoi”, els únics que sempre ho han tingut clar són Sun–Tzu, Maquiavel, Brassens i D’Ormesson, quatre antimoderns més de la llista, genialment repel·lents i d’un cinisme encantador.

Brassens quan deia que morir per les idees, d’acord, que molt bé, sí, però “de mort lenta”. Que és com dir que no cal, vaja … perquè les veritats d’avui són les mentides de demà i que no cal fer massa escarafalls per res de res.

D’Ormesson quan afirma que els tots els Sistemes tenen per destí veure’s suplantants per uns altres Sistemes tant o més fonamentats que els anteriors, que a la vegada seran inexorablement substitutis per d’altres, igualment molt fonamentats i versemblants.
I que per tant, no cal prendre’ns-en cap massa en sèrio.

Cher Antoine … Pensa-hi. Encara ets a temps de compensar l’esguerro. Comença tan aviat com puguis una altra recerca. L’única recerca vàlida acaba sent la que investigui, proclami i ensenyi a implementar les virtuds del cinisme en tots els àmbits de la vida…. Aquesta és la modernitat permanent i immutable. Més antimodern … tu meurs …

 

[@more@]

Posted in Arts & Cultures, Pseudoanàlisi cultural | Tagged , , | 1 Comment

Sospitar, desconfiar i confiar

Hola Toni,

..
Tinc prou feina per resoldre’m el meu bloc com per fer la cucut o la garsa a d’altres nius com el teu…
Darrerament vaig més que del cul i no dono per escriure amb tranquilitat i sistema.
Et felicito una vegada mes pels darrers èxits… que imagino molt importants per la confiança que et donen per anar sempre molt més enllà…

Per això, justament, aquest post on mitifiques “les sospites” em sembla que no pot quedar sense comentari… i ja m’està bé ser jo qui els enceti.
El que hi dius és molt bo però també molt punyent. Suposo que s’entén perquè ho dius, ara que potser et “surten” massa (pseudo) amics i rebs floretes a dojo…
Però com que en fas un “aforisme”,  jo m’ho prenc com una bufetada a tot i a tothom,
Com una nova capa en el teu particular quadre que “predica” el grau zero de l’amistat , i lloa la solitud i la sospita.
Jo no em puc estar de dir que “NO” és això, company, no és això… a la meva manera.
Pren-t’ho com vulguis, però sàpigues que per a mi té més d’abraçada que de cop de peu a la canya…

Penjo aquí el que penjo també a casa meva… al Dipofilo. Desconfia dels qui fan aforismes proclamant que cal malfiar-nos de tot i de tothom, perquè ens obliga a desconfiar d’ells també, abandonat-los a llur dissort sospitòsica ;-)

Desconfia de gairebé tot i de gairebé tothom. Sí, desconfia de gairebé tot, però recorda que paga la pena ser tan imperfecte com per confiar en la Veritat i el Bé; la lluita contra la Injustícia, la Tortura i el Mal en les seves mil cares.
Sí, desconfia de gairebé tothom, però confia en algú altre, per molts pocs que siguin, fins i tot amb la certesa que els amics d’avui poden ser els enemics de demà; sabent que potser algun dia ens barallarem amb els qui més estimem avui…
Conrea l’Amistat i l’Amor, tot i la certesa que l’una i l’altre ens decebran en algun punt del camí. No hi fa res… confia…
Cal confiar en alguna cosa i en algú per evitar que triomfin l’egoïsme, el nihilisme o la idea de l’absurd…

Sani 15.3.2007

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

[@more@]

Posted in Pseudopsiquiatries | Tagged | 2 Comments

Marcel Proust, Julien Gracq, Enrique Vila-Matas … i jo ;-)

A l’apartat Dietario Voluble, (El País, diumenge 4 de març 2007, pg. 40)
Enrique Vila-Matas, escriu set idees, talment set miniposts, sota el títol genèric de “El estado de las cosas “.
Em semblen totes set força interessants i ben triades, però és la número 2 la que atreu més poderosament la meva atenció.
Vila-Matas escriu que ha llegit un passatge on Julien Gracq explica la seva fascinació per un passatge de Proust on aquest descriu el passeig de Gilberte pels Camps Elisis.
I afegeix de quina manera Gracq descriu la perfecció d’aquell passatge de Proust:

“Es perfecto. No hay nada que añadir: he aquí una cuenta saldada en toda regla con la cración y Dios pagado con una moneda que tintinea con tanta solidez como una moneda de oro sobre la mesa del cajero”.

Tot això per afegir tot seguit que:

“Lo que a mi me parece que en realidad es perfecto es el comentario de Gracq”.

A mi, el que em sembla euforitzant és que un autor com EV-M parli amb aquest respecte i aquesta eufòria del fet que un escriptor quedi embadalit per la perfecció d’un tros de texte d’un altre escriptor.

No puc pas dir que el comentari de Vila-Matas sobre el comentari que fa Gracq sobre Proust sigui perfecte, però sí que puc dir que em sembla encisador. Per això em deixo caure en la temptació de continuar aquesta cadena de citacions… perquè la felicitat que Vila-Matas treu d’aquesta experiència lectora (lectívora) és contagiosa.

“Breve arrebato de alegría y de fiesta leve, gracias tan sólo a unos pocos destellos de sol y lectura. Como si hubiera iniciado una segunda vida.”

Llegir i escriure. No cal gaire més per ser feliç durant uns instants.

********************

Posted in Celebrem-ho, Lllegir i Escriure. Escriptura. | Tagged , , , , , , | 3 Comments

Collage de citations

Hi ha tot un món a crear, i no precisament surrealista, amb la conjunció d'elements escriptòrics significatius. En la seva elementalitat, el collage de citations és o pot ser una font de creació potent i vàlida.

collage d'idees 

Em ve de gust praticar-ho avui amb dos textos que tinc ara mateix a costat del teclat. 
Un és un llibre que vaig despenjar fa uns dies de la prestatgeria  i el vaig despertar del món dels adormits.

Jean Guenot. ÉCRIRE. Guide pratique de l'écrivain avec des exercices. [Publicat per] Chez Jean Guenot.  85, rue des Tennerolles 92210 Saint Cloud.

A dins hi diu : Paris 26 de febrer de 1990. Va ser pels Carnavals d'aquell any. 527 pàgines de teca fina en 30 capítols que acaben, cada un d'ells, amb tot un seguit de propostes escriptòriques, anomenades exercicis. Mai no sabrem on hagués jo pogut arribar si des del març del 90 m'hagués aplicat a fer tots els exercicis allà  proposats i me n'hagués sortit. 

 El primer capítol, titolat L'auteur et l'écrivain comença així: 

 "On commence à écrire par vanité, on continue par orgeuil ;  on arrête lorsqu'on renonce à une certaine image de soi. Tout écrivain est d'abord un auteur, avant même d'écrire ; il le reste parfois après. "(…)

Tenia pensat escriure sobre aquest llibre però amb relació als exercicies 
que proposa.

L'altre és un article de El País d'avui diumenge 4 de març.  

Avui ha tocat comprar El País i hem estat de sort perquè a dins hi hem trobat el suplement Domingo amb un llarg article de Juan Luis Cebrián sobre Gabriel García Márquez per celebrar que
el proper dimarts Gabo fa 80 anys. Ochenta años de soledad .
Un article antològic que recomano a tots els que estimen la literatura del colombià.   
De la muntanya d'informació que conté l'article, inclosa la idea de solitud, i la del paper fonamental de la seva dona, Mercedes Barcha, la Gaba,  he retingut unes frases especials de Cebrián que lligaven amb l'afirmació 
de Guenot.

Cebrián escriu:

"Un escritor es, según se mire, alguien también muy poderoso. 
No en función de la cantidad de gente que le lee, sino porque es capaz,
 como los políticos, de transformar el mundo . Y hacerlo sólo a base de adoptar un punto de vista diferente."

Se m'ha acudit lligar, "collagear" les dues citacions perquè ambues em van
produir la mateixa fiblada en llegir-les. 
Vaig pensar que casant l'una amb l'altra potser podria obtenir, per fusió més que per simple adjunció,  un nou element definitori de l'escriptor. Nova definició que hauria de servir, per la seva banda, per collagear-se amb d'altres definicions parcials fins a obtenir el retrat més acurat possible
d'aquesta quasientelèquia multifacètica que anomenem  "escriptor".

 ___________________

[@more@]

Comentaris tancats a Collage de citations

L’eclipsi i la primavern

eclipsi de llunalT’ho dic a tu. He vist la lluna plena tapar-se lentament i envermellir-se, i tornar a brillar després ja molt tard, de matinada.
Algú ens ha promès que això no tornarà a passar fins d’aquí a 29 anys. No m’he pogut estar de fer el càlcul. I m’he dit fluixet que jo ja no ho veuré, o perquè ja no hi seré o perquè no em respondrà la vista per mirar al cel de nit i veure-hi clar.
M’he consolat ben aviat dient al meu fill que s’ho apunti ben apuntat a la memòria, i que el futur eclipsi total de lluna li serveixi de record d’aquesta nit primaveral d’hivern.

Fa dos dies que han esclatat les fulles a totes les branques de l’arbre de casa, i ho fet amb la força potent i màgica de sempre. Les branques s’han vestit de color, i de promesa d’ombra. Ja ens ha arribat la primavern, aquest temps de sava anticipada, de platges que ja ens piquen l’ullet, de sol més fort del que toca encara, de natura desfermada. És la famosa primavera d’hivern de Joan Salvat Papaseit, en versos memorables, feta prosa prosaica i realitat temible, perquè gaudim amb il·lusió de bonança regalada tot sabent que això no ens sortirà pas de franc, incapaços d’albirar quines seran exactament les conseqüències nefastes que no trigaran a rosegar-nos la nostra felicitat …[@more@]

Comentaris tancats a L’eclipsi i la primavern

Educació. Reflexions

Benvolgut Ferran,
Et felicito per ser capaç de sacsejar amb els teus posts
la consciència adormida d’un munt de gent del món de l’educació a casa nostra.

No entenc com és que els teus posts no desencadenen muntanyes de reaccions. És mal síntoma de com està el pati.
Acabaves el post British Culture demanant reflexió …
La meva reflexió com veuràs, és força dura … però també força seriosa.

Abans que res, però, vaig a resoldre immediatament, per la part que em toca, el problema de la presència de l’expressió "cultura catalana" a Google, afegint dos o tres metatags a dues pàgines webs que mantinc des de fa uns anys. Espero que aviat xuclin l’actualització… Ja te’n diré alguna cosa.

Passo al meus comentaris. He de dir-te que bàsicament estic d’acord amb la majoria de les idees que hi exposes, però també crec que paga la pena matisar alguns punts.

Penso que les comparacions són navalles de doble fulla …i que sovint en fem amb elements no comparables, és a dir, fem una mica massa trampa en un camp que en deixa fer, però que fora completament rebutjat en un terreny mínimament científic.
Hi ha qui compara Finlàndia i Espanya o d’altres països escandinaus amb Catalunya, en aspectes que no es poden comparar.
I el mateix val per a escoles com les que cites , aquella Woodlands Junior School, on a la portada ja surten nens tocant el violí i uniformats com els de les escoles privades i elitistes de la zona alta de Barcelona, a la pagina d’entrada de la web …
Hi ha llocs que parlen d’excel·lència quan aquí, en més d’un cas, hem de parlar de supervivència …

Resulta que a dos centres de Vilanova i la Geltrú hi ha hagut durant més d'un mes o gairebé dos mesos (desembre finals de febrer) la manca de professors de català perquè resulta que no hi ha professors substituts que puguin ser enviats als centres per a cobrir baixes de diversos tipus …(malaltia, embaràs, etc.)

Ens acaben de comunicar fa molt poc que ha estat rebutjat la demanda d’un pla de rehabilitació integral del nostre centre i ara, en els propers anys, veurem si aproven plans parcials de rehabilitació de les instal·lacions. M’explico?

El que sí hi ha a alguns centres de la Secundària pública són professors que tenen com a feina “normal “obrir les portes als alumnes (guàrdies de pati) a la mitja hora de l’esbarjo i vigilar qui surt i qui entra, (i només una reacció airada va evitar que ens veiessim obligats a haver d'obrir i tancar els WCs dels alumnes i tot. Passa això a cap altre país de l’Europa modélica a la que hauríem dimitar?
No! Només passa allà on els directors i equips directius assumeixen el rol de gestionar els Centres com si es tractés d'una comuna "okupa" en la què entre tots ho farem tot. No com una empresa amb càrrecs i jerarquies i 
control de qualitat.  Això sí, quan interessa es compara sí que es demana als centres que funcionin com a empreses. 

La manipulació comparativa  i la demagògia retòrica és tot un art. 

Saps què passa, que la degradació de l’estatus dels professors és de tal magnitud que no m'estranyaria que a més de fer de conserge en hores d'esbarjo, i d'anar a substituir inexorablement als professors absents en hores de guàrdia, un dia d'aquest no demanessin que per “fer escola” els professors s'encarreguin també d'escombrar les classes, fregar els passadissos i anar a buidar les papereres, i si cal eixugar algun cul de nen de 12 anys, també.

En alguns casos les condicions de treball deuen dependre de la tradició del Centre i en d’altres de les direccions dels centres i del grau d’organització i de capacitat de reivindicació dels professorats dels centres, però globalment la degradació de la condició del professor és un fet alarmant. Algú disposa de les estadístiques de les baixes per enfermetats, depressions, i problemes diversos durant els darreres 10 anys, i estadísitiques serioses sobre nombres d’agressions i conflictes greus?
 
Hem posat massa èmfasi, Ferran, en el nen client del que tu parles, els drets del nen, i el dret de les famílies, i s’han eliminats totes les referències a les obligacions i als deures i s’han eliminat els referents a les sancions i les pors a les sancions que malhauradament però necessaària fan funcionar també les societats complexes on hi ha “el factor humà”, i d’aquí han sortit la majoria dels problemes que patim.
No es pot pensar que els centres escolars són prats de flors i violes … sinó un lloc on a més del que s’ensenya i com s’ensenya … hi ha tota l’olla de conflictes personals de joves preadolescents i adolescents …d’una generació poc acostumada a la disciplina i al respecte.

Es pensable o imaginable a Finlàndia o a Dinamarca el nivell d’absentisme que es pateix a l’Estat espanyol?
I com funciona a Europa el sistema del control d’assistència?
Saps que a França, des del Collège al Lycée hi ha tot una "Vie scolaire" impressionant:  un sistema administratiu que no és professorat docent que s’encarrega de gestionar–ho…
Ni a Espanya ni a Catalunya, que jo sàpiga, d’això no se n’ha parlat gaire o mai. Hi ha hagut mai un càlcul del que suposaria econòmicament intentar implementar-ho mica en mica, començant pels centres més conflictius i anar-ho extenent arreu?
Jo em pregunto sempre què estem comparant quan comparem!
I com és que massa sovint oblidem de comparar aspectes fonamentals.

Quant al tema del control de l’absentisme i de la gestió dels conflictes, em sembla que el tema de fons no és si es fa amb paperets segle XIX, PDA , càmeres o chips electrònics, sinó quines mesures s’apliquen amb posterioritat a les constatacions dels fets.
Sembla que la consigna és relativitzar el problemes, i empassar-se cadascú els seus els seus gripaus. Així està de degradada la professió d'educador. Mai no he sentit cap debat ni cap acord sobre cap mesura destinada a retornar-los, d’alguna manera, ni que fos simbòlica, la dignitat perduda …
Segurament la generalització de les TIC ens el curriculums canviarà
Fonamentalment la manera d’ensenyar dels professor i la d’aprendre dels alumnes, la motivació, la racionalitat, la implicació personal… però mentrestant …
També calen mesures per al present immediat …

El repartiment de les vacances i ritmes trimestrals és kafkià i pedagògicament nefast al meu entendre.
A un collège francès de Mérignac, ens van assegurar molt seriosament que allà no hi havia baixes per enfermetat. Mai! Ningú! O bé alguna petita excepció escadussera, etc…
L'explicació és senzilla: Tenen establerts 15 dies d'aturada per cada dos mesos i mig de feina… I això resulta terapèutic. I pedagògicament més eficaç que els sistemes espanyol i català.

Xavier Antich, en un article publicat recentment a La Vanguardia, titulat A modo de balance posa de manifest que el rosari de temes és molt ampli i que cal tractar-lo tot in extenso, i tot al mateix temps, perquè si no, el fet d’oblidar dos o tres factors claus pot invalidad completament grandiosos esforços esmerçats en reformar-ne d’altres igualment necessaris.

Xavier Antich escrivia això :

“CARRERA DOCENTE.
España vive en este aspecto un retraso secular.(…)
Existen modelos de referencia sobre los que se debe reflexionar: frente a las 6.400 horas de formación para el profesorado de Primaria en Finlandia, España apenas bordea las 2000. Frente a las 1400 que debe cumplir un profesor de secundaria, España se contenta con 130." (…)

L'article continua tractant aspectes com:
Métodos de Enseñanza
Racionalidad de los horarios
Implicación familiar
Formación de adultos
Educación infantil
Doble Red

I acaba amb ..

“HAY MÁS PROBLEMAS y con ellos más retos : el tratamiento de la diversidad, la enseñanza eficaz de las lenguas extranjeras, la integración de las nuevas tecnologías de la información en los procesos educativos, el aprendizaje de la cultura visual, la rehabilitación de la cultura del esfuerzo, la discusión a fondo de la democracia interna y participativa en los centros .
El panorama, sin ser apocalíptico, es desolador. Y sin embargo,ni las administraciones han puesto en marcha dispositivos de extrema urgencia ni ello ha provocado todavía el necesario debate social. Cuando ambas cosas sucedan, quizás sea demasiado tarde.”

Bé, crec que milers de professors signarien a sota, a costat de la signatura de l'autor …

La nostra estimada Catalunya que (el Marià també sembla que hi està d'acord) ja no és una pàtria ni pobra ni bruta però segueix sent una mica dissortada i més patètica del que caldria …

Això ! Reflexionen, i demanem que hi hagi un debat ampli i que el disseny del pla global de l’administració aconsegueixi desenvolupar equilibradament un màxim d’aspectes de l’esquema global.

[@more@]

1 Comment

Dèiem ahir (o abans d’ahir)…

Constato que han passat alguns dies, gairebé un mes (tempus fugit!) i mentre passaven els dies tenia la sensació d'haver estat assegut a la vora del riu, i els fets suraven riu avall com a cadàvers …

Riu avall les esfereïdores morts diàries a l'Iraq;  riu avall les morts 
causades per violència en l'àmbit familiar, gairebé sempre exercida
pels homes sobre les dones; la disbauxa (aliena) dels Carnavals; les sempre 
malvades estratègies del PP contra tot i contra tots, amb la finalitat de tornar a recuperar el poder per aconseguir tornar a remenar immensos fons per als seus interessos, sempre amb arguments hipòcrites fins al cinisme com ho demostra el fet de voler destruir l'Estatut actual amb artimanyes 
legals que afecten la credibilitat del Tribunal Constitucional ; el fàstic de tota una
categoria de programes de televisió, com a baròmetre del grau de malaltia
de la nostra societat ; riu avall mil i un detalls de la vida quotidiana llegida als diaris i vista a la televisió (no massa) …

Per sobre de tot plegat, la vida familiar, amb els naturals altibaixos; petites
decepcions en l'àmbit professional, per allò que no fos cas que fossim massa 
feliços, que no pot ser … ja se sap; constatació, per infinitèsima vegada 
que tot plegat és una llarga carrera de fons i que el que cal és justament 
tenir prou esquena, prou cara i prou fons per aguantar, suportar i quan calgui
pixar-se sobre la misèria ambient … i seguir, amb la certesa (certesa?, va sí, deixem-o amb la paraula "certesa") que després de la pluja sempre torna a sortir el sol.
Un mel per aquí, rebut de qui no l'esperava, un somrís per allà, un detallet gairebé insignificant que tu saps magnificar de manera gairebé reflexa; haver-me assabentat d'un munt de coses que semben interessants i que prometen
moments futurs feliços; haver descobert dues o tres peces de música fina; d'haver 
rebut dos powerpoints  suggerents; el fet d' haver acabat un altre llibre i haver-ne començat un altre; l'emoció d'haver vist a casa, comprada al top manta "La vida dels altres"  el mateix dia que m'havia adonat que als Lauren ja no la projectaven;  …  les pel·lícules que ja m'he promès regalar-me; el teatre que m'he promès anar a veure; el munt d'energia escriptòrica acumulada per seguir bloguejant aquí, allà i més enllà …
Després de donar-hi tres voltes, vaig decidir que fóra així com reprendria
el blog després d'una aturada tècnica deguda a circumstàncies diverses, en gran part per massa feina i més estrès del que caldria. Però com que en part la feina
me l'he buscada jo mateix, … no m'hauria de queixar … i molt menys encara posar cara de pena. No, en absolut…. Back in the saddle again …;-)

Vaig decidir que el post de "represa de les hostilitats" el titolaria  així: "Com dèiem ahir" o que potser hi afegiria  … "abans d'ahir", ni que no hi aportés massa res.
Així de senzilla i aixi de pocacosa és la matèria de qual estan fetes algunes de les meves il·lusions.

 

[@more@]

1 Comment

Clans “protectors”, màfies “protectores”

L'Avui d'avui dimecres 7 de febrer de 2007 inclou a la portada i a la pàgina 35 una referència als clans de "la roda"  protectora.

 control

"Justícia : Els clans també vigilen les obres dels jutjats de Cornellà.
L'extorsió a canvi de no robar o malmetre materials es manté 
en obres públiques tot i la pressió policial."  (…)

 

(…)"També casernes: En cas que els Mossos obrissin diligències
o decidissin posar el cas en mans del jutjats, no haurien de
desplaçar-se gaire, ja que a cinquanta metres de l'edifici en obres
[Jutjats de Cornella] hi ha un dels jutjats de la població.
No és el primer cas d'alguna obra pública sotmesa a l'extorsió dels clans,
generalment d'ètnia gitana. Fins i tot han arribat a pressionar i rebre diners dels constructors de dues casernes desl Mossos d'Esquadra, al Prat de Llobregat i Sants" pg. 35

 

L'article és realment sucós, i gairebé fa riure o somriure si no fos tan patètic. I els que es podriren escriure si hi haguésun periodisme d'investigació, explicant més detalls, encara ho faria tot més interessant. Però… qui posarà aturador a "la roda" protectora?

O bé ja va bé que hi siguin, cosa improbable, o bé hi són perquè no hi ha déu que aturi l'acció dels clans mafiosos.

Jo que tinc els meus fantasmes i les meves dèries em ve de seguida al cap aquell consell, referent clàssic de saviesa xinesa ( Sun Tzu una vegada més?) que recomana ajuntar-te amb l'enemic si no el pots vèncer de cap manera …

Si aquesta fos la una mesura encertada, llavors, mentre no s'erradica la xacra,
perquè no mirar d'extendre "la  protecció" dels clans de la roda als Instituts d'Educació Secundària i a les residències atracades per clans encara més estranys i negociar un preu global de protecció "total" contra la delinquència,  camells de drogues, destroçadors de material urbà, grafiters embrutaparets, i una llarg etc…? Perquè no posar la roda als IES i poder dir a una sèrie d'alumnes … mira o et comportes o avisem als de la roda i ja veuràs?

A grans mals, grans remeis! Jo faria una prova "pilot", senyor Maragall, i
hi tindríem poc a perdre i molt a guanyar.

De vegades, tot comença amb idees creatives, sempre aparentment agoserades o desproporcionades, diamants en brut, però degudament polides es poden transformar amb accions positives, útils  i fins i tot necessàries…

Ho deixo apuntat aquí perquè els entorns de Joan Saura i d'Ernest Maragall ho valorin per tots costats i arribin al "in medio virtus" necessari.

Ah! Pel meu gust, l'estètica del logo que resa CONTROL amb lletres blanques sobre un fons de cel a l'estil del Windows de Microsoft 98, una roda de carro al mig i un verd meragdósa sota, …  és francament millorable.

[@more@]

3 Comments

El meu padrí Sadurní Mir Riba

Avui deixo escrit aquí al meu dietari un tema seriós, molt personal i íntim però que vull compartir amb tothom que ho vulgui llegir.
És un d’aquells fets extraordinàris que vénen a trasbalsar la vida ordinària i que d’alguna manera tanquen cercles vitals i marquen fites 
en la vida de les persones. Per a mi, aquest n’és un de molt especial.

El Registre Civil de Sant Sadurní d’Anoia, a demanda meva, m’ha enviat una còpia de l’acta de naixement del meu padrí Sadurní Mir Riba.
La meva àvia paterna, en quedar vidua quan el meu pare era encara infant, es casà amb aquell home en segones núpcies. Ell, que era nét de dos Sadurnís em va posar de nom … Sadurní.

He tingut tota la vida a la memòria molts i molt clars alguns dels detalls de la seva mort, però no recordava en absolut quina edat tenia jo 
ni quina edat tenia ell quan morí, i molt menys quin dia i mes de l'any…

En aquest full a doble cara que m’envien hi figuren unes dades que em fan reviure tot un pany de vida passada, molt enrere, molt enllà.

 

Fólio 184 Acta de Nacimiento

En S. Saturnino de Noya
á las tres de la tarde del dia veinte
de octubre de 1881
ante D. Pedro Carbó y Font Juez municipal, y D. Ignacio Gual
Secretario, compareció D. Miguel Mir y Sanfí,
natural de la presente, término municipal de
su nombre provincia de Barcelona mayor de edad ,
de estado casado su ejercicio labrador
domiciliado en la presente, calle de Monsterrat
según acredita por cédula personal que exhibe, expedida
__________________________________________

presentando con objeto que se le inscriba en el registro civil, un niño;
y al efecto como a padre del mismo declaró:
Que dicho niño nació en la casa del declarante
el día diez y nueve de octubre a las tres de la tarde
Que es hijo legítimo natural del declarante ___ provincia de _______________
Y de Antonia Ribas y Notó natural de la presente,
témino municipal de su nombre ,
provincia de Barcelona dedicada á las ocupaciones
propias de su sexo y domiciliada en el de su marido (sic).

Que es nieto, por línea paterna, de D. Saturnino
Mir y Costa natural de la presente y vecino de la misma
___________________________

Y de Da.  Magdalena Sanfí natural de
vecina de la presente
y por línea materna de D. Saturnino Riba Montal natural y
vecino de la presente
y de Da Mariangela Notó y Arbos natural y domiciliada en esta.

_______________________

Y que al expresado niño se le pone
el nombre de
Saturnino Jaime [Mir Riba]

Todo lo cual presenciaron como testigos D. José
Gual Vila, viudo vecino de la presente
Y D. Salvador Jorba Casas
cerragero (sic) de la propia vecindad.

Leida integramente esta acta, é invitadas las personas que
deben suscribirla á que la leyeran por sí mismas, si así lo creían
conveniente, se estampó en ella el sello del Juzgado municipal,
y la firmaron el Sr. Juez y los testigos hacién
dolo uno de ellos por el declarante
que no sabe
y de todo ello, como Secretario, certifico.

[ Signatures de]
Pedro Carbó José Gual
Salbador Jorba (sic)
i Ignacio Gual

En el mateix full, al marge esquerre, de cinc o sis centímetres, hi ha escrit el següent:

Número 911
Saturnino Mir y Riba

El inscrito en esta acta (sic), falleció ayer en esta
San Sadurní de Noya, 20 de enero de 1963

Tota la meva vida m’ha “perseguit” obsessivament una imatge: La de tota la família i jo mateix caminant darrera del cotxe de morts que duia, a dins,  la caixa del meu padrí, des de l’església fins al cementiri.
Durant aquells vint minuts o mitja hora, he recordat sempre haver quedat com hipnotitzat repassant mentalment detalls de la seva vida i la seva mort, i a la vegada haver anat repetint i repetint sense parar les tres inicials del seu nom … SMR. Sadurní Mir Riba. SMR, SMR, SMR …
Les lletres que jo llegia clavades a la caixa, a dos metres davant meu, darrera el vidre …

Era la primera persona de la meva família que se’m moria i per a mi va ser tota una experiència vital molt forta.
De tot en va quedar la imatge d’un home extraordinàriament bo i estimat per tothom, padrí excel·lent durant 11 anys i un home que, al final de la seva vida, seia a un balancí a l’entrada e casa, sobre un cup, just davant d’on hi havia la premsa de premsar raïms.
Un petó cada vegada que sortia de casa i el veia allà assegut, calmadament i pausada … Jo li tenia una gran devoció i vaig
Sentit un gran dol quan ens va deixar i crec recordar que vaig tenir la mala consciència de pensar que els mesos
no li havia fet prou cas i potser alguna vegada fins i tot havia sortit de casa amb presses , deixant –lo assegut a ala taula o
al balancí sense fer-li el petó acostumat. …

SMR, SMR , SMR..
He pensat més d’una vegada en escriure una novel·la on algú llegeix, durant uns instants, les meves inicials SGR, SGR, SGR … mentre no arriba l’hora d’anar al crematori. i mentre jo, ja fora de joc, lluny de la vida, li explico, tanmateix, vívidament,  tot el munt de coses que no sap ni sabria mai si jo no les li expliqués…

Ja va sent hora de que comenci a explicar-ho, no sigui cas que, deixant-ho per molt més enllà, per naps o per cols ja no hi sigui a temps.

____________

[@more@]

1 Comment

En tinc tot un feix sobre la taula

Avui, juntament amb La Vanguardia del diumenge (sisplau, no em classifiqueu! ;-) m’he regalat Le Monde Diplomatique del gener 2007. Nº634.
El dinar familiar primer i feines de tarda vespre després m’han impedit d’assaborir cap de les dues publicacions, ni tampoc el suplement Nº 240 Cultura de LV, ni el El Temps nª 1178 de la biblioteca del centre que tinc sobre la taula. I l’altre dia vaig renovar el préstec d’un Bolaño i d’un Ricardo Reyes perquè necessito més temps per acabar-me’ls. I a més, un lavabo hi ha El Sol dels Scorta i a un altre Mis putas tristes de Gabo G. Márquez.

“No farem res de bo si seguim a aquest ritme de poca lectura patètic”, ” em dic a mi mateix, però és que el temps passa –fuig!- i no dona per a tot … Cal assumir que cadascú l’inverteix, gasta o malgasta com pot o com vol o com li toca … Ni ha que fan –fem- el que podem. Hi sóc a temps encara de fer un curs per accelerar et rtime lector tot seguint entenent el que llegeixo?

Si hi ha una idea terapèutica és aquesta: “Del perdut treu-ne el que puguis”. Jo miro de fer-me-la meva sempre que me’n passa alguna, i com que em consola, em consolo. Si, té la seva gràcia veure que llegiré l’actualitat de fa tres setmanes quan ja començarà a fer un mes que es va publicar i ja han passat tots de coses que modifiquen aquelles notícies.
El Temps del 9.1, un especial sobre el tema Basc: Pau impossible ? Mig número sencer
LV. 240. Cultura : ¿Qué hay detrás del gigante ? [Google], pg 6-7
Monde Diplomatique: Menaces sur l’information ( I. Ramonet, portada) ; Les bénéficiaires inattendus du miracle Internet, pgs 22-23 ; Pour la survie de la diversité culture. Éloge de la petite édition, pg, 24. (Li ho diré al Llibreter) + pg. 25 dos articles més: un sobre un assaig sobre Voltaire! i un altre sobre dos llibres sobre els “Think Tanks “.
Amb tot això ja en tinc fins … bé ja veurem!…Això sí, podria dir que ja tinc ganes de tornar a anar a seure allà on fins i tot el rei hi va a peu per acabar-me el llibret del Gabo, que m’hauria hagut de durar només una asseguda al wc i potser el temps de prendre’m un te perfumat amb fruits de la passió, però que veig que haurà de ser en dos temps. És gener. No cal córrer.

[@more@]

1 Comment

De metges, medicina, medicaments, salut i educació per a la salut

Comentari-post o Post-comentari a l’article medicines apropiades a tot mal del *”Pere” de can Saragatona

Ep, posem una mica d’ ordre, *Pere ?
I a quin llocs vols els comentaris dels amics, els vols al teu blog o al de la Tertúlia (tema "Una de metges"?).
I en què quedem? Metges i medicaments o Moustaki i malvasia?
Fetes totes les PMF (FAQ) retòriques però urgents i necessàries, em calmo una mica i passo a comentar dues cosetes.

La primera, un xic deductivesca. La teva foto demostra de manera fefaent que la majoria de gent està bona i que els Servei Català de la Salut és eficient. No es veuen aquelles sales plenes a vessar que es veien fa uns quants anys , oi? O és que eres l’última visita ? ;-)  A la foto s’aprecia bé el blanc clínic de les cadires de les sales d’espera… Cosa que em fa content. I no fa gaire, vaig felicitar-los pel que a mi em va semblar un servei força eficient al CAP de Vilanova.

Ahir 23, vaig escoltar Marina Geli per la ràdio. Em va semblar molt bé el que va dir, molt planera i convincent. I pinta de Consellera molt competent. Reconeixent els problemes, però també posant sobre la taula equilibradament l’alt grau de qualitat del servei al que s’ha arribat en poc temps. I ,sobre tot, deixant en evidència dades de ves a saber quins departaments de manipulació informativa. Deia, per exemple, que quant a les llistes d’espera, ells van decidir, just en fer-se càrrec del Departament, de canviar la definició dels problemes, de manera que amb un cop de lògica i honradesa van fer “aflorar“ més de 30.000 casos que estaven amagats darrera la “definició” o manipulació mediàtica i van passar de 30.000 a 60.000… persones a ls llistes …
I això, ara que ja no hauria de passar, es veu que segueix passant a comunitats autònomes com la de Madrid.
La segona: llegint el que tu dius sobre l’actuació del teu metge, se m’acut fer una proposta [creativa], relativament fàcil d’implementar :
Proposo que als IES de Catalunya (en la franja de la Segona Primària, 12 a 14 anys) es reservi alguna hora a la setmana o cada quinzena per ensenyar a les “criatures” el B-A, BA de la salut, més enllà dels tallers de sexualitat que ja s’imparteixen.
Els “tallers de (o pro) salut » inclourien …

1. Aprendre a obrir la boca davant d'un mirallet, treure la llengua i saber distingir entre una llengua neta i sense símptomes d’una llengua bruta o “blanca”, símptoma de “racó”. Seguidament a posar-se el palet a la llengua i mirar de veure el final del túnel …al fons a la dreta i a l’esquerra…Inflamació, No Inflamació? No ho veig No ho sé dir…

2. Aprendre a auscultar-se els uns als altres el pit i esquena, i a distingir una respiració equilibrada d'una respiració xiuladora, xiuxiuadora, rasposa o amb irregularitats ….

3. Aprendre a auto-auscultar-se els propis budells i a gaudir dels sons rítmics i arrítmics dels borborigmes.

4. Practicar tècniques bàsiques d’automassatge closcal, occipital i clatellal per tal de gaudir de l’autocarícia tot relaxant les tensions pròpies de l’edat.

5. Ensenyar als que ja fumen, pobrets / pobretes, a desintoxicar-se com més aviat millor abans no sigui massa tard.

6. Apprendre a preparar infusions d’herbes amb unes gotes de mel: farigoles, camamilles, (saragatones ;- ??), tès suaus i aromàtics… ( i als més excitats, donar-los allà mateix tisanes calmants i adormidinoses) …

Tot això, juntament amb nocions bàsiques de rebuig dels aliments excessivament nocius (llaminadures diàries i pastisseria industrial com a susbtituts de l’entrepà mediterrani) contribuirien a millorar la salut del nostres escolars ara i futurs clients dels CAPs més enllà.
[@more@]

1 Comment

Detectant errada grossa a El Temps, proposant idea per a Frankfurt 2007 i fent zoom amb Google Earth

El Temps (Nº 1179  16 de gener 2007)  inclou una errada antològica. A un peu de foto, (pg. 41,) posa a Evo Morales com a president del Perú. :-)  
Caldrà esperar que això no provoqui incidents diplomàtics entre Perú i Catalunya.

Conscient de les meves errades, i incapaç d'evitar-les en els meus escrits,  tinc en canvi força desenvolupada la capacitat de detectar-ne als escrits dels altres, i rarament en deixo passar cap … És greu doctor?

Dit això, he d'afegir que aquest número del  1179 de El Temps és tot ell sencer un exemplar antològic!
Jo el duria a la Fira de Frankfurt traduit a l'alemany  o, millor encara, en versió bilingüe,  per a exhibir i  demostrar quin tipus de periodisme tenim als Països catalans. Fóra una eina de màrketing extraordinariament potent. Aquest número és
de les coses més fines que he tingut a les mans en molt de temps. I això que dic, ho dic de veres. Us passo, a qui sigui, una bona Idea gratis:  Jo no la deixaria escapar, nois!

– Rahola esmicolant JLRZ. a  "Zapatero i el pensament feble"
– Tremosa i Bru de Sala sobre el conflicte del País Basc i sobre ETA.
– Un article  sobre una hipotètica la trobada de Llach, Raimon i Serrat, com a rèplica de la trobada històrica de  Brassens, Brel i Ferré el 1969… Creativitas Creativitatis. Chapeau, Carles Gàmez!
– Mira sobre el negoci dels astròlegs …
– L'article sobre les virtuds de Vilaweb
– Passeig per Santiago de Xile amb Jordi Solà
– L'amarga crítica global que fa l'Àlex Gorina tot recomanant-nos que tornem a mirar "Ciutadà Kane"
– Les dues crítiques literàries de Lluís Bonada ..

Tot, tota la revista és una pura delícia cultural. Gràcies, Eliseu Climent & Cia!
Heu fet un número que supera el vostre ja molt alt nivell. Un número per a emmarcar…  Jo recomano que correu al quiosc si en voleu un o que aneu a les biblioteques i us en feu fotocòpies. He desciobert fins i tot que el podia llegir en línia, cosa que ignorava. Mares de déus! Gràcies!

M'ha interessat especialment llegir els articles que analitzen el gir cap a l'esquerra d'una sèrie de països sudamericans i la referència a
Evo Morales m'ha fet pensar amb l'etern contenciós de Bolívia amb Xile i Perú  
per arribar a un acord que els permeti de recuperar una sortida a l'oceà Pacífic. I per allò que una cosa porta a una altra, d'una banda he googlejat una mica per veure què  trobava sobre el tema, i per altra, m'he posat a fer anar Google Mps i Google Earth per visitar visitar aquella zona des de l'aire…la zona fronterera de Perú, Xile i Bolívia.

Es francament espectacular utilitzar Google Maps i GoogleEarth i veure, com es pot passar del mapa a la vista de satèl·lit, o a la vista híbrida, que afegix la línia de les fronteres … i viatjar virtualment arreu del món …  

fronteres 

zoo de la zona 

 

 Chile y Bolívia acuerdan apoyo militar

 

 "Los ministros de Defensa de Chile, Vivianne Blanlot y de Bolivia, Walker San Miguel, acordaron ayer en Santiago una agenda abierta y de cooperación en la que trabajarán en los próximos meses. "Tenemos una agenda bastante abierta, ésta es una primera reunión para ver los temas de interés mutuo, entre ellos, el de los puestos fronterizos, el intercambio de información sobre desminado y quizás, la colaboración conjunta en el apoyo a las víctimas de las minas antipersonales", dijo Blanlot a los periodistas. Chile minó su frontera con Bolivia y Perú a fines de la década de los 80, cuando las relaciones se deterioraron tras el fracaso de negociaciones por una salida soberana al océano Pacífico para ese país por territorio chileno" (…)

"Las relaciones entre Chile y Bolivia pasan por una nueva etapa tras la llegada al poder de Michele Bachelet y Evo Morales, a principios de este año. Tras la visita de San Miguel a Chile, se espera que la ministra Blanlot visite Bolivia probablemente el próximo 7 de diciembre." .Desminado . Para el cumplimiento de la Convención de Ottawa, el Gobierno boliviano ofreció a Chile cooperación en el proceso de remoción de minas terrestres colocadas por el vecino país en un área de 3.158.000 metros cuadrados de la fronteriza con Bolivia (…) " 

Bé, bones notícies,doncs, sembla, oi? Cosa estranya en un món sotmès més que mai a la llei de Murphy. Que la pau us duri per sempre més.! 

 ________________

 

[@more@]

1 Comment

Oriol Izquierdo a la ILC … i jo a una illa deserta

Aquest vespre, ja passades les onze m'he posat davant de la pantalla per completar un post pendent. Més val no prometre res, perquè si no, després cal pagar el deute.

Després he obert el meu Bloglines on hi tinc una dotzena d'enllaços favorits i prioritaris.

Un d'ells és La Plagueta de Bord de l'admirat Biel: Oriol Izquierdo a la ILC. Ell deia que ho ha llegit aquest matí esmorzant, després d'una nit de farra cultural, orgia perpètua. Que tu te la coules douce, cher maître !  Jo ho he llegit al voltant del migdia a l'Avui, i ara al vspres ho torno a llegir a Vilaweb.

DIVENDRES, 19/01/2007 – 09:34h

Oriol Izquierdo serà el nou director de la Institució de les Lletres Catalanes
El professor i crític Oriol Izquierdo assumirà la direcció de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Substituirà l'escriptor Jaume Subirana que va deixar el càrrec a finals del mes de novembre. Izquierdo continuarà el projecte que va començar Subirana, però li tocarà redefinir les competències de la ILC davant el nou Consell de Cultura i de les Arts. En dos anys de gestió, Subirana va doblar el pressupost, va doblar els ajuts, i va desplegar un programa ampli d'activitats.

Felicitats, Oriol !  Jo et vindré a demanar que donis un nou impuls a la blocatosfera  (o  Catosfera a seques).  I quan el meu blog arribi als 500 posts et demanaré que se m'afegeixi  –"meritus meritatis causa" — a la llista oficial d'escriptors catalans de mà oberta. Oi que això no serà molt demanar? Bé, queda pendent d'implementació.

Sort a la Institució en aquesta nova etapa. Sort a tu i que amb la teva gestió la sàpigues dur sempre millor, sempre més lluny … sempre més a l'abast. Amén.

Tot resant m'estic fent feliç, molt feliç, regalant- me una música impagable. He tingut l'encert de depenjar un CD que feia massa temps que reposava en silenci, injustament:
Xavier Ribarta cantant Léo Ferré.  8 425845 901886. Meravellós.

En Pere M* de Saragatona, al seu post  ens memitzava demanat-nos quins dos llibres ens enduríem a "l'illa deserta" …
Dos? Ja veig que és per posar-nos-ho ben difícil.

Mira, demà igual ja memitzaria una altra cosa, però aquest vespre estic tou i saps que et dic? Que m'hi enduria aquests poemes de Ribalta en català, traducció de tretze cançons de Leo Ferré i una de Jean Roger Caussimon. Música inclosa, és clar! Quina delícia! 
I després potser també Notre-Dame des ordinateurs, de Walter Lewino.

Amb el primer cantaria, ploraria i, tot tremolós, excitat i inspirat, fora capaç d'escrirure versos extraordinaris.

Amb el segon, recordaria tota mitja vida de vida, tot un ves-a-saber- què-hauria-pogut-ser i no va ser,  i tot d'idees que m'han acompanyat durant una altra mitja vida, per seguir imaginant i somiant en la creació literària: conte, novel·la i teatre …
Records, però, per sobre de tot, il·lusió i esperança … Sí, demà tornarà a ser un altre gran dia…

Avui això ha anat així. D'una cosa a l'altra … I de torna, fins i tot uns versos que diuen això … 

  

A L'ILLA DESERTA M'ENDURIA…

A l'illa deserta, si m'hi calgués anar
Què m'enduria, dius, com equipatge?
No em caldrien grans bosses ni farcells
Ni diplomes, ni glòries ni medalles

En tindria prou amb saber-te amb mi
I amb saber que vaig poder estimar-te
En tindria prou potser amb un poema potent
Que em fes brollar milers de versos maragdes  

En tindria prou només amb aquell miratge
Que em va enivrar els sentits i em fiblà
El desig, horitzó enllà, imperiós i salvatge
M'injectà sava de dir, em donà la Paraula

 

SGR  19.1.2007 

 

 _________________  

[@more@]

Comentaris tancats a Oriol Izquierdo a la ILC … i jo a una illa deserta