Monthly Archives: febrer 2005

Ciència versus Humanisme?

Especialment  dedicat a l’equip del ram filosòficoliterari o literarifilosòfic (oi que van dir que podíem precindir dels guionets?)
A Granta. i concretament  a la secció de llibres més venuts   s’hi troba això :Unes gotes de citació per fer-vos venir salivera:

"Straw Dogs is an exciting, radical work of philosophy, which sets out to challenge our most cherished assumptions about what it means to be human. From Plato to Christianity, from the Enlightenment to Nietzsche and Marx, the Western tradition has been based on arrogant and erroneous beliefs about human beings and their place in the world."

Straw Dogs (Paperback).Thoughts on Humans and other Animals. By John Gray

I una altra bona notícia. Ens deixen llegir un capítol sencer  1 The Human :   Science versus Humanism  per veure si paga la pena comprar-lo o llegir-lo tot…
Me’l llegiré suposo durant aquesta setmana glaçada. I ja us diré com ha anat.

En Sani no comparteix necessàriment l’opinió ni l’entusiasme que contenen les informacions que sotmet a la vostra consideració ;-)

[@more@]



1 Comment

El Papa del tecer mil·lenni

Estic fent neteja i endreço una mica els papers. A la carpeta de retalls em surten dues pàgines de La Vanguardia del diumenge 6 de desembre de 1998. Revista, pp 2 a 4: " El Papa del tercer milenio"  por Enric Juliana.
Allà ja es preguntaven  com hauria de ser el Papa del tercer mil·lenni i feien una pregunta interessant:
"¿Deberá seguir la senda del actual Papa,  o deberá emprender la via del cambio?" Pregunta revolucionària ja el 1998, oi?
Hi ha unes quantes fotos de possibles candidats a successors,  però el títol resa així: "Doce posibles candidatos a la silla de San Pedro"

Els noms dels apòstols eren: Carlo Maria Martini (Milà); Camillo Ruin (Roma) i; Angelo Sodano; Dionigi Tettamanzi ( Gènova); Silvano Piovannelli (Florència); Jean-marie Lustinger (Paris); Giacomo Biffi (Bolònia): Lucas Moreira Neves; Cristoph Schönborn (Viena) ; Francis Arinze (Diàleg Interreligiós) ; Eduardo Martínez Somalo ( "El próximo Papa quizás hable español, vaticinaba recientemente la periodista Paloma Gómez Borrero") ; Norberto Rivera Carrera ( México) ; Miloslav MlK (Praga)…

Bé… ja veieu que la preocupació per la successió ve de lluny, però que no calia precipitar-se. Des del 1998 han passat gairebé més de cinq anys.
Com que és probable que l’equip de futuribles hagi canviat una mica -els anys no passen en va- crec que va sent hora que en comptes d’anar passant imatges de la clínica Gemelli, el periodisme nacional i estatal ens passi algun programa on s’analitzi en profunditat i senderi el que caldrà fer quan,  –ves  a saber quan, només els deus saben quan, potser n’hi ha per a molts anys– algú altre s’hagi de seure al tron del Vaticà. 
Crec que una mica d’ingerència -en forma de debat sobre l’estat de la qüestió- en els afers interns d’un estat  com aquell  que s’ingereix en la vida privada de tanta gent arreu del món fóra desitjable i necessari.
Avís doncs a 30 minuts, 60 minuts, Entre línies, Els matins a TV3, Millennium, Àgora, Valor afegit, La nit al dia, Thalassa i Toni Albà … Ens ho aneu preparant, sisplau?  I convideu a Paloma que ells ho sap i potser ens ho dirà. Gràcies.

Post Scriptum. 
Aneu aprenent mica en mica l’Appendix Probi del segle XXI. Per començar, parla en català … i no en bakala!
Digues: em sembla que no  i no puesvaserquenó  ni  noketekagas

A tothom, bon weekend o bon cap de setmana ;-)

[@more@]



2 Comments

Dijous de Sessió parlamentària pel Carmel

Avui, el post serà puntillista. No queda temps per a disenyar estratègies escripturoses. Així doncs… Vet-ho aquí:

         De bon matí, dutxa purificadora. A mi, l’aigua m’agrada com més calenta, millor!… Més encara al matí quan sents per la ràdio el rosari de temperatures que són arreu d’allò més arronçadores. Res d’aigua freda ni de dutxa escocesa…. fins a ple estiu i encara.

         M’he guanyat el pa amb la suor del front, el desgast de la gola i  l’aniquilació involuntària de tot un munt de neurones… No he comptat les desferres però he notat com feien figa. No hi ha pas manera de deconnectar … I n’haurem d’aprendre per sobreviure!

         Tarda–vespre. He seguit una bona estona el debat sobre l’afer del Carmel a la tele. He pensat que avui tocava escriure sobre el debat. Però … jo fóra molt mal cronista. M’agrada la retòrica de gairebé tothom… Avui fins i tot el Piquer semblava que ho fes bé, que tingués una mica de raó i no fes massa comèdia. El tema era prou seriós com per no fer broma.
Això del 3% portarà molta cua… ja tindrem temps d’analitzar-lo a fons i veure que fins i tot es deu poder multiplicar per 2 o per 3… com á mínim. 
Ja tenim Comissió . Aquesta ha d’anar amb majúscules. I per anar bé, hauria de ser la mare de totes les comissions,  atès que les obres públiques són des de sempre l’Estafa model de totes les estafes. Un pou sense fons que va a parar a un munt de butxaques… Recordeu aquell anunci del “T’agrada conduir?” doncs els fan per a ells. Oi que tot passejant per un port esportiu veieu una  munió de vaixells  que mai no us podreu comprar? Doncs són propietat d’aquella gent que es beneficia de les obres públiques… i negocis semblants.
Per un moment el cap m’ha gfastat una broma… I si l’evoranc hagués sigut a Pedralbes? La Generalidad farà fallida anuncia satisfet l’ABC de Madrid… Ca, tonto, em dia l’altre jo… Imposible, no tinguis cap malson. A Pedralbes no els fan túnels!

Potser avançarem un pas en la civilització del país si s’aconsegueix que després de la Comissió en surti una llei que fixi el total de l’Estafa futura en una quantitat raonable i no com fins ara que ateny xifres astronòmiques, sense que ningú no es posi vermell.

 

         La ràdio, que escoltava tot fent un trajecte urbà, anunciava que G. Moustaki i P. Ibáñez fan un recital on canten llurs  cançons de sempre … En Moustaki … “ Et nous ferons de chaque jour | toute une eternité d’amour | … que nous vivrons à en mourir”.  Mona com per fer-ne una bandera… oi?  Però el temps passa, tot canvia i “res no és”.  Es per la gent de una altra generació, la meva.
M*  em va proposar l’altre dia de treure’m entrades, però aquesta vegada no va bé. Em conformaré amb posar unes K7s. Vosaltres com passeu de K7 a CD? Què es necessita exactament? Es gaire complicada l’endollada?

         Porca misèria. Darrer capítol de la temporada… ;-(  El tràiler del capítol ens havia enganyat a tots  fent-nos creure que la parella marxaria junta cap als Estats Units. Molt bo. Molt bo…
Si voleu situar Salt Lake City … cliqueu la web dels mapes de la Universitat de Texas.
Tot el món a quatre clics de distància.
Joel i tropa: trobaré faltar el vostre somriure. Torneu aviat!

         Repàs mental a l’agenda pública de demà. Sobre tot pensar a tornar uns llibres i unes revistes a la biblioteca. Agafar un llibre de la Laura Freixes potser també un d’en Cabrera Infante. Clicar a alguna hora o altra els catablogs  més especials. No fer cap ganyota si ningú no ha deixat cap comentari.

         Encara em quedava omplir el aquest post i enviar-lo… En això estem i ja anem acabant, senyories… Jo m’havia pseudo-imposat una mena de regla  no escrita que equivalgués a “nulla quinzena sense quatre ratlles”… Res de voler forçar més la màquina … això ho deixem per als més cracks, més potents, més alts, més  forts, tutti quanti … ;-)

     I on posar-ho? Potser que em decideixi a encetar una secció tan calaix de sastre com les altres, però que quedi bufona… a la vista, a la orella i al tacte:  Metonímies i Sinècdoques.  Pot ser que un apartat amb aquest títol m’ajudi a postejar sense vergonya una mica “cada dia…”, però ja fa temps que miro de no prometre res a ningú, ni a mi mateix, és clar. Si la carn és ja força feble, l’esperit encarà ho és més!
Bona nit … o bon dia … a qui es deixi caure per aquests vorals.

[@more@]



Comentaris tancats a Dijous de Sessió parlamentària pel Carmel

Com evitar l’abstenció?

urnes encara buides

A La Vanguardia d’avui 20/2/2005, diumenge, dia de votació, l’article de Toni Clapés i camarilla   (pg. XZ)  … fa diana, l’encerta al cent per cent.
El SÍ  o el NO, a seques,  i sense possibilitat de matís, acaben sent els responsables de la massa elevada abstenció.

Suprimiu el matís i tot se’n va en orris.  Paul Verlaine  ho sabia bé i cantava: 
Car nous voulons la Nuance encor/
Pas la Couleur, rien que la nuance !/
Oh ! la nuance seule fiance/
Le rêve au rêve et la flûte au cor .

Res no impediria, -oi?- que dins de les opcions del SÍ hi haguessin dos o tres colors, dos o tres matisos….  Un    Ciuero o Psoero,  un SÍ amb boqueta de pinyó o d’altres a imaginar…

El mateix per al NO:  un  NO  ERCenós , un NO  Lamazarenc , un NO Aznarós i  pepero… 
Jo insisteixo en el vot NUL, igualment democràtic, i per si quallés  la idea que cal també una mica de fantasia en les properes eleccions, demano, deia,  retoladors de colors … ecològics, clar, no cal dir-ho ;-) a l’abast de tothom, perquè qui ho desitgi pinti eslògans o versets o qualsevulla al bell mig de les paperetes…
I prou, no ens passem amb les opcions que la generositat trenca el sac.

No sé si tanta kermesse i alegria esquerdaria la caixa i esquinçaria el pressupost. Però ho dubto… Tot sigui per la pàtria grossa.

Crec que seria una festa de color i de precisió. Crec que es podria parlar –així sí- de la gran festa de la democràcia.

Polítics de tots pelatges, d’aqui i arreu d’Europa… , mira, ja esteu informats de com resoldre el problema de l’abstenció. Teniu la clau de la solució. Au, aneu doncs  a  posar fil a l’agulla per a la propera votació. Recordeu que Virgili ja avisava  "audentes fortuna juvat"  que en llatí actual dóna una cosa així com "Fortune favours the bold" .. and creative minds, afegiria modestament jo  ; -) 

[@more@]

Comentaris tancats a Com evitar l’abstenció?

Darrer oxímoron

Dedicat a Miquel Bauçà

Darrer Oxímoron

Que els has vist Miquel?
Per fer-te la punyeta , Miquel,
Han acudit al toc de trompeta
Ompliren el Palau Moja, Miquel,
L’espai ple a vessar, Miquel!
Has vist tota la trepa, Miquel
Bauçà, tot un nou oximoró
Perdona’ls, Miquel. Perdona’ls.
Era per fer-te la punyeta
Però només el dia del comiat.

Ho entens? Venien a venjar-se,
Alguns, d’allò tan creatiu, del teu
Apartat de correus, saps, Miquel?
Això els fa una certa gràcia.
D’altres, i eren molts, Miquel,
Sense aquest acte, haguessin
Viscut malament, rosec salvatge.
Rosec d’haver-te oblidat en vida.
La mala consciència, el negre corb,
Miquel, tot allò que fa malviure
La gent que, havent-te de recordar
T’oblidava. I feien bé oi Miquel?
Ara ja et deixaran descansar
Miquel, i alguns que no eren allà
Ara et començaran a conèixer
I fins i tot t’estimaran, Miquel,
Descansa en pau per sempre.

Llegirem sencer el teu missatge,
Miquel, només si tu ho vols.
Només si ens permets de fer-ho,
I si vols, i llavors ens ho toleres
Allà on siguis t’ho farem saber.

[@more@]

2 Comments

La verdadera vida és allà on tu vols!


Una amiga em va portar no fa gaire, dins del mes de febrer, un retall de La Vanguardia del mes d’octubre.

Jo el vaig plegar i entaforar -és un dir- dins l’agenda, i no l’havia tornat a mirar fins avui.

Ha coincidit trobar-lo i llegir-lo amb el fet d’haver llegit, fa una estona, un correu d’una professora de francès explicant que al seu institut a Granollers havien fet desaparèixer l’assignatura optativa de francès. Qui? Algún cabronás? “Malditos roedores !”…

El títol de l’article del dilluns 4/10/2004 , pg. 32,  és:  Ex-alumnos del Liceo Francés”, escrit per Laura Freixas.

De les moltes coses que s’hi aprenen, n’hi ha tres que em criden realment l’atenció.

Una és que ens quedem sense saber del cert si l’Ada Castells va estudiar al Lycée com sa germana, que ella sí que hi va anar (diu la Laura).
La segona, la satisfacció, l’orgull que notes que senten ells i elles, exalumnes,  de saber-se formar part d’una casta o capella singular:
“ … nos dejó una herencia de rigor, laicismo, pesnsamiento abstracto,(…) nos ha infundido unos principios -disciplina, trabajo, autoexigencia –por los cuales los antiguos alumnos del Liceo, aunque no se conozcan , se reconocen entre sí.(…)”

La tercera és que, a més d’imprimir caràcter, tal un sacrament d’aquells de catecisme ;-) el fet d’haver estudiat i reeixit el Lycée de Barcelona, ensenyava, segons la Laura, a descobrir que “La vraie vie est ailleurs” …  Mira que n’és de maco… i de "ben trovato"!
Amb menys classe, alguns ens hi vam acostar, o una cosa semblant, llegint en Prévert : L’accent grave de l’élève Hamlet : “je suis ‘où’ je ne suis pas”.
Sempre ser a un altre lloc i sempre aspirar a tenir una cosa diferent d’aquella que ja posseïm… Dubto que a cap poeta, per poc poeta que sigui,  li pugui passar altrament. O si no … ja no fóra Poeta.

Laura, ves escrivint els teus “runruns” … nèctars de balmosa nostàlgia. I de tant en tant, per al nostre plaer, no oblidis de dir-nos on ets, de dir-nos per allà on pares … El teu article m’ha tocat. Sans blague. Seguiem en contacte.
Això sí, tu acabes dient : “Creíamos (…) que la verdadera vida no es que esté aquí o allà (…) sino que está, por definición, donde no estamos”.
Això no, Laura, això no. No t’ho creguis!

[@more@]

Comentaris tancats a La verdadera vida és allà on tu vols!

Porca misèria. TV3. Gràcies. Felicitats!

Avui tampoc m’he volgut perdre el capítol de "Porca misèria". I he disfrutat.
Com que ja porta uns mesos i no només no m’ha decebut, sinó que m’està interessant més …
M’atreveixo a pronosticar que com a sèrie farà història … s’ho estan "currant" de veritat.
Tots ho estan fent entre perfecte i plusquamperfet, però entre tots, el personatge de la Natàlia em té el cor robat.

Mercè, bonica, … una interpretació meravellosa!  Accepta la meva floreta ;-)

A Sinopsi diuent :
(…)  Això és "Porca Misèria", una sèrie que parla de persones que tenen "jefes" que s’atribueixen mèrits dels seus subordinats, de persones que estan progra-mades per autodestruir-se en cas d’infidelitat, de persones que es compren pantalons que els van estrets pensant que al cap de quinze dies s’hauran aprimat, de persones que no necessiten tenir responsabilitats, de persones que s’enamoren de la persona equivocada.  (…). "

He anat a web TV3 per trobar una imatge i he descobert que, com no podia ser altrament, hi ha el fòrum corresponent…
i m’he llegit alguns missatges. Tot va be, sembla… i me’n alegro. Gràcies. Felicitats!

A tot l’equip… Molta "merda"!

[@more@]

1 Comment

La Constitució europea? Aneu-hi pensant!

Barbara Henn

Els 7 perquès, avui  [me’ls]  els  fa l’Ada Castells a la secció "Per acabar"  de l’Avui del 8.2.2005. p. 72 .
Comença amb una pregunta [retórica?]  al títol i després n’hi afegeix 6 més amb les que acaba la columna.

"Sí o no a què?"
(…)
Què passaria si guanyés la negativa? 
¿S’interpretaria com un no a aquests valors o com un no al fet que no estiguin prou defensats?
Què canviarà a les nostres vides després de les eleccions?  Quins van ser el temes més discutits a l’hora d’elaborar-la?
Es possible fer-ne una altra versió?
Ei que hi ha algú?"

Si l’Ada obrís un blog potser no cobraria però hi hauria munió de lectors que a hores d’ara
ja li haurien contestat – oi que sí cobloguers/res?- si no a totes, a algunes de les 7 preguntes.
Ada… Ja no diguis que no t’hem dit com es fa …

I escolta, els perquès , sisplau, sisplau, sisplau! , deixa’ns els a nosaltres, pobres pecadors i blogaires,
vosaltres, els i les periodistes, feu el favor de contestar, proposar, il·lustrar, destapar, resseguir,
descobrir i criticar…  Cadascú la seva feina  ;-)

Per part meva… tres cosetes:
1. D’aqui fins al dia vint queden moltes hores … No us precipiteu i aneu-hi pensant. No doneu el vot per decidit ni tancat. De savis és rectificar.
2. Em permeto recordar, perquè sempre hi ha algú que ho oblida, que no hi ha 3 alternatives sinó 4 possibilitats:  SI, NO, quedar-se a casa i vot nul. [vot que s’aconsegueix amb un petit esforç complementari com fóra afegir-hi alguna prosa,  un poema en prosa, un gargot o un dibuix pintat].  
3. No em pregunteu què faré jo perquè no us ho penso contestar. Sóc home reflexiu i m’ho pensaré fins al final.

[@more@]

Comentaris tancats a La Constitució europea? Aneu-hi pensant!

Fantasies hivernoses


Preprimavera hivernosa o bunyol de carnaval

Noto que brancots i branques ja em fan nosa

Però encara no me les vols tallar?

Maleït tu, ni t’ho pensis, jo no m’ho penso callar

No penses en cap vegetal, ni en mi, prunera joiosa

Prunera soc que no em vull presonera

Mes tota sola no em puc pas escapar

Només em puc despullar de les fulles tremoloses

Les branques seques tu me has d’escapsar!

Penja el blog, les conneries, i vine a fer allò que cal

Deixa-ho tot, poda’m ja d’una puta vegada

No vull tenir aquesta alçada, ja quasi toco allà dalt

Canvia tecles i comentaris pel xerrac i la destral.

Vine i torna a tocar el foc , la brasa i l’escorça,

La terra on em vas plantar un dia de primavera

Deixa-ho tot, baixa corrent i vine per la drecera

Tot allò que oblidaràs, la terra t’ho retornarà amb força

[@more@]

1 Comment

Determinismes?

Barbara Hann

El Temps universitari Nº33 gener 2005.  "El cervell enganya el jo"

Gerhard Roth:
– "El sistema límbic té la primera i l’última paraula en la direcció dels actes. Mentrestant es produeix la gran entrada en escena del l’intel·lecte i la raó, però només són assessors. Per a les decisons són determinants els sentiments, les experiències, les esperances i les pors que marquen una persona durant la seva vida i determinen el seu comportament " (pg. 11)

Tot el que li contesta el seu interlocutor, Eberhard Schockenhoff, professor de teologia moral a la Universitat de Friburg i membre del Consell Etic Alemany us ho deixo perquè ho descobriu v’altres mateixos … Jo només n’agafo un trosset ben especial:
– "Déu no ha creat l’home com un titella, sinó com un company. Vol un amor recíproc, no una obediència sense voluntat."

Au…  l’enigma està servit … El bon desembolicador que ho desemboliqui una mica, bon desembolicador serà…
Salut  i  Carnaval!

____________

PS. Aquesta pintura tan mona és de Barbara Henn

[@more@]

1 Comment

Mala maror a la blogosfera?

Barbara Henn

Per a  "Realitats i Miratges" de Jacqueline i a "Gotes d’Isnel".
____________

He sentit sanglots llargs, violins tot queixosos…

Massa mala maror a tota la blogosfera?

Massa tsunamitat de blogs a la Catosfera?

Enyorant tal volta el desert? La pedra foguera?

Escolta què et diré amb eixos versos galdosos

Sentir els vostres noms ja enivra els meus somnis

Nanarí narandero ben a prop d’Hipercor

Nanarí, nanarà, narannà narandero

Tirulí  tirulà i tatarí tararero

Llegir els vostres posts és ben dolç pel meu cor


Quan éreu només vint no hi havia aquest feeling

Quan éreu només vint regnava, cruel, la foscor

Ara que sóm més de mil tot és mel molt més dolça

Ara que som tants, xiscla: Ara! I digues no a l’enyor!


;-) Sani

[@more@]

3 Comments

Et recomano …

Benvolgut  blogòfil,
Amb el present post, et comunico que e
l teu perfil blogològic fa de tu “públic objectiu” per a consumir  i , si et ve de gust, comentar alguna de les informacions que es referencien tot seguit. No te’n perdis gaires :

  

  1. El Mundo. Suplement de Cultura nº 8.  4.2.2005. Tendències. Ellas cuentan su vida sexual. Pp. 1-2
  2. El Mundo. Suplement de Cultura nº 8.  4.2.2005. Tendències. La vigència de Sartre contra la tortura. El Teatre Guash de Barcelona es converteix en una sala de tortures.  P. 3
  3. El País. 4.2.2005.    Catalunya / 3.  “De Montesquieu a Rajoy”  d’en  Joan B. Culla i Clarà. 
  4. Setmani El Temps.  1077.  1 al 7.2.2005. Tot sencer ( o, com a mínim …)

         4.1.  Secció Gatonera . L’acudit. Pg 3
4.2. 
“Taronges, cotxes, mobles … i bisbes “ El país Valencià …) "Fàbrica de bisbes"  d’en Víctor Maceda . Pp. 46-49.
4.3. 
El Temps. Suplement. “Els gens van a missa ”  o … Pot estar determinat genèticament el grau d’espiritualitat d’un individu?  Pp. 4-7.
4.4. 
El Temps. Suplement. “El cervell enganya el jo”. Conversa entre un neurobiòleg i un teòleg sobre l’existència del lliure albir.  Pp. 9-14.

Blogòfils "sem" i a la blogosfera "mos trovarem" ;-) Bon Carnaval.

[@more@]

Comentaris tancats a Et recomano …

El sentit de la vida ?

El sentit de la vida.

Que em perdonin l’atreviment els filòsofs de veritat, però jo m’atreveixo a afirmar que el sentit de la vida, és això: el fet de sentir-se bé i amb pau amb si mateix mitjançant l’autoestima positiva. O fins i tot ho és ja el fet d’estar lluitant per aconseguir tocar amb la mà aquest objectiu, que tant costa d’atànyer  i de mantenir.
Tots patim un càstig terrible que consisteix a repetir sisíficament i babèlica totes les idees, tots els arguments. La nòria és grossa, tant grossa que ens fa oblidar que és una nòria, però és una nòria que volta i volta i no para de tombar.
Tant si és en la mateixa llengua com en llengües diferents, sempre parlem del mateix, però no ens entenem gaire. De vegades una mica, però sovint molt poc o gens,  i no per manca de ganes, sinó perquè posem l’èmfasi en metallenguatges diferents, i així la incommunicació està garantida. Des de la caverna a la teoria del caos, tot és una retòrica per donar voltes al món i per anar a parar al mateix born.
Fem sevir massa sinònims i massa perífrasis i massa hipèrboles … (jo mateix, en soc un exemple. Molta paraula per ben poc.  :-) 
Tot es resumeix a un sol tema, al tema més seriós de tots, que és el de com aconseguir ser una mica feliços i mirar que la felicitat ens duri quantes més estones,  millor.  

Sabem que el truc és aparentment senzill: cal aconseguir estar en pau amb si mateix.
D’aquí ve que voler ser el què som és no és cap futesa. És com voler fer el que es pot fer, conformar-se amb el poc o molt que hom te… i mil altres “maneres de dir ” que podríem emprar.Una d’especial  és la què associa ignorància amb felicitat o que hi veu una correlació directa.
El problema apareix quan hom està descontent amb el què s’és o amb el que es fa. Les conseqüències van des del mal humor al suicidi, passant per la depressió o la mala llet reconsagrada.
El problema pot ser exògen: quan els altres no et deixen aconseguir ser allò que tu vols ser. Però ara i aquí no parlarem pas de política ! Aquests dies hem vist com està el panorama polític a l’Estat, jo no hi aportaria res.

“Vivir se puede, però no te dejan”, repetia irònicament una amiga argentina quan se sentia putejada.
La pau interior és dramàticament injusta, perquè fins i tot els més grans fills de puta  
-la llista és llarguíssima-  la poden aconseguir sense que s’obrin els inferns.

Sortosament,  la pau interior també és meravellosament fantàstica. N’hi ha prou amb molt poca cosa perquè la gent decent –sempre en majoria- pugui gaudir-ne uns instants, ni que siguin massa curts i fugissers.

[@more@]

2 Comments

Simplificacions

Allò que a la premsa necessita centenars de columnes per dir-ho només a mitges i malament, l’avi Roquet ho explica sovint de manera simplificada i per mel gust , un pèl matussera, però força entenedora.

 

Jo sempre me l’escolto amb atenció, i después miro de corregir-li el discurs. De vegades discutim durant hores, de vegades, quan ell acaba, s’ha acabat. Així va anar l’altre dia. L’endemà de la votació va dir…

 

“El problema és que els bascos ho volent tot. Volen lo carro i els diners del carro. I mentre no los donen lo carro, suquen i se fan respectar.
Els catalans en tenim prou amb els calers. Però els agrada gesticular i fer teatro, tot el que calga. Per més que parlen de rauxa … Mos collons, la rauxa. No, no, lo que volem són calerons, calerons, que lo demés són punyetes ».

Vam patir la guerra, naltros, diu…

Aquests avis, aquests  avis… Quin poc sentit del matís i de la retòrica, oi?

 

[@more@]

Comentaris tancats a Simplificacions