Monthly Archives: gener 2007

En tinc tot un feix sobre la taula

Avui, juntament amb La Vanguardia del diumenge (sisplau, no em classifiqueu! ;-) m’he regalat Le Monde Diplomatique del gener 2007. Nº634.
El dinar familiar primer i feines de tarda vespre després m’han impedit d’assaborir cap de les dues publicacions, ni tampoc el suplement Nº 240 Cultura de LV, ni el El Temps nª 1178 de la biblioteca del centre que tinc sobre la taula. I l’altre dia vaig renovar el préstec d’un Bolaño i d’un Ricardo Reyes perquè necessito més temps per acabar-me’ls. I a més, un lavabo hi ha El Sol dels Scorta i a un altre Mis putas tristes de Gabo G. Márquez.

“No farem res de bo si seguim a aquest ritme de poca lectura patètic”, ” em dic a mi mateix, però és que el temps passa –fuig!- i no dona per a tot … Cal assumir que cadascú l’inverteix, gasta o malgasta com pot o com vol o com li toca … Ni ha que fan –fem- el que podem. Hi sóc a temps encara de fer un curs per accelerar et rtime lector tot seguint entenent el que llegeixo?

Si hi ha una idea terapèutica és aquesta: “Del perdut treu-ne el que puguis”. Jo miro de fer-me-la meva sempre que me’n passa alguna, i com que em consola, em consolo. Si, té la seva gràcia veure que llegiré l’actualitat de fa tres setmanes quan ja començarà a fer un mes que es va publicar i ja han passat tots de coses que modifiquen aquelles notícies.
El Temps del 9.1, un especial sobre el tema Basc: Pau impossible ? Mig número sencer
LV. 240. Cultura : ¿Qué hay detrás del gigante ? [Google], pg 6-7
Monde Diplomatique: Menaces sur l’information ( I. Ramonet, portada) ; Les bénéficiaires inattendus du miracle Internet, pgs 22-23 ; Pour la survie de la diversité culture. Éloge de la petite édition, pg, 24. (Li ho diré al Llibreter) + pg. 25 dos articles més: un sobre un assaig sobre Voltaire! i un altre sobre dos llibres sobre els “Think Tanks “.
Amb tot això ja en tinc fins … bé ja veurem!…Això sí, podria dir que ja tinc ganes de tornar a anar a seure allà on fins i tot el rei hi va a peu per acabar-me el llibret del Gabo, que m’hauria hagut de durar només una asseguda al wc i potser el temps de prendre’m un te perfumat amb fruits de la passió, però que veig que haurà de ser en dos temps. És gener. No cal córrer.

[@more@]



1 Comment

De metges, medicina, medicaments, salut i educació per a la salut

Comentari-post o Post-comentari a l’article medicines apropiades a tot mal del *”Pere” de can Saragatona

Ep, posem una mica d’ ordre, *Pere ?
I a quin llocs vols els comentaris dels amics, els vols al teu blog o al de la Tertúlia (tema "Una de metges"?).
I en què quedem? Metges i medicaments o Moustaki i malvasia?
Fetes totes les PMF (FAQ) retòriques però urgents i necessàries, em calmo una mica i passo a comentar dues cosetes.

La primera, un xic deductivesca. La teva foto demostra de manera fefaent que la majoria de gent està bona i que els Servei Català de la Salut és eficient. No es veuen aquelles sales plenes a vessar que es veien fa uns quants anys , oi? O és que eres l’última visita ? ;-)  A la foto s’aprecia bé el blanc clínic de les cadires de les sales d’espera… Cosa que em fa content. I no fa gaire, vaig felicitar-los pel que a mi em va semblar un servei força eficient al CAP de Vilanova.

Ahir 23, vaig escoltar Marina Geli per la ràdio. Em va semblar molt bé el que va dir, molt planera i convincent. I pinta de Consellera molt competent. Reconeixent els problemes, però també posant sobre la taula equilibradament l’alt grau de qualitat del servei al que s’ha arribat en poc temps. I ,sobre tot, deixant en evidència dades de ves a saber quins departaments de manipulació informativa. Deia, per exemple, que quant a les llistes d’espera, ells van decidir, just en fer-se càrrec del Departament, de canviar la definició dels problemes, de manera que amb un cop de lògica i honradesa van fer “aflorar“ més de 30.000 casos que estaven amagats darrera la “definició” o manipulació mediàtica i van passar de 30.000 a 60.000… persones a ls llistes …
I això, ara que ja no hauria de passar, es veu que segueix passant a comunitats autònomes com la de Madrid.
La segona: llegint el que tu dius sobre l’actuació del teu metge, se m’acut fer una proposta [creativa], relativament fàcil d’implementar :
Proposo que als IES de Catalunya (en la franja de la Segona Primària, 12 a 14 anys) es reservi alguna hora a la setmana o cada quinzena per ensenyar a les “criatures” el B-A, BA de la salut, més enllà dels tallers de sexualitat que ja s’imparteixen.
Els “tallers de (o pro) salut » inclourien …

1. Aprendre a obrir la boca davant d'un mirallet, treure la llengua i saber distingir entre una llengua neta i sense símptomes d’una llengua bruta o “blanca”, símptoma de “racó”. Seguidament a posar-se el palet a la llengua i mirar de veure el final del túnel …al fons a la dreta i a l’esquerra…Inflamació, No Inflamació? No ho veig No ho sé dir…

2. Aprendre a auscultar-se els uns als altres el pit i esquena, i a distingir una respiració equilibrada d'una respiració xiuladora, xiuxiuadora, rasposa o amb irregularitats ….

3. Aprendre a auto-auscultar-se els propis budells i a gaudir dels sons rítmics i arrítmics dels borborigmes.

4. Practicar tècniques bàsiques d’automassatge closcal, occipital i clatellal per tal de gaudir de l’autocarícia tot relaxant les tensions pròpies de l’edat.

5. Ensenyar als que ja fumen, pobrets / pobretes, a desintoxicar-se com més aviat millor abans no sigui massa tard.

6. Apprendre a preparar infusions d’herbes amb unes gotes de mel: farigoles, camamilles, (saragatones ;- ??), tès suaus i aromàtics… ( i als més excitats, donar-los allà mateix tisanes calmants i adormidinoses) …

Tot això, juntament amb nocions bàsiques de rebuig dels aliments excessivament nocius (llaminadures diàries i pastisseria industrial com a susbtituts de l’entrepà mediterrani) contribuirien a millorar la salut del nostres escolars ara i futurs clients dels CAPs més enllà.
[@more@]



1 Comment

Detectant errada grossa a El Temps, proposant idea per a Frankfurt 2007 i fent zoom amb Google Earth

El Temps (Nº 1179  16 de gener 2007)  inclou una errada antològica. A un peu de foto, (pg. 41,) posa a Evo Morales com a president del Perú. :-)  
Caldrà esperar que això no provoqui incidents diplomàtics entre Perú i Catalunya.

Conscient de les meves errades, i incapaç d'evitar-les en els meus escrits,  tinc en canvi força desenvolupada la capacitat de detectar-ne als escrits dels altres, i rarament en deixo passar cap … És greu doctor?

Dit això, he d'afegir que aquest número del  1179 de El Temps és tot ell sencer un exemplar antològic!
Jo el duria a la Fira de Frankfurt traduit a l'alemany  o, millor encara, en versió bilingüe,  per a exhibir i  demostrar quin tipus de periodisme tenim als Països catalans. Fóra una eina de màrketing extraordinariament potent. Aquest número és
de les coses més fines que he tingut a les mans en molt de temps. I això que dic, ho dic de veres. Us passo, a qui sigui, una bona Idea gratis:  Jo no la deixaria escapar, nois!

– Rahola esmicolant JLRZ. a  "Zapatero i el pensament feble"
– Tremosa i Bru de Sala sobre el conflicte del País Basc i sobre ETA.
– Un article  sobre una hipotètica la trobada de Llach, Raimon i Serrat, com a rèplica de la trobada històrica de  Brassens, Brel i Ferré el 1969… Creativitas Creativitatis. Chapeau, Carles Gàmez!
– Mira sobre el negoci dels astròlegs …
– L'article sobre les virtuds de Vilaweb
– Passeig per Santiago de Xile amb Jordi Solà
– L'amarga crítica global que fa l'Àlex Gorina tot recomanant-nos que tornem a mirar "Ciutadà Kane"
– Les dues crítiques literàries de Lluís Bonada ..

Tot, tota la revista és una pura delícia cultural. Gràcies, Eliseu Climent & Cia!
Heu fet un número que supera el vostre ja molt alt nivell. Un número per a emmarcar…  Jo recomano que correu al quiosc si en voleu un o que aneu a les biblioteques i us en feu fotocòpies. He desciobert fins i tot que el podia llegir en línia, cosa que ignorava. Mares de déus! Gràcies!

M'ha interessat especialment llegir els articles que analitzen el gir cap a l'esquerra d'una sèrie de països sudamericans i la referència a
Evo Morales m'ha fet pensar amb l'etern contenciós de Bolívia amb Xile i Perú  
per arribar a un acord que els permeti de recuperar una sortida a l'oceà Pacífic. I per allò que una cosa porta a una altra, d'una banda he googlejat una mica per veure què  trobava sobre el tema, i per altra, m'he posat a fer anar Google Mps i Google Earth per visitar visitar aquella zona des de l'aire…la zona fronterera de Perú, Xile i Bolívia.

Es francament espectacular utilitzar Google Maps i GoogleEarth i veure, com es pot passar del mapa a la vista de satèl·lit, o a la vista híbrida, que afegix la línia de les fronteres … i viatjar virtualment arreu del món …  

fronteres 

zoo de la zona 

 

 Chile y Bolívia acuerdan apoyo militar

 

 "Los ministros de Defensa de Chile, Vivianne Blanlot y de Bolivia, Walker San Miguel, acordaron ayer en Santiago una agenda abierta y de cooperación en la que trabajarán en los próximos meses. "Tenemos una agenda bastante abierta, ésta es una primera reunión para ver los temas de interés mutuo, entre ellos, el de los puestos fronterizos, el intercambio de información sobre desminado y quizás, la colaboración conjunta en el apoyo a las víctimas de las minas antipersonales", dijo Blanlot a los periodistas. Chile minó su frontera con Bolivia y Perú a fines de la década de los 80, cuando las relaciones se deterioraron tras el fracaso de negociaciones por una salida soberana al océano Pacífico para ese país por territorio chileno" (…)

"Las relaciones entre Chile y Bolivia pasan por una nueva etapa tras la llegada al poder de Michele Bachelet y Evo Morales, a principios de este año. Tras la visita de San Miguel a Chile, se espera que la ministra Blanlot visite Bolivia probablemente el próximo 7 de diciembre." .Desminado . Para el cumplimiento de la Convención de Ottawa, el Gobierno boliviano ofreció a Chile cooperación en el proceso de remoción de minas terrestres colocadas por el vecino país en un área de 3.158.000 metros cuadrados de la fronteriza con Bolivia (…) " 

Bé, bones notícies,doncs, sembla, oi? Cosa estranya en un món sotmès més que mai a la llei de Murphy. Que la pau us duri per sempre més.! 

 ________________

 

[@more@]



1 Comment

Oriol Izquierdo a la ILC … i jo a una illa deserta

Aquest vespre, ja passades les onze m'he posat davant de la pantalla per completar un post pendent. Més val no prometre res, perquè si no, després cal pagar el deute.

Després he obert el meu Bloglines on hi tinc una dotzena d'enllaços favorits i prioritaris.

Un d'ells és La Plagueta de Bord de l'admirat Biel: Oriol Izquierdo a la ILC. Ell deia que ho ha llegit aquest matí esmorzant, després d'una nit de farra cultural, orgia perpètua. Que tu te la coules douce, cher maître !  Jo ho he llegit al voltant del migdia a l'Avui, i ara al vspres ho torno a llegir a Vilaweb.

DIVENDRES, 19/01/2007 – 09:34h

Oriol Izquierdo serà el nou director de la Institució de les Lletres Catalanes
El professor i crític Oriol Izquierdo assumirà la direcció de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Substituirà l'escriptor Jaume Subirana que va deixar el càrrec a finals del mes de novembre. Izquierdo continuarà el projecte que va començar Subirana, però li tocarà redefinir les competències de la ILC davant el nou Consell de Cultura i de les Arts. En dos anys de gestió, Subirana va doblar el pressupost, va doblar els ajuts, i va desplegar un programa ampli d'activitats.

Felicitats, Oriol !  Jo et vindré a demanar que donis un nou impuls a la blocatosfera  (o  Catosfera a seques).  I quan el meu blog arribi als 500 posts et demanaré que se m'afegeixi  –"meritus meritatis causa" — a la llista oficial d'escriptors catalans de mà oberta. Oi que això no serà molt demanar? Bé, queda pendent d'implementació.

Sort a la Institució en aquesta nova etapa. Sort a tu i que amb la teva gestió la sàpigues dur sempre millor, sempre més lluny … sempre més a l'abast. Amén.

Tot resant m'estic fent feliç, molt feliç, regalant- me una música impagable. He tingut l'encert de depenjar un CD que feia massa temps que reposava en silenci, injustament:
Xavier Ribarta cantant Léo Ferré.  8 425845 901886. Meravellós.

En Pere M* de Saragatona, al seu post  ens memitzava demanat-nos quins dos llibres ens enduríem a "l'illa deserta" …
Dos? Ja veig que és per posar-nos-ho ben difícil.

Mira, demà igual ja memitzaria una altra cosa, però aquest vespre estic tou i saps que et dic? Que m'hi enduria aquests poemes de Ribalta en català, traducció de tretze cançons de Leo Ferré i una de Jean Roger Caussimon. Música inclosa, és clar! Quina delícia! 
I després potser també Notre-Dame des ordinateurs, de Walter Lewino.

Amb el primer cantaria, ploraria i, tot tremolós, excitat i inspirat, fora capaç d'escrirure versos extraordinaris.

Amb el segon, recordaria tota mitja vida de vida, tot un ves-a-saber- què-hauria-pogut-ser i no va ser,  i tot d'idees que m'han acompanyat durant una altra mitja vida, per seguir imaginant i somiant en la creació literària: conte, novel·la i teatre …
Records, però, per sobre de tot, il·lusió i esperança … Sí, demà tornarà a ser un altre gran dia…

Avui això ha anat així. D'una cosa a l'altra … I de torna, fins i tot uns versos que diuen això … 

  

A L'ILLA DESERTA M'ENDURIA…

A l'illa deserta, si m'hi calgués anar
Què m'enduria, dius, com equipatge?
No em caldrien grans bosses ni farcells
Ni diplomes, ni glòries ni medalles

En tindria prou amb saber-te amb mi
I amb saber que vaig poder estimar-te
En tindria prou potser amb un poema potent
Que em fes brollar milers de versos maragdes  

En tindria prou només amb aquell miratge
Que em va enivrar els sentits i em fiblà
El desig, horitzó enllà, imperiós i salvatge
M'injectà sava de dir, em donà la Paraula

 

SGR  19.1.2007 

 

 _________________  

[@more@]

Comentaris tancats a Oriol Izquierdo a la ILC … i jo a una illa deserta

Objectiu: tots políglotes!

 

"Josep-Lluís Carod-Rovira ha dit avui que la conselleria de la vice-presidència impulsaria 'un gran acord nacional per al foment de l'ús del català'. Carod ho ha dit en una compareixença al Parlament. Segons Carod, aquest acord hauria de garantir el dret i el deure de saber el català, com a llengua pròpia i de l'espanyol, 'com a element estructural' de la societat catalana, i un domini bàsic de l'anglès i d'una quarta llengua. "   (Vilaweb.cat   17.1.2007)

 A mi em sembla bé, Josep-Lluis Carod-Rovira.

Havia deixat promés auqí comentar-ho a bastament, però hi ha coses que les fas d'un raig quan passa el moment 
o ja no les fas… 

Només se m'acut dir que si ho fan a Espanya i a França i a d'altres països
també ho podem proposar i mirar d'implementar al nostre país. 

Avui o ahir escolatva a la televisió que uns estudis canadencs sembalven 
demostrar que el fet parlar més d'una llengua (suposo que volia dir el fet de poder llegir entendre i acedir a la cultura de vàries llengues) tenia efectes beneficiosos per al cervell i retardava els efectes de l'envelliment.

Però això ja fora anar a cercar arguments estranys… 

La importància de la notícia rau més aviat en fixar per enèsima vegada, i de forma ben solemne, el català com la nostra llengua de país. El castellà com
a un valor i un tresor importantíssim, l'anglès com a llengua de l'imperi occidental i 
una quarta llengua, francpes, alemany o italià, àrab o xinès com a luxes 
d'una societat  on la cultura i la civilització siguin un dels grans referents.

Sí, com deia algú, cal que algú fixi horitzons una mica utòpics per aconseguir que algun dia acabin siguent realitats.

_____________________ 

 

 Article de David Valls sobre el català

Clica l'enllaç per a llegir-lo 

 

 

[@more@]

Via un amic rebo l'escrit  que segueix. El penjo aquí com a complement il·lustratiu (valgui el que valgui) del meu post encara nonat. Per cert no sé qui és David Valls ni tan sols si existeix… però la història que explica es fa llegir…

_____________

Article de David Valls sobre el català

Feia temps que volia escriure una petita història. La història d'un engany.

Tot va començar amb una generació nascuda als setanta, a principis, mitjan
i final.Potser també als vuitanta. De fet és força irrellevant. El cas, és que amb
això de la transició, als 70 es van agafar algunes coses amb molta empenta.
Jo sóc d'aquesta generació. Escola en català, fins i tot les dues hores de
castellà que fèiem a la setmana, i en un ambient cultural i educatiu català. Fins als catorze anys, que és quan vaig marxar de l'escola en acabar l'E.G.B., jo vaig viure en un
país normal. Es podria dir, que en el meu cas, i el de tants d'altres,
l'administració va fer bé la feina. Tenia 14 anys i literalment no sabia
parlar el castellà i, degut a aquest fet i la vergonya d'utilitzar-lo, em
vaig mantenir bilingüe passiu fins als 25.

Et vas fent gran i surts de la infantesa. Comences a quedar amb els amics,
te'n vas de gresca i descobreixes el món que t'envolta. A poc a poc,
t'adones, des del punt de vista lingüístic, que has estat immers durant uns
anys en una realitat inexistent. El Govern va començar a fer els canvis
pels fonaments, però en els fonaments va quedar la cosa. Amb l'escola no n'hi ha prou, i jo demano per què no s'han atrevit amb la resta? Només s'havia d'aplanar el terreny a una generació que creixíem per primera vegada, després de molts anys de prohibicions, amb la llengua com a fet normal. La teníem com a llengua mare, en coneixíem la gramàtica, la literatura, la història, la geografia.

Sortíem amb els amics als llocs de moda, però l'oferta era de forma
majoritària en castellà. El cinema, els videojocs, la música a la ràdio.
Anàvem a les discoteques on sempre per defecte, rares vegades se't dirigien
en català. La gent flirtejava en castellà. Parlo de Barcelona i rodalia.
Érem uns herois. Manteníem la llengua, volíem consumir en català i cercàvem els indrets, els moments. A comarques l'ús social encara no patia. Cada cop més, un servidor, es va anar allunyant de la ciutat per concentrar-se a comarques (la Segarra). Allà hi tenia els amics de la infància. Arreu l'ús social de la llengua era viu, fins i tot a
les discoteques per flirtejar. Em sentia còmode a la Segarra, lingüísticament parlant.

Amb tot això, vàrem tenir un parèntesi de normalitat una altra vegada. Va
ser cap allà els anys 90. L'esclat del rock en català. Allò sí que va ser
bo! Vàrem anar a tots els concerts haguts i per haver. Vàrem comprar (bé, i
piratejar) tots els CD que vàrem poder. Renoi quina època més maca! En el
nostre record queda. Orgullosos d'assistir a concerts amb més de 20.000
persones!

El temps passà i el món laboral arribà. Havien passat ja uns anys amb
democràcia, amb normalització lingüística, etc. Però en aquest moment,
excepcions a part, continua igual. La llengua no existeix. En els millors
dels casos s'utilitza de forma oral, tot i que moltes empreses tenen la
moda o el costum que els treballadors s'expressin en castellà entre ells. Deu
fer més bonic. La paperassa es fa sempre en castellà, així com les
comunicacions internes a l'empresa o amb altres empreses. Les factures, rebuts, albarans, llistats, tot, tot i tot en castellà. Ja no parlem de l'etiquetatge
dels productes, l'atenció al client o fins i tot posar unes instruccions en
català. Bé, no serem tan negatius, sí que se'n fan de comunicacions
internes escrites en català, però llavors si mirem més prim, costa de trobar
escrits, correus electrònics, etc. que no continguin faltes d'ortografia. La gent encara ara, no sap escriure en català.

El resultat, després de més d'un quart de segle de política lingüística, és
que podríem dir que no hi ha resultat. El català amb prou feines passa de
ser llengua d'ús oral en el món de veritat. El món empresarial i de l'oci hi viuen en
general, encara ara d'esquena. El món de l'oci (cinema, televisió, etc.) ha
fet en 25 anys el que no han fet 300 anys de governs de repressió amb reis
absolutistes i dictadors inclosos. Podem donar també gràcies a TV3, que és
l'eina d'espanyolització més potent que tenim en aquests moments. Gràcies
ERC. Gràcies PSC-PSOE.

Per part del govern, no es tractava d'inventar res. Només copiar lleis i
legislacions d'altres països, sense anar massa lluny, copiar lleis que a
Espanya s'apliquen amb rigor amb la llengua espanyola o a França amb el
francès. També cercar símils, que n'hi ha, com ara a Lituània, Estònia o
Letònia, i per aquells que diguin que no ho podem fer perquè no som
independents, doncs tenim el Quebec per emmirallar-nos. Només cal una cosa
que cap govern ha tingut: valentia i creure amb el que som.

Les institucions no s'han atrevit a legislar de veritat per por a
enfrontaments amb l'empresariat reaci a certs canvis. I també, per
enfrontaments polítics amb Madrid. El català, en els millors dels casos,
s'acaba a l'escola. Després tot ja és una altra història.

Els culpables ja no són sempre a Madrid. Els culpables són a casa nostra i
molts tenen noms i cognoms catalans que es perden en els temps. Gent que no
li agrada el català, entre d'altres coses perquè no s'han dignat mai a
reciclar-se i aprendre'l a escriure (ara bé, no tenen problemes per fer
anar telèfons mòbils d'última

tecnologia). Gent a qui li fa nosa la llengua perquè es pensen que és una
cosa d'estar per casa, que l'hem de parlar en veu baixa i malament, no fos
cas que algú se n'assabentés. Gent que encara arrossega perjudicis. També
s'ha de dir que moltes actituds envers la llengua a fora dels Països
Catalans continuen intactes des de fa segles. El govern espanyol, per molt
que es facin els multiculturals, el català se'ls en fot i els és més una
nosa a suprimir que cap altra cosa. Els és una llengua inútil ara més que
mai, ja que ens tenen bilingüitzats, però l'han de fer servir per quedar bé
o perquè a vegades la llei els hi "obliga". El govern espanyol continua
només promovent l'espanyol i boicotejant qualsevol intent del català d'anar més
enllà. A més, hi ha hagut un procés clar de substitució lingüística, el
qual tenim ben documentat. Els nostres avis eren monolingües en català, els
nostres pares eren bilingües sabent escriure només en castellà, però
d'expressió oral netament catalana.

Les noves generacions tenen dificultats per a expressar-se en català. El
proper pas és ja, l'abandonament de la llengua dèbil.

El català s'està degradant a marxes forçades. A Barcelona i rodalia l'argot
popular ha quedat pràcticament substituït pel castellà o per traduccions
barroeres. La fonètica és cada cop més apitxada i ja no parlem d'estructura
o dels pronoms febles que de tan febles que són ja no hi són. A comarques
anem millor, però no sé si queda cap lloc del nostre territori
lingüísticament verge. Puc parlar per la Segarra, una comarca que jo mateix
puc afirmar haver-la vist verge, la integració dels immigrants s'està fent
en castellà. Vas a Guissona i tots els ucraïnesos i romanesos que treballen
a l'Avícola de Guissona parlen en castellà perquè els guissonencs els
parlen en castellà. Perquè a l'empresa se'ls ensenya en castellà. A la resta de
pobles on hi ha immigrants, siguin d'on siguin, passa el mateix. A Sant
Guim de Freixenet, poble ple de marroquins, la gent els parla en castellà.
Increïble, però cert. Estem cavant la nostra pròpia tomba. La immigració és
la nostra última oportunitat d'or per a poder tenir una societat que faci
servir com a llengua franca el català per entendre's. Ucraïnesos amb
marroquins, amb pakistanesos, amb argentins, etc. es podrien entendre en
català entre ells. Això crearia unes necessitats lingüístiques que farien
reaccionar a certes parts de la nostra societat.

De moment mantenir la llengua és cada cop més un acte de militància i de
resistència i amb això anem malament. No tothom té vocació de lingüista, ni
de militant de causes perdudes o no. A la gent no li agrada complicar-se la
vida. Quan sortim al carrer a comprar, anem als llocs on més bé podem
comprar de preu i sense problemes i la llengua és igual. El català pot ser
sinònim de problemes, depenent de quins llocs es va (locals de moda,
comissaries, govern, etc.) i estic parlant per un sector important de la
nostra societat que així ho veu.

Per un altre cantó, tenim una de les llengües del món amb més diccionaris,
gramàtiques, estudis, i tot el que hi volgueu afegir. També és l'única
llengua de la qual estem documentant l'extinció. Ho tenim tot ben escrit,
documentat i referenciat.

Potser d'aquí a uns anys o segles, els estudiosos es demanaran perquè no hi
vàrem fer res, si vèiem el que ens estava passant. Ho teníem tot a favor:
teníem un ensenyament, teníem un govern que utilitzava la llengua (els
únics) de forma habitual i que la podia regular per llei, uns polítics
"catalanistes" (els de dretes i els d'esquerres). Va ser com un suïcidi
col·lectiu, diran. Un altre misteri a resoldre, com l'extinció dels maies.

Em demano mil vegades de què m'han servit tots els estudis que he fet en
català si després no n'he pogut exercir amb normalitat? Per què hi ha gent
que m'enganya amb aquests temes i es fan dir nacionalistes, però només ho
són a l'onze de setembre? Per què, després d'un quart de segle de
normalització, la majoria de gent encara ara no passa de fer un ús oral de
la llengua? Per què les empreses no el fan servir? Per què els
castellanoparlants a casa nostra tenen una impunitat lingüística que
nosaltres no tenim ni a l'escala del nostre edifici? Per què els polítics
no fan els deures? Per què haig de patir per aquesta llengua cada dia? Podrem
recuperar mai llocs com Perpinyà o Alacant?

Un amic meu (q.e.p.d.) deia que si una cosa tu mateix no te la fas, no te
La farà mai ningú, però què passa quan tu mateix (els catalans) ja l'hem
deixada de fer?

El meu missatge pot semblar optimista, però crec que és la realitat vista
des del punt de vista d'un observador com jo. No sóc lingüista ni res que
se li assembli, per la qual cosa la meva opinió pot ser totalment rebatuda. He
viatjat i he viscut fora i sé el què és viure en una societat amb una
llengua normalitzada. Sé el que és voltar pels llocs, anar al cinema,
comprar, prendre un cafè, etc. sense haver-se de preocupar en quina llengua
serà el menú del restaurant o si el cambrer farà ganyotes perquè no
m'entén.
Comparo i veig que aquí no anem bé. Escolto i veig jo mateix, en la meva
joventut, que la llengua va endarrere i no són sensacions ni
pressentiments.

El català entre el jovent de Barcelona costa de sentir, i quan el sents…
ai mare, mare meva! Quin mal d'orelles!

En aquests moments estem en una situació reversible. Malgrat tot, queda
moltíssima gent que sap el català i que en fa un ús diari. La situació la
podem decantar i potser podríem arribar a recuperar zones perdudes o
semiperdudes, no en tinc cap dubte. Però som en una contrarellotge i sí,
ens ve de 5 anys. En funció de què fem aquesta propera dècada determinarem el
futur. Després ja no hi haurà marxa enrere.

Atentament

David Valls

1 Comment

“Eres lo que escribes. Eres como escribes” (¡?¿!)

Comentari deixat a can Una temporada en el Infierno de Juan Pedro Quiñonero 

relatiu al seu post  "Eres lo que escribes. Eres como escribes” que enllaça amb un blog homònim : Eres lo que esribes. Eres como escribes"

 

Dear JPQ,
Aunque soy uno de los últimos en felicitarte por esos dos años de Infierno, me gustaría pensar que no estoy entre los que te aprecian menos, sino todo lo contrario. ;-)

Bueno, ese eslogan, refrán o màxima larochefoucaultiana suena bien, pero se me antoja un tanto perogrullesco. Sí, somos lo que escribimos y cómo lo escribimos, y también lo que decimos y cómo lo decimos y lo que comemos, y casi lo que miramos en la tele…Y si no, que se lo pregunten a los que miran Gran Hermano o el partido de "fúrbol" todos los miércoles, sábados y domingos …

No sé si se conseguirá que "que" siga siendo "que" o si la "k" o la "q" irán desplazando progresivamente la forma correcta, pero que empieza a verse como un tanto arcaico-referencial, por lo menos desde la perspectiva de la postmodernidad tecnológica del chat y el móvil. ;-)

Gracias por el tuyau del <b>jijuju</b> porque ¡toda ayuda es poca!
Aunque mi trauma es múltiple: no haber conseguido aprender a teclear correctamente sin mirar las teclas, no conseguir escribir a una velocidad algo más TGViana y no conseguir teclear sin "dislexias" del tipo "poer" por "peor" o "un barazo" por "un abrazo", y lo peor de todo, que aún es más grave: no conseguir ser capaz de releer mis textos antes de darle a la tecla "Enviar" o "Submit"… Y mira que parece fácil! Pues no! Acostumbro a hacerlo justo unos segundos después.
Por suerte nobody else es tan catastrófico como Sani… porque si no, se impondría inventar algún tipo de freno, un javascript "jijujuiero" que apareciera en pantalla y que soltara una frase con algo así como "Dónde vas con ese texto, hombre!" e impidiera cualquier envío con horrorosos errores ortogràficos o dislexicosos ;-))
A veces, cuando releo alguna frase excesivamente mal escrita, me imagino a alguien leyéndolo con una mezcla de sonrisa fraternal y mueca displicento-agresiva.
Tengamos fe, que un cordón sanitario de ese tipo es posible y algún creador de software lo implementará un año de esos…
Acabo pues pidiendo, entretanto, un poco de comprensión y un mucho de compasión, porfa, para quienes no nos ha sido dado el don de la perfección y, en cambio, llevamos estampado, de forma indeleble, el estigma de un cierto pataterismo chapucero.
Recordad que … "A quien perdona, mucho le será tolerado".
Un abrazo.

[@more@]

Comentaris tancats a “Eres lo que escribes. Eres como escribes” (¡?¿!)

Montaigne en català

Us he de dir que veure reunits al Pere, l’”Arare”, la Xurri (que conec via Montse) i d’altres que no conec al voltant del tema de la traducció de Montaigne al català em fa força gràcia i vull afegir-hi la meva.
Sobre tot perquè vistes les tones de llibres nous que hi ha i que desembarquen cada dia a les llibreries, triar en Montaigne té força mèrit. Però val a dir que em sembla una bona elecció.

ME 

A Montaigne (1533-1592) l'associo amb Josep Pla, salvant moltes distàncies de tota mena, però sí tenen punts en comú. No crec que fos molt surrealista dir que Pla fou el SuperMontaigne català. I mira, potser us farà gràcia llegir què diu Pla d’en Montaigne, si no ho heu llegit ja.
He anar a obrir el Diccionari Pla de literatura (edició de Valentí Puig. Edicions Destino, 2000. pg. 532-533) que aporta 7 referències dins de l’obra completa de Pla:
Això sí, la primera és l’única que em sembla realment interessant:

“No em canso de llegir els Assaigs de Montaigne. Hi passo hores i hores de la nit, al llit. Em fan un efecte plàcid, sedant, em donen un repòs deliciós. Trobo Montaigne d’una gràcia gairebé ininterrompuda, ple de continuades, inesgotables sorpreses.

Una d’aquestes sorpreses prové, em sembla, del fet que Montaigne té una idea molt precisa de la insignificant posició que té l’home sobre la terra (OC1, 145 [138-139]

Jo vaig llegir els Essais “per necessitat”, a principis dels 70 -fa mil anys- per poder passar les oposicions, en una magnífica edició: L'Intégrale de la casa Seuil, un volum que conté les obres completes i que encara conservo en perfecte estat. Després l'he obert unes quantes vegades, però la veritat és que no he gaudit de la relectura tranquila i reposada d’una lectura que en el seu moment em va semblar extraordinària. Com tants altres llibres que omplen prestatges, n’hi ha que esperen el moment de la consulta o de la relectura … però aquesta no arriba. Les novetats empenyen els clàssics…
Ara després d'haver llegit el teu post, Pere, M*, l'he despenjat.
He vist que a l'index del final, pàgina 623, s'hi indica que de la pàgina 601 a la 622 hi ha l'index dels Assaigs i cites-clau de l'obra.

Només he hagut de mirar la pàgina anterior i veure , encara que la lletra és força petita, això que recopio aquí mateix:

          "A mesure que la possession du vivre est plus courte,
          il me la faut rendre plus profonde et plus pleine".

No sé com ho haurà traduït el traductor, però el que s'entén és que “a mesura que s’escurça el que ens queda de vida, més val intentar disfrutar-la i viure-la com més plenament, millor”, oi ? En català lightcol·loquial “Cal viure a tope” … ;-)

Consell genial, més arrodonit que « Carpe diem » però que acaba suggerint el mateix… Encara que ben mirat està bé que ens ho diguin de les mil maneres possibles, es tracta de fer-ne cas!
Decididament, Pere, M*, has triat bé! Crec que et semblarà un llibre que omple sempre d'optimisme i de ganes de viure i de fer-ho sàviament.

Això sí, cada cop que parlo de felicitat i d'optimisme, invariablement recordo que l’Adriana, una noia argentina que vaig conèixer à Bélgica a principis dels 70, repetia molt sovint aquesta frase: "Vivir se puede, però no te dejan !!!" I ens fèiem un fart de riure…

I amb el temps he anat deduint que tota la gràcia de la vida és aconseguir (sigui com sigui i al preu que sigui) que el "però" de l'Adriana no malmeti l'objetiu que es fixava per a ell -i ens deixà recomanat per a nosaltres- en Miquel Eyquem de Montaigne.

PS.
Això va començar sent un comentari que et deixava al teu blog, Pere, M*!
Després vaig recordar que havia imaginat tenir un post actualitzable que servís de registre dels comentaris deixats a d’altres blogs …
Però finalment, he decidit que no, que aquella era una idea esbojarrada. I que més valia que cada comentari el pengés també al meu blog i així ho tindria tot al mateix farcell… al cap i a la fi un cop de copia i enganxa és cosa de molt poca estona. Bé aquesta no deixa de ser una decisió provisional com tantes d'altres.

[@more@]

2 Comments

John Le Carré i la seva nova novel·la The Mission Song

M'ha fet feliç llegir avui a La Vanguardia ( dimecres 10 de gener de 2006. Cultura , pg. 33) una entrevista de José Martí Gomez amb el meu admirat John le Carré, i haver-me assabentat fa uns dies que ja ha era a les llibreries la seva darrera novel·la The Mission Song (Little Brown & Co.) i que està traduïda al castellà: La canción de los misioneros (Ed. Areté) , i al català: La cançó dels missioners (Edicions 62).

JLC

Fidel a algunes de les meves dèries, ja estic mirant la manera de llegir-lo, fent-lo passar pel davant d'altres prioritats llibresques.
Mentrestant, en aquesta entrevista, realitzada a Barcelona on ha vingut per a promocionar la seva obra, Le Carré ens confirma una vegada més, amb gairebé tot el que diu, la seva gran talla moral.

Le Carré contesta que, efectivament, tothom és responsable dels seus actes i ha d'afrontar-ne  la seva justificació moral. Afirma també que, en algún moment de la vida, cal que cadascú es comprometi [políticament i moralment] amb alguna causa.

Assegura que ell es va comprometre contra la guerra d'Iraq i que va ser un entre el més d'un milió de persones que es van manifestar a Londres contra la política d'invasió de l'Iraq i de Toni Blair que pretenien justificar-la.

Preguntat sobre el què caldria fer per reactivar la il·lusió [de la gent ] per la política, Le Carré contesta que cal escometre un canvi. Un gran canvi de tipus ecològic. Cal que ens preguntem com podem evitar d'explotar el Tercer Món. Que cal que Occident es torni a plantejar el seu paper al món i evitar que les masses del Tercer Món no es rebelin i provoquin en una catàstrofe molt greu.

En relació amb l'evolució de la seva obra i la imatge dels seus personatges icònics, com George Smiley, Le Carré afirma que, com ell mateix, aquells personatges eren fidels a la veritat, entesa com un principi sagratque fins i tot justificava els mitjans … [necessàriament bruts], d’aquí ve que un dels disgustos més grans que va patir fou assabentar-se que la informació dels serveis secrets era manipulada per a justificar la invasió d’Iraq.
Una palada més sobre la merescuda tomba política de Toni Blair que ha estat fent figa permanentment i ara està a punt de fer una fi de cagaelàstics.

__________

[@more@]

2 Comments

“Tothom hauria d’escriure” , diu Georges Picard

Això és el que aconsella Georges Picard en el seu llibre. 

Poc a comentar, n'hi ha prou amb citar tot això, realment antològic, 
escrit per Pascale Areguedas en el seu article sobre el llibre. :

 Georges Picard. Tout le monde devrait écrire
Éditions José Corti, collection Rien de commun, août 2006
  

"Grand lecteur et écrivain, Georges Picard livre ses pensées personnelles, affirmant qu’une « pensée riche ou fine ne peut trouver une forme adéquate en dehors de l’écriture ». Il encourage donc tout le monde à écrire « pour soi dans la concentration et la solitude », ce qui ne veut pas dire publication, bien sûr. Pourquoi écrire alors ? Pour se regarder dans un miroir puisque tout écrivain est narcissique ? Pas seulement, car l’écriture oblige à choisir dans la nuance et la pondération. Ailée d’une liberté subtile, celle de prendre des risques en laissant des traces, elle permet la projection inconnue et inconsciente de sa propre pensée, tout en s’adressant aux autres. « Si l’on veut écrire comme personne, mieux vaut commencer par écrire comme tout le monde », conseille Georges Picard. En effet, commencer à écrire simplement pour trouver sa voix et son style, afficher son propre tempérament et sa vision du monde, voilà où se niche la littérature, dans la création. Être conscient de ses imperfections et les assumer face au marché livresque et carnavalesque est un pari audacieux plein d’abnégation et de travail, que chaque écrivain devrait relever car l’écriture est une école impitoyable de responsabilité. « […] l’écriture acharnée qui force à réfléchir reste l’une des armes les plus solides contre la sauvagerie et l’impuissance. Chacun avec ses moyens peut facilement s’en emparer. » Écrire devrait donc être une vocation désintéressée…"   ( Pascale Arguedas 18-08-2006)

 L’écrivain est avant tout un lecteur, le sien, puis celui des autres. Georges Picard cherche l’origine de sa jouissance de la lecture qui remonte à l’enfance. Il analyse l’influence de ses lectures sur son écriture, s’interroge ou donne son avis sur la sincérité des critiques littéraires, sur les liens tacites de loyauté entre l’auteur et le lecteur, loue les vrais libraires pour leur lutte quotidienne et encourage les revues littéraires à continuer sur le chemin de la création et des voix nouvelles. Son vécu de lecteur boulimique inspiré, épinglé avec humour et franchise, montre le bénéfice de ses contradictions humaines. La littérature exigeante s’adresse à des gens éduqués. Elle est donc élitiste – mais quelle culture ne l’est pas ? – parfois même dotée d’une diffusion intimiste, circulant par un bouche-à-oreille désintéressé et admiratif. Elle n’a rien à gagner dans son édulcoration. Il est des partages amoureux discrets, préférables et durables s’ils sont protégés de l’expansionnisme publicitaire et de l’avidité marchande : « Mieux vaut ne pas lire Rimbaud que le lire n’importe comment ! » Tantôt provocateur cocasse, tantôt philosophe mélancolique, Georges Picard se sent à part, marginal et à contre-courant du monde éditorial, ce qui lui procure une euphorie intellectuelle qui compense largement l’isolement. Écrire et lire sont ses passions, son destin : « Et s’il ne subsistait même qu’une poignée de fins lecteurs, la passion d’écrire devrait continuer à brasiller dans la nuit de l’hébétude générale. » ( Pascale Arguedas 18-08-2006)

Touché !  Chapeau !  Merci, maître  !

[@more@]

1 Comment

No poder deixar d’escriure

Als blogaires que ténen passió per l’escriptura i per la lectura els pot interessar poc o molt saber, si no ho sabieu encara, que France Inter té un servei de podcats entre els quals n’hi ha un titolat La librairie francophone.

Si us l’afegiu a un agregador de fils RSS com Bloglines podreu anar seguint les novetats en propers programes.

El podcast del 31 de desembre del 2006 inclou una entrevista a Laurence Cossé, autora d’un llibre recentment publicat per Gallimard : Vous n’écrivez plus ?

Es un recull d’onze històries que tenen totes un punt en comú: l’escriptura.

Heus aquí una part de la transcripció que he fet de l’entrevista, descarregable en format mp3 a Itunes.

« Vous posez des tas d’interrogations, justement, de réflexions sur la condition d’un écrivain qui n’écrit plus, soit parce qu’il a fini un ouvrage , soit parce qu’il est passé à autre chose, soit parce qu’il cherche encore l’inspiration, il y a plusieurs cas de figures pour ne plus écrire…

J’ai essayé que chacun des 11 cas soit différent des autres. La seule chose qui ont en commun mes onze personnages, c’est qu’à chacun on pourrait demander Vous n’écrivez plus ?
Dans certains cas, c’est exact, dans d’autres on leur pose la question mais ils n’ont jamais écrit, ; dans d’autres cas, c’est pire, on dit à un personnage VNP ? et en fait ils écrivent et continuent à publier …
Ce sont des variations autour de cette question.

-Je sais, Laurence, que vous êtes persuadée que, à l’origine d’un roman, donc d’une histoire, il y a quelque chose de l’ordre de la « visitation. »

-Écoutez ce que je vais dire là, c’est vraiement le fond du fond, on est dans le sérieux, ce que je veux dire… c’est que si l’écrivain est honnette s’il n´écrit pas pour arrondir son compte en banque, ou bien pour asseoir sa notoriété, en fait il n’a pas vraiment le choix de ce qu’il écrit, ni du moment où il l’écrit, ni de la manière dont il l’écrit … Il y a là quelque chose de profondément mystérieux et tous ceux qui écrivent dans les conditions que j’ai esquissées le disent …
Certains parlent … Tous disent quelqu’un d’autre que moi tient la plume, je ne suis pas seul aux commandes ; je n’ai pas tout le pouvoir sur ce que j’écris …
S’ils sont de culture spiritualiste ils parlent d’anges . S’ils sont de culture psy ils parlent d’insconscient, à chacun son interprétation de ce « quelque chose d’autre que moi qui écrit ». Voilà !

Mois je trouve que ça colle parfaitement avec l’idée ancienne et chrétienne de la visitation.
Pour moi, la lutte avec l’ange, le corps à cors avec l’ange, colle parfaitement avec le travail d’écriture.

– Pourtant … Vos histoires sont douloureuses …la plupart du temps …

Ce combat avec l’ange c’est un combat dur, eh ! Il y a fracture …

Je ne pense pas qu’écrire soit une plaisanterie…Je pense que c’est presque toujours l’effet d’ un … Ça produit toujours un corps à corps violent avec soi-meme, ce qui est encore plus compliqué qu’avec quelqu’un d’autre
Je ne crois pas que si on est parfaitement serein, parfaitement équilibré, parfaitement heureux, on écrive …
Je crois, à l’inverse , qu’on écrit parce que, précisément, on n’est pas très doué pour évoluer paisiblement dans le réel.

– C’est-à-dire que pour se réaliser dans l’ecriture il faut apprendre à souffir, se servir de ses souffrances pour écrire ?

Ah non, non, pas du tout. Je vous dis qu’on n’as pas le choix.
Les gens qui écrivent, on leut dit toujours : «Vous avez la chance d’écrire » ou bien. c’est formidable ce que vous faits …
Ils ont tous la même réponse , « J’ai pas le choix ; je ne sais faire que ça ; « ‘ bon qu’à ça », disait Becket…
Je ne pense pas qu’on écrive pour être écrivain …on écrit pour être …pour réussir à inspirer, pour tenter d’atteindre ce que d’autres appellent le bonheur … Ce genre de trucs… »

Segueixen les crítiques en directe de vàries persones. Una lectora, des de Bélgica, li retreu a l’obra tot un seguit de coses; però ben aviat apareixen dues altres persones que en diuen meravelles i  expliquen perquè  han estat absolutament seduides per les seves històries i per la manera de veure-les tractades…

El fet és que a mi em van impressionar força dues de les consideracions de l’autora en relació amb el fet d’escriure:
Després de tot el que s’ha dit, és possible encara que algú digui seriosament que hi ha alguna cosa que dicta a l’escriptor què escriure i com escriure-ho?
De seguida vénen ganes de rebatre-ho, però llavors surt amb un altre argument: Laurence quan assegura què la gent serena, equilibrada i feliç, -ni ha d’aquesta mena de gent?- no es dedica a escriure.
Que escriu, en canvi, és gent amb un perfil especial, gent que és incapaç de desenvolupar-se d’una manera absolutament normal en el món real.
És fina, aquesta dóna! Ho diu sense fer escarafalls, ho diu amb tota la normalitat del món, igual com quan assegura que escriure no és cap sort, no és cap mèrit, és que els que escriuen no tenen cap altra opció més que escriure. En són gairebé víctimes …
Sí, Laurence, tens tota la raó. Gràcies per dir-ho d’una manera tan bonica, tan suau, tan clara, tan neta.
I així és com com qui no vol la cosa, ens fa empasar aquella idea que anàvem a rebatre amb força.
Sí, sí que hi ha alguna cosa que mena la ploma, i el tema, i la manera d’escriure … i la impossibilitat de deixar-ho…
Val a dir que sempre hi ha alguna excepció (Quaderns, Cucarella, Isnel, Bellver) … cadascuna amb una explicació ben diferent, …

Sigui com sigui, hem encetat un tema que ens encanta i la millor manera de seguir-ne disfrutant, serà llegir-nos aquest Vous n’écrivez plus ?

__________
 [@more@]

1 Comment

Llei de dades i Kafkades

En pocs dies aquesta Llei orgànica de protecció (¿?) de dades m’ha trepitjat els peus tres vegades i ho ha fet just allà on se’m clava l’ungla al dit. Ja la tinc atravessada.
Apunts per al meu primer volum de Sani’s Contes cruels.

kafkaesc

Al septembre va fa set anys que vam canviar de casa. Doncs bé, fa uns dies encara va arribar a la nostra bústia una carta a nom de l’antic propietari. Durant els cinc primers anys, si n’arribaven algunes, les guardava uns dies i després anava en moto a casa seva i les depositava a la seva bústia. A mida que va anar passant el temps, la freqüència de cartes al seu nom que anaven a petar a la nostra bústia va anar tendint al zero absolut. I així ha estat durant els dos últims anys.
D’aquí ve que aquesta darrera carta caigués com una sorpresa, sobre tot perquè des de fora estant es veia que l’enviava no sé quina secció de la Conselleria de Treball.
Vaig voler fer una bona obra, però la bona fe em va esclatar a la cara.
És la Llei de dades, estúpid!
Truco al telèfon d’aquella Delegació i els explico això que explico ara aquí, que hi ha una errada en llur base de dades car el nom que s’indica en aquella carta ja fa més de set anys que no viu a aquella adreça, perquè és casa nostra, que caldria que corregissin …

El funcionari que m’atén per telèfon no em detén de miracle. Amb veu ferma i gruixuda em diu que ells no poden fer res ni canviar res si no és que un particular ho demana expressament. Que el que he de fer és tornar la carta a correus indicant que el nom que figura a la carta ja no viu a l’adreça que figura a la carta. I prou, que no he de fer res més. Que jo no tinc dret a voler corregir res …
-Escolti, miri, jo només volia comunicar-los que …
-Ni comunicar, ni bona fe, ni hòsties … (no sic, això m'ho invento, però anava inclòs en el to d'aquell home).

-Vosté el que ha de fer és no voler  …

Aquelles paraules em van fer venir al cap un episodi epitòmic que vaig patir a la mili, al despatx d'un TC, d'una caserna d'artilleria de Manises …
No tens dret a pensar ni a voler resoldre res, ni a voler millorar res. Només tens dret a callar, a obeir i a respectar unes normes, per insensates que siguin.

Vaig quedar tan tocat, que en comptes de fer el que havia fet durant els darrers anys, vaig anar retornar la carta a correus. Ho vaig fer com una venjança contra la llei de dades, però sense pensar en l’antic propietari de casa, el pobre Jaume,  que no en té cap culpa, potser (?). 
Em queda pendent avisar-lo i explicar-li tot això que ha passat. Perquè sigui ell qui resolgui el problema. No sé com continuarà la història. Però gairebé no me la vull ni imaginar.

Segon cas. Segon conte cruel.
Nit de Cap d’any. Algú explica que ha sentit dir a casa d'un altre que algú va explicar aquests cas: que en una òptica, un senyor va anar a buscar una factura de la seva senyora. A l’optica, li van donar la factura. Resultat: al cap d’uns mesos van acomiadar el responsable d’aquella òptica per no haver sabut aplicar la Llei de dades!
 
Sembla ser que la senyora, en tràmit de separació o divorci, presentava unes factures que no corresponien exactament al total de les factures oficials de l’òptica.
Gràcies a aquella factura que el marit va obtenir, es va destapar un cas de falsificació de documents que va costar a l’optica un munt de milers d’euros de compensació o multa, perque els advocats del marit van presentar una denúncia i va quedar clar que els responsables de tot eren els que havien lliurat la factura a una persona que no era la interessada. Davant d'un cas com aquell, s'imposava donar una lliçó als empleats. Calia tallar caps a la plaça pública perquè servís d’escarment i exemple. Calia  l'acomiadament d’un cap de turc amb un expedient de molts anys i net com una patena. La llei de dades és de “Nolli me tangere”. O això és el que vaig entendre. Aneu en compte, perquè com veieu, "mata".

Tercer Cas. Conte cruel (amb final feliç )
Obro la bústia. He rebut dues factures de telefònica. Les obro les dues sense adonar-me que una no es per a nosaltres, sinó que és una factura de Movistar, i que és per a una senyora, Concepción XYZ,  que curiosament té posada la mateixa adreça postal que la nostra, però amb indicació de pis i porta. Ja es veu ben clar que no pot ser. Hi ha un error.
Com que hi apareix el número de mòbil, decideixo trucar-li i exlicar-li el que ha passat. Però em surt el contestador automàtic. Deixo un missatge explicant el problema i proposant que sigui ella qui resolgui l’errada, sigui quina sigui la seva adreça postal.
Pasen dos dies i no em truquen ni em diuen res.
Com que manifestament es tracta d’un error, decideixo innocentment trucar a telefónica per mirar de resoldre el problema.
Oblides la perillositat de la llei de dades, Sani, estúpid! No n’aprendràs mai, oi?

1004. Em surt la recepció robòtica de Telefònica…

-"Si vol ser atès en català premi 2."
Premo 2. Em surt una senyora que m’atén en català però que de seguida em diu que si és per a Movistar he de parlar amb Movistar, que ja m’hi passa.
Allà em surt una altra senyora que m’atén en castellà. Molt suament i delicada jo li pregunto si em poden atendre en català … i tot és parlar amb català i la molt malap*****, sense ni contestar-me, ni dir res,  m’envia directament a un altre servei robòtic d’atenció al client que em contesta en nogensmenys que en 4 idiomes.
If you want … in English, l’1; en francès, el 2; en alemany, el 3; en italià, el 4.
I torna a saltar a l’anglès… Comença la roda kafkiana.

Vaig somiar en convocar un megaboicot contra Moviestar i vaig imaginar que l’èxit era tal que s’havien d’abaixar els pantalons. Es veien obligats a afegir el catàlà, el basc i el gallec a la llista d'idiomes d'atenció al client i, a sobre, per fer-se perdonar, decidien sortejar mòbils d’ultima generació cas de trucar i parlar en alguna d’aquestes tres llengües ;-)
“A mi, cuando me joden, me gusta que me besen en la boca”, deia l’acudit de la galleguinya…  A mi, quan em foten, el que faig és venjar-me mentalment dels fillsdepu, imaginant hipòtesis utòpiques … com la de més amunt . Qui no es conforma és perquè no vol!
Mentre somio en boicots d’efectes tsunàmics contra Movistar, torno a trucar al 1004. Demano per Movistar, en castellà, pantallons al garró, i em diuen que aquell no és el número, que hauria d’haver trucat al nosequín-nosequantos, però que per aquella vegada [em perdonen la vida i que] ja m’hi connecten ells.
Em surt un noi, li explico el problema i li proposo que ells truquin a la senyora Conxita i que li diguin que hi ha un problema d'adreça postal que cal resoldre …
El noi, comença educadament a dir-me que li consta que aquell número es d’un abonat que fa uns dos mesos que es va donar d’alta, i que em passa amb una noia que és la que porta aquests temes… Però sembla ser que des del seu costat o des del seu devant o des del seu darrera li foten una bronca que ell projecta sobre mí, dient que jo no tinc perquè obrir cap carta que no sigui meva, i que ells no poden canviar res i que patatí i que patatà…[ La llei de dades, estúpid!]
Els errors … No cal voler resoldre cap error. Fins i tot pot ser il·legal.
“Bueno, mira, sabes lo que te digo, que a mi como si …”

Els envio a dida, ho aprofito per clavar la meva bronca al desert i penjo…
 

Per allò que les reaccions del cervell són imprevisibles, imagino que encara falta enfrontar-me a una altra situació desagradable, ara ja només faltarà que la senyora Conxita, quan em truqui em foti una bronca també ella…

Com un mecanisme reflex i automàtic, torna a funcionar el meu somni d'autodefensa. 
Somio que fa pocs dies, el Tripartit ha votat una llei com la dels EEUU que permet l’ús d’armes i que ho han posat al primer article de l’Estatut. Somio que jo, preveient que m’hauria d’enfrontar amb moltes putades de tots els colors,  ja m’havia comprat un colt com els de l‘Oest.
La probra Conxita no va tenir temps de començar a fotre’m la bronca …
Tan bon punt va començar a frase
“I vostè amb quin dret obre les meves cartes …?”
… jo ja estava disparant les 6 bales del colt, totes al mateix lloc. Oi que els colts eren de només 6 bales ? …

Per sort, com a “Porca misèria”, aquesta situació només era un somni; un malson, vaja.
No, per sort la vida et dóna sorpreses agradables. Sorpreses agradoses et dóna la vida. No gaires, ni gaire sovint, però sí, la bondat existeix…

Espantat pel malson que acabava de patir, vaig decidir tornar a trucar jo mateix al mòbil de la senyora Conxita. Aquella vegada em va contestar una veu amable. Després d’escoltar les meves explicacions, tot i el meu to una mica excitat, ella em va dir que, efectivament, hi havia un error de número en l’adreça postal. En comtes d’un número parell, ella tenia un número senar. I que el seu pis, tot i ser al mateix carrer, és a més de 300 metres de casa meva.

-Allà? Ah sí, i tant, ja sé on és , vaig dir jo. Ja li portaré la factura un dia d’aquests, ben aviat.No es preocupi. Mentrestant,. miri de resoldre l'error, d'acord?
Que molt amable per trucar-la. Que ella ja s’estranyava de no rebre encara cap factura. Que passen coses estranyes amb això del telèfon, perquè ara feia poc ells tot just havien aconseguit, després de mesos i mesos de lluites i papers, que els retornessin uns 300 euros que els havien facturat erròniament, mentre que eren cosa de l’antic propietari …

Tot plegat em fa pensar que de la realitat a la ficció només hi ha una kafkada pel mig… I no m’estranya gens que de quatre kafkades, els qui en saben, en poden fer un llibre.
Procureu, si podeu, evitar-les com la pesta, però si us n’enxampa alguna, penseu que potser teniu tema per a un relat de contes cruels…

[@more@]

1 Comment