Category Archives: Pseudoanàlisi cultural

Això mateix. I què és Cultura?

Nostàlgies

Em calia deixar-ho escrit, i aquí ho faig ara.

A la 25ena edició del Saló del Còmic, d’enguany, a Montjuïc, vaig sentir la primera fiblada.

Tot va començar en algún lloc on vaig llegir “cuando los cómics se llamaban tebeos”. Perquè el cert és que tot semblava estar en castellà. Molt poc de res en català. ¡Tota la megafonia en unilingüe castellà! I no hi havia servei de neteja.
Hi havia una brutícia ambient que recordava vagament la immundícia total i fastigosa que regnava al Saló del Manga.

Hi havia dues parades que venien les col·leccions completes de El Capitán Trueno, les de Roberto Alcázar y Pedrín  y les de Hazañas bélicas.

Tebeos de sempre

Vaig voler saber el preu, només per curiosistat, y és clar, el venedor ho va aprofitar per explicar-me els aventatges que tenia comprar-ho a còmodes terminis de 35€ mensuals… Cal comprar col·leccions completes.
“Venc nostàlgia”, em va dir en un moment de la xerrera. I la frase se’m va quedar gravada al cap. I li vaig anar donant voltes. O es ven novetat, com la Wii  de Nintendo, per exemple, o es ven nostàlgia, també amb gran èxit, imagino.

Els compradors de nostàlgia solen ser gent amb un cert poder adquisitiu i que es poden permetre el “caprici” de comprar sencera, a la maduresa, i per nostàlgia,  aquella col·lecció que no van poder acabar de llegir o tenir de nens.
Per sort el seny imposa de vegades les seves raons i recorda que cal trobar un espai a la casa on entaforar les conseqüències que tenen els pecats de nostàlgia. L’espai és un luxe car, caríssim. Hi cap  a casa una nova col·lecció completa? De cap manera.
Vaig decidir doncs que un diumenge d’aquests  aniria al mercat de Sant Antoni a comprar algun volum “solt” d’algú que ja hagués caigut  a la temptació nostàlgica i al cap d’un temps hagués decidit revendre-ho a algun llibreter de vell o directament al mateix mercat.

El segon atac de nostàlgia en pocs dies el vaig tenir el dissabte 28, a la reunió familiar de “Santa” Monserrat, a Sant Sadurní. Celebració del sant de la mare. Una santa de veritat!
A la biblioteca del pare vaig trobar el llibre Retrats . 1865-1997, del  Carles Querol, a qui jo de jove, tan vaig admirar, i que està prologat per en Marcel Gabarró, amic de l’autor, i actual professor d’història a la Universitat Pompeu Fabra.
Retrats. 1865-1997 és la història gràfica de  més de 130 anys d’història del meu poble i, per tant,  un document de consulta obligada.

Per reblar el clau, la mare em va ensenyar el llibre Cancionari de Sant Sadurní, llibre recent, del 23 d’abril d’enguany, editat per la conselleria de cultura de l’Ajuntament de Sant Sadurní,que és el recull de tots els renoms de totes les cases del poble fins fa quatre dies. Perquè des de 6 o 7 anys ençà, com a tot arreu, el creixement del poble ha canviat els referents. Gràcies a llibres com aquest, la memòria històrica d’un poble continuarà viva per molt de temps.

El llibre és obra col·lectiva de joves -ja no tan joves- del poble:  Joan Guilera, Pepi Pérez, Francesc Carafí, i Ignàsia Pascual;  fills de Cal Fresques, de Cal Matamussols, la Pepi a  qui no veig des de fa més de 40 anys… Nois, noies, felicitats i gràcies.

Els renoms hi són tots, alguns amb explicacions i fotos, d’altres amb el nom pelat. Aquest és el cas de casa nostra, que en deien Cal Xiquet de l’Alió,  o Cal Genyo de l’Alió. Aquella casa, que feia cantonada del carrer de Montserrat i la Rambla de la Generalitat, just davant del bar Cal Oriol, i que fou recentment aterrada,  és ara un “miniedifici” d’uns pisets la mar de coquetons. Un negoci rodó, maximil·lionari, per als ja mil·lionaris de cal Torreblanca!

Si me n’hagués assabentat, de l’existència del treball d’en Guilera,  els hi hauríem donat algunes fotos antigues del portal del carrer de Montserrat, amb jo ben menut assegut amb l’avi i la iaia, o alguna altra del carrer de les Àrpies i tot. I els hagués fet una ressenya de la nostra saga familiar. Ho faré de totes totes i ho enviaré als autors, perquè ho guardin  i ho tingui en compte si mai en fan una nova edició.

Nostàlgies… Batecs del cor… Bàlsam de l’esperit.

[@more@]



Posted in Arts & Cultures, Pseudoanàlisi cultural | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Nostàlgies

Catalunya catalana? Andalunya? Globalunya. Catalunya global.

Comentaris  al post de Toni Ibáñez a  Entrellum :   Sevillanes per Sant Jordi?

fluxes fluxes migratoris

Toni,

Per la setmana cultural de Sant Jordi nosaltres fem concurs literari en català des de fa anys, redaccions en castellà, , conferències sobre orientació professional, una sobre Escòcia en anglès,  crêpes en català, tallers de composició floral “Ikebana”,  tallers de música i un munt d’altres activitats…

 M’abstinc de valorar-ho. Només ho faré en presència del meu advocat :-) Però està bé que es faci, no?

Ara bé, tu dius “Sevillanes” !!! Sevillanes?  I perquè no, Toni? I tango, i danses xineses, equatorianes, colombianes i brasileires,  marroquines , bolivianes, rumaneses i albano-kosovars …

Es que a mi em sembla que no estem pas a Andalunya,… és que ara ja estem a Globalunya … o encara no te n’has adonat?

 Catalunya global, sí,  i  a mi no em desagrada. T’has parat a  pensar que potser tens més afinitats amb un alumne sudamericà nouvingut que amb un català català que t’insulti? O amb algún veí de l’Europa de l’Est que amb un veí d’ERC del teu  poble a qui no suportes ni pots veure ni en pintura?  … ;-)

L’altre dia et carregaves en Llach! Aquí dius que t’hagués agradat veure com es muntaven  sardanes …  però si gairebé no en fan ni a TV3!

La pregunta és:  à qui la faute ?

Perquè suposo que no deveu pas tenir prohibit per ningú muntar sardanes o karaoke en català, oi? Com és que no ho organitza ningú? Que no hi ha un departament de català? Que no hi ha catalans “a seques”, al teu institut ?

Catalunya catalana … Això és gairebé un concepte, oi?

Toni, hi ha tot un llarg assaig a escriure per descriure-ho, i filosofar-hi a sobre… Però compte, em temo que és un terreny relliscós …

Com ho defineixes?  A què ho oposes directa o indirectament? Quines persones formen la llista?  Tens idees per protegir-la? Per desenvolupar-la?

Gairebé et diria que a mi  “em fa por”  el terme perquè per alguna raó, automàticament, em sona o ressona a  “puresa de raça” i això té tot un seguit de connotacions negatives… ens agradi o no.

I no parlo del anys 30, parlo d’ara mateix.

Crec que a les Espanyes de Madrid també parlen de i somien amb una “Espanya espanyola”, no trencada pels “enemics” de l’Espanya espanyola … que -mira per on- resultem ser, entre molts d’altres altres Gallecs, Bascos i Catalans, ja només pel fet de ser-ho, de no parlar castellanoespanyol …

 A més, no era Pujol i CIU qui   durant molts anys van definir el català com la persona que vivia i treballava a Catalunya? Que ja ha caducat aquell eslògan?Per quin proposes substituir-lo?

Quan tornis a veure l’Artur Mas, comenta-li això de la “Catalunya catalana”…

Segur que t’agraeix que li ajudis a preparar una resposta acurada per quan algú li pregunti què en pensa ell d’aquest “concepte”.

I és que ha de ser força interessant saber què en pensa algú que aspira a la presidència d’una Catalunya que ja és Globalunya.

Ep, cal preguntar-ho també a  Montilla, a Carod-Rovira , a Saura i a Piqué … i , si m’apures, també  als del triunvirat: Rajoy, Acebes i Zapalana.

 Què et sembla si li enviem la pregunta a la Mònica Terribas. Ella ja sabrà què fer-ne.

[@more@]



Posted in Català & Catalunya, Pseudoanàlisi cultural, Pseudoanàlisi política, Pseudoanàlisi social | Tagged , , , | 5 Comments

50è aniversari de l’Àngels Parés

Celebració memorable al bell mig del Parc del Garraf.

Hi havíem de ser i hi hem sigut. I pagava la pena per tot, pel tec també,
però sobre tot per l’emoció de formar part d’un grup de gent maca, gairebé
tan impagable com tu, que volien ser-hi, perquè t’ho has ben guanyat.

T’enviarem les fotos i completarem tots els àlbums, i tu ens hauràs de
recitar una mica l’Ausiàs que t’hem fet arribar.
I et farem explicar les illes gregues quan en tornis, maig enllà.

M’ha encantat sentir el que et llegia la Montse, i el que ha escrit la Marisa, i els tocs de geni de les pinzellades del Toni, fent aquell màgic retrat …
L’Acció, l’Empenta, la Iniciativa constant…

Reitero el que jo ja t’he dit. Mereixes figurar en un volum -apòcrif encara, però
tot vindrà-  que tindrà per títol  Donasses.

Gràcies per regalar-nos aquest diumenge fantàstic i voler-nos al teu costat.

Feliç primavera dels teus cinquanta anys.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

 

 

[@more@]



Posted in Català & Catalunya, Celebrem-ho, Pseudoanàlisi cultural | Tagged , , , | Comentaris tancats a 50è aniversari de l’Àngels Parés

Modernitat vs antimodernitat. Moderns vs antimoderns. Què és tot això al segle XXI?

Del diari El Punt del divendres 2 de març, en vaig guardar un article per comentar-lo degudament quan s’escaigués. Heus aquí arribat el seu Sant Martí :

“Els antimoderns, els més moderns”.
El catedràtic francès Antoine Compagnon analitza els autors contraris a la idea de progrés”. (El Punt . Cultura – Espectacles. pg. 40)

L’article, de Valerìa Gaillard, em va interessar tant com gran ha estat la meva decepció en analitza-lo amb bona fe i ganes de teure-li suc.

D’entrada he de dir que la idea de trobar “coses en comú” entre autors tan heteròclits com Chateaubriand, Baudelaire, Proust, Breton i Barthes ja no em sembla una idea brillant … Imagino que la recerca universitària europea es pot permetre aquest luxes però em pregunto a fi de què ben bé … Posats a fer, no hagués estat malament que hagués anat fns a Montaigne pel cap baix, i fins a Houellebecq per ap d’amunt.
Això sí, si la resposta que em donen és que és per acabar descobrint que tenen en comú “pertànyer al grup dels antimoderns” , llavors ja em començo a posar una mica nerviós i emprenyat.

L’emprenyamenta puja de to quan veig que Los antimodernos (Ed. Acantilado) és justament el títol del llibre en castellà que tradueix la primera part del llibre de Compagnon., que segons l’articulista “ha tingut un gran èxit amb aquest llibre publicat a França el 2005.

I acabo amb una forta dosi de frustració quan llegeixo que “ser antimodern és, per definició, oposar-se a les idees regnants” i ens diu en valerià que
“l’autor també considera antimoderns De Chririco, TS Eliot i Ezra Pound…”.
i es deu deixar tota una munió infinita des de Villiers de l’Isle-Adam fins a Ionesco. I des de Flaubert fins a Mallarmé.

Per tot això i molt més, fer una recerca que haurà durat alguns anys, pel cap baix, amb un sou apoteòsic, per acabar descobrint que gairebé tots els autors es declarent contraris a les idees regnants, i que d’això se’n diu “antimodernisme” , i que ser antimodernista és allò que hi ha de més modern … em permet d’adjectivar-ho de patètic i ridícul, de mofa a la intel·ligència i de gairebé una estafa legal …

La meves preguntes centrals són aquestes tres:

1. Si hi ha hagut mai cap escriptor seriós al món que no hagi rebutjat les idees establertes del seu temps, quatre excepcions fetes ….

2. Si hi ha manera d’objectivar què vol dir exactament ser o sentir-se contrari a la idea de progrés.

3. Si en algun lloc al llibre s’aclareix què vol dir progrés en cada una de les èpoques …

L’article acaba amb una vàries preguntes i algunes afirmacions “etèrees”:

”Mort del progrés? Es pot parlar encara avui d’antimoderns? El seu posicionament està molt vinculat al dogma de progrés, molt malmès els darrers vint anys, sobre tot en l’àmbit tecnològic …”

Això no s’aguanta per enlloc … De quins antimoderns parla? De Baudelaire i de Proust o de Breton? I què té veure això amb els darrers vint anys o els darrers 50 anys?

S’hi inclou una afirmació triomfal :

“Hem passat a una altre fase de la modernitat”.
“Pessimistes, els antimoderns rebutgen l’optimisme dels qui creuen que el món progressa. Jutgen l’optimisme amoral perquè condueix a la passivitat”.

El catedràtic sosté que, en la manca d’obnubilació per la novetat, els antimoderns són els més moderns”.

No em puc treure del cap que tota una àmplia recerca sobre una mitja dotzena d’autors acabi sent una grandiosa digressió–boutade per no arribar no ja enlloc sinó només a ser com un pet a l’aire, un acudit de mal gust, una carallotada immensa, ridícula, una preogrullada preocupant que no se surt del cercle viciós d’un mot i el seu antònim sense explicar el sentit ni de l’un ni de l’altre.

Sembla que Antoine Compagnon ens descobreix que, com Monsieur Jourdain, tots som antimoderns sense saber-ho, i als pocs ximplets optimistes i imbècils que creuen en el progrés els podem insultar tractant-los de “moderns”.

M’hauria agradat llegir justament tot el contrari: que algú es dedicava a trobar nous termes , noves paraules o conceptes ben matisats, cada un amb tots els seus ets i uts, per tal d’aconseguir posar ordre al caos que signifiquen els termes modernitat i antimodernitat aplicats la literatura , les demés arts, la filosofia, i la psicologia o la biologia contemporànies …

Si amb 150 anys no avanceu una mica, plegueu !

Riurem molt tots plegats quan després de sentir-nos tots tan antinuclears, anem a tots manifestar-nos demanant que sisplau per favor ens posin en funcionament, a tota Europa, i com més aviat s aviat millor, uns quans centenars de centrals nuclears per evitar l’escalfament del planeta i els desatres del canvi climàtic que comporta i seguir podent-nos connectar a Internet tot pixant-nos en la idea de progrés.

Sí, veurem com els antimoderns de la generació del maig del 68 i dels principis dels 70 es moren d’atacs de cor amb el bastó a la mà, demanant als 80 anys el contrari d’allò pel qual estaven gairebé disposats a morir als 20 anys.

“Comme quoi”, els únics que sempre ho han tingut clar són Sun–Tzu, Maquiavel, Brassens i D’Ormesson, quatre antimoderns més de la llista, genialment repel·lents i d’un cinisme encantador.

Brassens quan deia que morir per les idees, d’acord, que molt bé, sí, però “de mort lenta”. Que és com dir que no cal, vaja … perquè les veritats d’avui són les mentides de demà i que no cal fer massa escarafalls per res de res.

D’Ormesson quan afirma que els tots els Sistemes tenen per destí veure’s suplantants per uns altres Sistemes tant o més fonamentats que els anteriors, que a la vegada seran inexorablement substitutis per d’altres, igualment molt fonamentats i versemblants.
I que per tant, no cal prendre’ns-en cap massa en sèrio.

Cher Antoine … Pensa-hi. Encara ets a temps de compensar l’esguerro. Comença tan aviat com puguis una altra recerca. L’única recerca vàlida acaba sent la que investigui, proclami i ensenyi a implementar les virtuds del cinisme en tots els àmbits de la vida…. Aquesta és la modernitat permanent i immutable. Més antimodern … tu meurs …

 

[@more@]

Posted in Arts & Cultures, Pseudoanàlisi cultural | Tagged , , | 1 Comment