Monthly Archives: abril 2007

Calen més Ibsens

Per Setmana Santa, a Madrid vaig voler anar a fer una volta per Lavapiés. I vaig veure amb sorpresa que a la mateixa plaça, on hi ha el Centro Dramàtico Nacional anunciaven que fins feia uns dies havien estat fent  Un enemigo del pueblo d‘Henrik Ibsen, versió de Juan Mayorga i direcció de Gerardo Vera.

Recordo que vaig fer unes fotos de les fotos que hi havia penjades encara a les vidreres del teatre.

Quan em vaig assabentar que la companyia venia a Barcelona i que estaria al Tívoli fins el 29 d’abril, em vaig prometre que no m’ho perdria de cap manera.

Hi vam anar tots tres el dissabte al vespre, a les 9. Les entrades ja havien de ser a la filera quatre del primer pis.

Un enemic del poble . H. Ibsen
Tal com esperava, no només no em va decrebre, sinó que em va entusiasmar. I de seguida vaig pensar, en termes educatius, que era el tipus d’obra que calia fer veure a tots els joves d’un país dins del marc de l’educació ètica de base.

El tema de l’aigua del balneari contaminada fa que l’obra, de retruc, sigui encara més actual del que sempre ha sigut, com tot el teatre d’Ibsen.

Com cada cop que hi ha eleccions, l’enfrontament entre la veritat  i la corrupció la hipocresia, els falsos arguments del bé comú es torna a plantejar amb tota la cruesa i tota la intensitat.

L’obra mostra l’home sol amb la veritat i la raó com a única arma contra els corruptes, els aprofitats i els representants de grups i masses que diuen parlar en nom de  grups i majories.

Es la mitificació necessària de la resistència de l’individu i la veritat contra la mentida , la corrupció, i la massa amorfa que es deixa manipular.

Thomas Stockmann

Thomas Stockmann d’Ibsen, així com en Béranger de Ionesco són els herois que cal mostrar cada generació de joves perquè els tinguin ben presents a l’hora d’enfrontar-se a la vida i als corruptes que seran els seus enemics.

Calen més Ibsens que ens dónin aquesta mena de models ètics que són els grans referents de la nostra civilització.

[@more@]



Posted in Amb el roc a la faixa, Arts & Cultures, Metàfores Metonímies i Sinècdoques, Pseudoanàlisi social, Tàctiques i estratègies | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Calen més Ibsens

Nostàlgies

Em calia deixar-ho escrit, i aquí ho faig ara.

A la 25ena edició del Saló del Còmic, d’enguany, a Montjuïc, vaig sentir la primera fiblada.

Tot va començar en algún lloc on vaig llegir “cuando los cómics se llamaban tebeos”. Perquè el cert és que tot semblava estar en castellà. Molt poc de res en català. ¡Tota la megafonia en unilingüe castellà! I no hi havia servei de neteja.
Hi havia una brutícia ambient que recordava vagament la immundícia total i fastigosa que regnava al Saló del Manga.

Hi havia dues parades que venien les col·leccions completes de El Capitán Trueno, les de Roberto Alcázar y Pedrín  y les de Hazañas bélicas.

Tebeos de sempre

Vaig voler saber el preu, només per curiosistat, y és clar, el venedor ho va aprofitar per explicar-me els aventatges que tenia comprar-ho a còmodes terminis de 35€ mensuals… Cal comprar col·leccions completes.
“Venc nostàlgia”, em va dir en un moment de la xerrera. I la frase se’m va quedar gravada al cap. I li vaig anar donant voltes. O es ven novetat, com la Wii  de Nintendo, per exemple, o es ven nostàlgia, també amb gran èxit, imagino.

Els compradors de nostàlgia solen ser gent amb un cert poder adquisitiu i que es poden permetre el “caprici” de comprar sencera, a la maduresa, i per nostàlgia,  aquella col·lecció que no van poder acabar de llegir o tenir de nens.
Per sort el seny imposa de vegades les seves raons i recorda que cal trobar un espai a la casa on entaforar les conseqüències que tenen els pecats de nostàlgia. L’espai és un luxe car, caríssim. Hi cap  a casa una nova col·lecció completa? De cap manera.
Vaig decidir doncs que un diumenge d’aquests  aniria al mercat de Sant Antoni a comprar algun volum “solt” d’algú que ja hagués caigut  a la temptació nostàlgica i al cap d’un temps hagués decidit revendre-ho a algun llibreter de vell o directament al mateix mercat.

El segon atac de nostàlgia en pocs dies el vaig tenir el dissabte 28, a la reunió familiar de “Santa” Monserrat, a Sant Sadurní. Celebració del sant de la mare. Una santa de veritat!
A la biblioteca del pare vaig trobar el llibre Retrats . 1865-1997, del  Carles Querol, a qui jo de jove, tan vaig admirar, i que està prologat per en Marcel Gabarró, amic de l’autor, i actual professor d’història a la Universitat Pompeu Fabra.
Retrats. 1865-1997 és la història gràfica de  més de 130 anys d’història del meu poble i, per tant,  un document de consulta obligada.

Per reblar el clau, la mare em va ensenyar el llibre Cancionari de Sant Sadurní, llibre recent, del 23 d’abril d’enguany, editat per la conselleria de cultura de l’Ajuntament de Sant Sadurní,que és el recull de tots els renoms de totes les cases del poble fins fa quatre dies. Perquè des de 6 o 7 anys ençà, com a tot arreu, el creixement del poble ha canviat els referents. Gràcies a llibres com aquest, la memòria històrica d’un poble continuarà viva per molt de temps.

El llibre és obra col·lectiva de joves -ja no tan joves- del poble:  Joan Guilera, Pepi Pérez, Francesc Carafí, i Ignàsia Pascual;  fills de Cal Fresques, de Cal Matamussols, la Pepi a  qui no veig des de fa més de 40 anys… Nois, noies, felicitats i gràcies.

Els renoms hi són tots, alguns amb explicacions i fotos, d’altres amb el nom pelat. Aquest és el cas de casa nostra, que en deien Cal Xiquet de l’Alió,  o Cal Genyo de l’Alió. Aquella casa, que feia cantonada del carrer de Montserrat i la Rambla de la Generalitat, just davant del bar Cal Oriol, i que fou recentment aterrada,  és ara un “miniedifici” d’uns pisets la mar de coquetons. Un negoci rodó, maximil·lionari, per als ja mil·lionaris de cal Torreblanca!

Si me n’hagués assabentat, de l’existència del treball d’en Guilera,  els hi hauríem donat algunes fotos antigues del portal del carrer de Montserrat, amb jo ben menut assegut amb l’avi i la iaia, o alguna altra del carrer de les Àrpies i tot. I els hagués fet una ressenya de la nostra saga familiar. Ho faré de totes totes i ho enviaré als autors, perquè ho guardin  i ho tingui en compte si mai en fan una nova edició.

Nostàlgies… Batecs del cor… Bàlsam de l’esperit.

[@more@]



Posted in Arts & Cultures, Pseudoanàlisi cultural | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Nostàlgies

Catalunya catalana? Andalunya? Globalunya. Catalunya global.

Comentaris  al post de Toni Ibáñez a  Entrellum :   Sevillanes per Sant Jordi?

fluxes fluxes migratoris

Toni,

Per la setmana cultural de Sant Jordi nosaltres fem concurs literari en català des de fa anys, redaccions en castellà, , conferències sobre orientació professional, una sobre Escòcia en anglès,  crêpes en català, tallers de composició floral “Ikebana”,  tallers de música i un munt d’altres activitats…

 M’abstinc de valorar-ho. Només ho faré en presència del meu advocat :-) Però està bé que es faci, no?

Ara bé, tu dius “Sevillanes” !!! Sevillanes?  I perquè no, Toni? I tango, i danses xineses, equatorianes, colombianes i brasileires,  marroquines , bolivianes, rumaneses i albano-kosovars …

Es que a mi em sembla que no estem pas a Andalunya,… és que ara ja estem a Globalunya … o encara no te n’has adonat?

 Catalunya global, sí,  i  a mi no em desagrada. T’has parat a  pensar que potser tens més afinitats amb un alumne sudamericà nouvingut que amb un català català que t’insulti? O amb algún veí de l’Europa de l’Est que amb un veí d’ERC del teu  poble a qui no suportes ni pots veure ni en pintura?  … ;-)

L’altre dia et carregaves en Llach! Aquí dius que t’hagués agradat veure com es muntaven  sardanes …  però si gairebé no en fan ni a TV3!

La pregunta és:  à qui la faute ?

Perquè suposo que no deveu pas tenir prohibit per ningú muntar sardanes o karaoke en català, oi? Com és que no ho organitza ningú? Que no hi ha un departament de català? Que no hi ha catalans “a seques”, al teu institut ?

Catalunya catalana … Això és gairebé un concepte, oi?

Toni, hi ha tot un llarg assaig a escriure per descriure-ho, i filosofar-hi a sobre… Però compte, em temo que és un terreny relliscós …

Com ho defineixes?  A què ho oposes directa o indirectament? Quines persones formen la llista?  Tens idees per protegir-la? Per desenvolupar-la?

Gairebé et diria que a mi  “em fa por”  el terme perquè per alguna raó, automàticament, em sona o ressona a  “puresa de raça” i això té tot un seguit de connotacions negatives… ens agradi o no.

I no parlo del anys 30, parlo d’ara mateix.

Crec que a les Espanyes de Madrid també parlen de i somien amb una “Espanya espanyola”, no trencada pels “enemics” de l’Espanya espanyola … que -mira per on- resultem ser, entre molts d’altres altres Gallecs, Bascos i Catalans, ja només pel fet de ser-ho, de no parlar castellanoespanyol …

 A més, no era Pujol i CIU qui   durant molts anys van definir el català com la persona que vivia i treballava a Catalunya? Que ja ha caducat aquell eslògan?Per quin proposes substituir-lo?

Quan tornis a veure l’Artur Mas, comenta-li això de la “Catalunya catalana”…

Segur que t’agraeix que li ajudis a preparar una resposta acurada per quan algú li pregunti què en pensa ell d’aquest “concepte”.

I és que ha de ser força interessant saber què en pensa algú que aspira a la presidència d’una Catalunya que ja és Globalunya.

Ep, cal preguntar-ho també a  Montilla, a Carod-Rovira , a Saura i a Piqué … i , si m’apures, també  als del triunvirat: Rajoy, Acebes i Zapalana.

 Què et sembla si li enviem la pregunta a la Mònica Terribas. Ella ja sabrà què fer-ne.

[@more@]



Posted in Català & Catalunya, Pseudoanàlisi cultural, Pseudoanàlisi política, Pseudoanàlisi social | Tagged , , , | 5 Comments

Apadrina una paraula, la campanya de l’Ateneu Barcelonès

Vaig llegir en algun lloc que l’Ateneu de Barcelona havia tingut la idea de llençar una campanya per fer apadrinar paraules en vies d’extinció.

En aquesta web precisen  que és una iniciativa conjunta de l’ Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i la Escuela de Escritores de Madrid.

”Tothom, amb més o menys intensitat, té alguna paraula associada al cor, adscrita a la memòria, ressò de la nostra infància remota.”

 “El termini de participació s’inicia dissabte dia 31 de març, i es tanca dissabte dia 21 d’abril de 2007.”

Com apadrinar 

Per apadrinar una paraula solament has d’introduir el teu nom, el correu electrònic, la paraula que vols apadrinar, el seu significat i un breu comentari amb els motius que tens per fer-ho en aquest formulari:

* Clica aquí per apadrinar una paraula en català
* Clica aquí per apadrinar una paraula en castellà

També podràs votar per cinc paraules que hagin proposat altres  internautes.”

 Efectivament, jo proposaré d’apadrinar-ne dues per al català, perquè, en realitat, són una de sola, van al mateix paquet:  semalers i portadoresi ambdues  com a  sinècdoque de tots els estris de pagès que s’utilitzaven al Penedès i arreu de Catalunya per al conreu de la vinya, la verema i  el tractament del vi,  i que han anat sent substituits per d’altres de més resistents, eficaços, segurs, higiènics, etc…

El terme “semaler  apareix al GDLC electrònic de la següent manera:

[1420; de semal]
m 1 TRANSP Cadascun dels dos pals amb què dues persones traginen una portadora o altre recipient semblant, agafant-los l’una pels extrems anteriors i l’altra pels posteriors.

 Es podria afegir que aquests pals acostumavenn a ser de fusta de roure i d’uns dos metres de llarg i uns 5 centímetres, o més, de diàmetre.

 GDLC
Portadora. 
2 fAGR Recipient format per dogues de fusta, proveït de dos agafadors disposats als extrems del diàmetre gran de la boca, que serveix per a transportar raïm o vi i, també, altres fruites, aigua, terra, etc.

Diccionari de la llengua catalana de IEC.

Portadora. 
 ||  Atuell generalment de fusta i amb dues nanses laterals  usat generalment per a transportar la verema.

 Les portadores, de fusta, plenes podien pesar uns 60 quilos o més, i  es podien transportar entre dues persones agafant cada una d’elles un agafador o nansa que hi havia a cada costat, però aquella fusta feia també de “ganxo”, i  es podien transportar “més còmodament” amb dos samalers de fusta agafats amb les mans o posats sobre les espatlles si volien. 

 Amb el temps, les portadores es van substituir pels coves de canya i vímet i més tard els coves van ser substituits per les actuals caixes de plàstic, molt més resistents, fàcils de transportar, de netejar, d’emmagatzemar, etc…

 Els semalers i les portadores són ara , respectivament unes  andròmines i uns atuells d’una època passada que cal anar a veure als museus del vi i la vinya  o en reportatges fotogràfics…. o també en algunes festes tradicionals que recreen la vida del passat recent que sempre ens sembla ja molt llunyà.

M’encantaria ser padrí d’aquestes paraules perquè hi ha un fet personal associat a a quests termes. Allà pels anys 80, i durant uns quatre o cinc anys, un grup de cinc amics i les nostres respectives parelles, de Sant Sadurní d’Anoia i Barcelona , vam fundar una societat limitada que portava justament aquest nom: Samalers i portadores  S.L: (sic) dedicada a “jugar a la Borsa”.  Ens havia de fer rics i de manera viretual vam gunayar molt molts diners , però com passa sovint en la Borsa, sort vam tenir de desmuntar-la a temps per no deixar-hi la pell i l’amistat!  Però l’experiència va ser bonica mentre va durar …

A l’hora d’anar a omplir el formulari m’he trobat que “semaler” ja estava apadrinada
per una persona més matinera que jo. M’hauré de conformar amb apadrinar “portadora” però ja estic més que content

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

Cal  llegir   també una pàgina  preciosa: “Collir raïms”.
Cartes des de Les Oluges  
Mateu Solé i Casanovas ©  
14.- Collir raïms

http://www.llobregos.net/cartes14.htm

 En 50 cartes,  [cartes1.htm  a   cartes50.htm] en Mateu Solé i Casanoves  ens deixa un  valuós llegat lingüístic i  sociològic,  que cal tenir en compte, a més,  com a model a seguir i ens deixa també tot un munt de paraules que ja esperen padrí o padrina.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

[@more@]

Posted in Català & Catalunya, Paraules de fragmentació | Tagged , , , , , , | 5 Comments

Desencontre. Desencontres. Tina Vallès i jo

cercques als diccionaris

desencontre | desencontres

No busqueu la paraula al Gran Diccionari de la llengua catalana versió electrònica, ni en singular ni en plural: no hi és.

Ho he buscat també al Diccionari de sinònims i antònims, de S. Pey; al Diccionari ortogràfic i de  pronúncia de J. Bruguera i Talleda (Diccionaris de l’Enciclopèdia) ; al Diccionari Català-Anglès de S. Oliva i A. Buxton (Diccionaris de l’Enciclopèdia); al Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (1995) …

Ha calgut que anés a Google per constatar que el terme “desencontre” o “desencontres”,  a  diumenge 15 d’abril del 2007,  hi apareix efectivament unes 12.900 vegades.

Tot això ve a tomb perquè ahir vaig anar a petar al blog de la Tina Vallès des d’un altre blog d’algú amb fotolog o flickr,  i vaig endur-me una sorpresa en veure que un comentari que li havia deixat al seu últim post, el post on ella s’acomiada de tothom dient que deixa això del blog, el seu important i clàssic  Aeroplà del Raval,  i on jo li deia adéu i fins a una  altra ocasió, ella me l’havia esborrat.

Ara em sap greu no haver guardat una còpia del comentari per reproduir-lo aquí. Era molt més que correcte, era amistós, però  entre aquesta musa i jo i jo hi ha un profund desencontre.  

D’aquí  ve  que necessités consultar el terme abans de crear una categoria amb aquest nom al meu blog. I ara em pregunto com és que no se m’havia acudit  i no n’havia vist la necessitat abans.

Hi ha gent que et cau bé d’entrada i tot va bé, i  hi ha gent que et cau malament  i no hi ha res a fotre,  ja pots ballar  “peteneres” o sevillanes o el que sigui, que et seguirà caient malament.  Us ha passat això a vosaltres?  A la Tina Vallès sí. No hi ha res a fotre. Entre aquesta diva i jo hi ha un profund desencontre, i encara no sé ben bé perquè. El que passa és que no sé tampoc si m’agradaria escoltar la seva explicació… ( “cervell que no sap, collons que no pateixen”) no fos cas que en sortís molt mal parat.

Fa un any o dos li vaig escriure un missatge, per dir-li una cosa així, “Hola Tina, em faria la mar de gràcia que afegissis el meu blog Dipofilopersiflex a la llista dels enllaços del teu blog : “els copilots” de L’aeroplà del Raval  i  molt sincerament em va venir a dir que “ni parlar  -ne”, que els seus enllaços eren molt seus i que … bé que  no.
[ M’hi vaig posar fulles, com no podia ser d’altra manera, això sí, vaig pensar una cosa així : ¡*Però què recollons s’ha cregut aquesta tia  !!!!!! “… [ lamento les paraulotes, però preneu-les com a una mena de reproducció aproximada del subsconcient, contra el qual no hi puc fer res per aturar-lo… ]

Qui em mana a mi voler-me ficar on no em manen ni em volen? Seràs desgraciat, Sani! A la teva edat … fer el ridícul d’aquesta manera!  Aviam si creixes o ja no hi seràs a temps!
Demanar que t’afegeixin a una llista d’enllaços. Es pot fer més el  “ridi” ? Oi que no?
Ho vaig deixar estar allà on era.

Poc abans o poc després d’aquell desencontre, allà pel juny del 2005, en plena febre de memes, recordo que tinc apuntat que després de fer-ne jo un, proposava el mateix meme a  uns amics  molt propers i  a dos ciberamics”,  dos blogaires consistents: el Llibreter i la Tina Vallès. 
Jo anar insistint, jo volent donar una mà a la Tina, qui sap si volent caure-li en gràcia, ja que no aconseguia ser-li graciós …i res, és clar. Res de res.  Tot inútil. Pena. Ridícul. Patetisme  Au, ja t’està bé, Sani, per capullet !

Passa el temps. Crec recordar que havia posat al meu bloc un enllaç cap el seu, però per  “castigar-la” amb la meva indiferència, un bon dia em vaig decidir a eliminar-lo, que era  per no veure, no recoirdar, no emprenyar-me,  per a no patir…  Adéu Tina, adéu. Tu i jo som provisionalment incompatibles. Desencontre fonamental, parcial i total… Adéu.

Arriba l’abril del 2007 i vas i  dius  “Adéu. Per a mí s’ha acabat, ho deixo.
Ho dius a tothom, i tothom va  a dur-te flors i violes i romaní. Tots els meus estimats  i admirats blogaires t’afalaguen i acaronen i petonegen a cor què vols …
I tu repartint també petons i abraçades  des de la teva nau, a babor i a estribor, amunt i avall, i jo allà  amb el meu ramet de flors virtual , com a la cançó de Marinette , “j’avais l’air d’un con, ma mère”… Digues-li adéu tu també Sani, em deia a mi mateix,  …digues-li una cosa bonica …
Pobre Sani! ;-)

Jo, penúltim entre els últims, una mica desconsolat  et deia al comentari que vas esborrar que en veure que deixaves  la blogosfera ja no tenia ni la oportunitat d’esperar un improbable encontre al nostre (teu?) profund desencontre … I vas i a sobre em capes, m’esborres  el comentari!
Recollons! Quina mala llet ! Igual que a  la cançó de Marinette . Jo no m’ho mereixo! ;-9

Doncs bé, ja ho veus, m’obligues a repetir allò que ja et vaig dir una vegada, exactament el mateix, amb el mateix to, la mateixa cadència i la mateixa desesperançada esperança… Allò que a mi em deia de vegades la meva àvia …
“Aunque tu no me quieras… tengo un consuelo: saber que tu sabes que yo sí te quiero”
(or so)  :0)

Espero que no aconsegueixis esborrar-me  també aquest post … que es quedarà aquí un temps com a penitència imposada, com a declaració de principis, com a exemple a no seguir, com a coet aintiaeri disparat a l’atzar … i també per a constatar que els diccionaris catalans tenen petites mancances… Desencontre. Desencontres. Qui afegeix el terme al diccionari ?

Ja tinc curiositat per veure si a la nova edició del nou diccionari català que ha ser best-seller aquest Sant Jordi hi han afegit aquest palabro, que no només existeix sinó que té molta expectativa de vida per davant, malhauradament. 

Dear Tina, sóc tan bon noi que no m’atreveixo a dir-te allò que li deia el el Paco Rabal a Silvia Pinal,   la “seva cosina” Viridiana,  al final de la pel·lícula:  que tard o d’hora acabarien jugant una partida de cartes junts…
No, mira, només m’atreveixo a dir-te que quan vulguis podem fer un cafè plegats, al Raval o a Vilanova, a l’Ateneu o a l’Institut Francès,  i si m’ho permets, pagaré jo ;-).
Però si et sembla que no cal ni ara ni mai, com tu vulguis: no cal… ni ara ni mai!

Una abraçada, Tina. Que tot et vagi molt bé. Blogfully yours!

See you  soon …

Sani   …  (not Sunny)

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Enllaços

Flickr :http://www.flickr.com/photos/tinavalles/

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
[@more@]

Posted in Català & Catalunya, Paraules de fragmentació | Tagged , , , , | 2 Comments

València… Tan a prop i tan lluny!

Darrerament, tota una sèrie de factors convergeixen en un mateix tema: València.

El més greu, el fet que el govern valencià cometi un acte de barbàrie cultural,
eliminant la possibilitat que el senyal de TV3 arribi a la comunitat valenciana i amb ellala cultura catalana. El PP sap que TV3 és més perillosa per a la seva estratègia política que tota la oposició junta, que sembla que no fa trontollar el seu poder.
Els escarafalls justificant la mesura amb arguments de la manca de reciprocitat respecte a Canal 9 són ridículs, però la dreta anticatalana no té sentit del ridícul.
Es limita a destruir i a mentir sense posar-se nerviosa. Cinisme i impunitat. Espero que la majoria dels valencians enviïn a la oposició un govern d’eixa calanya en les properes eleccions. Difícil però no impossible. Com a mínim ho haurem de somiar, desitjar i esperar.

El més interessant, la llarga i sucosa entrevista que el suplement de l’Avui dedicava a
Martí Dominguez:  L’ Avui del dijous 15 d’abril 2007 pg. 10-11.

Tot el reportatge entrevista, de Francesc Bombí Vilaseca amb en Martí  Domínguez és antològic. No us el perdeu.

“Llegir els il·lustrats és un refugi en moments de dubte”

Martí Domínguez acaba així :

            “[Li pregunten] I des de València qualsevol gest és més difícil?

           Escriure català a València significa tenir-ho tot en contra.

Hi ha gent com Xulio Ricardo Trigo que ha vingut a Catalunya, o el més
dràstic de Toni Cucarella, que va anunciar que  deixava la literatuta…

Cucarella s’equivoca, a mi m’agrada molt el que escriu, em sembla que té froça idimàtica i estilística. has d’escriure per a la teva pròpia satisfacció, i després ensar en el lector. A València tot costa més. Cap institució valenciana de overn m’ha dit res del premi; realment vius en un exili. El meu parís ésarcelona, i per això vos necessitem tant, i necessitem que Barcelona siga un exemple”

Sincerament penso que som nosaltres qui necessitem que hi hagi gent tan
important com vosaltes que des de l’infern cultural que us fan patir  escriviu
coses tan importants i de tant gruix per a la Cultura, sense adjectius, o amb tots els adjectius que vulgueu.

En el mateix marc de  crònica de la situació a València, he llegit  al blog del Llibreter  que aquestes vacances de Pasqua ha estat a València i que ha quedat astorat per tot un munt de coses, a costat
d’altres meravelles de la capital. Ho explica en el seu post “Bon dia” , que cal llegir juntament amb tots els comentaris que hi ha anat deixant tota una sèrie de gent.

” (…) Al centre comercial El Saler miro els llibres que hi ha al Carrefour. Ni un sol llibre en català. Aquest és el pitjor diagnòstic sobre l’ús del català a València que vist mai. Amanida valenciana, paella valenciana, tot molt valencià a la platja de la Malva-rosa. La capçalera Valéncia hui ho explica tot: pren partit pel blaverisme de la manera més visible però, a l’hora d’escriure, el diari és en espanyol. Així, doncs, era això. L’endemà arribo a casa, navego per la catosfera. Invasió subtil: cada vegada és més difícil comprar llibres en català a València. Tirant al cap. Pixelades.”

 Em crida molt l’atenció aquest  crit del  “No mos fareu catalans”…
que semblen udolar alguns “antiimperialistes”  valencians.
Jo que vaig fer la mili a Manises fa uns 30 anys anys crec que en aquell lavors em vaig endur de València dues idees fonamentals :
La primera:  que efectivament  els valencians són valencians
com els catalans som catalans i els andalusos andalusos. Cada terra fa sa guerra  i allò és un altre país, per més que tots parlem la “mateixa llengua”.
No sé si  diria un gran disbarat comparant-ho mutatis mutandi amb els belgues
o els quebequesos respecte dels francesos, o els autríacs respecte els alemanys.
El francès pot ser el mateix, però el país, la cultura i el sentiment  és un altre de molt diferent. L’alemany pot ser el mateix, però el país, la cultura i el sentiment  és un altre de molt diferent.
Això em sembla que és així i no cal donar-li moltes voltes, per més que hi hagi qui al país valència  se senti més català que un català. Però això és l’excepció, tot com hi ha catalans o espanyols que es puguin sentir més francesos o anglesos que espanyols , i espanyols que se sentin més nordamericans que espanyols…

El que sí que deu ser difícil de trobar al món és exemples de genocidi lingüístic
com el que practica l’actual govern valencià contra el català i contra els valencians que estimen Catalunya. Els dirigents del  PP espanyol i del PP valencià demostren amb fets que són mala gent, i gent perillosa, enemics de qui cal defensar-se perquè realment ens agredeixen.

La segona idea que m’en vaig endur és que si ho visqués prop de Barcelona
no em faria res viure a València.  Ho pensava llavors i ho penso ara, potser perquè no visc allà. No sé si ara m’en voldria escapar, perquè
realment la situació sembla força  complicada, i el que ens n’expliquen fa feredat, però València enamora i cal pensar que la situació política pot canviar. No hi ha mal que 60 anys duri.

El més sorprenent fou rebre un missatge d’Elena Moltó, professora de la Universitat
de València. Intercanvi de  petonets virtuals per qüestió de feina sobre el francès
FLE i TIC … Una sorpresa molt agradable venint d’algú que es dedica entre d’altres coses a l’estudi de la literatura medieval.

Avui, com un regal dels déus, en Joan, la Montse i el Jan han vingut a dinar a casa i ens en han dut un munt de regals. El millor i més fantàstic ha estat per a mi …el llibre El retorn de Voltaire” !
Joan, és com si m’haguessis endevinat el pensament,
com si s’hagués fet un bisbe to sol, … Gràcies!

Martí Domínguez

Vaig sentir que de cara les noves eleccions que s’acosten, una coalició de forces
polítiques tenia alguna possibilitat de canviar el signe de govern i canviar la situació actual.  Seguirem  de prop  l’evolució  política per veure  què en surt.

Caldrà que Barcelona sigui un exemple per a no decebre esprits tan il·lustrats com el de Martí Domínguez. Felicitats i gràcies per la teva obra.

_________

 

Mar,  t’agraeixo molt el teu comentari.

[@more@]

Posted in Política & Economia, Pseudoanàlisi política | Tagged , , , | 3 Comments

La felicitat, la capacitat d’estimar, Punset, Tertúlia i experiment blogòfil 3/3

Després de penjar tres comentaris al blog Tertúlia, vaig decidir que tant per tant, n’escriuria un altre a Can Punset, una mena de retroenllaç a Tertúlia. Vaig precisar que per als no catalanoparlants hi ha el servei de traducció robòtica Translendium, que malgrat algunes pífies considerables, permet d’entendre grosso modo allò que hi ha escrit en llengues que no parlem ni entenem massa.

Mentre escrivia tot allò se’m va acudir que no estaria de més escriure també al meu blog una referència a tot el tema. Com que era molt tard, vaig decidir que de tot aquell garbuix en faria uns apunts, que els penjaria al blog com a post provisional i que ja ho endreçaríem mica en mica.

D’aquí en va néixer un expriment blogòfil (inèdit?) consistent en deixar al descobert les bastides d’un post: les diferents versions provisional d’un post abans d’esdevenir el pots definitiu.
Generalment la gent ja no escriu, però els qui escriuen blogs generalment i gairebé per definició ho fan de manera més o menys espontània, tal com raja.
Només algunes merles blaques, dinosaures d’altres èpoques, són capaços d’argumentar a favor i d’implementar el retoc permanent de la pròpia escriptura al blog personal,
com ho farien sobre una hipotètica novel·la o assaig.

Aquest és el post que dono per definitiu. La versió 3/3 d’aquest
“La felicitat, la capacitat d’estimar, Punset, Tertúlia i experiment blogòfil”.

Tot el que vaig començar a escriure l’altre dia després de llegit que en Punset ens explicaba al seu blog, de la recerca científica a Harvard sobre la felicitat, i més concretament les conclusions que en treien. que equivalien a dir que la felicitat consisteix en estimar, tot això, deia, em va portar a recordar que jo tenia
pendent de desenvolupar, des de fa molts anys, un esquema sobre l’Amor i els
amors. I vaig decidir que com a mínim, si no em dedicava definitvament a desenvolupar-lo, com a mínim em tocava retocar-lo, modificar-lo, ampliar-lo,  presentar-lo d’una manera més acurada.

Hi ha temes, com la Religió, la Política o l’Amor que no hi ha manera humana d’exhaurir-los. Sempre hi ha un aspecte que n’amaga un altre, una visió diferent que canvia la nostra manera de mirar-nos-ho i d’entendre-ho.

____________________

Trobo en un post  de JPQ una referència a Ibn_Hazm i un enllaç a la Viquipèdia on se’ns explica que fou un grand teòric de l’amor.

El collar de la paloma corre per una prestatgeria de casa, pero és de la Paqui i jo no l’he llegit. Suposo que l’hauria de posar a la llista i com a mínim fullejar-lo i llegir-lo una mica. Ho faré.

Fet / 4 abril 2007

______________________

I aquí estem ara, finals de març i principis de l’abril 2007, mirant de decidir on encabim aquest tema d'”Estimar i ser feliç” dins del meu esquema, i algun altre. No n’hi ha prou amb afegir alguna branca. Veig ben clar que cal refer l’esquema completament…

Tornem-hi:

I. Matisos fonamentals. Conceptes: Amor, amors, amorsexe.
II. Amor: Tipologies vàries…

2.1. El primer amor. Brassens
2.2. Amors que maten
2.3. Amors “a primera vista” i amors impossibles
2.4. Més val autoamor que amor mal acompanyat
2.5. Amors adúlters.  «On n’a pas qu’un seul ami. Pourquoi aurait-on une seule femme ?» Georges Brassens
2.6. Amors i malentesos
2.7. L’amor cortès. “Amour courtois”
2.8. Ibn Hazm de Còrdova.   Tractat sobre l’amor i els amants   1* 2* 3*
2.9. L’amor en els temps  del còlera
2.10. D’altres amors…

III. Sinònims, antònims, metàfores, metonímies, sinècdoques, oxímorons i hipèrboles.
IV. Què?, Qui?, Quan?, Quant? Com?, On?  Per què?
V. Causes i conseqüències.
VI. Estimar i ser feliç.
VII. Il·lustracions vàries: cinema, música, literatura (prosa i poesia).
VIII. Exemples: models a imitar i models a defugir.
IX. Precs i preguntes :

9.1. L’amor és fer l’amor?
9.2. L’odi uneix més que l’amor?  *R1

X . Annexos i glossaris diversos per a una versió blog de l’assaig De l’Amor i la Felicitat… potser algun dia en aquesta pantalla o en un llibret.

10.1. Rànquings i estadístiques:  Yahoo abril 2007: els francesos perden el lideratge
10.2. Càlcul del vostre Coeficient sexual

 ____________________

PS.
Mirarem de no tornar-ho a deixar aquí pengim penjam, sinó que farem un esforç per desenvolupar-ho mínimament. En el nostre treball  tindrem en compte les vostres aportacions si n’hi haguessin i les trobessim als comentaris.
Gràcies ;-)

[@more@]

Posted in Pseudoanàlisi social | Tagged , | 1 Comment