Monthly Archives: abril 2006

Crisis? What crisis?

Copio tal qual del blog "Quaderns"

Spain and its identity crisis (by John Smith)

Mr Aznar himself set the tone in a lecture in the United States. Speaking English like an illiterate Mexican waiter in New York, the man hallucinated theories linking the Islamic past of Spain, which ended five-hundred years ago, with the Islamic terrorism of today. (…)"

During the governments of Mr Aznar in the nineties, Spanish nationalism had a noisy comeback, as a reaction to regional nationalism. Now the Spanish patriots do exactly the same they criticised in their regional adversaries: to invent history."

_________

El fet gruixut és que aquest esguerro, tard o d’hora acabarà pronunciant un perfecte anglès amb accent de Washington, de Texes o de Chicago… però la continuarà vessant i dient bajanades d’aquelles que fan caure la cara de vergonya tots els qui en tenen però deixen tan amples als ximples que les diuen com a dogma i en fan conferències. [@more@]



Comentaris tancats a Crisis? What crisis?

Tal faràs, tal trobaràs

Tip i cuit de les ferides de fletxeta produides per aquest angelet bufador, -extraordinàriament destre amb l’arc però sense sentit de la mesura- , va tensar l’arc tant com va poder i va llençar la fletxa just quan l’angelet aixecava el vol, astorat i corprès de veure que li havien près de les mans la joguina d’enamorar.

... a amor mor...


La força de la fletxa ja era mortal de necessitat, però, a més, per reblar el clau, havia untat la punta amb curare. Tal era la rancúnia que li guardava la parella! Sí, angelet, Papa o monja …”qui a amor mata, a amor mor.”

[@more@]



1 Comment

Final feliç per a 1984 (3/3)

(…) I així va ser com O’Brien va decididir que en Winston Smith ja havia quedat prou com una piltrafeta, que ja l’havien recuperat del tot i que ja sabia dir, convençut del tot, que la llibertat de veritat era dir, com tothom, que 2 més 2 feien el que calgués: o 3 o 4 o 5, segons ho decidís a la megapantalla la imatge de Big Brother; que ja repetia sincerament i interioritzada que la llibertat de veritat no era pensar i fer el que hom vol sinó el que cal pensar i fer segons se’ns indica, l’anomenada llibertat saxobritànica.

Per això Big Brother va donar les ordres pertinents perquè primer de tot li canviessin el nom i deixès de dir-se Winston per dir-se Freshbreath, evitant referències a marques de tabac i millorant els símbols externs de llibertat ja des del nom; segonament ordenà que li extirpessin definitivament del cervell les neurones que li feien tenir por a les rates, i li impantessin en el seu lloc dos paquets de plastineurones Google plenes d’imatges de lliris del camp, margarides i poncelles vàries.

1984

Així mateix Big Brother va ordenar que els perruquers li implantessin pèl allà on li’l havien arrencat de socarrel, i per fi, als dentistes de la corporació que li reimplantessin una vintena de dents i queixals que li havien estat arrencades, de tal manera que tornés a semblar un semihumà amb formes i aparença semihumanes.

I coneixent el seu antic interès per la revolta, ara que ja havia estat exitosament lobotomitzat, la recuperació havia estat tan profunda que el podien posar a treballar fins i tot al ministeri de la "Pau", a la secció d’informació del Front Exterior, al programa Ràdio Veritat, per posar veu a les notícies sobre les baixes diàries de la PauGuerra Necessària que tenia lloc des del segle passat als confins d’Euràsia amb Islamàsia.

Quan el president de l’equip de neuropsiquiatres que s’havia encarregat del seu cas li va comunicar la decisió de la superioritat, diuen que li van veure a la cara una cosa que s’assemblava a un somrísganyota de satisfacció.

[@more@]



2 Comments

Finals feliços: Sant Jordi són molts calers, no poesia ! (2/3)

Benvolgut Toni, reprenc el que deia en el meu darrer post per fer-te aquí el comentari obert que no puc deixar-te al blog.

Mira, em va tocar la fibra que escrivissis tot el que vas escriure al teu post “A l’especial Sant Jordi 2006” , això que t’han oblidat gairebé del tot, i que de manera oficial no existeixes gaire.
Justament per això et vull dir dues coses, una darera l’altra. Pren-te-les com paraules amistoses del Sani.

He comprat l’Avui d’avui i he vist que al suplement Cultura. Sant Jordi Llibres hi surt de tot menys poesia. A la portada hi ha “Els [10] protagonistes de la diada”.

Un llarg article: la taula rodona amb “Els veterans”, Màrius Serra, Lluís Ma Todó, Emili Teixidor, Isabel-Clara Simó i Julià de Jòdar. Després la taula rodona amb “Els novells”, Dolors Borau, Caterina Pascual, Mònica Batet, Mireia Vidal-Conte i Martí Sales.Després, pàgines i pàgines de referències a obres de narrativa d’autors catalans. Després, més pàgines de narrativa d’autors estrangers. Després, quatre grosses pàgines de “Novetats d’assaig” i tres més de referències a títols per a “Menuts i adolescents”. I encara dues pàgines senceres de referències de “Llibres d’art”.

No res de res, de res de res sobre poesia catalana ni poesia estrangera … Desert total de poesia.
Però cal que t’ho digui jo, pobre de mi, que Sant Jordi són molts calers i no poesia? Hi ha massa pela en joc com per jugar a fer cultura un cap de setmana d’or com el del 2006. la consigna és : Vendrem mediàtics!

No pots voler-ho tot. No pots voler ser famós mediàtic i al mateix temps autoproclamar-te terrorista de les lletres. No pots voler tenir la categoria d’enfant terrible a la Bauçà i voler que, en vida, ara que tot just comences la teva postadolescència adulta el critiquin l’obra poètica per bé o per mal, és a dir aparèìxer als diaris burgesos.

No pots seguir proclamant -impunement- que…UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats.”…

O que vols …Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia…”

No t’adones que fas por i pànic als editors, als col·legues periodistes , als col·legues escriptors i als crítics literaris?

Tria, noi: o l’excelsa divinitat sacrificada, silenciosa i perifèrica o l’èxit apoteòsic terrenal i mediàtic que comporta també signar llibres com s’escau al mig de la Rambla o dins d’una llibreria, al costat de tots els altres col·legues escriptors i , si cal, quan calgui, callar com un puta.

A la pàgina 21 del suplement de Cultura de l’Avui hi ha també una publicitat de la llibreria Catalònia on s’informa que avui, diada de Sant Jordi , de les 11 a les 12 del matí hi haurà 15 autors signant llibres; de 12 a 13 , 15 més, de 13 a 14 , 15 més , de 5 a 6 de la tarda, 13 més, de 7 a 8 del vespre, 13 més i de 8 a 9 , quatre més.

No hi ets! Dient el que tu dius no volen còrrer riscos i no et poden convidar. No ho veus? Si fossis bon minyó, ben cregut i dòcil, si haguessis promès portat-te bé, si haguessis dit als de la Catalònia que estaves disposat a signar llibres, llavors de les 11 a les 12 potser t’haguessin posat entre Màrius Serra signant Farsa i Gemma Lienas signant El diari de la Carlota. D’una a dues hauries pogut col·locar UCP entre El misteri del priorat de Sió , de J. M. Thibautlt i el llibre de Sandro Rosell Benvingut al món real. De 7 a 8 haguessis pogut estar entre De l’autoestima a l’egoïsme de Jorge Bucay i A más cómo, menos porqué, de Jorge Wagensberg


No hi donis més voltes. No gemeguis ni constatis res més. Aquest és el meu consell. Passa directament a l’acció. Munta un escàndol apoteòsic. Aquest fóra un dels meus possibles finals feliços per a UCP. La cosa aniria així :

Article de portada del diari l’Avui + del dia XX del XX del 2006

"En l’acte de lliurament del premi de poesia Gabriel Ferrater 2006, el guanyador de l’edició 2005, Toni Ibàñez , va agafar el micro i en comptes de presentar el guanyador d’enguany es va dedicar a llegir el seu “Manifest per a la Existència de la Poesia tot l’any i també per Sant Jordi” text definitiu sobre el qui, el què, el com, el quan, el quant i el perquè de tot plegat.

L’escàndol ha estat de tal magnitud que l’autor va ser cridat al despatx del nou Conseller de Cultura de la Generalitat, senyor Mascarell, que li va prometre convertir-lo en pregoner d’honor de la Fira de Franckfurt 2007 i posar UCP com a text de lectura obligatòria al Batxillerat per a l’assignatura de Català, insinuant també que hi hauria una doble tanda de descàrrecs per l’afrenta feta a l’autor: per una banda, un programa especial al De llibres a TV3 dedicat a l’autor i les seves obres; per altra banda, una taula rodona de l’autor amb una dotzena de crítics literaris " (…)

L’article aniria signat (per exemple) per l’Ada Castells o per la Mònica Terribas

T’agrada com a “final feliç” o no? Si no, escriu i inventa el teu!

Jo acabo amb una referència que potser no podrà entendre tothom, que només podran entendre bé els happy few que hagin llegit i /o rellegit Orwell .

Ms de Meaner, en el seu informe sobre el taller d’escriptura Competition Nº3923, felicita els participants, guanyadors i no guanyadors, i de manera especial un dels no guanyadors, Ian Birchall, que per a l’obra 1984 va proposar el “happy ending ” següent:

“Winston glanced at the book: “2+2=5”. How quickly the child was adapting to the national curriculum”.

El malhaurat destí, estadísticament provat, de la majoria dels revoltats és tornar mica en mica, -tout doucement, sans faire de bruit-, al ramat del qual ens volem apartar.

Tota la gràcia està en veure qui hi torna primer, qui cau primer al parany , i saber si algú (?) aconsegueix mantenir-se incòlume fins al final.

___________

[@more@]

2 Comments

Finals feliços … ( 1/3)

Sant Jordi 2006 m’agafa amb poques ganes de comprar-me cap llibre. Segur que és degut a una mena de factor genètico-cultural que em persegueix des que era jove: anar a la contra de tot el que la massa fa, per sentir-me com a “mouton enragé”, ovella revoltada del ramat.

Els llibres me’ls compraré demà o demà passat, però no dissabte 22 ni diumenge 23. És per no fer el ridícul respecte a mi mateix que ho faré així. I naturalment, no cal dir-ho, evitaré de comprar cap llibre dels que apareixen en algun dels milers de rànquings de vendes…


Per Sant Jordi 2006 llegiré. Sí, aquesta tarda llegiré una bona estona algun d’aquells llibres que corren per alguna prestatgeria i que encara no he obert o rellegiré algun tros d’algun llibre estimat. Això serà el meu Sant Jordi d’enguany.

També escriuré: escriuré això que estic escrivint ara, i temes col·laterals, perquè en tinc moltes ganes. Tenia mono de teclat. I me’l faré passar, prenent una bona dosi d’escriptura.
El tema va de “finals feliços”… I la idea dóna per a molt, donaria fins i tot per fer-ne tot un llibre sencer.

L’édició del 10 d’abril del setmanari “New Statesman”, que en portada promet “Religion. Everything you need to know about the great issue of our time”, amb uns articles extraordinaris, publica també el resultat d’un taller d’escriptura molt especial:

Competition Nº 3023. Set by D A Prince, 20 March. You were asked for some happy endings.

I després del balanç preceptiu del concours que realitza Ms de Meaner, publiquen les tres millors produccions.

Una d’elles és un final feliç per al protagonista de la novel·la El Procés, de Kafka, en Joseph K ; una altra és un final feliç per a Hamlet, i la guanyadora dóna la seva particular versió del final de la vida de Crist.

“…Then said the messenger, Pilate commands that he be taken down [the cross] direcly, for there is no sin in him.
…and the centurion, examining him, cried, He liveth …
And Jesus rested eleven days at the house, but on the twelfth day he rose, tootk meat and wine, and said unto his disciples:
Let us depart for Cesarea and thence take ship for Egypt for it is written, Save that the Son of Man shall come out of Egypt as Moses of old, there shall be none in Israel to hearken (listen) to him…”

Signat per Dean Juniper, seudònim, com podeu apreciar, d’un gran conyon. Barret , mestre!

Jo ja tinc clar que si se m’hagués acudit a mi fer el final feliç d’aquesta història, al bon Jesús li hauria fet agafar el vaixell per anar ben concretament als hotels 5* de l’estació balneària de Sharm el Sheik a fer talassoteràpia i submarinisme per curar-se de les ferides dels claus i de la depre que li produí la traició del seu estimat Judes, no en va tots aquells hotels són “cels de pau i serenitat” però només per als millionaris i els fills de Déu que se’ls poden permetre.

Aquest tema del finals feliços és tot un repte: Quin final feliç som capaços d’imaginar per a la novel·la 1984? Quin per a l’Estatut de Catalunya? Quin final feliç per a l’obra Una Certa Penombra de l’amic Toni Ibáñez, que constata amargament que ningú no la li critiqui ni la li tingui en compte?

Hi ha mil històries que acaben malament, a la realitat i a la ficció. Per això és gairebé una obligació moral per als qui gaudim de bona salut del sentit de l’humor que imaginem finals feliços. Ho hauríem de fer tot sovint. I com que a mi m’agrada ser conseqüent amb el que predico, em comprometo a proposar-ne algun properament, molt aviat. Així que no us dic “adéu”, sinó “a reveure” si us plau.

Bon Sant Jordi 2006.

[@more@]3

1 Comment

Cuina. Flampastís: Pastís de verdures a la Sani.

Flampastís de verdures a la Sani

He de confessar que és en Pere, a Saragatona, qui m’empeny a escriure aquesta recepta, d’enveja que em fa veure aquell bé de Déu de paella de verdures que ens ha regalat. Té molt de mèrit que la seva, la vagi anar fotografiant a mida que la preparava … Prova definitiva que la genialitat s’ha efectivament perpetrat.

En Pere em va fer venir gana i ganes de provar de fer la seva recepta, perquè la paella d'arròs amb el que sigui també m'agrada fer-la. Jo m'he acostumat a utilitzar però una d'aquestes cassoles modernes amb fons de teflon i tapa de vidre i ja mai no fem servir la paella tradicional …

Tot hi surt bo, boníssim. Amb paella normativa, suposo que tot quedaria, a més, diví… Però netejar aquella paella a mi se'm fa insuperable, d'aquí que hi hagi renunciat i m'atenc a les conseqüències.

Com que el seu plat anava de verdures, i jo aquests dies he estat trafiquejant amb la recepta d'un pastís de verdures, em decideixo -une fois n'est pas coutume-, a fer aquí aquesta aportació culinària, amb l'explicació de les causes i tot.

Fa unes setmanes, durant la meva estada Mérignac-Bordeaux, els meus hostes, na Françoise i en Jean-Philippe, gurmets i excel·lents cuiners, em van obsequiar amb unes menges delicioses regades amb uns vins extraordinaris.

El vespre de la nostra arribada, vam sopar un pastís de verdures que em va encantar. Vaig prometre'm que en tornant, provaria de fer-ne un. i així va ser com, ja casa, vaig anar a remenar la literatura culinària que tenim, – francament excessiva per a l’ actual moment se sobrepès que pateixo- i vaig veure amb sorpresa que en trobava tres de diferents …

Empès pel cuquet de la curiositat vaig anar també a googlar “pastís de verdura” i “pastel de verduras” i així va ser com tot es va complicar definitivament.

S'imposava tirar pel dret, crear-me la meva recepta. I així ho fet. La recepta que nosaltres anomenarem FLAMPASTÍS DE VERDURA A LA “SANI” i que potser algun dia guanyarà algun premi, heus-la aquí:

Ingredients per a 5 o 6 persones

4 ous
1 got de llet
1 brick de nata líquida per a cuinar
50 gr. de mantega
4 llesques de bacó fumat tallades a trossets petitets
1 cullerada grossa de pa ratllat
1 cullerada grossa de formatge blanc esmicolal ( o feta, o "Burgo de Arias", o mascarpone) o bé gruyère ratllat.
1 manat d’espàrregs verds dels quals aprofitarem només la part més tendra de la punta (8-10 cm)
100 gr de pastanagues tallades primes en la seva llargada
100 gr. de mongetes verdes
100 gr. de pèsols
1 porro mitjà tallat a rodantxes de mig centímetre de gruix
sal, pebre i/o coriandre i nou moscada

Variacions possibles…

Pel que fa a les vedures, hi ha qui hi posa 2 patates mitjanes tallades a daus. O una patata, 1 carbassó i trossos de coliflor… I en algun cas, alguns hi posen ceba tallada a daus .

Per espessir una mica el pastís. He vist que en algunes receptes hi afegeixen una mica de pa ratllat juntament amb una mica de formatge blanc esmicolat o bé gruyère ratllat. També s’hi pot afegir una mica, mig sobre, de llevadura Royal, que no hi deu fer cap mal.

Això sí, proposo evitar les variants on hi posen salsa beixamel o maionesa bé sigui com a ingredient, bé sigui com a acompanyament. Aquest complement calòric pot fer vessar el got i trencar la balança!

COM PREPARAR-HO

Utilitzar el motlle rectangular i fondo de fer cocs, fregant generosament les parets i el fons amb la mantega

Bullir una mica totes les verdures per separat embolicades amb paper d'alumini al l'olla a pressió. Compte amb el temps de cocció! O fer-les al microones. Després escòrrer-les bé per tal que perdin el màxim d'aigua i saltejar-les amb el bacó fumat tallat a trossets petits.
Imaginem que hem ja aconseguit eliminar l'aigua de les verdures.

Disposar en capes totes les verdures dins del motlle, de la manera que ens agradi veures-les apareìxer després dins del pastís, quan aquest hagi “pres” i el tallem per a servir. Aquí podrem jugar una mica per obtenir cada vegada un resultat diferent.

Batre els 4 ous, el ¼ de litre de llet i la nata líquida, el pa ratllat , el formatge i la resta de mantega (que es pot escalfar-liquar mig minut al microones), la sal, el pebre i el coriandre molguts i la nou moscada ratllada.

Abocar-ho al motlle i posar-ho al forn ( al bany de Maria) durant uns 35 minuts o 40 minuts a uns 180 graus, tapant el motlle amb paper d’alumini per evitar que hi entri aigua.

Un dia d'aquest us hi afegiré les fotos. Perquè quedi complet cal que hi hagi les fotos, com en l'obra màgica del Pere!

Vosaltres també podeu mirar de fer-ho o de fer-ho fer per la parella o per algun amic o amiga, pel fill, o per la filla, per la mare o pel pare …

I us el deixo manipular com més uns agradi, sense fer-vos pagar peatge, és clar …;-)

Si us hi atreviu, i en sortiu vius, espero que direu alguna cosa. I si algú creu que ho podem patentar que avisi. ;-)
Bon profit!

[@more@]

3 Comments

Immigració

A la portada del Wahington post d’avui dimarts 11 d’abril del 2006 hi ha això :

‘We Decided Not to Be Invisible Anymore’

Pro-Immigration Rallies Are Held Across Country

tots som nordamericans

"Hundreds of thousands of pro-immigration demonstrators mobilized on the Mall and in scores of cities across the country yesterday in a powerful display of grass-roots muscle-flexing that organizers said could mark a coming-of-age for Latino political power in the United States.

Calling for legal protection for illegal immigrants, the demonstrators — the overwhelming majority of them Hispanic — streamed past the White House in Washington, jammed streets near City Hall in Lower Manhattan, marched in Atlanta, held a small candlelight vigil in Los Angeles and, in Mississippi, sang the civil rights anthem "We Shall Overcome" in Spanish."

Sempre impressiona veure manifestacions masives de gent en defensa dels seus drets o dels seus interessos.
Aquesta vegada , sembla que a Nordamèrica toca el trons als immigrants sense papers que reclamen la legalització de la seva situació.
Resoldre el millor possible els problemes dels grans flux migratoris del sud cap al nord, tant a Europa com a Nordamèrica serà segurament un dels grans reptes del segle XXI.

[@more@]

1 Comment

Títol de la novel·la : Amors versemblants [el Copyright i el Copyleft són meus]

Mirant el darrer programa d’en Vicenç i la Natza se’m va acudir que escriuria, us diria aquí, en aquest petit confessionari públic, que alguna cosa del que algú havia dit durant el programa m’havia fet venir al cap un títol de novel·la encara verge, encara per utilitzar.

Ho havia de comprovar amb Google …
I ja està :
No el toqueu! A partir d’ara és meu ;-)

Aquest títol és Amors versemblants , que deu ser justament un delt títols que cap editor no voldria editar per banal i papanatero … Però que és tal com me l’imagino per al meu llibre de contes o relats curts, com a posts llargs que tant de moda estan ara.
Si el títol ha de ser metàfora i ha de ser també contingut, res millor que la promesa de la veritat a mitges, jugar d’entrada a la juguesca… Lector, endevina si pots la part de veritat i digues, si t’hi atreveixes, allò que creus que he versemblantitzat…

Decididament m’hi he de posar com més aviat millor … No sigui que se’m faci massa tard… ;-)

[@more@]

1 Comment

Primavera vital. Que duri!

T’atures i t’adones que el el temps no s’atura, ni el fluir de mil fets, persones i coses … Deu dies, que són un no res, se m’han fet llargs aquesta vegada. Potser perquè han sigut tan especials, i tan reconcentrats.

Suposo que per això van inventar els haikús, perquè cap escriptor no tingués excusa per no fer via explicant el present o el passat i que no pogués dir que no ho podia "atrapar".
Mentre pensava en tot això, recordava un fulletó que corria entre papers sobre la taula recordant la convocatòria dels Jocs Florals d’enguany. Vaig intentar imaginar algun poeta escrivint el poema guanyador d’enguany… Fins i tot vaig somiar que tenia una possibilitat de provar-ho, -agoserada ignorància-, somiatruites impenitent ;-)

Tinc la sensació que han passat moltes coses concentrades en molt poc temps, i que se n’acostent unes quantes d’importants a nivell personal i familiar … de manera que tot sembla ser històric, trascendent, ple de vida …

Una treva d’ETA que ja no podrà ser sinó definitiva i un nou Estatut com a context d’una llarga llista de fets importants: La Maria Rosa que ens fa tiets de la Joana; el retrobament amb els amics de molts anys, els de tota una vida; els 80 anys del pare, i l’aniversari de l’Àlex, un intercanvi amb Mérignac, d’anada i tornada , un curs ple d’idees, de nous projectes i d’il·lusions … I el regal de la salut per viure-ho tot intensament. Això és el que més s’acosta a la felicitat, això tan fugisser i escàs, i tan cobejat com eteri …
I com que tot plegat és més subjectiu que real, només ens resta desitjar que l’autoengany s’ternitzi tant com pugui, se’ns arrapi al cervell i ens mantingui indefinidament en aquesta permanent primavera de vida …

[@more@]

Comentaris tancats a Primavera vital. Que duri!

Haikú de l’Estatut

És improbable que no n’hagin escrit ja d’altres, però aquest és el meu : un haikú que gairebé respecta les normes poètiques i que juga a més a contraposar-se – una flor no fa estiu – a aquella referència ja clàssica que conta tot el mal que fa tot el que ve d’Almansa (1707)…

El nou Estatut
Gran bufec d’esperança
Que a tots alcança

Això mateix, amb l’esperança que vinguin dies que ens facin encara més feliços…

Sani Girona. 30 de març del 2006.

[@more@]

Comentaris tancats a Haikú de l’Estatut