Monthly Archives: març 2007

La felicitat, la capacitat d’estimar, Punset, Tertúlia i experiment blogòfil 2/3

Tot el que deia l’altre dia era per recordar-me a mi mateix que si volia
escriure alguna cosa sobre “la capacitat d’estimar” i relacionar-ho amb la felicitat, forçosament havia de tornar als meus orígens, és a dir, al punt on havia deixat el tema de l’Amor, de l’amor i dels amor: en un atzucac.

I és que, seguint el que a mi sempre em demana el cap i la lògica, vaig fer l’esforç d’imaginar el tema globalment. M’abstinc de dir perquè hi ha temes que no hi ha manera d’exhaurir-los.

L’Amor, els amors, és un d’ells. Sempre hi ha un aspecte que n’amaga un altre.

Conscient doncs d’aquesta realitat, l’única cosa que podem fer és fixar-nos un corpus de treball degudament delimitat.

Sembla mentida que el temps passi tan de pressa. De tot fa de seguida un quinqueni …o més. Al meu Dicofilopersiflex hi tinc escrit això :

“A : Amor ( plural, Amors)

Ens proposem, ni més ni menys que dir la nostra sobre tot aquest paquet:

I. Amor: Tipologies vàries.
II. Sinònims i antònims.
III. Què?, Qui?, Quan?, Quant? Com?, On? Per què? …
III. Matisos fonamentals.
IV. Precs i preguntes.

Això sí, ho desenvoluparem un dia d’aquests, eh?

Aquí, tot esperant, esperant, vam rebre notícies agradoses d’un amic de Vic, en Pep Pelfort (Date: Tue, 19 Oct 1999 02:43:07 +0200), que ens va proposar d’afegir-hi això:

AMOR

Sublimació exquisida del desig inventada pels sufis; metàfora
mitificada pels trobadors i,com a desig de bellesa i de
coneixement, necessària per l’art, la ciència i la filosofia;
símbol convertit en miratge en la història de la poesia, de la
humanitat, del sexe, fins al punt que més enllà d’un bonic
significant, hi ha un estat que no existeix: l’amor

I a sobre de tan intel·ligent filosofia ens va proposar a més, afegir una nova entrada al diccionari, una que no hi era encara!, i també una petita cronologia de cites.
Això sí que és col·laboració! Les entrades en qüestió són Babel, Petita cronologia de cites i Literatura Web
Forçosament les hi afegim i li donem tot el mèrit a ell. Gràcies Pep. I ja ho veus, aquest diccionari ara també és una mica teu.

____________________

30.4.2006″

Aneu amb compte!

Qui a amor mata … a amor mor ( © Sani Girona)

 

16.9.2006

Trobo al post de JPQ una referència a Ibn_Hazm i un enllaç a la Viquipedia on se’ns explica que fou un grand teòric de l’amor.

El collar de la paloma corre per una prestatgeria de casa, pero és de la Paqui i jo no l’he llegit. Suposo que l’hauria de posar a la llista i com a mínim fullejar-lo i llegir-lo una mica

Ho faré.
______________________ ”

I aquí estem ara, finals de març del 2007, mirant dedecidir on encabim aquest tema d'”Estimar i ser feliç” dins del meu esquema. No està malament haver pogut afegir tota una branca.

L’esquema, que segueix sent incomplet, s’acosta al número 7 que sempre és com un miratge de perfecció formal.

I. Amor: Tipologies vàries.
II. Sinònims i antònims.
III. Què?, Qui?, Quan?, Quant? Com?, On? Per què? …
IV. Estimar i ser feliç.
V. Matisos fonamentals.
VI. Precs i preguntes.

Mirarem de no deixar que seguixi passant els temps sense desenvolupar-ho poc o molt,
però no deixar-ho aquí pengim penjam…

Deixo per a la versió 3 la feina d’arreplegar-ho tot en un manyoc més o menys ben
lligat que reprengui la iniciativa global, aquesta part medial prou consistent , i el que ha
de ser la tercera fase … 3/3. L’evolució del post no és també un acte d’amor envers l’escriptura?
Amor a l’escriptura entra dins d’una de les diverses tipologies de l’Amor….

Serà demà.

_______________

The Times  31.03.2007

Ray Kluun : Heartless philanderer or modern emotional realist?

 

[@more@]



Posted in Pseudoanàlisi social | Tagged , | 2 Comments

La felicitat, la capacitat d’estimar, Punset, Tertúlia i experiment blogòfil 1/3

Després de penjar al blog Tertúlia uns comentaris sobre el tema que proposa Arare i que està directament relacionat amb un post sobre la felicitat i la capacitat d’estimar al blog d’ Eduard Punset, he decidit que escriuríem  al post d’en Punset un comentari dient que hi havia un blog, Tertúlia, que tractava el mateix tema de manera “convergent”,  però en català. I que si algú tenia algun problema amb el català podia provar d’utilitzar el servei de Translendium.

Mentre escrivia tot això se m’ha acudit també que valdria la pena escriure també al meu blog una referència a tot això, però que atesa l’hora que és, tres quarts d’una de la matinada de dijous 27 o 28 de març… que només escriuria l’esquema del post, aquestes quatre ratlles, l’esborrany i que demà ja el reprendria …

Després se m’ha acudit que podia fer un experiment :  publicar penjar aquí en forma de 1/3  aquest primer esborrany diretament, sense passar per Word …

Demà publicar la versió 2/3
que ha d’incloure a més el meu famós (ep, famós per a mi, almenys) esquema de l’amor , encara no desenvolupat .  La versió 2/3, amés ja anirà sense faltes, cap ni una , i amb els enllaços
corresponents degudament afegits allà on n’hi van …

Per fi , que d’aqui dos o tres dies publicaria  la versió definitiva de tot plegat,  la  3/3 … del mateix post  i tot plegat sense esborrar   cap dels potinejos fets  (tots els que calgui fer , vull dir)  en qualsevulla de les tres versions, ni evidentment, esborrar les dues versions
provisionals abans de la versió definitiva.

Ep, el copirait d’aquesta idea d’experiment blogaire és meu des d’ara mateix: des de les  0:50 del dijous 28 de març del 2007.
Touche pas a la meva idea! Si algú s’atreveix a fer-ho entre avui i demà …corre el risc que jo l’acusi de plagiaire… Avisats ;-)

Espero que d’aquest modest i simple experiment en surti un dels mèrits que algun dia,  abans el 2050, em porti a mi també a lguna  taula rodona on es  parli de blogs i blogaires i
espongiformitats semblants …

Fins demà , doncs, que ens veurem a la versió 2/3 amb colors i tot.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

 

 

[@more@]



Posted in Pseudoanàlisi social | Tagged , | 1 Comment

Max Gallo, J.P. Quiñonero, les presidencials franceses, la globalització i …

Max Gallo, J.P. Quiñonero, les presidencials franceses, la globalització i …

Comentaris al post de JPQ al seu blog Una temporada en el Infierno

Dear JPQ,
Quiero decirte que me alegro mucho de leer tu primicia y te felicito por regalarnos esta entrevista con Max Gallo. Ya sé que según quien a eso le llama un scoop, pero a mi me gusta más inventar “*coup de journaliste”. Chapeau, maître! Espero que, a quien le corresponda, te sepa valorar ese prestigioso trabajo realizado con una persona del prestigio de Max Gallo.
Trabajo con el que, sin embargo, me siento incómodo, porque no me esperaba leer que Max Gallo, acabara apoyando a Sarkozy. Con todo ya he visto que hay otros intelectuales franceses se han subido a ese carro. Como yo a los franceses les deseo lo mejor, la verdad, me impongo NO criticar a Sarkozy, porque no se hasta qué punto cualquiera de los tres candidatos principales podría ser mejor para Francia. Ya se verá. No es “tiempo de a prioris” por muy excitante que sea la boutade de Boris Vian.

Por otra parte, la trayectoria que va de la filiación comunista en los años 50 hasta abrazar las propuestas más conservadoras 60 años más tarde, (aquí tenemos a J. Piqué que lo inventó antes y lo implementó con más rapidez) parece entrar dentro de las posibles evoluciones naturales de la especie …así que me extraño, pero menos. Con el tiempo todos pedimos más orden, más “firmeza”, más respeto a nuestra condición de personas maduras … Cuanto más envejece la población, más posibilidades para los partidos políticos conservadores. ;-)

Una anécdota personal. Mi primera salida al extranjero fue en 1971, con 19 años, a Bélgica, con un amigo, fuimos a trabajar de pinches y camareros en un YMCA de las Ardenas, Marcourt–sur-Ourte, donde pasaban sus colonias de verano grupos de jóvenes belgas.
Con nuestros pocos ahorros, además de una pequña estancia en Bruselas y en Amsterdam, me traje dos tomitos de Histoire de l’Espagne franquiste de Max Gallo. De vuelta a casa, pasé la frontera acojonado, pensando que me los iban a requisar y a lo peor que igual me iban a detener o algo así… Però no pasó nada. Fueron esos libros como como un tesoro de verdad y un trofeo que guardé celosamente durante muchos años. Le debo pues a Gallo el haberme sentido antifranquista por razones “objetivas”.
Dicho esto, a mi me cuesta un poco asistir impasible a esas cantilenas, las de allí (Francia) y las de aquí, en las que parece que está todo muy perdido …
¿Necesita Francia un salvapatrias “duro” como Sarkozy porque Ségolène o Bayrou llevarían la República a la catastrofe?
Curioso que Francia votara no a Europa pensando que así se ahorraría pagar a los vecinos y se podría salvar solita a sí misma … Craso error pensar en aislamientos.

La evolución mundial ha llevado a esas tranformaciones tan profundas como son los flujos migratorios desproporcionados y descontrolados que acaban creando más problemas que ventajas, pero que son “lo que hay” y con lo que hay que bregar.
Las incuestionables virtudes que aportan la immigración y el multiculturalismo, quedan anuladas en parte por la dificultad -cuando no la imposibilidad- que tienen las sociedades receptoras de resolver convenientemente , en demasiado poco tiempo, un sinfín de problemas de todo tipo: alojamiento, educación, integración social, conflictos por motivos de creeencias religiosas…
Con exceso de lluvia, todos los ríos desbordan …
Pero después de tanto hablar de tierras de acogida y de la necesidad de evitar todo tipo de discriminación por razón de raza o de religión …¿con qué argumentos se pueden contener las avalanchas que no hacen sino implementar el derecho humano universal de aspirar a una vida mejor?
No he seguido lo suficientemente de cerca la campaña como para haberme enterado de qué porponen los principales candidatos para resolver la fractura social de una Francia con una parte de la población desintegrada.
Si tuviera la edad de Max Gallo igual pensaría que la imagen de intransigencia , dureza y “kärcherismo” de Sarkozy es la solución, Pero a mi edad, todavía estoy con la idea –¿debilidad , tibieza, inconsciencia?- de que la flexibilidad inteligente es más potente y más efectiva que la fuerza bruta. Pero igual eso es sólo wishfulthinking de ese que no lleva a ninguna parte.

Aún con todo, el problema de Europa es que vemos cómo desde horizontes lejanos nos cambian las reglas de juego que costaron tanto y tanto tiempo crear.
No se ha avanzado en la disminución de la cantidad de horas dedicadas al trabajo y aunque lo más terrible sea el desempleo, el empleo precario y con jornadas interminables resulta algo muy grave.
Viene primero la inquitud de encontrar trabajo para pasar inmediatamente a la inquietud de no perderlo, conviviendo siempre con la inquietud del propia trabajo.
Parejas con problemas de relación personal; cambio a peor de hábitos alimentarios; hijos sin padres con quienes hablar y convivir, estrés y depresiones …
Ni millones de máquinas, ni robots de todo tipo , ni la revolución que ha supuesto el ordenador en la sociedad occidental han conseguido hacer bajar el número de horas de trabajo en el mundo. Ahora, en un nuevo contexto, con el cambio susbtancial que ha supuesto el desarrollo de China e India a la cabeza de todos los paises asiáticos han condenado a muerte la idea de un mundo occidental, opulento, relajado y feliz.
Fin de la utopía de 30 o 35 horas de trabajo o menos, para poder disfrutar de los bienes culturales y de consumo. ¿El paraiso en la Tierra? ¡Quiá!
El rodillo chino y sus adláteres asiáticos imponen ahora al mundo la vuelta a empezar con las jornadas inacabables que hacían cantar a Brel cómo nuestros bisabuelos llegaban gastados y medio muertos a los 20 años. Y los que sobrevivían – pobres desgraciados – total les servía para que les mandaran a ir a morir en las trincheras de dos horribles guerras mundiales …
Pues me temo que algo de todo eso queda aún en pie un siglo más tarde, con todos los mutatis mutandi que se quieran. Hemos alcanzado cumbres extraordinarias total para avanzar humanamente muy poquita cosa.

Ahora la salud o la enfermedad de todo un bloque continental como nuestra Europa de los 27 y , proporcionalmente, la de cada uno de sus miembros, depende más de lo que pase en Irak o en Irán o en Corea, o de un hipotético tsunami en Japón …que no del color político del gobierno de un país.
Los despidos de trabajadores de las multinacionales se cuentan por miles y afectan a personas que viven en diversos países del mundo.
Devastadores son los efectos económicos mundiales los que provienen de una baja en la producción de petróleo (o de su incrmento o del descenso en el consumo). Devastadores los efectos sobre las pequeñas economías españolas de la quiebra de un sector immobiliario estadounidense …
Inquietante el descenso del número de abejas en Alemania … intersigno de catástrofes agrícolas importantes …Las quiebras, los tsunamis y las plagas son ahora mundiales.
Los problemas graves son los que tienen que ver con el equilibrio entre los nuevos bloques: Europa, las dos o tres Asias, Sudamèrica i Norteamérica…
y Africa del subdesarrollo y las guerras y las enfermedades endémicas!

Reconozco que, en efecto hay que actuar localmente antes de pensar en actuar globalmente, pero me parece que tenemos que tener muy claro que eso de la globalización no es una lejana abstracción sino una muy dura y presente realidad.
Y con ser muy reales y muy importantes, los árboles de las municipales, las legislativas o las presidenciales (en Francia) puede que nos tapen el bosque de la globalidad … que es lo que afecta seriamente el orden mundial de manera cada vez más patente.

Me gustaría empezar a ver cómo las potencias mundiales debaten e intentan entenderse para equilibrar el desarrollo sostenible y se hace de ello pedagogía en todos los foros sociales, y cómo los dirigentes del mundo entero se ponen de acuerdo en educar a las sociedades respectivas sobre estos problemas.
Con lo grave que son los problemas a nivel mundial, es indigno y delito de les humanidad ver como la televisión ofrece a los ciudadanos opios varios que nos mantienen en la inconsciencia y en la ignorancia de la realidad …

Me fui por los cerros de Úbeda … Vuelvo a aterrizar para añadir sólo una cosa…

Mucho de lo que afirma Max Gallo parece “involuntariamente” proyectable a la realidad española, pero, pero, pero… Seamos serios. Si todas las comparaciones son odiosas, hay algunas todavía más odiosas que otras …

Francia no tiene nada que ver con España… Sarkozy no es el conglomerado explosivo RajoyAcebesZaplana ni mucho menos. El agraviocomparativo es aún mayor si nos atrevemos a asociar la voluntad de diálogo y de pacto que representan Royal y /o Bayrou con la idea de dejación, claudicación, casi traición y hecatombe nacional, y se insinue que nuestro presidente J.L. Rodríguez Zapatero está yendo como inconscientemente por esos derroteros.

Bueno, la retórica cínica, el desparpajo demagógico, la insolencia carroñera y el gracejo esperpéntico dan mucho juego en mítines y en ruedas de prensa de campañas preelectorales y electorales, y , desgradiamente, incluso produce rédito electoral, pero son sólo eso … cinismo y demagogia, monstruos que convendría evitar porque conocemos el paño y se sabe dónde nos pueden llevar… A situaciones insondables (que dirías tu). ¿No te parece, JP?

Un abrazo.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

[@more@]



Posted in Política & Economia, Pseudoanàlisi política | Tagged , , , , , | Comentaris tancats a Max Gallo, J.P. Quiñonero, les presidencials franceses, la globalització i …

“Per un canvi d’humor” … Totalment d’acord!

Em ve de gust abans d’anar a clapar citar un punt de l’article que Miquel de Palol signa a l’Avui del 20 de març (pg. 22).

“Per un canvi d’humor”.

 (…) Posar  una música menys tràgica-i menys tímida- als projectes col·lectius de futur no equival a tancar els ull davant de la veritat o, encara pitjor, a donar arguments als enemics. Ni tampoc comporta l’estupidesa de fingir que tenim allò no que tenim, de quedar en evidència com el cornut que paga el beure. Es difícil no fer sàtira, diu Juvenal (…) però quan la sàtira s’ha tornat tan agra que ja no té efectes revulsius sinó paralitzadors, quan no contagia revolta sinó desídia, és hora d’invertir la tendència”.

Miquel… Totalment d’acord. Ens cal un canvi d’humor… i disfrutar-ne al màxim,  com a mínim fins que tornin a governar els del PP, els deus no ho vulguin i ens retardin el calze tant temps com pugui ser, mai abans del 2114!  

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

[@more@]

Posted in Humor sulfúric | Tagged | Comentaris tancats a “Per un canvi d’humor” … Totalment d’acord!

Concert de Lluís Llach.

Benvolgut Lluís,

Te’n diran tantes coses i tan immenses que no aspiro a més que a deixar
un testimoni més entre mil d’altres del meu agraiment per tota l’ emoció
que vas fer vessar ahir al vespre, des de Verges, a tota Catalunya.

La màgia de les imatges de televisó ens van mostrar metafòricament tot
un país emocionat, amb els ulls una mica plorosos de melangia i felicitat,
la plana major política del govern del país, artistes i una munió de gent anònima cantant amb tu les teves cançons, que són gairebé totes una mena d’himnes nacionals.

Veure’t tan serè i tan íntegre dalt de l’escenari, tan artista i tan planer
de principi a final del teu històric recital et va acabar de construir una merescuda llegenda de grandesa immortal.

Entre tot el que vaig sentir i el que vaig pensar durant el teu concert, hi havia
la idea que de la gravació que se’n va fer, potser no estaria malament
subtitular-la en castellà i via ABC, La Razón,  i El País, i alguns altres,
repartir-la per tota Espanya, per allò de la pedagogia que cal fer del qué és Catalunya dins l’Espanya jacobina.
Un concert com aquest té més força il·lustrativa i definitòria que cent discursos mediàtics.

Gràcies per l’emoció artística que ens vas regalar. Per les gotes de sava patriótica que vas inocular a tot un país i pel testimoni que deixes, tot un munt d’ADN viu per a les noves generacions, que tindran un referent on trobar model d’art, de compromís polític i de solidaritat. Sincerament, Lluís, felicitats.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

 D’altres punts de vista…

[@more@]

Posted in Arts & Cultures, Català & Catalunya, Celebrem-ho, Músiques | Tagged , , , , | 6 Comments

El control de la comunicació i la informació.

En pocs dies he vist com s’acumulaven tot un seguit de notícies fresques sobre el tema de la informació i la comunicació.

Per ordre d’aparició sobre la taula …

La notícia publicada per Le Figaro el dijous 18 de gener:

“L’Information, nouvel objet de recherche au CNRS”, amb l’agradable sorpresa de veure que el primer director  de l’Institut de Ciències Cognitives i de la Comunicació a França serà Dominique Wolton. Un home a qui segueixo la pista des de fa uns 20 anys, quan amb J-L- Missika van escriure La folle du logis. I sempre m’ha merescut molt de respecte.

L’ISCC:

“Cinq axes stratégiques se détachent : langage et communication ; communication politique, espace public et société ; mondialisation et diversité culturelle ; information scientifique et technique ; sciences, techniques et sociétés.!

Les scientifiques sont les premiers concernés par cette nécessité de donner un sens à la révolution des techniques de l’information en œuvre depuis plusieurs décennies et aux mutations socioculturelles qui en découlent. « Ils sont au “cœur du réacteur” en tant que principaux producteurs de connaissances, argumente Dominique Wolton. Or, aujourd’hui, toute théorie de la connaissance est inséparable d’une théorie de l’information et de la communication. »

“La problematique de l’information ne se réduit pas à la performance des outils.” (…)
“Le village global  est une réalité technique qui attend un projet politique.”

Paral·lelament, acabo de trobar-me a la pantalla la invitació de Yahoo Messenger 8.1
per intal·lar-me la nova versió, que replica al Messenger 8. de Hotmail, eines supremes de comunicació que,  juntament amb GMail GoogleTalk que ja incorpora l’eina de gravació i tramesa de missatges de veu a més del chat ;  Skype i YouTube , imparables, amen d’una  munió d’altres eines més modestes i minoritàries, però interessants, com YackPack, demostren que la comunicació i el control de la informació que li va associat, són la gran batalla de tota la galàxia Internet. Hi ha una cursa accelerada cap a la globalització definitiva de la comunicació amb la veu i la imatge.

Ara bé, per donar la raó als que sempre han dit que la informació és poder i el control de la informació i la comunicació és l’objetiu primordial dels qui detenen el poder, una petita notícia que apareix a la revista electrònica  Le Café pedagogique ens recorda que fins i tot a França [ Liberté ???, Égalité  ??? , Fraternité ???]  la llibertat no passa de ser un somni:

Un professor blogaire amenaçat amb sancions per escriure de manera crítica
contra el sistema escolar en un blog : http://www.blogprof.fr/ 

A la Une : Un prof bloggeur menacé de sanction

“C’est la fin du blog. Une procédure disciplinaire est engagée contre moi par le principal du collège. Il me reproche globalement de donner une image très négative du collège et de la façon dont il est géré.
Cette procédure pourrait déboucher sur un blâme et une mutation d’office. Je pensais être parvenu à respecter mon devoir de réserve, je pensais être honnête dans ce que je rapportais et dans la façon dont je le rapportais. Apparemment je me trompais”.

Après l’affaire Garfield, qui avait abouti à la sanction d’un
principal de collège qui évoquait sa vie professionnelle sur son
blog, l’administration a donc décidé de poursuivre un professeur de collège.

Pourtant, intitulé “La vie palpitante d’un prof en zep”, le blog en
question ne se limitait pas à décrire les problèmes de discipline
rencontrés dans un collège difficile. Il allait au–delà évoquant plus globalement le système éducatif, les ouvrages médiatiques sur l’Ecole et aussi les petits bonheurs de la journée d’un enseignant amoureux de son métier.”

 

Malament quan es censuren o ofeguen les crítiques, perquè llavors no hi ha manera d’avançar. De tot això n’haurem de seguir parlant…

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

 

[@more@]

Posted in Comunicació & Informació | Tagged , | 2 Comments

50è aniversari de l’Àngels Parés

Celebració memorable al bell mig del Parc del Garraf.

Hi havíem de ser i hi hem sigut. I pagava la pena per tot, pel tec també,
però sobre tot per l’emoció de formar part d’un grup de gent maca, gairebé
tan impagable com tu, que volien ser-hi, perquè t’ho has ben guanyat.

T’enviarem les fotos i completarem tots els àlbums, i tu ens hauràs de
recitar una mica l’Ausiàs que t’hem fet arribar.
I et farem explicar les illes gregues quan en tornis, maig enllà.

M’ha encantat sentir el que et llegia la Montse, i el que ha escrit la Marisa, i els tocs de geni de les pinzellades del Toni, fent aquell màgic retrat …
L’Acció, l’Empenta, la Iniciativa constant…

Reitero el que jo ja t’he dit. Mereixes figurar en un volum -apòcrif encara, però
tot vindrà-  que tindrà per títol  Donasses.

Gràcies per regalar-nos aquest diumenge fantàstic i voler-nos al teu costat.

Feliç primavera dels teus cinquanta anys.

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

 

 

[@more@]

Posted in Català & Catalunya, Celebrem-ho, Pseudoanàlisi cultural | Tagged , , , | Comentaris tancats a 50è aniversari de l’Àngels Parés

Modernitat vs antimodernitat. Moderns vs antimoderns. Què és tot això al segle XXI?

Del diari El Punt del divendres 2 de març, en vaig guardar un article per comentar-lo degudament quan s’escaigués. Heus aquí arribat el seu Sant Martí :

“Els antimoderns, els més moderns”.
El catedràtic francès Antoine Compagnon analitza els autors contraris a la idea de progrés”. (El Punt . Cultura – Espectacles. pg. 40)

L’article, de Valerìa Gaillard, em va interessar tant com gran ha estat la meva decepció en analitza-lo amb bona fe i ganes de teure-li suc.

D’entrada he de dir que la idea de trobar “coses en comú” entre autors tan heteròclits com Chateaubriand, Baudelaire, Proust, Breton i Barthes ja no em sembla una idea brillant … Imagino que la recerca universitària europea es pot permetre aquest luxes però em pregunto a fi de què ben bé … Posats a fer, no hagués estat malament que hagués anat fns a Montaigne pel cap baix, i fins a Houellebecq per ap d’amunt.
Això sí, si la resposta que em donen és que és per acabar descobrint que tenen en comú “pertànyer al grup dels antimoderns” , llavors ja em començo a posar una mica nerviós i emprenyat.

L’emprenyamenta puja de to quan veig que Los antimodernos (Ed. Acantilado) és justament el títol del llibre en castellà que tradueix la primera part del llibre de Compagnon., que segons l’articulista “ha tingut un gran èxit amb aquest llibre publicat a França el 2005.

I acabo amb una forta dosi de frustració quan llegeixo que “ser antimodern és, per definició, oposar-se a les idees regnants” i ens diu en valerià que
“l’autor també considera antimoderns De Chririco, TS Eliot i Ezra Pound…”.
i es deu deixar tota una munió infinita des de Villiers de l’Isle-Adam fins a Ionesco. I des de Flaubert fins a Mallarmé.

Per tot això i molt més, fer una recerca que haurà durat alguns anys, pel cap baix, amb un sou apoteòsic, per acabar descobrint que gairebé tots els autors es declarent contraris a les idees regnants, i que d’això se’n diu “antimodernisme” , i que ser antimodernista és allò que hi ha de més modern … em permet d’adjectivar-ho de patètic i ridícul, de mofa a la intel·ligència i de gairebé una estafa legal …

La meves preguntes centrals són aquestes tres:

1. Si hi ha hagut mai cap escriptor seriós al món que no hagi rebutjat les idees establertes del seu temps, quatre excepcions fetes ….

2. Si hi ha manera d’objectivar què vol dir exactament ser o sentir-se contrari a la idea de progrés.

3. Si en algun lloc al llibre s’aclareix què vol dir progrés en cada una de les èpoques …

L’article acaba amb una vàries preguntes i algunes afirmacions “etèrees”:

”Mort del progrés? Es pot parlar encara avui d’antimoderns? El seu posicionament està molt vinculat al dogma de progrés, molt malmès els darrers vint anys, sobre tot en l’àmbit tecnològic …”

Això no s’aguanta per enlloc … De quins antimoderns parla? De Baudelaire i de Proust o de Breton? I què té veure això amb els darrers vint anys o els darrers 50 anys?

S’hi inclou una afirmació triomfal :

“Hem passat a una altre fase de la modernitat”.
“Pessimistes, els antimoderns rebutgen l’optimisme dels qui creuen que el món progressa. Jutgen l’optimisme amoral perquè condueix a la passivitat”.

El catedràtic sosté que, en la manca d’obnubilació per la novetat, els antimoderns són els més moderns”.

No em puc treure del cap que tota una àmplia recerca sobre una mitja dotzena d’autors acabi sent una grandiosa digressió–boutade per no arribar no ja enlloc sinó només a ser com un pet a l’aire, un acudit de mal gust, una carallotada immensa, ridícula, una preogrullada preocupant que no se surt del cercle viciós d’un mot i el seu antònim sense explicar el sentit ni de l’un ni de l’altre.

Sembla que Antoine Compagnon ens descobreix que, com Monsieur Jourdain, tots som antimoderns sense saber-ho, i als pocs ximplets optimistes i imbècils que creuen en el progrés els podem insultar tractant-los de “moderns”.

M’hauria agradat llegir justament tot el contrari: que algú es dedicava a trobar nous termes , noves paraules o conceptes ben matisats, cada un amb tots els seus ets i uts, per tal d’aconseguir posar ordre al caos que signifiquen els termes modernitat i antimodernitat aplicats la literatura , les demés arts, la filosofia, i la psicologia o la biologia contemporànies …

Si amb 150 anys no avanceu una mica, plegueu !

Riurem molt tots plegats quan després de sentir-nos tots tan antinuclears, anem a tots manifestar-nos demanant que sisplau per favor ens posin en funcionament, a tota Europa, i com més aviat s aviat millor, uns quans centenars de centrals nuclears per evitar l’escalfament del planeta i els desatres del canvi climàtic que comporta i seguir podent-nos connectar a Internet tot pixant-nos en la idea de progrés.

Sí, veurem com els antimoderns de la generació del maig del 68 i dels principis dels 70 es moren d’atacs de cor amb el bastó a la mà, demanant als 80 anys el contrari d’allò pel qual estaven gairebé disposats a morir als 20 anys.

“Comme quoi”, els únics que sempre ho han tingut clar són Sun–Tzu, Maquiavel, Brassens i D’Ormesson, quatre antimoderns més de la llista, genialment repel·lents i d’un cinisme encantador.

Brassens quan deia que morir per les idees, d’acord, que molt bé, sí, però “de mort lenta”. Que és com dir que no cal, vaja … perquè les veritats d’avui són les mentides de demà i que no cal fer massa escarafalls per res de res.

D’Ormesson quan afirma que els tots els Sistemes tenen per destí veure’s suplantants per uns altres Sistemes tant o més fonamentats que els anteriors, que a la vegada seran inexorablement substitutis per d’altres, igualment molt fonamentats i versemblants.
I que per tant, no cal prendre’ns-en cap massa en sèrio.

Cher Antoine … Pensa-hi. Encara ets a temps de compensar l’esguerro. Comença tan aviat com puguis una altra recerca. L’única recerca vàlida acaba sent la que investigui, proclami i ensenyi a implementar les virtuds del cinisme en tots els àmbits de la vida…. Aquesta és la modernitat permanent i immutable. Més antimodern … tu meurs …

 

[@more@]

Posted in Arts & Cultures, Pseudoanàlisi cultural | Tagged , , | 1 Comment

Sospitar, desconfiar i confiar

Hola Toni,

..
Tinc prou feina per resoldre’m el meu bloc com per fer la cucut o la garsa a d’altres nius com el teu…
Darrerament vaig més que del cul i no dono per escriure amb tranquilitat i sistema.
Et felicito una vegada mes pels darrers èxits… que imagino molt importants per la confiança que et donen per anar sempre molt més enllà…

Per això, justament, aquest post on mitifiques “les sospites” em sembla que no pot quedar sense comentari… i ja m’està bé ser jo qui els enceti.
El que hi dius és molt bo però també molt punyent. Suposo que s’entén perquè ho dius, ara que potser et “surten” massa (pseudo) amics i rebs floretes a dojo…
Però com que en fas un “aforisme”,  jo m’ho prenc com una bufetada a tot i a tothom,
Com una nova capa en el teu particular quadre que “predica” el grau zero de l’amistat , i lloa la solitud i la sospita.
Jo no em puc estar de dir que “NO” és això, company, no és això… a la meva manera.
Pren-t’ho com vulguis, però sàpigues que per a mi té més d’abraçada que de cop de peu a la canya…

Penjo aquí el que penjo també a casa meva… al Dipofilo. Desconfia dels qui fan aforismes proclamant que cal malfiar-nos de tot i de tothom, perquè ens obliga a desconfiar d’ells també, abandonat-los a llur dissort sospitòsica ;-)

Desconfia de gairebé tot i de gairebé tothom. Sí, desconfia de gairebé tot, però recorda que paga la pena ser tan imperfecte com per confiar en la Veritat i el Bé; la lluita contra la Injustícia, la Tortura i el Mal en les seves mil cares.
Sí, desconfia de gairebé tothom, però confia en algú altre, per molts pocs que siguin, fins i tot amb la certesa que els amics d’avui poden ser els enemics de demà; sabent que potser algun dia ens barallarem amb els qui més estimem avui…
Conrea l’Amistat i l’Amor, tot i la certesa que l’una i l’altre ens decebran en algun punt del camí. No hi fa res… confia…
Cal confiar en alguna cosa i en algú per evitar que triomfin l’egoïsme, el nihilisme o la idea de l’absurd…

Sani 15.3.2007

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

[@more@]

Posted in Pseudopsiquiatries | Tagged | 2 Comments

Marcel Proust, Julien Gracq, Enrique Vila-Matas … i jo ;-)

A l’apartat Dietario Voluble, (El País, diumenge 4 de març 2007, pg. 40)
Enrique Vila-Matas, escriu set idees, talment set miniposts, sota el títol genèric de “El estado de las cosas “.
Em semblen totes set força interessants i ben triades, però és la número 2 la que atreu més poderosament la meva atenció.
Vila-Matas escriu que ha llegit un passatge on Julien Gracq explica la seva fascinació per un passatge de Proust on aquest descriu el passeig de Gilberte pels Camps Elisis.
I afegeix de quina manera Gracq descriu la perfecció d’aquell passatge de Proust:

“Es perfecto. No hay nada que añadir: he aquí una cuenta saldada en toda regla con la cración y Dios pagado con una moneda que tintinea con tanta solidez como una moneda de oro sobre la mesa del cajero”.

Tot això per afegir tot seguit que:

“Lo que a mi me parece que en realidad es perfecto es el comentario de Gracq”.

A mi, el que em sembla euforitzant és que un autor com EV-M parli amb aquest respecte i aquesta eufòria del fet que un escriptor quedi embadalit per la perfecció d’un tros de texte d’un altre escriptor.

No puc pas dir que el comentari de Vila-Matas sobre el comentari que fa Gracq sobre Proust sigui perfecte, però sí que puc dir que em sembla encisador. Per això em deixo caure en la temptació de continuar aquesta cadena de citacions… perquè la felicitat que Vila-Matas treu d’aquesta experiència lectora (lectívora) és contagiosa.

“Breve arrebato de alegría y de fiesta leve, gracias tan sólo a unos pocos destellos de sol y lectura. Como si hubiera iniciado una segunda vida.”

Llegir i escriure. No cal gaire més per ser feliç durant uns instants.

********************

Posted in Celebrem-ho, Lllegir i Escriure. Escriptura. | Tagged , , , , , , | 3 Comments

Collage de citations

Hi ha tot un món a crear, i no precisament surrealista, amb la conjunció d'elements escriptòrics significatius. En la seva elementalitat, el collage de citations és o pot ser una font de creació potent i vàlida.

collage d'idees 

Em ve de gust praticar-ho avui amb dos textos que tinc ara mateix a costat del teclat. 
Un és un llibre que vaig despenjar fa uns dies de la prestatgeria  i el vaig despertar del món dels adormits.

Jean Guenot. ÉCRIRE. Guide pratique de l'écrivain avec des exercices. [Publicat per] Chez Jean Guenot.  85, rue des Tennerolles 92210 Saint Cloud.

A dins hi diu : Paris 26 de febrer de 1990. Va ser pels Carnavals d'aquell any. 527 pàgines de teca fina en 30 capítols que acaben, cada un d'ells, amb tot un seguit de propostes escriptòriques, anomenades exercicis. Mai no sabrem on hagués jo pogut arribar si des del març del 90 m'hagués aplicat a fer tots els exercicis allà  proposats i me n'hagués sortit. 

 El primer capítol, titolat L'auteur et l'écrivain comença així: 

 "On commence à écrire par vanité, on continue par orgeuil ;  on arrête lorsqu'on renonce à une certaine image de soi. Tout écrivain est d'abord un auteur, avant même d'écrire ; il le reste parfois après. "(…)

Tenia pensat escriure sobre aquest llibre però amb relació als exercicies 
que proposa.

L'altre és un article de El País d'avui diumenge 4 de març.  

Avui ha tocat comprar El País i hem estat de sort perquè a dins hi hem trobat el suplement Domingo amb un llarg article de Juan Luis Cebrián sobre Gabriel García Márquez per celebrar que
el proper dimarts Gabo fa 80 anys. Ochenta años de soledad .
Un article antològic que recomano a tots els que estimen la literatura del colombià.   
De la muntanya d'informació que conté l'article, inclosa la idea de solitud, i la del paper fonamental de la seva dona, Mercedes Barcha, la Gaba,  he retingut unes frases especials de Cebrián que lligaven amb l'afirmació 
de Guenot.

Cebrián escriu:

"Un escritor es, según se mire, alguien también muy poderoso. 
No en función de la cantidad de gente que le lee, sino porque es capaz,
 como los políticos, de transformar el mundo . Y hacerlo sólo a base de adoptar un punto de vista diferente."

Se m'ha acudit lligar, "collagear" les dues citacions perquè ambues em van
produir la mateixa fiblada en llegir-les. 
Vaig pensar que casant l'una amb l'altra potser podria obtenir, per fusió més que per simple adjunció,  un nou element definitori de l'escriptor. Nova definició que hauria de servir, per la seva banda, per collagear-se amb d'altres definicions parcials fins a obtenir el retrat més acurat possible
d'aquesta quasientelèquia multifacètica que anomenem  "escriptor".

 ___________________

[@more@]

Comentaris tancats a Collage de citations

L’eclipsi i la primavern

eclipsi de llunalT’ho dic a tu. He vist la lluna plena tapar-se lentament i envermellir-se, i tornar a brillar després ja molt tard, de matinada.
Algú ens ha promès que això no tornarà a passar fins d’aquí a 29 anys. No m’he pogut estar de fer el càlcul. I m’he dit fluixet que jo ja no ho veuré, o perquè ja no hi seré o perquè no em respondrà la vista per mirar al cel de nit i veure-hi clar.
M’he consolat ben aviat dient al meu fill que s’ho apunti ben apuntat a la memòria, i que el futur eclipsi total de lluna li serveixi de record d’aquesta nit primaveral d’hivern.

Fa dos dies que han esclatat les fulles a totes les branques de l’arbre de casa, i ho fet amb la força potent i màgica de sempre. Les branques s’han vestit de color, i de promesa d’ombra. Ja ens ha arribat la primavern, aquest temps de sava anticipada, de platges que ja ens piquen l’ullet, de sol més fort del que toca encara, de natura desfermada. És la famosa primavera d’hivern de Joan Salvat Papaseit, en versos memorables, feta prosa prosaica i realitat temible, perquè gaudim amb il·lusió de bonança regalada tot sabent que això no ens sortirà pas de franc, incapaços d’albirar quines seran exactament les conseqüències nefastes que no trigaran a rosegar-nos la nostra felicitat …[@more@]

Comentaris tancats a L’eclipsi i la primavern

Educació. Reflexions

Benvolgut Ferran,
Et felicito per ser capaç de sacsejar amb els teus posts
la consciència adormida d’un munt de gent del món de l’educació a casa nostra.

No entenc com és que els teus posts no desencadenen muntanyes de reaccions. És mal síntoma de com està el pati.
Acabaves el post British Culture demanant reflexió …
La meva reflexió com veuràs, és força dura … però també força seriosa.

Abans que res, però, vaig a resoldre immediatament, per la part que em toca, el problema de la presència de l’expressió "cultura catalana" a Google, afegint dos o tres metatags a dues pàgines webs que mantinc des de fa uns anys. Espero que aviat xuclin l’actualització… Ja te’n diré alguna cosa.

Passo al meus comentaris. He de dir-te que bàsicament estic d’acord amb la majoria de les idees que hi exposes, però també crec que paga la pena matisar alguns punts.

Penso que les comparacions són navalles de doble fulla …i que sovint en fem amb elements no comparables, és a dir, fem una mica massa trampa en un camp que en deixa fer, però que fora completament rebutjat en un terreny mínimament científic.
Hi ha qui compara Finlàndia i Espanya o d’altres països escandinaus amb Catalunya, en aspectes que no es poden comparar.
I el mateix val per a escoles com les que cites , aquella Woodlands Junior School, on a la portada ja surten nens tocant el violí i uniformats com els de les escoles privades i elitistes de la zona alta de Barcelona, a la pagina d’entrada de la web …
Hi ha llocs que parlen d’excel·lència quan aquí, en més d’un cas, hem de parlar de supervivència …

Resulta que a dos centres de Vilanova i la Geltrú hi ha hagut durant més d'un mes o gairebé dos mesos (desembre finals de febrer) la manca de professors de català perquè resulta que no hi ha professors substituts que puguin ser enviats als centres per a cobrir baixes de diversos tipus …(malaltia, embaràs, etc.)

Ens acaben de comunicar fa molt poc que ha estat rebutjat la demanda d’un pla de rehabilitació integral del nostre centre i ara, en els propers anys, veurem si aproven plans parcials de rehabilitació de les instal·lacions. M’explico?

El que sí hi ha a alguns centres de la Secundària pública són professors que tenen com a feina “normal “obrir les portes als alumnes (guàrdies de pati) a la mitja hora de l’esbarjo i vigilar qui surt i qui entra, (i només una reacció airada va evitar que ens veiessim obligats a haver d'obrir i tancar els WCs dels alumnes i tot. Passa això a cap altre país de l’Europa modélica a la que hauríem dimitar?
No! Només passa allà on els directors i equips directius assumeixen el rol de gestionar els Centres com si es tractés d'una comuna "okupa" en la què entre tots ho farem tot. No com una empresa amb càrrecs i jerarquies i 
control de qualitat.  Això sí, quan interessa es compara sí que es demana als centres que funcionin com a empreses. 

La manipulació comparativa  i la demagògia retòrica és tot un art. 

Saps què passa, que la degradació de l’estatus dels professors és de tal magnitud que no m'estranyaria que a més de fer de conserge en hores d'esbarjo, i d'anar a substituir inexorablement als professors absents en hores de guàrdia, un dia d'aquest no demanessin que per “fer escola” els professors s'encarreguin també d'escombrar les classes, fregar els passadissos i anar a buidar les papereres, i si cal eixugar algun cul de nen de 12 anys, també.

En alguns casos les condicions de treball deuen dependre de la tradició del Centre i en d’altres de les direccions dels centres i del grau d’organització i de capacitat de reivindicació dels professorats dels centres, però globalment la degradació de la condició del professor és un fet alarmant. Algú disposa de les estadístiques de les baixes per enfermetats, depressions, i problemes diversos durant els darreres 10 anys, i estadísitiques serioses sobre nombres d’agressions i conflictes greus?
 
Hem posat massa èmfasi, Ferran, en el nen client del que tu parles, els drets del nen, i el dret de les famílies, i s’han eliminats totes les referències a les obligacions i als deures i s’han eliminat els referents a les sancions i les pors a les sancions que malhauradament però necessaària fan funcionar també les societats complexes on hi ha “el factor humà”, i d’aquí han sortit la majoria dels problemes que patim.
No es pot pensar que els centres escolars són prats de flors i violes … sinó un lloc on a més del que s’ensenya i com s’ensenya … hi ha tota l’olla de conflictes personals de joves preadolescents i adolescents …d’una generació poc acostumada a la disciplina i al respecte.

Es pensable o imaginable a Finlàndia o a Dinamarca el nivell d’absentisme que es pateix a l’Estat espanyol?
I com funciona a Europa el sistema del control d’assistència?
Saps que a França, des del Collège al Lycée hi ha tot una "Vie scolaire" impressionant:  un sistema administratiu que no és professorat docent que s’encarrega de gestionar–ho…
Ni a Espanya ni a Catalunya, que jo sàpiga, d’això no se n’ha parlat gaire o mai. Hi ha hagut mai un càlcul del que suposaria econòmicament intentar implementar-ho mica en mica, començant pels centres més conflictius i anar-ho extenent arreu?
Jo em pregunto sempre què estem comparant quan comparem!
I com és que massa sovint oblidem de comparar aspectes fonamentals.

Quant al tema del control de l’absentisme i de la gestió dels conflictes, em sembla que el tema de fons no és si es fa amb paperets segle XIX, PDA , càmeres o chips electrònics, sinó quines mesures s’apliquen amb posterioritat a les constatacions dels fets.
Sembla que la consigna és relativitzar el problemes, i empassar-se cadascú els seus els seus gripaus. Així està de degradada la professió d'educador. Mai no he sentit cap debat ni cap acord sobre cap mesura destinada a retornar-los, d’alguna manera, ni que fos simbòlica, la dignitat perduda …
Segurament la generalització de les TIC ens el curriculums canviarà
Fonamentalment la manera d’ensenyar dels professor i la d’aprendre dels alumnes, la motivació, la racionalitat, la implicació personal… però mentrestant …
També calen mesures per al present immediat …

El repartiment de les vacances i ritmes trimestrals és kafkià i pedagògicament nefast al meu entendre.
A un collège francès de Mérignac, ens van assegurar molt seriosament que allà no hi havia baixes per enfermetat. Mai! Ningú! O bé alguna petita excepció escadussera, etc…
L'explicació és senzilla: Tenen establerts 15 dies d'aturada per cada dos mesos i mig de feina… I això resulta terapèutic. I pedagògicament més eficaç que els sistemes espanyol i català.

Xavier Antich, en un article publicat recentment a La Vanguardia, titulat A modo de balance posa de manifest que el rosari de temes és molt ampli i que cal tractar-lo tot in extenso, i tot al mateix temps, perquè si no, el fet d’oblidar dos o tres factors claus pot invalidad completament grandiosos esforços esmerçats en reformar-ne d’altres igualment necessaris.

Xavier Antich escrivia això :

“CARRERA DOCENTE.
España vive en este aspecto un retraso secular.(…)
Existen modelos de referencia sobre los que se debe reflexionar: frente a las 6.400 horas de formación para el profesorado de Primaria en Finlandia, España apenas bordea las 2000. Frente a las 1400 que debe cumplir un profesor de secundaria, España se contenta con 130." (…)

L'article continua tractant aspectes com:
Métodos de Enseñanza
Racionalidad de los horarios
Implicación familiar
Formación de adultos
Educación infantil
Doble Red

I acaba amb ..

“HAY MÁS PROBLEMAS y con ellos más retos : el tratamiento de la diversidad, la enseñanza eficaz de las lenguas extranjeras, la integración de las nuevas tecnologías de la información en los procesos educativos, el aprendizaje de la cultura visual, la rehabilitación de la cultura del esfuerzo, la discusión a fondo de la democracia interna y participativa en los centros .
El panorama, sin ser apocalíptico, es desolador. Y sin embargo,ni las administraciones han puesto en marcha dispositivos de extrema urgencia ni ello ha provocado todavía el necesario debate social. Cuando ambas cosas sucedan, quizás sea demasiado tarde.”

Bé, crec que milers de professors signarien a sota, a costat de la signatura de l'autor …

La nostra estimada Catalunya que (el Marià també sembla que hi està d'acord) ja no és una pàtria ni pobra ni bruta però segueix sent una mica dissortada i més patètica del que caldria …

Això ! Reflexionen, i demanem que hi hagi un debat ampli i que el disseny del pla global de l’administració aconsegueixi desenvolupar equilibradament un màxim d’aspectes de l’esquema global.

[@more@]

1 Comment

Dèiem ahir (o abans d’ahir)…

Constato que han passat alguns dies, gairebé un mes (tempus fugit!) i mentre passaven els dies tenia la sensació d'haver estat assegut a la vora del riu, i els fets suraven riu avall com a cadàvers …

Riu avall les esfereïdores morts diàries a l'Iraq;  riu avall les morts 
causades per violència en l'àmbit familiar, gairebé sempre exercida
pels homes sobre les dones; la disbauxa (aliena) dels Carnavals; les sempre 
malvades estratègies del PP contra tot i contra tots, amb la finalitat de tornar a recuperar el poder per aconseguir tornar a remenar immensos fons per als seus interessos, sempre amb arguments hipòcrites fins al cinisme com ho demostra el fet de voler destruir l'Estatut actual amb artimanyes 
legals que afecten la credibilitat del Tribunal Constitucional ; el fàstic de tota una
categoria de programes de televisió, com a baròmetre del grau de malaltia
de la nostra societat ; riu avall mil i un detalls de la vida quotidiana llegida als diaris i vista a la televisió (no massa) …

Per sobre de tot plegat, la vida familiar, amb els naturals altibaixos; petites
decepcions en l'àmbit professional, per allò que no fos cas que fossim massa 
feliços, que no pot ser … ja se sap; constatació, per infinitèsima vegada 
que tot plegat és una llarga carrera de fons i que el que cal és justament 
tenir prou esquena, prou cara i prou fons per aguantar, suportar i quan calgui
pixar-se sobre la misèria ambient … i seguir, amb la certesa (certesa?, va sí, deixem-o amb la paraula "certesa") que després de la pluja sempre torna a sortir el sol.
Un mel per aquí, rebut de qui no l'esperava, un somrís per allà, un detallet gairebé insignificant que tu saps magnificar de manera gairebé reflexa; haver-me assabentat d'un munt de coses que semben interessants i que prometen
moments futurs feliços; haver descobert dues o tres peces de música fina; d'haver 
rebut dos powerpoints  suggerents; el fet d' haver acabat un altre llibre i haver-ne començat un altre; l'emoció d'haver vist a casa, comprada al top manta "La vida dels altres"  el mateix dia que m'havia adonat que als Lauren ja no la projectaven;  …  les pel·lícules que ja m'he promès regalar-me; el teatre que m'he promès anar a veure; el munt d'energia escriptòrica acumulada per seguir bloguejant aquí, allà i més enllà …
Després de donar-hi tres voltes, vaig decidir que fóra així com reprendria
el blog després d'una aturada tècnica deguda a circumstàncies diverses, en gran part per massa feina i més estrès del que caldria. Però com que en part la feina
me l'he buscada jo mateix, … no m'hauria de queixar … i molt menys encara posar cara de pena. No, en absolut…. Back in the saddle again …;-)

Vaig decidir que el post de "represa de les hostilitats" el titolaria  així: "Com dèiem ahir" o que potser hi afegiria  … "abans d'ahir", ni que no hi aportés massa res.
Així de senzilla i aixi de pocacosa és la matèria de qual estan fetes algunes de les meves il·lusions.

 

[@more@]

1 Comment