Category Archives: Pseudoanàlisi política

Política de dia de costellada i de festa de patacada

Catalunya catalana? Andalunya? Globalunya. Catalunya global.

Comentaris  al post de Toni Ibáñez a  Entrellum :   Sevillanes per Sant Jordi?

fluxes fluxes migratoris

Toni,

Per la setmana cultural de Sant Jordi nosaltres fem concurs literari en català des de fa anys, redaccions en castellà, , conferències sobre orientació professional, una sobre Escòcia en anglès,  crêpes en català, tallers de composició floral “Ikebana”,  tallers de música i un munt d’altres activitats…

 M’abstinc de valorar-ho. Només ho faré en presència del meu advocat :-) Però està bé que es faci, no?

Ara bé, tu dius “Sevillanes” !!! Sevillanes?  I perquè no, Toni? I tango, i danses xineses, equatorianes, colombianes i brasileires,  marroquines , bolivianes, rumaneses i albano-kosovars …

Es que a mi em sembla que no estem pas a Andalunya,… és que ara ja estem a Globalunya … o encara no te n’has adonat?

 Catalunya global, sí,  i  a mi no em desagrada. T’has parat a  pensar que potser tens més afinitats amb un alumne sudamericà nouvingut que amb un català català que t’insulti? O amb algún veí de l’Europa de l’Est que amb un veí d’ERC del teu  poble a qui no suportes ni pots veure ni en pintura?  … ;-)

L’altre dia et carregaves en Llach! Aquí dius que t’hagués agradat veure com es muntaven  sardanes …  però si gairebé no en fan ni a TV3!

La pregunta és:  à qui la faute ?

Perquè suposo que no deveu pas tenir prohibit per ningú muntar sardanes o karaoke en català, oi? Com és que no ho organitza ningú? Que no hi ha un departament de català? Que no hi ha catalans “a seques”, al teu institut ?

Catalunya catalana … Això és gairebé un concepte, oi?

Toni, hi ha tot un llarg assaig a escriure per descriure-ho, i filosofar-hi a sobre… Però compte, em temo que és un terreny relliscós …

Com ho defineixes?  A què ho oposes directa o indirectament? Quines persones formen la llista?  Tens idees per protegir-la? Per desenvolupar-la?

Gairebé et diria que a mi  “em fa por”  el terme perquè per alguna raó, automàticament, em sona o ressona a  “puresa de raça” i això té tot un seguit de connotacions negatives… ens agradi o no.

I no parlo del anys 30, parlo d’ara mateix.

Crec que a les Espanyes de Madrid també parlen de i somien amb una “Espanya espanyola”, no trencada pels “enemics” de l’Espanya espanyola … que -mira per on- resultem ser, entre molts d’altres altres Gallecs, Bascos i Catalans, ja només pel fet de ser-ho, de no parlar castellanoespanyol …

 A més, no era Pujol i CIU qui   durant molts anys van definir el català com la persona que vivia i treballava a Catalunya? Que ja ha caducat aquell eslògan?Per quin proposes substituir-lo?

Quan tornis a veure l’Artur Mas, comenta-li això de la “Catalunya catalana”…

Segur que t’agraeix que li ajudis a preparar una resposta acurada per quan algú li pregunti què en pensa ell d’aquest “concepte”.

I és que ha de ser força interessant saber què en pensa algú que aspira a la presidència d’una Catalunya que ja és Globalunya.

Ep, cal preguntar-ho també a  Montilla, a Carod-Rovira , a Saura i a Piqué … i , si m’apures, també  als del triunvirat: Rajoy, Acebes i Zapalana.

 Què et sembla si li enviem la pregunta a la Mònica Terribas. Ella ja sabrà què fer-ne.

[@more@]



Posted in Català & Catalunya, Pseudoanàlisi cultural, Pseudoanàlisi política, Pseudoanàlisi social | Tagged , , , | 5 Comments

València… Tan a prop i tan lluny!

Darrerament, tota una sèrie de factors convergeixen en un mateix tema: València.

El més greu, el fet que el govern valencià cometi un acte de barbàrie cultural,
eliminant la possibilitat que el senyal de TV3 arribi a la comunitat valenciana i amb ellala cultura catalana. El PP sap que TV3 és més perillosa per a la seva estratègia política que tota la oposició junta, que sembla que no fa trontollar el seu poder.
Els escarafalls justificant la mesura amb arguments de la manca de reciprocitat respecte a Canal 9 són ridículs, però la dreta anticatalana no té sentit del ridícul.
Es limita a destruir i a mentir sense posar-se nerviosa. Cinisme i impunitat. Espero que la majoria dels valencians enviïn a la oposició un govern d’eixa calanya en les properes eleccions. Difícil però no impossible. Com a mínim ho haurem de somiar, desitjar i esperar.

El més interessant, la llarga i sucosa entrevista que el suplement de l’Avui dedicava a
Martí Dominguez:  L’ Avui del dijous 15 d’abril 2007 pg. 10-11.

Tot el reportatge entrevista, de Francesc Bombí Vilaseca amb en Martí  Domínguez és antològic. No us el perdeu.

“Llegir els il·lustrats és un refugi en moments de dubte”

Martí Domínguez acaba així :

            “[Li pregunten] I des de València qualsevol gest és més difícil?

           Escriure català a València significa tenir-ho tot en contra.

Hi ha gent com Xulio Ricardo Trigo que ha vingut a Catalunya, o el més
dràstic de Toni Cucarella, que va anunciar que  deixava la literatuta…

Cucarella s’equivoca, a mi m’agrada molt el que escriu, em sembla que té froça idimàtica i estilística. has d’escriure per a la teva pròpia satisfacció, i després ensar en el lector. A València tot costa més. Cap institució valenciana de overn m’ha dit res del premi; realment vius en un exili. El meu parís ésarcelona, i per això vos necessitem tant, i necessitem que Barcelona siga un exemple”

Sincerament penso que som nosaltres qui necessitem que hi hagi gent tan
important com vosaltes que des de l’infern cultural que us fan patir  escriviu
coses tan importants i de tant gruix per a la Cultura, sense adjectius, o amb tots els adjectius que vulgueu.

En el mateix marc de  crònica de la situació a València, he llegit  al blog del Llibreter  que aquestes vacances de Pasqua ha estat a València i que ha quedat astorat per tot un munt de coses, a costat
d’altres meravelles de la capital. Ho explica en el seu post “Bon dia” , que cal llegir juntament amb tots els comentaris que hi ha anat deixant tota una sèrie de gent.

” (…) Al centre comercial El Saler miro els llibres que hi ha al Carrefour. Ni un sol llibre en català. Aquest és el pitjor diagnòstic sobre l’ús del català a València que vist mai. Amanida valenciana, paella valenciana, tot molt valencià a la platja de la Malva-rosa. La capçalera Valéncia hui ho explica tot: pren partit pel blaverisme de la manera més visible però, a l’hora d’escriure, el diari és en espanyol. Així, doncs, era això. L’endemà arribo a casa, navego per la catosfera. Invasió subtil: cada vegada és més difícil comprar llibres en català a València. Tirant al cap. Pixelades.”

 Em crida molt l’atenció aquest  crit del  “No mos fareu catalans”…
que semblen udolar alguns “antiimperialistes”  valencians.
Jo que vaig fer la mili a Manises fa uns 30 anys anys crec que en aquell lavors em vaig endur de València dues idees fonamentals :
La primera:  que efectivament  els valencians són valencians
com els catalans som catalans i els andalusos andalusos. Cada terra fa sa guerra  i allò és un altre país, per més que tots parlem la “mateixa llengua”.
No sé si  diria un gran disbarat comparant-ho mutatis mutandi amb els belgues
o els quebequesos respecte dels francesos, o els autríacs respecte els alemanys.
El francès pot ser el mateix, però el país, la cultura i el sentiment  és un altre de molt diferent. L’alemany pot ser el mateix, però el país, la cultura i el sentiment  és un altre de molt diferent.
Això em sembla que és així i no cal donar-li moltes voltes, per més que hi hagi qui al país valència  se senti més català que un català. Però això és l’excepció, tot com hi ha catalans o espanyols que es puguin sentir més francesos o anglesos que espanyols , i espanyols que se sentin més nordamericans que espanyols…

El que sí que deu ser difícil de trobar al món és exemples de genocidi lingüístic
com el que practica l’actual govern valencià contra el català i contra els valencians que estimen Catalunya. Els dirigents del  PP espanyol i del PP valencià demostren amb fets que són mala gent, i gent perillosa, enemics de qui cal defensar-se perquè realment ens agredeixen.

La segona idea que m’en vaig endur és que si ho visqués prop de Barcelona
no em faria res viure a València.  Ho pensava llavors i ho penso ara, potser perquè no visc allà. No sé si ara m’en voldria escapar, perquè
realment la situació sembla força  complicada, i el que ens n’expliquen fa feredat, però València enamora i cal pensar que la situació política pot canviar. No hi ha mal que 60 anys duri.

El més sorprenent fou rebre un missatge d’Elena Moltó, professora de la Universitat
de València. Intercanvi de  petonets virtuals per qüestió de feina sobre el francès
FLE i TIC … Una sorpresa molt agradable venint d’algú que es dedica entre d’altres coses a l’estudi de la literatura medieval.

Avui, com un regal dels déus, en Joan, la Montse i el Jan han vingut a dinar a casa i ens en han dut un munt de regals. El millor i més fantàstic ha estat per a mi …el llibre El retorn de Voltaire” !
Joan, és com si m’haguessis endevinat el pensament,
com si s’hagués fet un bisbe to sol, … Gràcies!

Martí Domínguez

Vaig sentir que de cara les noves eleccions que s’acosten, una coalició de forces
polítiques tenia alguna possibilitat de canviar el signe de govern i canviar la situació actual.  Seguirem  de prop  l’evolució  política per veure  què en surt.

Caldrà que Barcelona sigui un exemple per a no decebre esprits tan il·lustrats com el de Martí Domínguez. Felicitats i gràcies per la teva obra.

_________

 

Mar,  t’agraeixo molt el teu comentari.

[@more@]



Posted in Política & Economia, Pseudoanàlisi política | Tagged , , , | 3 Comments

Max Gallo, J.P. Quiñonero, les presidencials franceses, la globalització i …

Max Gallo, J.P. Quiñonero, les presidencials franceses, la globalització i …

Comentaris al post de JPQ al seu blog Una temporada en el Infierno

Dear JPQ,
Quiero decirte que me alegro mucho de leer tu primicia y te felicito por regalarnos esta entrevista con Max Gallo. Ya sé que según quien a eso le llama un scoop, pero a mi me gusta más inventar “*coup de journaliste”. Chapeau, maître! Espero que, a quien le corresponda, te sepa valorar ese prestigioso trabajo realizado con una persona del prestigio de Max Gallo.
Trabajo con el que, sin embargo, me siento incómodo, porque no me esperaba leer que Max Gallo, acabara apoyando a Sarkozy. Con todo ya he visto que hay otros intelectuales franceses se han subido a ese carro. Como yo a los franceses les deseo lo mejor, la verdad, me impongo NO criticar a Sarkozy, porque no se hasta qué punto cualquiera de los tres candidatos principales podría ser mejor para Francia. Ya se verá. No es “tiempo de a prioris” por muy excitante que sea la boutade de Boris Vian.

Por otra parte, la trayectoria que va de la filiación comunista en los años 50 hasta abrazar las propuestas más conservadoras 60 años más tarde, (aquí tenemos a J. Piqué que lo inventó antes y lo implementó con más rapidez) parece entrar dentro de las posibles evoluciones naturales de la especie …así que me extraño, pero menos. Con el tiempo todos pedimos más orden, más “firmeza”, más respeto a nuestra condición de personas maduras … Cuanto más envejece la población, más posibilidades para los partidos políticos conservadores. ;-)

Una anécdota personal. Mi primera salida al extranjero fue en 1971, con 19 años, a Bélgica, con un amigo, fuimos a trabajar de pinches y camareros en un YMCA de las Ardenas, Marcourt–sur-Ourte, donde pasaban sus colonias de verano grupos de jóvenes belgas.
Con nuestros pocos ahorros, además de una pequña estancia en Bruselas y en Amsterdam, me traje dos tomitos de Histoire de l’Espagne franquiste de Max Gallo. De vuelta a casa, pasé la frontera acojonado, pensando que me los iban a requisar y a lo peor que igual me iban a detener o algo así… Però no pasó nada. Fueron esos libros como como un tesoro de verdad y un trofeo que guardé celosamente durante muchos años. Le debo pues a Gallo el haberme sentido antifranquista por razones “objetivas”.
Dicho esto, a mi me cuesta un poco asistir impasible a esas cantilenas, las de allí (Francia) y las de aquí, en las que parece que está todo muy perdido …
¿Necesita Francia un salvapatrias “duro” como Sarkozy porque Ségolène o Bayrou llevarían la República a la catastrofe?
Curioso que Francia votara no a Europa pensando que así se ahorraría pagar a los vecinos y se podría salvar solita a sí misma … Craso error pensar en aislamientos.

La evolución mundial ha llevado a esas tranformaciones tan profundas como son los flujos migratorios desproporcionados y descontrolados que acaban creando más problemas que ventajas, pero que son “lo que hay” y con lo que hay que bregar.
Las incuestionables virtudes que aportan la immigración y el multiculturalismo, quedan anuladas en parte por la dificultad -cuando no la imposibilidad- que tienen las sociedades receptoras de resolver convenientemente , en demasiado poco tiempo, un sinfín de problemas de todo tipo: alojamiento, educación, integración social, conflictos por motivos de creeencias religiosas…
Con exceso de lluvia, todos los ríos desbordan …
Pero después de tanto hablar de tierras de acogida y de la necesidad de evitar todo tipo de discriminación por razón de raza o de religión …¿con qué argumentos se pueden contener las avalanchas que no hacen sino implementar el derecho humano universal de aspirar a una vida mejor?
No he seguido lo suficientemente de cerca la campaña como para haberme enterado de qué porponen los principales candidatos para resolver la fractura social de una Francia con una parte de la población desintegrada.
Si tuviera la edad de Max Gallo igual pensaría que la imagen de intransigencia , dureza y “kärcherismo” de Sarkozy es la solución, Pero a mi edad, todavía estoy con la idea –¿debilidad , tibieza, inconsciencia?- de que la flexibilidad inteligente es más potente y más efectiva que la fuerza bruta. Pero igual eso es sólo wishfulthinking de ese que no lleva a ninguna parte.

Aún con todo, el problema de Europa es que vemos cómo desde horizontes lejanos nos cambian las reglas de juego que costaron tanto y tanto tiempo crear.
No se ha avanzado en la disminución de la cantidad de horas dedicadas al trabajo y aunque lo más terrible sea el desempleo, el empleo precario y con jornadas interminables resulta algo muy grave.
Viene primero la inquitud de encontrar trabajo para pasar inmediatamente a la inquietud de no perderlo, conviviendo siempre con la inquietud del propia trabajo.
Parejas con problemas de relación personal; cambio a peor de hábitos alimentarios; hijos sin padres con quienes hablar y convivir, estrés y depresiones …
Ni millones de máquinas, ni robots de todo tipo , ni la revolución que ha supuesto el ordenador en la sociedad occidental han conseguido hacer bajar el número de horas de trabajo en el mundo. Ahora, en un nuevo contexto, con el cambio susbtancial que ha supuesto el desarrollo de China e India a la cabeza de todos los paises asiáticos han condenado a muerte la idea de un mundo occidental, opulento, relajado y feliz.
Fin de la utopía de 30 o 35 horas de trabajo o menos, para poder disfrutar de los bienes culturales y de consumo. ¿El paraiso en la Tierra? ¡Quiá!
El rodillo chino y sus adláteres asiáticos imponen ahora al mundo la vuelta a empezar con las jornadas inacabables que hacían cantar a Brel cómo nuestros bisabuelos llegaban gastados y medio muertos a los 20 años. Y los que sobrevivían – pobres desgraciados – total les servía para que les mandaran a ir a morir en las trincheras de dos horribles guerras mundiales …
Pues me temo que algo de todo eso queda aún en pie un siglo más tarde, con todos los mutatis mutandi que se quieran. Hemos alcanzado cumbres extraordinarias total para avanzar humanamente muy poquita cosa.

Ahora la salud o la enfermedad de todo un bloque continental como nuestra Europa de los 27 y , proporcionalmente, la de cada uno de sus miembros, depende más de lo que pase en Irak o en Irán o en Corea, o de un hipotético tsunami en Japón …que no del color político del gobierno de un país.
Los despidos de trabajadores de las multinacionales se cuentan por miles y afectan a personas que viven en diversos países del mundo.
Devastadores son los efectos económicos mundiales los que provienen de una baja en la producción de petróleo (o de su incrmento o del descenso en el consumo). Devastadores los efectos sobre las pequeñas economías españolas de la quiebra de un sector immobiliario estadounidense …
Inquietante el descenso del número de abejas en Alemania … intersigno de catástrofes agrícolas importantes …Las quiebras, los tsunamis y las plagas son ahora mundiales.
Los problemas graves son los que tienen que ver con el equilibrio entre los nuevos bloques: Europa, las dos o tres Asias, Sudamèrica i Norteamérica…
y Africa del subdesarrollo y las guerras y las enfermedades endémicas!

Reconozco que, en efecto hay que actuar localmente antes de pensar en actuar globalmente, pero me parece que tenemos que tener muy claro que eso de la globalización no es una lejana abstracción sino una muy dura y presente realidad.
Y con ser muy reales y muy importantes, los árboles de las municipales, las legislativas o las presidenciales (en Francia) puede que nos tapen el bosque de la globalidad … que es lo que afecta seriamente el orden mundial de manera cada vez más patente.

Me gustaría empezar a ver cómo las potencias mundiales debaten e intentan entenderse para equilibrar el desarrollo sostenible y se hace de ello pedagogía en todos los foros sociales, y cómo los dirigentes del mundo entero se ponen de acuerdo en educar a las sociedades respectivas sobre estos problemas.
Con lo grave que son los problemas a nivel mundial, es indigno y delito de les humanidad ver como la televisión ofrece a los ciudadanos opios varios que nos mantienen en la inconsciencia y en la ignorancia de la realidad …

Me fui por los cerros de Úbeda … Vuelvo a aterrizar para añadir sólo una cosa…

Mucho de lo que afirma Max Gallo parece “involuntariamente” proyectable a la realidad española, pero, pero, pero… Seamos serios. Si todas las comparaciones son odiosas, hay algunas todavía más odiosas que otras …

Francia no tiene nada que ver con España… Sarkozy no es el conglomerado explosivo RajoyAcebesZaplana ni mucho menos. El agraviocomparativo es aún mayor si nos atrevemos a asociar la voluntad de diálogo y de pacto que representan Royal y /o Bayrou con la idea de dejación, claudicación, casi traición y hecatombe nacional, y se insinue que nuestro presidente J.L. Rodríguez Zapatero está yendo como inconscientemente por esos derroteros.

Bueno, la retórica cínica, el desparpajo demagógico, la insolencia carroñera y el gracejo esperpéntico dan mucho juego en mítines y en ruedas de prensa de campañas preelectorales y electorales, y , desgradiamente, incluso produce rédito electoral, pero son sólo eso … cinismo y demagogia, monstruos que convendría evitar porque conocemos el paño y se sabe dónde nos pueden llevar… A situaciones insondables (que dirías tu). ¿No te parece, JP?

Un abrazo.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

[@more@]



Posted in Política & Economia, Pseudoanàlisi política | Tagged , , , , , | Comentaris tancats a Max Gallo, J.P. Quiñonero, les presidencials franceses, la globalització i …

Informes confidencials : mini “STASI” catalana?

Una “Mini STASI catalana” sota Pujol?

David Madí, portaveu de CDC , assisteix al programa La nit al dia de Mònica Terribas i es transforma en una mena d’Acebes. Quina vergonya i quines males vibracionsem provoca aquest mafioset manipulador de dades convicte i maquiavelós encorbatat!

Paradigma de cinisme polític em fa fàstic i vergonya descobrir que és d’aquella raçade polítics que,a la televisió,juguen ainterferir les rèpliques de l’adversari per no deixar-lo parlar i posar-lo nerviós….

Si fem un exercici d’extrapolació, aquest afer afegeix un nous perfil a Convergència i Unió. Un partit corrupte fins a límits imaginables, però sempre sorprenents.

Del centenar llarg d’informes encarregats per a la bona informació de Presidència, Madí n’ha ditdues o tres vegades “uns paperots relligats”amb un to de menyspreuestudiat que no enganyava cap telespectador… Patètic.

Amb cinisme sense fons continua justificant la“innocència” dels informesdient que estaven a la Generalitatno gens amagats… iarriba al paroxime quan, renunciant a justificar-se amb lògica, per impossible,ataca alJoan Boadaambel patetisme del“i tu també, i tu més”referint-se aalgun departament de l’Ajuntament de Barcelona …
De segur que aquests informes eren allà on els han trobatdeixats expressament com a esquer … Jo no ho dubto.

Algú va decidir això o una cosa semblant:

*“Si els deixem aquí, tard o d’hora els trobaran i el miniescàndol que muntaran farà de cotina de fum per a desviar l’atenció dels temes de corrupció realment importants … dels quals no en quedaran maini les cendres”.

Efectivament … el Tripartit  ja ha picat… en forma de diputat Joan Boada d’IC-Verds.

¡Ho van estudiar bé els responsables deConvergència!No sé a quina estrofade quin capítol del manual de Sun Tzu hi trobarem la referència, però segur que hi és.
Els de CDC i Unió, prop darrera el PP en mestratge en l’art de l’engany i la trampa, se saben de memòriaL’art de la guerra. Van pensar que el format dels informes els permetria de salvar la cara si mai, -ai ! 23 anys de govern s’acaben equiparant a l’eternitat !- havien de donar-ne comptes i eren acusats de malversadors i manipuladors i policia política tipus STASI.

Segur que en algun lloc hi ha la fitxa“Manual d’utilització” (aquesta, però, ben amagada) que diu una cosa així:

“Aquest documents NO s’han de destruir. S’han de deixar a la Generalitat fent veure que ens ho hem deixat involuntàriament. Així, en cas d’un hipotètic i improbable atac per part de qualsevol oposició podrem parlar de “paperots relligats” que eren allà a qualsevol armari iprojectarem la culpa sobre els dos o tres desgraciats habituals, els qui ho han redactat i relligat. No patiu. No en treuran res. Gent com en Saura o en Boada són passarells inofensius que no aconseguiran res de la justícia ni tampoc canviar el sentit d’un sol vot dels nostres fidels. Ho tenim tot ben estudiatm, ben lligat i al sac.“

M’agradarà saber si la classe periodística i la classe política al govern els ho perdonaran mai i deixaran al calaixtots aquests informes… o si els aixecaran i engegaran el ventilador perquè peti qui peti …

Imagino la frase en boca de Mas: “Si tu calles i tapes… jo tapo i callo i no fotem res a fer punyentes “ …a l’estil de l’amenaça que ja es va atrevir a fer en públic al Parlament, i sense despentinar-se, en Pasqual Maragall, President de la Generalitat, sobre el 3% de comissions en l’afer de la desgràcia del Carmel.

–    Crec que, com es farà amb els papers de Salamanca , valdria la pena que se’n fes una difusió exemplar per fer “pedagogia” especialment entre els homes i dones de fe cega que són els catòlics votants de Convergència i Unió, i els mostri a quins pous de misèria i puteria arriben els seus dirigents i els governs–partits amb majories absolutes que, apalancades als poder, acaben confonent la res publica amb casa seva.
Mal parits! Mal virus els agafi i se’ls endugui a l’infern.

[@more@]

Posted in Política & Economia, Pseudoanàlisi política, Tàctiques i estratègies | Tagged , , , , , , | Comentaris tancats a Informes confidencials : mini “STASI” catalana?