El sentit de la vida ?

El sentit de la vida.

Que em perdonin l’atreviment els filòsofs de veritat, però jo m’atreveixo a afirmar que el sentit de la vida, és això: el fet de sentir-se bé i amb pau amb si mateix mitjançant l’autoestima positiva. O fins i tot ho és ja el fet d’estar lluitant per aconseguir tocar amb la mà aquest objectiu, que tant costa d’atànyer  i de mantenir.
Tots patim un càstig terrible que consisteix a repetir sisíficament i babèlica totes les idees, tots els arguments. La nòria és grossa, tant grossa que ens fa oblidar que és una nòria, però és una nòria que volta i volta i no para de tombar.
Tant si és en la mateixa llengua com en llengües diferents, sempre parlem del mateix, però no ens entenem gaire. De vegades una mica, però sovint molt poc o gens,  i no per manca de ganes, sinó perquè posem l’èmfasi en metallenguatges diferents, i així la incommunicació està garantida. Des de la caverna a la teoria del caos, tot és una retòrica per donar voltes al món i per anar a parar al mateix born.
Fem sevir massa sinònims i massa perífrasis i massa hipèrboles … (jo mateix, en soc un exemple. Molta paraula per ben poc.  :-) 
Tot es resumeix a un sol tema, al tema més seriós de tots, que és el de com aconseguir ser una mica feliços i mirar que la felicitat ens duri quantes més estones,  millor.  

Sabem que el truc és aparentment senzill: cal aconseguir estar en pau amb si mateix.
D’aquí ve que voler ser el què som és no és cap futesa. És com voler fer el que es pot fer, conformar-se amb el poc o molt que hom te… i mil altres “maneres de dir ” que podríem emprar.Una d’especial  és la què associa ignorància amb felicitat o que hi veu una correlació directa.
El problema apareix quan hom està descontent amb el què s’és o amb el que es fa. Les conseqüències van des del mal humor al suicidi, passant per la depressió o la mala llet reconsagrada.
El problema pot ser exògen: quan els altres no et deixen aconseguir ser allò que tu vols ser. Però ara i aquí no parlarem pas de política ! Aquests dies hem vist com està el panorama polític a l’Estat, jo no hi aportaria res.

“Vivir se puede, però no te dejan”, repetia irònicament una amiga argentina quan se sentia putejada.
La pau interior és dramàticament injusta, perquè fins i tot els més grans fills de puta  
-la llista és llarguíssima-  la poden aconseguir sense que s’obrin els inferns.

Sortosament,  la pau interior també és meravellosament fantàstica. N’hi ha prou amb molt poca cosa perquè la gent decent –sempre en majoria- pugui gaudir-ne uns instants, ni que siguin massa curts i fugissers.

[@more@]

This entry was posted in Sense categoria. Bookmark the permalink.

2 Responses to El sentit de la vida ?

  1. TdQ says:

    Tot això que dius està bé… em sona massa, però. Jo només afegiré una cosa que cada dia em preocupa més: que molta gent no et perdona que siguis (o semblis) feliç. Aquesta genteta (infeliços) fan tot el possible per rebentar la teva felicitat. Hi ha un odi visceral a la felicitat aliena. Això és molt greu…

  2. Perejoan says:

    gràcies per dedicar-me el post, Sani. Com que aquí no tinc prou espai per respondre, et contesto al meu blog. (en-raonant amb experts)

Comments are closed.