Monthly Archives: juny 2006

Quan la mala llet ve de França a tots alcança

Així ho demostra el diari Libération , que fou un temps un diari d’esquerres, però que ara, per fer front a les despeses excessives ha acomidat el seu president històric Serge July i ara publica articles com aquest:

Llegiu l’article sencer clicant sobre l’enllaç.

Monde
L’espagnol, langue étrangère en Catalogne

La province a voté hier un renforcement de son autonomie, alors
que son gouvernement s’en prend au bilinguisme.

par François
MUSSEAU

QUOTIDIEN : lundi 19 juin 2006

Barcelone envoyé spécial

Avui ja és massa tard , demà em dedicaré a contestar algunes de les afirmacions que fa el periodista Musseau.

Sempre es poden treure les coses de pollaguera i sempre es poden carregar les tintes sobre exemples que són excepcions malhaurades.

Sobre tot, es poden dir bajanades molt grosses des de posicions preestablertes que s’entesten a veure Catalunya com un Limousin o com una Auvènia. El jacobinisme francès no té cura, ni ara ni mai.

L’analfabetisme polític pot ser molt atrevit , i molt verinós, però no deixa de ser una mena de bordada inútil. Que ho sàpigues tu Musseau i els del diari que donen el vist i plau a aquest atac a la PP . O són ells qui et paguen perquè ho escriguis així?

[@more@]



2 Comments

Connexions Espanya-França i França-Espanya

Connexions Espanya-França i França-Espanya


Alguna
de molt grossa en deu passar quan un túnel de connexió decent entre Espanya i
França no s’acaba d’inaugurar mai, es presenta tot plegat mig d’amagat, amb la
boca petita i embolcallat amb la nocturnitat i l’alevosia d’unes notícies on
falta tota mena d’explicació i d’anàlisi seriosa del perquè de tot plegat i de
qui són els responsables d’aquesta situació.

A principis de març del 2006
, els de 20 minutos hi publicaven
això:
"Túnel a punto en
Portbou.
Redaccion.

08.03.2005

El túnel
de Frare, en la N-260 entre Portbou y Colera, se dio ayer por abierto. Los
representantes políticos brindaron con cava, aunque las obras no finalizarán del
todo hasta octubre. Debe mejorar la conexión con los municipios de los
alrededores."

Al mes de juny Vilaweb publica això :

"DIVENDRES,
23/06/2006 – 06:54h
El túnel de la N-260 de Colera a
Portbou

no s’obrirà al trànsit fins la setmana vinent
La subdelegació del govern havia dit que ho faria
abans de Sant Joan

La subdelegació del govern espanyol a Girona ha ajornat
l’obertura al trànsit del túnel d’accés a Portbou per la N-260 fins la setmana
vinent, tot i que havia anunciat que ho faria abans de Sant Joan. L’obra, que va
començar a principi de 2004, ja està acabada i l’únic que manca és la connexió
de l’enllumenat de l’interior del túnel.

El Diari de Girona
:
"El túnel de Portbou
s´obrirà aquest mes
després de 30 anys de reivindicacions

C.V, PORTBOU
El túnel a la
N-260 de Portbou s´obrirà aquest mes després de més de trenta anys de
reivindicacions de millores a la carretera. Mentrestant, però, Foment va
reforçar amb més tanques els accessos per evitar que els veïns hi
circulin."

Empordà info

"PORTBOU Laura
Vilanova
23/06/2006 06:00

La subdelegació del Govern a
Girona ha tornat a retardar l’obertura al trànsit del túnel d’accés a la
població per la carretera N-260, tot i que el sotsdelegat Francesc
Francisco-Busquets havia assegurat a l’alcalde Manel Flores que s’obriria abans
de Sant Joan."

________________

A
uns centenars de kilòmetres cap a l’oest, sempre sobre el mur del Pirineus, el programa de
reinserció del l’os bru és per a alguns una decisió d’estratègia política del
govern francès
per crear una traba ecològica i psicològica definitiva que
impedeixi d’imaginar qualsevol mena d’hipotètica nova connexió sud-nord o
nord-sud durant vàries generacions.
Naturalment, de cara a la galeria es ven
amb arguments de protecció d’ espècies, però la raó de fons és económica i
geopolítica. Alta política territorial nacional.

França no ha
d’aixecar cap mur a l’alemana ni a la israeliana perquè ja té els Pirineus
aixecats.
Es tacta només d’impedir a la brava , o retrasar ad
infinitum
, qualsevol nou punt de connexió.
Els 30 anys dels túnel de
Colera en són una bona prova.
La connexió mitjançant el TGV o l’AVE, entre
Espanya i França , que han anderrerit ara com a mínim fins el 2030, en són una
altra.

Fa uns anys s’havia parlat d’un possible eix Barcelona -Toulouse
com d’una cosa ben normal i lògica, a l’altura dels nous temps del segle XXI i
de la nova Europa, però ningú no n’ha tornat a parlar més. Anar en tren de
Barcelona a Toulouse via La Tour de Querol, amb una mica de mala sort, pot ser
cosa de 24 hores, com fa 1000 anys.
I si bé és cert que mentre pel costat
català i andorrà han millorat les comunicacions un 100% i ara hi ha el túnel del
Puymorens, pel costat francès , d’Ax les Termes a Toulouse les coses estan com
sempre han estat. Un nova prova de pas barrat o semibarrat.

Jo no sento
que d’ això tan seriós en parli ningú seriosament i analítica. Segur que hi ha
experts que ens ho podrien explicar meridianament bé, amb tots mena de xifres i
estadístiques macroeconòmiques ja fetes i amb tota mena d’arguments
socio-polítics. Però s’ho tenen ben callat. Perquè ?

Demanarem al Josep
Cuní i a la Mònica Terribas que mirin si els interessa remenar l’olla per aquest
costat o si és un tema massa tèrbol i perillós que cal mantenir ben enterrat.

[@more@]



Comentaris tancats a Connexions Espanya-França i França-Espanya

Montserrat Roig

He sigut capaç de seure al sofà i quedar-m’hi per mirar el programa de TV3 Noms , dedicat avui a Montserrat Roig, una d’aquelles dones que han passat a la categoria de mite, tant per la seva vida com per la seva obra i la seva mort.

Una mort injusta als 46 ans, quan més en forma estava i més prometia poder donar.

Ho fan molt bé els de TV3 quan volen. I amb Montsrrat Roig valia pena que s’ho curressin tant com s’ho han currat.

Tot molt amb un to adequat i digne m’ha semblat. Molt bé els testimonis, motl bé el tempo del programa, molt bé les imatges…Han presentat el retrat d’una dona completa,: escriptora, guapa, intel·ligent, amiga dels seus amics, marassa, però també, sembla, compromesa i fidel a uns ideals que una vegada triats mirava de no trair. Barret, noia, ens enamores.

Montse, envia’ ns un petó des d’on siguis, encara que sigui mentida, així com nosaltres ho fem de veritat des d’aquí, prop de la mar…

TV3 a la carta

[@more@]



1 Comment

No amagar el cap sota l’ala

Chassez le naturel, il revient au galop” …
Amb la política passa exactament el mateix.

L’abstenció d’unes dècimes més del 50% en aquesta cita electoral mostra que molta gent, una de cada dues persones censades a Catalunya … passa d’allò que ell@s anomenen despectivament “la política”.

Són doncs molts, massa, el qui voldrien viure fent veure que no n’hi ha, que a ells no els afecta., que se’n poden oblidar.

“La política, ecs, quin fàstic !”“La política per als polítics”“Per mí que s’ho facin”“Jo no en vull saber res” …

I cent excuses més … a quina més patètica que l’altra, perquè la Política, la tapis com la tapis, l’amaguis com l’amaguis, l’oblidis com l’oblidis… sura, surt, retorna sempre amb més força que abans. La Política és com el llit, si no te’l fas tu mateix, … te’l faran el altres. Cal donar la cara i no amagar el cap sota l’ala.

Acabat el referèndum, ha començat ja avui mateix al vespre la campanya electoral que durarà fins la tardor. Octubre o novembre com a molt tard. Tota una llarga campanya. Sort n’hi haurà del parèntesi de l’estiu si no no ho aguantaríem…!

Els actors i les actrius estan a punt, en plena forma, i els pallassos també. El Piqué, rei de la pallassada patètica, ho fa la mar de bé. Us agradi o no, aquest noi es guanya molt bé el sou. Segur que es va fer filmar perquè li llegissin els llavis mentre deia a l’Acebes …”La gente está muy contenta porque le echamos muchos cojones” o una cosa molt semblant.

Que li ho expliquin a en Rajoy, que també va de premi extraordinari, perquè li mantinguin el caché, el càrrec i la funció que li ha estat assignada. O si no, que hi posin a en Vidal Quadras que encara és més divertit.

Tornem als llepafils que no han volgut anar a votar. Que no heu volgut votar, dieu, oi? Que no voleu política, oi? Molt bé, doncs au, ara us en faran empassar dues tasses, i de les grosses ! Eleccions generals. Tarariiiiiii!

Tornarà a sortir l’Estatut. El “i tú més”, i tota la combinatòria d’insults, de desqualificacions i les referències als sospitosos habituals …

Ara caldrà prometre ser durs, prometre fer empassar el ribot al maleït Guerra o entaforar-li’l pel cul, per haver-se mofat de tota Catalunya i de tots els catalans. Si és veritat el que assegura en Maragall, que ara s’ha acabat el victimisme, i s’ha acabat parlar del 1979, ara hauran d’inventar noves figures retòriques que ens ho facin tot més atrevit, més divertit, més contemporani, més fashion … Tot un repte. A banda de El mètode Gronhölm no trobareu cap altre espectacle que ho superi.

Però em temo que res no canviarà massa…a banda de quatre eslògans.
“Ja us ho dèiem, ja us ho dèiem, però vosaltres ni cas. Doncs aquí ho teniu !” .
I tant de bo que m’equivoqui.

Serà bonic veure actuar els grans protagonistes, ara afinats per la campanya per l’Estatut, veure com reprenen la retòrica i miren de superar-se dia a dia, entrevista a entrevista, míting a míting, sopar a sopar, foto a foto, mercat a mercat.

La política, més val que ens en fem bons amics, o bones amigues, i que comencem a aprendre a estimar-la, o com a mínim, a conviure-hi força cordialment.
Això sí, no us empenyeu a foragitar-la perquè sempre torna al galop. Aneu en compte amb les coces!

_________

El Referèndum vist per …

Le Monde

Le Temps

The Independent : Catalonian "nation" votes for more autonomy

The Guardian

The Washington Post

[@more@]

1 Comment

TV3, la teva, i les regles de “Sis a traïció”

Havent
sopat, avui dijous he tingut un premi. TV3 m’ha obsequiat amb una extraordinària
edició del programa “Sis a traïció”.

Magnífic
exemple de creativitat televisiva i
d’ensinistrament de masses.

Recordo
haver llegit a la premsa, a l’Avui o a La vanguardia , una carta al director,
fa molts mesos, just després de la primera o la segona setmana de programa, que es queixava
amargament de la perillositat i de la manca de valors que l’aital programa
vehiculava.

Opinions

Era
una carta remarcable per la seva contundència, però d’aquestes que jo en dic de
retòrica inòcua. Ara em sap greu no haver-la retallada i guardada. M’olorava
que l’hauria de citar tard o d’hora.

En el programa del dijous 8 de juny, els dos concursants que van arribar al final
van triar tots dos el fatídic “M’ho quedo tot” i van perdre els 30.000€ en joc.

Sincerament
i seriosa, proposo a les autoritats educatives del país que enregistrin aquest
programa i el difonguin urbi et orbi per totes les escoles i instituts de
Catalunya juntament amb els CDs sobre educació vial, sexual, alimentària i
d’informació sobre opcions educatives després de l’ESO i del Batxillerat. És un
tresor que cal difondre arreu.

Un
programa així val més que 1000 milions de paraules i pot estalviar de cop la
feina del professorat de filosofia, moral, religió, “alternativa”, socials , economia … i la
dels tutors…
La moma ! Un xollo bo i barat.

On
trobareu més ben explicat que cal mirar d’enganyar tothom fins al final? Que el
triomf és sempre a prop de les mans del més traïdor fill de puta? Que cal aprendre a mentir amb boca de
seda? Que cal, si cal, deixar-se treure
un ull, perquè li treguin els dos al vostre oponent?

Que en
aquell programa els dos surtissin amb el cul cagat no treu gens ni mica de raó a
la transparent moral de la faula. I el fet que semblés que s’acabava malament
és només un miratge perquè algú no s’indigni massa i pensi que els dolents han
tingut el càstig que es mereixien …

No és
això companys , no és això… Aneu errats.

El
missatge, la teràpia, l’objectiu del programa és que cal anar per la vida amb
el roc a la faixa, la mala llet sempre a punt, la mentida peparada, la traició
a mà, i el punyal a la vaina, prest a clavar-lo al pit del que es posi al davant.

En
temps de decadència de l’imperi, amb els bàrbars als límits de les fronteres
imperials, cal desingenuitzar els apocats i tontets, obrir el ulls als càndids,
Educar (sic) els pocapenes mel·liflus, injectar odi i ràbia i violència als
judeocristians de para l’altra galta quan t’hostien, i als pacifistes de torn, perillosíssims
quintacolumnistes envers el govern de l’imperi.

Ves
per on, “Sis a traició” és un complement perfecte de la filosofia de Hollywood, de la dels videojocs per a adolescents i la de la dreta d’aquest país, de Marbella a Terra Mítica.

En
comptes d’estripar-se les vestidures, els escandalitzats ciutadans faran bé de
pensar-s’ho una mica, mirar-se el programa amb bons ulls i felicitar
entusiàsticament els responsables de TV3, i direm gràcies, moltes gràcies, com cal, per educarnos a tots d’una tongada,
tot esperant que inventin d’altres sèries tant o més moralitzants que aquesta,
amb noms que imagino com “Puteja dolçament”
o “Mata’ls però no els torturis”…
Decididament tot està sempre per inventar o
reinventar.
[@more@]

2 Comments

Al juny, notes. Adéu carbasses. Això és Jauja

Dijous
va ser un dia sucós, potent, consistent. Sessions d’avaluació d’alumnes d’ESO.
Notes finals. Moments de negociació entre el jo i les seves conviccions i el jo
dels altres i les seves conviccions. Posada sobre la taula del “això és el que
hi ha”. Patetismes i no. Humor negre clar i negre atzabeja. Grans ridículs i
petites mesquindats. Fou el moment de la veritat, del balanç d’un curs que
començà el passat setembre.

Algú
ha comentat que en diversos cursos els alumnes demanen obertament que els
sets-notable d’alguns professors els converteixin en excel·lent, perquè ,
aviam, amb quin dret alguns professors els volen espatllar el currículum amb
notables de merda?

No
s’adonen els professors que ells són poca cosa més que obstacles en l’imparable
camí cap a l’èxit dels seus alumnes?

I és
que els alumnes saben molt bé que , des de fa molts i molts anys, les notes són
una abstracció, un ens molt subjectiu, discutible, elàstic i mal·leable.

En el
marasme de la Reforma, algú va decidir eliminar orwellianament els números,
entitats massa concretes, per substituir-los per paraules abstractes: MOLT DEFICIENT, INSUFICIENT ,
SUFICIENT, BÉ , NOTABLE i EXCEL·LENT.

Algú
al Ministeri de l’Heducació es va ocupar a fer desaparèixer ben aviat la nota
de MOLT DEFICIENT per considerar-la atemptatòria i discriminatòria, ofensiva i
traumatitzant per a un alumnat al qui
se li havia atorgat una CARTA de DRETS
on hi figurent TOTS els drets,
i fins i tot el dret a denunciar
i executar qualsevol professor que s’atreveixi a aixecar-li la veu i a complir
amb el seu paper d’educador responsable.

Últimament
s’ha sentit a dir, per boca d’algun
d’aquests monstres angelicals, que els professors els “fem pena”, però encara
no ens escupen massa a la cara ni ens fans mòbbing en sortir. Anirem seguint
l’evolució d’aquesta nova raça, que promet fites inimaginables.

Quan
ja es va aconseguir evitar parlar de deficiència i per tant de noció de fracàs,
i la corresponent idea de necessitat de canviar per a millorar, es va passar a
resoldre el tema de la INSUFICIÈNCIA, persistent i detectable. L’invent ha consistit a utilitzar un palabro
neològic: un verb regular del primer grup: ASTERISCQUITZAR i un símbol
simpàtic, l’asterisc.

Jo
asteriscquejo
Tu asteriscqueges
Ell i Ella, Ella i ell
asteriscquegen
Nosaltres
asteriscquem
Vosaltes
asteriscqueu

Ells i elles, Elles i ells asteriscquegen

Un
asterisc al llibre de notes equival a
dir que es tracta d’una nota de fe, una nota mística, una nota de “muero porque
no muero”. Posa que “Sí” , però “és que No”. Ara bé, no busqueu
enlloc la definició de l’expressió “asterisquitzar una nota”, perquè no la
trobareu enlloc, ni amb Google ni a la Viquipèdia. És una metàfora que l’entens
o no l’entens, però no cal que intentis racionalitzar-la. Perquè és matèria de
fe com els misteris de la santíssima trinitat.

Paral·lelament
i complementària es conjuga el verb ARRODONIR,
que té per funció d’eliminar matisos, sempre massa perillosos, per
petits que siguin. El programa
informàtic SAGA recentment creat, impedeix posar notes amb decimal, i així, a més d’impedir posar
el 0 , prohibeix els 1,5; 2,5; 3,5; 4,5; 5,5; 6,5; 6,5; 7,5; 8,5 i 9,5.

Tot
Catalunya té o 3 o 4; o 4 o 5; o 5 o 6; o 6 o7; o 7 o 8;
o 8 o 9; o 9 o 10. I notes numèriques només a la tercera
avaluació i encara gràcies.

No
pregunteu perquè! No us pregunteu
perquè ! Contesteu-vos-ho vosaltres mateixos.

Queda
encara planificar i resoldre la tercera fase,, un xic peluda: com que sempre hi
ha algun professor que s’emperra a suspendre algun alumne, es dota la junta
d’avaluació de poders extraordinris per votar el destí dels angelets. La votació majoritària pot impedir que les
forces malèfiques dels professors que suspenen se surtin amb la seva.

Sort
n’hi ha d’aquestes normes, perquè si no, ja se sap, que hi ha professors
perversos, amb bones intencions però mal informats, que aconseguirien malbaratar la carrera cap a
l’èxit de tot un reguitzell d’alumnes.

He
sentit a dir que ja hi ha en marxa la quarta fase, que sempre és la més
interessant i orwellianament
definitiva: s’imperdirà l’accés a la funció d’educador a qualsevol professor
que no signi una clàusula d’obligat compliment consistent a comprometre’s a no suspendre ningú, i a evitar pronunciar la
paraula “fracàs escolar”. Visca
l’alegria, visca la festa, visca la vida.
“Opà, Opà, Opà. Vamos aazé un corrá, con alumniyos y con alumniyas … Opá.
Opá. Opá.”

Mentre
no s’implementi la quarta fase, alguns alumnes saben que tenen tot el dret a reclamar
i gairebé a exigir sempre la nota més alta, amb tota la insolència verbal que calgui. El dret al
regateig, tan normal en les cultures del nord de l’Àfrica, és gairebé un deure
per l’alumne, que l’ha d’imposar als seus professors. Els insults i les
paraules gruixudes que se sentin són els petits danys col·laterals d’aquesta
situació perfectament regulada,
tolerada i fomentada per llei.

El
professorat entossudit a posicionar-se en la zona de l’INSUFICIENT és
degudament alliçonat per les normes complementàries que l’obliguen a posar exàmens de suficiències diverses tres
o quatre vegades l’any: en realitat, tantes com calgui fins que
s’adoni que la seva pobra, bruta, trista i dissortada obsessió examinadora i
recuperadora és inútil de tota inutilitat…
i acabi per entendre la crua realitat.

El
perfil del professor abans esmentat
acostuma a correspondre’s amb joves encara poc madurs, però val a dir però que
gent curtida en batalles també cau al mateix parany.

El
professorat amb més experiència i “know-how“ acumulat, sap que ja des del
setembre, cal arrodonir les notes a l’alça, i si pot ser una unitat sencera
millor. Tot són avantatges. Tots enganyats però contents, seguint el model de
l’ensenyament privat – en saben un niu de fer clients i mantenir-los
que va
aplicar l’invent des del primer moment de fundar l’escola confessional.

Tots
els agoreros que van anar pronosticant que això s’acabaria molt i molt malament
han fracassat en les seves profecies.

La
darrera mala notícia la va donar l’informe PISA, assenyalant que Espanya està
també a la cua de la llista; en una altra de les milers de llistes on sempre
hem estat els darrers, acompanyats per Portugal i Grècia. Periòdicament es fan
enquestes i periòdicament sortim en el mateix lloc de la cua dels rànquings, com no
podria ser d’altra manera.

Aquesta
situació s’ha anat perpetuant durant el segle XX i sembla que lluny d’enfonsar
una societat com la catalana, fa que aquesta funcioni perfectament. Segur que tard o d’hora es
descobrirà un enzim, ara desconegut,
que fa que “com pitjor va tot,
millor va la vida ”.
Fa més de 50 anys que estem a les cues de tot arreu però això no ens impedeix
de ser els més xuletes de l’aldea global.”

Que
som dels últims d’Europa? So what? Que
potser se’n van a Finlàndia els immigrants? No, es queden aquí. Aquí que és on
tenim tot el realment essencial per ser feliços. Tenim Fernando Alonso; Rafa
Nadal; el Madrid, el Barça i el Nàstic i sempre la selecció, alguns també les
seleccions catalanes encara per nèixer. Tots i totes gaudim dels beneficis de
la dieta mediterrània intel·lectual de l’ Hola, Semana, i la dels documentals Tomate, Salsa Rosa,
i Pasión de Gavilanes
Ara també els concerts del Koala!
Dona’m pa i circ, i dis-me tonto! Això és Jauja i sempre ho será!

PS

Estudiant de psicologia afirma :"La ignorància fa la felicitat"

[@more@]

2 Comments

A la mar vull tornar

plaja de vilanova vng.

A LA MAR VULL TORNAR

Tard al capvespre, de dia encara
Avui, tot sol, he baixat a la platja.

M’he banyat d’aigua clara, neta.
Encisadora, fletxada de sol i de lluna.

He somiat que em tornava mar
I nedava enmig de boscos d’algues,
L’immens temple era només per a mi.

Envoltat per testimonis màgics.

Pasífae, que d’esquena em somriu,
Les palmeres bategant ses ales.

Cel blau puntejat d’aus estranyes .

Voltors del Prat volant l’un rera l’altre.

Dibuixant, esculpint cercles lànguids.
Platja de sorra muda, temperada …
Jugant a escac i mat, des de lluny,

Amb el passant que s’hi apropa.

Allà al fons, les grues del port
fan de donjons, fortaleses
aquí ben a prop suren boies
colors verd, vermell i carbassa

Assenyalant el camí, l’entrada.
Al decorat no hi manca res:
Pescadors de canya a l’escullera.
Veles i barques a la platja.

I un paquebot a l’horitzó,
Creuant-ne d’ altres.

Aigua enllà, distants, inabastables…

Qui sap si són un miratge?

És a la mar on vull morir
per fondre’m amb ones i algues.
És a la mar on vull tornar
Desert de sol, sorra i aigua.

6.6.2006

SGR

Pasífae & Europa a la platja de Vilanova

[@more@]

1 Comment

Consolant al Llibreter

Hola
Llibreter, bon llibreter…

Feia
dies que , la veritat, no passava per
ca teva. Però cada cop que ho faig
rebo de premi una alegria.

T’escric
per a consolar-te, per dir-ho així. Som
molts, ai, els que patim la mateixa desgràcia. El meu
cas és típic i tòpic.

A punt
d’acabar la carrera em va semblar que no podria ser de cap manera que no
m’hagués llegit tot en Balzac, i me’n vaig anar a comprar les obres completes en l’edició
de Seuil , perfectament anotada, ben
relligada i ben feta. Saps on? Les vaig comprar a can Gabernet, el llibreter
de tota la vida de la Plaça de la Villa de Madrid a Barcelona, que ara liquida,
i al seu lloc potser hi posaran un altre restaurant vegetarià. Mares de
déus del pilar.

Allà
pels anys 80, vivint a Vic, vam tenir un gos, un preciós pastor alemany a qui
li vam posar el nom de Balzac. Es morí el pobre Blazac. Les obres completes
seguiren a la prestatgeria, impol·lutes. El dia a dia m’impedí d’agafar-ne més
enllà de dos volums.

Trasllat
a Vilanova. En Balzac segueix penjat allà a dalt, cada any una mica més
empolsinat, pendent de ser mudat a una biblioteca amb vidre que li impedeixi
seguir agafant pàtina.

L’altre
dia, escrivint sobre Victor Hugo, jo citava el meu gran mestre Alain Verjat,
que escriví que Balzac és cosa d’una altra galàxia i, a més, difícil d’
empassar, a no ser amb grans dosis d’autodisciplina, de cilici masoquista. Dèia
que com a mínim Hugo segueix sent actual. Ara el meu Blazac és carn de mercat
de Sant Antoni o de Bookcrossing, si
m’apures carn de prestatge d’un llibreter d’Aribau.

La
dèria per no perdre’ ns res del molt bo publicat, res de tant de llibre
imprescindible, indispensable i genial del que s’escriu i es publica a tota la
ciutat global, amén de tot el que tots bloguem –massa- a la Xarxa,
ens portaria al patiment total, a la depre permanent, a la tristor
mortal.

Mira,
no cal que filosofis gaire sobre aquest punt. Viu i deixa morir els llibres… que no et puguis llegir.

No hi
fa res si et perds un rus, un portuguès, un austriac, un danès, un colombià o
francès o un català que "caldria llegir i no perdre’s". N’hi ha prou
amb anar fent camí, amb anar fent drecera,
sense xisclar.

Ves
llegint i prou. Un llibre darrere l’altre. I escriu per comentar-los. Ja serà més del que caldria, i un regal per a nosaltres, els
teus fans gairebé incondicionals.

PS

En Bodeler del comentari sóc jo, en Sani, Llibreter. Recopio el comentari al meu
Dipofilopersiflex per anar fent “llibre”.
Una abraçada.

Ah! Sisplau, vota’m al Lletra d’enguany, que em farà gràcia si ho fas. Fes-ho per simpatia o cortesia, no cal que sigui perquè ho creus de
veritat !
Sobretot, digues-me que m’has votat, encara que sigui "mentida".

[@more@]

3 Comments

Viure per a blogar-la

El suplement Cyberpaís del
dijous 1 de juny inclou una entrevista a David Sifry,
l’amo de Technorati
i una altra a Santiago Roncagliolo, blogaire
famós

El primer diu
coses tan sucoses com: aquestes:

“Jo sóc
l’editor del segle XXI”;
”L’escriptor de blogs és cada vegada més actiu”

“Ara, a més de
llegir, la gent escriu, parla y filma. Internet ha passat de ser la biblioteca
global a ser la conversa global”

Va fundar
Technorati segons elle, perquè els cercadors tradicionals com Google no li
resolien prou bé la cerca de blogs!
S’han de tenir ben posats per esmenar la plana al Google.

El segon diu :

“El blog se ha convertido para mí en una dulce
condena.Vivo para él, leo para él, veo películas para él. El blog
és vivir para contarla.”, pastixant així el títol de l’obra del colombià
més cèlebre, Gabriel García Márquez,
àlies Gabo, que va escriure “Vivir para
contarla”.


M’agrada aquesta imatge excessiva del
“viure per a explicar-ho” que reflexa una vegada més l’obsessió per escriure,
la necessitat de dir-nos, d’explicar-nos, de projectar-nos, de justificar-nos,
d’afirmar-nos, petita vanitat, sublim fotesa.


Santiago sembla donar al raó al Toni quan afirma que el blog està desplaçant al
gos en la categoria de les millors amistats de l’home.

El fet que allò ho
llegís a l’apartat Cyberpaís, que vol ser un suplement tecnològic, em va fer
pensar que es creava una diferenciació forçada, innecessària, de pura inèrcia. Aquelles informacions haurien pogut figurar pefectament en l’apartat cultural, al costat
de les novetats literàries, al costat mateix de poesia o novel·la.

Internet ja no és només
tecnologia sinó literatura. Cada blog és un petit poema en prosa.
Qui destriarà el gra de la
palla d’aquest immens magma parauler?
D’això no se n’encarregaran
ni els premis ni potser tampoc les malfiables estadístiques dels comptadors electrònics.

Ho dirà el temps, ho dirà la història. La petita història. Ho dirà la gent que ho llegirà d’aquí a una generació, -això si per aquell llavors … encara llegeixen!
Versió contemporània d’ una
vella dita
, que ara resa així :
“deixeu-los viure tots, els déus reconeixeran els seus”.
[@more@]

1 Comment

El Premi Lletra de setembre adjudicat ja de bon estiu?

EL
PREMI DE SETEMBRE
ADJUDICAT JA DE BON ESTIU?

Assaig de càntic per al Lletra …

Ho diu Toni i és profecia.
És quan perdo que hi veig clar,

Però
"Posa-t’hi fulles", ta tia !
Encara
que perdi he de lluitar

Per
vèncer i venjar ma melangia.
Quina
trampoia que ens fan?
Com
votar mil vegades
Potinejant pulcrament les IPés?

És
quan voto que hi veig clar
No hi
ha res tan "chic" com perdre
Entre
blogs que treuen fum
Als
vorals dels Entrellum
I les
Plaguetes excessives
Vessar de literatures enceses
Dels
blogs més emotius
Bressol de Mots, sublims foteses.

Xupant càmera entre dos monstres.
D'esquerra a dreta i de dalt a baix :Biel Mesquida Sani Girona i Toni Ibáñez.
Sant Cugat. Novembre 2005.
Fotògrafa: Catherine Blanch
@SGR

Així
que ja ho he de tenir clar?
Seré
l’últim de la fila?
Ho he d’assumir sense piular?
Acotar
el cap i fer que sí?
M’ho
prendré amb filosofia…
I amb
dues tasses de til·la
Però no penso plorar.
Ca, no pas. Sublimaré l’agonia…

Ja
vindrà el meu l’endemà
Serà
segur, ben aviat, un bon dia
Si la
profecia es compleix
-El
que diu el Toni va a Missa-
Voldrà
dir que amics no tinc
Tan
nombrosos com caldria
Que
m’hi vaig posar un pèl tard
Quan
ells ja tot lligat ho tenien.


Els
del Vidre
, bona gent,
Per no
patir més penúries.
Guanyaran el manà dels déus.
Dos
mil euros, mil dos cents?
Donen
per munts de farres i orgies

Maleïda ma dissort. Oh distòpia!
Aquest
és el destí que m’espera
Si tot
ja està dat i beneït?

Emprenyat
com una mona!
Què hi
farem si això és així!
Anirem
tanmateix a Girona
Sempiternament joiosa
A
gaudir del gran festí
Durarà de la vesprada al matí
Till
you drop de Poesia
De
Lletra i literatura en prosa.


El que cal és ser feliç, somriure
Abans la Terra no es fongui.
O així m’ho sembla a mi
Quan no dormo per escriure.

SGR

[@more@]

8 Comments