Monthly Archives: Juliol 2005

Cap risc ser poeta?

Al blog del Llibreter, el poeta o la poetessa Dafnis, sigui qui sigui, escriví :

Anar de poeta
Fer de poeta
Esser poeta
Tot plegat
No té cap risc.

Quan els soldats de les paraules
Perden el combat dels dies
Neix una flor de plàstic
A l’algar de l’entrecuix.

I jo li contesto …

Macos els versos, macos, Dafnis… Ho reconec.
Però vols dir que això li ho pots dir al Biel?

Mira, els teus retrets m’inspiren, Dafnis…
I et dedico tot això, valgui el que valgui… que pel que dius, valdrà molt poc, encenalls de plàstic … ;-)

El risc de ser poeta
Vols una poesia compromesa
Que faci nèixer poncelles de debò
Res de plàstic ni cartró
Em vols soldat agressiu
Que desperti les consciències?
Que inciti a la revolta, a l’acció
Que no té cap risc ser poeta?

Posa´t dempeus, oh fill d’Hermes
E
m tindràs al teu costat
Amb tot de destrals de paraules
La ploma serà el meu punxó
I mil metàfores mes dagues
Cada vers flexta enverinada
Com una dent d’escurçó

Junts tu i jo serem temibles
Podrem, com Adrià, arrasar-ho tot
Perquè tot torni a renèixer
Vencerem el combat dels dies
Farem poncelles de debò
Res de plàstic ni cartró
Ets prou valent, t’hi atreveixes?

Sols hi ha un risc per als poetes
Que no els llegeixi
Que no els escolti
Ni no els entengui ningú
Ni tan sols un altre poeta
Ni …Oh Dafnis, Dafnis!
Que no els entengui ni tu!

_________________________________

[Aquesta és la versió definitiva, sense faltes d’ortografia, espero !!!
Vegeu la primera versió aquí i, si en sou capaços, resseguiu-ne l’evolució o bé imagineu-vos-la fins aquesta d’ara mateix.
21/7/2005

Història d’uns retocs si no "anunciats"… necessaris:
Dafnis, que no Dafne. L’analfabetisme mitològic porta a fer grans cagades ;-)
Adrià, en català, no Hadrià com Hadrien. Sani ! Saaaaani !!!!
Escurçó… Jo pensava en fibló d’escorpí. Dent d’escurçó o fibló d’escorpí. Però fan més por les mossegades, oi? :-))
Doncs hi posarem escurçó.

En plural a l’estrofa final, és així com més m’agrada. El problema, "el risc" .. no és el d’un poeta només, sinó el de tots els poetes. Plural…

Voilà. That’s it … Aquí us ho deixo … a tots els qui ho podeu entendre … més o menys o poc o molt.
Si us agrada bon profit. I si no … Deixeu-ho córrer.
Encenalls de plàstic… Palabres … res més que palabres d’estiu.

[@more@]

2 Comments

Iraq i el “paraiso terrenal”

Terra Internacional: 19-07-2005

Desde marzo de 2003 "Cerca de 25.000 civiles han muerto ya en Irak desde la invasión de EEUU.

Cerca de veinticinco mil civiles han muerto víctimas de la violencia en Irak desde el comienzo de la invasión liderada por Estados Unidos en marzo de 2003, se afirma hoy en un estudio de ‘Iraq Body Count’ y ‘Oxford Research Group’."

Aquí hi va l’article sencer, però al bell mig de l’article hi ha penjada aquesta digressió:

“Irak

¿Es el violento Irak un país inculto y atrasado? Nada de eso. El territorio iraquí es considerado cuna de las civilizaciones porque allí estuvieron asentadas las culturas sumeria, babilonia, asiria y persa, hasta que entraron los árabes casi a la vez que en España. Después formó parte del Imperio Otomano y más tarde colonia británica hasta la independencia en 1932.

Donde ahora hay bombas, muerte y destrucción hace tiempo se inventaron la escritura, el sistema matemático, la legislación, la división del círculo en 360º, los códigos de navegación geográfica, etc. Bañado por los ríos Tigris y Éufrates, por algún paraje de Irak habrían disfrutado Adán y Eva del paraíso terrenal.

Fernando Gª Romanillos

Ja ho veieu. Tot anava bé fins que al Fernando se li ha anat “ la olla” i se li ha escapat la vena carpetovetònicocatolicocatequista de la confèrencia episcopal i ens ha engaltat que Adan i Eva i la serp , i les tres pometes té el pomer, i el Deu de Gavà, suposo … corrien per allà … Verge Maria ora pro nobis!
Ressucita Buñuel!

Que se n’ha de ser de ser burro per escriure aquesta “paràbola” (?) al mig d’un article seriós que reproduiex les dades de la guerra a l’Irak!
Amb aquesta mena de periodistes anem apanyats !

Eh, Garcia Romanillos! Contesta ! Que te has fumado algun porrillo? O que te has bebido una doble de Anís del Mono?Com diria Juan de Mairena: Que me traigan unas orejas de burro para Fernandito!

[@more@]

Comentaris tancats a Iraq i el “paraiso terrenal”

Memòries d’Adrià. Disciplina augusta

Crec que era al blog del Llibreter però no n’estic segur. Parlàvem de Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar. Jo vaig dir que el tenia en català, en l’edició de l’editorial Laia i traduida per Jaume Creus. Recentment, remenant llibres em va sortir també l’edició francesa de Folio en un dels prestatges de la biblioteca de l’estudi, en una segona fila on no havia d’estar col·locat ;-)

No em vaig poder estar d’agafar-los els dos i de clavar-hi una ullada comparativa. I vaig llegint … alternant amb d’altres lectures. Tot el capítol Tellus stabilita és impressionant. Disciplina augusta, també !

M’ha sorprés l’erudició que mostra l’autora. Devia ser una feina titànica. No m’estranya que en diverses fases fos l’obra de tota una vida, que ho anés deixant i recuperant fins a decidir que s’hi posava d’una vegada per totes. La seva biografia – la seva obra, vull dir, vaja- em deixa garratibat. Per a mi ha sigut tota una experiència llegir-ne bons trossos amb l’ordinador engegat al davant i amb el google a punt de cerca.

Marguerite Yourcenar. Memòries d’Adrià . Disciplina augusta (pg. 250-251)

  • “Tres mesos més tard, un fred matí de febrer (…) vaig assistir a l’assalt que precedí per unes hores la capitulacíó de Bethar; vaig veure sortir un per un tots els defensors de la fortalesa, macilents, descarnats, esgarrfosos, i tanamateix bell com ho és tot allò que és indomable. (…)

  • Una inscripció col·locada en el lloc on era Jerusalem prohibia als Jueus, sota pena de mort, d’instal·lar-se novament en aquella muntanya d’enderrocs; reproduia mot per mot la frase inscrita antigament en el portal del Temple que prohibia l’entrada als incircumcisos. Un dia a l’any, el 9 del mes d’Ab, els jueus tenen el dret de venir a plorar davant d’un mur en ruïnes. (…)

  • La Judea fou esborrada del mapa i prengué per ordre meva el nom de Palestina. Durant aquells quatre anys de guerra, cinquanta fortaleses i més de nou-centes ciutats i pobles havien estat saquejades i anorreades; l’enemic havia perdut prop de sis-cents mil homes; els combats, les febres endèmiques ens n’havien arrabasat prop de noranta mil. La reconstrucció del país seguí immediatament les devastacions de la guerra; Èlia Capitolina fou aixecada altre cop, per bé que a una escal més modesta; sempre cal recomençar.
    (…)

Bethar? Una cerca a Google dona una pàgina de la Jewish Virtual Library:

“When Hadrian first became the Roman emperor in 118 C.E., he was sympathetic to the Jews. He allowed them to return to Jerusalem and granted permission for the rebuilding of their Holy Temple.
(…)

The Jews organized guerilla forces and, in 123 C.E., began launching surprise attacks against the Romans. From that point on, life only got worse for the Jews. Hadrian brought an extra army legion, the "Sixth Ferrata," into Judea to deal with the terrorism. (…)

The final battle of the war took place in Bethar, Bar-Kokhba’s headquarters, which housed both the Sanhedrin (Jewish High Court) and the home of the Nasi (leader). (…)
In 135 C.E., Hadrian’s army besieged Bethar and on the 9th of Av, the Jewish fast day commemorating the destruction of the first and second Holy Temples, the walls of Bethar fell. After a fierce battle, every Jew in Bethar was killed.

Jerusalem was turned into a pagan city called Aelia Capitolina and the Jews were forbidden to live there. They were permitted to enter only on the 9th of Av to mourn their losses in the revolt. Hadrian changed the country’s name from Judea to Syria Palestina.”
(…)

Aquí hi hauria un llarg comentari per fer. Jo m’assabento ara i aquí que Adrià, després de ser-ne un protector va acabar ser un exterminador de jueus. Que Jerusalem fos arrasada i tranformada en Èlia Capitolina; que els jueus hi tinguessin prohibida l’entrada i només els fos permès d’anar a plorar 1 dia a l’any al mur de les lamentacions; que fos en aquesta època que Judea es va començar a anomenar Palestina…

I és ben curiós observar els sorprenents tombs que dóna la Història!

The Jews organized guerilla forces and, in 123 C.E., began launching surprise attacks against the Romans. From that point on, life only got worse for the Jews. Hadrian brought an extra army legion, the "Sixth Ferrata," into Judea to deal with the terrorism. (sic)

Així, cap al 120 DJ els Romans eren el invasors, i els invadits, els jueus, que eren els terroristes organitzats en guerrilla que lluitaven contra el’invasor per alliberar la seva terra!

Quan es resolgui el conflicte entre israelians i palestins penso celebrar-ho durant un mes sencer amb festa grossa cada dia. Ho veuré mai?

He trobat una sèrie de pàgines web que m’ajuden a entendre millor l’obra: On és cada referència geogràfica, qui era qui… Un plaer per a mi. Mireu si hi ha res que us interessi.

Ancient Greece : http://www.crystalinks.com/greece.html
Ancient Rome : http://www.crystalinks.com/rome.html
Mapes de Grècia : http://www.culture.gr/2/21/toc/cult_map.htmlMapes de l’Imperi Romà: http://intranet.dalton.org/groups/Rome/RMap.htmlQui era qui a Roma : http://en.wikipedia.org/wiki/List_of_ancient_Romans

Em pregunto com s’ho va fer la Yourcenar per reunir una informació tan ingent sobre l’època d’Adrià i com s’ho va poder fer per treballar-ho i novel·lar-ho en una època en que no hi havia ni tans sols ordinadors! O va ser justament perquè no hi havia Internet que ho va aconseguir ? ;-))

"Sempre cal recomençar! " Pot ser un bon lema de capçalera.

M’ha encantat llegir aquest passatge perquè em sembla antològic: conté una metàfora de la vida i la mort i el quan creus que ja s’acaba, torna a començar … Es d’un cinisme encantador. Adrià ho explica amb la natural fredor de qui s’ho mira des de Palau -ara diríem Downing Street, Pentàgon o Casa Blanca – llocs des d’on els morts es compten per centenars de milers i els pobles, després d’arrasats es reconstrueixen i endavant … que i aquí no ha passat res …!!!

[@more@]

Comentaris tancats a Memòries d’Adrià. Disciplina augusta

(…) Queda prohibida la seva divulgació, còpia o distribució (…)

Capítol 1

Avui dilluns 18 de juliol he rebut un missatge del Teatre Principal de Vilanova. Deia això:

EL DOCUMENTAL DEL MES

Dimecres, 20 de juliol a les 20h

Teatre Principal

Rbla. Principal, 4

08800 Vilanova i la Geltrú

+ una foto

THE SWENKAS

(VOS català)Preu: 2 €

——————————————————————————–

Aquest correu electrònic, així com qualsevol fitxer annex, pot contenir informació classificada o confidencial. Queda prohibida la seva divulgació, còpia o distribució a persones diferents del seu destinatari sense l’autorització de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Si vostè ha rebut aquest correu electrònic per error, si us plau notifiqui-ho immediatament al remitent reenviant-lo.

____________

Aquest afegitó no el soporto… em posa nerviós i és per culpa d’aquesta reple·lència que va passar tot això que segueix…

Capítol 2

Els contesto amb un missatge que diu això:

Gràcies per la informació, però m’agradaria saber quina llei local o estatutària permet de prohibir la divulgació d’informació enviada per una entitat pública a un ciutadà lliure.

És la segona vegada que demano aquesta informació. A la primera vegada no he rebut cap resposta.

Qui contesta ?

Gràcies
Sadurní Girona
______________________


I al cap d’unes hores rebo això… Increïble però cert. Justament un 18 de juliol!

Teatre Principal wrote:

Benvolgut Sr. Girona,
Ens adrecem a vostè per disculpar-nos per les molèsties ocasionades degut a l’enviament de correus electrònics a la seva bústia i per informar-li que, a partir d’avui, queda eliminat de la nostra base de dades i, en un futur, no rebrà més e-mails procedents del Teatre Principal.
Salutacions cordials,

Teatre Principal
Rambla Principal, 4
08800 – Vilanova i la Geltrú

Hòstia. Un 18 de juliol. Franco va morir al 1975. I ara estem al 2005. Han passat 30 anys però aquí encara queda algun/a falangista i alguna cosa pitjor…
Això no quedarà així :

Capítol 3

Jo els contesto això:

Molt bé…
Jo no he demanat que m’esborressiu de la base de dades.

El to del teu missatge, covardet/a, demostra que en comptes de contestar prefereixes "castigar " al qui pregunta. Esborrant-lo de la base de dades !
Això només passa quan un es creu impune.
Deus oblidar que ets un funcionari o funcionària públic i estàs al servi dels ciutadans.
Però vaja ja m’assabentaré qui és el responsable concret, la persona que s’amaga darrera d’aquesta xuleria covarda.

I et recordo que tot això no contesta encara la pregunta que us feia.
Prohibir la transmissió d’informació pública a ciutadans lliures
deu estar regulat en algun lloc, o no? És legal o ilegal?

Esperaré resposta a aquest missatge abans de prendre jo també les meves mesures.

Sadurní Girona
____________


Fins aquí aquesta situació desagradable… Que jo no havia buscat!
Jo preguntava només sobre la legalitat d’una prohibició que afecta la llibertat d’expressió i de comunicació. Ja ho havia fet feia una o dues setmanes i no havia obtingut cap resposta.

I ara estic esperant la resposta abans d’anar a demanar una entevista amb el regidor de Cultura de l’Ajuntament.

"Queda eliminat de la nostra base de dades" … diuen !!!

A sí? Doncs molt bé.
Això no s’acabarà així… Ja veurem qui té raó. Ja ens veurem les cares.

______________

Capítol 4 i últim -espero-

Tarda del dilluns 18 de juliol. Obro el correu una altra vegada i trobo aquest missatge:

Benvolgut Sr. Girona,
Primer de tot m’agradaria dir-li que la meva intenció no era en cap moment la d’ofendre’l.
Realment sóc una funcionària que treballa al servei dels ciutadans i em sap molt de greu que l’hagi semblat que la meva actuació no anava encaminada en aquesta direcció.
En un primer moment he cregut que en el seu e-mail demanava donar-se de baixa de la nostra base de dades, on es troben tots els ciutadans que volen rebre regularment la programació del Teatre Principal.
Després he comprés que la seva consulta es referia al text que apareix com a defecte en tots els e-mails que s’envien des de l’Ajuntament:

——————————————————————————–

Aquest correu electrònic, així com qualsevol fitxer annex, pot contenir informació classificada o confidencial. Queda prohibida la seva divulgació, còpia o distribució a persones diferents del seu destinatari sense l’autorització de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Si vostè ha rebut aquest correu electrònic per error, si us plau notifiqui-ho immediatament al remitent reenviant-lo.

——————————————————————————–

La informació promocional que enviem des del Teatre Principal no s’ha d’incloure dins d’aquesta prohibició a l’hora de la seva divulgació, ja que és una informació d’accés públic totalment, i el text en qüestió fa referència a informació confidencial o classificada que enviem a persones en concret, és a dir, a títol individual, per garantir la seva confidencialitat.
Torno a demanar-li disculpes pel malentès i li proporciono la meva identitat perquè vegi que la meva resposta no anava carregada de cap
mala intenció.
Resto a la seva disposició per qualsevol aclariment.
Salutacions,
Nom de la persona que envia el missatge
Departament de Cultura
Ajuntament de Vilanova i la Geltrú
Tel. 93 814 00 00 – Fax 93 814 06 70

_________

Havent rebut aquesta resposta, bé, m’ho prenc com una disculpa, admeto que es pugui haver tractat d’un malentès, encara que em costa d’empassar-m’ho, tot sigui dit, però bé, m’ho "crec", i dóno aquesta batalleta per mig acabada.
S’acabarà del tot si, cas que m’hagin "eliminat" de la BD del Teatre Principal, m’hi tornen a inscriure i rebo normalment la informació com abans.

_____

Capítol 5. Dimarts 19 de juliol 2005

Hola XXXXXXX,

D’entrada vull dir-te -em permeto tutejar-te ben educadament- que accepto les teves disculpes perquè realment em vaig sentir agredit i amenaçat .

A tot arreu del món hi ha allò que es diu donar-se de baixa d’una subscripció i enlloc del meu missatge no ho deia… Ni tan sols ho insinuava. Quedava moltt clar que jo només feia una pregunta que esperava una respsosta. La resposta concreta segeuix sense arribar.
Ningú no contesta la meva pregunta.

***Questió que espera resposta: En el teu missatge, enlloc no he llegit que l’ execució de la meva eliminació
de la base de dades no serà aplicada o bé que, si he estat eliminat, tornaré a figurar-hi.
M’agradaria rebre aquesta confirmació per donar aquesta batalla per acabada.
Jo per la meva banda m’encarregaré de parlar o comunicar-me amb alguna alta autoritat de l’Ajuntament
per saber per quina raó els missatges de l’Ajuntament han de contenir, per defecte,
un missatge de prohibició
ridícul i insultant per inútil i inapropiat.
Potser el nou Senyor Alcalde , com a antic responsable de la regidoria de Cultura ens ho podrà explicar perquè ho entenguem.

E·speraré la teva resposta a la meva qüestió ***.

Ben cordialment
Sani Girona
________________

Al cap d’una estona, potser una mitja hora, rebo resposta:

Benvolgut Sr. Girona,
Confirmem la seva reincorporació a la nostra base de dades. Continuarà rebent informació de les activitats programades al Teatre Principal.
Rebi una cordial salutació i gràcies per acceptar les meves disculpes.
Nom de la persona que m’escriu
Departament de Cultura

Ajuntament de Vilanova i la Geltrú
Tel. 93 814 00 00 – Fax 93 814 06 70

_______________

Entre aquesta senyora i jo, el problema està resolt.
I més val que hagi sigut així.

Tal com he escrit… em queda una feina a fer. I la faré :

M’encarregaré de parlar o comunicar-me amb alguna alta autoritat de l’Ajuntament per saber per quina raó els missatges de l’Ajuntament han de contenir, per defecte, un missatge de prohibició ridícul i insultant per inútil i inapropiat.
Amb la llibertat d’expressió no s’hi juga.

________

Desembre de 2005 :
Conte contat, però no s’ha acabat

[@more@]

1 Comment

Cinema. Tercera Identitat. A Different Loyalty

Ahir vam anar al cinema. Als Lauren de Vilanova.
El papa va a veure “Tercera identitad”, títol i pel·li en castellà, és clar. Però ahir o abans d’ahir vaig sentir dir per la ràdio que hi ha la voluntat del Govern de la Generalitat de doblar la majoria de pel·lícules per al format DVD. Si es du a terme, això serà un gran pas a la història de la normalització del català a Catalunya.
La la resta de la família va a una altra sala, a veure : “Los 4 fantásticos: la Masa, la antorcha humana i no sé quins dos més”

De “Tercera identitad” no n’havia llegit res, cap crítica. Hi entrava verge del tot, sense prejudicis, i amb tota la il·lusió de deixar-me seduir per una pel·lícula…que no fos ni d’aventurés ni d’herois de ficció.

Sense ser cap meravella, – em va semblar una còpia una mica tocada-… la pel·li em va agradar. Em va recordar El factor humà de Graham Green . I el detall de la foto del cim Ararat feta des del cantó rus, em va recordar haver-ho llegit en una novel·la o de Green o a una d’en Le Carré. M’apunto que ho hauré de buscar i trobar.

Tornant cap a casa em deia, miraràs a Internet aviam quines crítiques en fan, serà curiós llegir-ho. Però abans escriuré al blog això, que a mi m’ha agradat, diguin el que diguin els crítics.

Vaig fer una googlada : "A Different Loyalty" + review i això em va dornar Résultats 1 – 10 sur un total d’environ 824 .

El primer resultat que apareix a la llista és The New York Times > Movies > A DIFFERENT LOYALTY > Review, Cast …

Primera patada al mig dels pebrots: No hi ha cap crítica i només hi ha un resum decevedor. Com a resum de l’argument ho trobo francament indecent, però vaja. Contra opinions… opinions.

  • PLOT DESCRIPTION
  • The Marek Kanievska thriller A Different Loyalty stars Rupert Everett and Sharon Stone as war reporters who come across each other’s path while they are both on assignment in Beirut. When Everett‘s character goes missing, Stone‘s character begins an investigation on her own. She soon realizes that he may have known much more about international politics than he was letting on. Can she rescue him before any number of governments can put a stop to her quest? ~ Perry Seibert, All Movie Guide

El tercer resultat de la cerca, DVD Verdict Review – A Different Loyalty , en fa una crítica demolidora en format sentència de jutjat:

The Evidence
Where to begin? Okay, so A Different Loyalty is allegedly based on the true story of a wife who had no idea the man she married was a spy for the Soviet Union. I’ll go along with it, but I can’t imagine the true story was this boring.

The film opens with a completely unnecessary prologue set in London in 1951 and then jumps to 1963 Beirut. That’s where we meet Sally (Sharon Stone, Catwoman), a married artist, and Leo (Rupert Everett, The Next Best Thing), a correspondent for a British newspaper who’s not really a correspondent for a British newspaper. Despite the fact that there’s absolutely no sexual chemistry between them, they quickly start getting it on (even going so far as to have one of those standing up movie quickies in front of a flock of bewildered sheep)

  • Sally then divorces her husband, who doesn’t seem to give a damn about his wife’s affair with his old friend. Next thing you know, Sally and Leo are married and living with their three kids—one from her previous marriage and two Leo had tucked away somewhere (I don’t know if Leo had them in a previous relationship, adopted them, or bought them from gypsies, as the movie makes no mention of the children’s origins). Well, some time goes by, and Leo up and vanishes. More time goes by before some guys from MI-6 show up and tell Sally her husband is spying for the commies. Stone eventually travels to Moscow to see Leo, but only after she has sent his kids off to a boarding school and her daughter to New York. She then spends the rest of the movie traveling between New York, London, and Moscow, trying to take care of her children and trying to get Leo to return home. Exciting, huh?

Realment. Aquella escena de sexe és una mica Buñueliana, allà amb el ramat d’ovelles i la Sally agafada al ferro de la porta … però vaja … potser el director ho va incloure com a part imperativa del guió per fer “Beirut” a principis dels 60 o més probablement per cobrir la quota de pit i cul que cada pel·li ha de tenir.

La frase final sobra. L’obra és la que és … Per a pel·lícules excitants.. aneu a veure Batman Beguins o La Guerra del Móns

La llista de retrets gruixuts és llarguísima!

As I mentioned earlier,

1. there’s absolutely no chemistry between Everett and Stone, so there seems to be no reason for her to ditch her husband and start shacking up with a spy. This in turn pretty much negates anything that comes after, because there’s no reason to believe Sally would start globetrotting in an attempt to get Leo to return to his family. Director Manek Kanievska (Less Than Zero) takes a very pedestrian approach to the material, so the actual espionage elements in the film don’t work, either. If you’ve seen one guy in a bowler hat standing outside someone’s window while pretending to read a newspaper or one shadowy figure lurking in a tunnel, you’ve seen them all (where’s Carol Reed when you need him?).

2. Despite the film’s relatively short running time, it feels padded (of course, this could be due in some part to the glacial pacing); how many scenes of Stone landing in Moscow on a foggy night do we need? The script, which was written by co-star Jim Piddock (you might remember him as the South African Consulate worker Danny Glover refers to as a "dumb son of a bitch" in Lethal Weapon 2, or from his work in Best in Show), comes across as the work of someone who knows which scenes are normally found in this type of film but doesn’t understand anything about creating well-defined characters or realistic dialogue. (You should hear Stone argue about the evils of Communism or her ex-husband talk about how he wishes he could find someone to desire as much as she desires Everett; on second thought, you probably shouldn’t.)

3. There’s no real flow or progression to the story; somebody forget about the how and the why of the whole thing.

4. Aquí es carrega a Sharon Stone de dalt a baix:

There’s not much to be said about the acting. I can’t imagine why you’d cast Stone as a ’60s housewife, and I guess she doesn’t know why she’s in the film, either. She’s not even trying here. I get the feeling she thought dying her hair brown (or red—it keeps changing) would be enough to bring gravity and force to her character. Everett comes off better, especially when he doesn’t have to share the screen with Stone, but you’d think by now he’d have learned to stay away from blondes who are past their prime.

5. Anacronismes i cagades : aquí sembla que no hi ha res a dir. barret per l’ull clínic, senyor crític.

Because the film is set in the past, I just had to look for anachronisms, and I found a few. I could be wrong, but I don’t think there was a Gap in Beirut in 1963, but that certainly appears to be where Stone’s character was buying her clothes. You also get a couple of obvious shots of modern day London, New York, and Moscow (cars are usually a dead giveaway). My favorite mistake comes when Stone makes her first trip to New York to visit her daughter. We see her plane coming in to land, and she’s flying on a Lockheed L-1011. Thing is, that particular plane didn’t go into service until 1968. It gets better—when the plane lands, it’s somehow morphed into a Boeing 737 (guess nobody noticed the third engine had mysteriously vanished), another plane that didn’t go into commercial use until 1968. (I was wondering when having a retired airline mechanic for a father would pay off.)

The Verdict : Oh, yeah, it’s guilty.

A mi, malgrat tot, el veredicte de culpabilitat no em convenç. Pero ja sabem que Dura lex , sed lex ;-) Aquí almenys les crítiques estan totalment fonamentades!

Hi ha més crítiques per llegir. Ara ja m’han excitat la curiositat i vull legir-ne més i més … No n’hi haurà cap que li trobi alguna cosa positiva, que em refermi en el meu gust?

Els de KDHX Film Review – June 2005 Video Releases. Reviewed by Mark Glass s’ho poleixen en quatre ratlles… I ho maten en dues paraules : la pel·lícula "falls flat". Voleu dir?

  • Despite the star power of Sharon Stone and Rupert Everett, in a fact-based tale of Cold-War espionage and romance, A Different Loyalty falls flat.” He’s a British journalist who used to be a spy, but may have been a double-agent for the Russians. She’s another correspondent who falls for him, only to learn later that he really was working for the Commies, and has fled to Russia. Globe-hopping through their ups and downs adds more to the film’s look than to its soul.

A Videostorechekf hi ha una altra crítica que m’ha deixat “tieso”:

That wasn’t exactly what I expected.

  • A Different Loyalty, a fifteen million dollar movie starring Sharon Stone and Rupert Everett, skipped the theaters in just about every part of the world. Especially in the wake of Catwoman’s unsuccessful run despite her prominent appearances in the previews, it’s no big surprise that A Different Loyalty went direct-to-video in the states as well. Sharon Stone hasn’t been a draw in years. Hell, it’s arguable that aside from Basic Instict, she never was. And with her reputation opening films not exactly golden, A Different Loyalty was clearly not the movie to reenergize her career.
  • Picking up A Different Loyalty, Lions Gate didn’t even feel confident enough in Stone to just include her and Everett on the cover. They added helicopters and an explosion to the box art’s background, and even with that, the movie only grossed $.33 million in its first two weeks on the rental charts. Compare that to Bad Trip, which nearly made that in its first week despite a complete lack of bankable stars.
  • And the movie, well, lets just say that there aren’t any explosions to be seen. That’s not necessarily a bad thing for some movies, but God damn could A Different Loyalty really use an explosion or two.
  • Partially based on a true story that is way too long to detail, A Different Loyalty tells the mid-20th century tale of a woman who leaves her journalist husband to pursue other avenues with a sexy freelancer by the name of Leo Cauffield (Everett). Raising children together, everything seems peachy until Leo just plain never returns home one night. Already distraught, it doesn’t help matters when Sally Tyler (Stone) is told that he is a notorious KGB spy. Finding it hard to believe, Sally tries to track down her husband, but on her trail are a variety of secret service men who want to bring Leo to justice. Realizing that this isn’t the life she wants to live, Sally must track Leo down and give him an ultimatum; her tits or the communists.
  • And yes, that’s actually what happens. Sure, it’s put a bit more eloquently, but that’s the literal meaning of all that goes down.
  • It’s pretty mundane at points, and never really hits a level of intrigue, but its beautifully filmed and well acted, which counts for something.

Per Toutatis ! Primer ha dit que no hi ha acció, que no hi ha explosions de bombes… Curiosa manera de fer crítiques de pel·lícules, oi? Ja m’agradaria saber l’edat d’aquest crític… Tot quedaria més clar.

Però hi afegeix una frase terrible : “her tits or the communists “ ! Una frase com aquesta invalida definitivament tota la possible credibilitat d’ un crític de cinema, i em reafirma en la idea que la crítica bona, quan hom ja té una determinada edat, és que que una persona mitjanament intel·ligent pot fer ella mateixa després de llegir el llibre, veure la pel·lícula, visitar una exposició, escoltar una conferència … No cal confiar en absolut en l’opinió de xixarel·los, la majoria dels quals encara estan per culturitzar una mica.

El balanç és negatiu per a les meves expectatives. Les crítiques sobre la pel·lícula -almenys les que he llegit- van de mitja merda a fracàs total. No m’ho esperava pas. Què hi farem !
“E pur si muove” ;-) …
Com és que a mi, pobre de mi, la pel·lícula em va agradar tal com me la van oferir
No es pas cap obra mestra però tampoc una pel·lícula dolenta a matar. No veig perquè tants escarafalls!

Un diumenge de juliol al vespre , feia una temperatura exterior de 29 graus exterior, quan vam arribar, però a la sala 3 s’estava més que fresquet i només érem unes 12 persones.

En acabar la pel·lícula vaig sortir al passadís just un minut abans que comencés a sortir tota una riuada de gent de la sala 1 on havien projectat “Los 4 magníficos”… Malgrat l’hora tardana es veien tot de cares somrients. … Una d’elles era la del meu fill.

Així és la vida …[@more@]

Comentaris tancats a Cinema. Tercera Identitat. A Different Loyalty

ABC toca fons …

Mireu si poden arribar a ser desgraciats els responsables del diari ABC que ara 14/7/2005 han posat una enquesta en línia on pregunten -agafeu-vos fort-

¿Cómo definirías a Cataluña en el Estatuto?

I ofereix dues alternatives perquè els lectors triïn i "votin"

1. Una nación

2. Una región de España

Aquesta és la gran enquesta d’un diari estatal. Deu ser que ja ha arribat l’estiu i aquesta calanya de periodistes no tenen res més interessant a imaginar. Quina púrria ! Em fan més pena i fàstic que altra cosa.

[@more@]

2 Comments

COM s’han de fer els deures?

En Ferran Ruiz frtarrago@gmail.com,
al post titolat La imatge gran escriu …

  • (…) “En definitiva, aquest món tant dinàmic exigeix replantejar-se la visió de les coses, portar a terme canvis i reorganitzacions, generar noves destreses i maneres alternatives de practicar les professions, realitzar grans esforços creatius i cooperatius, potenciar al màxim les tecnologies i la creació de coneixement, desenvolupar i aplicar noves formes de lideratge (el gran absent del sistema educatiu) i, sobretot, posar en joc, a tots els nivells, moltes ganes de saber, de disfrutar amb el que es fa, d’aprendre i de ser útil. Això val tant per les empreses com per les institucions i els sistemes educatius. El segle XXI serà dels que facin aquests “deures”. Els altres no es podran ni pagar les pensions.”

    Això em sembla extraordinàriament interessant i motivador perquè anima a imaginar quins tipus de canvis considera cadascú necessaris i prioritaris i també anima a dir què està cadascú disposat a aportar en aquesta tasca de renovar el nostre entorn per a sobreviure als nous reptes plantejats per l’economia globalitzada.

Jo aquí proposo només dues coses que em semblen fonamentals. Deixo al vostre criteri decidir si ho són o no.

1. Al meu entendre, una de les xacres més terribles que va aportar l’aplicació de la reforma educativa basada en la filosofia de Coll i els seus adlàters va ser la idea que calia agrupar els alumnes de manera indiscriminada, amb el pretexte que fer-ho per nivells d’habilitats i de coneixements era marginar i discriminar negativament.

Quedava en mans dels professors apanyar-se-les per poder fer qualsevol cosa per entretenir el grup. Aquesta idea hauria hagut d’estar tipificada com a delicte greu. I condemnar i punir en consequència .
Aquella idea nefasta va precisament provocar la discriminació negativa de centenars de milers d’alumnes a qui es va impedir que es desenvolupessin normalment pel fet de veure’s obligats a educar-se amb alumnes boicotejadors de les tasques educatives.

Es va discriminar negativament durant anys i anys centenars de milers d’alumnes obligant-los a seure i escalfar cadires i perdre el temps miserablement, amargant-los i amargant els seus companys, fent emmalaltir milers de professors que van patir depressions en diversos graus.

Des de sempre, i per tot arreu, en tots els àmbits de la vida s’ha anat demostrant de les mil maneres possibles que només es pot avançar per mitjà d’un cert tipus d’homogeneitat i que no es pot confondre solidaritat, diversitat, amb agrupar els adolescents indiscriminadament. Això només ha portat al "parking" i al "entreteniment".

És per això que espero encara que es faci justícia pels “crims contra l’educació” perpetrats per una corrua de persones que mai no van reconèixer que van enfonsar l’educació i perjudicar seriosament tota una generació d’adolescents catalans.

Vegeu què en diuen algunes persones d’aquesta situació:

A.Sáez. Tutores al borde de un ataque de ESO

Francisco Rodríguez Adrados: Informe PISA
Bru de Sala : La letra con esfuerzo entra
Salvador Cardús: Aprendre a aprendre .. què

Salvador cardús . Més sobre aprendre i saber
Pere Rovira : Contents i analfabets (No trobo el text)

Xavier Sala i Martín: Un mar de mediocridad…
Oriol Pi de Cabanyes: Educar no es entretener 26/6/05

Sindicat SPS: Selecció d’artciles d’opinió

Sindicats AMES I ASPEPC 1* | 2*

Afegiu idees i articles a la llista, no etiqueu inútilment les persones. Llegiu què diuen i mireu si tenen raó o no… Si creieu que no, digueu-ho ben fort per escrit . Això sí, envieu-ne còpia a la Conselleria d’Educació i als qui van fer i desfer l’educació durant els 23 anys de Convergència !

Ben seriosament: proposo, demano, suggereixo, reclamo i exigeixo a les més altes autoritats de l’educació d’aquest país que en l’aplicació del replantejament de

  • (…)
    “la visió de les coses, portar a terme canvis i reorganitzacions, generar noves destreses i maneres alternatives de practicar les professions, realitzar grans esforços creatius i cooperatius (…)”

dels que parla en Ferran Ruiz al seu post … s’estableixi la necessitat sine qua non- d’organitzar els grups escolars aplicant paràmetres diferents als que s’han anat aplicant fins ara.

Idealment, estaria bé que cada centre creés també un espai d’innovació, però això és somniar truites. Això ja se sap que s’acaba amb un argument definitiu: no hi ha més recursos i aquest són més aviat escassos. I així no hi ha canvi ni millora susbtancial possible. Aquí sempre deixarem que “inventin els altres”.

Sobre tot cal que es condemni a l’infern de les mentides i les fal·làcies la idea que associa la homogeneitat i la homogeneïtzació a la de discriminació negativa. Aquesta falsetat ja ha fet prou mal, ja ha impedit el progrés de l’educació a casa nostra i és hora de fer-la desapareìxer per sempre més.

Es justament al revés, al meu parer, cal promoure la homogeneitat i homogeneïtzació com a elements bàsics sobre els quals poder organitzar uns aprenentages motivadors per a tots i cadascun dels diferents grups que es crein. El sentit de la responsabilititat, de la solidaritat i el seny del professorat són els factors que impediran la discriminació.
Però no serà possible organitzar cap ensenyament o aprenentatge vàlid si no està basat en la raó i la lògica més estrictes.

Cal canviar el sistema d’avaluació i atorgar entre el 80 i el 90% de la nota al treball i a l’actitud i només un 20 o un 10% de la nota als examens trimestrals.
Aquest canvi fóra copernicà: implicaria això sí, una reducció horària del treball dels professors a les classes per dedicar-les al seguiment personalitzat dels alumnes. I aquests no es podrien escapar de treballar
responsablement cada dia de cada dia.

Quin país, quin govern tindrà el valor de canviar-ho, això?

Si no ho tinc mal entès, a Dinamarca, els professors de llengües tenen una reducció de 3 hores de classe, en el benentès que ells aquestes 3 hores -i segur que moltes més-, les destinen a les correccions de l’expressió escrita dels adolescents danesos…

Això és prendre’s l’educació seriosament… Potser el que és una rucada és voler comparar Holanda o els països escandinaus amb Catalunya.

I sobre tot, que no ens confonguin. Deixem-ho clar: nosaltres estem per una escola pública que atengui la diversitat de manera exemplar i que inclogui els alumnes discapacitats. Però també una escola pública que imparteixi una educació Secundària de qualitat. I això vol dir atendre també la diversitat dels bon estudiants. Cal evitar de totes totes que els millors cervells i les millors voluntats d’aprendre no es malbaratin miserablement per manca de la necessària atenció i dels recursos necessaris: organització curricular i recursos humans que els obliden completament.

Dels milers de “petits grups” que s’han creat per a atendre la diversitat, quants n’hi ha destinats per als millors alumnes en les diferents àrees? N’hi ha almenys un a tota Catalunya? On són? Qi se n’ocupa?

D’això no sen parla mai seriosament més d’uns segons, el temps que es tarda en fer un sonriure displicent, una ganyota d’incredulitat o un “està ben boig, aquest pirat”

2. Ben seriosament, proposo, demano, suggereixo, reclamo i exigeixo a les més altes autoritats de l’educació d’aquest país que encetin un altre Pacte Nacional per a l’Educació, per tal que els temes educatius siguin un temes permanentment oberts a la reflexió i la participació de tota la ciutadania.

Això només serà possible quan s’hagin desempallegat de la ideologia nefasta d’especialistes (?) com en Terricabras que, amb el pretext de modernitat i d’eficiència, proposen un model educatiu basat en l’arbitrarietat i pretenen substituir una administració poc eficient per una administració nepotística.. Suggereixen que el professorat porti tatuat al front un certificat de bona conducta, de “moralitat reconeguda”: una cosa que només en Franco, en els pitjors moments de la potsguerra, es va atrevir a exigir al professorat.

Per a mi, l’informe Terricabras és un document a guardar en un calaix i llençar la clau.

Cal tornar a començar i fer-ho creient ***realment*** en les aportacions del professorat , i establir el compromís d’aplicar experimentalment i progressiva les propostes que siguin majoritàriament reconegudes com a vàlides per part de tot el professorat.

Si això no ho fa un govern d’esquerres, qui ho farà? Creieu imaginable que ho implementi mai de la vida un govern de dretes?

[@more@]

1 Comment

Enèsima desconnexió del servidor Lamevaweb.info

I com ens agradaria que algú ens expliqués què va passar ! Per què vau desconnectar o se us va desconnectar ! … Set i fam de saber !

Però aquest cop també em quedaré sense saber-ho
i m’hi hauré de posar fulles si em pica o si em cou…
Car com que és un servei gratuit … "Què collons s’han cregut . No, no cal donar explicacions a la "gleva" … Oi ?

Tot sigui per millorar el control (?) , i/o el servei, tot sigui pel nostre bé… i per obligar-nos a descansar el diumenge …
En comptes de queixar-nos -ep, sobre tot que ningú no es queixi, eh ? – el que hem de fer és dir-vos : "Sou encantadors !" i "
Gràcies lamevaweb.info "
Bé doncs jo ara ja us ho he dit.
Au, fins el dia de la propera desconnexió :-)

[@more@]

Comentaris tancats a Enèsima desconnexió del servidor Lamevaweb.info

Compte amb l’enemic

Copyright Times on line

Es fa difícil dir coses assenyades quan, a cop calent, notes la ràbia i a la impotència per dins. En aquest cas del 7J, com ja va passar amb l’ 11M o amb l’ 11S – i esperem que la llista de sigles simbòliques no s’allargui massa més- el primer que penso és la capacitat infinita de fer mal que té la intel·ligència posada al servei del mal.

Els morts esquarterats per aquest terrorisme fonamentalista canvien els paràmetres de la nostra ètica i ens exigeixen una altra retòrica per a descriure’ls i per explicar el fàstic, la ràbia i l’odi que ens provoquen… I les ganes d’esclafar als qui en són responsables: tots els seus cervells i tots els seus executors.

Però sembla que estem condemnats a empassar-nos les ràbies i els odis i a conviure els ells eternament. Els que ens han provocat els criminals de la dictadura a Xile, de l’Argentina, de l’ex-Iugoslàvia, a tants països d’Africa i d’Àsia. Els criminals americans a l’Amèrica Central. Arreu del món. Ara Bin Laden o qui sigui i … ves a saber quants centenars o milers de suicides en potència …

Podem ser comprensius i generosos i civilitzats mentre tractem amb persones civilitzades. Però quan esclata una guerra, quan al davant tens algú que t’amenaça amb bombes i amb terror no hi ha “bons modos” que valguin.

Tornarem a parlar i a negociar quan se signi la pau … quan sigui temps de negociació. Ara no és el cas. Ara és temps de guerra. Cal no oblidar-ho.

Sé que hi ha un greu perill que és confondre’ns d’enemic… Però encara n’hi ha un de més greu que aquell: pensar que no tenim enemic. Relativitzar-ho massa. Aquest fóra el primer pas per a ser vençuts irremisiblement. A la guerra com a la guerra, o dispares tu o disparen ells. Cal triar i no pensar-s’ho massa. Mentre t’ho penses … ja fas tard.

"We are all Londoners today"

[@more@]

Comentaris tancats a Compte amb l’enemic

2012: Jocs Olímpics a Londres

Avui hem sabut –oficialment- que els Jocs Olímpics se’n van a Londres.

A pilota passada és fàcil d’analitzar la lògica de les coses.

La lògica de les coses diu que no hi gaires lleis que regeixin el món … Però són molt clares. La llei suprema és que “la raó del més fort sempre és la millor” la que sempre s’imposa. L’altra és la llei de Murphy…

La conjunció d’aquestes dues lleis simples i universals permeten explicar-ho tot i gairebé endevinar com aniran les coses. Cal ser lògic, no romàntic.

Els Jocs Olímpics, més que esport -o abans que esport- són un immens negoci.

Adjudicar l’organització d’una Olimpiada és un regal de molts milers de milions d’euros que, lògicament no es dóna a qualsevol país “pardillo”. Molt menys encara a traidors a l’Imperi com França o a traidorets de segona fila a l’Imperi com Espanya, que retiren les tropes allà on haurien d’estar pringant com els soldats de l’Imperi.

L’Imperi és Imperi perquè decideix què es fa, quan i de quina manera i decideix si es queda o si se’n va, i o justifica si vol, i si no vol, no ho fa. Això és la definició d’ Imperi, si no, fóra una altra cosa … La raó del més fort sempre és “la millor”.

Els jocs, l’Imperi els concedeix doncs a la pèrfida Albió -fidel com una mare o com una dona-. Cal premiar els amics i castigar els enemics, per donar exemple i escarmentar les colònies i les tribus bàrbares de la pèrifèria. Elemental … tot molt elemental.

Això jo sabia Sun Tzu al segle Vè abans de Crist i segurament ja ho sabien Gallardon i Zapatero, i Chirac i Blair abans d’anar a Singapur.
Però és clar s’ha de fer teatre perquè hi ha una galeria de molts milions de persones que necessiten teatre i gesticulació. Sobre tot pa, però també circ, molt de circ i si pot ser circ de qualitat, millor encara. Així ha estat.

Les fotos de tristesa, decepció d’uns quants d’aquí i d’allà només són teatre i circ del bo, o bé estultícia crasa, no falla.

Analitzant les fets a pilota passada podem aprendre alguna cosa, no massa. Es corfima allò que ja intuien tots els qui es basaven en la lògica política: la llei del més fort i la llei de Murphy.
Els que es basaven en desitjos, o creien en l’atzar –o el pitjor de tot: confiaven en la intercessió de Sant Joan Pau II o la Providència – per pensar que guanyaria Madrid o París, aquests, pobrets ingenus, ara estan condemnats a plorar i gemegar. Ploreu tontets, que és bo pels pulmons, ja se us passarà.

Una llàstima immensa que els jocs no hagin estat per a Madrid, perquè potser haguessin sigut una eina important per a aconseguir negociar amb més elements la fi del terrorisme i convertir aquest país en un país encara més just, més civilitzat i més feliç. Esperem, romàntics com som, que el mateix somni es faci realitat també encara que no hi hagi Jocs Olímpics a Madrid.

[@more@]

Comentaris tancats a 2012: Jocs Olímpics a Londres

Oasi? Quin oasi?

(???!!!!)

Per si algú encara no s’ha assabentat que hi ha més marro i més merda de la que sembla, potser que anem llegint -encara que costi empassar-s’ho- què es cou a Libertad digital.
A l’édició d’avui diumenge 3 de juliol…, hi he llegit un article de l’inefable Federico Jiménez Losantos on ell insulta tots els responsables del Govern de la Generalitat titllant-los de terroristes.
Aquest home és un mestre en l’art de desbarrar, insultar i ofendre.
Los terroristas con los que ya ha pactado Zapatero

Heus aquí un tros de l’article per si us fa venir ganes de llegir-lo sencer:

  • (…) " Desde Bargalló en la Generalidad al amanuense de Puigcercós en el subvencionado “Avui”, todos esos terroristas que nunca se han arrepentido de serlo y que sólo han cambiado por conveniencia las pistolas por los discursos, anuncian su voluntad de retomar el chantaje, el secuestro o el crimen contra cualquiera que se atreva a llevarles la contraria. Pero no es Cuní el que sirve a diario en TV3 el linchamiento contra los medios de comunicación no nacionalistas, sino su jefe, el ex ministro socialista (sector negocios) Joan Majó. No es Bargalló quien sugiere a los firmantes de este manifiesto que repetirán los atentados contra los que firmaron otro anterior sino Maragall, que asume y respalda esa amenaza. No es Puigcercós el que insulta desde el Parlamento nacional a todos los españoles, sino Zapatero, que ya ha pactado con estos terroristas, el que lo respalda, puesto que ni critica los insultos ni persigue las amenazas de muerte. " (…)

Hi ha força més salsa encara: als articles següents, tots força impagables…

L’opinió Bitácora : La esencia del nacionalismo catalán
Juan-Carlos Girauta: Tics totalitarios
José García Domínguez: Si mi pluma valiese tu pistola
L’article : QUERELLA DE BOADELLA, ESPADA Y AZÚA CONTRA MALLÓ Y EL AVUI

L’article de Malló sembla que sí que trepitja una ratlla que no s’ha de trepitjar per molta retòrica agressiva que es gasti. No podem estar-hi d’acord.
No m’agradaria llegir el mateix en la ploma del Federico Jiménez.

Però em temo que el Federico trepitja la ratlla cada dia de cada dia. I molts d’altres també.

Oasi? Qui va parlar d’oasi? Crec que podem estar contents que això passi ara a l’estiu perquè en una altra època podria ser perillós.

[@more@]

Comentaris tancats a Oasi? Quin oasi?

Llei sobre les parelles gais i lesbianes.

foto Copyright de la Vanguardia

La importància de la llei sobre les parelles gais i lesbianes és que el canvi social que suposa ja no té marxa enrere. Ja mai més la societat no serà com abans. Ara és i serà més lliure i és més justa.

Cau així una altra paret mestra del poder de l’eterna església apostòlico-vaticana repressora i de les comparses conservadores que pul·lulen al seu voltant. Llàstima que encara els en quedin dretes moltes més.
La dreta conservadora, la Conferència episcopal i el Vaticà estan condemnats a fer el paper de babarotes i de pallassos ploraners, figures patètiques intentant contenir un tsunami social que no s’atura i no té aturador.

Per a ells s’ensorra el món, perquè queden sense arguments vàlids. No es poden enfrontar a la força immensa de democràcia amb caretes hipòcrites, estampetes, rosaris i crits d’”anireu a l’infern”. És patètic veure allà als líders de la conferència episcopal, amb sotana i coll blanc, representant el paper penós d’abanderats d’una moral basada en la idea de pecat i de repressió. Desgraciats!

Entereu-vos-en d’una vegada: s’ha acabat el segle XIV, el XV, el XVI, el XVII, el XVIII, el XIX i el XX!

La Família no necessita embaucadors com vosaltres i es defensarà perfectament tota sola com passa a totes les selves del món.

Ho decidirà la societat civil, no cap societat confessional, gossada de repressors i torquermades de totes les calanyes…

Podriu-vos pensant que tot és pecat i consoleu-vos imaginat que vosaltres tindreu el premi a l’altra vida, pujant al cel, paradís artificial, i fent-hi un vermut etern amb tots els sants i els Esperiths Sanths.

[@more@]

Comentaris tancats a Llei sobre les parelles gais i lesbianes.

Canvi de govern a Galícia. Felicitats!

No puc fer-hi més. Em fa content que hi hagi hagut aquest canvi i que acomiadin Fraga.
Ho hauran de fer molt malament per no millorar el país, que ara tindrà una oportunitat històrica per a desfer-se per sempre més de caciquismes anquilosats i funcionar molt més democràticament en tots els àmbits.

La renovació del govern serà una font de renovació per tot un país. M’alegra imaginar-m’ho així i per això felicito tots els gallecs d’allà i tot els gallecs repartits pel poblet global.

Felicitats especials a tota la gent de la creativa iniciativa "Hai que botarlos" per haver aconseguit els seus fins. Justifiquen sobradament els mitjans esmerçats.

[@more@]

2 Comments