Monthly Archives: octubre 2006

L’Amor segons el Julian Barnes de l’any 1989

Julian Barnes comença el seu mig capítol de la seva History of the World in Ten1/2 Chapters descrivint la seva dona al llit , adormida; i quan l’acaba el capítol, vint i una pàgines més enllà, ella encara dorm i ell es posa al llit esperant que li vingui la son.

El capítol começa així:

"Our nights are different. She falls asleep like some yielding to the gentle tug of a warm tide, and floats with confidence till morning. I fall asleep more grudgingly, thashing at the waves , either reluctant to let a good day depart or still bitching about a bad one"

I acaba així :

"We must believe in it or we are lost. We may not obtain it, or we may obtain it and find it renders us unhappy; we must still believe in it (..) just as we must believe in free will and objective truth. And when love fails, we should blame the histoiry of the world. (…)
She gives a gentler, lesser sigh. I sense the map of her body beside me in the dark. I turn on my side, make a parallel zigzag, and wait for sleep. "

Sembla un exemple típic i clàssic de bucle narratiu ben tancat..
però hi ha un "però". Aquest embolcall embolica un potipoti
considerable, fet d’exemples i comentaris heteròclits enganxats els uns
amb els altres.

La crítica que li feia Steven Wu sembla
més que encertada. Barnes no sembla tenir massa res nou a dir i explica
cosetes tretes d’aquí i d’allà que va ajuntant sembla una mica tal com raja.

En una d’aquestes incrustacions, Barnes comenta la crítica que W. H. Auden feia a un vers d’E. M. Foster: "We must love one another or die". Què fóra més acurat escriure: "or die" o bé "and die"?
Tota la gràcia està en el "o bé", perquè dir "i" és massa obvi. Així dons caldria dir "Hem d’estimar o morir", perquè no estimar és una mica com morir…

Barnes ho encadena amb una nova afirmació: l’efecte primari de l’amor és l’energia vital que aporta a qui el viu. Quan hom estima, i mentre estima, hom té la impressió de tenir la força per canviar el món. I en això es distingeix de la simple relació sexual, que només aconseguix desenvolupar l’ego personal.

Ho tindrem en compte a l’hora de fer les nostres digressions, sobre l’Amor, quan les fem.
Aquella referència a Wystan Hugh Auden ha coïncidit en el temps amb la lectura al The Independent del dissabte passat que l’any que ve es cumplirà el seu centenari, i és una bona ocasió per a llegir i escoltar algun dels seus poemes

[@more@]



Comentaris tancats a L’Amor segons el Julian Barnes de l’any 1989

Va de meme musical

músiques L’encantadora "Trenzas", Una carta para ti , ja em va treure la frase de la boca… "Un soneto me manda hacer Violante". Violante és aquest cop l’Arare. Quan un amic -l’amiga Arare, Des del meu mar – et demana que col·laboris , costa dir que no … I bé, com gairebé tothom fa, s’accedeix a la petició assegurant però que potser serà l’última vegada… i que patatí i que patatà. I és que per accédir a fer un meme cal tenir un determinat caràcter, no tothom està disposat a jugar a jocs d’aquests, jocs de nens grans.

El cert és que aquesta petició memística em va fer una mica de gràcia perquè jo ja havia intentar posar al D i c o f i l o una entrada que deia "música" i on pensava que hi havia d’anar llistada tota la música de tota mena que m’havia tocat l’ala d’una manera o altra, classificada en quatre grans apartats: Léo Ferré, Clàssica, Jazz i , finalment una categoria poti-poti, Músiques i cançons diverses.

Com que el copyright és una cosa tan seriosa, no hi ha manera de fer el que s’hauria de poder fer, que fóra poder penjar les músiques que vulguessim a una web o, ara, a un àudioblog.

Ja sabem que no tothom té els mateixos gustos, però també que tothom té el seu "bon gust" particular, de manera que amb dues o tres dotzenes de persones tindríem tota la millor música del món penjada a Internet i, llavors, adéu negoci musical…

Així doncs, per ara ens haurem de conformar amb enllaçar les cançons amb les lletres i deixar per més endavant enllaçar aquestes amb les músiques respectives.
Això sí, eMule, Ares i d’altres programes us poden posar algunes o totes aquestes cançons al vostre ordinador.

[Seguir llegint l’article]

[@more@]

Cantant/s: – Léo Ferré
& Jacques Brel ( i uns quants més)

1. Descriu-te: Je suis un soir d’été
(JB) Je suis comme je
suis
(Juliette Gréco ) [poema de Jacques Prévert]

2. ¿Què pensen del tu els altres?: Je ne sais pas (JB) & Rest
of my life
(Xscape)

3. ¿Com és la teva vida?:
Gracias
a la vida
(Violeta Parra) Quin doll d’aigua
a la font
( J S Papaseit & Ovidi Montllor)

4. ¿Ets home o dona? Les coeurs tendres (JB) Sóc un home dels que pensen que com amínim s’ha de parlar en femení plural quan, en el referent, les dones són majoria. Noies, comenceu a canviar també les normes gramaticals vigents i serà tota una revolució!

5. ¿Com ets en l’amor?: C’est extra (LF)
& Explode
Coraçao
(Maria Bethânia). I … "los sueños, sueños son" ;-)

6. Descriu la teva relació amb la teva parella actual /futura
…: Elsa (LF) El poema de Louis Aragon i una música extraordinària de L Ferré es conjuguen per formar una de les cançons d’amor més precioses del món i de tota lla història de la música.

7. ¿Con descriuries una relació sentimental anterior? La mémoire et la mer (LF)
+ Avec le temps (LF).

8.- ¿On voldries ser ara mateix? Les
[îles] Marquises
. (JB) L’invitation au
voyage
(LF) [poema de Charles Baudelaire)

9. ¿Què demanaries si et concedissin un desig? Ne me quitte pas
(JB)

10.- Acomiada’t : Ne
chantez pas la mort
[poema de Jean-Roger Caussimon & música de Léo Ferré] Tot un testament.
Allà on diu "Requiem de Mozart" , s’hi pot posar el títol de la peça musical que més us agradi, la peça
de la vostra vida … i llavors, tot quadra encara més i millor.

Proposta de possibles extensions del meme musical amb 5
preguntes complementàries …( “meme extens”
;-)

11. La teva frase preferida … “Sois toujours poète, même en prose”. Va sense música, però la podem xiular.

12.La millor cançó per a començar el dia My
Baby Just Cares for Me (Nina Simone);-)

Res millor que el ritme per llevar-se i començar el dia amb il·lusió.

13.La millor cançó per acabar el dia In
a sentimental mood (sung by whoever).

Carrinclona però deliciosa.

14.Què no perdones de cap manera No
em diguis no
… (però vas dir-ho). És broma :-)

15.Un dels teus somnis de tota la vida … Opa
yo voy a hacer un corral (El Koala).

Per acabar en clau d’humor. Alternativament podrien ser també Tres cosas hay en la vida ( de no sé quí) o La Felicidad de Luís Aguilé … ;-)

Conte contant … Meme acabat, i fins i tot allargat, i ja s’ha acabat. No et creguis pas tot el que has
escoltat. Això ja és al sac i ben lligat.

_________



3 Comments

D’Ormesson i Barnes

Via la
propaganda de la FNAC em vaig assabentar l’altre dia que Jean D’Ormesson havia
tret un nou llibre amb un títol
prometedor: La Création du monde.

La création du monde


[Si voleu llegir la resta de l’article]

[@more@]

La fitxa de
la FNAC el presenta així:

“Quatre amis
passent huit jours de vacances dans une île de Méditerranée. L’un d’entre eux a
apporté un manuscrit envoyé par un certain Simon Laquedem. Sa lecture provoque
dans leur groupe des réactions contradictoires. Un ange annonce à Simon qu’il est
le nouvel Abraham, le nouveau Moïse, le nouveau Mahomet et que Dieu insiste
pour lui parler. Dieu lui apparaît et lui raconte avec simplicité et clarté,
parfois avec gaieté, les origines de l’univers, le big-bang, l’espace et le
temps, l’eau, l’air, la lumière, la vie si tragiquement passagère des hommes,
leur pensée et leur histoire, les dramaturgies du savoir, de l’ambition, de
l’amour et du sexe. Entre Bible et bande dessinée, entre texte sacré et
canular, cette odyssée allègre de l’esprit universel remplacera avantageusement
toutes les bibliothèques imaginaires et réelles.”

D’Ormesson ja
ha fet vàries vegades aquest assaig d’encabir en un llibre tot un gran pany de
paret històric. El cas més clar és La Gloire de l’Empire, però també en
d’altres, com en Au plaisir de Dieu i en el molt més recent Une fête en larmes. D’Ormesson sempre
fa un repàs de tot el seu segle XX, que és el seu terreny de joc preferit, amb
una gràcia i una capacitat de síntesi extraordinària.

El fet que
ara, segons que ens diu la fitxa, vingui amb tota una enciclopèdia sota el
braç m’emociona i em fa venir salivera
pensar en el plaer que trauré d’aquesta nova lectura.

Ja m’ha
proporcionat el primer plaer el fet que en el meu cap, associés Création du monde amb
el llibre de Barnes The
History of the World in 10 ½ chapters
que tenia en algun lloc de la
biblioteca.

El vaig
buscar. el vaig despenjar i vaig recordar que només n’havia llegit dos o tres
capítols.

Una
googlada em va donar això: Julian
Barnes. A History of the World in Ten ½ Chapters
.
Rating: 7 . Good, but with some
major flaws. Worth a read.

Va ser tota
una troballa descobrir aquest crític literari , Steven
Wu
, que té
criticades un bon nombre d’obres …i
ho vaig aprofitar per apuntar-me ben apuntades les que ell té valorades amb un 10/10.
Pot anar bé per premiar-se un mateix o per regalar-ne algun a algú que s’ho mereixi, oi?

Com no podia
ser d’altra manera, ara m’estic llegint el mig capítol que fa el 10 i mig, i que, curiosament, no va al final del llibre
sinó després del capítol 8 i és tot un petit tractat sobre l’amor… segons en
Julian Barnes.

“The worst is the chapter-long "half chapter," a
self-indulgent soliloquy on love.”

Tant li fot que no sigui el millor del llibre. A mi m’anirà
bé treure’n idees i poder així desencallar o més ben dit encetar d’una vegada i
per totes el meu esquema sobre l’Amor, penjat al Dicofilopersiflex des de fa gairebé 10 anys, i que segueix esperant que m’hi posi de
valent.

Ara potser ho faré.
Potser. Gràcies doncs Jean d’Ormesson, gràcies Julian Barnes pel doble plaer que
em proporcioneu: l’un amb les vostres obres, que són una mena de col·lecció de
posts de categoria; l’altre aconseguint que segueixi tenint ganes d’escriure la meva petita
"enciclopèdia" personal.

_________



Comentaris tancats a D’Ormesson i Barnes

Manual de supervivència de l’elector (5/X): Debats …

19.10.2006

DEBAT GENERAL AMB ELS CINC
CANDIDATS A LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT, A TV3.

Moderador Josep Cuní.

Una data que l’Artur Mas no
oblidarà fàcilment.

O bé guanya les eleccions per
majoria absoluta i es podrà pixar a sobre dels altres Quatre, i
a sobre de més de mitja Catalunya o bé s’en va de pet a empassar-se el gripau
al "Racó per pensar" de la Supernanny , allà on van
a parar, castigats, els crios malcriats que s’han portat malament i s’hi han de quedar una estona
reflexionant sobre el comportament passat i fer propòsits de millora de cara al
futur.

En
Saura li ha recordat que no val a fer trampes comparant Catalunya amb Suècia. I
retraient-li que vulgui eliminar pura i simplement l’impost de
successions que equivaldria a renunciar a recaptar gairebé tot el plus que ha
de venir de Madrid com a compensació.

També,
i sobre tot, li ha retret que amb la seva actitud, insistint en voler que sigui
president el líder del partit més votat, incumpleix la lletra i l’esprit de
l’Estatut. Ha posat exemples clars: Algunes comunitats com Galícia i alguns
països com Suècia.
La indecència del DVD és justament aquesta i en Mas ha insistit en la seva dèria. Les enquestes li donaran una sorpresa el dia 1 de novembre.
Si Saura l’hagués tractat de trampós o d’alguna cosa més gruixuda, en Mas s’ho haguera hagut d’empassar i
callar.
Ha evitat
l’insult però es llegia a l’aire.

En J.L. Carod ha reblat el clau
insistint en el mateix argument. L’Estatut deixa clar com s’han elegir els
Presidents de la Generalitat. Les coses són com són i no com Mas voldria que
fossin. Bona resposta a una pregunta capciosa del candidat Artur Mas que volia
que els demés es mullessin i retratessin.
J.L. Carod és fotogènic perquè sap què es diu, sap d’on ve i sap on vol anar, i fóra un bon President. Tot el que diu és coherent i assenyat.

L’unic que ha fet el patètic
ha estat l’Artur Mas!

En José Montilla li ha dit que,
amb la seva anada a cal notari, ha fet el ridícul, perquè ha demostrat que ni ell
matexi es creu el que diu. "Cap altre candidat ha hagut d’anar-hi, a cal
notari. Vostè hi ha anat perquè no té credibilitat. No se sap que pensa i no
sempre cumpleix el que diu. I, a més, un dia diu una cosa i un altre dia
una altra."

En Piqué li ha dit textualment
al Mas "A vostè el perd la sobèrbia".
I li ha llençat una maledicció: "Vostè no pot ser President de la
Generalitat perquè s’ha posat en contra de tothom i ha insultat centenars de
milers de votats del PP, partit que durant 9 anys ha donar menjar a CiU amb el seu suport".
Li ho ha dit molt emprenyat i assegurant que amb la sobreactuació d’anada al
notari, ha insultat a tots els militants del PP.

Mas no ha respectat el seus
torns de paraula en els moments clau i li ha vingut d’un pèl que en Josep
Cuní no l’amonestés seriosament (i li digués que deixés de fer el
maleducat com en Piqué, que anava tallant la paraula als altres candidats, segur de que, per
lleig que fos el que fes, no l’afectarà electoralment, (ja que no ve d’un pam més de
merda).

Cap de les citacions no
és textual, sinó només aproximada.
Però totes volen
reflectir l’esprit de les intervencions. Dixo clar pertant que és la meva lectura del debat.

Del debat n’he tret el
reforçament de la meva idea que els catalans, inclosos els votants de CiU, han d’oblidar Mas i el seu equip, pel
fet d’haver triat de jugar a la divisió i posicionar-se clarament contra
tothom.

Cal que els elector enviïn CiU i Mas al "Racó per
pensar" fins que no millorin substancialment, canviant l’estratègia de
confrontació amb tothom per la del pacte i la suma de voluntats per
millorar el país. Deixar-los a l’oposició fins que no canivïn l’actitut
partidista i d’hipòcrites salvapàtries per la d’un govern de
coalició amb totes les forces possibles.

Que els déus ens guardin
de salvapàtries de qualsevol calanya!
Però si a sobre no són ni salvapàtries de bona fe, sinó que tot plegat només és
una "pose" electoral, el "tot o res" …
llavors l’actitud de Convergència és tan patètica i ridícula que fins i tot
recorda una mica l’enrocament del PP.

Només ens falta llegir la
versió ubuesca que en parirà en Sostres, Catilino major de Convergència. Ja
t’hi pots esmerçar força Salvador, però em temo que és inútil i ho tens
perdut. Ho sento. Si la vols encertar, sigues tu el primer a llençar la
consigna que cal canviar de tàctiques i estratègies.

Ja us hi podeu anar posant
fulles Convergents.
Us he equivocat objectivament, de totes totes.
M
és Tripartit
pregunteu? Doncs sí. Justament cal per a Catalunya un govern
Tripartit o Quadripartit. Un nou pacte de forces polítiques
encara més decent i més eficaç, que eviti els errors
gruixuts del passat recent, però que segueixi multiplicant els encerts
de la seva política progressista.

Catalunya té una gran
oportunitat per demostrar a tothom que entre tots es pot fer molta
feina ben feta. Això és el que objectivament cal al país. Fins i tot
l’honorable Jordi Pujol pot estar enfadat amb el Mas i la seva
estratègia equivocada, ell que sempre va predicar -i suposo que no ha canviat
d’idea- que el que cal és sumar i no restar , i encara molt menys, dividir!

Eleccions al Parlament de Catalunya

_______________

D’altres punts de vista :


Saül Gordillo : Bloc sense fulls

Lluís Mauri : El Periódico.cat

RP: Perejoan Carrascla

Pere. Saragatona

*******************************

[@more@]

4 Comments

Manual de supervivència de l’elector (4/X): Teatre

Heu provat mai de mirar
una pel·lícula de "terror" eliminant completament el so del
televisor? Desapareix la capacitat d’empatia amb la situació que ens volen fer
viure i en comptes de por podem posar-nos a somriure o fins i tot ens hi podem
descollonar. Apareix la "realitat" amagada dels trucs i els efectes
especials, el tomàquet en comptes de la sang, el cartró en comptes de la pedra.

Us proposo que imprimiu
aquesta foto, que he tret del diari Avui+ del 17 d’octubre, a la contraportada,
a l’article de l’Albert Hom "Pobra
gent
", pg. 72.

clowntalunya

Els pallassos brindant per l’èxit de la farsa

Poseu-vos-la ben aprop
del nas i ja podeu començar a llegir al premsa d’avui amb les declaracions de
tots els candidats; torneu a mirar la foto del David Madí al costat del cartell
del CONFIDENCAL (sic) CAT; torneu a posar-vos el DVD; escolteu la COPE o
l’Herrera en la Onda; mireu-vos amb atenció les imatges dels clips de
propaganda electoral: el Mas amb paraigües sota la pluja (oh metàfora!) o fent
veure que signa a cal notari ("Bic, bic, bic". Eva Piquer Avui + 17/10, pag
10); Carod al súper; Saura en blanc i negre sobre fons de color; Montilla
"ballant sardana" amb Manuela de Madre (Avui + 17/10, pg, 12); Piqué
… se’n surt prou bé, per ara…

Veureu com aquesta foto
us ajuda a veure-ho tot ben clar. Tindreu la clau de tot el que us queda una
mica fosc o tèrbol, o no us acabeu d’imaginar. Us estalviarà neguits i
emprenyades, i fins i tot algun atac de cor. Evitareu els insults i la ràbia i
us farà venir un dolç somrís als llavis o la cleca descollonant.

Cal que l’elector
aprengui a sobreviure en temps de campanya electoral! Elector, consulta sempre
el teu manual.

[@more@]

2 Comments

Manual de supervivència de l’elector (2/X): Confidencial CAT m’ha despertat del somni …

Retalls de premsa i una opinió personal

Confidencial CAT o les estratègies
polítiques de CiU

Josep
Lluís Carod Rovira

El
candidat i líder d’ERC, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha qualificat de
"miserable, deplorable i destructiu" el documental produït per CiU
"ConfidencialCat", que denuncia els tres anys de govern del
tripartit. Carod ha acusat Convergència de "destruir i fer mal" en un
moment en què se sap que "ningú no tindrà majoria absoluta i fa falta que
els partits ens posem d’acord per construir i avançar". Carod, així com
Maragall i Saura, és un dels blancs de la producció. Per la seva banda, el
número 2 dels republicans, Joan Puigcercós, ha afirmat que el DVD de CiU li
recorda "molt" el vídeo de la FAES sobre l’11-M. "La dreta
catalana i l’espanyola s’acaben assemblant", ha dit Puigcercós.

Joan Puigcercós.
Ahora bien, -ha subrayado Puigcercós- sí que puedo decir que
me recuerda mucho al de la FAES (fundación vinculada al PP), aquel famoso
documental en el que intentaba inventar un paranoico complot en el atentado del
11-M en Madrid”.

En opinión del secretario general de ERC, resulta curioso,
porque ‘la derecha española y la catalana siempre se acaban pareciendo mucho,
¿por qué será?’, se ha preguntado.

‘Todo el mundo hace la campaña que quiere y desea hacer, -ha
explicado Puigcercós- y, mientras unos la basan en actitudes sectarias y solo
ven méritos propios y no de los demás, nosotros hacemos las cosas en positivo y
proponemos cosas, como la del pacto nacional por las selecciones deportivas,
que nosotros asumimos y defenderemos’.

José
Montilla. PSC

“Però
lluny de les bromes, Montilla ha lamentat que en tot el documental, de prop
d’una hora de durada, no es critiqui el PP, ni tan sols se’l mencioni. "No
surt el PP, ni el pacte del Majestic, ni el suport de CiU al Pla Hidrològic
Nacional, ni els pactes a la baixa en inversions", ha dit. Pel candidat
socialista, els nacionalistes "intenten amagar la col·laboració amb el
PP". Una prova més, ha dit, que Artur Mas manté oberta la porta al pacte
amb els populars després de les eleccions de l’1 de novembre.”


La
malla.net


”Unes hores abans de l’obertura oficial de la campanya, els diaris catalans
regalaran milió d’exemplars d’aquest documental titulat
Confidencial
Cat

en el qual es critica la tasca del Govern tripartit i s’exposen els seus punts
foscos. Tot i que les formacions que van formar el tripartit – i també el PP –
ja han criticat aquest
document
, però, només Televisió de Catalunya
(TVC) ha demanat a la federació nacionalista que el
retiri. La raó és la utilització d’imatges de la televisió pública en el DVD.
Segons publica
El Periódico de Catalunya, també el periodista Carles Francino
estaria estudiant emprendre accions legals contra CiU, per la utilització
propagandística de la seva imatge professional.”

Avui +.
15.10.2006

Unió es desmarca del DVD perquè el
veu contraproduent

Duran Lleida demana que les propostes de la
federació se centrin en el programa en lloc de desqualificar l’adversari .
Quadres del partit apunten que el documental, més que ajudar CiU, li pot passar
factura

e- notícies

Miquel Sellarès compara Madí amb
Goebbels

L’exsecretari
de Comunicació de la Generalitat, Miquel Sellarès, ha comparat David Madí,
director de campanya de CiU, amb Goebbels, director de propaganda del règim
d’Adolf Hitler. Sellarès, que ha fet aquesta afirmació a Tribuna Catalana
en un article titulat David Madí, un Goebbels que importa l’estil espanyol
de fer política
, apareix al documental de CiU com un dels "homes del
President", ja que va dimitir després que es va conèixer la seva
responsabilitat en un informe sobre els mitjans de comunicació.

e-notícies

un català d’esquerres (cat) · 14-10-2006 15:44 h.

Convergència i el "sr" Madi em
fan fàstic. Soc un català d’esquerres i votant d’ERC. Carod, espero que
repeteixis el tripartit i no pactis amb la dreta catalana, del contrari perdràs
el meu vot.

miquel
mola (tarragona) · 14-10-2006 14:56 h.

Molt ben dit. Aquest paio, Madí, és un
brut i un feixista! Estic segur que la idea del DVD és seva, com la de
segrestar tots els exemplars de "Les veritats de l’Estatut" i
"Diari d’un Delfí".

miquel
mola (tarragona) · 14-10-2006 14:52 h.

David Madí és qui dona mala fama a CyU,
que per sí sol, el partit, ja en té i molta. Fama de mentiders i de
corruptes.

CIU i PP

Ara, Mas , després de fer el paripé dient que aniria a signar davant d’un notari
que no pactaria amb el PP , ara diu que
no farà “pactes estables”!!!

Tan aviat i ja tan gran mentider,
Artur –Pinotxo- Mas?

El
candidat del PSC a la presidència de la Generalitat, José Montilla, ha
assegurat que "Artur Mas, després d´apropiar-se d´unes imatges per fer el
seu pamflet electoral, demostra que no té cap mena de respecte per res ni per
ningú". Des de La Seu d´Urgell, Montilla ha apuntat que aquesta actitud
denota de forma molt clara que "CiU considera el país una finca de la seva
propietat i vol tornar al Govern per fer les coses a la seva manera, amb
sectarisme i mentides".
El candidat dels socialistes catalans ha insistit en què el DVD elaborat pels
convergents "es basa en la desqualificació i no conté cap mena de
proposta". "És més", ha subratllat Montilla, "el seu
principal aliat, el PP, no existeix en aquest vídeo", segons el candidat,
perquè "Artur Mas utilitza un doble llenguatge" .

"Mentre d´una banda Mas diu que anirà al notari perquè té la seva
credibilitat en entredit", ha explicat, "dimarts que ve votarà
conjuntament amb el PP contra els millors Pressupostos que mai han tingut
Catalunya, malgrat que les inversions superen de llarg el que
vam rebre durant els quatre anys que ell i Aznar van pactar al Majèstic" .


La Vanguardia 15.10.2006. Pg. 18

Josep
Piqué

“Confidencial
CAT recupera la tradició del doberman
del PSOE”.

“Em
sap greu perquè així no incitem la ciutadania a sentir-se implicada per a
votar”.

La
Vanguardia 15.10.2006. Pg. 19

Joan
Saura

“Aquest
DVD és una manera indecent i immoral de fer política”.

La
Vanguardia 15.10.2006. Pg. 19

Salvador
Cardús .

Mal consejero, el rencor

“El
DVD con el que CiU ha iniciado la campaña supone un gesto desmesurado del que
quizás la colaición nacionalista tenga que arrepentirse”
(…)

"Que
además sea David Madí quien acuse de voluntad de manipulación a Sellarés sería
de risa si no fuera tan lamentable”.
(…)

"CiU
podría ser objeto de videos similaires acerca de lo que juraba que iba a ser
innegociable en el Estatut y que al final acabó aceptando”
(…)

“Malos
consejeros, el rencor y la arrogancia”

_____________________________

Fins aquí alguns retalls de premsa escrita i electrònica dels dies 14 i 15 d’octubre. L’afer segur que continuarà…

Aquí, jo només hi afegiré una cosa meva:


El cervell negre de CiU ens convida a veure el video i a jutjar per nosaltres mateixos. El meu judici és aquest:

Si
Catalunya caigués entre les mans
d’aquest CiU que promet “governar bé”
utilitzant estratègies i tàctiques d’aquesta calanya, aquests país
tindria els dies comptats.

Aquest DVD entra en contradicció total amb la idea
d’un partit polític decent.
L’arrogància dels qui pretenen governar sols contra tothom i insultant
tothom, ho diu tot, es desqualifiquen sols.
Espero que els
catalans de seny els en passin factura ben aviat.

Si l’electorat de Catalunya no castiga degudament CiU per aquesta
indecència, no em puc ni imaginar què foren capaços de fer si aconseguissin recuperar el poder !!! Aneu-vos preparant
per patir un sistema orwellià de gestió de la informació.

Espero que el dia 1 de novembre hi hagi un Sant Martí avançat !

______________________

[@more@]

1 Comment

Immigració: “Barça o Barsakh!” (4/X)

12.10.2006

El diari francès Libération publica uns articles sobre el tema de la immigració.

1. À Dakar, les mères font barrage à l’océan.
Face aux dangers de la traversée jusqu’aux Canaries, elles tentent de retenir leurs fils au Sénégal.

Segons l’article, es veu que per la zona de sortida de cayucos , al port de Dakar se sent una mena de consigna o crit d’esperança que diu Barça o Barsakh (o Barça o Mort, en llengua wolof) !

2. Froilán Rodríguez, vice-ministre des Canaries pour l’Immigration:
"Il faut se préparer a des avalanches jamais vues "

Em continua sorprenent tot el que llegeixo …

_____________

[@more@]

2 Comments

Aniversari de la mort d’Edith Piaf (11.10.63)

Bucant una foto d’un cayuco maurità o senegalès he anat a parar a una pàgina de el semanaldigital.com que per al dimecres 11 d’octubre publica una foto de l’Edith Piaf amb aquest text:

Un día como hoy de 1963. Murió Edith Piaf, la voz femenina por excelencia
de la canción francesa, musa del París de postguerra e intérprete de composiciones como "La vie en rose" o "Je ne regrette rien".

M’he posat a cantussejar el "Je ne regrette rien" i he pensat que de totes les moltes cançons que va cantar, aquesta és una de les que més han impactat i poden impactar sempre a la gent de qualsevol generació.

Gairebé a tothom, tard o d’hora, li arriba un moment en què s’hi pot sentir retratat, en què per una raó o una altra s’ha d’autoafirmar, s’ha d’assumir tal com un és, assumir el passat i escombrar, oblidar tot allò negatiu que hi va haver, o bé acceptar que vam perdre aquella persona tan estimada …
En qualsevol cas: dir adéu al passat per poder començar un nou present, tornar a començar "des de zero", realment o metafòrica.

Je ne regrette rien


Non! Rien de rien …
Non ! Je ne regrette rien
Ni le bien qu’on m’a fait
Ni le mal tout ça m’est bien égal !

Non ! Rien de rien …
Non ! Je ne regrette rien…
C’est payé, balayé, oublié
Je me fous du passé!

Avec mes souvenirs
J’ai allumé le feu
Mes chagrins, mes plaisirs
Je n’ai plus besoin d’eux !

Balayés les amours
Et tous leurs trémolos
Balayés pour toujours
Je repars à zéro …

(…)

És difícil d’oblidar una cançó com aquesta, una cop s’ha escoltat una vegada, i més encara si la canta ella, oi? Gràcies Edith Piaf!

[@more@]

1 Comment

Manual de supervivència de l’elector (1/X): Vaig tenir un somni …

colors

11.10.2006.

Ahir dimarts 10 d’octubre, al programa de TV3 La Nit al Dia, Mònica Terribas feia una entrevista -en diferit per exigències del guió, em va semblar entendre- amb Josep-Lluís Carod-Rovira. Josep-Lluís Carod-Rovira reconeixia que a ERC es van equivocar en moltes coses, durant l’etapa del Tripartit, però que ara ja n’han après!
Ja ho veurem d’aquí a ben poques setmanes.Que ningú s’escarrassi massa a voler ridiculitzar-los. No, a mi em sembla que ERC és una força que puja perquè té un discurs creatiu i en positiu, i proposa pactes i polítiques engrescadores d’alt grau de concreció amb qui sigui -perquè són polítiques per al bé de Catalunya, independentment del color polític del Govern de torn, mentre que d’altres candidats han de fer papers de "la puta i la ramoneta política” en campanya electoral.

Poc abans havia vist el video de l’entrevista d’en Vicent Partal a Artur Mas. A l’Artur se’l veu una mica forçat per les circumstàncies, una mica neguitós per mirar de dir el màxim en poca estona, i de voler parlar serisament de tots els temes seriosos … Jo li valoro les ganes i la seriositat que hi posa. Fóra un bon President de la Generalitat, suposo. Però el mateix fan en Josep–Lluís Carod-Rovira i en Joan Saura, i el mateix fa en Josep Montilla. I no crec que sigui decent el tot retreure-li a aquest que no parli un català de Ripoll o de Vilafranca. Si fos President de la Generalitat segurament n’aprendria un gabadal en pocs mesos i acabaria sabent-ne tant o més que els que li retreuen aquesta mancança. Montilla té un llarg currículum, que és el que de vegades la gent demana: fets i proves, no només paraules: “boig conegut”, mentre que d’altres tenen el hàndicap d’aparèixer només com a “savis per conèixer” … ;-)

Saps que et diré, amic, que mentre he anat pensant en tot això, igual que li va passar a en en Martin Luther King .. “I’ve got a dream …

Sí, he somiat que m’agradaria veure fet realitat un “improbable” ideal. Em nego a pensar que sigui impossible del tot: un pacte a quatre, un Quadripartit que treballés amb la hipòtesi d’un cicle allargassat de dues legislatures, -sense tocar la legislació electoral general- amb dos anys de President de la Generalitat per a cada un dels 4 candidats vàlids, per ordre de nombre de vots , deixant el PP a la Caverna on hiverna…


I durant els altres anys de no presidència, que els altres tres ara candidats estessin al capdavant d’alguna conselleria de les gruixudes, amb les màximes responsabilitats, obligats a matar-se per complir i fer complir totes i cadascuna de les promeses electorals que estan fent ara, i de les que tenen ben estudiades tant el com com el quan i el quant.
Que anessin preparant-se per a actuar com a Presidents durant el bienni corresponent. Això fóra demostrar que són gent al servei del país i no amb només ambició de poder excloent i partidista. Sí, decididament aquesta fóra una solució que hauríem d’aconseguir fer realitat els electors amb les nostres vots. Llàstima que no tinguem la fórmula per aconseguir-ho. Però potser … potser si fem córrer la idea de proposta … encara fórem a temps que la societat civil s’organitzés per aconseguir el país de Xauxa que en sortiria. I més ara, que sembla que en Pedro Solbes acabarà publicant les balances fiscals i totes les Espanyes quedaran retratades veient que encara en han de pagar el doble del que ara ens retornen.

Catalunya podria ser així pionera en creativitat política i aplicar una política de segle XXII ja ara, a principis del XXI. Algú s’atreveix a rebatre’m seriosament, amb arguments seriosos, proves i números a la mà, que sigui possible atànyer la felicitat total amb la implementació de la meva proposta patafísica? :-)

[@more@]

2 Comments

Reciclar també la matèria grisa

El fet de tenir el gruix de la família a Sant Sadurní determina que hi anem tot sovint, i no ens perdem gairebé cap de les tres o quatre festes “grosses” que hi ha cada any.

Cavatast Sant Sadurní d'Anoia 2006

A primers d’octubre la Fira Cavatast, gastronòmica i comercial, que ja compleix la 10a edició, s’ha consolidat com una festassa exitosa. Enguany la inaugurà l’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol. És un esdeveniment que permet concentrar la població de tota la comarca de l’Alt Pendès i rebre visitants d’arreu de Catalunya.

Els dos eixos principals de la vila, l’Avinguda de la Generalitat i la Rambla, per una banda, i Plaça de l’Ajuntament, carrer de Cavallers i el carrer del Raval per l’altra son sempre protagonistes de les festes perquè tothom ha de passar necessàriament per allà. No hi ha manera de no trobar-se amb mig poble pujant o baixant …I tothom va parant i xerrant a mida que van apareixent els ganxos …

Ahir ens vam creuar amb el pare d’un amic meu d’infantesa, a qui no he tornat a veure des de fa 30 o 35 anys. Quan li vaig preguntar pel Vicens em va dir que el proper febrer, als 54 anys es retirava. Així dons, el cap d’una sucursal bancària a Sabadell o Terrassa, es prejubila o el prejubilen als 54 anys.

reciclatge de matèria grisa

Em va fer venir una esgarrifança de fred i la notícia i malsons col·laterals em van perseguir tota la resta de la tarda i fins ara que ho estic escrivint aquí. Vaig pensar que, per treure’m el neguit de sobre, havia de dir això:

Com pot anar bé un país que agafa tota una vida d’experiència i que en el moment de la millor capacitat, maduresa i saviesa l’atura, l’aparta, la rebutja i l’arracona com si ja no servís per a res més. Ens podem permetre llençar al no res “tones i tones” d’intel·ligència i no aprofitar-ne al màxim el seu potencial?

Ens hem concienciat que cal reciclar tot el paper, el vidre i la brossa i que hem de ser molt responsables amb el consum de l’aigua… ¿Com és que es parla tan poc de reciclar de manera òptima tota la matèria grisa de la gent que es prejubila als voltants dels 60 anys?

Per molt “cansats” de treballar que la gent estigui als 55 o als 60 anys, de segur que els queden un munt de megavats d’energia per participar en tota mena de projectes de participació ciutadana, projectes culturals per fomentar el coneixement intergeneracional, d’organització de l’oci, amb prou feines se m’ acut ara improvitzar possibilitats, però de segur que amb una sessió de posada en comú d’idees en sortiria una llarga llista d’iniciatives i propostes vàlides.

Desconec si la Conselleria de Benestar Social o bé els diferents partits polítics, cada un pel seu compte, tenen endegats plans o estratègies en relació amb aquest reciclatge de matèria grisa que cal implementar urgentment i global arreu del país.

Hi centenars de milers de persones prejubilades o amb jubilacions anticipades capaces no només de disfrutar plenament i merescuda d’una nova etapa de la vida, a nivell personal i familiar, sinó també de seguir aportant a nivell comunitari el millor que tenen: coneixements, saber fer, experiència, idees, i temps lliure

M’agradaria pensar que hi ha equips de persones que, des de la més alta gestió política, organitzen i canalitzen tota aquesta immensa riquesa perquè no se’n malbarati gens ni mica i reverteixi sencera en la millora de tots els àmbits de la vida comunitària.

O que si encara no s’hi han posat prou seriosament, ho faran aviat.

Què en diuen els diferents programes electorals dels partits polítics? Qui se n’encarrega seriosament? Anirem a mirar-nos-ho.[@more@]

1 Comment

Immigració 3/X

Blog SaniJa
havia intuït que sobre la immigració, la numeració ideal hauria de ser N/X
on X fóra un número indefinit i a
hores d’ara difícil de predir. El tema és llarg i pelut i portarà cua molts
anys encara.

El
contingut serà avui el comentari de dos articles apareguts recenment a la
premsa de casa nostra.

El
primer és l’article d’opinió de Miquel
Roca Junyent a La Vanguardia del dimarts 3 d’octubre : "No hacer".

En la
seva tribuna. Miquel Roca diu ben dit el sentiment contradictori de la
ciutadania dels països receptors d’immigració.

“[La
immigració] Ahora ante la magnitud del problema se la mira con recelo, se la
percibe como una amenaza. Pero la conciencia colectiva, impregnada de
solidaridad no desea enfrentarse al
problema con medidas aparatosas. Nos gustaría que todo fuera discreto, sin que
se notara (…). Pero el problema ya no
se resulve sin que se note. Nos acercamos a horas muy incómodas y a decisiones
que no gustan. El no hacer es la peor política”
(LV . 3/10/2006. Pg. 30)

Com a
gat vell i politic de solera, M. Roca profunditza en la confusió de la
vaguetat, i s’està prou d’explicar
mínimament de quines decisions està parlant i
de proposar què caldria fer i com !

D’aquí
la meva perpètua frustració, en veure que els intel·lectuals i els polítics de
qui hom té gairebé dret a esperar-ne alguna cosa es limiten a les simples i
banals constatacions de tertúlia de cafè i no passen d’aquí.
Mentre no es faci els salt qualitatiu d’entrar en el terreny de les análisis i
les propostes concretes no anirem bé.

I és llàstima, perquè la dreta sí que sap com explotar les pors del ciutadà mitjà, com a possible votant d’un partit que promet ordre i mà dura mentre li amaga que quan serà al poder fará polítiques aznaresques, disfressarà el robatori i la corrupció amb la máscara del negoci i, com Aznar, farà polítiques antinacionalistes i antidemocràtiques …Sobre tot, cal no deixar la inciativa a la dreta en aquest afers tan seriosos.

El segon article al que em referia és
un article de la redacció de l’Avui
del divendres 6 d’octubre
que segur sorprendrà més d’un lector.

“El
mercat laboral [espanyol] necesitarà
incorporar entre 4 i 7 milions d’immigrannts fins el 2020.”
(Avui , 6/10/2006.
Pg. 19)

Deu
centímetres més avall d’aquest títol, les xifres augmenten en progressió geomètrica …
Les
xifres: 9,8 milions d’immigrants faran
falta a Espanya en cas que l’oferta de treball no qualificat no es cobreixi
amb autòctons.

Ens diuen que és un estudi … (?) És seriós?
Perquè de la seriositat de les anàlisis en sortiran unes decisions o
unes altres.

Ens
proposen un tracte que ens hem de llegir bé i dues vegades:

“ Si en els pròxims 15 anys s’eleva d’edat de jubilació –actualment
està en una mitjana de 60 anys – es penalitza la ja tan habitual jubilació
anticipada, s’incrementa la taxa d’activitat femenina del 70% al 75%,
disminueix l’atur fins al 3% i augmenta la productivitat , la necessitat de mà
d’obra estrangera serà només de quatre
milions de persones “

Com es
veu, el nombre d’hipòtesis
indesitjables (retardar la
jubilació) i de condicions difícils o impossibles (totes les altres) és tal que més val fer-nos a la idea que en els propers 13 anys, entre el 2007 i el 2020
rebrem entre 7 i 10 milions de cosins
germans, "perquè ens cal que vinguin".
Això, amb matemàtiques de
nivell d’ESO fa una mitjana d’unes 500.000 persones cada any, que fan tants al mes i tants al dia.

Si ja
tenim els números i els arguments econòmics, que són els que manen, llavors, res d’esperar que miliers d’africans arrisquin la vida en les aigues
atauronades de l’Atlàntic i vagin arribant a cops de kayuco. Anem-los a buscar amb vaixells mercants o
transatlàntics i creem un corredor aeri
de sudamericà cap a Espanya que faciliti la resolució del problema, i un altre corredor d’entrada prioritària als que entrin per la Jonquera, provinents de tota Europa i Àsia. Com més serem més riurem!

Total
: ens calen matemàtics que facin les sumes i les restes, i les estadístiques dels que ja hi ha i dels que falten per venir. Ens falten experts en construcció i arquitectes
i geògrafs i geòlegs ecologistes que
imaginin com encabir sense traumes greus els immigrants nouvinguts i on caldria construir per
encabir-nos tots en cases decents i amb hipoteques pagables.
Calen sociòlegs, psicòlegs,
psiquiatres i filòsofs que redactin les noves normes de convivència
multicultural i multiracial i preveguin els problemes de relacions humanes que
es puguin produir. Calen polítics que
parlin de tot això concretament i que proposin mesures
concretes abans, durant i sobre tot, després de les eleccions.

__________

[@more@]

4 Comments

Hem començat bé l’octubre

Aquest cap de setmana he fet una collita cultural considerable.
Des de bon divendres ja vaig començar a "replegar" teca intel·lectual, com qui caçaria bolets. Em fa gràcia el verb perquè el del Penedès, collim raïm i fruita, i cacem conills i perdius, però mai cacem ni collim bolets…

tardor

El Damià em va deixar, perquè en disfrutés, una barreja exquisida: el Supertramp de la taronjada servida en un platet; un Cesaria Evora que no tinc: Cabo Verde; un Villa-Lobos: les Bachianas Brasileiras cantades per Victòria de los Ángeles i …un Buena Vista Social Club del 1997! Divendres a la tarda, després de dinar em vaig regalar el Buena Vista … i em dosificaré els altres tres com si fossin xocolata negra amb cacao al 75%

El Catalonia Today de la setmana inclou :

Un article sobre el proper Ramadà a Catalunya

Un article d’Alex Leff sobre–contra la tortura “Breaking the silence” de lectura impescindible.

Le Monde del dissabte inclou:

Reproducció del text del diari Le Figaro del 19 de setembre, del professor de filosofia Robert Redeker, amenaçat de mort pels islamistes.

Un article d’Ariel Dorfman sobre la tortura i contra la política de Bush: “ L’homme qui ne cessait de trembler”. Impressionant. Un al·legat contra la tortura que caldrà tenir molt present.

La radicalització de l’extrema dreta a Àustria

Article sobre Bordeaux. Estan deixant una Burdeus meravellosa. I jo que hi vaig estar el mes d’abril en puc donar fe.

The Independent del dissabte 30 de setembre:

Com que el diumenge 1 d’octubre el diari celebra el seu 20è aniversari, al mig (pg. 18-19) hi han inclòs una sèrie de 7 articlets recordant l’estat de la cultura, l’economia, la societat, la moda, la televisió, la política i la tecnologia l’octubre del 1986.– Un semi-acudit a la pàgina 28. “Parisians are urged to love London”. Una campanya publicitària que segons ells empastifa tot París, convida les parelles franceses a agafar l’ Eurostar i plantar-se a London en tres hores per només 100€ (&69) anar i tornar. Gairebé a preu de “rodalies”, oi?Ho fan amb un póster que mostra un esmorzar “British” amb un ramat de mongetes en forma d’espermatozous nedant en direcció al rovell d’un ou-ferrat, metàfora de l’òvulós Londres (semema dels rings inclosos).

La foto que incloem aquí ens l’ha enviada directament des de París i per encàrreg l’amic i mestre JPQ. Gràcies. Te’n dec una !

Paris-Londres

“Boasting that the delights in store include ‘tête-à-têtes over a plate of beans’ or ‘sweet nothings shared in the shadow of a sound system’, the campaign advocates romance British-style”.

– Em queda per mirar amb atenció l’editorial i les pàgines 36-37. Letters to the Editor i dos articles d’opinió. La resta, 40 a 63, faramalla.

El Periódico d’avui diumenge 1 d’octubre :
– Una entrevista de Núria Navarro amb la directora de Microsoft Espanya, Rosa María García, premi al millor directiu del 2005. Amb un missatge d’ètica, d’optimisme i de positivitat contagiosa que el fan lectura necessària i imprescindible.

-Un article genial sobre el 150 aniversari de Mme Bovary de G Flaubert. Gracies! En parlarem amb calma.

-Una part del Quadern del diumenge, dedicat a “Suissa, el paradís blindat.”, pgs. 1 a 5). Si la caritat ben entesa comença per un mateix, els suïssos són els mamífers més caritatius del món.

Impressionant la quantitat d’herba fresca que he pogut pasturar d’una tongada … per anar-la digerint i comentant durant tota la setmana que ve. Una mina. Ho deixo aquí apuntat com a punt de referència.

Avui, el més important de tot ha estat una banyada “infinita” per la tarda, a les aigües de Segur de Calafell. Potser el darrer bany de la temporada a la platja? He imaginat un poema semblant al que vaig escriure a principis d’estiu

La placidesa de llavors era ara un immens brogit, una mar brava i potent que se’n reia, de les meves braçades; collarets de peixets aferrats a la cresta d’onades transparents, mirades a contrellum d’un sol afeblit que m’acaronava la cara …Gairebé tota la mar per a mi. Plaer infinit. Potser ni els déus han disfrutat tant com jo aquesta tarda. Espero que no m’ho facin pagar car. ;-)

[@more@]

2 Comments