Monthly Archives: setembre 2006

Immigració 2/2

En la meva -ara ho veig clar – santa innocència, l’única cosa que em pensava que tenia clara, va resultar ser un error d’apreciació total.

Pensava que l’arribada massiva d’immigrants aquest estiu a les Canàries era un problema que només es resoldria definitivament quan hi hagués una cimera de països de la Unió europea on es debatés el tema seriosament i des de tots els punts de vista. I que allà, entre tots consensuarien les estratègies efeicaces per resoldre el problema.

A les darreres cimeres europees [ C1 C2 C3 : "Europa nos deja abandonados a nuestra suerte con la inmigración"]

hem vist com els nostres cosins germans europeus ens diuen que ens les apanyem sols, aplicant la política del "ja ets prou grandet i que cada pal aguanti las seva espelma."

Dijous passat, J.L. Rodríguez Zapatero rondinava el candidat a president de la República francesa Nicolas Sarkozy per haver-lo rondinat primer ell per haver donat llum verda a les regularitzaions massives, una política d’immigració tova i contraproduent …
José Luis RZ no accepta lliçons de Sarko! I Sarko, que té una esquena ampla i una llengua afilada com la punta d’un Kärcher… va pensar. Ja te la fotré a tu, ja … Espera i veuràs.

Arriba tard a la cimenra, s’en va abans no s’acabia la reunió, i se’n
riu del president del govern espanyol. Quin President francès tindrem
ben aviat! Serà interessant veure com evoluciona la cosa.

Avui diumenge, ja he llegit que J.L. Rodríguez Zapatero i N. Sarkozy havien parlat per telèfon i havien fet veure que s’havien posat d’acord … com a mínim en les formes.

Com li deu passar a molta altra gent de bona fe, em
sento atrapat entre dos idees oposades. Per una banda, el desig que tothom
visqui en pau i felicitat i, per tant,
que aquells africans, sudamericans i europeus de l’est o asiàtics que
volen deixar els seus països per venir a Europa a viure millor ho puguin fer
… i que aquí els puguem acollir.

Per altra banda, tot un seguit de consideracions de
caràcter socioeconòmic, cultural i polític que suggereixen que cal controlar,
frenar i impedir la immigració ilegal
descontrolada i massiva perquè és la manera més ràpida perquè el desordre, el
caos, els sentiments xenòfobs i racistes s’instal·lint també en la nostra
comunitat i que adobin el terreny perquè les pors dels ciutadans normals i
corrents vagin a parar a la dreta i a l’extrema dreta que aprofita sempre la
retòrica de l’ordre per mirar de roteronar a manegar el poder quan l’ha perdut.

Per molt orgullós que Rodríguez Zapatero se senti d’haver determinat una
regularització massiva d’immigrants, i per més que molts en n’alegrem per
aquells a qui la mesura els va afavorir,
haurem de reconèixer tots plegats i ell el primer que els efectes
positius d’ahir puguin tenir un efectes perversos demà. I aquest efectes
negatius es van fer sentit com mai des de bon començament d’ estiu.
L’allau d’africans que arribaven en kayucos a les costes de les Canàries eren
la prova que l’”efecte crida” és una realitat seriosa i que cal prendre mesures
per a impedir que aquest fenòmen segueixi funcionant.

Quines? Bona pregunta. Preguntem-ho als
governants.


Ni la persona més generosa del món es pot passar tot el dia fent caritat. També
ha de tenir temps per viure la seva vida.

Les justificades ansies dels immigrants s’enfronten a les no menys justificats drets i
temors dels autòctons que tenen tot el dret a voler conservar-los i
millorar-los, i no perdrel’s ni veure’ls disminuïts. Tots els països del món es
protegeixen d’alguna manera o altra. Mireu els exemples recents de Suïssa, Àustria, els Estats Units … però mirem també la resta de països europeus. S’imposa la restricció, però sobre tot, el control.

Tret d’una molt petita minoria racista, la gent
accepta de bon grat els estrangers, vinguin d’on vinguin, quan el flux
d’arribada té unes proporcions
controlades i unes formes ordenades.
Tot va malament quan es perd el control. És com en tantes altres coses, és un problema
de “dosi”.

És saba mentre la seva distribució en el temps i
l’espai sigui l’adequada. Es transforma en verí quan supera uns
determinats nivells que de cap manera s’han de superar. Altrament apareixen
els “salvadors de patries” amb pistoles i garrots, extremes dretes com a França i personatges patètics i
ridículs com J.M .Aznar a Espanya.

Perquè a les costes de l’Africa subsahariana s’aturi
el flux d’embarcament en kayucos, caldrà difondre alguna cosa més que frases de
discurs de la vicepresidenta del govern, assegurant que tots els que arribin
i·legalment tornaran a sortir per tornar al seu lloc d’orígen.

Si Europa ens deixa sols és perquè, com en tantes
ocasions decisives, els governs de les democràcies europees amigues resulten
ser una barreja de socis xulescs que en els fons ens menyspreen i, de vegades,
uns traidors mal parits. Potser sí que calia que haguessin estirat les orelles
a J. L. R. Zapartero tots tres vegades, però el que és immoral és que d’una
cimera en què es busquen solucions per a tot el continent, el discurs que en
surti en públic sigui el d’escarnir
públicament Espanya, amb el “ja us ho
fareu”, que això és cosa vostra i a més
és poca cosa: “30.000 persones no
ensorren cap illa” … Però encara que les formes de la darrera cimera europea
em semblen indecents, segurament els fons del missatge és encertat.

Volien potser reptar al govern socialista español a
que retiri la pastanaga i tregui el bastó, tregui la mala llet, les males
maneres, que les patrulleres amenacin algun cayuco amb algun canó … Cal
demostrar amb fets que pot ser i què no pot ser. La disuasió ha d’evitar els drames. Sense mesures disuasòries, el caos s’instal·la aviat com a norma
i això sembla una veritat irrefutable en tots els àmbits de la vida.

M’agradaria veure i escoltar els analistes dir si és o
no possible detectar i aturar físicament qualsevol barca carregada d’immigrants que es direigeixi a les Canàries
quan des de casa nostra en deixen veure el terrat de casa nostra.
No crec que siguin satèl·lits de vigilància i detecció
el que falta.

Els media , ràdio , premsa i televisió semblen
contribuir a difondre una visió parcial, tendenciosament manipuladora,
hipòcrita i falsa del problema, posant invariablement l’accent –com ho farien els programes escombraria — en els
flashos morbosos del desembarcament a port de kayucos o pasteres, del nombre de
persones a bord, dels morts
ofegats, d’algunes cares aterrides i
malaltes d’immigrants supervivents en condicions lamentables. Imatges
generadores de pors, d’alarmes, de mala llet, de xenofòbia, de rebuig, o de
llàstima inútil.

On són les imatge següents?. On són les imatges dels
25.000 immigrants que han arribat aquest estiu a la península? Quina és la
seva situació a Canàries ? On són les declaracions d’aquestes persones? On són les anàlisis públiques de la situació
present i futura? Quin és l’estat dels
convenis de repatriació amb els països africans orígen de la immigració.i què
falta per fer. Cal una informació de seguiment i reflexiva, un periodisme
d’investigació i no periodisme de titulars morbosos, escandalosos i tendenciosos.

No fa gaire, TV3 va emetre un documental en què
mostrava les condicions de vida infrahumanes d’un grup d’immigrants en un poble
de l’Empordà.

No hi va haver cap entrevista amb els responsables
polítics de l’Ajuntament ni de la Generalitat per preguntar què estaven fent
per resoldre aquella situació ni quines mesures estaven prenent per evitar que
aquella es tornés a repetir. No hi va haver cap visita a cap entitat ONG
local o provincial o “nacional” que expliqués si coneixien aquella
situació i si tenien alguna cosa a dir-hi!

Però és que tampoc no hi ha mai gaires missatges en
positiu sobre la immigració i la seva integració en les nostres societats, els
valors positius d’una societat barrejada.

M’agradaria pensar que el govern de l’Estat informarà
el país, veraçment i extensa, de les actuacions concretes que s’estan fent amb
els immigrants i que les diferents comunitats autònomes i “nacionals” faran
públiques , -amb llum, taquígrafs i difusió -,
els seus plans actuals i prospectius per fer front al fenòmen de la
immigració, que com sembla previsible,
no s’aturarà en el futur immediat.

Ens ensenyen el dit quan caldria enfocar la
lluna. La veritable informació ens
l’estafen perpètuament. És la definició pefecta de manipulació
informativa. Tenen el zoom posat a tota
mena de programes d’entreteniment entontidor, als gols dels esports i a les
rodes dels pilots de fòrmula 1, els molt malparits, …

Així eviten
haver d’enfocar i mirar al ulls la Realitat de la vida dels barris perifèrics
de l’aldea global.

Cal una
revolució informativa que canviï aquesta situació orwelliana produida tant per
acció com per omissió. Qui se n’encarrega? Mira de fer el que puguis Francesc
Escribano!

[@more@]



3 Comments

Immigració 1/2

FUNDACIO JAUME BOFILL

La Fundació Jaume Bofill i la Universitat Oberta de Catalunya us conviden a la conferència

Educació i immigració: el reptes socioeducatius de les segones generacions desd’una perspectiva transnacional

a càrrec de Peggy Levitt, professora de sociologia al Wellesley College de Massachusetts i experta en migracions transnacionals

Dimarts 10 d’octubre de 2006, a les 19.30 h
Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona (CERC)
Pati Manning, Montalegre, 7

Hi haurà servei de traducció simultània
Accés lliure – Aforament limitat[@more@]



Comentaris tancats a Immigració 1/2

Aspectes tècnics: plantilla de Blogger, comentaris i comentoesfera, blogs @ WordPress

He estat enfeinat creant
-transvasant- al servidor Blogger.com una part de les entrades del
Dicofilopersiflex que hi ha a la web homònima i primigènia, al servidor ifrance.com. Anirem
fent fins a tenir-ho tot allà, al Dicofilopersiflex Blog .

Ara sí que serà interactiu de
veritat i, probablement, no em farà tanta mandra omplir algunes de les entrades
promeses i mai pagades. Potser que en comptes d’anar fent annex em dediqui a omplir el "Real Mc Coy".

Mentre ho posava a Blogger vaig
mirar-me una mica alguns el consells que donen per a la gestió del blog. Així
vaig modificar la plantilla per posar en català el peu de pàgina de cada blog:
"Publicat per" en comptes de "Posted by". Quant a la data,
ja havia decidit que hi posaria el format de dia, sense precisar l’hora… Ja
prou controlats que estem, només falta que ens retratem l’hora , minut i segon!
:-)
Així que, a la plantilla vam posar “el “ allà on hi havia “at”… I en comptes
de “permanent link” hi he escrit “Enllaç de referència”. Finalment, he escrit
"Comentaris" substituint “Comments”. Vam pensar en :”Vols dir-hi
alguna cosa?”. “Atreveix-t’hi! “. “Interactiva-hi” i frases d’aquesta vena,
però pensant-nos-ho bé vam dir-nos que potser podrien ser relativament
gracioses un dia , però acabarien emprenyant als ja molt soferts lectors …

A hores d’avui, ni en Toni a Entrellum ni la Montse a Des del meu mar no ho tenen (encara) implementat. En canvi, en " Pere" a Saragatona ho té perfecte …

Toni, Montse, us escric el
"mode d’emploi" pas a pas demà als comentaris, o al final de post,
com a Post scriptum, per si us interessa, però feu el que millor us sembli.

Des de França em van fer
una pregunta tècnica: Hi ha algun servei de blogs que permeti crear-ne un
d’accés restringit? La pregunta ve a tomb pel fet que a Strasbourg, i a tants
altres llocs a França, l’ús d’Internet als Lycées no es totalment lliure, sinó
que tot està molt sotmès a normes força serioses i restrictives. Fer fotos als alumnes per penjar-les a un blog ? Ni pensar-hi!
Almenys no com a blog del centre. Individualment cadascú és responsable del que
escriu i fa el que vol, però als centres. No moure’s i mirar d’organitzar com menys millor és sinònim de seny i d’intel·ligència, mentre que voler fer alguna cosa amb alumnes és sinònim d’estultícia o de manca
d’enteniment, mals propis de la joventut.
Està la cosa difiícil. Així doncs, potser
un blog d’accés
restringit
resoldria alguna cosa?

Ho vaig preguntar al Juan Pedro Q.
i ell no ho sabia exactament i així m’ho va deixar escrit al seu blog, a la
secció de comentaris …

Doncs bé, resulta que justament,
WordPress permet crear un bloc d’accés restringit , o així m’ho assegurat el
Juan del Rey. Sembla que, en aquest moments, el sistema ideal per als blogs és
el de WordPress, que curiosament és el que han triat amics tan admirats com el
Juan Pedro al seu Infierno i el Francesc Hervada a la seva Fusteria de Text.

Per altra banda, he vist que
Blogger té un petit handicap en comparació amb Blocat i amb WordPress : a can
Blogger no es pot optar entre presentar el post sencer o bé només el primer
paràgraf, de manera que els posts llargs no tapin massa els del darrera.
La pregunta és : Com és que Blogger no ho té això ? O potser és que jo no ho sé
i sí que es pot fer, -és ben probable -, simplement afegint-hi un
paquetet de codi … Però em sembla que si es pot implementar, facilet del tot
no ho deu ser.

Em preguntava també com mantenir
un mínim control dels comentaris que anem deixant a casa del blogs amics.
Hauria de ser possible a hores d’ara poder editar els propis comentaris allà
ons els haguem "perpetrat", sigui on sigui, de la mateixa
manera que és possible editar els propis posts. Però suposo que és demanar la
lluna … sé que serà possible un dia … però no sé qui ho veurà ;-)

No recordo què vaig escriure a
Google, però de seguida em va donar la bona resposta : la gent de
cocomment.com tenen un programa que justament gestiona
el control dels comentaris que escrivim als posts dels altres.

Com
que no n’escrivim a dotzenes ni tampoc cada dia, sinó que n’escrivim algun de
tant en tant, em va semblar que, de moment, n’hi hauria prou amb fer una
llisteta de noms, cada nom seguit de C1 C2 C3 C4 C5. Ho pengem en un post
Control de Comentaris després d’escriure’n un, anem al post de control i transformem C1 o C2 o
el que C que toqui en un enllaç al post on hem deixat el darrer comentari. Un sistema
una mica “patateta” però eficaç, i és el que farem anar mentre ens mirem això
del
cocomment.com i decidim si paga la pena que ho utilitzem
o no.

Darrera coseta, però important, Ares 1.9.1 en comptes d’eMULE, … ho baixa TOT,TOT i TOT… en un tres i no res. A mi, el meu Àlex em va descarregar "Nunca más" , de Gato Barbieri , una de les peces de la meva vida …

Si vosaltres teniu algun "tuyau" … estaria bé que ens el passessiu, també ;-)

[@more@]



5 Comments

La teoria d’en Pere, “Perot”.

En Pere –Perot per als amics -, un apassionat analista amateur de la política internacional suggeria ahir, tot prenent un cafè, -i no es prenia cap copa- que l’exemple triat per Benedictus XVI en el seu discurs, motiu d’escàndol i de les violentes reaccions antioccidentals d’una bona part del món islàmic, podria ser que no fos ni innocent ni benintencionat, sinó fruit un pacte entre la CIA el MI5 & MI6, el Mossad i un talp infiltrat al Vaticà, que hauria manipulat el document papal i li hauria introduit un text -com si fos una bomba- capaç de provocar un daltabaix mundial.
Això tindria com a conseqüència l’obertura d’un front definitiu en l’ enfrontament entre l’Occident i l’Islam, preveient la resposta que tal exemple tindria en camp contrari.
Segons ell, l’11 S, la situació a l’Orient mitjà, Israel, Palestina i l’Iran i l’ Irak encara han deixat Europa i els europeus una mica massa freds. Calia escalfar-los de veritat.

Hi ha tants gabinets sinistres destinats a imaginar solucions als problemes!

La millor solució, havien decidit era tocar la fibra de la religió per encendre tots els focs.
Això impediria que ningú pensés que es podria escapar de triar un bàndol o l’altre, disfrutar de la moma del “això no va amb mi” que etziva tantíssima gent quan es tracta de parlar de coses serioses.
Crearia també un context per justificar poder fer el que calgui, quan calgui i com calgui, i contra qui calgui.

Improbable però versemblant, la conferència hauria estat “cuinant-se” des de feia temps, i només calia trobar el què exactament, el quan , el on i el com, l’infiltrat ja tenia el text preparat…


– El Papa va a Ratisbona.. I farà un discurs a la universitat de …

– Ratisbona? Molt bé. Esperi instruccions.

– Llum verda. per a l'operació "Nit de Sant Bertomeu"

– Llum verda ? Molt bé.

– Li afegeixo el text 4568, tal com vam quedar,eh? …

Recordeu aquella ocasió en què a Austràlia, en comptes de la marxa reial va sonar l’himne republicà de Riego? Doncs una cosa semblant .

Benedictus portava un text amb una altre exemple, però el talp li va colar el malèfic text entre les línies innocents que ja duia preparades. Ves a saber com va anar … diuen, la còpia original es va perdre i al cap d'unes hores la còpia manipulada arribava a les mans del Papa. Va badar! Ara duia a les mans una bomba linguística de conseqüències globals, globalitzadores incalculables….

Mentre ho anava llegint ell ja veia que allò "no anava prou fi, però davant d'aquell bé de déu de fans que l'escoltaven bocabadats i alguns en "trance" , qui s'atura a dir que no era aquell l'exemple que volia llegir, que algú li havia canviat la referència? LLegim, llegim, va pensar, serà molt que passi res …
El graciós que m'ho ha canviat, ja veurà que li farem quan l'agafem.El passarem per la mola a la cambra 666 que tenim sota la capella Sixtina.

Que no passarà res? Au, mira … per badar, aquí el tens el resultat.

I ara, vinga, a esperar els atacs contra interessos europeus, les cremes de banderes alemanes, nordamericanes, israelianes, ninots de Bush i del Papa, com a reacció previsible i segura.

El talp als seus caps :
– "Aquí l'agent Paparra a Echelon, agent Paparra a Echelon, Paparra a Echelon. Missió complerta! Destrosses i danys col·laterals, per ara, mínims, malhauradament. Esperem que s’espatlli molt més en els propers dies. I si no haurem de seguir buscant solucions dràstiques.
Males notícies des de Veneçuela: contràriament al que calia esperar, Mahmoud Ahmadinejad
està apagant el foc en comptes d’atiar-lo … Per sort tenim tot el món occidental començant a fregar-se les lleganyes dels ulls i a emprenyar-se com una abella contra aquella gent tan fonamentalista, tan ufana i tan superba, que asessina monges, que ens vol exterminar, que vol imposar la llei islàmica arreu del planeta a cops de cimitarra…"

He hagut de dir al Perot, que assegura que això no ho ha somiat sinó que és la pura realitat que, per molt versemblant que sigui el seva teoria, caldria que parés d’imaginar complots i conspiracions; que freni els seus impulsos surrealistes; que deixi la ficció política i sentimental als guionistes de TV3, que proposi la seva feina i la seva imaginació per a desenvolupar la sèrie "Porca misèria", i que admeti que els malsons només són malsons.

Però .. què va! … No em fa cas, ell va a la seva. I és que al meu amic Perot li hauria agradat ser un John Le Carré.

 

[@more@]

2 Comments

Benedictus XVI ha fet saltar una guspira …

Al seu blog Una temporada en el Infierno, Juan Pedro Quiñonero ha escrit
un gran post
,- com acostumen a ser tots els seus articles-, en relació amb l’escàndol provocat per les
declaracions del papa Benedictus XVI a Ratisbona.

Es fa i ens fa una
bona pregunta:

"La controversia
lanzada por el discurso de Benedicto XVI, en Ratisbona, ¿abrirá una brecha
cultural que permita imaginar la reforma del Islam..?

Jo li comentaba això:

¡Ojalà! Pero creo que es un
objetivo-desafío difícil, entre improbable e impossible.
Tenía muy a mano el suplemento de Cultura de La Vanguardia del mes
marzo del 2006, y lo saco para aportar ahora lo que guardaba para otra
ocasión.

LA VANGUARDIA. 14.3.2006
CULTURA, pg. 37

"Un libro para el debate
.
Yo acuso ” … al Islam. Ayaan Hirsi Ali (parlamentaria holandesa de origen
somalí) reivindica un proceso ilustrado para la religión musulmana.

Y hay una cita en letras de
tamaño 72 pix.

“No existe ningún Spinoza, Voltaire o Kant islámicos. Aceptamos
los avances tecnológicos de Occidente pero negamos su audacia para pensar de
manera autónoma”.

Extracto del artículo, que debe
de serlo también del libro:



“Comencé a mirar de manera crítica mi propia fe y descubrí tres elementos a los
que antes apenas había prestado atención. El primero es que los musulmanes
mantienen con su Dios una relación basada en el miedo. El segundo es que el
islam conoce uns sola fuente moral: el profeta. Mahoma es infalible. Finalmente
vi cómo el islam está fuertemente dominado por una moral sexual tribal de los
tiempos del profeta. Una cultura donde las mujeres son propiedad de sus padres,
hermanos, tíos, abuelos, tutores. Pensé entonces que si Alá existe, la palabra
del profeta no es absoluta, sino que es susceptible de crítica”.

Bueno, más claro y valiente…
imposible!

Pues eso, que me temo que no
será Benedictus XVI quien apañe el Problema, mientras no aparezca en la esfera islàmica
un movimiento de reforma y adaptación al siglo XXI. Y si alguna vez se ponen a
reformar, tienen para rato (siglos?).

Poco ejemplo da el Vaticano
con su “teología” práctica en relación con la la acumulación de capitales, la
sexofobia, la feminofobia, la dictadura interna, y las corruptelas varias en
palacio: Opus vs Compañía, y el miedo al "infierno", por no hablar de la
Inquisición o de la reciente historia de la Iglesia franquista, tan reciente que
aún la llevamos en la carne !!! Mare de déu, oi, JPQ, mare de déu :-)

¡Ay, cuánto tienen en común,
por desgracia, esas religiones primas o hermanas! Y en el Vaticano , con cada nuevo Papa siempre se remueve o se repinta todo … para que todo siga igual. ;-)

Hay que sey muy impecable para
dar lecciones a alguien. No es el caso del Vaticano y dudo que jamás pueda
serlo…

Pero si de esa chispa papal
sale algún atisbo de "fuego purificador" … que no sea el de las de
bombas, claro, me alegraría infinitamente por todos nosotros, por toda la
aldea global, incluídos Benedictus y el Vaticano.

************************

CUES

Leonardo Boff : El mal ejemplo del Papa

[@more@]

Comentaris tancats a Benedictus XVI ha fet saltar una guspira …

Tot té solució (?)

Al seu "Univers privat" , la Bitxo escriví un post amb el títol "Manual d’instruccions" .

Hi assegura que, per anar bé, els homes hauríen de portar un manual d’instruccions, i afegeix que …

"Supòsits com “què fer ara que ronco”, “saps que mai abaixaré la tapa del vàter” o “no esperis que et regali flors” detallats a la perfecció evitarien malentesos i/o discussions que van minant progressivament la convivència de la parella o agilitarien els preliminars d’una relació que tot just comença per precipitar-la cap al desastre o per reafirmar-la plenament."

El problema de la tapa del vàter ja l’han resolt… Fa poc, és ben recent. Ho han presentat al Saló dels Invents Galàctica 2006 de VNG: es tracta d’una pinça que pinça les dues tapes i les aixeca al matexi temps. Finies les tapes mullades ! Ole! ;-)


Potser l’any que ve, o ben aviat, resoldran el tema de la punteria … (amb un vàter hidràulic que s’aixeca i acosta automàticament a l’altura necessaria … I així s’acabaran també les pixades colaterals ;-)

El tema de les flors, tot el costat metrosexual de l’home, tot l’apartat d’agressivitat carpetovetònica, i tants altres, tan importants … crec que hauran d’esperar una mica més: dècades, o potser només uns anys, quan es banalitzi l’extirpació de cromosomes i la implantació de cromosomes "ad hoc", com qui va a "Corporació Comosòmica".
Començarà sent caríssim, com podeu imaginar, però com que això canviarà definitivament l’espècie… tot plegat ens semblarà barat.
El procés de canvi podria accelerar-se i universalitzar-se si algú l’encentés escrivint un llibre bestsellerós que expliqués la vida d’un home que va aprendre a entendre les dones i fer-les felices sense haver hagut de comprar ni llegir cap manual enciclopèdic. Potser el llibre fora gruixudet, però segur que la pagaria la pena.
Difícil però no impossible. O no impossible pero improbable. Això sí, una cosa és segura. Un llibre així només pot ser escrit per una dona. Sou-hi!

[@more@]

Comentaris tancats a Tot té solució (?)

Félix de Azúa: “Todas las lecturas, una lectura”

El meu amic Juan del Rey,
m’envia des d’Estrasburg un missatge on em recomana que no em perdi l’article
de Félix de Azúa "Todas las lecturas, una
lectura" que hi ha publicat a El País.es"

en l’apartat: Opinión del dia 13 de setembre.

Comença així :

"A principios
de agosto apareció un estudio según el cual aún había descendido un poco más el
número de lectores españoles. Más de la mitad de la población no toca un libro
en su vida. De la otra mitad, sólo una mínima parte lee habitualmente. Frente a
las cifras menguantes de lectura, el mercado editorial presentaba otras del
todo opuestas: nunca han vendido tantos libros. Si fuera como imagino,
habríamos llegado a la perfección: se venden muchos libros, pero ya no es
necesario leerlos. La lectura habría regresado a su posición anterior al siglo
XIX. Porque lo cierto es que la lectura popular tiene menos de
doscientos años. Puede afirmarse que comienza hacia 1850. Antes sólo leían los
profesionales. Todos los demás oían leer."

(…)

"Durante
siglos el ciego fue una figura respetada, en tanto que el sordomudo de
nacimiento era excluido de la comunidad. El saber ineludible para la salvación
entraba por el oído, no por los ojos. La lectura en voz alta dominó sin
resquicio, no ya durante el medievo, sino tras la invención de la
imprenta." (…)

Ens precisen que
"Este texto forma parte de la conferencia de clausura de la Feria del
Libro de Jaca (Agosto de 2006)."


Per
llegir l’article sencer …

Em sembla un gran article que
convida a la reflexió i a parlar-ne, oi?

Bona lectura!

[@more@]

Comentaris tancats a Félix de Azúa: “Todas las lecturas, una lectura”

11S 2006

Hola
JPQ,

Me
quedé hasta muy tarde para contestar tu post porque quería que constara como
escrito el mismo día 11 de septiembre. Pero
no pudo ser. Me gusta dejar reposar ni que sea por unas horas un escrito y
luego volver a revisarlo. La experiencia me dice que en eso –hago pocas cosa
bien- acierto. A esa tactiquilla la
llamo yo “pasar el escrito por la luz del día”: además de pulir la mayoría de
lacras, -pero siempre quedan algunas- a veces matizo lo uno o añado lo otro, y más de una vez suprimo o modifico
convenientement lo que, de no hacerlo así, lamentaría haber mandado por correo
o publicado en un blog.

Te
envío pues hoy, pasado por la luz del día, lo que empecé anteayer con ganas.

Ante
todo, gracias por acceder a
"picar" en mi inocente
anzuelo de "provoc" intelectual, JPQ. Visto el resultado, me felicito
por haberme atrevido a hacerlo y haberte pedido tu contribución escrita a la
celebración de nuestra Diada.

Tu
post es un gran regalo y te lo agradezco de verdad.

Sólo
por lo que cuentas sobre el Guernica y lo que sugieres en relación con vida
poco “engagée ” de esos artistas e intelectuales durante la Ocupación de París
ya me doy por pagadísimo. Lo que pasa es que no sé si no sería mucha mala leche
desear ahora, desde la comodidad
también de nuestra perspectiva histórica, que
Picasso, Sartre y su Simone, y todas sus cortes respectivas, hubieran tenido una vida pringadísima en
el París ocupado, y haber encabezado “motu proprio” grupos de Resistencia …!
¿Quién tiene derecho a pedir tanto?
Y
quizás por eso, Sartre militó luego en lo que militó, y repartió octavillas por la calle en mayo del 68.

La
vida te pilla donde te pilla y, encima,
van las circunstancias y hacen el resto. Véase lo que cuenta Günter Grass. En
portada, El País o La Vanguardia, no recuerdo bine, decía el otro día “Era joven y en el fondo estaba de acuerdo” !

Hay
una parte de voluntad que es tremendamente decisiva, pero creo que el azar y la
necesidad pesan casi el 90%.

Lo de
Almansa … También Almansa
es víctima de su circunstancia: victorias no se celebran todos los días. Normal
pues que celebren su fiesta, que en ese caso corresponde a una victoria ajena. Me
inclino a pensar que habrá muy pocos
almanseños que proyecten su
celebración al
“socarramiento” de Xàtiva en
1707, a los Yaltas de Utrech 1713 y Ratstad 1714 (en los que ya vendieron la piel
de Catalunya antes de haberla cazado y,
todos, ingleses y autríacos, nos traicionaron vilmente con secretismo,
nocturnidad y alevosía) y a la derrota
final de Catalunya, aquel infausto 11 .S. 1714… Seguro que se limitan a celebrar una gresca, ¿no?

Juego
a veces a utilizar la tan trillada frase de "Quan el mal ve d’Almansa … " substituyendo Almansa por
Francia o por cualquier otro concepto ;-) como sinónimo de desatre total…precursor de males aún peores
:-) . Culturilla inocua, pero alguno la llaman "memoria histórica" y actuan en consecuencia, en función de lo que deducen o interpretan…

Si tu
calle es rue de Seine, algún día de algún año, no sé si el 2007 voy a ir a París, pasaré a ver si estás. Te felicito por la elección y la
suerte que tienes de poder vivir ahí, supongo que eso te hace el “exilio” harto más llevadero ;-).

Tengo
una pareja amiga … él vive y trabaja a caballo de París, Montpellier y
Barcelona.

Hoy todo
acaba siendo un barrio grande de una urbe grandota. Eso sí, hace falta un pastón para desplazarse de un
lado para otro. Cabe pensar que si eso
es así es por méritos varios, porque en ningún lugar regalan nada,
¿verdad?

Me he
acordado de Prévert. He ido a Google que me ha dado el poema Rue
de Seine dit par Reggiani
(seguro que yo tienes más que
aprendido, pero …) … tómalo como un regalito …!

rue de Seine1

rue de Seine 2

rue de Seine3

Bueno,
lo de la Maison de la Catalogne tiene
arreglo… cuando acaben la obras (de ampliación serán, ¿no? ;-)). Seguro que el año que viene
estará abierta y celebrando Diada por todo lo alto.

La
librería Pam de Nas … si estaba cerradada debe de ser porque los dueños
estaban en Barcelona, celebrando Diada y Estatut.

Lo de
las “turbas secesionistas” en el bulevar Saint Germain … no viste a nadie
porque estaban todos en Barcelona. Eso sí, ni hordas ni turbas! Pacíficos ciudadanos! … Por aquello de la importancia del matiz:
"secesionistas" … tiene a mi parecer una connotación algo negativa. Dudo que los independentistas se sientan secesionistas o segregacionistas… Hablan de secesionismo los que se oponen a perder una parte de "su" todo. Los independentistas sólo quieren "lo suyo". Nada fácil el tema … Cuestión de matices.

Leí en
El Punt de ayer que según la Guardia Urbana eran unos 6.000, y 20.000
según fuentes de ERC. El Avui hablaba de 10.000. Pongamos pues unos 12.000 ?

Pero
todos sabemos que en política, como en tantas otras cosas, la unidad de medida no el el número entero sino los
newtons y los kilopondios de emoción y fueza …

Por lo
que dices, veo que se impone pedir a
nuestra Generalitat que vaya pensando en una
Conselleria d’Afers Estrangers
o/y en montar un “Consulat Embaixadoral” o
“Embaixada Consular” en París
donde los ciudadanos catalanes puedan celebrar la Diada Nacional, cada 11S.

Acabo
con dos cosas: una trivial, la otra, importante.
No soy de Girona. Girona es sólo mi apellido. Mi abuelo era de St. Sadurní
d’Anoia, en Barcelona y mis padres también. Me haces pensar que debería de
indagar un poco en mi árbol genealógico-geográfico. Ya te contaré.

Lo
importante: Me parece un gran detalle
por tu parte lo que escribes sobre tu familia:

“El
azar y la vida laberíntica de las familias murcianas pobres, condenadas al
destierro, quieren que mis padres estén enterrados en Almansa (Albacete).”

Bueno,
confidencia por confidencia … Cuando se tercia, no me importa sacar a relucir que yo también vengo de una de
familia humilde, trabajadora y honrada. Y saco de ese hecho mucho orgullo y,
probablemente, también mis opciones políticas de toda una vida.
Por
eso también, el 11 de Septiembre lo tengo asociado desde el 73, y no me olvido nunca, a la muerte de Salvador Allende a manos de fascistas
asesinos
que, para burla y escarnio de la democracia , todavía andan sueltos, impunes.

Visto
el éxito, intentaré seguir “provocando” todo lo que pueda, y siempre que pueda.

Con gente de tanta categoría intelectual como tú, sale a cuenta, JPQ! Cúidate.

___________

Cues :

11 S segons Manuel Castells

[@more@]

Comentaris tancats a 11S 2006

Covards i racistes? Vols dir, noi?

Gràcies
per la referència del llibre de Jordi Coca Sorres blanques, Antoni, de Quaderns!

sorres blanques

D’entrada, llegint la nota que publica Vilaweb, crec que m’interessarà llegir aquest llibre tant des del punt de vista de la
història que retrata com del punt de vista tècnic. Com a mínim m’ho
apunto. Jordi Coca… excel·lent a
l’escrit. Si ho diu el Llibreter gairebé podem dir que va a missa …

Passem
a l’oral i a les actituds valors i normes : Aquí la cosa no va fina. Molt malament: aquesta opinió sobre "els
catalans"
la trobo falsa i ridícula, masoquista i
estèril. Inacceptable!

Després
d’haver llegit una mica H. Paul Grice s’entén millor que
darrera el que ens diuen cal que entenguem també què ens volen dir el qui ens
parlen … altrament no hi ha comunicació possible… però ni així no puc estar
massa d’acord amb el que dius, Jordi Coca, quan generalitzes barbaritats.

¿On
són les proves que permeten de
susbstituir ara el vell estereotip del català "avariciós i
tacanyo" – que sempre ens havien encolomat els desgraciats- per la del català "covard i racista"?
Eh ? On són les proves?

No, mira,
NO ! A tot arreu hi ha de tot, com a
tot arreu. Em sembla molt poc intel·ligent
fer generalitzacions absurdes i
gratuites d’aquesta calanya. T’has
guanyant un punt negatiu, Jordi Coca. Queda apuntat ! Tens tot el trimestre per
endavant, però si seguixes així i no millores… t’haurem de suspendre ;-!
[@more@]

2 Comments

Melosa perversió d’IKEA

Clicant sobre Quaderns,
he llegit el post "Jo també vull un estat propi"
i el frec a frec entre l’Antoni i el Toni.
Havia llegit a Entrellum, però no sabia que sortís com a resposta a
Quaderns.

Abans de posar-m’hi, vull deixar constància d’un handicap
"esbiaixador" que arrossego des de fa unes setmanes, concretament des
que vaig llegir "Viaje a la felicidad" de l’Eduardo
Punset.
Suposo que la malatia ja se’m passarà, mica en mica,
però porto unes setmanes en què tot m’ho miro des d’aquesta perspectiva
que m’ha trastocat una mica els punts de vista.

Jordi, vols dirs ?

El futbol que fins fa poc em semblava gairebé execrable perquè
ocupa billions d’hores de la gent arreu del món , hores que podrien
invertir en "coses més útils" -pensava jo- , ara m’ho miro
com un bé immens, una teràpia de masses, -opi? i si fos opi,
què?-
font de felicitat
de masses… benedició dels déus ….
i com que la felicitat
és tan escassa i fugissera, qualsevol cosa val, fins i tot el futbol.

Toni, amic, aquest llibre llegeix-te’l o rellegeix-te’l i veuràs
com encara canviaràs de parer. Tonaràs a apreciar i
estimar i tot els sentiments. Empatitzaràs per un tub i quan llegeixis
això del "Jo també" diràs el teu … "Sí noi, sí,
sigues feliç somiant, desgraciadet " però ho diràs sense gens
ni gota de mala llet i sense cap sospir d’acritud, ho diràs …
convençut, melosament i carinyosa …

E. Punset ens recorda que la Felicitat és el camí cap a una fita; el desig durable
d’una cosa; el somni permanent, el "narinant,
narinant"… molt més que la fita en sí. No cal que t’ho dibuxi!

Toni, ho sento, la lluna en aquest cas són les propostes que fa
l’Antoni, el dit és el títol del seu post i el el pensament wishful
thinking de tot de gent -acostumen a ser joves de primera o segona
volada – que s’ho creu de veritat això de poder tenir un Estat propi, i
no només haver de somniar-hi…. Mirem la lluna i no el dit!

El que més m’interessa del post de
Quaderns, de l’Antoni, és que aporta idees i propostes concretes. I
a mí, això m’excita. Després ja em vaig calmant, asserenant, a mida que
veiem que això no pot ser, allò altre tampoc i allò de més
enllà encara menys. Però cal que tothom aporti idees fresques, projectes
i matisos. Només així es pot avançar, o creure que podem avançar.

De manera, Antoni, que allà on
et presentessis jo et votaria.
T’aceptaria
com a gestor de la "Res Publica" i de la polis de casa nostra.

SÍ , SÍ i SÍ í a gairebé tot el que proposes:

Res de tanta propaganda orwellianoinstitucional a tots els nivells
inclós el local …

Sí, res de campanyes de propaganda sobre la lectura i anar
directament al gra: biblioteques i tallers.

Prou de llistes tancades!

Sí a la reducció de mandats i a l’auditorització de la gestió
econòmica dels càrrecs púiblics amb dret a tocar molts calers públics.

Però això, noi, és molt surrealista i revolucionari i no t’ho deixaran
fer MAI !
Mai! Ni en un
estat gran, ni en un estat petit.
Tampoc t’ho deixarien fer
ni Cuba ni al Vaticà. No som tan tontos" et dirien!

Això sí, tens tens dret a desitjar, a somiar. Si et fa feliç, t’ho has
de creure, ho has de dir i hi has
de lluitar per mirar d’aconseguir-ho.
L’únic important és la felicitat,
sentir-te feliç. Comença provant-ho localment i ja veurem si
després te’n surts "globalment".
D’entrada, mira bé qui votes al novembre: CIU i PP et
«matarien la il·lusió"
uns quants anys llum més lluny del que ja està ara. Els altres et diran que
l’estat que somies ja el tens.
Més
autonòmic que mai…ets el rei
de la república independent de casa teva. Que …què mes vols?


El d’Ikea (a sou d’alguna potència
estangera ;-) han trobat la manera
d’intervenir subliminalment i perversa en la campanya electoral amb aquest
eslògan políticocomercial ideal per a fer feliç tothom, tot ridiculitzant de manera “light” els
independentistes i els independentismes.
He constatat que aquesta campanya políticopublicitària contribueixen a eliminar
estrés, frustració i agressivitat als uns mentre que fa aparèìxer un ampli
somrís als llavis de la gent de dretes de sempre, que somien, ells també, en
llur felicitat: recuperar el poder.

[@more@]

2 Comments

Avui em limito a fer dietari … ;-)

Avui estic una mica més cansat del compte i em toca anar a dormir aviat per demà poder llevar-me d’horeta i tornar a fer la volta amb bici cap a la Masia Cabanyes i els horts de la zona d’allà dalt, aprofitant les darreres hores d’horari semiflexible que em queden.
Avui ho he fet i m’han vingut ganes d’anar a trobar l’amo de l’hort i preguntat-li què s’ha de fer per anar a collir una caixa de tomàquets d’aquells i assegurar-me així que no venen d’un hivernacle almeriensis on es fan grossos ves a saber com.

Però al llit me n’hi aniré frustrat per no tenir temps d’escriure un munt de coses que tinc al cap i que hauré de deixar pendents …
Tomorrow is another day …Tinc pendent escriure sobre la Felicitat, excitat pel llibre d’en Punset; pendent d’escriure sobre la immigració ; pendent d’escriure un post o missatge al Toni d’ Entrellum i felicitar-li tot de coses que li he llegit. Estàs finíssim, Toni. He apreciat molt especialment TI1 i TI2 i la crònica viatgera … a tu tot et prova … paio, l’estiu , la tardor, la primavera i l’hivern; pendent de preparar un concurs de ràdio; pendent d’escriure uns quants missatges ..I llavors tota la feina que cal fer …. Mare de déu del rosari!
No me’n surto de no viure estressat ja només en recomençar … Maleïda rentrée! ;-)

He escrit un comentari a ca la Montse; he esborrat tot d’spams; via una llista de distribució, he rebut un enllaç cap el bloc del Félix de Azúa i el que ha escrit avui i que m’enviaven com a interessant m’a deixat completament fred. Interès nul per a mi …
En canvi, no sé què he clicat que m’ha dut al web de l’Avenç-Els Marges. I allà sí, hi he llegit una coseta que m’apunto i aporto aquí. Interessant. Ja ho analitzarem un altre dia (potser) …

Els Marges Nº 79 .

Primavera de 2006. Editorial.
Didacticopedagogicopropedeuticodocent (?)

"Una classe no es fa –segons caldria dir des del purisme idiomàtic. Tampoc no és dóna –en la formulació embastardida pròpia del català del barco. Ni menys encara s’imparteix –com figura que cal dir en llengua culta. No. Una classe s’interpreta.

(…)

La comesa no és fàcil. Ja que si bé és ben cert, segons afirma George Steiner, que «rere un professor eficaç i carismàtic s’amaga un actor, un practicant més o menys expert de la locució i el gest», no resulta gaire menys evident de convenir, tot partint de la pròpia experiència empírica com a discent primer i com a docent després, que abunden entre el gremi dels professionals de l’ensenyament, en especial dins l’àmbit universitari, els extrems més contraposats en l’eix adés esbossat.

(…) i segueix

El subratllat al text de més amunt és meu. Rretrata una certa realitat que em fa somriure em convida a passar revista a tot de professors que vaig tenir i a un grup de col·legues actuals.
Pel que a mi fa … de jove vaig ser actoret i el teatre sempre l’he tingut mitificat tot i no ser-ne un gran consumidor. Sempre em proposo anar-ho seguint tot, llegint la cartellera, però el cert és que no ho faig gaire sovint.
Sí, jo puc dir ben fort que em sento un professor-actor. El que ja no sé és si resulto efiçar i carismàtic … M’agradaria pensar que sí … però això ho decideixen els altres i, generalment, t’acostumen a donar la resposta quan tu ja no hi ets! … De manera que no cal capficar-nos-hi gaire ;-(

… Avui em limito a fer "diari", dietari. Ja sabem que no tot pot ser orenga ! ;-)

[@more@]

3 Comments

Fidelitats literàries i infidelitats polítiques

Amb dos dies em vaig acabar de llegir Acide sulfurique,
l’Amélie Nothomb 2005 que, per alguna raó que no recordo, havia començat i no
l’havia tornar a obrir. Va ser fa pocs dies quan, puntuals com un clau, els de
la FNAC em van enviar un missatge anunciant les novetats literàries de la
rentrée. Unes 680 i escaig noves novel·les: aquesta és la collita del
2006. Una de les obres era,
evidentment, la novel·la annual d’Amélie Nothomb, que aquesta vegada té per
títol Journal
d’Hirondelle.

Journal d'hirondelle Amélie Nothomb

Tinc molt present l’entrevista que li va fer
Jean-Pierre Hourtin de la RTBF belga fa dos any, a l’ocasió de la presentació
de Biographie de la faim.
Amélie explicava que això de treure un llibre cada any a finals
d’agost era per a ella un principi d’organització vital i va afegir que de fet tenia
més de 48 llibres al calaix … J.-P. Hourtin li va preguntar llavors si en el
cas hipotètic de la seva mort, hi havia alguna possibilitat que durant
cinquanta anys hi hagués, cada setembre, un nou llibre signat Amélie Nothomb.

Amélie va contestar que ja havia pres mesures notariotestamentals
perquè aquesta hipotètica catàstrofe no es produís de cap manera. Però va
quedar clar que de material publicable en tenia i en té un gabadal. Vaig pensar
que aquella declaració produiria llàgrimes als incondicionals i sospirs de
tranquilitat als detractots, que també són munió.

Per això jo em vaig
preguntar si aquest any me’l compraria i me’l llegiria o no… I immediatament
vaig recordar que encara m’havia d’acabar l’
Acide sulfurique. del 2005. Aquesta paròdia dels programes
“Gran Hermano”, Loft Strory a França, portat al límit més extrem.

A mí m’ha
interessat més la part “técnica” que no pas el contingut. Com diuen algunes crítiques d’altres
lectors, li falta alguna cosa que hauria pogut convertir el llibre en una gran
obra, però que tal com l’ha deixat un regust de decepció. El fet és que
continua sent un autor conrovertit, que aixeca passions fins al punt que la
gent ja espera la propera obra amb expectació.

Des que em va
arribar l’informació de la sortida del nou llibre a les llibreries fins ara,
s’han anat acumulant testimonis de lectors que avisen que enguany no només no
és res de l’altre món, sinó que és una novel·la “bâclée”: feta de pressa i malament, sense cura,
superficial, i tot d¡adjectius negatius que aplicats a una obra, són sinònim de
merdeta o merdassa.

De fet, típic amb
AN, hi ha
una barreja d’opinions a favor i en contra però les decepcions
superen
qualitativament els entusiasmes.

En aquest context
em pregunto si és prou assenyat seguir el consell que ens assegura que “més val boig conegut que savi per
conèixer”.

Jo no ho tinc
clar del tot. M’he de replantejar doncs la fidelitat a l’Amélie …

I més, ara, enmig
d’aquesta atmosfera preelectoral en què tots els líders polítics ens conviden a
practicar la infidelitat política… Vine amb mi i tots piquen l’ullet. ;-)

CIU, per boca de Mas, a dalt d’una tribuna,
temptant tots els socialistes decebuts a fer el salt a llur Fidelitat i anar a
viure amb ell a la casa comuna; després
vaig escoltar Carod proposant
exactament el mateix, a peu de carrer. També en Saura va verbalitzar una cosa
semblant envoltat de tota la plana major. Visca les cases comunes! Si s’hi afegís el Piquer i parlés de la casa comuna del PP… ja fóra
d’infart de riure!

Tornant a
l’assumpte que ens ocupava… llegir o deixar córrer el
Journal
d’Hirondelle
Fidelitats
literàries en època d’infidelitats polítiques?

A partir de
segons quina edat hom no es pot permetre de perdre temps ni il·lusió en cap
llibre que no estigui mitjanament garantit. Em sembla doncs que m’ho jugaré a
parells i senars, mà dreta contra mà esquerra, i, si cal, faré una mica de
trampa. ;-)

[@more@]

3 Comments

La sorpresa és … “Oleaje”, de Bebo Valdés

Benvolgut Joan,

Aquest post és per a tu. Hi ha la musiqueta que et regalo pel teu Sant Joan 2006 amb una llarguíssima capvuitada… involuntària, forçada, com saps, per exigències del del guió i d’altres males herbes…

La trobaràs empaquetada dins d’un CD anomenat Bebo, que encara tinc embolicat, amb dedicatòria feta de fa dies, i que obriràs dilluns…

Vaig escoltar una entrevista que li feien a la ràdio i  així és com em vaig assabentar que existia un dels grans pianistes cubans vius i autoexiliats a Suècia des del 1963 :

G1     G2   (De Cuba i de Fidel en parlarem un altre dia…)

Per il·lustrar el seu saber pianístic, a l’entrevista, van triar una peça que em va seduir de seguida. Em vaig prometre que la buscaria i no pararia fins trobar-la, i que te’n regalaria una còpia perquè tu també en disfrutessis…

No em va ser fàcil trobar-lo, perquè no és cap hit del 2006, sinó un de fa exactament
dotze anys. Però he vist que és una peça ja “clàssica” del Bebo, que desconeixia totalment, com tota la resta. Mai no és tard, ja ho diuen …  
Es diu Oleaje i,  curiosament, només dura un minut i cinquanta nou segons: és la més curta de totes les peces de tots els seus àlbums!
Però fa bona la dita de “lo bo, si breu, doblement bo”. La “solució” és prémer el botó “repeat” i , quan acabi de sonar, tornar a repetir la jugada, que és també una manera d’allargar el plaer tornant a escoltar el so de les onades …
Amb quatre passades ja te la faràs teva per sempre,  i mai més no l’oblidaràs…

Posant-ho aquí al blog, la cosa perd tota la intimitat, -espero que m’ho perdonis!- però així fem extensiva la dedicatoria als lectors del Dipofilo –una dotzena de happy fews que em llegeixen amb bons ulls- que la vulguin escoltar … clicant aquí.

Aquesta és la versió de Bebo rides again, àlbum del 1994… que fins i tot té una història bonica: Es veu que en Bebo ho va composar en pocs dies per fer un favor al seu amic Paquito D’Rivera …
Aquesta gravació Oleaje que he penjada sona una mica escardallot … perquè està potinejada amb l’Audacity després d’haver-ho gravat amb el Replay Radio, per culpa del maleït Exact Audio Copy que no m’ho deixava passar a mp3 de cap manera…Misèries del software i de lesmeves limitacions en knowhow tecnològic. Però com que el que importa és
l’ivresa … deixarem la qualitat òptima per a la versió del CD Bebo,

El disc inclou aquest text descriptiu:

Cuando tantas cosas están desapareciendo,
yo me aparezco con esto. Este disco expresa
la nostalgia de cosas, gentes y lugares que ya
no existen, de las personas que amé, de un
mundo que se va o ya se ha ido”
Bebo Valdés.

Suposo que ens ho hauríem de creure, però la veritat és que Oleaje no em sembla
música de cap món que desaparegui, sinó música descriptiva, atemporal i eterna com
les onades de la mar. Ja em diràs si hi estàs d’acord i què hi escoltes tu …

Espero que melodia i post siguin un regal del teu gust i que els afegim a la llista dels grans moments d’amistat compartida.

Sani

[@more@]

Posted in Músiques | Tagged , , | 2 Comments

La “maledicció” de Calvino

A La Vanguardia
del dijous 31 d’agost, Joana Bonet

Mi vida es mía  de Joana Bonet

bonet.joana@gmail.com — escriu un article-blog titolat “Lagarto,
lagarto” on ens explica que anota una
última cita de Calvino (sense dir-nos d’on la treu …prova de tenir molta
pressa o de patir d’empatia deficient )
que a mi em sona a maledicció profètica … Jutgeu vosaltres mateixos si exagero gaire …

“El mundo
está lleno de gente que quiere escribir , y tal vez incluso escribe, y tal vez
incluso publica, pero son cosas hechas sólo a fuerza de voluntad, y no quedará
nada de ellas” [Italo Calvino]
LV dijous 31/08/2006, pg. 20, “Lagarto lagarto”, Joana Bonet

Curiosament,
la Joana no en fa cop comentari , es conforma amb un “Pues eso.” ! Potser s’ho creu, potser s’hi resigna, …
Potser
queda bé donar la raó als “grossos”,
s’empatollin el que s’empatollin, sense entrar en detalls ni en matisos, pero a
mi em fa saltar el cul de la cadira :
Increíble! Això va en contra de totes les lliçons que hem anat aprenent
i dels principis dels que ens hem anat convencent.

Hem
après justament tot el contrari, que el que cal és força de voluntat, treball,
constància, coherència i conseqüència … la genialitat vindrà mica en mica …
amb l’esforç. O no. Però ni que no vingués, que és el més probable, això no
fora argument per dir que de la nostra feina, currada, no en quedarà res.
Perquè de fet, de literatura n’hi ha de moltes menes, les biblioteques n’estan
plenes, i Xarxa també. Massa que tot
perdura, fins i tot allò més infumable que hauria de desaparèixer!

Com
pot ser doncs que vingui en Calvino, i
sense posar cap prova sobre la taula, amb una frase mortífera ens prometi la
nostra desaparició pura i simple? … Que potser suggereixes que només en
quedarien exclosos els “quatre”
genis habituals?
No,
mira, jo no en sóc cap de geni i em
temo que ja he fet tard per aconseguir-ho, però no penso acceptar sense més ni
més que em condemnin al no res sense demostrar-m’ho.

Escriuré
a la Joana i miraré que ens digui d’on ho
ha tret i en quin context ho escriu
en Calvino. Dubto molt que l’home em convenci,
però li donaré una oportunitat….

Ja
estic veient, amic Italo, que m’hauré d’enfrontar de valent amb tu i que hauré de portar-te
la contrària en aquest afer de profètica maledicció:

“Tot el que hagi estat pensat, escrit i editat a cops de força de
voluntat ja té molt de mèrit i, en l’època digital, és, serà i perdurarà. No
feu cas d’en Calvino!“ (Sani Girona)

Boutade
per boutade, noi, … ja veurem qui tindrà raó. Al temps!

_________________

Annex 1

La Joana ha tingut l’amabilitat de contestar al meu mel i em diu això. Segur que interessarà a més d’una persona. O això espero.

"Hola Sani,
Et passo les dades que em demanes. Es tracta d´una resposta a un
candidat a publicar, dins de les seves tasques com editor, recollida a
"Los libros de los otros. Correspondencia (1947-1981)" Barcelona,
Tusquets, 1994. En el llibre es reuneixen 300 cartes de les quasi 5000
que va escriure a col.laboradors, escriptors que enviaven manuscrits,
crítics i també amics, al llarg dels quaranta anys que va treballar
con editor a Einaudi. Espero que et sigui útil. Gràcies pel teu
comentari i molta sort. Cordialment.

Joana"

Gràcies mil, Joana. T’anirem seguint la pista. Promès. Bises.

____________

[@more@]

2 Comments