Monthly Archives: juny 2005

15 que volen ser més feliços, segons Ivan Tubau

//www.poesi.as/fotoitu.htm

El Mundo del dimarts 28 de juny publica un article d’Ivan Tubau, en català, titolat "Nosaltres també volem ser una mica més feliços".

  • "Als 15 ciutadans que vam promoure, redactar i firmar inicialment el manifest demanant un patit polític no nacionalista a Catalunya, fa gairebé un mes que no paren de preguntar-nos:"¿Qué voleu en realitat?". El manifest ho deixa força clar: la realitat, precisament. Però potser ens faltava dir una altra cosa. La diré jo ara.
    Ens proposem, a més a més, el que anuncio al títol d’aquests article (…) "el dret a la recerca de la felicitat"

I acaba escrivint això:

  • "Si aconseguim recuperar els drets individuals -de la nena equatoriana a aprendre en la seva llengua materna des de la guarderia, de l’adolescent a no patir pels pronoms febles, de la professora a parlar espanyol amb dolç accent canari en comptes de català macarrònic- no ho dubtin, podrem ser una mica mes feliços tots plegats."

Legint això, Ivan, vaig pensar que el moviment que propugna el manifest i el vostre prepartit no podria arribar gaire lluny. Per culpa dels exemples, vull dir. Segur que amb una mica més de temps i d’espai ho hauries fet millor. Tens bona ploma, Ivan, i bon tremp, però aquest article t’ha sortit més aviat galdós.

Si la felicitat -que efectivament tots tenim dret a i gairebé l’obligació de cercar- depèn del fet que una nena que arrriba a Catalunya li parlin en castellà en comptes de fer-ho en la llengua de tots els nens de la seva classe; o que la felicitat d’un jove s’incrementi gaire per no aprendre el pronoms del català ; o que una professora no es pugui expressar en català perquè quan parla en castellà el seu accent a tu et sembla dolç i quan parla en català a tu et disgusta … anem malament, Ivan. Anem malament. Ves-ho provant, tu segueix fent pedagogia de les virtuts del castellà enfront del català, aviam si en treus força plaer!
Mira de ser tan feliç com puguis posant la teva intel·ligència al servei d’una causa tan denigrant com és l’agressió al sentiment catalanista i a la catalanitat, al català …

Vas errat, fes-t’ho mirar. O com a mínim vas "mal explicat". I tu no t’expliques o no exemplifiques prou bé.

Els drets de les persones a Catalunya, Ivan, em sembla que estan prou ben garantits i crec que cadascú s’expressa en la llengua que li dóna la gana. Nena equatoriana, adolescent o professors s’espressent en la llengua que volen on volen i quan volen.

Potser tu també seràs més feliç si t’ho mires millor i no tan d’esbiaix com fins ara. T’ho diu en Sani.

[@more@]



2 Comments

Recorreguts per França. 3/12. El recorregut del falcó.

Recorregut d’unes 6 hores, per la vall de Chaudefour, sortint des de la Casa del Parc natural, a uns 1137 metres, i fins al cim de Sancy, 1885metres, el més alt del massís Central i d’Auvèrnia, i font del riu Dordogne.

Es veu que s’hi pot pujar amb telecabina, però això ja és una altra història.

Per anar-hi: Des de Clermont Ferrand, per l’A75, sortida nº 6, llavors per la D978 cap a Champeix, després per la D996 fins a Monts Dore i allà per la D36 cap a fins Besse-et-Sainte-Anastasie i el parking de la Casa del Parc.

[@more@]



Comentaris tancats a Recorreguts per França. 3/12. El recorregut del falcó.

Potinejant la plantilla del blog

Avui hem fet experiments i hem aconseguit retocar la plantilla del blog.

Efectivament es poden canviar un munt de coses i fer la interfície més interessant i agradable … si s’aconsegeuix, és clar ! No és fàcil i acostuma a ser impossible agradar tothom ;-)
Tot i que el que realment importa és el contingut, no és menys cert que de qualsevol coseta, ben embolicada, se’n pot fer un regal.

Felicitatst als de lamevaweb per currar-vos-ho tant!

[@more@]



1 Comment

Recorreguts per França. 2/12. El recorregut del llop.

Recorreguts per França. 2/12. El recorregut del llop.
Font : Le Figaro magazine . 16 avril 2005. Article: “Les plus belles balades de France. 12 randonnées à la rencontre de la faune sauvage de nos régions”

Durada: unes 4h i mitja.
Des de Niça, per les gorges de la Vésubie D2565 fins a Saint-Martin-en Vésubie i després fins a Boréon per la D89. Allà s’agafa el GR 52 cap el refugi de Cougourde (2100 metres). D’alla fins al Col de Fenestre a 2448 metres.

Al parc nacional del Mercantour (Alpes maritimes) diuen que hi ha instal·lades,des del 1992, vàries famílies de llops de procedència italiana.

[@more@]

Comentaris tancats a Recorreguts per França. 2/12. El recorregut del llop.

Equilibrant l’ Àgora

Va del programa Àgora de l’altre dia.

Hi ha una crònica impagable de TdQ aquí i una referència important de Paraules aquí

Vaig veure un tros de la repetició del programa Àgora a la matinada, allà cap les 2am ben bones… Insomnis…

Jo estic per queixar-me seriosament al Ramon Rovira de com va organitzar el debat.
A Roma ja posaven gladiadors equilibrats, no monstres ben sapats contra gent amb problemes de tota mena o com a mínim, aquell dia, -oi Jorba?-, de molt baixa forma.

La veritat és que ni la pàmfila escriptora Mª Teresa Giménez Barbat, gerro-decoració, que seia al mig i que , ho confessava ella mateixa, no sabia res de res de res de res, -què hi fotia doncs allà?- ni en Jorba ni en Ferrer no estaven a l’alçada de la força bruta i la mala llet de l’Espada.
O sigui que va ser "un tongo" d’Àgora, Ramon. Un tongo de collons.
I com que ja no té solució t’imposem un càstig exemplar, que consisteix en haver d’organitzar una altra Àgora amb el mateix tema però això sí, amb gladiadors dotats tots amb les mateixes armes, tant li fa que siguin tridents i xarxa, com navalles toledanes o ganivets capaporcs. Tots amb corassa, tots igual de rabiüts.
Feu-li arribar la sentència pel vostre cantó. Jo ja li ho envio al seu correu i al Fòrum del programa Àgora.
Veurem com continua la cosa.

[@more@]

Comentaris tancats a Equilibrant l’ Àgora

Cursets per a educar els pares a educar els fills

 The Independent logo

A la portada de The Independent on Sunday, del diumenge 19 de juny, hi ha un article que porta per títol:

"Compulsory lessons for parents of unruly pupils"

De seguida explica i afina cada paraula.
"Parents who fail to ensure their children behave at school or turn up on time for classes will be forced to attend compulsory lessons on how to bring up their children."

Es pot dir de moltes maneres però no gaire més clarament que com ho diu el diari aquí , oi ?

Els alumnes que es porten malament a les classes i que arrriben tard o no arriben… això és culpa dels seus pares. I aquests pares, conseqüentment hauran d’anar de grat o per força a fer un curset per aprendre a educar els seus fills.

Dòmino!

Si aquests cursets són gratuits i no de pagament, això ja fóra de pel·lícula. I si d’allà en surt alguna cosa positiva… proposo un Nobel per als inventors de la fòrmula.

Actualment, quan algun fill es porta malament durant l’etapa de secundària, són els seus professors qui , pobres, van a classes-cursets de pagament, anomenats "cal psicòleg" o "cal metge", i els recepten antidepressius i alguna baixa.

No hi ha res com la creativitat per resoldre problemes i conflictes d’envergadura.

A la Gran Bretanya, sembla que la mesura respon, segons el diari, a la dramàtica situació actual de la secundària :

– Rising levels of classroom violence and indiscipline.
– A teacher is seriously assaulted every seven minutes of the school day.
-The number of assaults has doubled within the space of a year.

És per posar-se a tremolar … Però aquí a casa nostra ja han sonat els primers senyals d’alarma.

Hi ha un segon article, a la pàgina 2 . És una llarga columna titulada : "1 in 4 parents pay for extra tuition" : 25% dels pares paguen classes particulars als seus fills , i això, precisen, sense comptar les classes de música.

L’article serveix, és clar, per dir que alguna cosa no funciona prou bé, tampoc allà no van bé les coses de l’educació.

David Cameron, un de dretes, diu: "There’s a lack of rigour in many parts of the education system and parents find themselves increasingly frustrated."
"Schools are not doing enough to stretch bright children or those in danger of falling behind"

La frase, es podria repetir textualement canviant "parents" per educadors o professors o ensenyants. Nosaltres també n’estem fins els cataplines de segons quin tipus d’adolescent que va a l’Institut a tot menys a aprendre i a educar-se. Ve amb mòbil o amb navalla però no porta llibres ni llibretes ni bolígraf i no passa absolutament res.
La sanció està mal vista o prohibida expressament per la Inspecció ! Diuen que els pares han de signar la conformitat que el seu fill o la seva filla sigui expulsat uns dies del centre… I que per això no es fan expedients, perquè no seran assumits per les famílies.
És com tancar els galls al galliner i llençar la clau!

Els milers de professors interins que hi ha al país , aproximadament un 40% del total del professorat, no cobra pas per fer una feina d’educador-psicòleg-policia-pallasso. Això és una altre preu, em sembla.

L’article acaba dient en següent:

"The Government has a clear commitement to stretching the most able and giving additional help to those at risk of falling behind" !!!!

Quan sento "stretching" ho associo a l’esquarterament!Em dic Sadurní i expliquen que el bisbe "Sant" Sadurní de Tolosa de Llenguadoc fou mort esquarterat per quatre bous! Qui i com s’ajudarà als bons alumnes?

Això que el Govern farà tot el que pugui per … és la mateixa cantarella que els delinquents de la Reforma Educativa fa 20 anys cantaven per tot arreu i tothora.

Cal reconèixer que sí que es veu clarament que hi ha hagut esforços per ajudar els alumnes amb dificultats i tota una filosofia de com acollir els alumnes que arriben a casa nostra.
Estarà bé que també s’esmercin idees i esforços per ajudar als bona alumnes a mantenir un bon nivell i evitar que l’escola pública s’associï a lumpen i a desgràcia. Això tampoc no ens ho podem permetre de cap manera.

Cal dir una cosa important a favor dels britànics. Fixeu-vos que ells en parlen a la portada dels diaris i a la pàgina 2, i que The Independent ha estat fent un estudi de l’estat de la qüestió durant 6 setmanes. Chapeau!

Aquí, TV3 va dedicar recentment una setmana als mestres, a l’educació. Molt bé : "menos da una piedra", però sabeu què fora creatiu de veritat? Dedicar-hi una estona cada dia de cada dia, 365 dies l’any, com ho fan amb el Temps , el Trànsit, o el Gran hermano o el futbol dels collons…
Això sí que fóra positiu, i potser així avançaríem una mica i evitaríem que en un futur no gaire llunyà milers de pares i mares haguessin d’anar obligatòriament a classes per aprendre a educar els seus fills.

[@more@]

Comentaris tancats a Cursets per a educar els pares a educar els fills

Recorreguts per França. 1/12. El recorregut del dofí.

Font : Le Figaro magazine . 16 avril 2005. Article: “Les plus belles balades de France. 12 randonnées a l’encontre de la faune sauvage de nos régions”

1/12. El recorrregut del dofí
Gironde. Arcachon.. Durada aproximada, unes 2 hores. Vista de la badia d’Arcachon fent la volta a la duna del Pilat o de Pyla, la més alta d’Europa. Punt de sortida, el parking de la duna.

Jo hi he estat per primera vegada enguany, al més d’abril, i és francament espectacular. Vam fer una volta en barquet per la badia, pel mig del parc de les ostres, i l´ illa dels ocells, i vam anar a dinar a un restaurant del passeig marítim d’Arcachon.
És una excursió molt recomanable, i a no perdre’s de cap manera si hom ha d’anar cap a la banda de Burdeus.

[@more@]

Comentaris tancats a Recorreguts per França. 1/12. El recorregut del dofí.

Innovació i Creativitat. Això em fa trempera!

Els de l’equip del programa "Àgora" , de Ramon Rovira al C33 escriuen el següent:

El programa "Àgora" amplia la comunicació amb els espectadors a través d’un nou sistema de correus electrònics amb imatge.
L’espectador pot donar la seva opinió per via electrònica, com s’ha fet fins ara, però utilitzant diferents sistemes d’imatge. Els passos a seguir són:

1. Amb la càmera digital (de fotografia o vídeo) o la webcam s’enregistra el missatge o la opinió que es vol manifestar. Es recomana que la distància de la càmera sigui curta (el pla serà més tancat i el so es gravarà millor).

2. Es transfereix l’arxiu d’imatge a l’ordinador.

3. S’envia a l’adreça agor@tvcatalunya.com un missatge amb el fitxer adjunt, en què s’indiquen les dades personals (nom i adreça).

"Àgora" considera que és una bona manera d’incrementar les opinions del públic i, a la vegada, d’aprofitar les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies. A més, es tracta d’un sistema innovador que cap altre programa televisiu ha utilitzat a l’estat espanyol. _________

Per si no ho sabieu, ara ja ho sabeu… "Qu’on se le dise " ;-)
Nosaltres ja ho provarem properament.
Felicitats per la innovació i la creativitat que demostreu.

[@more@]

Comentaris tancats a Innovació i Creativitat. Això em fa trempera!

Novel·les de ciència ficció

He sentit dir que algú està escrivint ja una novel·la de ciència ficció per al Sant Jordi 2006.

No sé qui l’escriu ni sé si l’escriuen de veritat o només és una humorada, una conversa de tertúlia de cafè.

L’argument és que per celebrar el 70è aniversari, el 2006 es repeteix una mena de 1936. Aznar s’aixeca contra la “Locura del PSOE”. El Dia D és el 18 de juliol del 2006. Desembarcament per aire previst sobre el cel de Salamanca i Burgos. Però amb la semivictòria pírrica del PP a Galícia, Fraga ha ofert les costes gallegues, -aquelles on hi va anar a parar el “hilillo” de “chapapote”- per desembarcar i tornar a repetir la reconquesta.

El cap de pont quintacolumnista a Catalunya, el Partit Antinacionalista, saluda la iniciativa i proposa ja algun ministre: Ivan Tubau com a Ministre de Cultura, Espectacles i Llengua de l’Imperi Colonial.

Els USA es freguen les mans, seguiran experimentant amb noves armes de darrera generació, com sempre, business is businesss, wherever!
Europa, una vegada més, deixa que els “espanyols” s’esbatussin com creguin més oportú. Pel Vaticà, era una necessitat, un senyal diví: “es desmembrava la família” clama Benet XVI des del balcó. “Aniquileu tots els descreguts, Déu ja reconeixerà els seus”.

Per França, som massa poc jacobins i mosca collonera. Per als alemanys, competidors molestos. Per als italians, pujarà del preu de l’oli d’oliva al seu favor. Per als russos: “No es cosa nostra”. Pel als britànics, no cal dir-ho, l’MI6 ha participat en la conxorxa a Georgetown i finançant la fundació d’Aznar. Això enfonsa definitivament la idea de la Unió Europea, “fine” –collonut-, diu el ministre Straw, i de premi ampliaran Gibraltar amb tot Algecires, una part de Càdis i algun poble sencer de la Costa Brava.

El PP sí que premia els amics com el Tony, i els traidors.

Easyjet permet que uns quants happy few, ràpids de reflexos, volin cap a Mèxic via Irlanda.
França obre la frontera per deixar passar els que vulguin anar a petar a les platges de la Catalunya Nord, on instal·len camps de "refugiats" (concentració?) a Salses, per fer-ho més “vergonyós”. “Tiens, voilà de la Catalunya nord, Catalina, ça vous apprendra” –diu en de Villepin”.

Ibarra s’afegeix a les tropes involuciofascineroses.
Confessa que ja tenia ganes de canviar de camisa i posar-se al lloc on sempre s’ha sentit còmode, enfrontant-se a tots els nacionalismes, culpables de tots els mals ….

Què fa tota la resta del personal? Rodríguez Zapatero, Maragall, Ibarretxe, Pérez Touriño i tots els presidents de les comunitats autònomes?

I què fan Bono i Sevilla, i tot l’exèrcit professional?
I Zaplana i Rajoy i Piqué i la ciutat de Salamanca i la Conferència episcopal?
I el rei i tota la família reial?
I com continua i com acaba la cosa?

Preguntes intel·ligents. Bones preguntes … No esperava menys de vosaltres!
Però jo què cony sé! Potser sí que creieu que si ho sabés estaria aquí escrivint això al meu blog…i no a una platja del Carib nedant en aigües cristal·lines…

Un llibre així, promès a ser un èxit editorial sense precedents pel proper Sant Jordi podria ser de lectura obligatòria als centres de Secundària de tot el país, per a fer teràpia de grup, i fins i tot potser a tota l’Europa dels 25 i, perquè no, també a tota l’Amèrica del Sud i a la Nordamèrica hispanòfona… Somieu. No us poseu límits.

Un xollo d’idea. Només cal que us poseu a redactar i la desenvolupeu una miqueta. Per poc que sapigueu escriure i imagineu algun tipus de distopia, versemblant o inversemblant … us forrareu. No només amb els calerons del llibre, sinó amb els que cobrareu explicant la “cosa “ per les cadenes d’aquí i d’allà.
Imagineu cobrar d’ Antena3, Tele5, BTV, Canal+, TV3 i Euskal Televista, Canal9, Canal Sur, la BBC i la CNN …

Au, de res. I que els idus de juny us siguin propicis i bona coca de Sant Joan.

_____

Addenda
19.25 de la tarda

Perquè no us falti cap dada: aquest post és el fruit d’un malson horrorós (pesadilla, cauchermar, nightmare, em faig entendre?) que potser Freud us explicaria.

Ahir me’n vaig anar a dormir amb els resultats de les votacions a Galícia al pap, que si canvi, que si Fraga, que si el vot de l’emigració, que si quatre anys més, que si no lo ”botaron” pas i es queda uns anys més.

A mitjanit em vaig despertar suat. Suava de calor, però també la suor freda provocada pel malson que us he narrat. Somiava que ho sentia a una tertúlia d’un bar. Somiava que era un somni i que no era cap realitat. Do you understand? ;-)

[@more@]

3 Comments

Mirant enrere

Dels passats dies de pluja me n’ha quedat, entre d’altres coses, un exemplar de Le Figaro magazine ara ja sec i rebregat, però que va quedat tot xop i havia quedat mal endreçat. No el recordava.
L’havia comprat a Bordeaux només per poder tenir dret, pagant 4 euros més, a un DVD amb la pel·lícula de Costa Gavras Clair de femme, amb Romy Schneider i Yves Montand.


La revista no me l’havia mirada i ara estava a punt de llençar-la. No, no ho facis mai això. Mira-t’ho bé abans de portar-ho al contenidor de paper.

Aquest exemplar del 16 d’avril 2005, conté tot un bé de déu d’articles interessants: n’hi ha un sobre els 12 recorrreguts més bonics de tota França, segons que prometen a la portada; un altre, també il·lustrat, sobre l’aniversari de l’arrivada de les tropes del Vietnam del nord a Saigon el 30 d’avril del 1975; un altre sobre la pintura del Canaletto i també una entrevista a Antoine Compagnon, autor de l’assaig Les Antimodernes, amb el títol: "êtes-vous moderne ou antimoderne?", que, tant per les preguntes que li fan com per les respostes que ell dóna, m’inspira algunes reflexions que penso escriure per aquí.

Per si tot això fos poc, hi ha encara una referència a la darrera obra de Frédéric Beigbeder, L’ Égoïste romantique. Si el nom no us diu res potser sí que heu llegit ó escoltat el títol de la novel·la L’amour dure trois ans , El amor dura tres años, publicada per Anagrama el 2003, i que m’he llegit fa ben poc.
Aquesta "novel·la" és un bon exemple que hi ha tota una literatura feta a base de posts de blog, numerats i anomenats capítols: 45 capítols i 8 més, total unes 150 mitges pàgines amb "ganxo". Més val "caure en gràcia" que ser graciós.

Abans no dugui la revista al reciclatge, no em puc estar de reproduir-ne aquí quatre cosetes, l’equivalent al suc que n’hem xuclat.

[@more@]

2 Comments

Dietari total

M’han recomanat llegir : La punyalada de Vayreda i Joana E. de Ma. Antònia Oliver. Aquest ja el tinc a la taula. Demà començo.

He decidit fer una traducció del llibre d’en Lewino. Seré capaç de fer-ho i no deixar-ho? Crec que sí.

Potser publicaré a trossos la primera part dels records d’infantesa, fet que em convertiria en "dietarista" clàssic, però en format electromecànic. Veurem què dóna.

Canviar un dels fluorescents de la cuina que ja pampalluga. Ha fet figa. Ah! les petites misères de la vie quotidienne! ;-)

Dos sopars, aquesta setmana, dijous i divendres. I s’acosta Sant Joan. Qui s’aprima així? Cagumdena!

Demà o demà pasat, més corelob ;-)

[@more@]

Comentaris tancats a Dietari total

Meme músicoliterari

El llibreter em passa el meme, i jo contesto. Aigua va… ;-9

A l’atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:

A l’atzar voldria dir agafats a l’atzar, i no, sortiria una patatada…
Millor "gairebé a l’atzar" ;-) … d’esquerra a dreta, vaig agafant …Classic Digital. Debussy Kavierwerke. Piano Works DDD Edition ;-)
Astor Piazzolla. Milonga del Angel. En vinil en tenia 3 o 4.
Miles Davis Ascenceur pour l’Echafaud: la meitat no s’aguanta, l’altra meitat una delícia
Michel Petrucciani . Promenade with Duke
Xavier Ribalta canta Salvat Papaseit
Leo Ferré canta Apollinaire Baudelaire Verlaine Rimbaud. Tot Ferré .
Sade, no un sinó 2dos, que sempre els tinc junts. Preciosos. Van bé a totes hores.
Maria Bethânia . Explode Coraçao
Norah Jones. Deliciós.
Path Metheny . Turn left. 3 peces de les 6, genials.
Supertramp. Breakfast in America. Uau !


Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:

Gairebé cap! “A lo hecho pecho”… Potser la majoria de la colecció d’Opera de El Tiempo … no per la música, sinó per El Tiempo que s'havia de comprar J


Quantitat total de música baixada al meu ordinador:

Tots els fitxers midi que puc. I posat a una llista de reproducció immensa, sona com a música de fons quan a casa estic davant la pantalla … ..

L’últim cd que he comprat:

Un doble àlbum en capsa: Chill Out in Paris , pensant que m’encantaria i me’n penedeixo totalment. Horrorós. El regalo ràpidament a qui el vingui a buscar a casa.

L’última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:
Sona el midi jazz016. Autor desconegut.

Cançons que escolto molt i que signifiquen molt per a mi:

Que escolto molt, potser no, que he escoltat molt i que signifiquen molt per a mi …

El cóndor passa. Als 15 o 16 anys sonava setmanes senceres. Així m’he quedat ;-)
Nunca más de Gato Barbieri.
Downstream de Supertramp.
Moltes de Léo Ferré.
El tema de la la pel·lícula Therèse Desqueyroux que vaig veure de petit. Una melodia obsessiva.
In a sentimental mood , de Duke Ellington
My Funny Valentine
Tota Sade …
Quin doll d’aigua a la font, en qualsevol versió
Un tros de Lucia di Lammermoor, de Donnizzeti cantat per la Callas
3 peces de l’album Turn Left, de Supertramp (i sense connotacions polítiques ;-)
El tema de la pel·lícula El missatger (The go between) de J. Losey
El tema d’amor de la pel·lícula Blade Runner. El puc escoltar 100 vegades seguides.
I molts més… és clar. Estudiant a Barcelona sonava la Premiata Forneria Marconi durant hores i hores …

Llibres que llegeixo durant l’any:

No gaires, no gaires, mai més de 20… Depèn dels anys.
Llegeixo de tot sense parar.

Llibreria o biblioteca
:

Cada vegada més biblioteca. Vaig a buscar el llibre que vull no el que veig a les prestatgeries de llibreries o biblioteques. No soc home de novetats. Només compro sempre el darrer de John le Carré tan bon punt surt.
La Xarxa de Biblioteques de la Diputació és genial. No m'ho acabaria pas, i ho tinc a 200 metres de casa. I el que no hi és m'ho porten si està en una altra biblioteca. Diví. No caldria que tornés a entrar a cap llibreria, llibreter, ho sento . Però mira, em dius a l’orella on pares i et vindré a veure i em deixaré aconsellar i me n’enduré uns quants per aquest estiu. (sic)
Últim llibre comprat:

Bé, m’he anat comprant tota la colecció de Josep Pla . I ara vaig llegint … En corren sempre un o dos pel lavabo.
Però l’ultim el vaig comprar fa dues setmanes. Un de la colecció de Garcia Márquez: Textos costeños II . Obra periodística (1951-1952), de qual només he llegit una quarta part.

Últim llibre llegit:

El que avui acabo és el d’un amic que està a punt de publicar-lo i que serà un èxit. Però és una sorpresa.
Ahir : Homersea d’en Biel Mesquida (regal de l'organització de les Jornades a Sant Cugat 2005)
Fa una setmana i mitja, Entre amigas de la Laura Freixas.
Abans, fa unes setmanes més. Afirma Pereira, d’Antonio Tabucchi, que en va impactar.

Llibres que llegeixo en aquests dies:

Tinc a les prestatgeries una llarga sèrie de llibres pendents de llegir i alguns de rellegir.
25 o 26 tomos d'en J. Pla. Anirem fent ;-)
Els poemes de Pessoa, que vaig comprar a la Fira del llibre en català el 4 de març.
El d'en GG Márquez i hi ha 2 tomos de Vivir para contarla
Ensemble, c’est tout
, d’Anna Gavaldà, un totxo molt totxo que no m’acabo d’acabar. 257/604. Potser el deixaré caure.
Vaig llegint també allò de l’Any Camus… La seva biografia Camus per Herbert R Lottma de Seuil . 686pg !
Acabo de començar la deuxième partie: l’Exil.

Cinc llibres que m’han marcat d’alguna manera:

L’esperit i la Carn.
Sinhué l’egipci en castellà llegit als 14 anys o així.
Voltaire. Candide i el Dictionnaire philosophique
A la recherche du temps perdu de Proust
1984 d’Orwell.
Notre-Dame des ordinateurs de Walter Lewino.
L’obra completa de Baudelaire i els Poemes de la rosa als llavis de Salvat-Papaseit.
L’espion qui venait du froid primer i després tots els de John le Carré.
El llibre del dessassosec (el tinc en castella) de F Pessoa. Una "trilogia " com a manual del qui vol escriure: The art of fiction : notes on craft for young writers i On becoming a novelist , ambdós de John Gardner i Carta a un joven novelista, de Vargas Llosa.

Cinc persones a qui vulgui passar aquest "meme":

Al Toni Arrufat, a la Mireia Manresa, a la Catherine Blanch,  a la Tina Vallès, al Toni Ibàñez

Però també m’agradaria passar-ho al Cuní, a l’Escribano, al Carod, al Maragall, a Le Carré i a la Teresa Pàmies, la Pilar Rahola, la Júlia Otero, la Magda Oranich, la Mònica Terribas i un munt d’altres ;-)

[@more@]

2 Comments

Sant Cugat 2005. El que em quedava per dir. Ara ja ho hauré dit.

Copyright Guy Fontdeville

Dedicat a la comunitat blogaire en general i als Sant Cugatòfils en particular.

Proposo que anem acabant per poder passar a d’altres coses…

Ben mirat, ja només queden uns 360 dies per la II ª trobada de Blogaires i Mans tancades.

M’afanyo a dir que jo tinc una Waterman que té per fora tres anelles d’or, i la punta d’or és retràctil. L’he heredada del meu pare estimadíssim i la tinc des de fa un temps sobre la taula, a dos pams de la mà, a punt d’escriure. Ah! i quin plaer escriure a tinta sobre paper, practicar la caligafía escriptòrica per a una carta, per a una nota …

Per a tot el demés, sempre, sempre el teclat. Ja hi ha una generació que s’ha acostumat a refer sencer tot un paràgraf, a traslladar-lo de dalt a baix o al revés, a canviar completament el sentit d’allò que hom deia. D’afegir i treure a plaer tan bon punt l’humor ho aconsella, i el seny o la rauxa ens hi obliguen.

Ja no som al temps d’en Flaubert ni al d’en Proust ni al d’en Pla, ni al de’en Bauçà…Benaventurats els que encara n’hereden les formes, el regust o el tarannà…

Jo ja soc d’una altra galàxia … Com diu en Piera, caduscú és fill del seu temps. Sí company, però fixa’t que aixó no té a veure amb l’edat sinó amb les circumstàcies.

Jo també te’n faré una de frase: cadascu es tria els referents i la generació a la qual vol pertànyer. Realment o metafòrica. Recorda sempre l’Ovidi: Perquè vull! Tu ets qui vols ser, si vols.

Mirat des de la distància i la prespectiva del que hem vist i llegit, el títol de les Jornades no era pas mal adequat. Anomenat “Catosfera”, hauria foragitat gent com en Feliu Formosa, (déu nos en guard!) i aquells que encara no tenen blog ni el practiquen, però que tard o d’hora el tindran. Però ben mirat, era com voler comparar dues coses ben oposades.

La llei de vida s’imposà i va quedar clar –menys per als sords que no volen escoltar, per als cecs que no vho volen veure- que l’escriptura del futur serà també digital i interactiva. Jo no m’atreveixo a pronosticar la fi del llibre paper, perquè no és pas per demà passat ni d’aquí a un segle… Probablement el llibre-paper no morirà mai.

El fet no és l’oposició, sinó la coexistència –cohabitació perversa- de formats, i les conseqüències del blog.

Ho vaig dir en un post i ho repeteixo aquí: jo afirmo que el blog no només és un format. També és un gènere, només cal que li trobem nom o més ben dit : subtítol. El blog és gènere epistolar. Nou subgènere: “correspondència epistolar oberta”.

L’escriptor és l’expedidor, el post o article no és sinó una carta. Destinatari: el món sencer: tothom! Sense segells, ni envelops ni ampolles ni lacres. Tothom pot contestar cada carta i crear així un bucle sense fi, la infinita escriptura.

Una babèlia total i malgrat tot imperfecta. Queden quatre coses per implementar, però la més important és poder autoeditar-se i automodificar-se en tot moment tan els posts com els comentaris , cadascú els seus, és clar, fins i tot els aniuats en d’altres blogs siguin allà on siguin, perquè els comentaris no deixen der ser subposts tan importants com el post al qual s’adrecen: recordeu allò del “Nos, que valemos tanto com Vos, i todos juntos más que Vos” n’és una definició més que una metàfora.

Li ho vaig dedicar al Biel Mesquida i ho repeteixo ara aquí. L’empenta, les ganes, la trempera, la joia de llibertat total és als blogs. Però deixem que grinyolin, escandalitzats, els que no se’n volen adonar: el fruit madur cau a terra tot sol. I , si pot ser, que tothom tingui el seu blog i així ens estalviarem de dir moltes fal·làcies i molta estupidesa inútil.

La brossa és brossa, paperosa o electrònica. El bon text, la literatura, pot ara ser electrònica quan abans era només en paper.

Llàstima que ens calgui repetir tanta obvidència, tanta bertranada. Cal?
Caldrà, això sí que a cada post hi posem sempre poesia, ni que sigui en prosa.

Res d’escarafalls ni de lleugereses. Literatura a cops de post … Curt o llarg? Fals dil·lema: llarg i curt , infinit i lacònic, regular i asimètric, il·lustrat i no, irònic i sardònic. Sempre punyent, com més punyent millor.

Cal que arribi a tots i cada un dels sentits del lector i li exciti l’escriguera … l’escriptura, l’orgasme de l’escriptor. Això és literatura, dins d’uns nous tipus de flascons.

Només cal una cosa, única condició essencial, allò que ja exigí Baudelaire: cal que a cada post hi hagi l’ivresse de l’autor i, si pot ser, la del lector ! Tota la resta és bajanaderia.

____________

ADDENDA

Dietaristes i el nou dietarisme dels blogs. Sant Cugat 6 i 7 de juny 2005

A la taula, quan jo hi vaig arribar, tard, perquè m’havia estat impossibile aribar-hi abans de les 6 , hi havia la Teresa Amat, en Feliu Formosa, en J.J. Isern, en Toni Ibàñez , i Oriol Izquierdo. Ara mateix no recordo si en Miquel Pairolí també hi era o no. Ho sento.

Entrant, a mà dreta, al racó, hi havia una taula amb en Toni Sala i un altre company escrivint en sengles ordinadors portàtils, un dels quals era un mac.

En arribar, vaig saludar en Toni Ibàñez des de la porta estant i ell a mi des de la taula, primera desvirtualització feta, com diu ell. Després, de seguida les de Teresa Amat i Oriol Izquierdo. A qui no coneixia en persona.

De la gent que hi havia, -la sala no era pas plena a vessar-, no coneixia ningú, només endevinava que aquell d’allà devia ser en Subirana, de Flux.

Després de les intervencions de la taula, algunes forçades justament per en Jaume Subirana, que va fer preguntes adients per a provocar la presa de paraula : "escriviu al blog o en word ?" etc.. van parlar també alguns dels presents, en Josep Piera i Enric Borràs, entre d’altres.

Jo em vaig atrevir a agafar el micro per dir-hi la meva. Tenia ganes de llegir la meva declaració, que havia escrit el diumenge al vespre i havia pulit una mica el dilluns de bon matí. Vaig pensar que més valdria aportar la meva experiència personal: de la web al blog, del Dicofilo al Dipofilo.

No m’havia mirat bé el programa ni l’havia llegit amb atenció. No sabia que després de la mitja part, a les 8, era previst de fer una lectura de textos d’alguns autors presents a les jornades.

Això em donava dret a intervenció, a lectura, a glòria vanaglòria, ;-) i així, fent-me el pesat, demanant-t’ho a l’Oriol Izquierdo i a la Montse Ferrer a l’hora de la pausa cafè, molt ben muntada, em van dir que sí que ho podria llegir, perquè deixarien el mac engegat.

Quan vaig agafar el micro per dir la meva jo això encara no ho sabia i per això, ho vaig embolicar tot una mica. Jo vaig voler dir, a tall del que es deia des de la taula, que la meva experiència amb els blogs m’havia canviat la manera de tractar amb l’escriptura.

Aquí em puc permetre de sortir de mare i matizar i dir el que vulgui, sense haver-me de limitar a reproduir el que vaig dir exactament.

Jo, que he estat fins ara encara incapaç de crear una petita ficció o una narració, esperant llençar-me i posar a la pràctica el meu projecte de novel·la, i un altre projecte, que és una adaptació d’una novel·la a una obra teatral, vaig decidir que, com a mínim, ja podia escriure, gràcies a Internet el meu diccionari personal. I vaig decidir que en diria Dipofilopersiflex.

La idea va sortir de la lectura del Diccionari per a ociosos d’en Joan Fuster, que vaig comprar de segona mà a alguna llibreria del carrer Aribau de Barcelona. Home, si en Bayle i Voltaire en ténen un, i en Fuster també en té un altre … res no m’impedeix que jo tingui també el meu.

Serà allà on escriuré les meves dèries, els meus comentaris a la realitat que ens presenta la premsa … Hi inclouré el meu “taller d’escriptura” que vaig aconseguir de publicar al setmanari l’Eco de Sitges el 1992. I tot el què em convingui: des d’un acudit fins a un poema, des d’un fragment de cançó en format mp3 fins a un fragment de visioconferència amb algun amic o amiga. Un rap (sic) o una declaració sentida per la mort d’un molt amic meu.

El fet és que així va néixer, com a pàgina web, el meu Dicofilopersiflex. Vaig començar a omplir-ho , alfabèticament amb tot un seguit de coses que ja tenia guardades en disquets i vaig posar-me a afegir-hi, a dalt de cada fitxer, nom de lletra, les entrades que tenia previstes de desenvolupar algun dia. Algunes ni les he encetades mai i d’altres, com els meus poemes de primera joventut, tampoc.

Des d’un principi ja vaig dir, i en això em sento pioner i blogaire "avant la lettre", que si algú volia enviar algun comentari crític o alguna matisació , jo estava disposat a afegir-lo a sota de l’entrada corresponent.El cert és que des del 1997 fins el 2005 només vaig rebre dos missatges o comentaris. El fracàs més absolut.

Està escrit.: jo reivindicava, allà pel 97, el fet de ser un dels primers a casa nostra, a Catalunya, a tenir una obra electrònica d’aquelles característiques. Una de les quals, i no la menys important , era i és el seu caràcter de “Flexibilitat”: que jo definia com a capacitat de canviar a voluntat tot què em donés la gana del que ja hi figurés escrit en cada moment, el fet de poder-hi escriure,exactament el contrari del que hi havia penjat uns dies abans, ni que fos per caprici.

El més important, per a mi, era i és la possibilitat d’autoeditar-me i saber-me així escriptor, sense necessitat d’haver d’aportar com a prova cap llibre imprès. Tot i que, ben mirat, tenir-ne un és només qüestió de proposar-s’ho i disposar de 3000€ o una cosa així.

Vaig dir per micro a Sant Cugat que jo em vaig plantejar el Dicofilopersiflex amb una estratègia flaubertiana: aniria polint cada paràgraf i cada frase per mirar d’aconseguir la màxima perfecció formal i de contingut. No calia doncs córrer ni preocupar-me per escriure i inflar el diccionari inútilment. Tot i ser a Internet, poca gent llegiria el que jo hi escrivís, pensava, i el feedback rebut m’ho demostrava. Al 97 i al 98, els internautes intel·lectuals eren un grapadet més aviat reduit.

Després ho vaig anar deixant i només molt de tant en tant hi afegia alguna. No ha sigut fins molt més taard que hi he afegit , a mà, la data de publicació i/o la de la darrera modificació, influencia blogaire, és clar!
Potser queda una mica ridícul, perquè el què funciona ja és un altre sistema, però, per nostàlgia i pel carinyo que li tinc, ho deixo així.

Els blogs, que vaig descobrir el maig del 2004, mentre em recuperava d’una malaltia greu, em van canviar el esquemes mentals. Em van donar una nova injecció d’optimisme.

La facilitat d’ús del blog i el seu caràcter d’intrascendentalitat aparent, el feien l’eina ideal per a qualsevol presona que tingui la dèria d’escriure, i se senti escriptor. La meva visió la teniu al diccionari: a l’entrada escriure escriptura ;-)

Un blog, tant dóna per a fer-hi un post compulsiu, un pet a l’aire, com per a centenars de posts reflexius, en prosa i en vers: també serveix doncs per a posar-hi bona literatura. Això és l’aspecte de blog com a format.

La possibilitat que cada article o post admeti comentaris aliens i el fet de formar part d’una comunitat de servidor que hostatja el blog i , al mateix temps, d’una altra comunitat més àmplia, com la que controlen els Catapings o Bitàcoles, per no parlar de Google, fa augmentar en progressió geomètrica el nombre de lectors potencials de tot allò que hom escriu.

Vaig estar temptat de posar en forma de blog tot el que tenia i tinc encara en forma de pàgina web. Al final em vaig decidir a crear el blog Dipofilopersiflex i l’he anomenat annex del Dicofilopersiflex. Així està la cosa per ara. He escrit a “El que em quedava per dir sobre Sant Cugat 2005” que per a mí, el blog és un nou gènere literari, o si ho voleu dir així, un subgènere, que no ens cauran pas els anells, per això.
Aquí vull ampliar el subtítol. Ara us explico perquè.
Aquí proposo fins i tot un nom: es tracta del gènere o subgènere “la correspondència electrònica oberta o interactiva” o bé CORELOB o OBELECOR. "Corelin" faria riure i pena total …;-)
Cal que fem com els anglosaxons que no li tenen por als neologismes. Que com a nom és lleig a matar ? Potser sí, però és el què hi ha, agradi o no. I a tot en acostumem, animals de costums.
Hi ha tantes obres com blogs. Els lectors llegeixen els corelobs com volen i hi interactuen com volen.

Cada lector és també autor en la mesura que escriu comentaris a d’altres blogs i respon a comentaris que li fans els lectors del seus posts. Els comentaris, tard o d’hora, a nivell tècnic, es podran editar i modificar per part seva, siguin al blog on siguin, perquè formen part de la seva obra personal. Ho veurem aviat o així ho espero.

Així és com ho veig hi així és com ho dic aquí on puc explaiar-me. Així és com m’hagués agradat dir-ho a Sant Cugat, però no era possible ni viable. Ja vaig comptar amb els 5 minuts llargs que l’Oriol Izquierdo em va concedir generosament.

El meu petit ego em va portar a enfadar-me amb en Toni Sala, perquè jo vaig entendre que, amb que ell va deixar escrit a la seva acta, no va entendre ni el que jo deia quan ho vaig dir, ni va entendre tot el que volia dir i que escric ara aquí. Per això, Toni, desfet el malentés, o bé posades les coses al seu lloc, et demano disculpes pel meu to retòricament agressiu que em gasto en el post on dic que no estic d’accord amb què dius ni com ho dius. Hi afegeixo també : “ho sento”. Ja ens veurem i ens prendrem una cervesa junts un dia d’aquests, si tu vols. Jo ja m’he tret la fletxeta clavada i ja està.

Enmig de la calma d’un dissabte al matí, quan ja em disposo a anar-me’n a la platja en família … tot ho veig diferent , tot és suau … i bonic… i tot és primavera ;-)
La primavera, que ens espera sobretot al carrer, entra dins de casa i puja fins a la taula i s’estén pel teclat per enviar carícies amistores urbi et orbi … a tota la comunitat blogaire o bloguera virtual.

Que sigueu ben feliços, que és l’únic que compta de veritat.

Dissabte 11 de juny de 2005

[@more@]

Comentaris tancats a Sant Cugat 2005. El que em quedava per dir. Ara ja ho hauré dit.

Declaració per a la Trobada de blogaires a Sant Cugat. 6 de juny de 2005

Declaració per a la Trobada de blogaires i literats varis a Sant Cugat del Vallès” àlies “El dietarisme i el nou dietarisme dels blogs”

senyera

Sadurní Girona Roig, autor del Dipofilopersiflex, annex de la web Dicofilopersiflex.

Començo amb una citació que m’inspira:

«Els blogs d’aquí són coses de tertúlia. Als anglesos hi ha dades. Donen dades. Van fer dimitir Dan Rather. Falsificava documents. Això aquí és impensable. Imagina’t el tres per cent. El Carmel als Estats Units. Aquí no hi ha res.» M’ho està explicant Carles Miró pel messenger, en la conversa que hi tinc perquè m’expliqui això del tancament del seu blog." TONI SALA.

Continuo amb dues reflexions.

La primera, de tipus terminològic : aquesta tarda, té lloc a Sant Cugat una reunió extraordinària de dipaires, blocaires, blogaires, blogguers o bloguers … a més de tota una sèrie d’escriptors amb carnet: periodistes, novel·listes, assagistes i poetes; i gent propera a la fauna d’aquests àmbits (no dubteu que hi haurà també el corresponent servei d’espionatge en ple funcionament, potser els teniu asseguts al vostre costat i algun assegut a la taula ;-)

Se suposa que es parlarà del Blog com a fenòmen global i de la Catosfera o Blogosfera catalana en particular. Ara bé, algú li ha buscat una denominació una mica original, mediàtica? “ Dietarisme i el nou dietarisme dels blogs” Això ja té la seva gràcia.

Davant del permanent caos terminològic, proposo que en aquests dos dies de brainstorming intensiu algú miri de posar una mica d’ordre i concert, i si pot ser -que no serà- aconseguir una unificació de termes.

Jo, ja us aviso, a la meva "cosa" no en penso dir “dietari” ni de broma, ni escrivint per Messenger. Ni tampoc faig cap "dip" (per bé que el títol del meu blog hi inclogui el terme). Allà jo hi penjo els meus posts o articles … Qui em vulgui entendre .."me suive" i qui no, que s’hi posi fulles, però si em volen fer anar per camins terminològics estranys no ho aconseguiran.

La segona reflexió, de caràcter apreciatiu… El senyor secretari, Toni Sala, redactor de l’acta de la reunió d’aquesta trobada i el bloguicida Carles Miró han tingut recentment la gosadia d’afirmar, que els blogs d’aquí , els blogs Catalans, són poca cosa… “coses de tertúlia” … Llufes al vent ? No es bo ni xul·lejar sistemàticament ni flagel·lar-nos sempre i arreu. Oh! Ja veig, com us agradaria d’allunyar-vos oest enllà, cap a Anglosaxònia, on diuen que els diataris són cosa fina i torcen el curs de la història !…Recony, ja és somiar truites comparar l’imperi sencer amb el poblet d’Axtérix encerclat que és Catalunya . Pero vaja, per aquesta vegada, i com que no teniu antecedents de mala fe, us ho perdonem als dos, a condició que accediu a confessar que no estaveu fent crítica objectiva sino autocrítica constructiva ;-). Considerarem atenuants: la nonya que ens agafa a tots després de menjar o sopar i la utilització del Messenger, que afavoreix escriure moltes de bajenadotes en poca estona…

Hauria estat una genialitat que en Carles Miró, en comptes de blogosuicidar-se, hagués declarat solemnement que ell tot sol apujaria alguns graus o alguns punts tanta "poca cosa tertuliana".
Suposo que el desmantellament mediàtic del seu blog no serà degut al fet de considerar que ,com que no era prou interessant, tampoc no tenia el ressó que ell n’esperava, i d’aquí la decisió patèticocòmica però surrealistament “creativa” de l’autoimmolació en directe. Visca la creativitat !
"Som tants amb la mateixa desgràcia !"… escrivia León Felipe. Sí tots somiem amb la glòria del post i del blog. Només ho aconsegeuixen 4 i el caporal.: La Donot, la dolça Isnel, el Toni TdQ, en Ramon Alcoberro i el Caporal … en Vicent Partal … Hi ha molta competència i més qualitat de la que diuen i volen.

Jo vaig prometre mig en broma mig en serio que vindria a la reunió per representar metafòricament i humil a tots els blogaires pàries… Aquells que som poc coneguts, poc llegits, menystinguts i ignorats, però no pas poc interessants. Hi ha “happy few” de tota mena.
Si m’ho deixen fer, us llegiré el meu manifest en directe. Per si no puc, el penjo ja des d’ara aquí al meu blog, per demostrar la força de l’eina, una eina cultural plena de futur.

Acabo amb una reivindicació, una exigència i un crit.

Reivindiquem un tractament mediàtic digne, a la prema a la ràdio i a la televisió, almenys a la nostra. Exigim que el nou Estatut i el decret de finançament incloguin una clàusula de desgravació fiscal per als blogaires que s’ho curren. La Cultura per qui se la treballa.
I el meu crit és un crit de joia i de combat cultural: Visca Catalunya i visca la BlogCat.

Vilanova i la Geltrú, 6 de juny de 2005
Sadurní Girona
Dipofilopersiflex : www.lamevaweb.info/357

[@more@]

3 Comments

Quina Liberté? Poca Égalité i de Fraternité, no cal ni que en parlem, … oi?

A. Glucksmann.
Foto agafada provisionalment (gràcies per la vostra amabilitat) de RFInternationale.El País d’avui dimecres 1 de juny publica un article d’André Glucksmann que deixa força malparat el seu propi país.

Ho acaba així:

"Francia, tierra de los derechos humanos se encoge, estremecida y temerosa, mientras que unos pueblos orgullosos se apoderan de esas palabras que ella ya no utiliza, pese a que presiden todos los colegios electorales: Libertad, Igualdad, Fraternidad".

I és que conservador és aquell que té alguna cosa a conservar i no vol perdre-la. Progressista és aquell que no té res a perdre i aspira a tot o com a mínim a un bon tros del pastís.

A mi , ara que avui al vespre ja sabem que també Holanda ha votat NO amb un resultat de 61 % NO Vs 31 % SÍ … el meu cap , incontrolable, busca explicacions netes a aquesta situació, i tot el que se m’acut és una hipòtesi tan estranya com plausible : a Valéry Giscard d’Estaing li van encaregar redactar una Constitució Impossible, una constitutció per a una entelèquia més que per a una realitat. 25 països i Turquia sembla una improvització massa immensa. I es recull el que es va sembrar. Veurem com continua la crisi del NO.

[@more@]

Comentaris tancats a Quina Liberté? Poca Égalité i de Fraternité, no cal ni que en parlem, … oi?

En Carles Miró tanca el seu blog (?)

Cito textualement Toni Sala a Vilaweb

" Tanca «Notes al marge»
El blog de Carles Miró és un retrat viu, descregut i mordaç dels últims tres anys i mig del país la crònica.

entrada al blog
TONI SALA.
«Els blogs d’aquí són coses de tertúlia. Als anglesos hi ha dades. Donen dades. Van fer dimitir Dan Rather. Falsificava documents. Això aquí és impensable. Imagina’t el tres per cent. El Carmel als Estats Units. Aquí no hi ha res.» M’ho està explicant Carles Miró pel messenger, en la conversa que hi tinc perquè m’expliqui això del tancament del seu blog.
Perquè la notícia és que Carles Miró tanca el seu blog. Per mi, és una notícia que hauria de sortir a les pàgines culturals dels diaris. Hauria de provocar articles i cartes al director de protesta. S’han acabat les Notes al marge.
Qui no les hagi conegut, encara hi és a temps: http://carlesmiro.blogspot.com. L’autor hi avisa que l’anirà desmantellant. Val la pena entrar-hi i remenar els arxius. És un retrat viu, descregut i mordaç dels últims tres anys i mig del país, a través de comentaris sobre política i literatura.
(…)

_________

Bé, a mi aquesta notícia em fa pensar en dos altres blogs tancats , el de Combray i el d’en Francesc Hervada que em dolen encara.

Així que, tant si en Carles apareix per St. Cugatr com si no, proposo als organitzadors, que reservin una estona per a un apartat d’anàlisi dels blogs [amb un mínim d’entitat] que han plegat. I no parlo ja del "Diari vermell".. però vaja.. suposo que aquesta “rara avis” dóna per a una estona de morbo a mig camí entre la novel·la negra i la teràpia de grup.

Carles, ara m’adreço a tu : a quina revista o programa del cor penses vendre el teu scoop?
Dues idees originals (gratis):
1. Ves a St. Cugat i a mitja sessió de qui sigui….crida .. "Sóc en Carles, de "Notes al marge" i he vingut a explicar-vos perquè tanco el meu blog unilateralment i insòlita….".
Això fóra una acte surrealista que apujaria el grau d’èxit previsible de la trobada.Tu mateix, pensa-hi.

2. Ven els drets d’autor a un director de cine. Hi ha una pel·lícula a rodar darrera d’un blogaire que tanca el seu blog amb la imatge de la bomba de rellotgeria amb el compte enrerre encebat, desmantellament “in vivo” inclòs i tot el que succeeix abans no peti el blog …
Dóna per a una superpeli o com a mínim un "curtmetratge" amb opció a premi a qualsevol festival. Fes-me cas… Ven la idea o escriu-ne una novel·la paper abans no sigui massa tard i et robin la idea.

De res. A disposar…
Dit això: A mi si no m’expliques perquè plegues, em falla un element important. No puc excitar la meva capacitat d’empatia , que tinc sempre a punt per viure una part d’una altra pell, d’un altre algú, sigui qui sigui. .

Només desitjo que la teva decisió no estigui motivada per alguna malaltia. Qualsevol altra raó m’està bé, me l’empasso, i te la perdono. No n’endevino mai cap, però sempre m’agrada especular amb les raons de tot plegat … No hi perdo gran cosa.
Ja em diràs si m’equivoco pensant que has decidit que escriure la teva obra és incompatible amb portar "al dia" un blog personal i per tant apostes per una obra de paper … T’estàs fent “gran”? Diana o ni un número endevinat?

No et diem adeu, sinó a reveure per aquí o per allà. Gràcies per tot el que has compartit amb tots nosaltres i gràcies també per la teva amabilitat en haver afegit al teu blog un enllaç al nostre.

A l’hora del pet final del teu blog, prometo que miraré de mirar al cel per veure si s’hi envola cap ànima.

[@more@]

2 Comments