
Dedicat a la comunitat blogaire en general i als Sant Cugatòfils en particular.
Proposo que anem acabant per poder passar a d’altres coses…
Ben mirat, ja només queden uns 360 dies per la II ª trobada de Blogaires i Mans tancades.
M’afanyo a dir que jo tinc una Waterman que té per fora tres anelles d’or, i la punta d’or és retràctil. L’he heredada del meu pare estimadíssim i la tinc des de fa un temps sobre la taula, a dos pams de la mà, a punt d’escriure. Ah! i quin plaer escriure a tinta sobre paper, practicar la caligafía escriptòrica per a una carta, per a una nota …
Per a tot el demés, sempre, sempre el teclat. Ja hi ha una generació que s’ha acostumat a refer sencer tot un paràgraf, a traslladar-lo de dalt a baix o al revés, a canviar completament el sentit d’allò que hom deia. D’afegir i treure a plaer tan bon punt l’humor ho aconsella, i el seny o la rauxa ens hi obliguen.
Ja no som al temps d’en Flaubert ni al d’en Proust ni al d’en Pla, ni al de’en Bauçà…Benaventurats els que encara n’hereden les formes, el regust o el tarannà…
Jo ja soc d’una altra galàxia … Com diu en Piera, caduscú és fill del seu temps. Sí company, però fixa’t que aixó no té a veure amb l’edat sinó amb les circumstàcies.
Jo també te’n faré una de frase: cadascu es tria els referents i la generació a la qual vol pertànyer. Realment o metafòrica. Recorda sempre l’Ovidi: Perquè vull! Tu ets qui vols ser, si vols.
Mirat des de la distància i la prespectiva del que hem vist i llegit, el títol de les Jornades no era pas mal adequat. Anomenat “Catosfera”, hauria foragitat gent com en Feliu Formosa, (déu nos en guard!) i aquells que encara no tenen blog ni el practiquen, però que tard o d’hora el tindran. Però ben mirat, era com voler comparar dues coses ben oposades.
La llei de vida s’imposà i va quedar clar –menys per als sords que no volen escoltar, per als cecs que no vho volen veure- que l’escriptura del futur serà també digital i interactiva. Jo no m’atreveixo a pronosticar la fi del llibre paper, perquè no és pas per demà passat ni d’aquí a un segle… Probablement el llibre-paper no morirà mai.
El fet no és l’oposició, sinó la coexistència –cohabitació perversa- de formats, i les conseqüències del blog.
Ho vaig dir en un post i ho repeteixo aquí: jo afirmo que el blog no només és un format. També és un gènere, només cal que li trobem nom o més ben dit : subtítol. El blog és gènere epistolar. Nou subgènere: “correspondència epistolar oberta”.
L’escriptor és l’expedidor, el post o article no és sinó una carta. Destinatari: el món sencer: tothom! Sense segells, ni envelops ni ampolles ni lacres. Tothom pot contestar cada carta i crear així un bucle sense fi, la infinita escriptura.
Una babèlia total i malgrat tot imperfecta. Queden quatre coses per implementar, però la més important és poder autoeditar-se i automodificar-se en tot moment tan els posts com els comentaris , cadascú els seus, és clar, fins i tot els aniuats en d’altres blogs siguin allà on siguin, perquè els comentaris no deixen der ser subposts tan importants com el post al qual s’adrecen: recordeu allò del “Nos, que valemos tanto com Vos, i todos juntos más que Vos” n’és una definició més que una metàfora.
Li ho vaig dedicar al Biel Mesquida i ho repeteixo ara aquí. L’empenta, les ganes, la trempera, la joia de llibertat total és als blogs. Però deixem que grinyolin, escandalitzats, els que no se’n volen adonar: el fruit madur cau a terra tot sol. I , si pot ser, que tothom tingui el seu blog i així ens estalviarem de dir moltes fal·làcies i molta estupidesa inútil.
La brossa és brossa, paperosa o electrònica. El bon text, la literatura, pot ara ser electrònica quan abans era només en paper.
Llàstima que ens calgui repetir tanta obvidència, tanta bertranada. Cal?
Caldrà, això sí que a cada post hi posem sempre poesia, ni que sigui en prosa.
Res d’escarafalls ni de lleugereses. Literatura a cops de post … Curt o llarg? Fals dil·lema: llarg i curt , infinit i lacònic, regular i asimètric, il·lustrat i no, irònic i sardònic. Sempre punyent, com més punyent millor.
Cal que arribi a tots i cada un dels sentits del lector i li exciti l’escriguera … l’escriptura, l’orgasme de l’escriptor. Això és literatura, dins d’uns nous tipus de flascons.
Només cal una cosa, única condició essencial, allò que ja exigí Baudelaire: cal que a cada post hi hagi l’ivresse de l’autor i, si pot ser, la del lector ! Tota la resta és bajanaderia.
____________
ADDENDA
Dietaristes i el nou dietarisme dels blogs. Sant Cugat 6 i 7 de juny 2005
A la taula, quan jo hi vaig arribar, tard, perquè m’havia estat impossibile aribar-hi abans de les 6 , hi havia la Teresa Amat, en Feliu Formosa, en J.J. Isern, en Toni Ibàñez , i Oriol Izquierdo. Ara mateix no recordo si en Miquel Pairolí també hi era o no. Ho sento.
Entrant, a mà dreta, al racó, hi havia una taula amb en Toni Sala i un altre company escrivint en sengles ordinadors portàtils, un dels quals era un mac.
En arribar, vaig saludar en Toni Ibàñez des de la porta estant i ell a mi des de la taula, primera desvirtualització feta, com diu ell. Després, de seguida les de Teresa Amat i Oriol Izquierdo. A qui no coneixia en persona.
De la gent que hi havia, -la sala no era pas plena a vessar-, no coneixia ningú, només endevinava que aquell d’allà devia ser en Subirana, de Flux.
Després de les intervencions de la taula, algunes forçades justament per en Jaume Subirana, que va fer preguntes adients per a provocar la presa de paraula : "escriviu al blog o en word ?" etc.. van parlar també alguns dels presents, en Josep Piera i Enric Borràs, entre d’altres.
Jo em vaig atrevir a agafar el micro per dir-hi la meva. Tenia ganes de llegir la meva declaració, que havia escrit el diumenge al vespre i havia pulit una mica el dilluns de bon matí. Vaig pensar que més valdria aportar la meva experiència personal: de la web al blog, del Dicofilo al Dipofilo.
No m’havia mirat bé el programa ni l’havia llegit amb atenció. No sabia que després de la mitja part, a les 8, era previst de fer una lectura de textos d’alguns autors presents a les jornades.
Això em donava dret a intervenció, a lectura, a glòria vanaglòria, ;-) i així, fent-me el pesat, demanant-t’ho a l’Oriol Izquierdo i a la Montse Ferrer a l’hora de la pausa cafè, molt ben muntada, em van dir que sí que ho podria llegir, perquè deixarien el mac engegat.
Quan vaig agafar el micro per dir la meva jo això encara no ho sabia i per això, ho vaig embolicar tot una mica. Jo vaig voler dir, a tall del que es deia des de la taula, que la meva experiència amb els blogs m’havia canviat la manera de tractar amb l’escriptura.
Aquí em puc permetre de sortir de mare i matizar i dir el que vulgui, sense haver-me de limitar a reproduir el que vaig dir exactament.
Jo, que he estat fins ara encara incapaç de crear una petita ficció o una narració, esperant llençar-me i posar a la pràctica el meu projecte de novel·la, i un altre projecte, que és una adaptació d’una novel·la a una obra teatral, vaig decidir que, com a mínim, ja podia escriure, gràcies a Internet el meu diccionari personal. I vaig decidir que en diria Dipofilopersiflex.
La idea va sortir de la lectura del Diccionari per a ociosos d’en Joan Fuster, que vaig comprar de segona mà a alguna llibreria del carrer Aribau de Barcelona. Home, si en Bayle i Voltaire en ténen un, i en Fuster també en té un altre … res no m’impedeix que jo tingui també el meu.
Serà allà on escriuré les meves dèries, els meus comentaris a la realitat que ens presenta la premsa … Hi inclouré el meu “taller d’escriptura” que vaig aconseguir de publicar al setmanari l’Eco de Sitges el 1992. I tot el què em convingui: des d’un acudit fins a un poema, des d’un fragment de cançó en format mp3 fins a un fragment de visioconferència amb algun amic o amiga. Un rap (sic) o una declaració sentida per la mort d’un molt amic meu.
El fet és que així va néixer, com a pàgina web, el meu Dicofilopersiflex. Vaig començar a omplir-ho , alfabèticament amb tot un seguit de coses que ja tenia guardades en disquets i vaig posar-me a afegir-hi, a dalt de cada fitxer, nom de lletra, les entrades que tenia previstes de desenvolupar algun dia. Algunes ni les he encetades mai i d’altres, com els meus poemes de primera joventut, tampoc.
Des d’un principi ja vaig dir, i en això em sento pioner i blogaire "avant la lettre", que si algú volia enviar algun comentari crític o alguna matisació , jo estava disposat a afegir-lo a sota de l’entrada corresponent.El cert és que des del 1997 fins el 2005 només vaig rebre dos missatges o comentaris. El fracàs més absolut.
Està escrit.: jo reivindicava, allà pel 97, el fet de ser un dels primers a casa nostra, a Catalunya, a tenir una obra electrònica d’aquelles característiques. Una de les quals, i no la menys important , era i és el seu caràcter de “Flexibilitat”: que jo definia com a capacitat de canviar a voluntat tot què em donés la gana del que ja hi figurés escrit en cada moment, el fet de poder-hi escriure,exactament el contrari del que hi havia penjat uns dies abans, ni que fos per caprici.
El més important, per a mi, era i és la possibilitat d’autoeditar-me i saber-me així escriptor, sense necessitat d’haver d’aportar com a prova cap llibre imprès. Tot i que, ben mirat, tenir-ne un és només qüestió de proposar-s’ho i disposar de 3000€ o una cosa així.
Vaig dir per micro a Sant Cugat que jo em vaig plantejar el Dicofilopersiflex amb una estratègia flaubertiana: aniria polint cada paràgraf i cada frase per mirar d’aconseguir la màxima perfecció formal i de contingut. No calia doncs córrer ni preocupar-me per escriure i inflar el diccionari inútilment. Tot i ser a Internet, poca gent llegiria el que jo hi escrivís, pensava, i el feedback rebut m’ho demostrava. Al 97 i al 98, els internautes intel·lectuals eren un grapadet més aviat reduit.
Després ho vaig anar deixant i només molt de tant en tant hi afegia alguna. No ha sigut fins molt més taard que hi he afegit , a mà, la data de publicació i/o la de la darrera modificació, influencia blogaire, és clar!
Potser queda una mica ridícul, perquè el què funciona ja és un altre sistema, però, per nostàlgia i pel carinyo que li tinc, ho deixo així.
Els blogs, que vaig descobrir el maig del 2004, mentre em recuperava d’una malaltia greu, em van canviar el esquemes mentals. Em van donar una nova injecció d’optimisme.
La facilitat d’ús del blog i el seu caràcter d’intrascendentalitat aparent, el feien l’eina ideal per a qualsevol presona que tingui la dèria d’escriure, i se senti escriptor. La meva visió la teniu al diccionari: a l’entrada escriure escriptura ;-)
Un blog, tant dóna per a fer-hi un post compulsiu, un pet a l’aire, com per a centenars de posts reflexius, en prosa i en vers: també serveix doncs per a posar-hi bona literatura. Això és l’aspecte de blog com a format.
La possibilitat que cada article o post admeti comentaris aliens i el fet de formar part d’una comunitat de servidor que hostatja el blog i , al mateix temps, d’una altra comunitat més àmplia, com la que controlen els Catapings o Bitàcoles, per no parlar de Google, fa augmentar en progressió geomètrica el nombre de lectors potencials de tot allò que hom escriu.
Vaig estar temptat de posar en forma de blog tot el que tenia i tinc encara en forma de pàgina web. Al final em vaig decidir a crear el blog Dipofilopersiflex i l’he anomenat annex del Dicofilopersiflex. Així està la cosa per ara. He escrit a “El que em quedava per dir sobre Sant Cugat 2005” que per a mí, el blog és un nou gènere literari, o si ho voleu dir així, un subgènere, que no ens cauran pas els anells, per això.
Aquí vull ampliar el subtítol. Ara us explico perquè.Aquí proposo fins i tot un nom: es tracta del gènere o subgènere “la correspondència electrònica oberta o interactiva” o bé CORELOB o bé OBELECOR. "Corelin" faria riure i pena total …;-)
Cal que fem com els anglosaxons que no li tenen por als neologismes. Que com a nom és lleig a matar ? Potser sí, però és el què hi ha, agradi o no. I a tot en acostumem, animals de costums. Hi ha tantes obres com blogs. Els lectors llegeixen els corelobs com volen i hi interactuen com volen.
Cada lector és també autor en la mesura que escriu comentaris a d’altres blogs i respon a comentaris que li fans els lectors del seus posts. Els comentaris, tard o d’hora, a nivell tècnic, es podran editar i modificar per part seva, siguin al blog on siguin, perquè formen part de la seva obra personal. Ho veurem aviat o així ho espero.
Així és com ho veig hi així és com ho dic aquí on puc explaiar-me. Així és com m’hagués agradat dir-ho a Sant Cugat, però no era possible ni viable. Ja vaig comptar amb els 5 minuts llargs que l’Oriol Izquierdo em va concedir generosament.
El meu petit ego em va portar a enfadar-me amb en Toni Sala, perquè jo vaig entendre que, amb que ell va deixar escrit a la seva acta, no va entendre ni el que jo deia quan ho vaig dir, ni va entendre tot el que volia dir i que escric ara aquí. Per això, Toni, desfet el malentés, o bé posades les coses al seu lloc, et demano disculpes pel meu to retòricament agressiu que em gasto en el post on dic que no estic d’accord amb què dius ni com ho dius. Hi afegeixo també : “ho sento”. Ja ens veurem i ens prendrem una cervesa junts un dia d’aquests, si tu vols. Jo ja m’he tret la fletxeta clavada i ja està.
Enmig de la calma d’un dissabte al matí, quan ja em disposo a anar-me’n a la platja en família … tot ho veig diferent , tot és suau … i bonic… i tot és primavera ;-)
La primavera, que ens espera sobretot al carrer, entra dins de casa i puja fins a la taula i s’estén pel teclat per enviar carícies amistores urbi et orbi … a tota la comunitat blogaire o bloguera virtual.
Que sigueu ben feliços, que és l’únic que compta de veritat.
Dissabte 11 de juny de 2005
[@more@]