Monthly Archives: gener 2005

No t’ho creguis

Charly Whelan says …. don’t believe it.

Aquest és el títol d’una columna del setmanari britànic New Statesman. Ara que la blogosfera comença a expandir-se a vessar … m’afanyo a copiar-li la idea per mirar de ser un dels primers a tenir un *blogapartat amb aquest títol, conscient que ja n’hi ha molts de blogs que aquesta secció ja la tenen, però inconscientement, sota un altre nom.

Això ve a tomb, perquè mentre feia una mica d’espai i anava a reciclar unes revistes, he obert un vell número,  de setembre 2004 … L’he fullejat i he vist la columna. M’he dit : Sí noi, posa al teu blog una secció com aquesta, quedarà bé. El títol és irònic i divertit.

I una vegada fet, i no pas abans,  m’he preguntat : I ara, amb quin contingut ho l’il·lustrarem, això?

He tingut sort. Unes pàgines més enllà, a la secció dels de llibres, m’he trobat amb una crítica, d’un tal Edward Skidelsky, titulada: The creation of meaning, sobre el llibre What’s it All About?: philosophy and the meaning of life..
by Julian Baggini. Granta Books 204 pp, per un preu de 12.99 lliures granbretanyoses.

 Quatre minireflexions, per si poden servir per provocar debat al si o al voltant del grup dels ciberfilòsofs …

1. "The discovery that life has no ultimate purpose leaves us free to make of it what we like. But in a godless universe, failure is absolute. The terrors of hell have been replaced by the terrors of social and sexual failure."

2.(…) "At one point, Baggini equates true succes with ‘becoming who we want to be’ . Remove the transcendental perspective, however, and why should anyone want to be anything other than what society deems valuable? If value is not cosmic, then it is social.

3."Baggini is scornful of mysticism, seeing in it nothing more than the glamorisation of ignorance"

4. "What’s it All About?: philosophy and the meaning of life does as much as a secular, rational inquiry can do to elucidate the meaning of life. And in the process, it reveals how little this is."

Així que (les negretes són meves) ja ho veieu …  Ja direu alguna cosa si creieu que paga la pena.

A mi, la primera afirmació em sembla una exageració retòrica, però és un tema a desenvolupar amb calma, oi?.
De la segona reflexió, m’agrada la idea d’associar el vertader èxit, l’èxit interior, al fet d’esdevenir allò que volem ser. El problema és saber si això és possible o no. És possible, oi que sí? :-)
Amb la tercera afirmació hi estic d’acord:  "glamourització de la ignorància". Recoi, quina definició de misticisme més bonica, si més no … Tot i que penso que cal una mica de mística per a ser una mica poetes. 
La quarta afirmació, el resum del llibre en dues frases, em cau com una patada al ventre: que el significat de la vida és poca cosa?  :-(

Mira … No t’ho creguis… !

[@more@]

2 Comments

De calentes i de fredes (l’Avui del 29 /1/2005)

De l’Avui d’avui semblava que se’n podia aprofitar gairebé tot.

Les bones notícies primer …
1. Títol gros i escandalós o , com a mínim, provocador.

"Jaume Subirana reivindica la prosa de reflexió i renega de la novel·la", que queda adobat amb el subtítol:

J aume Subirana ha presentat el seu últim llibre de narrativa, ‘Adrada’ (Ed.
62), amb un cant a la prosa de reflexió i una crítica a les novel·les:
"M’avorreixen cada dia més".

Sembla aportar més arguments als qui pensem que al format blog li espera un gran futur.

2. Pg. 51. Hi han penjat l’últim retrat de Mozart, que ara acaben d’ensenyar a Berlin: " la seva existència s’ha fet pública 215 anys més tard.

Pàgina 56. El cinema francès "se porte bien". Esteve Riambau omple tota una pàgina que porta per títol "Vive la France" i acaba amb "Vive la France et son cinéma"

I jo afegeixo Amén!

Sembla ser que Un long dimanche de fiançailles , amb l’Audrey Tautou, serà un gran èxit per mèrits propis.

presse

Ara, les dolentes

1. L’Esteve Riambau posa sempre en castellà les pel·lícules estrangeres.

Un largo domingo de noviazgo; Alejandro Magno ; Los ríos de color púrpura .

Em sembla perfecte que La mala educación sigui La mala educación, però la resta de pel·lícules…

Sap algú si al llibre d’estil de l’Avui demanen ara traduir els títols de les pel·lícules al castellà?
Pregunteu-ho també als de l’IEC… per si saben alguna cosa.

2. Pg 21. Joan F Mira, amb el seu article Austerlitz m’ha fet emocionar, però m’ha donat un disgust.
Ens fa recordar que paral·lelament a l’horror dels camps de concentració i extermini hi va haver a França
una criminal connivència amb el règim nazi.

" I allà en aquells solars, recorda, on ara hi ha la gran biblioteca, [la Biblioteca Nacional de França]

hi havia fins al final de la guerra el magatzem on els alemanys van portar tot el botí

saquejat als jueus de París. Van ser uns quaranta mil apartaments, recorda

Austerlitz o Sebald, els que buidaren en una campanya d’un mes, i tots els que

van prendre part en aquest programa, les autoritats financeres i fiscals, les

oficines d’empadronament i del cadastre, els bancs i les agències

d’assegurances, la policia, les empreses de transport i els porters de les

vivendes, sabien sense cap dubte que d’aquelles persones deportades difícilment

en tornaria cap". (…)

"Així va ser l’extermini, tranquil, amb coneixement general, amb magatzems

ordenats, amb papers als arxius, amb un espoli exemplar i oblidat. Amb milions

de víctimes i amb milions de còmplices i de beneficiaris ordinaris de bona

consciència i de memòria buida."

Quin disgust recordar els grans drames de la història. Quin horror. Però ens cal recordar-ho tot ,

sobre tot amb tots els matisos, per perversos i esfereïdors que siguin.

___________


[@more@]

Comentaris tancats a De calentes i de fredes (l’Avui del 29 /1/2005)

Això dels blogs ( I/? )

judici final
Llegeixo que en R. Alcoberro, al seu blog, el 21 de gener escriu el post "Les limitacions dels blogs"

"És més fàcil escriure sobre blogs que escriure blogs, obvi.
Però de vegades fa l’efecte que es demana massa a aquest
mitjà: se li suposa capacitat per crear comunitat, complicitat,
comunicació, calidesa… però només pot oferir uns quants bits
i un espai en blanc per a crear." (…)

No sé si a tu et sembla poc o molt, però jo crec que és una eina de comunicació potent i eficaç. Per a mi sí que és important que em permeti conèixer, en calent, de manera immediata, idees de gent d’arreu del món.
I que em permeti d’expressar-me de manera que amb una simple eina de traducció  em puguin llegir a Vilanova o a Austràlia, a Helsinki o a Ciutat del Cap. A mi no em sembla pas poca cosa.

Jo havia començat una web amb la idea de fer-hi unes entrades  -en terminologia del segle XX)- fetes per durar … L’equivalent a uns articles de llargada mitjana, però no em fixava pas mida, sinó més aviat l’objectiu que tingués un contingut decent. I pensava que ja aniria fent , que ja aniria escrivint … I amb això em donava per satisfet.  La tecnologia blog m’ha fet canviar completament tot el plantejament.
Vaig descobrir els Blogs a mitjan del juny del 2004 i he anat veient que els blogs eren una tecnologia fonamental en el present i que ho seran molt més en el futur. Es veu a venir. És un mitjà viu, que crea vincles intelectuals i ensenya i educa per connivència o per repelència.

Els blocs són les noves pàgines web. Aquestes han estat creixent en progressió mig aritmètica, mentre que els blogs creixen i creixeran en progressió geomètrica. Un nen de primària ja en poc crear. Serà la seva bústia i el seu espai de chat i en podrà fer un espai de creativitat.
Hi haurà aviat centenars de milions de blogs que permetran que tohom tingui els 15 posts de glòria i fama i poder igual a identitat warholiana ;-)
Més enllà dels 15 posts, metafòricament parlant, subsistiran els blogs de les persones que vulguin dir alguna cosa,
aquells que porten dins un gen d’escriptor que té una cosa escriure per comunicar-la , … i la sàpiguen dir!

Pel que fa als bits d’espai sí que tinc alguna cosa a dir: No m’agraden els qui em fixen els minuts per parlar ni les línies que he d’escriure.
No m’agraden. No m’agraden.
M’agrada Flaubert i m’agrada Proust, i m’agrada Baudelaire i també m’agraden els haikús.
Hi ha algunes frases cèlebres i unes quantes altres
que condensen una gran sabiduria en només dues línies, però, generalement, les coses interessants de veritat prenen el seu espai, s’estructuren en conjunts, i forment "tots" que rarament ocupen només quatre ratlles i prou.

És tot un art, i demana un llarg aprenentatge de molts anys d’escriure, aconseguir redactar com cal una idea en un paràgraf, i que cada paràgraf contingui una idea ! ;-)

Deixem que els blogs continguin tants paràgrafs com siguin capaços de parir els seus creadors.
Ocupen poc bits, i poc espai en blanc… i és més aviat baratet . Però aquest poc, que ens el deixin!. I si pot ser que no ens el retallin.
Gent de Lamevaweb.info : No limiteu l’espai de comentari als posts!

Acabo… Darrer paràgraf, darrera idea en aquest post-comentari: pel que fa al contingut , qui tirarà la primera pedra acusadora i condemnatòria? Que ho faci qui vulgui. Jo no.
Deixeu-los viure … A TOTS! Els déus reconeixeran els seus!
[@more@]

2 Comments

60è anniversari de l’alliberament d’Auschwitz


Le Figaro (28/1/2005)
COMMÉMORATION
Plusieurs milliers de personnes ont participé hier à la cérémonie marquant le 60e anniversaire de la libération du camp d’extermination nazi
A Auschwitz, le monde appelé à empêcher de nouveaux génocides .
Aux côtés de quelque 2 000 survivants, une trentaine de chefs d’Etat et de gouvernement se sont recueillis hier sur le site du camp d’extermination nazi d’Auschwitz-Birkenau, à l’occasion du 60e anniversaire de sa libération par l’Armée rouge. Sous la neige et par un froid glacial, les orateurs réunis près des vestiges du camp de la mort ont tous souligné la nécessité de ne jamais oublier le massacre de quelque 6 millions de Juifs.

La setmana passada vaig veure el programa Mil·lennium AUSCHWITZ, ANY ZERO i de tot el què en vaig sentir, i de la sacsejada mental que produeix pensar en "camps d’extermini" i reveure imatges d’aquelles persones, les dels morts i les dels vius cadavèrics… em vaig quedar amb la idea que em faltava veure la pel·lícula Shoah (unes 9 hores).
I se’m va acudir pensar que si , ara que hi ha un govern d’esquerres a Espanya i un tripartit esquerrà a Catalunya, ni TV2 ni Canal 33 no projecten aquesta pel·lícula, potser ja no la veurem mai
per televisió i haurem d’anar a una filmoteca…

"Le monde a appelé à empêcher de nouveaux génocides" ?
M’esborrona pensar que en ple segle XXI, els camps de mort ara estan a l’Africa i a l’Àsia, sense barracons , ni filferros, ni forns, ni fossars … N’hi ha prou amb no enviar medicaments contra les enfermetats pandèmiques com la malària o la sida … ni aliments suficients per evitar la mort per fam de milers de persones.
Ens ho repeteixen de tant en tant però o no ens o creiem o no som capaços de imarginar-nos-ho ni de reaccionar …
Cal que passin desgràcies com les del Tsunami à l’Asia perquè el món es mobilitzi una mica.
De l’Africa, ens amaguen les imatges de la mort quotidiana probablement perquè no ens desesperem massa …
Pensar globalement es massa frustrant!
_____________
cf. De peix El cançoner de la Lola 27/1/2005 [@more@]

Comentaris tancats a 60è anniversari de l’alliberament d’Auschwitz

Mòbils de trentena generació

xip

Veient com la gent camina tot telefonant o telefona tot caminant, el braç aixecat i la mà a l’orella,  se m’ha acudit que potser valdria la pena demanar als dissenyadors creatius que facin saltirons més agoserats i es plantin directament als mòbils de trentena generació, aquells que funcionin sense ni tan sols un penjol inalàmbric.

Un xipet implantat  somewhere dins del cos que permeti de comunicar-nos marcant,  parlant i penjant mentalment, o només remugant amb la boca tancada.

El receptor rebrà la veu de l’emissor degudament descodificada i modulada perquè el senti, a ell o a ella,  com si parlés com parlava en el passat , és a dir com parla ara,  o bé amb veu robotitzada: la veu del vostre interlocutor amb l’accent de Chenoa o d’en Brad Pitt, o la del Papa de Roma. Digueu-ne "titanització" de la comunicació  o potser en un sentit contrari,  "pitecantropització , el fet és que lèvolució de l’invent va en aquesta direcció.

Malgrat que m’oloro alguns problemes, em consolo pensant en algun aventatge si això es fes realitat: no em digueu que no fóra un gran  pas per a la Humanitat estalviar-nos les imatges ababarotades del carrer i , més encara, poder tornar a anar des de  Sants a la nostra estació de rodalies sense haver de patir les “melodies” cutroses i les “converses” ronyoses que trenquen la pau i el migsilenci benefactor dels soferts viatgers..


 

[@more@]

Comentaris tancats a Mòbils de trentena generació

Dues citacions i un somni


1. A El País del divendres 21 de gener pg. 30

"El preservativo debería usarse en personas que no son capaces de tener una relación estable y sabiendo que así no se protege abslutamente" (…) Con estas palabras Martínez Camino [Conferència episcopal] intentabla aclarar el revuelo creado el martes cuando dijo que el preservativo tenía ‘su contexto en una prevención integral y global del sida’ y que tuvo que rectificar al día siguiente tras la intervención del Vaticano y de varios obispos españoles, que recordaron que la doctrina católica no admite el preservativo" (…)
"La ministra quitó validez científica a la opinión de la Iglesia contra los condones. ‘Ésta se circunscribe en el ámbito de la consideración moral’ y ‘no puede sustituir las recomendaciones de la Organización Mundial de la Salud OMS que se establecen sobre una base científica’ , afirmó."

2. A El País del divendres 21 de gener pg. 61 Visto / Oído "El sexo y los Magos" Eduardo Haro Tecglen.

"Los magos claman todavía por su antiguo derecho a regular uniones -matrimonios de clase, burgueses y aristocráticos- y dar patente al sexo. Estan perdidos. Están, sobre todo, confusos con eso y con todo. (…)
Los magos de España aceptaban hace tres días el condón; los grandes del Vaticano vuelven las cosas a su sitio, y ahora reniegan. Tienen como problema que la vida del Papa se alargue y mantenga el pensamiento mágico de la Polonia tras la Primera Guerra Mundial en el Occidente del siglo XXI: después de la revolución sexual y electrónica, en torno a 1960."

3. I ara, el somni. Recordeu la frase de M L. King "I’ve got a dream"?

Vaig somiar en la figura de G. Bush fent el seu discurs de presa de posessió del segon mandat com a president de l’Imperi… i pronunciant 43 vegades la paraula llibertat … "Portarem la llibertat arreu del món" cridava, prometia convencut… i Ms Condoleza amb un sonrís als llavis, prop seu… feia que sí, convençuda ella també…
I jo em sentia com si estés per allà al mig, present o absent,  preguntant-me si allò era de veritat o un somni… 
I si li havia arribat l’hora de la llibertat al ooble cristià oprimit per la tirania vaticana?

Aquella figura de G. Bush era la mateixa que presidia també una mena de judici de Nuremberg. Asseguts als bancs dels acusats hi havia casi tot el Vaticà i casi tota la Conferència episcopal carpetovetònica. Se’ls acusava de Crims contra la Humanitat … amb l’argument que, amb la seva doctrina intransigent, havien contribuit a la mort de moltes persones arreu del món … Xifres esfereïdores… No hi havia advocats defensors perquè ningú no volia defensar-los… La tensió era extrema… Comença la sessió: El món contra el president del Vaticà i tots els seus ministres…
Barreja d’imatges confuses al meu cap… com deia …

Heu somiat mai cosa semblant? Serà potser que darrerament he vist unes quantes pel·lícules americanes? Va ser la lectura d’aquells articles a El País? Va ser per culpa de la retransmissió de la reentronització del Cèsar a Wahsington?
De sobte, alguna cosa, algun soroll, em va despertar, i el somni, estroncat, es va quedar allà… boirós, angoixant, inacabat …
Proposant-me potser que l’acabés jo mateix si m’hi atrevia ?

Vaig mirar de tranquilitzar-me tot pensant, una  i altra vegada, que malhauradament els somnis només són somnis, i que els somnis somnis són… Oi? O potser no?

[@more@]

Comentaris tancats a Dues citacions i un somni

Valéry … bloguero

M’he despenjat els Cahiers de Valéry volum 2 en l’edició de la Pléiade … Sí, si, tal com ho sents … i l’he trobada intacta, saps? Igualeta a tal com la vaig penjar … ves a saber quan…

valery_cahiers

Cahiers II : Ara no m’he pogut estar de mirar-m’ho com un hiperblog de 1757 pàgines.

Al llibre imprès només li falta la interactivitat … el demés ho té tot.

Temes del Cahier – Blog- : Rêve, Conscience, Affectivité, Éros, Bios, Mathématiques, Art et esthétique, Poïétique, Poésie, Poèmes et Petits poèmes abstraits, littérature, Histoire-Politique, Enseignement … i uns quants més que em deixo expressament.

També hi ha un índex de noms propis  i un índex analític, aquest  permet de veure, per exemple, com la paraula "cinéma" surt dues vegades al volum I pp. 109 i 367  i tres vegades al volum II pg. 976, 1518,1671. Una meravella d’edició, la Pléiade, difícil o impossible de fer-ho millor.

Veig que la majoria d’articles tenen una llargada de 6 o 7 línies, l’equivalent a la llargada d’un post dels blogs d’ara … Decididament els Cahiers són un immens blog. Una llarga llista d’"aforismes" reflexius… més o menys encertats. El blog de tota una vida …

L’anirem mirant per veure què en traiem d’interessant. Vaig a la pàgina 1143. Allà comença el capítol-tema Littérature.

"Écrire pour le lecteur "intelligent". Pour celui à qui ni l’emphase ni le ton n’en imposent –  Pour celui qui va: ou vivre votre idée, ou la détruire ou la rejeter – pour celui à qui vous donnez le pouvoir suprême sur elle ; et qui possède celui de sauter, de passer, ne pas poursuivre ; et celui de penser le contraire, et celui de nes pas croire  — de ne pas épouser votre intention .  (VI, 658)".

Doncs això mateix … no hi estic del tot d’acord !…

Cal escriure sense pensar en qui et llegirà … Cal escriure el que tinguis ganes d’escriure …
Si vols vendre un llibre això ja és una altra cosa … Si contestes a allò que algú ha escrit, també és una altra cosa… Si t’adreces a algú en concret també és una altra cosa …

Però escriure, allò que és diu escriure, tant me fa que t’agradi o no  …  No et negaré que una mica de sà narcissisme i de sana vanitat en tenim tots. Ja m’agradaria que t’agradés, ja … però si no t’agrada, ho sento, posa-t’hi fulles!  

No és poca cosa en la vida arribar a aconseguir ser un mateix en tot o gairebé tot,  sabent  prescindir del què diran o què pensaran els altres. Però encara és millor potser saber trobar el punt just, aquell on ser nosaltres mateixos no ens faci  caure en els despropòsits ridículs, germans de la imbecilitat total.
Ho intento, ho intento …  jo ho segueixo intentant  ;-)

Legiu això:

"L’ennemi, ô philosophe, c’est le langage — ô littérateur, c’est la pensée.
Penser trop fort, trop loin, trop …exactement mène à mal écrire. L’écriture est faite de déformations et mutilations de la pensée." (…)

Vols dir que això va exactament així,  Pau Valéry? L’escriptura no fóra més aviat un filtrar i endreçar el magma del pensament confós i descontrolat?
Les figures retòriques donen molt de joc però també serveixen per dir moltes xuminades.

____________

[@more@]

2 Comments

Associacions incontrolables (després de llegir Fisonomia d’en Duquena)

Inspirant-me en el teu post  Fisonomies, Duquena …, tot això:

Suposo que es tracta de barrejar i fer "quadrar" dos elements insolubles: l’ànim de l’altre i el temps disponible d’ambdós.
Si l’altre es deixa i tu pots … deu ser una meravellosa experiència saber contactar amb algú  i poder revifar un foc encès en algun moment del passat. Sigui la flama que sigui: tant si són uns moments viscuts en comú com si és un tema de conversa de passió compartida
Imagino aquell moment com un moment màgic… de novel·la més que de realitat …

Perquè com tu mostres, la realitat és sovint més prosaica, menys melosa, més cruel. El que expliques és una de les petites grans frustracions com les que qualsevol pot patir en el dia a dia de la vida quotidiana. O almenys jo així ho entenc.

El teu retall és per a mi com un instant "pessoà". Tan emotiu com patètic. Tan dolç com ridícul… Tan fugaç com trascendent.
Saps en què m’ha fet pensar també? En aquell passatge on Proust parla d’unes noies amb qui es creua i imagina que se n’hauria pogut enamorar …
Però l’única cosa que pot fer és mirar enrere i constatar que les seves són vides creuades, que no hi ha res a fer… La possibilitat se li escola per entre els dits… Tot és imaginació, tot fruit de neurona: màgia i irrealitats dels pretèrits pluscuamperfets ….

La veritat és que no recordo gens ni mica els detalls d’aquell passatge concret… [potser algú , segur, en té la referència concreta]
Només sé que m’ho imagino així, tal com t’ho deia;  que m’ho imagino com en una pel·lícula, però a càmara lenta;  que sabria molt bé com dirigir-ne el moviment  sense imaginar-me encara ben bé del tot alguns els detalls … i que el "fantasma" d’aquesta imatge, tot i confusa, m’ha perseguit sempre més des que vaig llegir l’obra ara ja fa uns 30 anys… Associacions mentals incontrolables …

Et guardo un regalet-sorpresa per quan ens veiem. Va de literatura i sé que t’agradarà.
Amb el tema de la peli aquella… no me n’he sortit encara… i no sé si ho aconseguiré … però no perdo l’esperança. No la perdis tu tampoc.

Sani
[@more@]

1 Comment

«El repte de la multiculturalitat» (Manuel Castells a El Periódico 2/01/05)

Vola que volaràs
De tot el que he llegit des del 20 de desembre 2004 fins el 5 de gener del 2005, a banda del què fa referència als efectes del tsunami a l’Àsia – l’article periodístic que més m’ha impactat ha estat aquest : "El repte del multiculturalisme", d’en Manuel Castells , publicat al Periódico del diumenge dia 2 de gener.

No tant mediàtic com Chomsky o Pilger, Castells forma part d’aquesta raça de periodistes que aconsegueix fer-nos seguir creient en la premsa.

No necessita escriure tot un llibre ni tot un tractat per aconseguir fer-nos reflexionar profundament sobre el tema de la immigració, la diversitat cultural i les repercussions que els fluxos migratoris tenen ja i tindran encara més en el futur proper a les nostres societats europees.

"La relació entre diverses cultures obligades a coexistir rep un tractament diferent segons països i institucions. Un primer model, és el que anomenaré nacionalista,  per no dir xenofòbic, que caracteritza països com Alemanya, Escandinàvia o el Japó.
El segon model és l’assimilacionista, típic de França i al qual Espanya s’aproxima, on es tracta d’acceptar la multietnicitat, però es rebutja el multiculturalisme, perquè s’exigeix que els immigrants abandonin la seva cultura i llengua i adoptin plenament la cultura de la societat d’acollida.
El tercer és l’anglès, que accepta el multiculturalisme però manté primorosament  segregades les diferents comunitats entre elles i respecte a la societat anglesa,
amb invisibles i eficaces barreres de classe i de pertinença.
El quart és el model nord-americà (…)"

Manuel Castells ho té clar. Segons ell, cal optar pel model nordamericà, el que suposa l’acceptació del multiculturalisme.
I ho expressa així :
   

"(…) Amb el temps, les cultures originàries es transformen però no desapareixen en una  cultura única. Aquest model de diversitat cultural nacional ha demostrat el seu dinamisme. (…)

I dóna l’exemple del que ha passat passa i passarà a Califòrnia.

  "En els pròxims anys, l’acceptació o el rebuig del multiculturalisme, i la forma com es porti a terme una o altra opció, constituirà potser el problema social més important de Catalunya.  Sembla poc realista oblidar la personalitat pròpia dels que han arribat   I qualsevol forma repressiva de tractament de la diferència serà
caldo de cultiu d’extremismes entre minories que se senten explotades."  (…)

Castells continua, però crec que l’essència del seu article rau en el tros que he citat (ja prou llarg, però així evito desvirtuar de cap manera, em penso,  les seves  idees.

Deia que l’article m’ha interessat força perquè fins que no l’he llegit no m’havia plantejat el problema de la immigració al nostre país, i de manera més general a tota Europa, des d’aquest punt de vista.

I el fet que Castells proposi aquestes quatre categories-opcions fa que "el problema"  sembli més clar  i més senzill  d’entendre… , només d’entendre, que no pas de resoldre ….
Però ja està bé això d’entendre les coses, oi?
Francament … si m’haguessin proposat un joc, diguem-n’hi una enquesta, on m’haguessin proposat les quatre opcions d’una manera una mica ensucrada, crec que m’hauria decantat a favor de l’opció que aboga per  demanar  als de vénen de fora que  facin a Roma el que fem a Roma.
Qualsevol persona amb una mica de cultura que s’ha desplaçat  a d’altres països i més encara si es tracta d’altres cultures  ja surt amb la idea que caldrà adaptar-se a les normes de joc que imperen en el lloc de destí: aprendre la nova llegua, respectar els costums i fins i tot mirar de fer propis una i altres …

Això deu haver sigut així  sempre i arreu  mentre el fenomen de la immigració ha estat controlat i no s’ha desbordat …

Crec que estaria bé demanar a Manuel Castells que seguís escrivint sobre el tema i l’anés matisant com a mínim unes quantes afirmacions per a entendre millor el què ens explica i el que proposa….

Es tan estrany posar-nos a la pell d’alemanys, escandinaus i japonesos que pretenen retardar  la sensació d’invasió que experimenten en veure les quantitats de persones que arriben de fora? Si per a Castells  l’opció d’aquest estats està tan allunyada del que sembla proposar com a bona opció, potser caldria analitzar-la seriosament i des de tots els punts de vista, oi?  A mi m’agradaria llegir els arguments.

No crec que el tema sigui  multietnicitat versus multiculturalitat sinó quanta immigració es pot encabir en quin espai i durant quin període de temps a fi de fer que la immigració sigui un factor positiu i favorable a propies i estranys i no un problema d’enfrontament de cultures, xenofòbies i reacismes.

Això és el tema.


M’ha sobtat  força, però no m’ha escandalitzat ja massa, després de tot el que hem vist durant les últimes dècades,   assabentar-me que la Gran Bretanya, el "bressol de la democràcia", segueix sent també el país paradigmàtic en hipocresia, egoisme i tots els pecats capitals i venials del món. 
Això de mantenir "primorosament segregades les diferents comunitats, entre elles i entre la societat anglesa, amb invisibles i eficaces barreres de classe i pertinença", d’això, repeteixo, com se’n diu? 

Tres o quatre dies després que El Periódico publiqués l’article de M Castells, el mateix Periódico ( o potser era La Vanguardia?)  publicaven un altre article on es deia que,  efectivament , l’exèrcit britànic havia desclassificat documents que demostraven que durant més de 20 anys s’havia discriminat  els ciutadans de procedència hindú o pakistanesa, mitjançant un anomenat factor D… per evitar la contaminació de l’exèrcit … 

Però això només és un exemple,   que dona una mica la raó a en Castells … A mi m’agradaria saber  en pla voyeur i/o espieta, en què consisteixen aquestes "invisibles eficaces barreres de classe" .

Dit això, encara m’interessa més entendre on es troben els inconvenients de la opció que defensa França?  No és potser en la mesura en què la immigració fa esforços per a integrar-se en la cultura d’adopció que disminueixen els problemes entre cultures?  Que no està prou  estudiat aquest tema?

Tot el seu article, magnífic , té tanmateix un defecte ,  i és al meu parer el de comparar coses incomparables … Estats Units no rep una immigració de cultura islàmica  sinó de cultura llatina … els hispans que al 2020 seran majoria a Califòrnia potser canviaran la gastronomia i l’idioma majoritari parlat a Califòrnia, però segurament no variaran completament ni el sistema de valors  i  els referents  religiosos d’aquell Estat.

El problema a Europa, més que als Estats Units és també el tema dels referents "occidentals"  en oposició als valors del món islàmic. Ja m’agrada que es parli tan com calgui de la necessitat de crear espais de diàleg i d’enteniment  i de debat i de construcció comuna de tot el que es vulgui.
Cal però també que el món  islàmic  es desempallegui de  la reputació que té de  fonamentalisme intransigent,  traidoria  i  antidemocràcia. I que ho demostri amb fets evolucionant  ell també en la mesura en què se’ns demana a nosaltres que ens adaptem, entenguem, admetem, i  assumim …

Benvolgut Manuel Castells, espero de la teva emeritud de la càtedra de la Universitat de Berkeley  … que escriguis uns quants articles més sobre el tema i que hi filis més prim … molt més prim …perquè si no,  no avancem prou.  Ja fa anys que sempre espero trobar-me amb llibres i articles que ataquin realment el fons de les qüestions, allò de la segona part de la història,  que sempre és la més interessant …
Estic fart i decebut d’apunts superficials i de retòriques vàries …
I val a dir que no és el teu cas … per això insisteixo: “el repte del multiculturalisme” és un gran tema. Sisplau, continua escrivint que ens interessa a tots.

Ben cordialment
Sani

[@more@]

2 Comments