Author Archives: Sani Girona Roig

Exercicis d’estiu (balanç)

La proposta de Vilaweb Cap de 7mana   era aquesta:

Exercicis d’estiu 31/07/2004 06:00


Aquest estiu us proposem rellegir i imitar un dels llibres més verbívors del tots els temps: els Exercicis d’estil de Raymond Queneau.

Aquest llibre fundacional consta de 99 variacions d’un episodi gens heroic de la vida quotidiana, reescrivint-lo cada vegada amb una regla lingüística diferent: tan aviat ho reescriu tot amb paraules provinents del llatí com fent servir només una vocal, o en vers o amb un llenguatge burocràtico-administratiu, o amb la sintaxi desordenada dels hipèrbatons, o… noranta maneres més. Queneau hi explora la preponderància literària del com per damunt del què. Dels Exercicis, traduïts al català per Ramon Lladó i Annie Bats (i a l’italià per Umberto Eco), se n’han arribat a fer versions teatrals.

Durant aquestes vacances nosaltres, a banda de recomanar-vos que els llegiu o rellegiu, us proposem que intenteu imitar-los publicant les vostres variacions personals en aquest fòrum estival. Però el text de partida sobre el qual us demanem que feu els vostres exercicis, no és pas el de Queneau (ja tan explotat) sinó una paròdia verbívora del mateix. Fa així:

Dijous, cap al tard. Tres tipus, dos homes i una dona, el primer robust i impetuós, el segon prim i silent, la tercera petitona i xerraire. Les vacances són a punt de començar. Els tres tipus en qüestió, davant de l’ordinador, intenten cadascun escriure el text d’un fòrum per a l’estiu. Estudien les aportacions de les distintes pàgines. Fan cara de felicitat, com qui està segur de la seva creativitat. En veure un tema lliure que els sembla adient, es llancen sobre ell. Dues hores més tard me’ls trobo a tots tres a la plaça de Catalunya, davant d’una FNAC. Seuen amb un amic verbívor que els diu: "hauríeu de fer-vos col·locar un botó més al portal. Els explica on (a la portada) i per què".

Les meves aportacions, aquestes (amb alguna falta i tot):

Rolandbarthitzadament
Enmig del sunset tardívol d’una unitat hebdomadària es produeix una convergència substantiva i hominidoral. Reificació de robustusitat i de silentisme respectivament adherits a dos signes connotats masculinament. Un tercer monema –aquest femení– composa un “numen” complet i vertebrat en forma de sistema/tridema contextual. El plasma informàtic pren forma de pàgina blanca/buida, tot esperant –(qui espera desespera)- la producció d’un hipertext forumístic aspirant a un Oscar. El “codi” obtingut per consens paradoxal provoca un estat d’eufòria farcit de símbols. Per imposició contextual brolla la proposta de celebració (vid. llatí celebrare) amb fragments de discurs amorós en un habitat singular i centrípet: prop de la plaça de Catalunya. Un quart element fragmentual s’afegeix ipso facto al grup per beure Quodlibet tot sublimitzant la necessitat de botonitzar un web per fluiditzar-ne el sentit. S’explaia en el/l’ « on-quan-com-i-qui » implementarà l’acting de tot plegat.
Sani
12/09/2004 21:21

Quartet monorímic
Pensant marxar de vacances els tres s’havien reunit/ L’un, silent de carácter, res de res no havia dit/ Ella, fina i xerraire, rossa tenyida amb pit petit/ I el citius altius fortius que era el més presumit / “Farem un text memorable que mai no caurà en l’oblit/ Als verbívors darem feina. No serà un forum pansit”/ De creativitat plena els deus me’ls havien beneit/ Després de llur troballa la joia no els cabia al pit/ Així acabaren sent quatre allà per la mitja nit/ Discutint si fóra bo retocar-ho amb botó encabit/ Seien a una terrassa i ho cel•lebraven amb delit/ Imatge surrealista pintada amb un sol dit/
Sani
25/08/2004 11:13

Imprecisament i inconcreta
No us sabria dir quin dia va ser, ni a quina hora. Crec, això sí, que eren tres, potser hi havia una dona. Com eren no ho sé pas ni què feien tampoc, però crec recordar que em van dir que els calia un text. Per a un fòrum d’estiu? No se sap. Sembla ser que més tard, aquell dia, ho van anar a cel·lebrar a algun lloc del centre ciutat, on van coïncidir -és un dir- amb algun conegut que els parlà de quelcom que calia afegir a un portal, un botó o una cosa semblant… ***** Des d’Andorra amb verbiamor.
Sani
06/08/2004 11:11

Newspeak 2004
Thursday. Around the late. Thri people. Tu men and one wuman. Stong the premier, silence the second and cotorring the girl. The vacancies are at point of starting i Big Brother knows it. The all of thri are en front one computer traing to write a *maravellous [mot Farenheited last year] forum text. They s’inspire of everything they can i no will stop until they trobing what they are busking. They are very *satisfied [Big Brother prohibs satisfaction !!!] because their *creativitation [Big Brother has Farenheited this mot so far!] Tu hours morelate, they *celebrate the finding on a terrace in

Catalunya Square

, not far from the FNAC temple. [Big Brother prohibs celebrations i religions] One friend of them is recomaning one niu buton on their web. Apparently he knows why and where and els ho will tell pront.
Sani
05/08/2004 00:01

Eros [papanatos]
Dijous. Cap al tard . No hi ha pressa. És l’hora de l’amor. Un trio. L’un és fibrós i músculos, potent! El seu amic, silent, ben concentrat en la feina… Ella és menuda ( pot petit, confitura de la bona) i amb una llengua que no para, que no para … S’ho fan davant de l’ordinador. Qui disfrutarà més ? Qui en traurà més plaer ? Se’ls hi nota a la cara que tots tres gaudeixen profundament, amb creativitat. De cop se sent: “Ja ho tenim”. Orgasme col•lectiu! Han descobert –semblava impossible- una nova posició de fòrum, una posició encara verge! Erotisme brutal! Caldrà seguir cel•lebrant-ho. Amb un altre amic? Faran un *quàtuor. Dit i fet, un pèl més tard tots quatre en parlen distesos prenent uns martinis prop de la Fnac. L’amic precisa com n’és d’essencial el botó (ho associa al punt G)  i el defineix com a “botó necessari, excitant i sensible” …
Sani
04/08/2004 12:44

Haiku
Quartet de verbívors cofois / Dijous d’estiu fnacquerenc i vacancívol / Botó de web enfilen /
Sani
04/08/2004 10:58

Negativament
No era pas divendres, sinó el dia abans, i no pas gaire d’hora. No eren ni quatre, només 3. Verbívors. No parlem d’animals sinó de persones, no us confongueu! Dos homes i una dona. El primer no es veia ni famèlic ni calmós. El segon no tenia un pèl de gras ni era gaire parlador. Ella no era pas massa alta però no parava de xerrar. Les vacances no han començat encara però ja no tardaran. Els tres tipus en qüestió, no pas davant la tele sinó de l’ordinador, intenten cadascun escriure el text d’un fòrum per a l’estiu. No deixen d’analitzar cap de les aportacions fetes. No es pot crear res sense inspirar-se. No fan pas cara de fàstic, no, car són conscients que no els manca creativitat. En veure un tema encara no gens potinejat que els sembla adient, no se’l deixen escapar. Ni tres hores més tard me’ls trobo tots tres … On dirieu? No, no pas al Fòrum 2004, no … A la plaça de Catalunya! davant d’una FNAC. No són pas drets, seuen amb un amic verbívor que els diu: "No us podeu quedar obsolets! Cal dinamitzar la web, i no hi teniu prou botons. No patiu que no us n’anireu pas sense saber on l’heu de posar i perquè".
Sani
03/08/2004 11:32

Eufemismes perifràstics
Aquell dia que és sempre al mig. Dos quídams més un tercer. Dos fills de deu i un futur de l’home. El primer, amb una mica de força, i una mica d’impetu; el segon, gens gras i silent; la tercera no gaire alta però de les que parlen pels descosits. Són davant d’un Pèntium amb centrino, rebaixat. Intenten escriure un fòrum per l’estiu. Estudien gairebé totes les possibilitats. Fan cara d’orgasme, de tant segurs com estan de llur creativa capacitat . Acaben trobant un tema verge, a sobre d’ell s’han llençat i pel darrere l’han muntat. 120 minuts més tard els trobo pels voltants de la plaça gran de Barcelona, allà on hi ha “El Corte Inglés” (en castellà !) , i la Fnac. Fent força sobre el cul de sengles cadires, tots tres la fan petar amb un quart amic amant dels mots que els indica on i per què haurien d’afegir alguna novetat més al portal web.
Sani
02/08/2004 11:41

Forma interrogativa
Quin dia? A quina hora del dia? Quants eren? Quants homes? Quantes dones? Com era el primer? Com era el segon? Com era ella? Què està a punt de començar? Davant d’on estan? Què intenten escriure? De quin fòrum es tracta? De què fan cara? De què estan tant satisfets? Sobre quin tema s’abraonen? On els trobes dues hores més tard? Amb qui estan? Què els explica? On i per què haurien d’afegir el nou botó al portal del web?
Sani
02/08/2004 11:37

Tirallonga
Cap al tard. Sí, són tres Dos “men” i “one fam” [en French que quan cal, tot s’hi val] L’u és ben fort (sic) El dos és prim (és gay?) La tres ( dic “la” ho sents bé tu?) és güai. Fi de mes. Temps de « tot cuc viu » Ja ho saps. I, per tant, se’n van. Ens cal un “shock” per al blog o el dip, me pens, diu ell … i riu I tant com sí! Mes tot de cop a la faç de l’u, (o és a la del dos?) S’hi veu un raig de llum “Ja ho tinc! qu’en sóc llest, oi tu?” Se sent un crit molt fort "Ets ruc: Qu’en som de bons! … Cal dir" Si és que sí … de pet cap a la FNAC! Un cop són en front, ve el qui fa el fet, El qui fa el “four” del grup, és clar, Un noi com ells, un xic foll pels mots, Que me’ls hi diu, tal qual: Nois, cal un plug o un clic més al bell mig del Web. Amb Flash 5 o bé Flash 7 Què? Quan? Qui? Per què? Ja us en faig 5 cents! *****
Sani
02/08/2004 03:55

Per llegir totes les aportacions al fòrum Exercicis d’estiu punxeu aquest enllaç:   Cap de 7mana

___________________

 

El 18 de setembre, vaig rebre aquest missatge:

" Verbalia.com / Top7 Exercicis d’estiu

Hola Sani.

Sí senyor, ho has aconseguit! Gràcies a la teva aportació, ets el flamant guanyador del Top7 “Exercicis d’estiu” de http://www.verbalia.com i és per això que reps aquest missatge.

La llibreria virtual "llibres.com" t’envia un llibre verbívor."

(…)

Doncs mireu, gràcies.
Jo ben content … Fins aviat

____________

[@more@]

1 Comment

Exercicis d’estil a Cap de 7mana

Photograph by Andre Nantel of Digital Apoptosis

A superb sunset in Southern Croatia.

Photo taken in May, 2004 in Cavtat, Croatia.

No em puc estar de recomanar-vos la lectura de les respostes als als exercicis d’estiu proposats a Cap de 7mana…
perquè hi he participat amb tres o quatre modestíssimes versions, però les d’en Ignasi Ripoll són francament espectaculars. No us les perdeu. I si us afanyeu una mica encara hi podreu participar vosaltres també.

Fins aviat

*****

[@more@]

Comentaris tancats a Exercicis d’estil a Cap de 7mana

Es mulla …

 

(c) Santoro Graphics
(c) Santoro Graphics

Postal rodona que vam comprar fa molt de temps a York (Angleterra).

Recentment, la vaig escollir com a logo-icona de la meva pàgina i em feia gràcia que també estés aquí a l’annex.

No em direu que no té la seva gràcia…
Em pregunto com la van fer, aquesta fotografia. Quina mena d’acord van establir ell i el fotògraf o el fotògraf i ell.
Ho van aconseguir al primer intent o va haver de saltar i saltar fins a quedar xop?
A mi m’agrada veure que salta … tot sabent que es mullarà. I aquesta posició gairebé impossible i aquest instant precís, reflectits en el bassal d’aigua.
Mai no em canso de mirar-la, aquesta foto.

Que hi llegiu vosaltres?

*****

[@more@]

Comentaris tancats a Es mulla …

Neoanalfabetismo polutivo

(c) SGR

"Haber si te dejas ver !!!!"

Este graffiti está en Vilanova, en la pared de la gasolinera Galp.
Ya no recurdo cuándo lo vi por primera vez. Hace muchos meses.
Sigue allí, y nadie se preocupa por taparlo ni por contestar al mensaje.
Os lo pongo para que intentéis adivinar el contenido real del texto, incluida la firma.
No es fácil!
Primera aproximación: ¡ke pasa Kan … haber si te dejas ver!

Se adivina que la pregunta equivale, en roman paladino, ¡Qué pasa Kan! ¡A ver si te dejas ver!

¿Cómo empieza, quién firma?

Una cosa es el arte mural, otra la pintura mural y otra el graffiti polutivo.

Comprendo muy bien que este tipo de comunicación ancestral pueda hacer gracia a alguien,
y que a otros, sin hacerles gracia, les recuerde la vena revolucionaria o trangresora que se asocia a
la primera juventud … y lo vean con buenos ojos…
Yo también me reí mucho con un graffiti que reza así "Si eres facha, bebe … y conduce!"
Pero la sonrisa se acaba pronto y la gracia se agota con la primera lectura.
Luego el graffiti permanece indefinidamente y con él la mancha y la cutrez agresivas.

No sé muy bien si es posible erradicar el fenómeno, pero igual
podría intentarse mediante una campaña en televisión, en horas de
audiencia juvenil.
Un anuncio que inculcara a los jóvenes adolescentes que
esos mensajes en las paredes son una agresión al civismo
y a la ciudadanía; que son para estamparlos sólo en caso de extrema
enfermedad en las puertas interiores de los váteres públicos
o en los de su propia casa.

En casos extremos, aquellos en los que el síndrome fuera muy
profundo, imparable, se poría autorizar la polución de una pequeña
superficie (unos pocos centímetros cuadrados) previa demostración
de haber alcanzado un grado de alfabetización suficiente, y siempre,
claro está, con el compromiso de limpiar el excremento a la mayor
brevedad.

Sólo el miedo al ridículo – todos sabemos que el ridículo mata –
puede acabar con esa lacra.
Sólo el miedo a verse uno/a excluido de la tribu (ese debería de ser
el castigo a los infractores) … podría acabar con ese tipo de polución,
considerada ahora sólo como un mal menor tolerable.

Así pues, se trataría de inventar un mensaje que asociara ese
tipo de acciones con la idiotez suma, de manera que el miedo a que alguien
reconociera a su autor (o autora o autores /ras ) impidiera absolutamente
que se perpetrara el acto incívico.

Es utópico pensar en una juventud radicalizada en favor
de conductas positivas, ecológico-solidarias?
Creo que no. Difícil, pero no imposible.
Creo firmemente el el poder persuasivo de la televisión,
y en la necesidad imperiosa de utilizarlo para manipular
también en sentido positivo.

¿Quién le pondrá el cascabel – o el el matarratas – al gato?

______________

PS.
Versió modificada sobre la versió original, del 13/6/2004,
que era a la seu homònima en el servidor Blogg.com

*****
[@more@]

Comentaris tancats a Neoanalfabetismo polutivo

H. A. Kissinger?

Vilaweb.com 27.7.2004

(…) "Els experts consideren que amb la sortida a borsa de
Google el preu de la companyia se situarà al voltant de 20.000 milions
de dòlars. En la llista d’accionistes de l’empresa que s’enriquiran amb
la sortida a borsa hi ha el golfista Tiger Woods, el jugador de bàsquet
Shaquille O’Neal, Henry A. Kissinger i Arnold Schwarzenegger." (…)

Mare de déu! … Aquest Henry A. Kissinger que es beneficiarà de Google és aquell H. A. Kissinger que va llençar A. Pinochet contra el govern democràtic de Salvador Allende i que va assassinar per procuració milers i milers de xilens?
Quan un miserable govern de la Gran Bretanya va deixar que A. Pinochet s’escapés de la Justícia i tornés sa i estalvi a Xile per escarnir les víctimes del seu cop d’Estat, vaig imaginar que algú emprendria accions legals contra aquell voltor de H. A Kissinger que escapava i escapa al càstig dels seus crims, que són dels que no prescriuen.
L’única pena que purga és la de tenir una web on li retreuen les seves malifetes.
Tant de bo que l’emoció del benefici se l’emporti a l’infern !


***

[@more@]

Comentaris tancats a H. A. Kissinger?

Perquè les fotos són en blanc i negre?

Vaig a tornar a la biblioteca unes revistes que vaig agafar la setmana passada.
En el Newsweek del 5 de juliol hi ha un article, o més ben dit un reportatge fotogràfic
de 4 pàgines acompanyat d’un text  curt i força dur de Tom Masland:

Corresponen a la vida i la mort de la gent de la zona de Darfur, a l’oest del Sudan.

"Relief groups  have tried for months to avert a disater in the western sudanese
region of Darfur, but hardly anyone has listened (…)
It’s impossible to say how many chindren have already died in Darfur" (…)

(c) Newsweek 5/ 7/ 2004

Totes les fotos (diu que són de Bruno Stevens- Agència Cosmos) són en blanc i negre.
Pregunto …  Perquè en blanc i negre?

***
[@more@]

Comentaris tancats a Perquè les fotos són en blanc i negre?

Carta oberta a Jordi Llavina


Benvolgut Jordi,

Avui dimecres hem comprat La Vanguardia i , en llegir el teu article, he notat una mena de clatellotet que encara em dura a hores d’ara, al vespre, i és el que m’empeny a escriure’t aquesta carta.

D’entrada et diré que, ja que reprenem el contacte després de tants anys de vides divergents pel mig, deixa’m que comenci felicitant-te per la teva trajectòria fins ara, per tot el que vas escrivint i fent a la ràdio.

Has treballat molt i molt bé. I sabem que tens tota la corda del món per seguir fent. Felicitacions.

Perquè t’escric? Perquè avui, amb el teu article d’avui dimecres 21 de juliol a La Vanguardia, titulat 14, 1 preguntas, m’has guanyat l’etapa o el partit per golejada.

Mira, de les 7 o 8 seccions que he posat al meu blog personal, una que encara no he encetada, l’he titulada justament “Perquès retòrics”. Allà pensava jo escriure, tot allò que em posa poc o molt nerviós o que em treu de polleguera. I com que són moltes les coses a denunciar … pensava anar fent… ho anava retardant.

Tu t’has avançat i amb el teu article m’has knockquejat completament.


“Por qué en lo cultural arrasa el todo a cien y cuándo ciertas cadenas
televisivas van a dejar de ser un vertedero de basura íntima de las
personas para construir algo más edificante, menos zafio?”

Totes les teves preguntes, absolutament totes, fins i tot la que suma 0,1, són pertinents, però retòriques.

Imagino que tu no esperes pas que l’Artur Mas et contesti … No, tu li dius a en Mas que és una mica patètic, i més coses.

Imagino que tu que has estat pel Fòrum, tu no esperes pas que et contestin … Tu afirmes que el Fòrum, et té una mica decebut … M’equivoco?

Tu no esperes pas que l’Església Institució et contesti la pregunta que fas sobre la manera com segueix tractant l’homosexualitat …Haurem d’esperar l’època de les fumates i veure si hi ha canvis al govern del Vaticà per saber si decideixen saltar –d’una vegada, recony,– del segle XIX al segle XXI. Però, ai las! Havent vist recentment com funcionen els Serveis d’Intel·ligència del Vaticà, -tema llengua catalana, tema bisbes- jo no em faria il·lusions. Veig difícil que el personal que hi ha per allà canviï les seves estratègies sexofòbiques i homosexualofòbiques.
Llegint “El Codi da Vinci” vaig arribar a pensar que el Vaticà s’havia fet escriure aquest llibre per poder justificar els canvis estructurals necessaris que haurà de dur a terme en el post “jouanpausegonisme” per no fer la fi del cagaelàstics. Estic segur que les dones entraran al Vaticà en el proper mandat. M’hi jugo una copa de cava. I si la perdo, malament rai.

Et confesso que al meu blog tenia pensat anar posant els meus Perquès retòrics un darrera l’altre, i no escriure’ ls a cops de 14 de cop, i encara menys de tenir la gràcia infinita que has tingut tu de comptar les preguntes amb decimals! Aquest “14,1 “ teu mereix que te’l computin en l’haver de la teva originalitat i el teu mestratge literari.

Tinc la sort que la llista de misèries és tan llarga que els teus 14,1 perquès retòrics em deixen encara molt de camp per córrer. Darrera teu, jo potser també escriuré alguna pregunta.

I encara un “bisbe” mes. Tu parles del “todo a cien”. I , jo al meu blog o bloc o dip vaig decidir que hi posaria una secció que es diria així: “Tot a cent”. Saps perquè? Perquè em va semblar que dedicar una estona a escriure una coseta en 100 paraules fóra un exercici d’estil relativament fàcil i agrait. Faisable. Coneixes “Cien palabras”? No és cap meravella, i està a anys llum de “Relats en català”, però és decent i honest. Viag pensar que començar per ficcionar a 100 és una bona manera de començar … per molta gent, futurs lletraferits.

Ja sé que tu et refereixes a un altre “el tot a cent” ja, el tot a cent cultural és el “no val res” i un eufemisme d’escombraries i d’indecència.

El problema és que el gruix dels continguts mediàtics és profundament anticultural i aètic.

I la desgràcia no és que l’sport i els programes del cor … arrasin en les preferències dels espectadors, sinó el fet que literalment impedeixen l’existència de programes culturals de qualitat. Televisió és negoci i per tant, entreteniment a gust del client consumidor. Encara m’estranya que no hi hagi més pornografia …

“No toqueu el circ, que la vida és dura! …clama “l’audiència”. Això, qui ho canviarà? Pena perduda demanar programes culturals, seriosos. Podrien fer caure el govern d’esquerres.

Benvolgut Jordi, espero que un dia d’aquests, aquí o allà ens retrobem cara a cara i puguem parlar una mica de tot plegat.

Tu, amb els teus escrits i les teves intervencions radiofòniques has acabat sent un personatge públic, una mica transparent i amb menys vida íntima … atès que una part d’aquesta ja és de domini públic.

Si no ho vaig entendre malament, tu mateix deixaves entendre que t’havies separat i parlaves d’aquella situació en què el pare es fa càrrec dels fills en l’època i o dies que li toquen.

Si no ho vaig entendre malament , també em va semblar entendre que havies tingut un accident o malaltia greu. Que havies estat a l’hospital de Vilafranca … oi?

Per altra banda he vist, llegint alguns blogs, que tens un tou de fans declarats … i em puc imaginar que ets un ídol o un heroi de les lletres per a milers de persones anònimes que et llegeixen i t’escolten. Jo sóc només un més d’aquest exèrcit de seguidors..

Sento per tot allò que escrius una mena d’afecte apriorístic i immediat, que m’impedeix mirar críticament allò que escrius. Això deu tenir un nom, oi? Però jo no sé com dir-n’hi.

Entre una mare i un fill hi ha “l’amor de mare”, que li ho perdona tot, fins i tot alguna putada escadussera… si cal. 

Entre un fill i uns pares hi ha allò que s’anomena “amor filial”, l’amor pels pares perquè són els pares que perdona fins i tot allò que no està bé, perquè ve dels pares, allò tan preuat que tenim…

Com se’n diu de la barreja de respecte, admiració, quatre gotes d’enveja, i una mida de *carinyo per allò que diu un amic o un conegut o algú que simplement ens cau bé? Ho haurem de buscar al diccionari o haurem d’inventar el terme.

Doncs això mateix, que em tens al teu costat sense condicions i indefinidament. Si mai em falles ja t’ho faré saber i t’ho escriuré pel broc gros. Per ara… et desitjo el millor, sobre tot, molta salut i felicitat.

Et dedico així el meu primer "Perquè retòric" que vol ser com una abraçada ben forta.

Endavant, Jordi.

[@more@]

1 Comment

El Sur (Víctor Erice)


Hay pocas películas que consigan hacerme saltar unas lágrimas.
Una de esas pocas es El Sur, de Víctor Erice.

El sábado 4 de junio del 2004, el periódico El País vende el DVD por
sólo 6 euros menos 5 cts. Un regalo teniendo en cuenta que se trata de
una obra maestra.

Hay algunas escenas que me gustaría comentar para dejar constancia
de la emoción que me han producido.

Una de esas escenas es la de la primera comunión de Estrella.
Padre va a misa por ella. "Ha venido por mí" -piensa ella.
Cuántos esfuerzos no hicieron los padres y las madres de la generación
de la postguerra. ¡Cuánto sacrificaron!
La cara de esa niña es todo un poema, un fotograma maestro.
Pero es que inmediatametne después, Erice coloca el baile de la fiesta
en en que Estrella baila con su padre. La música debe de ser … lo que
provoca esas lágrimas … y me hincha los pulmones y me estremece …

Creo que esa escena me retrotrae a mis 10 años, a esas fiestas de pueblo , en casa de mis tíos, a la felicidad de mis padres, a los bailes en el salón bar del pueblo.
Ese tango pasodoble o pasodoble atangado tiene una fuerza mágica, que envuelve los sentidos en una espiral de emociones.

No menos emotiva resulta la escena del restaurante en que Erice, no sé si reflejando el contenido de la novela, plasma la incapacidad de comunicación entre padre e hija adolescente. Ese silencio que se impone entre ambos como algo normal, casi necesario, me duele en el alma y me devuelve, como si de un espejo se tratara, el reflejo de todos los silencios que ha habido entre yo y mis padres durante toda una vida … aún teniendo la sensación de haberlos amado con todo el amor del mundo y haber sido amado por ellos mucho más aún.

Si fuera verdad que unas imágenes equivalen a un montón de palabras, esas escenas de El Sur, podrían figurar entre los ejemplos más ilustrativos.

Gracias por esa mágica película, Víctor Erice.[@more@]

Comentaris tancats a El Sur (Víctor Erice)

Eleccions europees 13 juny 2004 (14-06-2004)

Photo de la seu www.spacedaily.com/
Dilluns 14 de juny de 2004. Ressaca del resultat de les Eleccions del 13 de juny al parlament
Europeu.

Tots els mitjans
de comunicació es fan ressò dels alts percentatges d’abstenció que hi ha hagut en aquestes eleccions. Però tots els indicadors ja ho anunciaven.
No
tothom és capaç d’entendre l’ampliació de 15 a 25 membres quan ja no
eren 15 sinó 14, atès que la Gran Bretanya, amb la seva lliura esterlina i la seva realitat com a estat dels Estats Units en fa un membre fals , barreja de cavall de Troia i de mosca collonera.

Com en tantes altres coses, gairebé totes, els ciutadans de “a peu” ens veiem obligats a fer un acte de fe, potser caldria dir debaixada de pantalons o de combregació amb pedres de molí …

Devia ser que calia l’ampliació, decidida pels gabinets de decisió habituals. Què hi podem fer nosaltres?
Es va fer l’ampliació, hi va haver una festa, hi
haurà canvis molt importants … però si no canvia la política
informativa , necessitarem uns quants anys per anar assabentant-nos de
qui es qui, quants som i què fa cadascú.

I
no sé si vaig errat o no, però entenc que tant aquesta ampliació com la
Constituació que es prepara van destinades a posar altra vegada
cadascú al seu lloc. Espanya és només el que és i no alllò que
figures irrisòries com Aznar es creien que som i ens ho venien com a
veritats. No som i serem poca cosa al costat de França, Alemany i
Itàlia, i seguirem sempre comparant-nos amb Portugal i amb Grècia en
tota mena de rànquings…

A
casa nostra, que tant ens hem beneficiat d’Europa, ara ens toca rebre’n
més aviat males notícies: s’aniran acabant les ajudes, ens tocarà a
nosaltres ajudar els més febles, alguns sectors econòmics patiran directament de les lleis que han de fer contents 25 membres, 25 interessos contraposats…
Europa acaba sent una contradicció massa forta com per ser estimada, i tot
i que condiciona de manera ben real i pragmàtica la nostra vida diària,
no deixa de ser percebuda com un concepte més abstracte del compte.

La senyora Pepeta i el senyor Joan necessiten emocions més fortes, conceptes més propers per fer-los anar a votar.

Si
estem en forma ja donarem -o ho intentarem donar – alguna idea de com
poder canviar aquesta situació de cara a les properes eleccions.

Ja ho vaig dir una vegada a Brusel·les (sic) i ara ho tornaré a repetir aquí ;-)

[@more@]

Comentaris tancats a Eleccions europees 13 juny 2004 (14-06-2004)

Primers intents


Tot a cent

Articles
importats de la seu Bodeler/ Blogg.com,
versió 0.1 del Dipofilopersiflex


Verbs impossibles : Dipejar /
Dipejar-se (22-06-2004)

Fa poc he creat un blog.
Termcat recomana dir-ne dip. Doncs bé, ja tinc el meu.

Dipejar significa crear un dip o bé actualitzar-lo enviant
nous articles (dipets?).

Es dipeja constantment (escriu-envia sistemàticament
continguts al

dip). Dipejes o treballes? (el què sigui o el què vulguis).
Però sota una aparença flamenca s’amaga una impossibilitat (impotència?)
la forma passiva. Les frases següents : “He estat dipejat” o “Han estat
dipejades” … foren agramaticals. A no ser que estem de conya o que hi posem
cometes, és clar!

Decididament, dipejar, com independitzar-se o barrufar, ningú
no ho pot

fer per tu. Dipeja’t.

Comentaris esportius (08-06-2004)

Algú va tenir la bona pensada d’obligar a
advertir en els paquets que el tabac mata.
Caldria aplicar una mesura semblant als programes de ràdio i televisió sobre
futbol,
advertint que perjudiquen greument el cervell, entontint-lo fins a límits
inefables.
A més, afecta greument els oients passius, innocents desgraciats que en
engegar, es troben,
involuntàriament amb la bafarada pestil·lent a la oïda.
Temps de canviar d’emissora o cadena,
l’impacte sobre el cervell ja és
irreversible!
El futbol, tot i sent greu, no mata, però la tortura auditiva dels programes
esportius
demana una revisió urgent de la carta dels drets humans. Qui se
n’encarregarà?


Aquarel·la o collage (31-05-2004)

A la Gisela li agradava comprar de tant
en tant un cd top manta o gravar-ne un amb el Nero, que sabia que ho gravava
tot.
I no era que li agradés comprar còpies pirates als nois que les venien ben a
prop de l’Ajuntament, no.
Més aviat era que això li permetia de crear per al cd
una caràtula personal pintada amb aquarel.les
o bé un collage d’imatges
inspirat en els sons i les lletres de les cançons que escoltava.
Així, – deia ella- deixava de ser un cd despersonalitzat i il·legal, per
convertir-se en una petita obra d’art.

El mel que arriba (28-05-2004)

Té el llibre obert. Rellegeix els 3
darrers capítols, llapis a la mà i Babylon engegat per
si cal cercar una paraula o una expressió.
Vol tornar a reviure la història tot assaborint aquella prosa condensada que
exigeix concentració i empatia amb l’autor per
disfrutar-ne …
De sobte, l’altaveu escampa
el sorollet metàlic de correu entrant … Dos mels. Un és espam. L’altre és
d’en Tom. Li demana que pengi un fitxer a la web. Es tracta d’una travessa dels
Pirineus a peu, a l’estiu, de Llençà a Hondarribia.
Es
proposen recaptar fons
per a oferir-los a l’Institut Català d’Oncologia.

***

[@more@]

Comentaris tancats a Primers intents

La web contra Quim Monzó.

Navegant per la
xarxa vaig anat a petar, sense voler, a la
web

Plagios de Quim Monzó. ¿Es Quim Monzó un
plagiario?

Vaig quedar força sorprès.

La web diu que va ser feta el 20 de gener
del 2002, és a dir ja fa molt de temps o bé no fa gaire, segons en quins
paràmetres ho medim. Ahir mateix, com qui diu si pensem que, com diu el
tango, “20 años no es nada”…

D’aquí ve que em sembli interessant fer
unes consideracions l’estiu del 2004
sense caure en anacronismes. Ans al contrari,
veig que els efectes de la web perduren i també això em mou al comentari.


1.D’entrada
dir que a mi, en Quim Monzó em queia, em cau i seguramente em caurà més aviat
bé. I que, en canvi, els qui li han dedicat amb força mala bava la web
esmentada no m’acaben de caure bé. Comencen titllant QM de “escritor
pequeño” i em sembla que no és el cas. No s’hi veu cap finalitat positiva, sinó exclusivament la voluntat de fer mal a Quim Monzó.

2. Dit això, he de reconèixer que les
proves que aporten per demostrar llur tesi, que QM va plagiar Courrier International, són irrefutables.

logo Courrier International
QM
va agafar uns articles de Courrier Internacional i es va didicar a traduir-los
gairebé estrictament ….

Com que no són dues ratlles i que no és
el cas de reproduir allò que s’ha llegit i assimilat amb les pròpies paraules,
sinó amb la sintaxi d’altri… el fet de no posar-hi cometes i/o de no dir expressament que allò està tret de
tal o qual article, se’n diu plagi.


Que Internet ha multiplicat per infinit
el nombre de plagiaris és ben sabut. Que això no està ben fet, és evident. Que
els autors de la web anti-Monzó tenen raó, segurament.

Que Monzó, potser pensant que no calia
donar als seus lectors informació de les seves fonts d’informació, o potser
creient que ningú no aniria tan enllà com per buscar-li les pessigolles grosses
i que per tant podia anar fent allò de “fer seva la notícia”, la va cagar en el seu moment … és bastant
clar.


Em pregunto si a hores d’ara, a l’estiu
del 2004 en Monzó ha canviat d’estratègia i ha après a tenir el bon gust de dir que això ho treu d’aquí i
que allò ho treu d’allà, que allò ho diu fulano o que allò altra ho diu
mengano.


No s’adiu amb la talla literària de Quim
Monzó publicar articles a la La
Vanguardia i no saber (ho dubto) o no voler aplicar les lleis bàsiques que
imperen sobre el dret de propietat
intel·lectual.

3. Moral de la faula:

Cal aprendre a citar convenientment , que
vol dir donar al Cèsar el què és del Cèsar.

No cal que voler fer una
mena de màgia literària consistent en amagar l’origen de la idea. Equival a voler fer el “massa viu “
i pot acabar induint al plagi descarat.

Es més elegant, més intel·ligent i més
honest ser capaç de dir que tal cosa l’ha dita o escrita algú i respectar les lleis de la citació
literària.


Si això m’hagués passat a
mi, jo hauria escrit una carta o article fent un “mea culpa” i propòsit d’esmena
de cara al futur. Desconec si el QM ha
fet una cosa semblant o s’ha enrocat en el silenci i en el mensypreu als seus detractors (que fóra ben legítim)

Però, sigui com sigui,
estic convençut que QM haurà après una lliçó que no oblidarà fàcilment, i dubto
molt que no li hagi servit per a canviat
d’estratègia en relació amb la manera de tractar la informació en què es basen els
seus articles.

Endavant i ànims, Quim.

Als de la web: en endavant, potser que miressiu d’invertir la vostra intel·ligència en causes solidàries i trascendents.
El fet que aquella web segueixi allà escarnint Quim Monzó us fa perdre tota la raó que potser tenieu.

La veritat no pot estar tacada amb la indecència de l’enveja , o l’odi i les ganes de fer mal.
Sou mala gent i això m’impedeix que us tingui respecte.

Feu-vos ho mirar i recordeu que rectificar és de savis.



[@more@]

1 Comment

Connexions (19/06/2004)

portada del Libro de Arena de Borges
Si, és curiós com es creen les connexions. N’hi ha de ben sorprenents.
Jutgeu vosaltres mateixos.

Descobreixo
el blog Combray, de qui ho desconec tot però en qui endevino una
sensibilitat molt especial, que m’atreviria a qualificar de cosina de
la meva. A males sempre en podríem dir cosina llunyana, però familiar
tanmateix.
De fet, confesso que se m’acut dir-ho així per enveja,
potser estaria bé dir-ne admiració. Si no hi estàs d’acord, no te
m’enfadis.

Llegeixo "Pistes" i em trobo amb què fa referència
al Libro de Arena de Borges, llibre que he acabat de comprar i llegir
fa ben poc.
Després de llegir Absolute Friends d’en Le Carré, vaig
escriure unes paraules recomanant-ne la lectura i demanant a canvi
consell d’un llibre interessant i especial . I una ànima anònima
d’aquestes que comenten els blogs em va recomanar llegir El Libro de
Arena.
Vaig mirar a la biblioteca no fos cas que ja fos per casa. No, d’altres Borges, sí, pero aquest, no.
Vaig anar a la biblioteca Cardona Torrandell, a costat de casa, però tampoc, justament aquell, l’havien deixat en préstec.
-Vols que te’l reservem ? em van preguntar… màxim en 15 dies …
– No, gràcies. Me’l compraré.

Així
ho vaig decidir . Dit i fet . Quatre dies i ja és a la llibreria i un
dia més i ja me l’he llegit. Dos dies més i em trobo llegint "Pistes"
al blog de Combray.

Allà on Duquena, amb prodigiosa capacitat
de memòria i sensibilitat literària rememora i mira de trobar
connexions temàtiques o temes recurrents en l’obra de Borges, a mi
m’apareix una connexió d’una altra categoria, mig real mig fictícia.

"Aproveché un descuido de los empleados para perder el Libro
de Arena en uno de los húmedos anaqueles. Traté de no fijarme
a qué altura ni a qué distancia de la puerta.
Siento un poco de alivio, pero no quiero ni pasar por la calle México"

El
meu "Llibre de Sorra" , del qual em vull desfer, és en realitat no un
llibre sinó un paquet de llibres vells de 20 anys més o menys que estan
en un prestatge d’un tros de velles llibreries del garatge de casa,
allà mateix on els vaig deixar des que vam fer la mudança.
Sense
atrevir-me a llençar-los ni a cremar-los, tot i que ambdues opcions
m’han vingut al cap més d’una dotzena de vegades, em neguitegen cada
vegada que els veig allà.

Cremar llibres? La boutade de
Vázquez Montalbán acaba sent paradigmàtica. L’espai de biblioteca és un
luxe caríssim. Només a l’abast d’uns privilegiats. Ambs les bones
biblioteques i amb Internet … només cal guardar els llibres que
realment formin part de la pell i el moll de l’os de la vida d’una
persona… La resta, bé, el reciclatge o el foc no són cap bestiesa.

Borges escriu :
(…) comprendí que el libro [ El Libro de Arena] era monstruoso. (…)
Pensé en el fuego, pero temí que la combustión de un libro infinito
fuera parejamente
infinita (…)

Exactament
com a en Borges, però sense filar tan prim com per pensar que la
millor manera d’amagar una fulla és un bosc, se’m va acudir que una
manera de desfer-me d’aquells llibres, sense violentar-los, fóra
dur-los a una biblioteca i deixar-los allà descuidats, perquè algú
se’ls endugués si interessaven o més probablement per aconseguir que
els empleats de la biblioteca , després de guardar-los en un calaix
durant un temps prudencial per retornar-los a qui els reclamés, es
decidirien finalment a incorporar-los al catàleg al cap de molts
mesos, atès que a cap d’ells, gairebé per incompatibilitat essencial
amb llur càrrec, no gosaria mai ni cremar-los ni llençar-los al
reciclatge de paper.

En un mal son, l’escena acabava així:

Un
mesos després, quan jo ja havia baixat la guàdia, ja no recordava
aquells llibres ni aquell moment en què vaig fer aquella entremaliadura
cultural, un dia que passava per davant de la biblioteca on vaig
"perdre" voluntàriament aquells libres, un empleat va sortir i i em va
cridar ostentosament :
– Eh, sí sí, tu… Guardem uns llibres teus.
Uns llibres que vas oblidar allà sobre una prestatgeria humida, al fons de tot.
Després
de donar-hi voltes i més voltes, vam pensar qwue només podien ser teus.
I vam pensar que ja te’ls tornaríem quan tornessis o passessis per aquí
al davant.

Si hagués llegit abans el Libro de Arena, hauria
fet cas a la sabiduria d’en Borges i hauria anat a portar-los a una
biblioteca on mai més no hagués ni hagut de passar pel davant.

De
fet potser no cal anar a cap biblioteca. No existeix una mena de moda
que consisteix en deixar un llibre en algun lloc … per veure si el
recull algú ?

Però i si l’agafen i el llencen a la brossa? La
possibilitat d’una mala experiència m’impedeix deixar el llibre a
qualsevol lloc i oblidar-me’n.

Hauré d’imaginar alguna altra
estratègia. Sigui com sigui, els llibres dels quals us parlo encara són
a casa… fent una nosa infinita, i exagerant una mica diria que
gairebé monstruosa, com el neguit que produia al seu propietari la
possessió de El Libro de Arena.

[@more@]

Comentaris tancats a Connexions (19/06/2004)

Una Imatge i mil o deu mil paraules [necessàries] que l’envolten.

Em refereixo a la polèmica suscitada per la publicació de la foto de Javier Bauluz i els comentaris d’Arcadi Espada.

Aquesta és la famosa foto de la discòrdia.

Crec que el cas és important com per dedicar-hi una mica d’atenció, però no sé si serem capaços de dir-hi alguna cosa intel·ligent (?).

Deixo aquí l’enllaç per anar-hi ràpidament.

I de tot el que hi ha a la web, en trec dues cites que considero interessants :

1. "LA VANGUARDIA – 13/06/2003
Barcelona. (Redacción.) – El Consell de la
Informació de Catalunya considera que las acusaciones vertidas por Arcadi Espada
contra una fotografía de Javier Bauluz publicada en el Magazine de “La
Vanguardia” son “falsas, injustas y fuera de toda razón”. El consejo en pleno de
este organismo considera que Espada vulnera tres artículos del código
deontológico de la profesión periodística cuando niega la autenticidad de una
fotografía tomada el verano del año 2000 en una playa de Cádiz y en la que
aparece una pareja de bañistas en primer término con el cadáver de un inmigrante
al fondo. "

2. EL ENCUADRE DE LA VERDAD .

Jorge Bezares Bermúdez.
Director del
Diario EUROPA SUR. Algeciras

La foto de Javier Bauluz puede que sea
un encuadre manipulado y que la periodista Marga Zambrana pueda demostrar que
los bañistas posaron para el fotógrafo y que éste llegara incluso aislar al
resto de las figuras presentes en la tragedia que se vivía en esos momentos en
la playa tarifeña para transmitir una verdad manipulada: la indiferencia de
Occidente ante el drama de la emigración magrebí. Puede que Arcadi Espada tenga
toda la razón del mundo y que la foto pertenezca más al dominio de los símbolos
que al de los hechos. Pero desde la experiencia que me dan 18 años de periodismo
en primera línea de playa de la inmigración clandestina en las costas
campogibraltareñas, puedo decir que Bauluz no sólo no miente sino que dice la
verdad, mientras que Espada frivoliza sobre ella en un ejercicio teórico que
sólo puede impresionar a aprendices de periodista. (…)

Tota la web és per guardar-la, estudiar-la i analitzar-la.

***

[@more@]

1 Comment

Castells de foc i traques diverses


Deixo a la consideració dels experts l’anàlisi de les virtuds
terapèutiques del fet de llençar coets, cremar traques i anar aveure
castells de foc.

Dit això, afegeixo que de totes les activitats
inútils de la vida, aquesta em sembla una de les més inútils i a la
vegada, una de molt cara, caríssima per inútil. I no dic que no
m’agradi, perquè agrada a gairebé tothom contemplar, badoc, com el cel
s’omple d’espurnes de colors i se sent l’eco dels oooohs per tot arreu.

Com
que de disbauxa n’hi ha tot l’any i arreu, d’aquí ve que proposi a
l’ONU estudiar la viabilitat de crear un impost mínim, gairebé
simbòlic sobre els castells de focs i les traques verbeneres d’arreu
del mon desenvolupat per aconseguir recaptar fons per als països més
pobres del planeta. Que els diners dels "focs artificials" serveixin
per a comprar medicaments, construir escoles o pous d’aigua allà on
falta allò més elemental per seguir vivint…

Crec que ningú que no fos massa mesquí­ no es queixaria per haver de destinar
mig cèntim o la meitat de mig cèntim de cada traca o de cada coet a una causa solidària.

I
així­, per Sant Joan o Sant Pere, o per la festa major, o quan guanya
l’equip de futbol preferit o perd l’equip contrari, o s’inaugura un
Fòrum o s’engeguen unes fonts, o bé per la celebració de qualsevol
esdeveniment festiu, al soroll dels petards i l’encís dels llums de
colors dels coets, s’hi podria afegir el somriure -dibuixat a l’aire-
dels nens que ja poden beure aigua potable d’un pou o poden ser
vacunats per evitar una mort segura.

Aviam quin ajuntament o govern o organitzacio comença a donar exemple! …
L’exemple servirà d’exemple, segur. I de ben segur que en poc temps es podran canviar moltes coses per al bé de la humanitat.
Estaria bé que Catalunya prengués aquesta iniciativa.
Només cal decidir-ho i aplicar-ho. Amen.
[@more@]

Comentaris tancats a Castells de foc i traques diverses

Beware of sudden closures

Quoting http://news.netcraft.com/archives/2004/06/15/
sudden_closure_of_weblogscom_strands_bloggers.html

"Numerous bloggers hosted by Weblogs.com are offline and scrambling to find new hosting after blogging pioneer Dave Winer abruptly closed the free service last weekend.

Winer, a driving force in the emergence of blogging and RSS, started
the service as a founder of Userland software, but left the company
several years ago.

"I can’t afford to host these sites," Winer wrote. "I don’t want to start a site hosting business. These are firm, non-negotiable statements."

But some users protested that they had no warning of the shutdown, and thus were unable to download copies of their sites,
including user comments. Winer said he will export a site’s content if its owner makes a specific request, but would not do so before July 1."

***

Then, so … You’d better keep a copy of every single post .

[@more@]

Comentaris tancats a Beware of sudden closures

Por llevar corbata


En el blog bitacóreo Cien palabras he ido a caerme sobre el texto "Muertes absurdas 1"
del 22 de enero del 2004, y se me ha ocurrido añadir un comentario.
¿Qué mejor homenaje que "comentérselo" a cien?

Tiene su gracia eso de ir rondando hasta llegar o bajar a 100 en punto.
Difí­cil acertar a la primera.
Pruébalo si no lo has hecho todavía.

Reproduzco aquí el texto que he mandado como comentario allí. Dice así:

"No vayas nunca
al súper con corbata ni con bufanda, so pena de morir de asfixia frente a la
cajera.
Si desoyendo la advertencia persistes en tu empeño, lleva siempre unas tijeras,
o para cortar la corbata o para cortar la cinta de caucho sobre la que se
deslizan tus latas repletas de aditivos, conservantes y colorantes.
Esas mismas latas que van a provocarte una muerte tan absurda como la produce
la conjunción de tres factores inconexos: la cinta transportadora, la
corbata y la cajera. Ambos tipos de muerte comparten la misma mueca pasmarótica que advierte: No vayas nunca al súper …"


***
[@more@]

Comentaris tancats a Por llevar corbata

Internet desaprofitat (Francesc Hervada-Sala)


Cito textualment mig article
Internet desaprofitat 19/juny/2004
del filòsof i amic Francesc Hervada_Sala (web Volia dir-vos)
per provocar als possibles lectors …

Tant si esteu d’acord amb el que ell diu com si no, contesteu-li.
Crec que les seves reflexions bé mereixen un comentari.

*****

(… ) Mirat en conjunt, el World Wide Web actual realitza de cop el somni
d’un espai mundial integrat en el qual no existeixen barreres
geogràfiques ni barreres econòmiques, en el qual la cultura està
delimitada únicament per allò que li és essencial: la frontera
lingüística. Davant d’aquesta meravella tecnològica, però, hom queda
abatut per la pobresa de continguts actuals. Que poc ús que fem
d’aquestes possibilitats! Semblaria que amb aquest instrumental la vida
cultural hauria d’haver explotat: que ens hauríem d’haver agrupat per
aficions sense la limitació del veïnatge geogràfic, franges horàries o
capacitat econòmica, que hauríem de relacionar-nos molt més i molt
millor i desenvolupar idees de tot tipus comunitàriament — que la
creació literària hauria de ser exorbitant i haurien d’haver sorgit
sistemes completament nous de distribució i crítica d’escrits, que
l’activitat política s’hauria d’haver diversificat i extès, la
democràcia reforçat des de la base local fins al debat fonamental i la
discussió d’utopies i models socials, que l’intercanvi d’idees
espontani entre particulars afins hauria crescut exponencialment i la
discussió sobre tots els temes hi hauria guanyat en quantitat i
qualitat. I en canvi, que magre que és la realitat; molta repetició
d’estructures i informacions tradicionals però que poca iniciativa
personal, molta llista d’enllaços però que poca expressió d’idees
pròpies, molt de banner animat però que poca creativitat de contingut! "

*****

[@more@]

Comentaris tancats a Internet desaprofitat (Francesc Hervada-Sala)

«Un bo tonto és un perill » (J.M. Terricabras)

A l’Avui del dijous 15 de jliol hi ha un article que porta per títol:

La ‘dutxa escocesa’ de Terricabras, signat per Eva Piquer

—Cito —

"No m’interessa gens ni mica el pensament políticament correcte, però
sí que m’interessa ser honest -va afirmar ahir l’autor-. Em guio per
Foucault quan diu que s’ha de pensar d’una altra manera".
El
llibret, fet de píndoles breus que es poden consumir en petites dosis,
recull extractes d’articles escrits per ell els darrers anys, juntament
amb aforismes que no havien vist mai la llum. "M’he atrevit a publicar
aforismes que fins ara tenia tancats en un calaix, i això em fa
tremolar: a veure si encara acabaré publicant la poesia que també tinc
guardada", confessa Terricabras.
La majoria d’aforismes recopilats són força autocrítics. "El pensament o
és irònic o no és crític. El primer que has de fer és riure’t de tu
mateix", sentencia el catedràtic de filosofia de la Universitat de
Girona. "Digues-me què et sedueix, i et diré qui ets", repta un dels
aforismes. A Terricabras el sedueixen la intel·ligència i l’honestedat.
Si el fessin triar entre una persona bona i una d’intel·ligent, ell es
decantaria per la intel·ligència: "Un bo tonto és un perill".
 —fi de la cita —

Ep!  Potser sí, però això ésfer una mica de trampa oi?
Hem quedat que calia triar entre un persona bona i una persona intel·ligent. No fem trampa.
Si poseu adjectius la filosofia de la tria canvia …
Si un bo tonto és un perill,   llavors què és un fill de puta intel·ligent ?
Un fill de puta intel·ligent és una terrible catàstrofe, una dictadura sagnant,
un genocidi , una gran putada indescriptible … o/ i  encara pitxor .
Això ho dic jo i em quedo curt.
Compte amb els intel·ligents … que no siguin bones persones!
No fem trampa ! ;-)


[@more@]

1 Comment

L’Avui d’avui … chapeau! Feu que duri !

L’avui d’avui 15 de juliol m’ha sorprès pel seu contingut … Bé, de fet, a banda de fullejar-lo
de començament fins al final, m’he llegit només uns quants articles, però he vist tot el què
hi ha. No em caldria comprar un altre diari demà, i potser en dos o tres dies…
Si seguiu així, us auguro molt d’èxit. I com a mínim jo us felicito sincerament.

Hi ha una entrevista a l’escriptora grega Basa Solonou Xanthaki, i en un requadre que porta per títol
"L’ofici diví de l’escxriptura" s’hi pot llegir això:

"Autora d’una vintena d’obres, no és una escriptora best seller, però està
reconeguda com una escriptora de pes per les persones que coneixen bé
la literatura grega (…)
La seva traductora al català, Montserrat Gallart, explica que Solomou
escriu molt concentrada, diàriament,

"unes tres hores matí i tarda, en soledat
i quan ho fa sovint ni tan sols despenja el telèfon si sona, per tal de no
destorbar l’ofici diví de l’escriptura" en paraules de Basa Salomou

Aquest comentari m’ha fet pensar automàticament en allò que Graham Greene escriví
a "The end of the affair" .

"When
young, one builds up habits of work that one believes will last a lifetime
and withstand any catastrophe.

Over
twenty years I have probably averaged five hundred words a day for five
days a week. I can produce a novel in a year and that allows time for
revision and the correction of the typescript. I have been always very
methodical and when my quota of work is done, I break off even in the
middle of a scene. (…)

When
I was young not even a love affair would alter my schedule. (…)

I was
keen only for my desk, my sheet of paper, that quota of words dripping
slowly, methodically, from the pen."

(The
end of the affair
. Book One. Chapter 6)

Imagino que Proust o Pla, i tants d’altres dirien una cosa semblant. En cada cas, només variaria una mica,
segurament no pas gaire, el nombre d’hores esmerçades en omplir planes d’escriptura tot esquinsant-ne alguna
en no trobar els mots adequats ;-)

Si es despenja el telèfon, o si es bada llegint blocs o dips, o fent pàgines web, o si es prefereix
anar a prendre el sol hores i hores, i banyar-se i banyar-se i tornar-se a banyar …
adeu ofici diví, adeu bous i esquelles … No hi ha ni novel·la, ni assaig, ni poema, ni obra.

Sí, l’ofici diví de l’escriptura vol dedicació, concentració i silenci. Sobre tot, dedicació.
Escriu, escriu, escriu …

Llavors, ja és prou compatible amb viure, això d’escriure?


[@more@]

1 Comment

Richard Gere contra la SIDA

Avui he vist a la tele, una imatge del president de l’ONU i de Richard Gere a Bangkok , participant a la
XV  Conferència INternacional contra la SIDA.


La notícia ha durat ben poc, indecentment molt poc, com fa la televisió amb totes les notícies, mentre dedica -indecentment-
hores i hores al futbol i als espai esportius,  l’opi de les masses dels temps que corren.
Però n’hi ha hagut prou per copsar dues idees:
1. Es veu que Koffi Annan ha demanat  directament al president Bush que prometi esmerçar els mateixos esforços en combatre la SIDA que en combatre el terrorisme.
2. Que a la Conferència  hi havia Richard  Gere defensant els malalts de la SIDA,  i suposo que els drets dels més desprotegits de la Terra a tenir accés als medicaments que poden salvar-los la vida.

Bé, la presa de posició de R. Gere és la que a mi m’hagués agradat veure prendre a Brando i la que m’agradaria veure prendre a totes aquelles estrelles del cinema o de l’sport que malbaraten milions de dòlars en futeses.

La posició de Gere és la que cal posar com exemple als seus col·legues de professió i la que cal inculcar a les noves generacions.
I encara més.  Val la pena inculcar als adolescents  la idea que  exigeixin als seus ídols  un comportament ètic. Segur que això ajudaria a canviar moltes coses.
[@more@]

Comentaris tancats a Richard Gere contra la SIDA

La mort de Marlon Brando.

La mort de Marlon
Brando.


Un article sobre
la mort d’en Marlon Brando al diari Avui posa de relleu el fet que morís
completament arruïnat i que fa uns anys va acceptar de fer el paper de pare de
Superman tot cobrant 16 milions de dòlars només per a poder pagar deutes…

Aquest és un
d’aquells detalls que et fan pensar Hòstia! Com és possible que això li passés
al Brando?

Segur que la
història s’anirà repetint amb més d’un multimilionari que caurà a la mateixa
trampa com molts d’altres abans que ell. I tot per culpa que no facin cap
curset d’ètica ad hoc per aquesta raça
de gent.

Si algú els fes
entendre que el deure moral d’un ídol com ells o elles passa per invertir en el
desenvolupament dels més desfavorits del món, segur que no pararien bojos ni
acabarien fent la fi del cagaelàstics.

Imagineu que
només un dels molts milions de dolars que Brando es va malgastar l’hagués
invertit a BanglaDesh o al Sudan o al Brasil de les favelas?

Potser hauria
fins i tot participat en alguna de les pel·lícules de Harry Potter per
aconseguir més fons per a la seva hipotètica obra solidària….

Ara això no ho
sabrem mai… El mite de Brandi quedarà tacat per sempre per la imatge de Brando escorrialles. Una llàstima.

_________
[@more@]

1 Comment

El què hi ha i el què falta als diccionaris

He buscat " fimbreig " i "fimbrejar" al Diccionari de la llengua catalana,
al de paper de l’IEC,  i no hi apreixen aquest termes.

Tampoc apareixen al Gran Diccionari de la llengua catalana electrònic
http://www.grec.net/home/cel/dicc.htm

Ni fimbreig ni fimbrejar … En canvi apareixen fimbrar i fimbrament …

Algu en coneix el motiu? Vosaltres com ho dieu?

[@more@]

Comentaris tancats a El què hi ha i el què falta als diccionaris

Victòria pírrica

Ada Castells signa dos magnífics articles a l’Avui d’avui diumenge 4 de juliol 2004.
A la contraportada del diari: Per acabar / "Ha arribat el gran dia". pg 96
i al suplement : Sortir de mare / "Ells vetllen per nosaltres". pg 19

Tots dos articles valen un comentari, em sembla.

Jo dedico el meu  "Victòria pírrica"  al seu  "Ha arribat el gran dia"

Felicitats per la teva maternitat, Ada.

Ah! No dubtis que el Gran Germà aviat et farà arribar una carta perquè
facis soci del Barça al teu fill o la teva filla, perquè així, de més grandet
fumi havans els dies de partit o de més grandeta sigui una d’aquelles
de la pituitària fina que no sap ni qui juga contra qui, però que estarà
encantada de rebre a l’amiga que també té un marit que mira els partits
tot fumant un havà.

Pensa-hi Ada… Contra el futbol, totes les victòries són malhauradament pírriques ;-)

[@more@]

Comentaris tancats a Victòria pírrica

Com insereixo una imatge al text?

No ho trobo explicat enlloc. Em fa una mica de vergonya preguntar-ho però no ho trobo.
Algú m’ho explica?

OK Ja veig com va …
No no era broma que no sabia com fer-ho.
El post està modificat amb posterioritat…
Consumirem imatges amb moderació..
Gràcies.

[@more@]

Comentaris tancats a Com insereixo una imatge al text?

Pescar

Avui m’he encantat mirant com uns nens pescaven a l’espigó de la platja de Ribes Roges.

Ara que torna a ser temps de preparar les canyes, els ploms i els hams, m’he dit que potser estaria bé escriure alguna cosa sobre el tema de la pesca.

Recordo que la meva primera experiència la vaig tenir de petit a una riera on de peixos, de carpes, potser ja no n’hi havia ni de grans ni de petites. El cert és que no en vaig pescar mai cap.

Avui, a 121 de setembre de 2012, afegiria que la setmana passava viag viure una experiència  inoblidable.  Aquest cop també era a la platja de Ribes Roges, feia una mitja hora que jo m’havia banyat  just al davant del xiringuito l’U.  Just mentre em banyava veia la posta de sol sobre el xalet del Nin.

Vaig sortir de l’aigua i em vaig assecar amb la tovallola. I em vaig dir que aniria fins a l’espigó de la Pasífae  a veures els pescadors de canya. Però just a 50 metres d’allà on era jo  hi ha via un pescador, xinès probabelment o d’un país asiàtic. No li ho vaig preguntar.  Pescava amb una canya  més aviat petita, amb un fus de silicona en comptes de plom, i llençava l’ham no cap endins, sinó a dreta i a esquerra, a quatre o cinc  metres de l’arena.  I anava treient llobarrets un darrera l’altre.  Vaig quedar estorat de la magnitud de la pescada. Però encara em faltava cuare de cul.  L’esquer era un cuc de plàstic de color verd.
Cada llençada i recollida duia un nou llobarret. Ep, res de petitons!  Fein tots la mateixa mida, com a clons, entre 15 i 20 centímetres.

L’unica feina era teure l’ham de la boca i llençar el peix no pas en una galleda o bossa, sinó en un forat que havia fet a la sorra !  Si no ho hagués vist, no m’ho hagués cregut.

La meva fidelitat en  l’observació de la pescava va tenir premi. Em va dir que només es pescava quan es ponia el sol, i el matí  just abans no sortís el sol. Després marxaven mar endins!

Als espigons hi havia unes 6 0 8 canyes de 5 metres, ínútilment llençades esperant uns peixos que no venien, i aquell savi pescador es devia endur aquell dia prop de dues dotzenes de llobarros!

Ho he de provar un dia d’aquests, aviam si pot ser absns no canviï l’estació.  O poster llavors treuré dorades o ves a saber…

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Posted in Lllegir i Escriure. Escriptura., Llocs. Loci | Tagged , , , , | Comentaris tancats a Pescar