Monthly Archives: novembre 2006

L’Educació és sempre un tema calent

Avui em proposo fer-ne un rajolinet només, poca tinta, poca tecla. Ep, si pot ser.

Em toca complir la promesa de mirar d'explicar-li al Juan això del que ell en diu "apaleamiento de profes". Difícil d'explicar en poques paraules. Més difícil encara  analitzar si les noves mesures que comencen a imposar sancions serioses als agressors suavitzarà mínimament el problema. Ni els déus no saben com es pot resoldre.

Enmig del conflicte pemament als centres per una cosa o una altra: manca d'estabilitat, període de crisi permanent de valors, noves realitats socials, acolliment i integració de la immigració… va la Ségolène i ens etziba una proposta irracional, una puntada de peu als pebrots dels educadors.

 segolene

Espero que canviï aviat d'opinió o que,  si persisteix en  l'error,  l'afirmació JuandeMaireniana de  "a manos de su empeño el tonto muere"  es compleixi totalment  i els electors francesos li ho facin pagar no votant-la.
Per mi que va confondre la necessitat que té ara que algú es cuidi unes quantes hores dels seus fills, ella que ara sempre és fora de casa,  amb les necessitats del món de l'Educació…
Seguirem de prop els moviments de l'enemic per mirar d'aplicar estratègies de contenció i atac.

Avui és bona notícia la particular rentrée bloguera del meu admirat Ferran Ruiz amb un post impecablement trenat, utòpicament meravellós:
"L'aprenentatge personalitzat" al seu blog Notes d'opinió

imagination tree 

 

Nosaltres signem a sota, però  les propostes d'en Ferran penso que sempre són una mica de ciència ficció,  o d'un país de "nord enllà",  o de segona meitat de segle XXI, i sempre lluny de la costa catalana, no sé ben bé perquè… I mira que aquí tenim autonomia per no dir sobirania…

"Per personalitzar l'aprenentatge és necessari organitzar les activitats desl centres a partir de l'avaluació de les necessitats de cada alumne i de la determinació de desenvolupar el seu talent i la seva creativitat de la manera més apropiada, mitjançant un ampli repertori d'estratègies educatives en les quals les TIC són fonamentals"

 (…)

Cal que les entitats responsables dels centres articulin un programa (…) en el que la interrelació entre persones i el foment de l'experimentació tinguin un paper essencial. (…)  és necessari imaginar, experimentar i implantar un doble sistema de lideratge i de responsabilitats que sigui capaç de combinar i de fer simultàniament viables els objectius d'alta qualitat i d'alta equitat."

 

Ferran, tu saps què demanes? Em temo que a llista d'impediments a tan lloable proposta  arriba als confins de l'infinit!  Però bé, ara ja has tocat el tema i caldrà que el continuïs. On hi ha alguna mena de model  remotament imitable? Per on començar exactament? N'hem de seguir parlant, però baixant al tercer nivell de concreció, si pot ser. Val?

Jo proposo seriosament que aquest post teu es converteixi en tema de debat obligatori a totes les escoles de mestres i de futurs educadors. I que se'n fomentin les aplicacions pràctiques. 

Benvingut i ben  tornat al front. Hi continua havent dures batalles, saps?
Aquest dies, la batalla sindical. La seguirem de prop, per saber de quin mal hem de morir.

__________________ 

[@more@]



3 Comments

La setmana de les “esses” : Segolène, Sarsanedes, Subirana, Saragatona, suma i segueix …

T'atures i després , en voler reprendre la marxa , t'adones que han passat un munt de coses. T'adones que no passa res si les deixes passar i continues tranquilament  fent com si res no hagués passat. :-) Realment… no passa res! 

Això és exactament el que m'ha passat. No res. Que ho he vist passar per davant del nassos, i he seguit fent com aquell que s'asseu davant del riu a esperar veure baixar el cadàver de l'enemic … No n'ha passat cap d'altre que no fos el temps escolant-se  vida  avall…

Amb prou feines si m'he fet uns apunts per recordar què en diria en reprendre la normalitat. I avui, en voler tornar a la dolça escriptura bloguera de cada dia, m'ha vingut al cap la fórmula sintetitzadora del mestre JPQ. Un  títol "alephià"  d'quells que ho barregen i ho sintetitzen tot, vist des de tot arreu i des de tots els angles, ubiqüitat temporal inclosa. Nogensmenys que tot això.

D'aquí vé el meu títol de post d'avui, impossible i surrealista, nostàlgic i esperançador. Ara m'hi poso …

Saturn 

S de Ségolène… Tinc a la taula un Nouvel Obs relativament recent, de mitjan setembre, que he agafat de la biblioteca per veure si m'assabentava de qui és la futura presidenta de la República francesa.  Apareix a la portada i ens ho prometen tot :  "Le système Ségolène" Ses amis, ses réseaux, comment elle dirige".

Des de llavors fins ara… "llovió y escampó", que dien els de Santander. Efectivament, malgrat el que jo deia més amunt, sí que han passat coses, Ségolène ja ha estat escollida com a candidata del PSF a la presidència de la República. Serà Ségo versus Sarkozy, amb el permís de Chirac.

El foc i les brases, les brases i el foc. Ségolène, però, sembla una dona creativa, capaç de canviar moltes coses. Segur que aconseguirà vèncer el seu rival, en Sarko, i si s'atreveix a tornar-se a presentar, també Chirac. Segur que suposaria un gran revulsiu a França i de retruc arreu d'Europa. I tindíem Merkel i Ségolène, el principi del principi de la dominació femenina del món. Bones notícies ;-)

Llàstima que sobre el tema de l'educació, em sembla que l'ha vessada.
Confondre la professió d'educador amb la d'un treballador de fàbrica és greu.
Hi ha tot un gran debat a fer aquí, però el faran a França a mida que s'apropi el moment del seu accés a la presidència.

Li vaig escriure al meu amic Juan, professor d'espanyol a Strasbourg i li deia…

"Hola Juan no sé si felicitarte por lo de Ségo o darte el pésame. me temo que quieren encerrarte en tu insti 35 horas a la semana…"

En Juan em contesta això :

Hola Sani,

Por si no lo habias visto ya, te mando lo de  Segolène :

el video completo http://www.wat.tv/video/84182

La argumentacion es mala : un profe cobra entre 30 y 44 euros por cada hora extra. Los organismos privados de apoyo escolar ofrecen entre 12 y 17€. Imagina la cantidad de profes que acuden. Los que curran en Academia son estudiantes, casi nunca titulares.

Lo que pasa es que muy pocos profes hacen apoyo escolar porque son horas de más sobre las 15 o 18h,   y mientras no quede incluido en el horario, res de res.

Y tu, como ves esto de los profes apaleados ?"

Pot semblar una impudícia reproduir parts de missatges privats, però vaja, és literatura semi-professional. Passa res!

El tema és que hi ha qui hi està a favor i qui hi està en contra. Gairebé tot el porfessorat fa les 35 hores setmanals, el que passa és que no es veuen perquè estan amagades en tardes senceres i caps de setmana sencers de correccions d'exercicis, de treballs i d'examens.

Entossudir-se a fixar un horari de fàbrica per als educadors podria ser nefast per a l'Educació d'un país.  Però es pot provar, algú recollirà els vidres trencats.

S de Sarsanedas. Tothom coïncideix en lamentar sincerament la mort de Jordi Sarsanedas. Coïncidència total també a l'hora d'apreciar la seva obra i la seva figura.

Recordo que en ocasió del Premi Gabriel  Ferrater, a Sant Cugat,  fa dos anys, vaig dir-li  un moment que tenia pensat, des de l'APFC, convidar-lo a fer una confència a l'Institut francès de barcelona (amb l'objectiu -secret, diguem-ho així – d'aprofitar l'avinentesa per fer-li un homenatge). Em va dir que l'anés a veure i que ja en parlaríem. Crec que en Jaume Subirana l'acompanyava a casa seva aquell vespre.

Va passar el temps i no ho vam poder muntar-ho per al curs passat. Ara ja s'ha fet tard, ja no podrà ser. Però la veritat és, com diu en Jaume Subirana, que Jordi Sarsanedas va tenir la gran sort d'haver pogut anar recollint mica en mica tots els premis, i tots els reconeixements que es mereixia, que han sigut nombrosos.

Vaig veure gairebé sencer el programa que TV3 li va dedicar. Em va agradar sentir dir que formava part d'aquell grup d'escriptors per a qui l'escriptura és un repte, una dificultad a vèncer … el paper blanc que cal omplir de prosa o poesia.

S de Subirana. Em va disgustar llegir la bronca entre el Toni i el Jaume amb motiu de la denegació de l'ajut que TI havia demanat a l'ILE. Crec recordar que li vaig escriure per dir-li que en comptes d'entrar-li amb l'insult, que li entrés amb vaselina i mà esquerra, que així en trauria més profit. Nefasta obsessió de voler posar pau a les guerres d'altres. I això no s'ha de fer mai.  Que es matin si volen!   Però quan per segon any consecutiu no li van concedir l'ajut i va fer tota una campanya al seu blog Entrellum.. vaig quedar una mica sense saber què dir, i vaig pensar que era un càstig polític. Assegut al riu, el que en Toni veu és com en Jaume, "alive and kicking", se'n va a Vancouver.
M'hauria agradat que us haguessiu pogut  entendre, nois. Però com hauria pogut dir diu la cançó  "Les Feuilles mortes" … La vida separa els que s'haurien d'entendre …

He rellegit el seu post on li desitja un feliç exili al Canadà i he llegit el que Sebastià Alzamora va escriure  a l'Avui contra Jaume Subirana, però també , en pla Terminator, contra tot i contra tothom :

" (…) també és cert que ni Subirana ni tan sols la consellera Mieras tenen res a veure en el fet que la situació de partida fos tan depauperada: si de cas, aquesta és una mancança que s'ha d'imputar als governs que els havien precedit, els vint-i-tres anys d'hegemonia convergent i tota la pesca. De manera, doncs, que, per aquesta banda, tot molt bé."

Hòstia com les gasta el Sebastià!  Ja veig, Jaume, que tens un munt d' "amics"  que te les diuen gruixudes.

Jo que no tinc res contra tu, el que em fas és força enveja que te'n puguis anar una temporada al Canada. Com que coses així no les regalen, imagino que t'ho has guanyat. Felicitats i que en disfrutis. Et seguirem via Flux.

A can Saragatona  he llegit avui que ahir en  M* va escriure això:

"Els blocs es mantenen semiletàrgics, o així m’ho sembla a mi, cada vegada més selectiu, més mandrós. Llegeixo al diari que el món continua girant.(…)"

El meu sí que està mig letargiós per excés de feina de l'autor i també, potser, perquè aquest món que gira està fet de massa Marbelles, massa Processos de Pau que no progressen, massa Iraks, massa Blairs, massa anuncis de "Be water, my friend", massa fulla morta tardoral …

Caldrà veure si el pre-Nadal ens anima i entre la Presentació de l'Oracle Imminent, el pont de la Constitució i el somni que "enguany sí" ens tocarà la loteria arribem alegrois  fins a cap d'Any, fita-mite necessari per seguir "narinant"   tot fent la viuviu …

Sani, "empty your mind, be ..happy my friend "… i ves-te'n a dormir d'una santa vegada, que avui t'has ben guanyat el dia! [@more@]

 



1 Comment

En ocasió de la mort de Markus Wolf

 

Markus Wolf

Aquí hi ha l’article mitjançant el qual m’he assabentat del fet.

Aquí un enllaç a allò  que jo havia escrit sobre Markus Wolf  temps enrere : Sani’s struff en la matèria.  

Aquí el que en diu The Independent , i aquí  l’article del The Guardian

 Hi ha coses que  les fas quan toca fer-les o ja no les fas. Vaig prometre’m que mirari de tancar  l’assumpte Wolf just en assabentar-me de la seva mort, però reconcentrat en d’altres afers ho vaig aparcar massa ben aparcat i m’he trobat després  que  les esdeveniments que no s’aturen converteixen alguns passats recents en passats remots, i aquests, en passats nostàlgics, que com en les riuades, es veuen destrossats i arrossegats cap al mar amb una força inusitada. Estava a punt de deixar-ho, però no em puc estar d’acabar el que havia començat.

No he vist que en les necròlògiques dels diaris hi aparegui res que no sigui el fred record del cap de l’espionatge de l’ex RDA, com a executor creatiu i eficient de la seva tasca. Ja estava tot dit des de principis dels 90. I ara ja només calia enterrar-lo.

 A mi m’hauria agradat muntar un dossier informatiu lligant Markus Wolf amb John Le Carré, amb el mur de Berlín, amb els milions de documents de la STASSI i amb 1984 de G. Orwell. Però hi ha somnis que no estan al meu abast fer realitat. Em queda l’esperança que els alemanys ho facin per mi i, qui sap si alguna nit, Pedro Erquícia ens ho presentarà a la segona cadena a espectadors "como usted".   

Una vegada mort Markus Wolf, és com si s’hagués acabat encara una mica més, i per sempre, l’antiga RDA i  amb ell desaparegués una de les icones  representatives d’aquell règim ignominiós i orwelià. Perquè crec que ja sé d’on surt la meva fascinació per la seva figura: com en l’obra 1984,  és una barreja d’admiració per la seva extraordinària eficàcia en la seva professió d’espia, que sempre he tingut mitificada,  i d’odi i de por com que la experimentava Winston Smith davant del temible O’Brien.  La impossible complicitat entre un funcionari del “Ministeri de la Veritat” condemnat a patir les malifetes del cap suprem del Ministeri de l’engany, la mentida, la falsedat i la traïció a qualsevol preu. Una mena síndrome d’Estocolm desdibuixada …

 

_______________________

 

Enllaços

 

Març 2010. He trobat aquest foto de M.W. així com el seu obituari al Times on line

 

[@more@]



1 Comment

Cinema: La meva vida sense mi | My life without me

La meva vida sense mi ( My life without me), d’Isabel Coixet , del 2003.
Vaig agafar-la de la biblioteca l’altre dia, juntament amb una pel·lícula francesa. Ha estat tot un descobriment i una font d’emocions que recomano a tothom.

lamevavidasensemi

Recordo haver escrit, en un post del 2004, parlant de El Sur, de V. Erice, que no acostumanva a plorar gaire sovint veient pel·lícules, pero que amb aquella pel·lícula havia plorat.

Ahir em va tornar a passar. i va ser en l’escena en què Ann i el seu amant Lee – Mark Ruffalo, dins del cotxe, posen la cançó que li ha gravat la seva germana: Senza fine, de Gino Paoli.i es fan un petó.
– "Si ara mateix no em fas un petó em posaré a xisclar" –
diu ella

Hauria pogut ser a l’escena en què el metge li comunica que li han detectat un càncer terminal, o bé quan, asseguda al bar, Ann – Sarah Polley comença a escriure la llista de les deux coses que farà abans de morir, o també al final, quan es veuen les imatges de la vida dels que queden quan ella ja no hi és…

Difícil de contenir-se i no vessar-ne cap. Gairebé impossible, a no ser que hom se’n vulgui desentendre completament i faci un esforç per evitar-ho.

La vaig passar dues vegades seguides; vaig mirar les escenes suprimides; les entrevistes als personatges principals i a la directora. Isabel Coixet demostra que és uns dona d’excel·lent en tots els ordres, i no només com a directora d’una pel·lícula que ningú no hauria de perdre’s.

Tota la banda sonora és extraordinària, però aquella cançó de Paoli em va portar a la meva primera joventut, quan treballant a la Fira de mostres de Barcelona servint copes de cava de degustació de la casa Cal Santacana, vaig escoltar-la dues o tres vegades cada dia durant una setmana sencera, fet que em va quedar gravat en algun lloc de cervell i no l’havia tornat a sentir mai més fins divendres a la tarda.
Com si es tractés de la magdalena proustiana, amb aquella cançó vaig tornar a rememorar aquell stand de la Fira a Montjuïch, reproduir la mateixa perspectiva que tenia des d’on treballava, mig recordar la gent que treballava amb mi, i el records de cantussejar una i altra vegada "Senza fine" , una melodia enganxosament deliciosa que sonava cada dia pels altaveus de la Fira, pero que no vaig associar mai a un cantant concret fins ara, que vaig anar a buscar la lletra i la musiqueta, i la vaig trobar en format midi .kar.



SENZA FINE ( Gino Paoli )

Senza fine
Tu trascini la nostra vita

Senza un attimo di respiro

Per sognare

Per potere ricordare

Ciò che abbiamo già vissuto

Senza fine, tu sei un attimo senza fine

Non hai ieri

Non hai domani

Tutto è ormai nelle tue mani

Mani grandi

Mani senza fine

Non m’importa della luna

Non m’importa delle stelle

Tu per me sei luna e stelle

Tu per me sei sole e cielo

Tu per me sei tutto quanto

Tutto quanto io voglio avere

Senza fine…

Potser sí que res no és comparable a veure una gran pel·lícula a la gran pantalla, però val a dir que poder triar idioma i subtítols i poder veure i reveure diverses escenes, participar en el rodatge de la pel·lícula amb un DVD aporta un complement de plaers extraordinaris.

Els que hem patit alguna malatia greu estem encara més aprop de poder valorar empàticament la genialitat d’aquesta obra d’Isabel Coixet. Gràcies, noia, per aquest immens regal de tendreses i emocions que ens has fet a tots amb la teva pel·lícula.

_____________

De la fitxa tècnica de la pel·lícula a la base IMDb

THINGS TO DO BEFORE I DIE.
1. Tell my daughters I love them several times.
2. Find Don a new wife who the girls like.
3. Record birthday messages for the girls for every year until they’re 18.
4. Go to Whalebay Beach together and have a big picnic.
5. Smoke and drink as much as I want.

6. Say what I’m thinking.
7. Make love with other men to see what it’s like.
8. Make someone fall in love with me.
9. Go and see Dad in Jail.

10. Get false nails. And do something with my hair.

[@more@]

4 Comments

Manual de supervivència de l’elector (6/X): Victòria pírrica de CIU?

Ara, a les 9 del vespre del 1 de novembre del 2006 estic teclejant aquest post mentre escolto les notícies de TV3.

eleccions

Jo que estic molt acostumat a perdre i a no endevinar-la gairebé mai, aquesta vegada em fa molt content haver-la encertat del tot. Catalunya castiga els prepotents, els que divideixen, els salvapàtries de pacotilla que són cosa del segle XX…

Estic content d’haver tingut raó i m’hi ratifico. Catalunya necessita un quadripartit, un pacte que faci convergir tothom per treballar per un país. Res de politiqueta de partidet per a afavorir corruptors i corruptets. Això s’ha acabat. Estem al segle XXI i cal que la nostra classe política canviï de mentalitat. Molt Honorable President Jordi Pujol, sisplau, digui-li-ho vostè al l’Artur Mas i als estrategues com en David Madí. Molt Honorable President Pasqual Maragall, sisplau, digui-li-ho al José Montilla.

Au, els de CiU… al racó de reflexionar i fins d’aquí quatre anys! Aviam si per aquell llavors ja heu après el què cal fer i el què cal evitar!

El meu condol a tots els seus votants si es confirma que
la de CiU és, novament, una patètica victòria pírrica.

Si algú vol anar a "aprendre" pel Google, és per aquí:
"victòria pírrica" OR "victoria pírrica" OR "pyrric victory" OR "victoire à la Pyrrhus" :-)

Visca Catalunya!

[@more@]

2 Comments