Monthly Archives: maig 2006

Premi Lletra 2006. Ja sóc aquí! ;-)

Fent cas d’aquella dita que ens aconsella "més val penedir-se del que hem fet que no pas del que no hem fet" … , m’atreveixo a presentar la meva candidatura al Premi Lletra d’enguany. Ho faig agoseradament però conscient, i fent ús de plenes capacitats mentals so far.

premi lletra 2006

Sé que la juguesca és difícil, perquè s’hi presenten amics mestres escriptors d’alta alcúrnia, molta txixa i molta txaxa, però sabent que gairebé tots ja han sucat mil vegades, penso que tinc una remota possibilitat.

I a més, al jurat hi tinc coneguts estimats … més motiu encara … Vicent, Jaume, em conformo amb un ex-equo o amb un sub-equo. Queda dit !

Ep, poseu-me a la llista que faré votar mitja Europa a favor meu. Ho sento molt Biel , Toni i Júlia, i tutti quanti … però us ha sortit un competidor difícil. Poca broma. Que qui és el Sani ? El Sani és ..
"Ese que va subiendo cual aurora naciente
bello como la luna, brillante como el sol
terrible como un ejército formado en batalla"

Així que aquest any ho tindreu més difícil, però si guanyeu tindreu encara més mèrit ;-)
No us vull amagar la meva raó secundària, semisecreta: vull participar a la superfesta de Girona, el 7 de setembre. Allà ens veurem, amics, companys i admirats meus.
Anava a afegir … "Que guanyi el mill … Pero no, no, no! De cap manera: que guanyi … jo!

logo PL 2006

Qui m’aime … que em voti … aquí

[@more@]



4 Comments

El que compta és la *ivresa

Ahir, i per enèsima vegada en poc temps, vaig sentir cantar les excel·lències de la concentració, del mític tòpic de dir molt en poques paraules …

Ho deien a propòsit d’una entrevista amb Yasmina Reza, que ha vingut a Barcelona coincidint amb la traducció al castellà i al català de la seva obra La luge d’Arthur Schopenhauer.
He sentit dir que l’ha adaptada també al teatre i que en aquella obra, que s’estrenarà a Paris a la tardor, s’ha reservat per a ella el paper d’actriu protagonista. Chapeau, mestressa!

Es veu que ha dit que el teatre l’ha acostumada a escriure amb un estil totalment directe, sense floritures, a anar al gra, i a això, a concentrar molt en poques paraules.

Suposo que té molt de mèrit! De fet, sentint això, es pot fer alguna altra cosa que no sigui callar i no dir res, i fer que sí amb el cap o moure’l per dir, sense dir res, “I tant”, “ I tant” , “I tant que sí ! Molt bé !”… Que n’és d’eròtica,Yasmina, la teva intel·ligència.

Però no, no callo. Aquí estic teclejant per afegir un matís important: per dir que el contrari també pot ser cert, que podem aspirar a dir molt amb moltes paraules, o les que ens calguin, les que ens vinguin a la punta dels dits, i mala sort si diem poc amb molt o massa …

Sense diarrea literaria no hi hauria literatura. No tindríem ni Proust ni Hugo ni Tolstoi ni Wilde, ni Shakespeare …

Només tindríem haikus, monosíl·labs i silencis. I és bo que hi hagi de tot, metàfores, hipèrboles i redundàncies. O això em sembla.

Així que ja ho sabeu: si us agrada dir molt amb molt poques paraules, concentreu-vos al màxim i calleu : us expressareu de meravella, us ho entendrem tot i us donaran el premi gros. Penseu-hi.
Jo també hi aspiro a la perfecció, però el meu referent és el de Verlaine i el seu Art poètique i el de Musset afirmant que …
“Aimer est le grand point, qu’importe la maîtresse ?Qu’importe le flacon pourvu qu’on ait l’ivresse ?”

Sí, d’una vegada i per sempre: el de menys és l’embolcall, el format, sigui quin sigui, el que de veritat compta és l’amor, la música, el matís, i la passió : això és la *ivresa. La *ivresa és tot això.

[@more@]



1 Comment

Cinema i literatura II

Havent llegit al New Statesman que hom proposava un final feliç per a K., el protagonista de El procés ( The Trial) de Franz Kafka, em vaig adonar que jo encara no havia llegit el llibre. I me’n va fer venir ganes…

A la biblioteca del nostre centre, ara fins i tot amb el catàleg en línea, vaig trobar una edició en castellà, en traducció de Feliu Formosa i prologada per José Saramago: Las mil joyas del milenio. Biblioteca El Mundo ! Una joia de veritat…

Mentre llegia vaig recordar que o ja havia vist la pel·lícula sencera ves a saber quan o bé n’havia vist alguns fotogrames … Records vagues i imprecisos. No la pel·lículña no l’havia vista.

Vaig demanar a un amic que ha escarregat un munt de pel·lícules amb EMule si coneixa algú que tingués la pel·lícula que Orson Welles va rodar el 1962.
La vaig tenir a casa en molt pocs dies, grvada en un CD. I la vaig visionar amb atenció.

Em queden dues coses a fer. La primera i més important és comentar ara i aquí la immensa sorpresa que vaig tenir en comparar el final de l’obra i el final que va decidir de filmar Orson Welles.

La segona, més recargolada, és mirar de trobar informació del perquè d’aquell canvi i els comentaris que, abans que jo, – entre el 1962 i el 2006, per dir-ho així – hagi provocat l’esmentada “distorsió”.

Ja se sap que el cinema té les seves pròpies regles econòmiques i ideològiques que fan que cada director pugui o hagi de fer el que calgui per adaptar una obra literària al cinema, però aquest cas em sembla molt paradigmatic: substituir el ganivet per la dinamita exigeix alguna explicació. La meva pregunta és si aquesta explicació està escrita per part de Welles o per part d’algú en algun lloc. Passarem per Google a mirar d’esbrinar-ho.

“Tras cambiar algunas cortesías sobre quién tenía que ejecutar las tareas subsigueintes (…)el primero de ellos se dirigió a K. Y le quitó la chaqueta, el chaleco y finalmente la camisa. (…)

Acabaron por dejar a K en una posición que ni siquiera era la mejor de las que antes habían conseguido.Después, uno de los señores se desabrochó la levita, y de uan vaina que llevaba colgada a un cinto que le rodeaba el chaleco, sacó un largo cuchillo de carnicero, estrecho i afilado por ambos lados (…)

Sus ojos se clavaron en el último piso de la casa lindante con la cantera. (…)

¿Dónde estaba el juez que no habia visto nunca? ¿Dónde estaba el alto tribual al que nunca había llegado ?

Levantó las manos y separó todos los dedos.

Pero la manos de uno de esos señores se posaban ya en la garganta de K, mientras el otro le hundía profundamente el cuchillo en el corazón y lo hacía girar dos veces. Con los ojos vidriosos, K. vio aún como los señores, muy cerca de su cara, mejilla contra mejilla, observaban la decisión . “Como un perro”, dijo; era como si la vergüenza hubiese de sobrevivirle.”(Franz Kafka. El proceso. Capítulo X . Fin. pg. 203-204)

Fins aquí el final de la novel·la: I mira, ho sento molt per aquells que no soporten que els els contin … però jo no en tinc cap culpa, són exigències del guió del post !

A la pel·lícula s’hi respecten “d’aquella manera” els detalls del darrer capítol: el perfil dels dos botxins, el trasllat de K. al lloc d’execució, la pedrera, el joc pervers de passar-se el ganivet devant dels seus ulls, però, curiosament, algú va decidir canviar-ne el final i que K. fós executat d’una manera diferent: els dos botxins, llençaran al forat de la pedrera un paquet de cartutxos de dinamita. L’enorme explosió que es produeix ens dona a entendre que de K. no en quedaran més que engrunes…

A qui no hagi llegit el llibre li pot semblar un final “normal” , una pel·lícula ben acabada i tot. Però malhauradament no és tal. Dubto que en Franz li hagués donat el seu vist i plau a aquest canvi.
I a mi, aquesta modificació més aviat em revolta.

Quina és la raó del canvi? Ho haurem de preguntar a l’Àlex Gorina…
Mentrestant em conformaré pensant que, al 1962, clavar el ganivet de carnisser al cor del pobre K. com a mètode d’execució potser resultava massa políticament incorrecte, i que van decidir tirar pel dret: associar pedrera amb dinamita per eufemitzar mínimament el grau de crueltat i acabar-ho tot amb un núvol de pols … “En pols et convertiràs” … Humor negre. No era això Orson, no era això.
[@more@]



3 Comments

És quan llegeixo capullades que hi veig clar!

Avui + 09.05.06
ALBERT OM. Les meves bases
"Com a persona assembleària que sóc, he consultat amb les meves bases el sentit del vot en el referèndum de l’Estatut, i he acabat acatant la seva decisió lliure i sobirana: que em quedi a casa."

Avui + 09.05.06
SALVADOR SOSTRES. La desolació
(…) ”La consellera de Benestar Social, aquest departament des d’on Esquerra havia de demostrar-nos que sabien governar i que eren bons gestors, sembla que es va lluir amb el cas de la nena Alba. Tot i que per descomptat és una bogeria posar un perill públic com Rafael Ribó de Síndic de Greuges. Si vam sobreposar-nos a 40 anys de franquisme també superarem això. (…)

Ah, sí? Doncs ara em toca mi! Aquí us diré el què i més endavant …el perquè.

És quan llegeixo capullades que hi veig clar
Foll d’una mala llet terrible, febril
Que la mà se’m torna puny
Que et voldria, plomateclat, agulla, espasa
Per llaurar tot de cop la brutícia
i l’agrosa metzina de l’estultícia
Capar el cinisme encapullat de llur post paper
Escorrialles pagades de cul llogat
I llençar-lo carena enllà, ben lluny.
És després d’haver escrit això que em sento bé
Que, mort el monstre, sé que avui dormiré tranquil


S
GR

_____________[@more@]

3 Comments

Victor Hugo i París

Acabo de trobar dins d’un llibre, amagat darrera uns altres –falta d’espai obliga- un fulletó que vaig portar de Paris el 1985… Fa doncs ja una eternitat. Et títol és : Victor Hugo et Paris.

vh1

Ho va publicar la Direction des Affaires culturelles de l’Ajuntament de Paris en ocasió del centenari de la mort de l’autor el 1985.

Signa el pròleg del fulletó l’actual President de la República, Jacques Chirac.

“(…) Toujours fidèle à ses amis et à ses convictions, , épris de liberté, celui qui fut l’enfant des Feuillantines, le Pair de France, , l’exilé de Jersey et de Gernesey, l’opposant farouche au Second Empire, le plus grand interprète du génie Français, était devenu à la fin de sa vie, et il l’est resté, le symbole vivant des valeurs républicaines, l’incarnation de la République. (…)”
(Jacques Chirac)

L’opuscle és francament interessant, tant pel text com per les il·lustracions que conté. M’ha fet il·lusió trobar-hi un plànol de les cases on va viure a París des del 1804 (va néixer el 1802) fins el 1985. Són 19 residències diferents, amb les adreces precises corresponents, llistades per ordre cronològic de residència, numerades i marcades sobre un plànol del Paris de 1870.

M’ha fet pensar que la propera vegada que faci Paris, a més de visitar la casa-museu del número 6 de la Place Royale, avui Place des Vosges, podré fer un recorregut–pelegrinatge, visitant uns quants d’aquells indrets. Un itinerari un xic fetitxista però tanmateix menys surrealista que un altre que proposaven aquí.

Transcric la llista de les residències successives d’Hugo a Paris per si algú vol fer el recorregut sencer o a trossos ;-)

vh2

  1. – Rue Neuve des Petits Champs. 1804
  2. – 24, rue de Clichy. 1804 et 1809
  3. – 250, rue Saint Jacques. 1809
  4. – 12, impasse des Feuillantines. 1809
  5. – 2, rue des Vieilles Tuileries (actuelle rue du Cherche Midi).1813
  6. 41, rue Sainte-Marguerite (actuelle rue de Rennes). 1815
  7. – 18, rue des Petits Augustins (actuelle rue Bonaparte). 1818
  8. – 10, rue de Mézières. 1820
  9. – 30, rue du Dragon. 1822
  10. – 39, rue du Cherche-Midi. 1822
  11. – 90. rue de Vaugirard. 1824
  12. -11, rue de Notre-Dame des Champs . 1827
  13. – 9, rue Jean Goujon. 1830
  14. – 6, Place Ryale (actuelle Place des Vosges). 1932
  15. – 5, rue de l’Isly. 1848
  16. – 37, rue de la Tour d’Auvergne. 1848

Aquí hi va el VH de Jersey i de Guenesey:

"Entre 1856 et 1870, c’est là qu’Hugo vit au-dessus des océans.
Le coup d’Etat de Napoléon III l’a chassé à Bruxelles, puis à Jersey, où les Hugo habitent entre 1852 et 1855, d’abord à l’hôtel de la Pomme d’Or qui existe toujours à Saint-Hélier, puis dans la maison de Marine terrace, disparue depuis.
Parce qu’il se solidarise des proscrits qui protestent contre la visite de la reine Victoria à l’empereur, il est chassé à nouveau de Jersey, et arrive le 31 octobre 1855 à Guernesey.
Il loge à l’hôtel de l’Europe, puis 20 Hauteville Street. Pour ne plus être expulsé (la loi anglaise protégeant les propriétaires d’une expulsion), il achète rapidement (en mai 56, avec le fruit des Contemplations, publiées un mois plus tôt) Hauteville House (1856-1870), une grande maison construite cinquante ans plus tôt par un corsaire anglais. "

17. 66, rue de la Rochefoucauld. 1971

18. -21, rue de Clichy. 1874

19. -130, rue d’Eylau (actuellement 50, av. Victor Hugo). 1878-1885

Se m’ha acudit anar a buscar el llibre Noventa y tres que l’Alain Verjat em va regalar recentment i del qual n’és traductor, autor d’una introducció, una cronologia, una bibliografia quasi exhaustiva sobre Victor Hugo i unes notes que converteixen l’edició de l’Editorial Gredos en una edició de referència.

Alain escriu això:

“Para él [Victor Hugo], la poesía, el teatro la novela son formas expresivas estratégicas, encargadas de continuar la misma lucha, son armas cargadas de futuro: deben ser eficaces.

Balzac es un notario y a veces un fiscal, pero Hugo es un abogado, un leader, un estadista, un filósofo.

Las causas del primero están irremediablemente perdidas, lo que hace de La comedia humana un grandioso fresco deprimente; las del segundo siguen abiertas y, como tales, nos conciernen y nos interesan porque si bien el mundo no ha cambiado mucho, Hugo siempre deja un lugar para la esperanza, siempre apunta una solución, más o menos utópica.. Claro, son soluciones de poeta, de soñador, pero son soluciones a problemas que sólo un gran humanista es capaz de plantear.”(Alain Verjat Massmann. Noventa y tres. Editorial Gredos 2004 . ISBN 84-249-2705-2 . Pàgines 8 i 9. ).

Aquest és el tipus de crítica que val la pena llegir, rellegir i fer llegir a tothom qui s’ho deixi aconsellar. Aquest és el tipus d’ídols que la nostra societat ha de recuperar i susbtituir tant com pugui als gladiadors del futbol, del motor, de la bicicleta, de la cançó d’utilitzar i llençar, o qualsevol ídol de fang totalment prescindible, que els joves s’entesten a adorar.

Victor Hugo sembla ser un exemple clar que, a més de la literatura a seques, a més de l’art per l’art, també es pot fer literatura compromesa o potser fóra millor dir, fer literatura tot sent un ciutadà compromès, fent d’aquests dues nocions, l’art i el compromís social i politic, un oximoron tan compatible com necessari.

__________________

Biographie de Victor Hugo

Centenaire de la naissance de Victor Hugo

[@more@]

1 Comment

L’Evo l’ha feta grossa!

El Guardian (8.5.2006) publica un article sobre el conflicte polític que ha desencadenat la decisió del president de Bolivia, Evo Morales, de nacionalitzar el petroli de la nació.

"Morales is taking Bolivia out of the shadow of the US

Roger Burbach . Monday May 8, 2006. The Guardian The president has joined the radical bloc by taking over energy resources and signing a trade deal with Castro and Chávez.

Per al meu gust, el millor són encara els comentaris que acompanyen l’article. En reproduim uns quants dels més sucosos, perquè donen per a reflexions de tota mena i color.

1. Comentari apocalíptic. L’autor té el perfil d’un militant del PP o de l’extremíssima dreta. Confon els seus catòlico-apostòlics desigs amb la realitat.

"JulianMorrison. May 8, 2006 11:12 AM
In five years time, you’ll be posting a weepy post-mortem of the high ideals of La revolucion. Bolivians will be queueing for bread. Oil will have been converted into full swiss bank accounts for a few cronies. You will still not have learned that socialism doesn’t, never has, never will work, because it’s broken from the premises up. "

2. Comentari d’un home tranquil. Un assenyat que se n’enfot del comentari anterior amb una fina ironia.

LVBN. May 8, 2006 11:39 AM

Julian. You are right. Democracy doesn’t work very well either, dictatorship is much more effective; the exploitation of the weak by the strong if very efficient. Also, as you correctly point out, it’s the natural order of things and we would be fools to fight against that, in the same way as combating disease is pure idiocy.

3. L’intel·ligent claridvident ben informat.

Wascia. May 8, 2006 11:59 AM

(…) Thomas Friedman. global capitalism’s evangelist in chief, begs to differ: "The hidden hand of the market will never work without a hidden fist. McDonald’s cannot flourish without McDonnell Douglas, the designer of the F-15. And the hidden fist that keeps the world safe for Silicon Valley’s technologies to flourish is called the US Army, Air Force, Navy and Marine Corps." – New York Times Magazine, March 28, 1999

4. Una anàlisi que fa reflexionar. Qui sembra tempestes tard o d’hora recull tsunamis.

Doina27. May 8, 2006 06:19 PMRather than blaming capitalism, it seems like we should be blaming the feudal systems that exist in some of these countries. For many years a thieving, corrupt minority of Spanish descendants has oppressed the Indian majority and refused to do much to alleviate their poverty. This is not capitalism or democracy, it’s feudalism. No wonder the peasants have become militant. Another issue is that the US doesn’t practice the free trade it preaches. It pushes free trade agreements on these countries but then dumps its subsidised agriculture on South America. This is not proper capitalism either.

5. L’ ingenu càndid i angelical : Evo Morales hauria d’haver demanat permís a les Companyies per veure si els hi semblava bé. D’acudit de Noche H. Molt bo;-))

Lat35SLong58W. May 8, 2006 06:48 PM

Most of Latin America’s problems are based on the systematic negation to abide to the "Rule of Law". If he wanted to renationalise the gas fields he should have done it through the Supreme Court or an appropriate International Law body; set up a case through which the privatisation contracts would be found unconstitutional (if this word exists) and declared void. With his signature he just ripped hundreds of contracts. There are "civilised" ways of doing things and "dictatorial" ways. Ones make countries and their civil institutions stronger, the latter make them weaker and isolated. Who in his right mind would think of making business with Bolivia in the future?

Nosaltres, que gairebé no podem fer res ni a nivell de política catalana, pel que fa a la política internacional ens queda només el dret a esperar-les i veure-les venir. I això farem.

M’ha sorprès positivament el nivell de les intervencions. Francament impressionant, vaja. A algun any-llum dels comentaris que podem llegir a les nostres nostrades premses, escrites o electròniques. Perquè serà?

I puja una generació políticament analfabeta. Només d’excel·lent en el futbol del Barça, els còmics manga, algun que altre tema escadusser i para de comptar. Que els déus els agafin confessats!

[@more@]

Comentaris tancats a L’Evo l’ha feta grossa!

Jocs Florals de Barcelona 2006

La Vanguardia dissabte 6 de maig 2006

ROSA MARIA PIÑOL – 06/05/2006
BARCELONA
"La décima semana ‘Barcelona Poesia’ reúne a 159 poetas y renueva los Jocs Florals"

Del 12 al 18 de mayo, unas 85 actividades en 50 espacios distintos llenarán la ciudad de versos, con la participación de 159 poetas. Un amplio programa que volverá a demostrar que "Barcelona es una ciudad de poetas y a la vez amante de la poesía", como sintetizó Martí [el nuevo concejal de Cultura, Carles Martí]

La principal novedad de este año se refiere a la ceremonia de los Jocs Florals (día 15, en el Saló de Cent), cuya renovación fue encargada por el ahora flamante conseller de Cultura, Ferran Mascarell, al crítico Sam Abrams. Se otorgará un solo premio en lugar de tres, y el ganador o ganadora de la Flor Natural se convertirá en el poeta de la ciudad durante un año, en que ejercerá de embajador de la poesía y promotor de su lectura a través de la red de bibliotecas."

Allà anirem doncs. Allà serem, a la gran trobada de poetes i d’amants de poesia.

On són els poetes que manquen?

Amb 159 poetes per banda,
Vent a popa, a tota vela
No talla el mar, sinó vola
la nau Jocs Florals, la Poesia

.
L’amagaren per Sant Jordi
Per fer morbo de l’absència
Per a fer-nos a tots tenir mono
De rimes i versos lliures
.

Però digues, Sam Abram,
Tu que la nau fas navegar
Perquè t’has deixat al moll
Tants i tan bons poetes?
.

Passi que no em cridis a mi
Que carnet de partit no tinc
Però perquè oblides l’Aladern
I el Toni del Ferrater 2005?
.

Mira que encara hi ets a temps
Completa tot l’equipatge
Per a fer un tan gran viatge
Caldran els versos de tots els déus
.

Infla les veles per fer més via
Penja l’ensenya dels Jocs Florals

I fes que tot Catalunya
Sigui un oceà de poesia


SGR (poetillo en potència i poeta en prosa)

___________

Només 159 poetes? No t’ho creguis.
Serem molts més dels que diuen i volen!

[@more@]

7 Comments

Ecologies vàries

Fa unes setmanes em van fer arribar la informació que la seu Casseurs de Pub publicava en relació amb la Setmana sense televisió: del 20 al 30 d’abril… i nosaltres sense saber-ho ni celebrar-ho.

sense tele

Ara acaben de redactar una carta al President de la República i al Primer Ministre francès demanant-los que annulin el Gran Premi de França de Formula 1.

No al GP França de Fórmula 1

El texte de la carta diu així:

"Monsieur le Président, monsieur le Premier ministre,
Monsieur le Président, vous avez déclaré le 5 janvier 2006 : « Nous devons apprendre à nous passer progressivement de pétrole. » Monsieur le Premier ministre, vous avez affirmé le 16 août 2005 : « Le pétrole est une ressource épuisable qui va se faire de plus en plus rare. » Déjà scandaleux hier, la tenue du Grand-Prix de formule 1 alors que s’engage la déplétion mondiale de l’extraction du pétrole est inadmissible. Comment pourriez-vous être crédibles en demandant à chacun d’entre nous de faire l’effort de réduire sa consommation d’énergie tout en laissant une vingtaine de jeunes milliardaires faire la promotion d’un comportement irresponsable. Le Grand-Prix de France de formule 1 constitue le paroxysme du gaspillage en alliant dans une même célébration compétition, argent, vitesse et pollution. Cette course et le message qu’elle véhicule sont à l’inverse des valeurs qui pourront nous permettre d’affronter démocratiquement et pacifiquement le temps de l’après-pétrole, qui s’ouvre maintenant. Aussi, monsieur le Président, monsieur le Premier ministre, nous vous demandons de supprimer aujourd’hui le Grand-Prix de France de formule 1."

Convoquen una manifestació nacional, el dia 16 de juliol, a l’esplanada de la Torre Eiffel-Champ de Mars contra aquest esdeveniment antiecològic.

Aquí a casa nostra això és impensable oi? Per què serà?

[@more@]

2 Comments

(Mal?) Cinema i literatura I

(Mal?) Cinema i literatura.

Jordi Galves signa un article antològic Un “Tirant …” demasiado barato al suplement Cultura|s de La Vanguardia Nº 202 del 3 de maig 2006.

A mida que l’anava llegint , m’anava cargolant de riure, un riure incontrolable, frenètic i terapèutic com feia dies que no experimentava.
La crítica de Jordi Galves a la pel·lícula de Vicente Aranda equival a una demolició brutal i absoluta de la darrera obra d’aquest cineasta.

Extractes …

(Compte ! Poden ferir greument la sensibilitat del lector. Esteu avisats!) …

“La confianza depositada en Vicente Aranda, director y guionista, ha sido pues, enorme. Sin embargo nada de la grandeza, de la curiosidad o de la ternura de la novela de Joanot Martorell se ha visto reflejada en el filme.” (…)

“La parte caballeresca y aventurera, espectacular, se reduce a lo mínimo hasta rozar la indigencia” (…)

“[Los personajes] hablan de manera pomposa y ridícula, como si recitaran versos malos y grandilocuentes, sin resultar jamás creíbles ni mucho menos interesantes o cercanos o admirables” (…)

“Victoria Abril [musa de Vicente Aranda] es una Viuda Reposada que hace en todo momento de Victoria Abril”

(…) “La banda sonora de José Nieto como mínimo clama venganza. Insípida y torpe, adornada tan solo con la copia desvergonzada de los melismos del Misteri d’Elx.” (…)

(…) “Porque ni Juana la Loca ni Tirante el Blanco son personajes sino pretextos, historias que Aranda parasita para, a través de ellos, dar rienda suelta a sus particulares ensoñaciones, a menudo bastante vulgares.” (…)

Va acabant amb aquesta cirereta:

(…) “Una película ridícula, incomprensible, primero cargante y desoladora después que produce mucha pena” (…)

Mare de déu ! (que diria JPQ)

No sé com té el cor en Vicente Aranda, però jo no li deixaria escoltar aquesta crítica sense haver-li preparat abans una bona tisana de valeriana o haver-li donat una pastilla pels nervis. Li podria agafar un infart.

Després de llegir tot això em pregunto si a algú li quedaran ganes d’anar a veure l’esguerro per mono que sigui el cartell!

cartell TlB

A mi només em queden dos dubtes: Us és saber si el Jordi Galves exagera una mica o encara poc. El segon, saber què vol dir exactament que Victoria Abril fa de Victoria Abril tota l’estona ;-)
La resta, ja m’ha quedat ben aclarida…

Si fos veritat el que apunta el crític, hi ha motius per estar tristos. Intento imaginar quant de bé s’hauria pogut fer per aquests móns dels Déus amb 13,6 milions d’euros!
C
om és que no posen ningú a la presó? Qui contesta aquesta pregunta?

Tirant lo Blanc al mercat de Sant Antoni. 7.5.2006

S’imposa llegir o rellegir el llibre – llegir per a oblidar – i fugir lluny dels fotogrames d’Aranda i de la “pena” que Galves ens assegura que provoquen si els aneu a veure.

Al mercat de Sant Antoni podeu trobar una magnífica edició per 6 € els dos volums.

Au, que cadascú s’ho triï. Ja sou prou grans.

[@more@]

1 Comment

Gmail en català: petits problemes temporals?

Vaig tenir el plaer d’enviar una invitació per crear un compte gmail a un bon amic, i la va acceptar.
Avui ell m’ha fet una consulta tècnica: Sani, es pot crear una llista de correu per enviar un missatge a un grup de persones? M’ha dit que no trobava de cap manera la manera de fer-ho.

Jo li he dit que segur que sí que es podia fer, però que com que jo no ho havia provat, que m’ho miraria i ja li diria alguna cosa.

M’ho acabo de mirar i se m’ha posat un pèl de punta: efectivament es poden crear tants grups de correu com vulguem en qualsevol idioma … Però en català … NO ES POT! No es pot fer en català, almenys ara per ara.

Ha anat al servei d’ajuda:

How do I create a Contact Group?

Gmail lets you organize your contacts into Groups so you can easily send messages to a number of people at once. Here’s how to create Contact Groups:

  1. Log in to your Gmail account.
  2. Click Contacts along the left side of any Gmail page.
  3. Open the Groups tab, and click Create Group.
  4. Enter your contact group’s name in the Group name: field.
  5. Type the contacts you’d like to include in the Group in the Add contacts: field. (Gmail’s auto-complete feature will suggest addresses from your Contacts list as you type.)
  6. Click Create Group.

gmail en angles

I sí, tot és veritat, però amb una excepció. Endevineu quina!
Si heu triat idioma CATALÀ a les opcions de configuració.

He fet encara una altra comprovació. He creat dos o tres grups havent triat configuració en anglès, i després en francès. Immediatament després he triat idioma català, i els grups no apareixen!

gmail en català

Es a dir, no és només que no se’n puguin crear, sinó que simplement no es pot utilitzar aquesta funció. Sembla impossible però és veritat!

Els he enviat un correu preguntant si hi ha alguna cosa que jo ignoro per resoldre aquest problema o si realment és una funció que encara no tenen implementada… i ho estan muntant…

No vull pensar que algú la té "castigada"!
Però com que des de molt petit em van ensenyar a pensar mal per no errar, i endivinar-la sempre, sempre més he anat arrossegant aquest bon criteri que, per compensar les joies, em comdemna a un patir etern, sempre i en tot lloc…

Espero la resposta de l’equip Gmail.
Ja donaré compte de la resposta. Espero que sigui un problema temporal fàcil de resoldre.
Optimista per naturalesa, no dubto que aquest tema, a diferència d’altres molt més peluts, tindrà solució i serà un altre final feliç …
Mentrestant, “ajoiagua ;-(
[@more@]

Comentaris tancats a Gmail en català: petits problemes temporals?

Els silencis dels intel·lectuals

Em permeto fer propaganda del darrer Monde diplomatique, el del mes de maig, que acaba de sortir del forn.

DOSSIER : INTELLECTUELS MÉDIATIQUES, 
PENSEURS DE L'OMBRE
Guerre des idées, par Ignacio Ramonet.
 

Ignacio Ramonet té la gràcia de dir bé les coses i
de saber imaginar les bones preguntes a fer-se
en relació amb el tema del paper dels intel·lectuals
en el món d’avui. Dues de les preguntes capitals
del seu article són aquestes:

"Y a-t-il encore des intellectuels qui font référence ? Comment l’explosion médiatique a-t-elle bouleversé leur magistère ? (…)"

 

L’Ignacio proposa el següent:

« Un intellectuel est un homme ou une femme qui use de sa célébrité, acquise dans le domaine des sciences, des arts ou de la culture, pour mobiliser l’opinion publique en faveur d’idées qu’il considère justes. Depuis deux siècles, dans les Etats modernes, sa fonction consiste, de surcroît, à donner du sens aux mouvements des sociétés, à éclairer la voie menant à plus de liberté et à moins d’aliénation. »

« Dans la récente révolte, en France, contre le contrat première embauche (CPE), l’enthousiasme et la vivacité de la rue ont contrasté, une fois encore, avec le consternant silence des intellectuels. Cela avait déjà été le cas, en novembre 2005, à l’occasion des émeutes des banlieues. A de rares exceptions près (Jean Baudrillard, John Berger), au milieu d’une profusion de bavardages, peu de voix ont su « lire » ces événements, en dévoiler la signification profonde et les projeter en actions futures. La société s’est retrouvée comme orpheline d’une interprétation pertinente et mobilisatrice, au risque d’ignorer ses propres symptômes et d’être condamnée à revivre de nouvelles « crises ».

I més endavant escriu …

Un tel constat de carence nous a conduits à concevoir un grand dossier sur la « guerre des idées » aujourd’hui. Afin de tenter de répondre aux questions que beaucoup se posent : Y a-t-il encore des intellectuels qui font référence ? Comment l’explosion médiatique a-t-elle bouleversé leur magistère ? (…)

En l’article original, els dos paràgrafs van seguits,

pero en ordre invers. Jo n’he alterat l’ordre amb
finalitat retòrica. Per argumentar aixó que segueix:

La definició de l’intel·lectual em sembla
impecable, la constatació del silenci gairebé
unànime dels intel·lectuals francesos
(amb poques excepcions, segons l’autor)
també sembla incontestable ...

El que és totalment opinable és segurament
aquella interpretació segons la qual sense
el sermó de l’intel·lectual la societat es queda
com a orfa, esmaperduda, sense nord ni sud,
sense saber cap on tirar.... I és en aquest punt
que m’agradaria obrir el debat.

Justament per a contestar les preguntes que
fa Ignacio Ramonet:

La primera si queden encara itel·lectuals de
referència. ¿En queden?

Sí, si que en queden.. Com a mínim en queden
dos de grandiosos: Noam Chomsky i John Pilger,

tots dos molt crítics amb el Govern de l’Imperi.
Però segur que vosaltres en coneixeu molts més.

Després venen els intel·lectuals polítics : Castro,
Chávez, a un costat, i a l’altre, Bush, Blair i tots
els intel·lectuals militars de Pentàgon.

Després venen molts milers d’intel·lectuals
mediàtics afins o afiliats a partits polítics de
tot el ventall polític arreu del món. Són els
columnistes, articulistes i articlers,
periodistes de tots colors, i de tots els diaris
del món, gairebé tots amb el cul llogat.
I finalment ara acaba de nèixer la nova
categoria d’intel·lectual: la del blogaire
que reflexiona i escriu les seves reflexions.

El fet que s’hagi multiplicat de manera
exponencial el nombre d’opinions de
tothom sobre totes les coses, opinables
i no opinables, la televisió banalitzadors
i lInternet globalitzador esten tenint un
efecte devastador sobre l’antiga influència
relativa exercida per aquells super intellectuals
que eren considerats les grans vaques sagrades
del pensament i pastors espirituals de
generacions senceres.

A casa nostra, tothom volia saber què
opinaria en Manolo Vázquez Montabán
sobre qualsevol nou fet polític sobrevingut.
Eren els profetes de l’era moderna.
Però era una altra època. No érem encara
a l’era Internet.

Actualement les opinions d’intel·lectuals
com Xavier Bru de Sala, de Robert de Ventós,
Baltasar Porcel, Arcadi Espada, Salvador Cardús
o de J. Terricabres, per dir alguns noms, no passen
de ser opinions respectables i encara no pas
totes ni de tots el de la llista, que són també
només una molt petita mostra del paquet
d’intel·lectuals mediàtics o emediàtics
a la cresta de l’onada,
de moment...

Em temo que la globalització o universalització
de les relacions comercials, culturals i polítiques

que acompanyen l’era Internet han relativitzat

molt la força de conviccció i la capacitat de

lideratge dels intel·lectuals
per a fer de pastors de ramats.

Sembla que l’Ignacio els retreu un silenci de
veu crítica, de veu activa, de veu apasionada,
veu directora necessària (?) ...

Ignacio, t’has parat a pensar que la raó
profunda del silenci dels intel·lectuals potser
sigui el silenci dels [savis] que s’adonen que
davant d’una situació com l’actual , de tal
magnitud, més val callar?

Callen perquè no saben ni com analitzar
la situació ni quines alternatives vàlides
proposar. Callen perquè no poden millorar
el silenci.. I potser fan bé.

En J. P. Quiñonero, ja proclamava al seu blog
que a França, la recent revolta contra el
Contracte de Primera Feina , el CPE , lluny de
ser com la del 68, ara era profundament
defensiva, regressiva, i que demostrava una
profunda por a enfrontar-se amb la realitat
del món global actual.

Lindsey Hilsum, prestigiosa editorialista de
la secció Internacional de Channel 4, des
d’una perspectiva britànica, en el seves
columnes al New Statesman del 10 d’abril
del 2006 (pg 16) ... diu que francesos,
britànics i nordamericans (també està
parlant de nosaltres, catalanets i espanyolets
sense citar-nos explícitament, no ens enganyem)

estan vivint el mateix moment històric, que es

caracteritza pel trasbals que suposa el

superdesenvolupament de la Xina i la Índia,

a més de totes les altres potències asiàtiques.

Aquest fet comporta una crisi que farà sinó

agreujar-se.

“Aquest segle serà els d’ells no el nostre”
diu la Lyndesy amb una clarividència que
fa tremolar.

“This is their century, not ours. The French may
be behind the times, but we may all soon
be sweept away by the tide”.

Exactament això, l’onada del tsunami ja està
en marxa, i no hi ha qui l’aturi.

Els Estats Units ja comencen a veure i a patir
en carn pròpia els efectes de la seva tan
predicada globalització. Han hagut de
renegar-ne per a impedir que els seus ports
vagin a parar a les mans del capital àrab.
Com sempre, les doctrines només són bones
quan em convenen. El lliure comerc i el lliure
mercat només són bons fins que comencen a
ser pecebuts com a un perill. I llavors apliquen ,
sense miraments, l’article 38 de la Trinca: la llei
de l'embut, la llei del més fort.
Mentre puguin. Mentre puguem.

“We might feel that the French are bogged
down by and old social model while we slip
ahead. But the pace of economic change is
so fast that even keeping still makes no
difference. We are all marching backwards
from the Place de la Republique to Bastille,

and who know where, after that...”.

Pinten bastos ... ja ho veieu. Però no és cap

fi del món.

Seguint l’encadenament lògic d’aquests

raonaments, causes, efectes i conseqüències,

s’obre davant nostre tot un ventall d’apostes

de futur a fer.

Benvolgut Ignacio, a mi també m’encantaria

sentir la veu dels nostres intel·lectuals.

M’agradaria veure com es mullen i què

han de dir sobre el món actual...

Però ai las, massa sovint als intel·lectuals

se’ls demana coherència de pensament ,

paraula i obres, i això és molt difícil sempre,

aquí i arreu,

Així les coses, el paper director dels que

coneixiem amb el nom d’intel·lectuals,

està condemnat, al segle XXI, a ser substituit

aventatjosament per enginyers socioeconòmics,

enginyers mediambientals, enginyers en

equilibris multiracioculturals, enginyers en

justícia universal, enginyers en creativitat i

empatia i, és clar, pels irremplaçables

enginyers de poesia, també anomenats poetes.

[@more@]

2 Comments