Monthly Archives: octubre 2005

Eleonor o Leonor?

Tot va començar quan ell li va dir a la seva dóna:

-Diuen a TV3 que es diu Elienor o Eleonor. I ella li va contestar … – No, no, és diu Leonor! Què és això de Eleonor …?

Llavors van començar a fer un repàs de noms no gaire exhaustiu però ben sucós:

Com calia dir i escriure tota a quella ristra de noms?
Francesc Mitterrand o François Mitterrand; Jacques Chirac o Jaume Chirac; Koffy Annan o Cafè Annan; Guillem Shakespeare o William Shakespeare; Hillary o Hilària Clinton; Isabel Segona o Elisabeth dhe Second; Frederic García Lorca o Federico; Antoni Blair o Tony Blair; Jordi Bush o Georges Bush; Harry Potter o Enric Potter; Benet o Benedetto; Brigitte Bardot o Brígida Bardot ; Michael Jackson o Miquel Jackson; Josep Ma. Aznar o José Mari Aznar; Eduardo Zaplana o Eduard Zaplana; Francisco Franco o Francesc Franco; Adolf Domínguez o Adolfo … Josep Lluís R. Zapatero o José Luis R. Zapatero; Frijolito o Fesolet; Déu, Yahvé o Iavé ?…
la llista és llarga a l’infinit.

I ja posats a fer els demanarien si podríen aclarir també una mica allò de l’embolic entre la C i la K i la I i la Y …

I van decidir que ho preguntarien als entesos per veure si entre tots ells en treien aigua clara… Escriurien al Termcat, a l’Acadèmia, als dels llibres d’estil de TV3 i el de l’Avui, a la Pilar Rahola i al Josep Cuní, a en Joan Barril, al Vicent Partal i a la Mònica Terribas. Entre tots ells ho sabrien i si no, potser ho decidirien.

Naltros, si esbrinem alguna cosa ja us ho farem saber…

Felicitats, Felip i Letícia, i tu maca, "reina", benvinguda, Leonor, Elionor, Leonora o Eleonor…

Pren-t’ho amb calma, pren-t’ho bé … que això està … que peta.

[@more@]



1 Comment

Porca misèria, segona etapa

Dins del diari El 3 de vuit de Vilafranca del Penedès i comarca hi he trobat el supement Presència. Nº 1757. Del 28/10/2005. Any XL

I dins del suplement hi he trobat, en d’altres coses interessants, una llarga entrevista a Joel Joan, actor i director de la sèrie Porca misèria que justament el 9 de novembre estrena la seva segona temporada.

Joel Joan hi parla de teatre, de cinema, de la seva relació amb alguns companys i amics del món del teatre i també del català, del nou Estatut i d’independència.

Ens han semblat especialment susbtanciosos aquest extractes de l’entrevista:

“Jo sóc independentista per una raó molt senzilla, perquè crec ue la meva nació és Catalunya i no Espanya. Qui creu que la seva nació és catalunya és estrany que no sigui independentista, perquè qualsevol que se sent d’una nació vol que aquesta sigui lliure i solidària, però respectada i sobirana.” (…)

Espanya només ens vol pels diners, prequè com a realitat lingüística i cultural li som un problema: som la negació de la seva nacionalitat. És a dir Espanya deixa de ser el que és perquè els catalans són com som. Ja ho veuen que això no és Espanya; per tant si no és per pagar, per portar-los problemes no ens hi volen.” (…)

Pregunta: [En aquest moment, sobretot a Barcelona, parlar en català a vegades sembla que sigui una qüestió de militància]

A vegades? No. ÉS una qüestió de militància. T’asseguro que jo parlo català pels meu collons, perquè tinc el vici de fer-me respectar al meu país en el meu idioma; digue’m tossut (…)[sic]

Amb gent que té les idees tan clares, les coses han de sortir bé per força.

Esperarem amb ganes la segona part de Porca misèria i els seus personatges: la Laia, en Pere, la Natàlia, en Roger, la Cardona … Bona sort, Joel!

[@more@]



Comentaris tancats a Porca misèria, segona etapa

Homenatge a Dada

Per mitjà d’un correu de la cadena de televisió francesa France5 m’assabento que el diumenge 30 d’octubre a mig matí , a les 9h15, la cadena emetrà un documental titolat "Qui a tué Dada ?" fet amb paràmetres dadaistes, tal com s’escau.

M’assabento també que aquest documental s’emmmarca dins de l’homenatge al Dadaisme que es fa al Centre Pompidou de Paris amb una exposició des del 5 d’octubre 2005 fins el 9 de gener del 2006.

Tant el dadaisme com la seva genial excrecència, el surrealisme, han d’interessar per força a qualsevol intel·lectual digne d’aquest nom.

Aquest documental pot ajudar-nos a omplir buits i a despertar-nos noves curiositats. Jo miraré de no perdre- m’ho, probablement gravant el programa.

Tota la força del dadaïsme i del surrealisme resideix en el fet que es defineixin com a moviments artístics creatius que ultrapassen l’ àmbit estrictament artístic per arribar també al terreny ideològic i polítc, encara que –erròniament- no figurin a la llista.

Sembla ser que el moviment Dada neix a Zurich, a Suissa, el 1916, al cabaret Voltaire lloc de reunió d’artistes, escriptors i intel·lectuals de diferents nacionalitats, just quan esclata aquella primera guerra mondial que fa millions de morts a les fronteres de França i Alemanya.

Dada esclata sobre tot, en acabar la guerra, com a a reacció contra ot el sofriment patit i les ganes de viure en un nou contexte. Del nombrós grup de persones que componen el moviment, destaca el el romanès Tristan Tzara, que sembla ser el pare del terme Dada.

En poc temps el virus Dada i la seva "filosofia" es va anar escampant arreu d’Europa i a Nova York.
El 1918, amb la mort Guillaume Apollinaire per culpa de la guerra, un grup d’escriptors francesos, al front dels quals hi havia André Breton van decantar el dadaïsme cap a una nova dimensió.
El 1924, el surrealisme apareix com el moviment sucessor del dadaïme i explicita el seus signes d’dentitat en l’obra
Manifeste du surréalisme, d’André Breton presentant-se com moviment un filosòfico-artístic sinònim de revolució permanent en totes les Arts.

Es per això que el seu encant i la seva projecció són permanents i seran eterns.

[@more@]



1 Comment

Ordinadors portàtils a 84 euros …

Benvolgut Ferran,

En relació amb teu darrer post Cost total de la propietat
a la revista electrònica Courrier international he trobat un article que per força t’interessarà i també a tots els lectors del teu blog. Es tracta d’ un article de Paulo Querido al diari portuguès L’Expresso . Diu així:

portatil"Un ordinateur portable à 84 euros.

Nicholas Negroponte, fondateur du célèbre Media Lab au Massachusetts Institute of Technology et de la revue en ligne Wired, ange gardien de quarante start-up américaines, visitait il y a quelques années les régions reculées du Cambodge. Impressionné par le manque de moyens des enfants, il eut un rêve : les amener à Internet et à l’informatique à travers un ordinateur portable bon marché, coûtant moins de 100 dollars (un peu moins de 84 euros). A Davos, en janvier, il annonçait que son rêve avait déjà un nom et une fondation : One Laptop per Child (Un portable par enfant, ou OLPC, voir (http://laptop.media.mit.edu). Construire un portable pour un dixième du prix habituel ? L’utopie fut accueillie avec un sourire ironique au Forum économique des riches.
Ses détracteurs ont perdu leur sourire en octobre, quand Negroponte a présenté un projet concret, des objectifs à moyen terme, et des contrats. La présentation mondiale du prototype (encore au coût de 130 dollars) aura lieu en novembre en Tunisie, lors du World Summit for Information Society ( http://www.itu.int/wsis/). Le Brésil, la Chine, l’Egypte, la Thaïlande et l’Afrique du Sud ont déjà signé des contrats avec OLPC pour une commande initiale de 1 million de portables. Mais les pauvres ne sont pas les seuls à vouloir un ordinateur bon marché : le gouverneur du Massachusetts, Mitt Romney, veut en acheter 500 000 pour les écoles de son Etat.
La production débutera au début de l’année prochaine. Negroponte compte livrer ses premiers portables fin 2006, et table sur une production de 100 millions à 150 millions d’unités par an à partir de 2007.
(… segueix)


Així doncs ja podem assegurar que hi haurà ben aviat una nova revolució tecnològica, aquesta vegada per via de l’accés massiu de tot el tercer món a la Xarxa… i de retruc … de tothom qui ho vulgui. Nosaltres també ens beneficierem del baix cost de les màquines.
El preu de les màquines ja no sacsejarà cap pressuppost de cap escola o institut ni de cap Govern.
N. Negroponte inventa la solució al problema de la màquina perquè ens puguem concentrar tots, més que mai, en com utilitzar-la per a fins positius i útils.

[@more@]

1 Comment

Trobada poètica a la Caixcat 21/10/2005.

Ahir va ser un dia interessant, different. Crònica oficial i il·lustrada.

Al vespre tenia cita amb una trobada poètica, la conferència d’en Pere Gimferrer sobre la biblioteca personal de Jaime Gil de B. i després, prevista per a les 20h, Jaime Gil de Biedma vist pels seus traductors al francès, a l’anglès, a l’italià i a l’alemany.

L’acte era a la Pedrera, a la seu de “La Caixcat” (Àlex Susanna, escolta, aquesta és una paraula registrada per mi, de manera m’haureu de pagar una fortuna per poder-la utilitzar com a logo a partir d’ara. Ja podeu anar-me fent ofertes econòmiques, i ja us diré si m’interessen prou :-)

Els primers plaers van ser matinals. Vaig aconseguir gairebé sense esforç ni pèrdua de temps que a l’estació de RENFE em fessin un bitllet col·lectiu perquè dimarts que ve puguem anar a Sitges a veure la pel·lícula Comme une image : http://sgirona.blogg.org/themes-50116.html

dirigida per Agnès Jaoui, [filla d’Hubert Jaoui que va escriure un llibre sobre la creativitat, i la lectura del qual a mi em va impactar força ja fa molts anys ?]

Després la joia va continuar amb dues classes on els alumnes van escoltar com es presentaven en francès un grup de joves de Strasbourg i llegir com ho havien fet per escrit un grup de joves de Burdeus, ambdues classes de nivell de Batxillerat. El fet d’ haver aconseguit que els meus adolescents es puguin comunicar amb joves francesos és un èxit que m’omple fins dalt de tot d’ego egotista. Merescudament, mal m’està dir-ho, però és així.

Per la tarda encara vaig fer una bona obra més. Sortint de l’estació de Renfe, pujant cap a la Pedrera, vaig entrar a can Jaimes i em vaig regalar l’últim Michel Houellebecq : La possibilité d’une île. 27 euros! No sé on anirem a parar…

Vaig entrar amb retard a la sala de conferències de la Caixcat, on ja parlava en Pere Gimferrer des de les 19h. Jo no el conec gaire al Pere, però mé aviat em cau bé. Tot i així vaig constatar que el seu fort no és la comunicació des d’una tribuna.

La mitja hora que el vaig sentir a parlar de les influències que havia tingut G. de B. … va costar de passar.
Em va intrigar sentir-li dir es callava que no explicitave dues o tres coses. Crec recordar que va dir que “allò” no deia a qui es referia perquè no tocava i una altra vegada que “allò altra” no deia a qui es referia perque no era bo fer-ho.

Lamp de lamp! Amb el fàcil que és dir el que es pot dir… va i treu coses que diu que no por dir perquè no sé perquè no pot dir, i ni ho diu ni diu perquè no ho diu.

Unes meves amigues presents a la sala em van confirmar que l’altra mitja hora que m’havia perdut havia sigut igual de “difícil” que la mitja hora que vaig presenciosuportar.

A les vuit tocades va començar el plat fort sense cap entreacte.

Àlex Sussanna, hiperimpecable en abdues presentacions, va presentar un a un els quatre traductors de Jaime Gil de Biedma a quatre idiomes importants.

William Cliff, belga, al francès; James –Jimmy- Nolan, nordamericà, a l’anglès; Francesco Luti , italià, a l’italià i Manuel Monge Fidalgo, espanyol, a l’alemany. Dels quatre, Manuel Monge apareixia com l’únic traductor no poeta… i va explicar com la lectura d’uns versos de Gil de Biedma li van fer perdre totes les ganes d’escriure.

Amb un posat força irònic, distès i amistós van anar exposant tots quatre la seva relació amb l’obra de Gil de Biedma i van llegir , excepte en XYZ que no tenia a mà el llibre, Cliff, Nolan i Luti el mateix poema: Himno a la juventud primer en castellà i després al francès, a l’anglès i a l’italià, per aquest ordre.

Tot i que en la seva intervenció en William Cliff havia demostrat que la seva traducció de Gil de Biedma havia sigut una interpretació força lliure més que una traducció fidel a l’original, a l’hora de llegir la traducció de Himno a la juventud, ens va quedar clar que en aquell poema, almenys, ell havi sigut un traductor fidel al poema original.

James Nolan va llegir de manera impecable una traducció que sonava impecable. Tot força, tot poesia. Algun dia la reproduirem aquí.

Francesco Luti va llegir amb tota la musicalitat que dóna l’italià una traducció igualment impecable. Llegiu-la més avall.

La traducció del poema a l’alemany que va decidir de llegir Manuel Monge fou molt aplaudida, i jo diria que es notava en els aplaudiments dels germanòfons una bona dosi d’emoció. Jo només vaig entendre la paraula "rosa" ;-(

Fou realment un acte molt emotiu, tremendament eficaç. Un gran encert per part dels organitzadors de l’acte en el marc d’un grandiós homenatge a Jaime Gil de Biedma.

Per això jo em vaig permetre de dir en veu alta el que en pensava i vaig suggerir, especialment a l’Àlex Susanna, que mirés de dur a terme la grabació col·lectiva d’una petita o gran antologia de poemes de Gil de Biedma en les quatre llengues que havien estat presents en aquell acte. L’objetiu: allargar al màxim el plaer d’aquella vetllada i amplificar al màxim l’efectivitat poètica de Gil de Biedma… en tots els idiomes.

L’ha traduit algú al català? Decididament … tot està sempre per fer…La Caixat té sens dubte possibilitats de sobres per superar o minimitzar els entrebancs de tipus legal que una tasca d’aquest tipus pugui presentar. Una vegada aconseguit, serà un plaer poder gaudir, d’aquesta realitat poètica. Jaime Gil de Biedma audible en cinc o sis idiomes … de manera que tots nosaltres en puguem disfrutar !!!

En sortir encara vaig viure d’un munt de sorpreses agradables…

La primera fou parlar uns moments amb en William Cliff i establir les bases d’un futur contacte a Barcelona.
La segona, un regal immens: Francesco Luti em va oferir un exemplar dela seva traducció: Jaime Gil de Biedma. Antologia Poetica (1953-1981), que conte justament la traducció de Inno alle giovinezze i també el Non tornerò giovanne.

La tercera, poder fer unes fotos de la gent que va participar en l’acte: una a la sala que ja havia fet i dues més dels traductors sota la porta d‘entrada de la façana principal. Les piles van fer figa en el pitjor moment. Només vaig poder fer-ne tres o quatre. Murphy… sempre Murphy. Ens acompanya tota la vida i no podem desempallegar-nos-en.
La quarta fou un ressopó amb excel·lent companyia en una bodega de la Rambla, cantonada amb Provença o Rosselló, amb un Rioja deliciós.

De tornada a casa, la darrera sorpresa agradable, assegut en una butaca del darrer tren de rodalies que anava cap a VNG, va ser començar la lectura del llibre de l’Houllebecq. Francament, ja em va seduir…

Ah! Amb dies així cada dia … la vida fóra encara més maca del que ja és.

__________

Annex 1 Fotos:

1/3

Trobada poètica a la Caixcat - Pedrera 21/10/2005. Homenatge a jaime Gil de Biedma.

2/3

Trobada poètica a la Caixcat - Pedrera 21/10/2005. Homenatge a jaime Gil de Biedma.

William Cliff. Francesco Luti. James Nolan.

3/3

Trobada poètica a la Caixcat - Pedrera 21/10/2005. Homenatge a jaime Gil de Biedma.

__________

Annex 2.

Inno alle giovinezze Francesco Luti.

Che cosa vuoi adesso,
gioventù,
oh fascino sfaciato della vita?
A che vieni alla spiaggia?
Ci stavamo tranquilli noi adulti
e tu vieni colpirci, a rivivere
i piu impossibili sogni e i più atroci,
tu vieni per squassare il nostro immaginare.

Sorgendo dalle onde,
brilli, rifulgi, sensazione pura
e ondulazioni d’animal latente,
verso la riva avanzi
con i rosei cappezzoli minuti,
con maliziose natiche che sembrano sorrisi,
oh di grosse caviglie dea sottile,
e con l’insenatura
(tua così propriamente)
del ventre che fa strada al proununciarsi
delle cosce: bellezza delicata,
precisa et indecisa,
dove posar la fronte lacrime disperdendo.

Ti vediamo arrivare-la figura
di un favoloso spazio riverasco
con tori, chiocciole e delfini,
sulla morbida rena , in mezzo al mare e al cielo,
fremente ancora di gocce,
abbagliata di sole e sorridente.

Tu ci annunci il regno della vita,
il sogno d’altra vita, più libera e più intensa,
como un rimorso non caparbia brama
-senza brama di te sofisticata
besticciola infantile, in cui coincidono
la diretta bellezza della
starlete la grazia timida del principe

Anche se presto aggrotti
la fronte tormetata da un pensiero
commovente ed ottuso,
e volgi al mare il viso dove brilla
fra umide ciocche bionde
con l’espressione mesta di Antinoo,
oh bellla indifferente,
sulla spiaggia cammini
come se non sapessi
che i cani ti seguono e gli uomini,
gli angeli e gli dei,
e gli arcangeli,
i troni, le abominazioni.

[@more@]

Comentaris tancats a Trobada poètica a la Caixcat 21/10/2005.

Carril bici per tot arreu. Feu-ho córrer !

Com que a casa nostra encara no s’ha dissenyat mai enlloc cap carrer perquè hi hagi carrils per a les bicis, em sembla raonable i just que es pintin carrils bici al bell mig dels carrers, de manera que la despesa de les línies senyalitzadores equivalgui a dir que quan passa un ciclista, el cotxe li ha d’anar al darrere, seguir el seu pas. Prioritat a les bicis.

Si es pintessin amb una super-pintura, superecològica o no, però amb una que durés un o dos anys … potser ja no caldria repintar-ho mai més… No sé el que tardarà la nostra societat a assimilar aquest canvi copernicà en els comportaments urbans i cívics.

Potser a algú li semblarà excessiu, exagerat, fóra de pressupost … Jo estic convençut que caldria probar-ho.

Ofereixo una bona idea gratis a qualsevol partit o coalició que la vulgui agafar i fer seva de cara a les properes eleccions municipals. Tant se me’n dona qui ho faci, però ja fóra trist i patètic que la meva brillant idea ecològico-social la fessin seva els del PP, amb Piqué i Vendrell al capdevant, i que apostant per la bici, desbanquessin arreu els governs tripartits, posant-se al front de la batalla ecològica per ciutats tranquiles, serenes i vivibles. Què no estan disposats a fer els de la dreta per tornar a tenir la clau de la caixa forta?

Jo de vostès, tripartits, -jo de vosaltres, si em permeteu la confiança,- m’ho prendria en serio i no deixaria que es produís l’alternància de govern per culpa de no haver fet cas al Sani i no haver invertit en “la bici”. Jo ja us ho hauré avisat.

[@more@]

1 Comment

Gil de Biedma

A El País d’avui m’he assabentat que em vaig perdre l’espectacle del 8 d’octubre “Una noche con Jaime Gil de Biedma" (Las Rosas de Papel) de Juanjo Seoane, SL i Pep Munné a l’ Auditori Caixa Catalunya, en el marc de la commeració del 15è aniversari de la mort del poeta.

El seu poema “No volveré a ser joven” és d’aquells que deixen una marca a la pell de cadascú que el llegeix o rellegeix, o el descobreix o li’l rellegeixen …
Més forta és la marca com més aprop d’una determinada edat te’l trobes al davant, potser allà pels 50 anys, final simbólic de la primera joventut, puig que tot el que hi ha abans és adolescència allargassada o primera postadolescència.

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
––como todos los jóvenes‚ yo vine
a llevarme la vida por delante·

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
–––envejecer‚ morir‚ eran tan sólo
las dimensiones del teatro·

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer‚ morir‚
es el único argumento de la obra·

Jaime Gil de Biedma‚ “Poemas póstumos"‚ 1968…

Cadascú se n’adona quan se n’adona, pero quan un se n’adona …alguna cosa canvia i ja res no sembla el mateix que abans…
Llegit el poema … tothom li vol contestar alguna cosa al Jaime … la seva provocació és allà eternament present, dramàtica, esperant rèpliques intel·ligents… N’és ple de gent que el cita, i que dona fe del calfred que ha sentit a l’esquena …

Jo mateix potser li diria, cridant : QUE NO, QUE NO! Que l’argument de l’obra és obert, que cal posar l’accent en allò que realment val la pena, que ens queda molt per fer i per dir, per descobrir, per estimar, per gaudir, per inventar i per deixar petjada …com per deixar-nos vèncer per la desagradable veritat! ”

Em pregunto només si he de prescindir d’imaginar el posat patètic que adopto si ho dic, i de la probable ganyota foteta que em regalaria el poeta si em sentís gesticular…

He vist amb satisfacció que tinc una segona oportunitat per sumar-me a la festa a l’entorn d’en de Biedma. El 21 d’octubre hi haurà festa grossa. Miraré de no perdre-m’ho

A l’entorn de la biblioteca de Jaime Gil de Biedma
Conferència a càrrec de
Pere Gimferrer 19 h

Interpretacions de Jaime Gil de Biedma
Taula rodona amb els seus traductors James Nolan, a l’anglès, William Cliff, al francès, Francesco Luti, a l’italià i Manuel Monge. Moderador: Àlex Susanna. 19.45 h.

_________________

Alguns poemes de J. Gil de Biedma a la Xarxa:

A Palabra Virtual

A Poesía española

A Juego Poético

[@more@]J

Comentaris tancats a Gil de Biedma

180 Graus … i l’immigració

Al programa de l’Àngels Barceló, aquell porter camerunès de l’Espanyol, tan bo que ho parava tot fa un munt d’anys, un munt d’anys després vivint a Catalunya, al programa 180 Graus, no va voler o no va saber dir (?) ni una paraula en català.

Al programa de l’Àngels Barceló, em va semblar sentir dir, al periodista Bru Rovira, que en comptes que fos la Guàrdia Civil o l’Exèrcit qui rebés els immigrant a Ceuta i Melilla, haurien de rebre’ls un regiment d’assistents socials de psicòlegs i de personal mèdic…

Aquest missatge tan punyent, tan utòpic, per força et clava una sotragada al cervell. De tant "bona fe" i fora de lloc … el trobo necessari per compensar la basarda que fa veure aquell nou mur semifràgil que s’alça com autodefensa d’un Imperi occidental benestant en perill…

Penso en la muralla xinesa, en el mur d’Adrià, en la línia Maginot, en el mur de Berlin, en les valles que separen els USA de Mèxic, en el mur d’Israel …

La "nostra valla", he llegit avui a El Periódico, té un filferro espinós amb unes punxes que, a diferència d’altres models més agressius, -hi ha diversos models d’espinositat-, fereix però no mata, i la nova valla de reforç és un filat laberíntic de disseny especial que pretén fer difícil avançar mentre que facilita poder retrocedir !

[@more@]

2 Comments

Consciència i Autoconsciència (?)

La pregunta la va fer en Jaume, de Gnosi:

“què significa "autoconsciència"? És diferent de la consciència ? Són dues paraules sinònimes?”

Una tal Vero li contestava que…

“La paraula consciència, tallada i esbudellada en sememes ja duu incorporat el semema d’"auto".
Ergo … "autoconsciència" és un sinònim calcat del terme "consciència" . En relació amb consciència, autoconsciència afegeix, això sí un àtom de redundància, és un prefix que pot servir per a la eufonia a l’hora de fer poesia i, a l’hora de fer filosofia, per a fer-se i perquè els altres es facin preguntes com la que tu fas o t’autofas.”

I ell li ho rebatia dient que no li semblava tan clar:

“La consciència fa referència al subjecte que capta l’objecte, i l’autoconsciència potser que sigui adonar-se de ser un subjecte que capta un objecte.”

Francament, jo em sento prop de la Vero …

Una Consciència sencera, no malalta ni disminuida, és la reflexió sobre la percepció de l’exterior però també la de l’interior, la del propi subjecte pensant… Perquè no?
Si fem trampa,les paraules permeten de fer més trampes que les cartes- to canvia. Això no és com l’estima (transitiva) i l’autoestima (pronominal) … llavors sí que tindria raó en Jaume…

No, mira, Consciència és Autoconsciència, de la mateixa manera que Suicidi és Autosuicidi, si em permeteu fer trampa i utilitzar aquesta comparació una mica bèstia, però al servei de fer- ho tot més entenedor, oi? O no?

[@more@]

2 Comments

Llegir és …

Sobre el tema escriure, escriptor, escriptura … jo ja vaig dir la meva fa temps al meu diccionari.


De fet podríem omplir fulls i fulls o teclejar a l’infinit i encara no l’abastaríem del tot.


El regal d’en Biel en forma de frase genial de la Duras definint allò que és escriure em va fer pensar que quedava també per dir , definir a la brava, que és això de llegir…

Desconec si en corren gaires “memes” ara que la blogmania està omplint els forats que quedaven… i , més que mai, comença a estar tot dit. Fins i tot el poc que per dir quedava.

Per si de cas, jo deixo aquí escrita “la meva”:

ESCRIURE ÉS

És aconseguir que l’acció venci la passivitat.

És repetir allò que ja molts d’altres digueren perquè sobre la vida ja està gairebé tot dit i tot està inventat. Només podem dir a la nostra manera allò que algú ja va narrar o forjar amb els seus versos..
Queda per dir poca cosa: crits, ressons, xiuxiueigs, planys, enyors i potser alguna rima…
Mes aquest pocacosa és el nostre gran tresor perquè és aquella inutilitat tant i tant necessària per a saber-nos vius en vida i somiar-nos eterns més enllà de la mort.

LLEGIR ÉS …

Estavellar-se contra el ferèstec ressò d’idees properes
Vides, boscos, amors, jardins, paisatges, passions
Revolcar-se sensualment vora les sinestèsies d’altri
Descobrir el que ens hagués agradat saber escriure nosaltres
Feixos de plusquamperfets impossibles
De condicionals irreals o futurs imperfectes
Versemblants fantasies i plaers materials
Orgasme final, immens broll de neurones etèries

Bon profit!

________________[@more@]

Comentaris tancats a Llegir és …

30 HORES DE PERMANÈNCIA PER AL PROFESSORAT DE SECUNDÀRIA (?)

1. Una persona amiga m’ha enviat el missatge següent:

COMUNICAT D’ASPEPC SOBRE LES 30 HORES DE PERMANÈNCIA PER AL PROFESSORAT DE SECUNDÀRIA

COMUNICAT D’ASPEPC SOBRE LA PROPOSTA D’ACORD PRESENTADA PEL DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ A LA MESA SECTORIAL
(PROPOSTA ANNEXA)

Versió en PDF

Davant el document presentat pel Departament, ASPEPC manifesta el seu rebuig a aquesta proposta, tant des del punt de vista genèric -pel model educatiu i de gestió privatitzadora en què s’inspira- com en la majoria d’aspectes concrets -que suposen un clar retrocés de les condicions laborals del professorat i la consolidació d’una "casta" directiva, més caracteritzada per la seva "adscripció incondicional" al model educatiu del Departament, que no per la seva gestió professional.

1) La proposta de 30 hores d’horari fix al centre per a tot el professorat ÉS COMPLETAMENT INADMISSIBLE. I això no solament pel fet que no va acompanyat d’un augment proporcional de les retribucions, sinó també, i sobretot, perquè la tasca docent a secundària comporta una sèrie d’hores d’activitat acadèmica fora de l’aula -preparació de classes, exercicis, exàmens, correccions…- que són les que justifiquen aquest espai que va de les 24 fins a les 37.5. Ignorar això per part del Departament demostra, o menyspreu per la nostra feina docent, o la seva ferma voluntat de convertir els instituts públics en centres assistencials.

2) El nomenament del professorat per part dels equips directius acaba definitivament amb qualsevol resquici de democràcia als centres i implanta una gestió privatitzadora de la xarxa pública. És una paròdia grotesca que mesures com aquestes s’acompanyin de crides a una "major transparència".

3) ASPEPC vol manifestar també la seva oposició a la tendència del Departament, consistent a mantenir el sou base en estat de pràctica congelació, mentre s’introdueixen indiscriminadament complements per a càrrecs de tota mena.

4) ASPEPC reclama que l’assignació d’hores als centres en funció dels càrrecs vingui donada per "nombres fixos" i no, com es fa ara, en base a confusos criteris que generen diferències entre els centres, tant per les assignacions arbitràries del Departament com de les Juntes directives.

Des d’ASPEPC volem anunciar que, en el cas que el Departament tiri endavant aquestes propostes -ja sigui amb el consentiment o no dels altres sindicats-, ens plantejarem la posssibilitat de cridar el professorat a mobilitzar-se contra aquestes mesures.
ASPEPC

___________ fi de citació __________

2. Jo he reenviat la informació als meus/ves col·legues i amics.

3. Ben aviat he rebut una reacció anònima, que pel seu valor testimonial em plau de donar-vos a conèixer, tot mantenint el seu l’anonimat, tal com ens ha demanat explícitament la persona que ho ha escrit :

"La satisfacció d'alguns dient que la feina que fan està prou ben pagada per les hores esmerçades, les vacances que hi ha durant l'any i un cert aire global de felicitat podria servir de prova als responsables d'Educació de Catalunya -tot i que no els en cal cap, de prova- per demostrar que tenem molt de marge encara per poder collar els professors-obrers-poc-qualificats fins a fer-los treure sang per la boca ... i no xisclaran, ans -com Sant Llorenç mentre el socarrimaven en unes graelles-, diran ... "Tombeu-me !"

Manifestaré urbi et orbi que aquest intent de tranformar els centres d'educació en fàbriques em sembla un atac al meu concepte de professor i d'educador però que si l'he de canviar, que no es
preocupin que ja el canviaré, el concepte, però que sàpiguen també que :

1. Juraré odi etern a donya Cid i Cia. i democràticament intentaré que a les properes eleccions salti democràticament de la Conselleria.
2. Si s'aplica aquesta proposta terrorístico-horripilant prometo que fins la meva jubilació m'aplicaré a aplicar serveis mínims permanents i afinats: sortint ràpidament de la fàbrica entre els
20 segons i el mig minut posterior al so de la sirena...

3. Mai més no tornaré a intentar muntar cap activitat extraescolar que impliqui cap mitja hora complementària de més i molt menys cap responsabilitat afegida.

4. Faré exclusivament allò que sigui estrictament necessari i faré tot el que pugui i més perquè "allò que és estrictament necessari" sigui sempre i en tot lloc el mínim possible.

5. Faré campanya perquè tot el professorat de Catalunya faci com a mínim una cosa semblant i si pot ser -que segur que sí que pot ser-, que s' inventin tàctiques i estratègies per millorar-ne l' "eficàcia." N'hi ha un munt de conegudes.

Ah! I em quedaré amb la consciència ben tranquila pensant que l'obligació i el dret dels presos és mirar d' escapar-se de la presó.

I que el que avisa no és traidor, "non grata" senyora Marta! "

____fi de la citació _______

Fins aquí aquesta petita història, real com la mateixa vida, que a mi em fa pensar -perdoneu la metàfora- en la rònega imatge del pagès rabiüt fotent cops de bastó a l'esquena de l'ase ...
L'ase és aquell professorat que s'ha d'encarregar de l'educació dels Catalans del segle XXI. Aquell professorat tan cutre, tan dropo i tan privilegiat que mereix el càstig d'estar tancat al centre durant 30 hores ... Com tohom! Que collons s'han cregut, que traballin com tohom! ...Els pares de famólia ho tenen molt clar.

Ja es veu que els obrers de secundària tenen tots tan mala consciència que ho acceptaran calladament i submisa, i amb el somriure als llavis ... com els porcs que porten a l'escorxador, contents que al final es faci justícia ... La igualtat ideal. Encara bo que no els facin treballar el juliol sencer amb collar al coll i cadena i cadenat! Però que no es preocupin que amb la Marta tot anirà arribant mica en mica ...

Vosaltres podeu deixar aquí els vostres comentaris a una cosa o a l'altra , o a ambdues .... i/o enviar-los al Consell Escolar de Catalunya.Adrelec: consellescolarcat.ensenyament@gencat.net[@more@]

Comentaris tancats a 30 HORES DE PERMANÈNCIA PER AL PROFESSORAT DE SECUNDÀRIA (?)