Category Archives: Arts & Cultures

Calen més Ibsens

Per Setmana Santa, a Madrid vaig voler anar a fer una volta per Lavapiés. I vaig veure amb sorpresa que a la mateixa plaça, on hi ha el Centro Dramàtico Nacional anunciaven que fins feia uns dies havien estat fent  Un enemigo del pueblo d‘Henrik Ibsen, versió de Juan Mayorga i direcció de Gerardo Vera.

Recordo que vaig fer unes fotos de les fotos que hi havia penjades encara a les vidreres del teatre.

Quan em vaig assabentar que la companyia venia a Barcelona i que estaria al Tívoli fins el 29 d’abril, em vaig prometre que no m’ho perdria de cap manera.

Hi vam anar tots tres el dissabte al vespre, a les 9. Les entrades ja havien de ser a la filera quatre del primer pis.

Un enemic del poble . H. Ibsen
Tal com esperava, no només no em va decrebre, sinó que em va entusiasmar. I de seguida vaig pensar, en termes educatius, que era el tipus d’obra que calia fer veure a tots els joves d’un país dins del marc de l’educació ètica de base.

El tema de l’aigua del balneari contaminada fa que l’obra, de retruc, sigui encara més actual del que sempre ha sigut, com tot el teatre d’Ibsen.

Com cada cop que hi ha eleccions, l’enfrontament entre la veritat  i la corrupció la hipocresia, els falsos arguments del bé comú es torna a plantejar amb tota la cruesa i tota la intensitat.

L’obra mostra l’home sol amb la veritat i la raó com a única arma contra els corruptes, els aprofitats i els representants de grups i masses que diuen parlar en nom de  grups i majories.

Es la mitificació necessària de la resistència de l’individu i la veritat contra la mentida , la corrupció, i la massa amorfa que es deixa manipular.

Thomas Stockmann

Thomas Stockmann d’Ibsen, així com en Béranger de Ionesco són els herois que cal mostrar cada generació de joves perquè els tinguin ben presents a l’hora d’enfrontar-se a la vida i als corruptes que seran els seus enemics.

Calen més Ibsens que ens dónin aquesta mena de models ètics que són els grans referents de la nostra civilització.

[@more@]



Posted in Amb el roc a la faixa, Arts & Cultures, Metàfores Metonímies i Sinècdoques, Pseudoanàlisi social, Tàctiques i estratègies | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Calen més Ibsens

Nostàlgies

Em calia deixar-ho escrit, i aquí ho faig ara.

A la 25ena edició del Saló del Còmic, d’enguany, a Montjuïc, vaig sentir la primera fiblada.

Tot va començar en algún lloc on vaig llegir “cuando los cómics se llamaban tebeos”. Perquè el cert és que tot semblava estar en castellà. Molt poc de res en català. ¡Tota la megafonia en unilingüe castellà! I no hi havia servei de neteja.
Hi havia una brutícia ambient que recordava vagament la immundícia total i fastigosa que regnava al Saló del Manga.

Hi havia dues parades que venien les col·leccions completes de El Capitán Trueno, les de Roberto Alcázar y Pedrín  y les de Hazañas bélicas.

Tebeos de sempre

Vaig voler saber el preu, només per curiosistat, y és clar, el venedor ho va aprofitar per explicar-me els aventatges que tenia comprar-ho a còmodes terminis de 35€ mensuals… Cal comprar col·leccions completes.
“Venc nostàlgia”, em va dir en un moment de la xerrera. I la frase se’m va quedar gravada al cap. I li vaig anar donant voltes. O es ven novetat, com la Wii  de Nintendo, per exemple, o es ven nostàlgia, també amb gran èxit, imagino.

Els compradors de nostàlgia solen ser gent amb un cert poder adquisitiu i que es poden permetre el “caprici” de comprar sencera, a la maduresa, i per nostàlgia,  aquella col·lecció que no van poder acabar de llegir o tenir de nens.
Per sort el seny imposa de vegades les seves raons i recorda que cal trobar un espai a la casa on entaforar les conseqüències que tenen els pecats de nostàlgia. L’espai és un luxe car, caríssim. Hi cap  a casa una nova col·lecció completa? De cap manera.
Vaig decidir doncs que un diumenge d’aquests  aniria al mercat de Sant Antoni a comprar algun volum “solt” d’algú que ja hagués caigut  a la temptació nostàlgica i al cap d’un temps hagués decidit revendre-ho a algun llibreter de vell o directament al mateix mercat.

El segon atac de nostàlgia en pocs dies el vaig tenir el dissabte 28, a la reunió familiar de “Santa” Monserrat, a Sant Sadurní. Celebració del sant de la mare. Una santa de veritat!
A la biblioteca del pare vaig trobar el llibre Retrats . 1865-1997, del  Carles Querol, a qui jo de jove, tan vaig admirar, i que està prologat per en Marcel Gabarró, amic de l’autor, i actual professor d’història a la Universitat Pompeu Fabra.
Retrats. 1865-1997 és la història gràfica de  més de 130 anys d’història del meu poble i, per tant,  un document de consulta obligada.

Per reblar el clau, la mare em va ensenyar el llibre Cancionari de Sant Sadurní, llibre recent, del 23 d’abril d’enguany, editat per la conselleria de cultura de l’Ajuntament de Sant Sadurní,que és el recull de tots els renoms de totes les cases del poble fins fa quatre dies. Perquè des de 6 o 7 anys ençà, com a tot arreu, el creixement del poble ha canviat els referents. Gràcies a llibres com aquest, la memòria històrica d’un poble continuarà viva per molt de temps.

El llibre és obra col·lectiva de joves -ja no tan joves- del poble:  Joan Guilera, Pepi Pérez, Francesc Carafí, i Ignàsia Pascual;  fills de Cal Fresques, de Cal Matamussols, la Pepi a  qui no veig des de fa més de 40 anys… Nois, noies, felicitats i gràcies.

Els renoms hi són tots, alguns amb explicacions i fotos, d’altres amb el nom pelat. Aquest és el cas de casa nostra, que en deien Cal Xiquet de l’Alió,  o Cal Genyo de l’Alió. Aquella casa, que feia cantonada del carrer de Montserrat i la Rambla de la Generalitat, just davant del bar Cal Oriol, i que fou recentment aterrada,  és ara un “miniedifici” d’uns pisets la mar de coquetons. Un negoci rodó, maximil·lionari, per als ja mil·lionaris de cal Torreblanca!

Si me n’hagués assabentat, de l’existència del treball d’en Guilera,  els hi hauríem donat algunes fotos antigues del portal del carrer de Montserrat, amb jo ben menut assegut amb l’avi i la iaia, o alguna altra del carrer de les Àrpies i tot. I els hagués fet una ressenya de la nostra saga familiar. Ho faré de totes totes i ho enviaré als autors, perquè ho guardin  i ho tingui en compte si mai en fan una nova edició.

Nostàlgies… Batecs del cor… Bàlsam de l’esperit.

[@more@]



Posted in Arts & Cultures, Pseudoanàlisi cultural | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Nostàlgies

Concert de Lluís Llach.

Benvolgut Lluís,

Te’n diran tantes coses i tan immenses que no aspiro a més que a deixar
un testimoni més entre mil d’altres del meu agraiment per tota l’ emoció
que vas fer vessar ahir al vespre, des de Verges, a tota Catalunya.

La màgia de les imatges de televisó ens van mostrar metafòricament tot
un país emocionat, amb els ulls una mica plorosos de melangia i felicitat,
la plana major política del govern del país, artistes i una munió de gent anònima cantant amb tu les teves cançons, que són gairebé totes una mena d’himnes nacionals.

Veure’t tan serè i tan íntegre dalt de l’escenari, tan artista i tan planer
de principi a final del teu històric recital et va acabar de construir una merescuda llegenda de grandesa immortal.

Entre tot el que vaig sentir i el que vaig pensar durant el teu concert, hi havia
la idea que de la gravació que se’n va fer, potser no estaria malament
subtitular-la en castellà i via ABC, La Razón,  i El País, i alguns altres,
repartir-la per tota Espanya, per allò de la pedagogia que cal fer del qué és Catalunya dins l’Espanya jacobina.
Un concert com aquest té més força il·lustrativa i definitòria que cent discursos mediàtics.

Gràcies per l’emoció artística que ens vas regalar. Per les gotes de sava patriótica que vas inocular a tot un país i pel testimoni que deixes, tot un munt d’ADN viu per a les noves generacions, que tindran un referent on trobar model d’art, de compromís polític i de solidaritat. Sincerament, Lluís, felicitats.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

 D’altres punts de vista…

[@more@]



Posted in Arts & Cultures, Català & Catalunya, Celebrem-ho, Músiques | Tagged , , , , | 6 Comments

Modernitat vs antimodernitat. Moderns vs antimoderns. Què és tot això al segle XXI?

Del diari El Punt del divendres 2 de març, en vaig guardar un article per comentar-lo degudament quan s’escaigués. Heus aquí arribat el seu Sant Martí :

“Els antimoderns, els més moderns”.
El catedràtic francès Antoine Compagnon analitza els autors contraris a la idea de progrés”. (El Punt . Cultura – Espectacles. pg. 40)

L’article, de Valerìa Gaillard, em va interessar tant com gran ha estat la meva decepció en analitza-lo amb bona fe i ganes de teure-li suc.

D’entrada he de dir que la idea de trobar “coses en comú” entre autors tan heteròclits com Chateaubriand, Baudelaire, Proust, Breton i Barthes ja no em sembla una idea brillant … Imagino que la recerca universitària europea es pot permetre aquest luxes però em pregunto a fi de què ben bé … Posats a fer, no hagués estat malament que hagués anat fns a Montaigne pel cap baix, i fins a Houellebecq per ap d’amunt.
Això sí, si la resposta que em donen és que és per acabar descobrint que tenen en comú “pertànyer al grup dels antimoderns” , llavors ja em començo a posar una mica nerviós i emprenyat.

L’emprenyamenta puja de to quan veig que Los antimodernos (Ed. Acantilado) és justament el títol del llibre en castellà que tradueix la primera part del llibre de Compagnon., que segons l’articulista “ha tingut un gran èxit amb aquest llibre publicat a França el 2005.

I acabo amb una forta dosi de frustració quan llegeixo que “ser antimodern és, per definició, oposar-se a les idees regnants” i ens diu en valerià que
“l’autor també considera antimoderns De Chririco, TS Eliot i Ezra Pound…”.
i es deu deixar tota una munió infinita des de Villiers de l’Isle-Adam fins a Ionesco. I des de Flaubert fins a Mallarmé.

Per tot això i molt més, fer una recerca que haurà durat alguns anys, pel cap baix, amb un sou apoteòsic, per acabar descobrint que gairebé tots els autors es declarent contraris a les idees regnants, i que d’això se’n diu “antimodernisme” , i que ser antimodernista és allò que hi ha de més modern … em permet d’adjectivar-ho de patètic i ridícul, de mofa a la intel·ligència i de gairebé una estafa legal …

La meves preguntes centrals són aquestes tres:

1. Si hi ha hagut mai cap escriptor seriós al món que no hagi rebutjat les idees establertes del seu temps, quatre excepcions fetes ….

2. Si hi ha manera d’objectivar què vol dir exactament ser o sentir-se contrari a la idea de progrés.

3. Si en algun lloc al llibre s’aclareix què vol dir progrés en cada una de les èpoques …

L’article acaba amb una vàries preguntes i algunes afirmacions “etèrees”:

”Mort del progrés? Es pot parlar encara avui d’antimoderns? El seu posicionament està molt vinculat al dogma de progrés, molt malmès els darrers vint anys, sobre tot en l’àmbit tecnològic …”

Això no s’aguanta per enlloc … De quins antimoderns parla? De Baudelaire i de Proust o de Breton? I què té veure això amb els darrers vint anys o els darrers 50 anys?

S’hi inclou una afirmació triomfal :

“Hem passat a una altre fase de la modernitat”.
“Pessimistes, els antimoderns rebutgen l’optimisme dels qui creuen que el món progressa. Jutgen l’optimisme amoral perquè condueix a la passivitat”.

El catedràtic sosté que, en la manca d’obnubilació per la novetat, els antimoderns són els més moderns”.

No em puc treure del cap que tota una àmplia recerca sobre una mitja dotzena d’autors acabi sent una grandiosa digressió–boutade per no arribar no ja enlloc sinó només a ser com un pet a l’aire, un acudit de mal gust, una carallotada immensa, ridícula, una preogrullada preocupant que no se surt del cercle viciós d’un mot i el seu antònim sense explicar el sentit ni de l’un ni de l’altre.

Sembla que Antoine Compagnon ens descobreix que, com Monsieur Jourdain, tots som antimoderns sense saber-ho, i als pocs ximplets optimistes i imbècils que creuen en el progrés els podem insultar tractant-los de “moderns”.

M’hauria agradat llegir justament tot el contrari: que algú es dedicava a trobar nous termes , noves paraules o conceptes ben matisats, cada un amb tots els seus ets i uts, per tal d’aconseguir posar ordre al caos que signifiquen els termes modernitat i antimodernitat aplicats la literatura , les demés arts, la filosofia, i la psicologia o la biologia contemporànies …

Si amb 150 anys no avanceu una mica, plegueu !

Riurem molt tots plegats quan després de sentir-nos tots tan antinuclears, anem a tots manifestar-nos demanant que sisplau per favor ens posin en funcionament, a tota Europa, i com més aviat s aviat millor, uns quans centenars de centrals nuclears per evitar l’escalfament del planeta i els desatres del canvi climàtic que comporta i seguir podent-nos connectar a Internet tot pixant-nos en la idea de progrés.

Sí, veurem com els antimoderns de la generació del maig del 68 i dels principis dels 70 es moren d’atacs de cor amb el bastó a la mà, demanant als 80 anys el contrari d’allò pel qual estaven gairebé disposats a morir als 20 anys.

“Comme quoi”, els únics que sempre ho han tingut clar són Sun–Tzu, Maquiavel, Brassens i D’Ormesson, quatre antimoderns més de la llista, genialment repel·lents i d’un cinisme encantador.

Brassens quan deia que morir per les idees, d’acord, que molt bé, sí, però “de mort lenta”. Que és com dir que no cal, vaja … perquè les veritats d’avui són les mentides de demà i que no cal fer massa escarafalls per res de res.

D’Ormesson quan afirma que els tots els Sistemes tenen per destí veure’s suplantants per uns altres Sistemes tant o més fonamentats que els anteriors, que a la vegada seran inexorablement substitutis per d’altres, igualment molt fonamentats i versemblants.
I que per tant, no cal prendre’ns-en cap massa en sèrio.

Cher Antoine … Pensa-hi. Encara ets a temps de compensar l’esguerro. Comença tan aviat com puguis una altra recerca. L’única recerca vàlida acaba sent la que investigui, proclami i ensenyi a implementar les virtuds del cinisme en tots els àmbits de la vida…. Aquesta és la modernitat permanent i immutable. Més antimodern … tu meurs …

 

[@more@]

Posted in Arts & Cultures, Pseudoanàlisi cultural | Tagged , , | 1 Comment