Monthly Archives: setembre 2005

Mocador de paper per a la Isnel

De fet només volia provar si el retroenllaç funciona… si em funciona, vull dir… Encara no me n’he sortit ;-(

Recopio el comentari que et vaig deixar al teu post…i gairebé no el retoco…

Torno a ser l’últim o un dels últims a passar a veure’t al teu post, a fregar del teu llit, vaja…
Et porto un bàlsam que cura : allò que en Biel ha escrit al seu blog, concretament aquí a
Relat de "Temps mort", una citació de Marguerite Duras:

"Escriure és intentar saber què escriuríem si escrivissim"

i algú , un tal o una tal A., als comentaris del post, hi ha efegit això:

"L’epitafi de Duras es podria completar : escriviu per a que vos estimin, escriviu contra la mort. (A.)"

Meravellós , oi?

Avui, ja me’n puc anar a dormir tranquil i satisfet …
Remato el dia amb un post, aquesta troballa a can Biel, un comentari al Perejoan i aquestes quatre ratlles que et deixo a tu perquè et curis encara més de pressa. Això fa una gran collita.
Cuida’t i menja’t una poma que de seguida trincaràs com sempre per aquesta casa tan maca que tens.

Companyia ?… Però si hem passat a veure’t gairebé tots ! Ja sé, ja sé… et falta aquella persona que tu volies, oi? Això és la lei de Murphy. Cal aprendre a conviure amb ella, saps ?

Enviat per Sani — 30 Set 2005, 01:34

http://gotes_disnel.lamevaweb.info/post/705/35872

[@more@]



1 Comment

Amb aquest amics, … qui necessita enemics?

El que passa a Ceuta i Melilla aquests dies ens recorda, perquè durant l’estiu ho oblidem gairebé tot, que els problemes són allà i són ben grossos.

Gibraltar d’una banda, Ceuta i Melilla d’una altra banda i a tots dos costats i, per sobre de tot, els contingents d’immigrants subsaharians que truquen a la valla d’Europa.

Queda clar que amb amics com els marroquins no els calen ja més enemics.
Tothom s’olora com van les coses, però poc s’atreveixen a parlar de manera planera, políticament incorrecta.
L’home del carrer, però diu el que vol i el que que pensa, i mpensa que el Marroc està interessat en que el conflicte sigui com més greu millor per poder negociar permanentment amb Espanya sobre aspectes econòmics i polítics amb uns quants trumfos a la mà. D’això l’home del carrer en diu xantatge i extorsió sistemática.

Moratinos fa tot el que pot per utilitzar un llenguatge hipereufemístic a l’hora de descriure les nostres relacions amb el Marroc i en diu "colaboració positiva" …
Com que no pot insultar-los com ho fa l’home del carrer, que comença la llista de TdQ i la recita tota sencera , diu que Marroc fa moltes coses i molt ben fetes per minimitzar el problema de la immigració. Pobre ministre, quin paper tan dur que t’ha tocat representar !
De ben segur la cimera hispano-marroquina tindrà foto amb amples sonriures i declaracions que inclouran cínicament les paraules "colaboració" , "bon veinatge" i tot un munt de tonteries habituals.

Rodríguez Ibarra, tan ressalat i tan original com sempre parla de "barra lliure" …

"Espanya ha de defensar les seves fronteres i ser solidària, i ho està sent, però no hi pot haver una barra lliure en aquest assumpte perquè ni ve bé a Espanya ni a aquests immigrants que s’hi juguen la vida llastimosament"

Ah , les metàfores !!! Tot un món de color i de cinisme per descobrir. !!!

Hi ha com a mínim un treball de recerca lingüística a fer … Nois, noies, Sebastià Serrano: "Desmetaforització i traducció al llenguatge col·loquial de la parla i la gestualitat política", subtítol… De l’Ibarra al Piqué passant per en Moratinos.

La senyora Pepeta i el senyor Joan ja demanen que es demani ajuda als Isrealians perquè ajudin a construir murs eficaços i dissuassoris com el que ells han fet discretament, sense cap càmara que ens ho ensenyés. Cal encarregar la feina als professionals que en saben, afegeix en Tomàs. En Pere li replica que no es poden posar dics a l’oceà. Cal electrificar la valla crida la Rosita, militant del PP ! Torneu-los Ceuta i Melilla, diu en Jaume. Res de valles, diu la Vero… Això mateix, que vinguin tots els que vulguin: quan vegin com està el panorama de veritat tornaran a marxar, diu convençuda la Zaida. Cancunitzeu el sud del Marroc i veureu con s’aturen allà, proposa seriosament el Joel.
La UGT de Catalunya fa una declaració que ben bé podria ser la del Vaticà o de la Conferència episcopal espanyola. Més eufemismes, més retòrica.

Total , que ho tenim pelut i es pot posar més pelut encara. Es veu a venir que en passaran de grosses. I millor que ens equivoquem. Difícil de resoldre. Difícil d’aturar.

No hi ha res pitjor per als mals somnis com tenir un veí enemic que et clava tantes punyalades a traició com pot, i si cal, pel davant també.

Suposo que caldrà molta negociació i molta imaginació, però em sembla que caldrà també deixar d’utilitzar eufemismes i dir les coses pel seu nom.
Si mai no treus la mala llet, poden arribar a confondre’t amb un cagacalces.

[@more@]



2 Comments

Palmeres 18 i 19 del Tortuguero. Missió impossible?

"Dues palmeres fan una hamaca", m’ha dit en Poli molt seriosament com qui explica una història de veritat.

M’ha precisat que fóren les palmeres 18 i la 19. Això ha sigut quan li he preguntat el mateix que li vaig preguntar l’any passat allà pels volts de Santa Llúcia:

-Poli, i si ens toca la loteria, on t’hem d’anar a buscar?

I em va dir això. Sota la palmera 18 d’aquella platja de Costa Rica. I jo m’ho vaig apuntar mentalement … pensant que ell havia trobat el seu paradís i si li tocava la loteria de Nadal voldria tornar a gaudir del mateix paradís una altra vegada.

Conyxus, si que en deu ser d’especial aquella platja i aquella palmera.
Doncs no ! Resulta que no hi ha anat encara. Que ja preparen els números de la loteria de Nadal d’enguany però que encara no els tenen, que els tindran aviat.

I tornarem a somiar en què faríem si ens toqués. I tornaré a pensar en la palmera 18. Bé ara ja sé que és la 18 i la 19. Sí , sí calen dues palmeres per posar-hi una hamaca.

No sé si ens interessa més: que no toqui o que toqui. Si no toca, seguirem gaudint del Genil, que és un dels regals que ens fa Vilanova -pagant, és clar- però regal al cap i a la fi.

Si ens toca, no hi haurà prou palmeres ni prou hamaques per a tothom. Un desastre, i adéu amanida amb tomàquets de Montserrat, adéu "sevillanos" i "braves sense salsa picant" per l’ Àlex , i blanc Somontano, i anxovetes del Cantàbric amb una mica d’escalivada.

Sí Àlex, veuràs com estarem de molta sort i aquest any tampoc no ens tocarà la loteria . ;-)

De fet, ja ens va tocar ! I de moment, ens segueix tocant cada dia quan sonen els despertadors a les 7 del matí. Que duri !

[@more@]



Comentaris tancats a Palmeres 18 i 19 del Tortuguero. Missió impossible?

Experiment tècnic: creació d’un retroenllaç

A l’espai Fòrum de Lamevaweb he deixat escrita una demanda als administradors.

Que ampliin l’espai dels comentaris o bé que delimitin clarament l’espai. Però que no ho deixin tal com està ara, una situació estranya perquè a partir de ves a saber quants caràcters, a l’hora de validar el comentari, el servidor l’esborra i retorna un missatge d’error : "massa larg" !!!! ;-((((

L’administrador em va contestar dientque la millor solució és fer comentaris no a la zona de comentaris del blog de l’altre/a, sinó fer-ho en el propi blog, fent un enllaç-retroenllç al post concret , perquè cada post té el seu corresponent enllaç permanent.

Així que, bon minyó, jo vaig a probar de fer un retroenllaç , tal com ell suggereix , al post on l’administrador explicava ja com fer tot iaxò, i el perquè, allà per l’any 2003 ! http://tal_dia_com_avui.lamevaweb.info/post/1/377

A mi no em funciona, però deu ser que no en sé prou.

Això no treu, em penso, que sigui una bona idea ampliar generosament l’espai dels comentaris -generalment la gent no s’explaia massa i no gastarà gaires megues, no patiu- i fixar la llargada -sigui la que sigui- amb un topall.

Oi que no és demanar massa?

[@more@]

1 Comment

Estatut i Exercicis d’estil

El periodista Jordi Barbeta signava ahir a La Vanguardia l’article titolat “La rebelión de los líderes”. (18 de setembre 2005. pg, 21)

Un article ple de suc i fins i tot d’alguns encerts.

Obertura en “Allegro moderato” amb dues metàfores originals:

“Bueno, bueno, bueno… lo del Estatuto ha aburrido a las ovejas durante meses, pero de repente se ha puesto emocionante de verdad. Como ocurre con el baloncesto, hemos entrado en los tres últimos minutos de un partido que se va a decidir a un segundo del final”.

Som ovelles, aborregades i tot es jugarà al darrer moment? Jo vull pensar que en les entrevistes Maragall – Mas es va pactar el desenllaç, fossin quines fossin les gesticulacions finals, però la veritat jo sóc un mica gafe amb les prediccions i no l’encerto mai massa, ni gaire sovint.

Però analitzat fredament l’article, en Jordi Barbeta es contradiu una mica. Tot l’article mantén la tesi que tant Maragall com Mas estan d’acord en què el barco no es pot deixar enfonsar, ni es poden suicidar políticament.

“ La prueba es que Artur Mas ha elaborado varias propuestas y se ha visto a solas con Maragall y ha iniciado un discurso que jamás haría alguien que sólo piensar en el boicot”


En què quedem, Jordi ? Tot està dat i beneït o bé tot dependrà d’etzagaiades fora de guió al darrer moment?

Des d’ara fins al final … Exercicis d’estil ! En això sí que l’encertes!

“Se sabe que este tope no es es asumible todavía por CIU, pero ahora se trata de ser imaginativo con la redacción. Miquel Iceta emula cada dia a Raymond Queneau con sus ejercicios de estilo para dar con un texto que diga lo que quiere CIU sin que contradiga literalmente ningún dictamen”.

Potser no tothom sap que Jordi Barbeta aquí fa una referencia culta al llibre Exercices de style de l’escriptor francès Raymond Queneau.

Exercices de style és un clàssic literari que conté 99 versions –tot un prodigi, i una genialitat- d’una mateixa intrascendent i anodina història de la vida quotidiana. Una cosa així:

El narrador, dins d’un autobús veu un home amb un coll molt llarg que duu un barret decorat amb una trena en comptes d’una cinta, com fóra normal. Aquell jove intercanvia unes paraules amb un altre passatger del bus i després se’n va a seure a un seient que ha quedat buit. Hores més tard el narrador torna a veure el mateix home parlant amb un amic que li aconsella que es faci apujar una mica el trau del primer botó de l’abric.

Proveu vosaltres d’escriure-ho en claus estilístiques diferents : clau negativa, clau gastronòmica, clau interrogativa, clau poètica, clau interjectiva, clau insultant, clau botànico-ecològica, en clau aznariana, clau pocholesca, clau zaplanesca, clau fernadezlosantosesca, clau independentista…. ;-) , i d’altres que de segur sabreu imaginar. El llibre d’autocorreció es diu Exercicis d’estil , traduit al català per Annie Bats i Ramon Lladó, i que podreu trobar a la xarxa de Biblioteques de Catalunya.

Quan ja us hagueu entrenat una mica, passeu a la fase següent:

Ja fa uns anys, allà pel 1993, jo ja vaig fer els meus exercicis, a l’Eco de Sitges, i després ho vaig penjar a la meva web i encara hi són :
Dicofiloersiflex /
E : escriptura (taller d’).

D’exercicis, vosaltres en podeu fer algun ara, si voleu. Mai no es tard per començar : Taller d’escriptura. Concurs setmanal. Sessió Nº 17.

Proveu de redactar de tantes maneres com sigueu capaços, a la manera dels Exercicis d’estil d’en Queneau, el text d’autor anònim que us presentem tot seguit.

“Deixeu-vos de vel·leïtats independentistes. No us vulgueu enfrontar amb el porc senglar ferit en el seu orgull, que està rabiós i ara pot ser molt perillós. Catalans, ara que Aznar és lluny i Rajoy a un pam de l’amo, i Zaplana i Acebes se l’han d’envainar i empassar-se gripaus cada dia, ara és l’hora dèiem, Catalans, de no fer el ruc català. Ara és l’hora d’agafar allò que ens deixin agafar. Més val un “té, pren” que deu “te’n donaré més endavant…” que és una altra versió de “Agafa els diners i corre!” de Woody Allen. Com més calés manegarem, més independents serem !
Recordeu que l’avarícia trenca el sac i que els precipicis sempre estan només un pas més enllà.”
(Anònim català, segle XXI)

En Jordi Barbeta, d’alguna manera ja ha escrit el seu exercici, i ho ha fet en clau “Jubilació”:

“Si Mas vota a favor de l’Estatut, contribuirá a una jubilación feliz de Paqual Maragall. Si, en cambio, vota en contra, la jubilación de Maragall será más traumática, pero asumiendo Mas el riesgo de matar muriendo, porque difícilmente sus contrincantes externos o subalternos [y los votantes burgueses de CIU], que sumados no son pocos, encontrarían mejor ocasión para intentar derribarle y …”

Senyor Barbeta, jo a vostè li poso un 10 amb matrícula d’honor! I seguixi treballant així de bé. Molt bé. És un dels gunayadors del 17è concurs del taller d’escriptura. Mereix que li publiquem la seva versió.

Vosaltres podeu deixar les vostres a la zona “Comentar-ho”. Però compte! el servidor lamevaweb.info gasta la putada de limitar la llargada del comentaris. Si és llarg ho podeu tallar i enviar-ho en dos temps, dues parts.

[@more@]

Comentaris tancats a Estatut i Exercicis d’estil

Contextualitzadors o Concordanciadors

Una de les eines electròniques que sempre m’han seduit són els *Contextualitzadors: “Concordancier” en francès i “Concordancer” en anglès.

Una visita a la Neoloteca de Termcat demostra que encara ens falta trobar i fixar el terme en la nostra llengua.
Per aquesta raó jo proposo triar entre "*Contextualitzador" i "*Concordanciador" , perquè, naturalment, “Indexador” ja existeix, però el concordancer o concordancier, com a eines, es refereixen justament a un tipus molt especial d’indexador que consisteix a llistar la paraula o expressió cercada dins dels contextos- frases on apareix en corpus textuals preestablerts, alguns d’ells actualitzats permanentment.

Tot això ve a tomb perquè justament acabo de descobrir dos contextualitzadors que no coneixia. Són els que ofereix la Universitat de Québec à Montréal (UQÀM): Online Concordancer v.4 i Concordancier français enligne v.3

A més, en anglès hi ha :

British National Corpus i CobuildDirect Corpus Sampler ( que ara m’adono que no funciona, no sé si de manera momentània o definitiva.

També és fantàstic el servei belga de contextualització Glossanet- CENTAL. Ens permet de fer consultes sobre més de 100 corpus, actualitzats cada dia, que són la premsa electrònica dels diferents països, en anglès, castellà, francès, grec, italià, néerlandès, norueg i portuguès. Ben pensat això és una meravella impressionant, i del tot inimaginable només fa unes dècades.

Vaig buscar si hi havia contextualitzadors no professionals, per fer servir a casa sobre uns corpus reduits i vaig tenir la sorpresa de veure que sí que n’hi ha com a mínim un : Concordance version 3.2 ( 2004 ) … màgia total a 85€, oh meravella de meravelles. L’estri permet de …

  • Crear índex i llistes de paraules clau
  • Comptar freqüencies d’aparició d’una paraula en el corpus
  • Comparar els diferents significats d’una mateixa paraula segons el context en què apareix
  • Analitzar paraules clau
  • Trobar expressions i frases fetes
  • Publicar en format web anàlisis lingüístiques realitzades sobre corpus literaris.

Tot això em porta també a pensar que als països catalans hi deu haver algú, algun equip, en alguna Universitat o empresa que es deu encarregar de mantenir un *contextualitzador en catàlà sobre uns corpus en català, oi?
Però jo no sé qui se’n cuida ni on. Mirarem de trobar la resposta a tot això i ja en direm alguna cosa. Si ens en sortim, li demanarem a en Vicent Partal que li dediqui un “Internauta”.

S’agraeixen informacions sobre llocs i/o persones que ens facin de drecera o que ens portin directament a bon port.[@more@]

1 Comment

Domini .cat Visca !

No puc fer-hi més, em fa molt content saber que han concedit aquest domini. Són aquelles petites coses tan poderoses, que cal valorar i assaborir.

Men’n vaig assabentar via el bloc d’en Pere Joan Carrascla ! Felicitats amic ! I ahir mentre tenia obert els Mails per a Hipàtia vaig veure que en Vicent enviava un nou post.

En Vicent deia que potser hauria de cuidar la seva imatge perquè darrerament havia sortit dues vegades en foto amb una copa de cava a la mà. Ep, no fotis! Aviam si ara ens hauríem d’avergonyir o demanar perdó de poder celebrar bones notícies.

Li vaig deixar un comentari al Vicent Partal felicitant-lo per la part que li toca. I ara em va al cap el feliç que deu estar també l’Eliseu Climent. Ens ho dirà a El Temps

Avui veig que al blog Les nacions silenciades enllacen amb i tradueixen un article de Todayonline.com sobre el tema, i reprodueixen unes declaracions d’Oriol Ferran:

(…)"L’acceptació del domini significa el reconeixement a nivell superior i és d’importància essencial per a la cultura catalana i la llengua del país. És un element distintiu que anirà de la mà del creixement del contingut català a la xarxa." (…)

El Todayonline.com rebla la notícia amb una foto com aquesta:

Copirait de Todayonline.com

Hi ha gent que s’ho curra, oi ? ;-)

Nosaltres, a casa, avui també obrirem una ampolla de cava, i us recomano que feu el mateix, avui o qualsevol altre dia, que tots els “Sants” tenen capvuitada. Aquest, dóna per celebrar-ho fins Nadal.

[@more@]

5 Comments

Alumnes

Alumnes ubicats

No potser tothom sap que aquesta “categoria” o grup d’alumnes existeix.

Està formada per aquells alumnes nois o noies que, tot i haver suspès 5 o més matèries de l’ESO a 1er, a 2on o a 3er, la Junta d’avaluació, formada per tot el professorat del grup, va decidir al mes de juny que , en comptes de repetir el curs, i per tota una sèrie de motius pedagògico-piscològico-socialo-econòmics més o menys raonables, aquells alumnes enirien a parar a un dels grups del curs o nivell superior.

Ni repetidor ni automàticament passat, sinó ubicat. Tot comença per un mot, una paraula, un concepte…

Ben mirat hi ha dues grans possibilitats, o agrupar-los o repartir-los.

La idea d’agrupar-los pot fer por, por a la “imatge de discriminació negativa” que es podria crear, però ben mirat és només això una “por”, un mite que es pepetua fatalment.

Posar tots els recursos que calgués i tota l’energia i tot el compromís col·lectiu per a enfrontar-se al repte d’una agrupació homogènia resoldria molts problemes. Potser m’equivoco, però jo ho veig així.

Curiosament la lògica apunta a que només pot funcionar bé un aprenentatge basat en una agrupació homogènia o relativament homogènia, o amb tendència a la homegeneïtzació del nivell del grup, per poder donar a cada cèsar el que és del cèsar.

La prova: els tests de nivell, les proves inicials, els càstings, les proves d’habilitats, les oposicions, etc… que es fan arreu del món en tots els àmbits de la vida quotidiana serveixen per a agrupar i homogeneitzar i discriminar positivament grups de persones, per a afavorir els seus aprenentatges o la capacitat de producció.

Només en el món de l’ensenyament hi ha una mena de mite, llosa i càstig diví que imposa perennement la “lògica” contrària: la idea que els potipotis, les barreges són boniques, igualitaristes, democràtiques, antidiscriminatòries i necessàries. Volen fer creure –algú s’ho creu- que és possible i que funciona bé.

Si s’analitza bé, es veu que no en surt res de bo. Arguments falsos que provoquen uns efectes nefastos: la desmotivació dels uns i els altres, la crematura del professorat, i un nivell mitjà força decevedor (informe PISA com a exemple), …

Ara ve la segona part, que com gairebé sempre és la més interessant. Cal resoldre ràpidament tota una llarga sèrie de problemes peluts:

  1. Com se’ls anomena a nivell de grup per evitar discriminar ja des de bon començament, per culpa del nom?
  2. Cal preparar ràpidament una adaptació curricular per a aquests alumnes. A l’hora de classe, mentre la resta de companys fa classe normal, el grup d’ubicats , entre 4 i 6 per grup fara unes activitats diferents : currículum adaptat.
    Sembla fàcil però no ho és. Un alumne capaç d’entendre allò que cal fer ja és un alumne normal. I is fa alguna cosa d’allò que es demana ja és brillant.
  3. On seuen i implementen el seu currículum? Separats o barrejats amb la resta del grup “amb tota normalitat”?
  4. Com i Quan se’ls atén? Al començament de la classe, al mig de la classe o al final de la classe?
  5. Com s’avalua la feina d’uns alumnes que no poden, (per definició d’alumne ubicat), aprovar o superar el curs on estan ubicats i només poden aspirar a passar el curs anterior?

El Departament d’ensenyament, capaç de generar ingents quantitats de normativa deixa sense resoldre aspectes clau com aquest, i això que el nombre d’experts pedagogs al seu servei és gairebé infinit. Demana al professorat que torni, per enèsima vegada, a inventar la sopa d’all, sempre tornant a començar des del punt zero, i a enfrontar-se amb impossibles.

Resoldre aquesta incògnita o com a mínim intentar-ho és pujar al setè grau de concreció que és el bo de de veritat, allà on es couen i es resolen totes les guerres i les mares de totes les guerres.

La resta és pseudoliteratura educativa que engatussa molt però no resolt mai res.A mi em sedueixen com a tothom els discursos i els debats educatius d’alt disseny, però els grans problemes a resoldre sempre estan més a nivell de terra, i comencen a les reixes dels centres, continuen amb el tema de l’agrupació, el de la implementació de la disciplina necessària per a poder educar, etc…

Mentre tingueu el professorat entetingut adaptant currrículums i intentant inútilment posar-los en pràctica, no tindrà temps per reivindicar augments de sou ni per protestar les mesures que endureixen la vida laboral empitxorant-la any rera any.
En Bargalló va fer veure que s’ho miraria des de dins i que ho arreglaria. Na Cid, tira pel dret i ens bufeteja. Els Sindicats ja fa molts anys que callent i atorguen això quan no participen activament en l’escanyament. Quintacolumnistes totals amb poques excepcions. Tot molt elemental i primari.

Nosaltres, disciplinats i ben creguts, pantalons a mig garró, treballarem tot pensant que estem seguint l’opció equivocada, l’opció il·lògica, l’opció contra natura. I tant de bo que anéssim errats.

[@more@]

Comentaris tancats a Alumnes

Bona sort, James Nolan!

……

Aquest matí, una amiga meva, professora d’anglès, mostrava la seva sorpresa i la seva joia en rebre un missatge de James Nolan des de Baton Rouge, Louisiana, on diu que ell residedeix ara, a casa d’un amic seu, també escriptor.

James Nolan, professor a la Universitat de Loyola, a Nova Orleans, és poeta i traductor de Neruda i de Gil de Biedma a l’anglès, autor de Why I live in the Forest i What Moves is not the Wind (Weslyan University Press) .

La Vanguardia del 28 de juliol va publicar una entrevista amb ell :
JAMES NOLAN, ENSAYISTA CONTRA LA CAZA DEL FUMADOR
"Negros, rojos, gays… y ahora: ¡los fumadores!" Tengo 50 años y todo el derecho a morirme de lo que me dé la gana. Nací en Nueva Orleans, que, al cabo, también fue provincia española. He vivido en Barcelona 10 años, y en Madrid, 2: envidio el modo mediterráneo de vivir que ustedes están abandonando para seguir el que nosotros ya no queremos. El coche está ahogando sus vidas. LLUÍS AMIGUET – 28/07/2005

Com a curiositat, hi ha una altra entevista (del 1999) on ell parla de Nova Orleans que ara es pot llegir per recordar el que va ser Nova Orleans i ja no tornarà a ser.

En missatge del que parlàvem, James Nolan deia que per sort havia pogut escapar del barri francès de Nova Orleans en un autobús escolar juntament amb un músic, i que ha explicat els seus darrers dies a Nova Orleans en un article que li ha publicat el The Washington Post el diumenge passat:

Our Hell in High Water
By James Nolan. Sunday, September 4, 2005

M’ha agradat i emocionat llegir el paràgraf final :

"We’re now luxuriating in a friend’s air-conditioned house in Baton Rouge, taking hot showers and sucking on ice cubes. I’m safe and dry, but however comfortable, this isn’t New Orleans. The minute the lights flash back on, I’ll be back home, unlatching my shutters and staring down a French Quarter street that I hope stretches as far into the future as it does into the past. As Stella says to her sister Blanche in "A Streetcar Named Desire:" "I wish you’d stop taking it for granted that I’m in something I want to get out of."

… tot comparant-ho amb el to molt menys literari i poètic del que escriu en el seu missatge, però igualment emotiu : Li han dit que l’exèrcit, per evitar epidèmies, haurà de gasejar tota la ciutat i que tornar-hi va per a llarg, que no sap com viurà en el futur, que té previst anar a Florida i allà decidir si torna a Espanya o no, i que està buscant feina !

Tanmateix aquest missatge és una altra bona notícia en un oceà de catàstrofes i de desgràcies a quina més terrible que l’altra.

Bona sort, James Nolan. Cuida’t i a celebrar-ho!

[@more@]

1 Comment

I tu de quin bàndol ets?

El diari Avui del dijous 1 de setembre 2005, pg. 17, publicava un article de la Pilar Rahola titolat “De Gaza a Beer Sheva”. .

Gaza per la retirada unilateral i definitiva dels colons jueus de la franja de Gaza ocupada. Beer Sheva, per la ciutat on sembla que un grup terrorista volia cometre un atemptat. Citant P. Rahola : “Mentre Israel atorgava al món, de forma unilateral un gest d’enorme trascendència i dolor, un dels molts grups terorristes palestins intentava una massacre a la ciutat de Beer Sheva. Era la resposta bèlica de la Jihad al gest conciliador d’Israel”.

I més endavant escriu : “Gaza ha estat al noticiari mundial de manera esbiaixada , com resulta natural quan hom informa sobre Israel, amb una gasiveria paranoica a l’hora de reconèixer que Sharon podia arribar a fer una cosa ben feta”.

Per a la Pilar, el greu és que –i això és un dels seus leitmotivs- a Europa no es veu per enlloc cap moviment intel·lectual que posi pressió sobre el terrorisme palestí mentre que sembla haver-hi un antisemistisme creixent i una crítica permanent contra tot el que fa Israel.

Sembla que una gran part de la intel·lectualitat europea condemna permanentment Israel i mira amb condescendència o complicitat els actes terroristes palestins, que són qualificats com “d’alliberament” i tots sabem el valor fonamental que tenen determinades paraules.

En un article publicat per l’agència de reinformació (sic) Metula News, el periodista Sami el Soudi afirma haver parlat amb un estratega de Sharon i explica algunes de les claus d’aquesta retirada.

El desmantellament de les colònies de Gaza per part d’Israel, de tan estranya com és costa de creure i efectivament, cal felicitar l’Ariel Sharon per aquesta decisió?

Sense cap mena d’ ingenuitat crec que cal dir que sí.

Queda per veure si acabarà bé amb la retirada també completa de l’exèrcit israelià d’aquella zona i els palestins podran tornar a gestionar el seu territori ocupat.

Sembla que tots podríem o hauríem d’estar contents, ni que fos una mica, per aquest acte de retorn de sobirania d’Israel a Palestina….Però no! …

Com si fos per venir a donar la raó a la Pilar Rahola, el suplement de radio i televisó del diari Le Monde del diumenge 4 de setembre referencia l’emissió [el dimarts 6 de setembre a Canal + ] d’un documental titolat: Gaza : dans les secrets de la guerre des colonies. Une enquête au-delà de l’actualité immédiate et des apparences du retrait israélien.
Segons l’article, els Israelians es retiren de Gaza però multipliquen a marxes forçades la colonització de la zona àrab de Jerusalem. L’article cita les manifestacions d’un israelià en aquella zona als periodistes francesos: “Heu vingut a filmar la retirada del Gaza. Molt bé. Aquí no hi ha ni una sola càmara. Evidentment només hi ha camions … En saben molt de manipulació mediàtica !”

Cal llegir-ho bé : Mentre totes les càmeres enfoquen Gaza, totes les pales excavadores van treballant i colonitzant frenèticament a una altra zona !!!

L’imperatiu de la seguretat per a una zona tan vital com Jerusalem demostra que se seguirà aplicant inexorablement la llei del més fort, vulguis no vulguis. Així és la vida. Així són les coses!

Pel que fa a manipulació mediàtica, tothom en sap prou a hores d’ara! Uns i altres. Potser sí que hi ha una mica de truc en tanta càmara enfocant Gaza, i tan poques enfocant Jerusalem i Cisjordània…. però ja ens agradaria que tots els “trucs” mediàtics fossin com aquest !
Ens pasem la vida fent exercicis d’empatia. O ens posem en la pell dels uns o ens posem en la pell dels altres. De vegades decidim per motius de lògica, d’altres per sentiments molt menys lògics i de vegades també per sentiments fins i tot il·lògics.
Però és impossible posar-nos en la pell de dos al mateix temps i de ser imparcials. Ja ens agradaria que fos possible, però no ho és.
O estás més amb els uns o estàs més amb els altres. Qualsevol petita diferència és molta i prou motiu perquè “siguis” dels uns i per tant ja no siguis dels altres. Sempre ets d’un bàndol tant si t’agrada com si no.

Incomplint el precepte que recomana pensar tot el que es diu però no dir tot allò que es pensa, decideixo manifestar que a mi sí que m’ha agradat que Sharon, de qui no n’esperava res de bo, hagi decidit tornar Gaza als seus propietaris. Que per lògica o per sentiment, em cauen bé els israelians que lluiten –també ells – per la terra del seu país i per defensar –també ells- la seva vida, i que per això “entenc” el mur encara que veure’l em posi els pèls de punta. Que la retirada de les colònies de Gaza em sembla un fet important i m’aporta una mica de satisfacció i esperança, cosa ben poc freqüent en la política de l’Orient Mitjà.

[@more@]

2 Comments

11 de Setembre : Pinochet i Kissinger.

Divendres 12 d’agost del 2005, el diari Le Figaro va publicar un article la secció International: Chili. La famille de Pinochet rattrappée par la justice. Signat per la periodista Lamia Oualalou.

L’esposa i el fill d’Augusto Pinochet van ser detinguts acusats de frau. Aquesta detenció, segons la periodista és una prova de la independència creixent d’una part dels magistrats en relació amb l’exèrcit i l’herència de Pinochet.

Segons la periodista sembla però encara impossible poder jutjar l’ex dictador pels crims dels que fou responsable durant el seu mandat : 3000 morts i més de 30000 persones torturades atès que, al mes de juny del 2005, una sentència va posar punt final a les demandes de procès en relació amb l’operació “Cóndor”.

De fet, els seus crims comencen amb el cop d’Estat i no amb l’Operació Cóndor. I només la Història dirà les xifres exactes de morts i torturats que va fer A. Piochet i tota la seva dictadura, telecomandada pels responsables de l’Imperi, Henry Kissinger entre els primers.

Crec recordar que Camus, a Le mythe de Sysiphe escriví que l’únic problema filosòfic realment seriós era el suicidi. Jo estic convençut que estava molt equivocat. I valdriqa la pena que els filòsofs de veritat es dediquessin a desmuntar aquesta frase que no passa de “boutade”. Boutade per boutade, per a mi el suicidi o arriba ni a ser cap problema, i en tot cas, ni és un problema filosòfic.

Si realment només hi hagués un únic problema filosòfic real veritablement seriós aquest fóra la tortura.

El món animal lluita i mata per sobreviure però mai cap animal no en tortura cap altre. Només la bèstia humana és capaç de fer mal a una altra. Això és el que cal combatre.

S’acosta un nou 11 de setembre una data molt especial per molts motius. Abans del 2001 era una data en què els Estats Units apareixien com els agressors de la República Xilena i els responsables finals de tota aquella miríada de crims comesos per la mà un botxí espantós com Augusto Pinochet.

Ara l’11 de setembre ha variat les dades, però cal que la memòria sigui completa.

A mi no se me’n va del cap una gran obsessió: que enterrin junts Kissinger i Pinochet de manera que ens quedi l’esperança i el plaer d’imaginar que les generacions futures podran anar a escopir sobre la tomba de dos dels grans fills de puta de la història recent, els crims dels quals, ja es veu a venir, hauran quedat impunes per a vergonya de la humanitat.

http://www.thirdworldtraveler.com/Kissinger/HKissinger.html

http://www.bilderberg.org/kissing.htm [@more@]

1 Comment