Category Archives: Lllegir i Escriure. Escriptura.

Tot a cent mots o, si cal, multilínies…

Continuarem al Dipofilopersiflex II

Aquest blog Dipofilopersiflex I el continuarem al Dipofilopersiflex II

Podeu deixar un comentari on vulgueu o ens podeu escriure  a la nostra adrelec sgironaroig arroba gmail punt com.

 ________________________________________

[@more@]



Posted in Lllegir i Escriure. Escriptura. | Tagged , , , , , , | Comentaris tancats a Continuarem al Dipofilopersiflex II

… i 300! 300 articles al meu blog. I penso continuar…

 

menta fresca

Hauria hagut d’esperar demà de bon matí. Ja me n’hauria hagut d’anar al llit perquè ja n’és hora, però tot avui porto un neguit a sobre. 300 posts a un blog no són pas broma. D’autant plus que la majoria, per no dir tots,  són uns posts força currats, amb vocació èticoliterària. Només hi penjem el bo i millor…de la nostra categoria.
És per això que el pit se m’infla de joia i de *cofoieitat … pel fet de veure que fins aquí hem arribat i que, per tant,  toca fer una festeta virtual.

Vaig celebrar els dos anys de blog l’estiu passat i ara vull celebrar una fita tant o més etèrea, 300 posts.
Tenia ganes d’arribar als 300, perquè com la pel·lícula homònima, 300 acaba sent, si vols que ho sigui, un nombre èpic, “trescentsdental” i màgic. Això ja és un llibre.

Em vaig prometre que en arribar als 300 articles començaria a mirar la manera de publicar-ho i fer-ne paper, llibre, obra, que ara per ara, -ja canviarà- és el passaport de l’escriptor.
Atès que no hi ha premis lliures per a una obra com la meva. M’oloro que m’haure´d’autopublicar, però ara ja és possible fer-ho a preus raonables… a can Trafford Publishing o a can Lulu.com … i n’hi deu haver d’altres.

Els premis ja me’ls atorgo jo mateix… Ara hi pensaré i després ja faré la llisteta.
Si estic d’humor faré un balanç i tot. Tant de la canya, tant del pinzell, tantes propostes…

Això sí, escriuré una carta oberta a l’Oriol Izquierdo demanant-li una beca, un ajut per seguir fent literatura fina, a més de blog trascendent, però només “periodisme electrònic obert i patafísic” . Aspirem a fer  poemari, novel·la i obra  de teatre. Tinc material al calaix.

Li diré:

“Oriol, te’n faig responsable davant la societat catalana. Tu mateix. Si em refuses l’ajut … seràs capaç de suportar la resta de la teva vida la responsabilitat d’haver “matat”  tot escanyant-lo  un escriptor en potència?
Seràs capaç d’escanyar un rossinyol abans que no refili? Li negaràs al Sani, un cop s’hagi autopublicat, formar part de la llisteta dels escriptors catalans? Ni que sigui ben bé  al final, allà on ningú ja no mira, més enllà de la Z… On sigui.
Si m’has de dir “No”, no m’ho diguis, calla-t’ho! No sigui que m’agafi un cobriment …”

Però si em dius que sí,
fóra  bon signe.
Signe que ja podria signar!
I aniria a corrent
a arrencar la ploma a l’ocell
i aniria a sucar tinta
per poder escriure al racó,
allà a sota, a la dreta.
“Sóc Immensament Feliç”

Sani Girona

 

Que tinguem un feliç dia 1 de maig del 2007!
Miraré de fer com tothom i com el déus i les muses.
Descans  total, fins i tot  d’escriptura.

I queda dit, tornaré ben aviat: Dipofilopersiflex II

___________________________

[@more@]



Posted in Celebrem-ho, Lllegir i Escriure. Escriptura., Paraules de fragmentació | Tagged , , , , , , | 3 Comments

Marcel Proust, Julien Gracq, Enrique Vila-Matas … i jo ;-)

A l’apartat Dietario Voluble, (El País, diumenge 4 de març 2007, pg. 40)
Enrique Vila-Matas, escriu set idees, talment set miniposts, sota el títol genèric de “El estado de las cosas “.
Em semblen totes set força interessants i ben triades, però és la número 2 la que atreu més poderosament la meva atenció.
Vila-Matas escriu que ha llegit un passatge on Julien Gracq explica la seva fascinació per un passatge de Proust on aquest descriu el passeig de Gilberte pels Camps Elisis.
I afegeix de quina manera Gracq descriu la perfecció d’aquell passatge de Proust:

“Es perfecto. No hay nada que añadir: he aquí una cuenta saldada en toda regla con la cración y Dios pagado con una moneda que tintinea con tanta solidez como una moneda de oro sobre la mesa del cajero”.

Tot això per afegir tot seguit que:

“Lo que a mi me parece que en realidad es perfecto es el comentario de Gracq”.

A mi, el que em sembla euforitzant és que un autor com EV-M parli amb aquest respecte i aquesta eufòria del fet que un escriptor quedi embadalit per la perfecció d’un tros de texte d’un altre escriptor.

No puc pas dir que el comentari de Vila-Matas sobre el comentari que fa Gracq sobre Proust sigui perfecte, però sí que puc dir que em sembla encisador. Per això em deixo caure en la temptació de continuar aquesta cadena de citacions… perquè la felicitat que Vila-Matas treu d’aquesta experiència lectora (lectívora) és contagiosa.

“Breve arrebato de alegría y de fiesta leve, gracias tan sólo a unos pocos destellos de sol y lectura. Como si hubiera iniciado una segunda vida.”

Llegir i escriure. No cal gaire més per ser feliç durant uns instants.

********************



Posted in Celebrem-ho, Lllegir i Escriure. Escriptura. | Tagged , , , , , , | 3 Comments

Pescar

Avui m’he encantat mirant com uns nens pescaven a l’espigó de la platja de Ribes Roges.

Ara que torna a ser temps de preparar les canyes, els ploms i els hams, m’he dit que potser estaria bé escriure alguna cosa sobre el tema de la pesca.

Recordo que la meva primera experiència la vaig tenir de petit a una riera on de peixos, de carpes, potser ja no n’hi havia ni de grans ni de petites. El cert és que no en vaig pescar mai cap.

Avui, a 121 de setembre de 2012, afegiria que la setmana passava viag viure una experiència  inoblidable.  Aquest cop també era a la platja de Ribes Roges, feia una mitja hora que jo m’havia banyat  just al davant del xiringuito l’U.  Just mentre em banyava veia la posta de sol sobre el xalet del Nin.

Vaig sortir de l’aigua i em vaig assecar amb la tovallola. I em vaig dir que aniria fins a l’espigó de la Pasífae  a veures els pescadors de canya. Però just a 50 metres d’allà on era jo  hi ha via un pescador, xinès probabelment o d’un país asiàtic. No li ho vaig preguntar.  Pescava amb una canya  més aviat petita, amb un fus de silicona en comptes de plom, i llençava l’ham no cap endins, sinó a dreta i a esquerra, a quatre o cinc  metres de l’arena.  I anava treient llobarrets un darrera l’altre.  Vaig quedar estorat de la magnitud de la pescada. Però encara em faltava cuare de cul.  L’esquer era un cuc de plàstic de color verd.
Cada llençada i recollida duia un nou llobarret. Ep, res de petitons!  Fein tots la mateixa mida, com a clons, entre 15 i 20 centímetres.

L’unica feina era teure l’ham de la boca i llençar el peix no pas en una galleda o bossa, sinó en un forat que havia fet a la sorra !  Si no ho hagués vist, no m’ho hagués cregut.

La meva fidelitat en  l’observació de la pescava va tenir premi. Em va dir que només es pescava quan es ponia el sol, i el matí  just abans no sortís el sol. Després marxaven mar endins!

Als espigons hi havia unes 6 0 8 canyes de 5 metres, ínútilment llençades esperant uns peixos que no venien, i aquell savi pescador es devia endur aquell dia prop de dues dotzenes de llobarros!

Ho he de provar un dia d’aquests, aviam si pot ser absns no canviï l’estació.  O poster llavors treuré dorades o ves a saber…

..

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

Posted in Lllegir i Escriure. Escriptura., Llocs. Loci | Tagged , , , , | Comentaris tancats a Pescar