Monthly Archives: maig 2007

Continuarem al Dipofilopersiflex II

Aquest blog Dipofilopersiflex I el continuarem al Dipofilopersiflex II

Podeu deixar un comentari on vulgueu o ens podeu escriure  a la nostra adrelec sgironaroig arroba gmail punt com.

 ________________________________________

[@more@]



Posted in Lllegir i Escriure. Escriptura. | Tagged , , , , , , | Comentaris tancats a Continuarem al Dipofilopersiflex II

… i 300! 300 articles al meu blog. I penso continuar…

 

menta fresca

Hauria hagut d’esperar demà de bon matí. Ja me n’hauria hagut d’anar al llit perquè ja n’és hora, però tot avui porto un neguit a sobre. 300 posts a un blog no són pas broma. D’autant plus que la majoria, per no dir tots,  són uns posts força currats, amb vocació èticoliterària. Només hi penjem el bo i millor…de la nostra categoria.
És per això que el pit se m’infla de joia i de *cofoieitat … pel fet de veure que fins aquí hem arribat i que, per tant,  toca fer una festeta virtual.

Vaig celebrar els dos anys de blog l’estiu passat i ara vull celebrar una fita tant o més etèrea, 300 posts.
Tenia ganes d’arribar als 300, perquè com la pel·lícula homònima, 300 acaba sent, si vols que ho sigui, un nombre èpic, “trescentsdental” i màgic. Això ja és un llibre.

Em vaig prometre que en arribar als 300 articles començaria a mirar la manera de publicar-ho i fer-ne paper, llibre, obra, que ara per ara, -ja canviarà- és el passaport de l’escriptor.
Atès que no hi ha premis lliures per a una obra com la meva. M’oloro que m’haure´d’autopublicar, però ara ja és possible fer-ho a preus raonables… a can Trafford Publishing o a can Lulu.com … i n’hi deu haver d’altres.

Els premis ja me’ls atorgo jo mateix… Ara hi pensaré i després ja faré la llisteta.
Si estic d’humor faré un balanç i tot. Tant de la canya, tant del pinzell, tantes propostes…

Això sí, escriuré una carta oberta a l’Oriol Izquierdo demanant-li una beca, un ajut per seguir fent literatura fina, a més de blog trascendent, però només “periodisme electrònic obert i patafísic” . Aspirem a fer  poemari, novel·la i obra  de teatre. Tinc material al calaix.

Li diré:

“Oriol, te’n faig responsable davant la societat catalana. Tu mateix. Si em refuses l’ajut … seràs capaç de suportar la resta de la teva vida la responsabilitat d’haver “matat”  tot escanyant-lo  un escriptor en potència?
Seràs capaç d’escanyar un rossinyol abans que no refili? Li negaràs al Sani, un cop s’hagi autopublicat, formar part de la llisteta dels escriptors catalans? Ni que sigui ben bé  al final, allà on ningú ja no mira, més enllà de la Z… On sigui.
Si m’has de dir “No”, no m’ho diguis, calla-t’ho! No sigui que m’agafi un cobriment …”

Però si em dius que sí,
fóra  bon signe.
Signe que ja podria signar!
I aniria a corrent
a arrencar la ploma a l’ocell
i aniria a sucar tinta
per poder escriure al racó,
allà a sota, a la dreta.
“Sóc Immensament Feliç”

Sani Girona

 

Que tinguem un feliç dia 1 de maig del 2007!
Miraré de fer com tothom i com el déus i les muses.
Descans  total, fins i tot  d’escriptura.

I queda dit, tornaré ben aviat: Dipofilopersiflex II

___________________________

[@more@]



Posted in Celebrem-ho, Lllegir i Escriure. Escriptura., Paraules de fragmentació | Tagged , , , , , , | 3 Comments

¡L’infern ja torna a fer pudor de sofre. Al·leluia! Gràcies Benedictus XVI!

Llegeixo a la contraportada de El País del 29 d’abril 2007,  pg 88,  l‘article de Manuel Vicent titolat “El infierno”.

Article impagable. Antològic. No us el perdeu, però tampoc no badeu: traieu-ne conclusions i imagineu reaccions necessàries.

Ici et là bas, toujours, le diable ;-)

S’imposen unes citacions:

En el verano de 1999 el papa Wojtyla afirmó solemnemente que el infierno no era un lugar, sino una situación. Podía tratarse de un malestar metafísico, como un ardor de estómago referido al espíritu, que les sucedía a los pecadores en este mundo sin esperar una condena eterna en el más allá. Si no existía el infierno tampoco habría demonios. El papa añadió que el cielo no estaba en las nubes, de modo que por pura lógica quedaron también sin oficio los ángeles y a continuación cayeron por su propio peso el limbo de los inocentes y el purgatorio de las ánimas.”

 (…)

(…) Pero la alegría ha durado muy poco, porque el viejo infierno católico ha vuelto a entrar en erupción. Como un volcán que había permanecido siete años apagado, de pronto, el 13 de marzo de este año comenzó de nuevo a soltar fuego y lava incandescente por el cráter situado en el centro del Vaticano.
El infierno existe y es eterno- ha dicho Benedicto XVI.
(…)

(…) Ese héroe [el espaermatozoide con millones de competidores] saca la cabeza a este mundo y tiene que soportar muchas penalidades para salir adelante con la existencia. Y ahora viene Ratzinger, el teólogo rompeguitarras y le dice a ese espermatozoide que encima puede ser condenado al fuego eterno. Por favor, un poco de piedad.
(© Manuel Vicent. El País)

 

Ara les meves reflexions…

Ben mirat,  si Karol Wojtyla va dir això que diu en Manolo Vicent  que va dir,  el més estrany de tot plegat em sembla que és que els del Vaticà no li apliquessin la venjança vaticana, és a dir el xeringasso letal  de rigor que apliquen  a tot Papa que s’atreveixi a voler retocar o desmuntar el tinglado.

Potser ja el van veure fotut i van pensar que tan immensa i perjudicial heretgia,  en Ratzinguer, àlies Benedictus XVI, ja ho arreglaria  ben arreglat  tard o d’hora, força aviat.

Ara veiem que han anat de pressa.

Només han passat sis anys i  l’Infern ja torna a fer pudor de sofre, els dimonis ja tornen a tenir cua, el angelets bufadors ja tornen a volar i  el conte faceciós , tot sencer, sense falles, ja torna a funcionar a ple rendiment. Al·leluia, al·leluia. Ciris a cremar, rosaris a resar, novenes a les Verges, flors per a Maria i  a porfia … I que no pari la festa!

¡Quin ensurt!  i quines idees les d’aquell Karol Wojtyla, mira que voler posar racionalitat a la fantasia!  Atrevir-se a desmuntar un imaginari i una mitificació que ha costat dos mil anys poder crear… que és escrit a milions de llibres i que penja milers d’obres mestres de museus, i que està plasmat en milers d’esculptures arreu del món!
Aquel home es devia tocar del cap. Un mal dia el té tothom.

No sé si el 13 de març  ja estava reservat com a dia mundial d’alguna cosa, però jo proposo celebrar-ho  i des d’aquí proclamo  el 13 de març com a dia universal de l’Infern Vaticanós. L’Infern com a metáfora de totes les fantasies i mites de l’univers catòlico-apostòlico-inquisitorial del Vaticà.

Si d’un assumpte tan greu en Manuel Vicent es conforma en fer-ne un acudit rodó, però només això, un simple exercici d’ironia fina, jo no penso anar gaire més enllà.
Perquè sé que la mà del Vaticà és allargada, poderosa i venjativa. I jo no me la vull jugar. Si cal em retracto, eh?

Això sí, m’agrada pensar que,  pel fet de trair el fi pensament filosòfic del seu predecessor en el càrrec, en Karol Wojtyla, que tenia poc de tonto i de res de revolucionari eixalabrat, Benedictus XVI i tota la seva cort vaticana han d’acabar lògicament anant a parar a l’Infern: tant si és el de les calderes de Pere Botero com si és l’Infern situacional i metafísic de JoanPau II, amb un dolor i un malestar perpetu als budells que els tingui perennement amb cagarrines, enganxats infinitament a  la tassa del vàter, càstig molt més light que el de la bassa de merda proposada per Dante Alighieri.
Infern o Purgatori, tant se me’n dona, però que purguin  ETERNAMENT.

Amén

 

_________________

PS

* infern OR enfer OR  hell OR  infierno

* hell + art

 

[@more@]



Posted in Amb el roc a la faixa, Esperpents, Pseudopsiquiatries | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a ¡L’infern ja torna a fer pudor de sofre. Al·leluia! Gràcies Benedictus XVI!