Category Archives: Amb el roc a la faixa

això em deia sembre el meu pare…
Sempre s’ha d’anar amb el roc a la faixa…em deia moltes vegades el meu pare. Cal que no t’enganyin i cal saber-se defensar.
Que en deu ser de vella aquesta expressió …
Segur que ja ho deien al neolític ;-)

¡L’infern ja torna a fer pudor de sofre. Al·leluia! Gràcies Benedictus XVI!

Llegeixo a la contraportada de El País del 29 d’abril 2007,  pg 88,  l‘article de Manuel Vicent titolat “El infierno”.

Article impagable. Antològic. No us el perdeu, però tampoc no badeu: traieu-ne conclusions i imagineu reaccions necessàries.

Ici et là bas, toujours, le diable ;-)

S’imposen unes citacions:

En el verano de 1999 el papa Wojtyla afirmó solemnemente que el infierno no era un lugar, sino una situación. Podía tratarse de un malestar metafísico, como un ardor de estómago referido al espíritu, que les sucedía a los pecadores en este mundo sin esperar una condena eterna en el más allá. Si no existía el infierno tampoco habría demonios. El papa añadió que el cielo no estaba en las nubes, de modo que por pura lógica quedaron también sin oficio los ángeles y a continuación cayeron por su propio peso el limbo de los inocentes y el purgatorio de las ánimas.”

 (…)

(…) Pero la alegría ha durado muy poco, porque el viejo infierno católico ha vuelto a entrar en erupción. Como un volcán que había permanecido siete años apagado, de pronto, el 13 de marzo de este año comenzó de nuevo a soltar fuego y lava incandescente por el cráter situado en el centro del Vaticano.
El infierno existe y es eterno- ha dicho Benedicto XVI.
(…)

(…) Ese héroe [el espaermatozoide con millones de competidores] saca la cabeza a este mundo y tiene que soportar muchas penalidades para salir adelante con la existencia. Y ahora viene Ratzinger, el teólogo rompeguitarras y le dice a ese espermatozoide que encima puede ser condenado al fuego eterno. Por favor, un poco de piedad.
(© Manuel Vicent. El País)

 

Ara les meves reflexions…

Ben mirat,  si Karol Wojtyla va dir això que diu en Manolo Vicent  que va dir,  el més estrany de tot plegat em sembla que és que els del Vaticà no li apliquessin la venjança vaticana, és a dir el xeringasso letal  de rigor que apliquen  a tot Papa que s’atreveixi a voler retocar o desmuntar el tinglado.

Potser ja el van veure fotut i van pensar que tan immensa i perjudicial heretgia,  en Ratzinguer, àlies Benedictus XVI, ja ho arreglaria  ben arreglat  tard o d’hora, força aviat.

Ara veiem que han anat de pressa.

Només han passat sis anys i  l’Infern ja torna a fer pudor de sofre, els dimonis ja tornen a tenir cua, el angelets bufadors ja tornen a volar i  el conte faceciós , tot sencer, sense falles, ja torna a funcionar a ple rendiment. Al·leluia, al·leluia. Ciris a cremar, rosaris a resar, novenes a les Verges, flors per a Maria i  a porfia … I que no pari la festa!

¡Quin ensurt!  i quines idees les d’aquell Karol Wojtyla, mira que voler posar racionalitat a la fantasia!  Atrevir-se a desmuntar un imaginari i una mitificació que ha costat dos mil anys poder crear… que és escrit a milions de llibres i que penja milers d’obres mestres de museus, i que està plasmat en milers d’esculptures arreu del món!
Aquel home es devia tocar del cap. Un mal dia el té tothom.

No sé si el 13 de març  ja estava reservat com a dia mundial d’alguna cosa, però jo proposo celebrar-ho  i des d’aquí proclamo  el 13 de març com a dia universal de l’Infern Vaticanós. L’Infern com a metáfora de totes les fantasies i mites de l’univers catòlico-apostòlico-inquisitorial del Vaticà.

Si d’un assumpte tan greu en Manuel Vicent es conforma en fer-ne un acudit rodó, però només això, un simple exercici d’ironia fina, jo no penso anar gaire més enllà.
Perquè sé que la mà del Vaticà és allargada, poderosa i venjativa. I jo no me la vull jugar. Si cal em retracto, eh?

Això sí, m’agrada pensar que,  pel fet de trair el fi pensament filosòfic del seu predecessor en el càrrec, en Karol Wojtyla, que tenia poc de tonto i de res de revolucionari eixalabrat, Benedictus XVI i tota la seva cort vaticana han d’acabar lògicament anant a parar a l’Infern: tant si és el de les calderes de Pere Botero com si és l’Infern situacional i metafísic de JoanPau II, amb un dolor i un malestar perpetu als budells que els tingui perennement amb cagarrines, enganxats infinitament a  la tassa del vàter, càstig molt més light que el de la bassa de merda proposada per Dante Alighieri.
Infern o Purgatori, tant se me’n dona, però que purguin  ETERNAMENT.

Amén

 

_________________

PS

* infern OR enfer OR  hell OR  infierno

* hell + art

 

[@more@]



Posted in Amb el roc a la faixa, Esperpents, Pseudopsiquiatries | Tagged , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a ¡L’infern ja torna a fer pudor de sofre. Al·leluia! Gràcies Benedictus XVI!

Calen més Ibsens

Per Setmana Santa, a Madrid vaig voler anar a fer una volta per Lavapiés. I vaig veure amb sorpresa que a la mateixa plaça, on hi ha el Centro Dramàtico Nacional anunciaven que fins feia uns dies havien estat fent  Un enemigo del pueblo d‘Henrik Ibsen, versió de Juan Mayorga i direcció de Gerardo Vera.

Recordo que vaig fer unes fotos de les fotos que hi havia penjades encara a les vidreres del teatre.

Quan em vaig assabentar que la companyia venia a Barcelona i que estaria al Tívoli fins el 29 d’abril, em vaig prometre que no m’ho perdria de cap manera.

Hi vam anar tots tres el dissabte al vespre, a les 9. Les entrades ja havien de ser a la filera quatre del primer pis.

Un enemic del poble . H. Ibsen
Tal com esperava, no només no em va decrebre, sinó que em va entusiasmar. I de seguida vaig pensar, en termes educatius, que era el tipus d’obra que calia fer veure a tots els joves d’un país dins del marc de l’educació ètica de base.

El tema de l’aigua del balneari contaminada fa que l’obra, de retruc, sigui encara més actual del que sempre ha sigut, com tot el teatre d’Ibsen.

Com cada cop que hi ha eleccions, l’enfrontament entre la veritat  i la corrupció la hipocresia, els falsos arguments del bé comú es torna a plantejar amb tota la cruesa i tota la intensitat.

L’obra mostra l’home sol amb la veritat i la raó com a única arma contra els corruptes, els aprofitats i els representants de grups i masses que diuen parlar en nom de  grups i majories.

Es la mitificació necessària de la resistència de l’individu i la veritat contra la mentida , la corrupció, i la massa amorfa que es deixa manipular.

Thomas Stockmann

Thomas Stockmann d’Ibsen, així com en Béranger de Ionesco són els herois que cal mostrar cada generació de joves perquè els tinguin ben presents a l’hora d’enfrontar-se a la vida i als corruptes que seran els seus enemics.

Calen més Ibsens que ens dónin aquesta mena de models ètics que són els grans referents de la nostra civilització.

[@more@]



Posted in Amb el roc a la faixa, Arts & Cultures, Metàfores Metonímies i Sinècdoques, Pseudoanàlisi social, Tàctiques i estratègies | Tagged , , , , , , , , , , , | Comentaris tancats a Calen més Ibsens