
Veient com la gent camina tot telefonant o telefona tot caminant, el braç aixecat i la mà a l’orella, se m’ha acudit que potser valdria la pena demanar als dissenyadors creatius que facin saltirons més agoserats i es plantin directament als mòbils de trentena generació, aquells que funcionin sense ni tan sols un penjol inalàmbric.
Un xipet implantat somewhere dins del cos que permeti de comunicar-nos marcant, parlant i penjant mentalment, o només remugant amb la boca tancada.
El receptor rebrà la veu de l’emissor degudament descodificada i modulada perquè el senti, a ell o a ella, com si parlés com parlava en el passat , és a dir com parla ara, o bé amb veu robotitzada: la veu del vostre interlocutor amb l’accent de Chenoa o d’en Brad Pitt, o la del Papa de Roma. Digueu-ne "titanització" de la comunicació o potser en un sentit contrari, "pitecantropització , el fet és que lèvolució de l’invent va en aquesta direcció.
Malgrat que m’oloro alguns problemes, em consolo pensant en algun aventatge si això es fes realitat: no em digueu que no fóra un gran pas per a la Humanitat estalviar-nos les imatges ababarotades del carrer i , més encara, poder tornar a anar des de Sants a la nostra estació de rodalies sense haver de patir les “melodies” cutroses i les “converses” ronyoses que trenquen la pau i el migsilenci benefactor dels soferts viatgers..
[@more@]