Monthly Archives: agost 2006

Plaers d’estiu …

Una de
les coses agradables que m’han passat durant aquestes vacances d’estiu ha
sigut descobrir el llibre d’Olga Lucas

El
tiempo no lo cura todo.
+ G1 G2

Va ser
baixant de Reinosa cap a Santander, per la ràdio, no recordo quina emissora, li
feien una entevista. La presentadora i un company que s’havia llegit el llibre.
Són tres contes o novel·les curtes que conformen el llibre. El “joc” consistia en què el company de la
presentadora llegia unes frases extretes de cada un dels tres contes i l’autora
les havia de comentar.

La
barreja de l’encert de les frases triades i del to i la cotundència dels
comentaris de l’autora em va decidir a apuntar-me mentalment aquell títol i el
nom d’aquella dona per llegir l’obra tan aviat com es presentés l’ocasió.

Un dia
després, mentre esperavem que es fes l’hora d’entrar als cinemes de Santander:
Sala 2, 19h30, fila tres, 5,50€ per
veure Pirates del Carib: el cofre del home mort, vaig
tenir temps d’entrar al Corte Inglés i vaig fer-me un doble regal. Els
tres DVDs de L’espia perfecte

de Jonh le Carré versionat per la BBC i el llibre d’Olga Lucas.

Un espia perfecte

Per
allò que una cosa porta a l’altra, quatre cops de Google ens han dut ara a assabentar-nos que el José
Luis Sampedro
que li epiloga el llibre, és el seu marit i ella és la seva
dona
.

Olga Lucas i José Luis Sampedro

“Somos
personas muy diferentes, pero hay tal afinidad en lo más profundo, en las
actitudes… Es como la unión de dos raíces que no vienen de la misma semilla”,
dice él. Se conocieron en un balneario, y así de plácida y feliz es su
relación. Para José Luis Sampedro (Barcelona, 1917), novelista, ensayista,
dramaturgo, académico, catedrático jubilado de Estructura Económica, ha sido
una suerte inesperada encontrar a Olga Lucas (Toulouse, 1947), traductora y poeta,
convencida de que ayudarle a seguir es su mayor aportación a la Literatura. Sus
vidas son aún más literarias que cualquier ficción que pudieran imaginar. “No
se ve, pero estamos fastidiados”, dice él. “Así que juntos lo llevamos mejor,
estupendamente”. “No sabré qué hacer el día que le pase algo”, confiesa ella.

Llegint
l’epílog, hom pregunta com és que hi ha pròlegs a les novel·les. Són epílogs el
que cal, per respecte al lector i a l’obra. Allà és on se’ns explica que
l’autora és filla d’exiliats de la guerra civil, i que nascuda a Toulouse el
1947, va anar a parar a Txecoslovàquia i a Hongria i d’aquí que les seves
llengües siguin el castellà matern però també el francès, el txec i l’hongarès
i que domini aquestes llengües fins a poder fer traducció a nivell literari …

Sampedro
repassa després els tres contes i en dona la seva particular visió, que em
sembla perfectament acurada i equlibrada.

Buscant
a Internet apareixen repetides aquestes característiques personals que la
descriuen com a nena superdotada des de petita. Però escoltant la seva intervenció a la ràdio, llegint el seu
llibre i veient la seva trajectòria al costat de Sampedro, es transforma en una
dona que enamora i es fa apreciar.

Fa
il·lusió saber que forma part d’una d’aquelles parelles estadísticament
improbables en què els dos s’estimen, s’entenen, comparteixen plenament
aficions i feina, els dos són tan idèntics que fins i tot ambdós comparteixen
la característica d’estar físicament força fotudets encara que, per fora, no ho
no ho sembli gens ni mica. A més els dos donen i cultiven una imatge
extremadament senzilla i planera mentre que aflora sola la seva realitat de
persones profundament intel·ligents i brillants, creatives. Merles blanques
gairebé impossibles de trobar però que, per sort nostra, existeixen. Venen
ganes de desitjar-los que els déus els hi concedeixein una molt llarga vida i
tota la salut possible que allargui al màxim la seva felicitat.

Dels
tres contes de l’Olga, rodons i perfectes, el darrer és el més potent des del
punt de vista emotiu, i endevino que serà un clàssic a tenir en compte no només
literàriament sinó a donar a llegir a les dones i els homes de vàries
generacions que arribats a una edat perden la parella. Exemple epitòmic de la lluista per la recuperació de la pròpia identitat, pot ser un bon referent i una bona teràpia
per a tot un munt de persones amb problemes personals semblants.

La
força de la Dona en comparació amb la bona voluntat de l’Home hi apareix
retratatda cruament i irònica. Elena fins i tot aconsegueix fer una gran sessió
de teràpia al bon psiquiatra que la volia ajudar però que només ho aconsegueix
indirectament, “malgré lui”.

La nota
que li deixa l’endemà de la nit d’amor, amb les instruccions a seguir per a
gestionar les properes hores, quan es produexi el reencontre del psiquiatre amb
la seva dona, és d’una força admirable, i és l’equivalent de la perfecció de la
carta que va escriure per al seu marit ja mort com a autoteràpia i ejercici de
superació del dol, que és tot un tractat de psicologia, i d’una qualitat
literària excepcional.

He
acabat de llegir aquest llibre, i més concretament el tercer conte, Con el
mar de frent,
al mateix temps que
mirava sorprès i emocionat els set episodis de l’Espia perfecte.

He
recordat el que vaig escriure sobre el llibre de Le Carré i ho he comparat amb les
sensacions que m’ha produit ara veure la versió cinematogràfica de l’obra de Le
Carré. M’he recreat en la psicologia del personatge, i he apreciat la perfecció
amb la que han aconseguit reproduir el seu caràcter i les seves relacions amb
son pare Rick, amb la seva dona i amb l’Axel-Poppy. Sé que m’ho remiraré i m’ho rellegiré més d’una vegada.

La meva
ha estat així una experiència també molt especial. Una autèntica maror de
psicologies, sentiments i emocions superposades i contrastades, exemplificades
en situacions humanes molt diverses però que conformaven tanmateix un sol
paquet. Ha sigut un bany intens d’emocions i sentiments que via lletra i via
imatge m’han penetrat fins al moll dels ossos.

Gràcies Olga, gràcies BBC,
per la dosi de felicitat que m’heu proporcionat aquest estiu del 2006. Sé que
no ho oblidaré mentre visqui.
[@more@]



3 Comments

Retorn sisífic

Unes
de les mil i una grandeses de les vacances és el fet de poder deixar el
cervell una mica verge per aconseguir
que el desvirguin nous paisatges, noves coneixences, noves descobertes, noves
aventures, noves emocions…

Aquest
estiu he omplert el dipòsit vàries vegades. I una
des les petites grans coses amb les que m’he trobat, és la lectura al Le
Monde
que France
Culture consagrava del 14 al 18 d’agost
, una sèrie de cinc episodis de 3
hores cada un, a l’obra d’Albert Camus.

Camus

Cada
dia, un, dos o tres convidats de pes pesat, especialistes en l’obra de Camus
repassen una obra, puntejant les seves reflexions amb lectures d’extractes de
l’obra, i situant-la en relació a d’altres obres, d’altres filòsofs, etc…

L’han
penjada a Internet en format “real
àudio” perquè hi puguem accedir si no ho podem escoltar en directe. Això és una
de les grans meravelles d’Internet. Ho han acabat podcastant d’una manera rara,
perquè no he aconseguit penjar-ho a Itunes, però bé ja tinc recursos per a
resoldre aquestes petites misèries tècniques. Real Ràdio em permet de gravar-ho
en format mp3.

Es
aquí :

lundi
14 août 2006
Albert Camus : la pensée de midi (1/5)

mardi
15 août 2006
Albert Camus : la pensée de midi (2/5)

mercredi
16 août 2006
Albert Camus : la pensée de midi (3/5)

jeudi
17 août 2006
Albert Camus : la pensée de midi (4/5)

vendredi
18 août 2006
Albert Camus : la pensée de midi (5/5)

Després
d’haver empatitzat amb el dolor i la tragèdia a Galícia i a Orient Mitjà,
escoltar que cal imaginar un Sísif feliç… conforta. En front de qualsevol
mena de nihilisme la consigna que el que cal és tornar a començar i fer-ho amb
el somriure als llavis és la millor consigna possible.

A un
nivell banal diria que els decebuts dels Rollings Stones, des de Valladolid a
El Ejido, que són centenars de milers a totes les Espanyes, tenen una una bona
oportunitat de fer un canvi de referents culturovitals.

A un
nivell més seriós, el de la realitat econòmica i política del que està passant
en els diferents barris del nostre poblet global … està vist que caldrà
replantar la Galícia arrasada i caldrà reconstruir el Líban que l’exèrcit
d’Israel ha reduit a pols calcinant-lo a base de bombes de destrucció massiva. I el greu que em sap dir-ho, perquè no amago la meva simpatia pel poble israelià!

Cal
tornar de vacances i saber tornar a posar-se a treballar amb il·lusió,
revoltadament però serena, saber viure i conviure amb l’absurd, la injustícia, la maldat, la por i la mort que ens
envolten.

Sí.
Albert Camus, vida i obra, és un dels referents sempre globalment vàlids i
útils, tant per a les nostres ja velles generacions com per als joves
jovenívols d’avui i demà, i el seu
“El mite de Sísif” una de
les icones que pagaria la pena mitificar al costat de la de tots els revoltats
intel·ligents –no m’atreveixo a escriure revolucionaris– que hi ha hagut i que el món necessita
sempre que hi hagi per seguir avançant en la bona direcció.

[@more@]



1 Comment

Coherència i conseqüència

En
comptes d’estar escrivint això hauria d’estar tancant maletes i bosses per
marxar de vacances, però m’havia de prendre la meva dosi d’escriptura, aquest matí.
Sobre tot, perquè a l’Avui,
l’editorial d’avui
exigeix al govern català “ser conseqüents” amb el
que prediquen sobre la “tolerància zero”. I el tema és tan sucós que no podia
estar de dir-hi la meva.

Retreuen
els de l’Avui que el govern de la Generalitat no hagi aplicat una política de
tolerància zero amb els “okupes” de Gràcia, amb els lladres organitzats en
bandes i ara, amb els treballadors d’Ibèria en vaga que van paralitzar
l’aeroport i malbaratar les vacances de molta gent …

Això,
escrit en un blog qualsevol, potser hagués passat desapercebut, però escrit al
“blog” de l’Avui, i escrit sota l’etiqueta d’un editorial, pren una
dimensió trascendent.

Senyors
meus de l’Avui, gràcies pel vostre editorial d’avui dimecres 2 d’agost del
2006. Gràcies per reclamar consequència i coherència sempre i en tot lloc a
l’autoritat competent.

A
mi, el que llegia de seguida m’ha fet pensar en el que he anat pensat des de fa
ja molt de temps (deu ser que em faig vell ?): que només una bona dosi de
“Por al càstig” mantén l’Ordre en tots els àmbits de la vida. Un Ordre
just i del tot necessari per a poder sobreviure en pau en societats
complexes com les nostres.

Ara
tothom sembla redescobrir les virtuds d’aquesta obvietat, veient que la
implantació del carnet per punts està salvant un munt de vides humanes cada
setmana, de la mateixa manera que va passar a França recentment.

Polítics,
filòsofs, pensadors, columnistes i articlers, periodistes, sociòlegs i
elucubradors de qualsevol mena i tendència:

Tothom
va reclamant més mà dura contra tot per a poder seguir vivint en pau, i tothom
sembla respirar fondo quan veu que l’ordre i el concert aporten felicitat
i vida.

Quines
lliçons en podem treure de tot això per aplicar-les a la millora de la vida
diària?

Només
cal preguntar-nos quan tardaran les autoritats competents –animals polítics en
campanya preelectoral o postelectoral, us ho preguntem a vosaltres!
– a implementar mesures similars per al món de la construcció on
moren massa treballadors massa sovint; en el control del gasto de les
obres públiques dels governs municipals; als casos de semidelinquència als
instituts d’ensenyament secundari per salvar la integritat moral i física
dels professors.
Sí i també als “okupes” urbans que
semblen gaudir d’una impunitat gairebé total. A tots ens cauen bé aquests nois i noies que ens recorden la nostra primera joventut, però la vida no és això. No és això, Okupes, no és això … :-)

Quin
grau de tolerància zero esteu disposats a aplicar? Cal
que siguin els governs d’esquerres els qui apliquin aquestes polítiques d’ordre
i conceret i de mà dura quan calgui i allà on calgui, i evitar que les dretes
de sempre utilitzin l’argument de “posar ordre al caos” per fer-se amb el
poder i poder llavors aplicar polítiques de corrupció de guant blanc i
aconseguir milers de milions d’euros amb estafes i males arts de tota
mena en les quals són mestres experts, com van fer a Marbella, com van fer pels
voltants de València i fan allà on poden, sempre que poden.

Senyors
meus de l’Avui, gràcies pel vostre editorial d’avui dimecres 2 d’agost del
2006. Gràcies per reclamar consequència i coherència sempre i en tot lloc. No
està malament com a declaració de bones intencions. Llàstima que per molt Avui
que us digueu, la vostra plegària es quedi tan curta com els nostres desigs:
mera plegària.

Si
estés a les meves mans, us donaria el poder de poder aplicar-ho.
Seguiu
resant. Ara s’acosten eleccions i potser algú prometrà alguna cosa.

Això em fa pensar que per ser coherent i conseqüent de veritat … jo
hauria de votar, -i com jo, tothom,- aquells que van prometre redactar i
aplicar una llei anticorrupció. Bones vacances.
[@more@]



Comentaris tancats a Coherència i conseqüència