Author Archives: Sani Girona Roig

A Xavier Trias… No el voteu ! Argument definitiu en contra …

He llegit que en Xavier Trias, alcaldable a l’Ajuntament de Barcelona ha dit amb els seus dos collons que si és elegit alcalde "no em dedicaré a obrir armaris".

Equival a dir que estaria disposat a fer els ulls grossos a qualsevol element de corrupció que trobés si fos elegit alcalde. Això sol ja és un argument definitiu per no votar-lo.

Potser és un truc de polític, picant l’ullet als del PSC de l’Ajuntament a qui ja els promet una mena d’ amnistia pels delictes que hagin comès si n’han comès cap … que no mirarà cap armari, i que si els mira i hi troba res, el tornarà a tancar … Oi, senyor Trias? O no l’entenem bé quan parla?
Aquests són els únics arguments que tenen CDC i Unió? Afanyi’s a matisar, senyor Trias…

I ho ha dit justament ara fa pocs dies quan s’han tret de l’ armari les fitxes dels periodistes de TV3 i altres persones… espiades i catalogades com en temps de l’Stasi.

Morro i cinisme si que en té aquest home. Vergonya … ni mica!

[@more@]

Comentaris tancats a A Xavier Trias… No el voteu ! Argument definitiu en contra …

23F 1981 – 23F 2006

Aquest matí, mentre esmorzava he escoltat Esther Salines, López Culla, i Josep Cuní recordar que cap dels responsables del 23F , -no va ser terrorisme allò?- no està a la presó cumplint comdemna. I ni el Rajoy, ni l’Acebes ni el Zaplana ni l’Aznar no n’han dit res!

La tarda del 23F de 1981 jo havia anat a Manresa, a l’institut Lluís de Peguera, una reunió de directors de zona, amb d’altres directors d’Institut, l’Ignasi Bajona i en Ferran Ruiz. Jo havia de tornar a Vic per una carretera llavors estreta i perillosa. Cap a les set o les vuit del vespre recordo haver-me quedat dins del cotxe, aturat, acollonit, escoltant les notícies de la ràdio sense esma per anar per la carretera. Tement, a més, que m’aturessin en algun punt.

Quan ja vaig ser a casa, molt tard, amb la tele engegada tota la nit, vam anar digerint tot el que vèiem “en directe”. No va ser fins l’endemà o fins al cap de pocs dies que se’m va anar passant mica en mica el cangueli, la ràbia i el fàstic que em provocà aquella situació esperpèntica.

He sentit dir que el colpista Tejero es dedica ara a atacar l’Estatut! Una prova més – si en calia cap- de la no existència de Déu ;-)

[@more@]

1 Comment

Dijous gras, post gras

Al meu post sobre els grafits quasidelictius, ofensius a la vista i al seny, el diari Avui va publicar fa uns dies un reportatge especial sobre les virtuts dels grafits … Jo ho vaig considerar una mena de tornaveu magnificat que em contestava però que em costava de creure…

Vaig quedar astorat de veure-ho. Però llegir-ho em va tranquilitzar…De fet, molts problemes són sempre fruit de malentesos ridículs produits per la polisèmia de les paraules. Dit d’una altra manera: sovint parlem de coses molt diferents tot fent servir les mateixes paraules, per això no ens entenem gens ni mica.

Puc admetre les virtuts dels missatges comunicatius , fisioartístics, sociofilosòfics i psicomotrius dels Grafits (amb majúscula) fets per artistes profesionals o amateurs a les parets de les macrociutats contemporànies. Estic disposat a anar fins a un “potser sí!”. És una forma artística coneguda també amb el nom de pintura mural. Però allò no té res a veure amb el verb “empastifar”.

I es que ben mirat, i ben dit, al meu blog, jo no parlo de grafits, sinó del fàstic que em fan les parets embrutades amb lletres mal fetes, frases incomprensibles, guixots estúpids i antiestètics, pseudosignatures de jovenets incivilitzats, com si es tractés d’una porta de WC públic a l’aire lliure on els covards i els atrofiats hi deixen petjades autoafirmatives, que no són precisament grafits artístics.

Vaig seguir la batussa de Sostres contra Llavina, metàfora d’un Sostres vampir venjatiu clavant els seus ullals a la jugular d’un seu col·lega que es va atrevir a criticar l’Artur Mas i Convergència, i d’estar al costat del Tripartit. Sostres fent de moralista -ell, de moralista!- pontificant que Llavina no pot mossegar la mà que l’alimentà… Gairebé sempre hi toca força, el Salva, agradi o no, però noi, aquesta vegada, els seu posat xulesc i paternalista em va semblar immensament fastigós.

Hem patit a nivell familiar una abdominosi o gastritis aguda, o una cosa així. Deu dies de vomitar-ho, fins i tot l’aigua, i tot es van acabar amb una ampolla de suero fisiològic, però a la clínica! Va ser com aigua miraculosa. Misteris del cos humà, tan potent però també tan fràgil!

En alguns àmbits de la vida –el trànsit i la circulació, per exemple- sembla que s’imposa la lògica del cop de pal, el tradicional “qui la fa que la pagui”.La Direcció General de Trànsit proposa un enduriment de la legislació que potser –i només potser- ajudarà a resoldre alguns casos de conductes delictives. Conduir amb el carnet sense punts serà tipificat com a delicte. Una mesura del tot necessària per a gestionar la Generació ESO.

El mateix es pot dir de la carta a favor del civisme a Barcelona …
Cop de pal a la closca pelada dels cretins. Fa un any o dos, a la portada d’un New Satesman hi havia un títol que deia una cosa així: La Gran Bretanya s’ha convertit en un país repressiu. Un govern Laborista ha creat en un any més de 500 tipus delictius nous.
Vaig pensar que semblava una cosa del tot impensable en un país com la Gran Bretanya. Ara veiem que aquí, s’ha d’nar per la mateixa via.El director de la DGT ha afirmat que on millor van les coses pel que fa a l’estalvi de morts a les carreteres és als països on tenen els codis disciplinaris més seriosos (sic).

Aviam si apliquen també alguna mesura semblant al món educatiu, que bona falta fa per posar-hi ordre i concert.

He vist Toni, que havies penjat un petit gran post titolat “Si no vaig errat” i un altre "Entre la rauxa i el seny".

Vaig pensar que t’havia de fer un comentari. Crec que efectivament no vas gens errat amb els números o les xifres … Però potser sí que vas errat quant a l’apreciació: quant valen i quant compten les idees i els sentiments de 100.000 persones que es manifesten per dir que “Som una nació”?
No em saltis ara a la jugular com en Salva Sostres a en Jordi Llavina, -ep, totes les distàncies salvades, és clar- , eh? Bon rotllo, Toni, bon rotllo.

Vaig pensar que també havia d’afegir això: Toni, tens tot el dret a deixar enrere i per a d’altres persones les rauxes jovenils, i a apostar pel seny, pel pacte, per la pau, per la tranquilitat. Però, fixa’t, vols dir que no es exactament això el que volen tots i cadascun d’aquells que es manifestaven l’altre dia a Barcelona?
Fixa’t , l’explicació definitiva és que potser hi ha un temps per a cada cosa… Uns es fan vells i s’encorservadoritzen perquè ja estan cansats de mandangues i mandangueros, i ja tornen de gairebé tot. D’altres no tornen de res, i fan la seva via …
Allà on uns “ho deixen” … n’hi ha d’altres que “ho agafen” … I la utopia segueix ! ;-)

Aprofito l’avinentesa: això dels posts llargs, i els posts curts, que sembla que et té obsedit … Jo crec que en la teva tipologia dels blogs, aquesta categoria de "blog-amb post-llarg" te la vas deixar. Afegeix-li si vols, que encara hi ets a temps. Però la veritat és que jo no et segueixo en aquest concepte. Els post són millors o pitjors, més o menys interessants tant si són llargs com si són curts. Fent una broma he titolat el meu post "Dijous gras, post gros". I mentre ho escrivia pensava… si ho llegeix en Toni, li agafarà un atac ! He he he! Qualificar els posts llargs de “sospitosos”, no et sembla una mica agoserat, Toni? Aquí crec que t’has passat, amic! Però mira, a tu t’ho perdono tot, per filòsof i poeta admirat! Ja creixeràs ! Quan obrim un reserva per celebrar la primavera que s’acosta? ;-)

Ahir a la tarda, Biel, em vaig comprar el teu Els detalls del món . El començo ben aviat, i algun dia d’aquests o d’aquells, quan sigui, te’l faré signar si , en llegir-lo, m’agrada tant com m’imagino que m’agradarà … Cuida’t i segueix creant delits per als nostres sentits.

[@more@]

1 Comment

Informes confidencials : mini «STASI» catalana?

Una «Mini STASI catalana» sota Pujol?

David Madí, portaveu de CDC , assisteix al programa La nit al dia de Mònica Terribas i es transforma en una mena d’Acebes. Quina vergonya i quines males vibracionsem provoca aquest mafioset manipulador de dades convicte i maquiavelós encorbatat!

Paradigma de cinisme polític em fa fàstic i vergonya descobrir que és d’aquella raçade polítics que,a la televisió,juguen ainterferir les rèpliques de l’adversari per no deixar-lo parlar i posar-lo nerviós….

Si fem un exercici d’extrapolació, aquest afer afegeix un nous perfil a Convergència i Unió. Un partit corrupte fins a límits imaginables, però sempre sorprenents.

Del centenar llarg d’informes encarregats per a la bona informació de Presidència, Madí n’ha ditdues o tres vegades “uns paperots relligats”amb un to de menyspreuestudiat que no enganyava cap telespectador… Patètic.

Amb cinisme sense fons continua justificant la“innocència” dels informesdient que estaven a la Generalitatno gens amagats… iarriba al paroxime quan, renunciant a justificar-se amb lògica, per impossible,ataca alJoan Boadaambel patetisme del“i tu també, i tu més”referint-se aalgun departament de l’Ajuntament de Barcelona …
De segur que aquests informes eren allà on els han trobatdeixats expressament com a esquer … Jo no ho dubto.

Algú va decidir això o una cosa semblant:

*“Si els deixem aquí, tard o d’hora els trobaran i el miniescàndol que muntaran farà de cotina de fum per a desviar l’atenció dels temes de corrupció realment importants … dels quals no en quedaran maini les cendres”.

Efectivament … el Tripartit  ja ha picat… en forma de diputat Joan Boada d’IC-Verds.

¡Ho van estudiar bé els responsables deConvergència!No sé a quina estrofade quin capítol del manual de Sun Tzu hi trobarem la referència, però segur que hi és.
Els de CDC i Unió, prop darrera el PP en mestratge en l’art de l’engany i la trampa, se saben de memòriaL’art de la guerra. Van pensar que el format dels informes els permetria de salvar la cara si mai, -ai ! 23 anys de govern s’acaben equiparant a l’eternitat !- havien de donar-ne comptes i eren acusats de malversadors i manipuladors i policia política tipus STASI.

Segur que en algun lloc hi ha la fitxa“Manual d’utilització” (aquesta, però, ben amagada) que diu una cosa així:

“Aquest documents NO s’han de destruir. S’han de deixar a la Generalitat fent veure que ens ho hem deixat involuntàriament. Així, en cas d’un hipotètic i improbable atac per part de qualsevol oposició podrem parlar de “paperots relligats” que eren allà a qualsevol armari iprojectarem la culpa sobre els dos o tres desgraciats habituals, els qui ho han redactat i relligat. No patiu. No en treuran res. Gent com en Saura o en Boada són passarells inofensius que no aconseguiran res de la justícia ni tampoc canviar el sentit d’un sol vot dels nostres fidels. Ho tenim tot ben estudiatm, ben lligat i al sac.“

M’agradarà saber si la classe periodística i la classe política al govern els ho perdonaran mai i deixaran al calaixtots aquests informes… o si els aixecaran i engegaran el ventilador perquè peti qui peti …

Imagino la frase en boca de Mas: “Si tu calles i tapes… jo tapo i callo i no fotem res a fer punyentes “ …a l’estil de l’amenaça que ja es va atrevir a fer en públic al Parlament, i sense despentinar-se, en Pasqual Maragall, President de la Generalitat, sobre el 3% de comissions en l’afer de la desgràcia del Carmel.

–    Crec que, com es farà amb els papers de Salamanca , valdria la pena que se’n fes una difusió exemplar per fer «pedagogia» especialment entre els homes i dones de fe cega que són els catòlics votants de Convergència i Unió, i els mostri a quins pous de misèria i puteria arriben els seus dirigents i els governs–partits amb majories absolutes que, apalancades als poder, acaben confonent la res publica amb casa seva.
Mal parits! Mal virus els agafi i se’ls endugui a l’infern.

[@more@]

Posted in Política & Economia, Pseudoanàlisi política, Tàctiques i estratègies | Tagged , , , , , , | Comentaris tancats a Informes confidencials : mini «STASI» catalana?

Neoanalfabetisme pol·lutiu, segona part

No totes les segones parts són dolentes … O no necessàriament.En front del que assevera la sabiduria literària : “Nunca segundas partes fueron buenas” hi ha el que diu la saviesa popular:

La tiraron al barranco |La tiraron al barranco| Toda vestida de blanco Fin de la primera parte |Fin de la primera parte |Y ahora viene la segunda | Que es la más interesante…

(Cantaor anònim ?)

Jo us porto un exemple de segona part que, efectivament, amplia i millora la primera part.

Allà pels volts del 29 de juliol del 2004 vaig fer una foto d’una paret lateral de la benzinera Galp de VNG.

De la foto i el del seu possible significat en vaig fer les meves disquisicions en un post que vaig titolar “Neoanalfabetismo polutivo”. No recordo la raó per escriure-ho en castellà, però suposo que volia fer un exercici d’estil per penjar-ho al blog “100 palabras”, o una cosa semblant.

La foto mostrava aquest grafit:

grafit a VNG 
(c) SGR

Ara, un any i mig més tard , a principis finals de gener del 2006, l’obra no només no ha desaparegut, sinó que ha evolucionat.

Algun altre representat de la Generació L , o generació ESO, ha seguit fent pintura rupestre.
El resultat és aquesta meravella. Neoanalfabetisme pol·lutiu, segona part:

grafit segona part

La creativitat consisteix a crear a partir del no res o a transformar cabronades en abraçades, handicaps en avantatges i realitats positives. Si poden ser “econòmicament rendibles”, millor.

Doncs bé, jo proposo a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú que faci les gestions necessàries per adquirir ràpidament els drets de propietat d’aquest nou “Guernica”, aquest exemple dels horrors de l’estultícia.
Retalleu la paret sencera i convertiu-la en una obra d’art.

Faltats com estem de monuments i punts d’atracció turística, no fóra cap tonteria fer-ne un "monument al grafit guai” … abans no ens prenguin la idea els de Sitges, els de Calafell o els de Tarragona… i la implementin tot seguit.

Se’n podria fer un punt de pelegrinatge i visita de “culte” (com la tomba de Van Morrison, al Père Lachaise, per posar un exemple improvitzat) de joves i vells del món sencer, una barreja d’Altamira i Lurdes, just al davant mateix, prop del torrent. Allà hi cabria el monument, uns bancs des d’on contempar-lo i, a més, un xiringuito de venda de souvenirs!
Podria produir un boom turístic de grans magnituds … i provar-ho costaria pocs euros! Un negoci rodó per a la capital del Garraf.

Això sí, afanyeu-vos, feu-ho abans que els de la Galp, en plan Toni Blair, no es decideixin a clavar-hi unes pinzellades i esborrin o malmetin irremisiblement aquesta joia de la pintura grafitosa i metàfora impagable de l’art *pol·lutiocomunicatiu.

[@more@]

Comentaris tancats a Neoanalfabetisme pol·lutiu, segona part

Afer caricatures.

*Hem trobat uns quants articles la premsa electrònica … que ens en fan cinc cèntims més …del que ja havíem vist a la tele i llegit a la premsa . La cosa està que peta i “lo que te rondaré, morena”.

Jeune Afrique. Com | Le Monde | Libération

Le Nouvel Obs | Le Soir. Belgique | Le Devoir. Canada | Le Temps . Suisse

*Endevina endivinalla . Quin dels diaris o publicacions de més amunt conté el text que segueix ? …

(…) “La modernité, c’est comme la télé : tout dépend de ce qu’on met dedans. Veut-on parler de la modernité occidentale qui stationne les personnes âgées dans des résidences, isolées et laissées dans leurs couches d’excréments jusqu’aux coudes ? Des jeunes adolescentes, le chandail coupé trois pouces sous les seins et qui tombent enceintes à 15 ans ? Des taux de suicide records chez nos jeunes adultes ? De la consommation d’alcool à outrance, qui cause divorces et peine chez nos enfants ? À moins que la modernité qu’on propose à l’islam ne soit celle des valeurs d’individualisme, du fric, des personnages de Loft Story ou des clubs échangistes ?

À ce titre, les sociétés occidentales, qui, pour la majorité, semblent être passées de la barbarie à la décadence en sautant l’étape de la civilisation, auraient beaucoup à apprendre de certaines traditions du monde musulman.

Moderniser l’islam, j’en suis, mais comme me l’affirmait ma conjointe marocaine ces derniers jours, islamiser la modernité sur certains principes ne ferait assurément pas de tort à l’Occident.” (..)

Resposta: LD de Montréal

El problema és que mentre islamitzar la modernitat occidental és fins i tot possible, resulta del tot impossible fer evolucionar l’Islam. O això és el que es demostra dia a dia arreu del món.

*Estadístiques de pa sucat amb oli, acientífiques però orientatives:

A 8 de febrer del 2006 … Google dóna els següents resultats:

tolerance +islam dona un resultat de 3.360.000 enllaços

Islam +démocratie dona un resultat de 707.000 enllaços

"Islam and democracy" en dona 228.000

islam OR Islam +tolérance apareixen uns 289 000 enllaços

"Islam vs democracy" en dona 331

“Islam will destroy” … en dona 230

"Islam will create" en dona 112 !!!

Curiósos aquest resultats, oi?

Remeneu una mica aviam què trobeu. I ja ens direu que us sembla ! Si proveu de fer alguna cerca , estaria bé que ens fessiu saber què heu trobat. Gràcies.

*El setmanari New Statesman, del 23 de gener passat , a la secció Competition publicava el resultat del concurs d’escriptura 3912.
Demanaven exemples de possibles
Modernes Festivitats Supersticioses per afegir a les ja vigents diades religioses.

El guanyador del taller d’escriptura fou David Silverman que signava aquesta genialitat:
el dia de l’Ateisme, que cauria cada any en el primer dia de primavera….!

Competition No 3912. Set by Valerie Yule, 12 December.
There are lots of religious holy days throughout the year. We wanted some modern superstition days.

“Atheistmas, falling on the first day of spring, celebrates the day life literally sprang into existence after aeons of nothingness. Revellers eagerly anticipate the Atheistmas meal, waiting for all the delicious ingredients to evolve on to their plates. Meanwhile, with building excitement, they watch the self-pulling Atheistmas crackers slowly developing to a critical mass, when they will spontaneously and simultaneously explode. “ (…)

Tot i això, i l’immens somriure que m’ha regalat en David, jo no hi puc estar d’acord. L’ateisme també és una errada, una tesi obsoleta , cosa de gent amb poc sentit de l’humor, gent amb mala llet mal continguda …

Ja vaig resoldre el meu problema personal fa temps … Vaig deixar escrit que a mi el que em va és el politeisme polisexual … Egipcis, Grecs i Romans, Azteques, Zapateques, Tolteques i Xirimeques , Xinesos, Indús, Navajos i Sioux i d’altres que em deixo expressament no podien estar tots equivocats! De cap manera !
El que ho espatlla tot són les religions monoteistes. Totes culpables de fanatisme terrorista. Totes ens volen salvar matant-nos si no ens deixem salvar. Hòstia quin timo i quin malson perpetu: ens movem entre la divina tortura de Torquemada i la divina cimitarra dels ayatolàs … pel mig, ésglesies-religions repressives addictes a les dictadures assesines de Franco, Pinochet, Varela i tantes més. Lapidació, burques i altres delicatessen.
Algú es podria forrar fent un collage actual tipus "Guernica" titolat els horrors de les supersticions i fanatismes.

El que -potser- ho arreglaria tot fóra la progressiva implantació del politeisme festiu. No un deu, sinó dotzenes de deus i deesses, és clar. No cal dir-ho ! Les deesses que no hi faltin ! I festa i celebració a dojo.

Però em temo que caldrà esperar que siguin les bombes atòmiques les ho resolguin definitivament arrasant-ho tot del tot, i deixin pas a unes noves civilitzacions, poquets però ben avinguts, que imposin una altra vegada, arreu, la kermesse politeista i que sota la seva ègida pugui tornar a regnar la felicitat terrenal perpètua fins que algú ho torni a espatllar. ;-)

[@more@]

1 Comment

Aniversaris blogòfils… Flaneuse, 3 anys.

L’actualitat políticofanàtica i econòmicosocial ens deixa sobre la taula un munt de temes dels que socarrimen les pestanyes i posen la pell de gallina tothora …
Tot plegat és massa greu, massa seriós com per parlar de banalitats … o bé de fer broma… Prova n’és que hi ha caricatures que maten !
L’Estatut al Congrés, Occident i l’Islam, els ayatolàs amb potència nuclear a Teheran, Rajoy i FJLosantos… la cosa dóna aquest dies per a una bona dotzena de portades , només hi ha "l’embarras du choix" …

Però vet aquí que he anat a clicar el blog de Flaneuse
i ens diu que celebra aniversari. Flaneuse fa tres anys … i per allà a prop d’aquell post n’hi té un altre amb una foto la llegenda "poètica" del qual fa així : Despertar. Es pot entendre de moltes maneres, fins i tot com una mena de "meme" no explicitat…

Blog Flaneuse,  3 anys

Els comentaristes del post fan veure que entenen que cal endevinar la situació geogràfica de chez Flaneuse i van dient, van proposant … Enlloc no diu que calgui, però, ja se sap, la carn és fleble i l’esperit més… davant la seducció de l’azotacalles i flagel·la cervells ;-)

Per això jo també em decideixo a participar-hi, a la meva manera… ja m’ho perdonaràs, oi?
Et proposo que quan et vagi bé ens convidis a una festeta i així ho endevinarem millor, farem la comprovació de la vista tot connectant-nos al Google Earth …
Així grosso modo … jo també diria Diagonal "Rive Gauche" , potser … Major de Gràcia … sota Fontana? Fred? Calent? … Error fatal?

A l’Albert … quan el vegis o li escriguis, li dius sisplau que no tothom pensa el mateix. Com que "és la mateixa tonteria tenir un blog tancat que obert" o bé obert que tancat?
De cap manera, home! Has de creure en el que escrius, Albert, sigui el que sigui, si no, potser sí que tant se val !

Se m’acut ara mateix que es podria fer córrer la breva que per tancar un blog caldrà pagar un peatge especial: convidar un mínim d’una dotzena de blogaires catosfèrics a una copa de cava …
Oi que la idea no és dolenta del tot ? [Gràcies!]

Serà divertit comprovar si la falsa penyora contribueix a dissuadir de o a convèncer a més d’un a prendre el camí més fàcil: deixar-ho i plegar ;-)
I de passada, en els casos de fallida definitiva d’un blog com a mínim és farà "societat civil" , convivència en directe en aquests temps d’hipersolituds i de multicontactes exclusivament virtuals. Qu’on se le dise !!!

Flaneuse, creu-me, si ja has fet tres anyets, també en podràs fer quatre i cinc o més, tants com vulguis. Tu segueix i no ho deixis. La celebració és pot fer igualment.

Suggeriment de post introspectiu i poètic : una mena de "meme" à moi … per a tu :

¿Què més "veus", en despertar, a banda del skyline de l’Atlàntic, Montjuïch, aire pur, núvols blancs i cel blau?

No et sentis obligada a contestar, no cal dir-ho … Només cal que escriguis… Ah! No vull pas oblidar el més important: Felicitats pel teu l’aniversari blogòfil!

___________

Algunes obres de l’artista Edward Hopper .[@more@]

3 Comments

L’acord sobre l’Estatut vist des de casa 3/3

Panorama abans de la batalla congressual.

A les files dels confederats del nordest hi ha hagut un daltabaix. Tot està pendent d’un fil. Esperen l’arribada de l’exèrcit d’ERC, que encara s’ho pensa, encara gesticula, que encara hamleteja amb el tobí o el nottobí … pendents encara de decidir entre els dictats de la raó o els de la rauxa romànticoutòpica.

Kurosawa

JLCR The Inflexible està molt dolgut perquè l’exèrcit de l ‘AM va jugar bé el seu joc i en un cop d’efecte supervivencial i mangoneotero va plantar les seves tropes a primera línia de batalla, a costat de les del General ZPTero.

Cansat de la cantarella respublicana de l’Inflexible, el general PSOEro es va decidir tirar pel dret i fer-se el quadre amb l’Artur. “Més val corb nacionalista de mal agüero, que haver d’haver-me-les cada dia amb el Tripartit” , diuen que va dir en la intimitat.
Feren pintar el quadre. Es titula: La rendició a la Moncloa, on hi predominen els colors pastel …

El poble es baralla, dividit entre els qui reclamen unió i les bases independentòfiles que reclamen tensió … Els caps d’ERC s’ho pensen: “Tobí o Nottobí , aquesta és la qüestió.

"Ens hi afegim i ens abaixem una mica els pantalons, que és el càstig que mereixem per no haver estat més ràpids de reflexos, per càndids i optimistes o bé honra sense barcos, ni bous ni esquelles, ni poder tripartit ni res de res .. la “ nada “ honrada? " diuen que pensa algú.Al cap i a la fi , en Història, com diu el tango, “25 años no es nada”…

Però és viable, raonable, impatètic i desridícul tornar-se deixar posar al cap una altra corona d’espines?
Acceptar, negociar i entomar o enviar-ho tot a dida, aquesta és la qüestió.
Barceló, Carod, Puigcercós i Ridao … compte en no cagar-la massa!
I si el correcte gest de patriotisme consistís aquest cop a fer pinya amb els companys de ruta? Maragall, Manuela
i Saura us esperen amb els braços oberts…

No es pot matar tot el que és gras … Recordeu què cantava en Brassens: “ (…) d’accord mais de mort leeeente ! D’accord, mais de mort leeeeeente !” …
Ho apliquen tots els altres…

A hores d’ara, tots els generals dels dos bàndols guaiten les línies enemigues enfilats en sengles pujols, ensinistrant les tropes respectives.

Llencen missatges de pau, esperança, concòrdia i vaselina els uns; missatges amb ferotges consignes d’odi els altres, que fins i tot han sortit a allistar signataris contra l’Estatut dels catalans.
Si soc viu , quan sigui l’hora, sé sobre quines tombes aniré a escopir.

S’intueix , es veu a venir, que es vessaran molts de sucs de tota mena…

Aniria bé que tot fossin més aviat sucs lletosos i melosos que no pas vermellosos i viscosos, però això, només ho saben els esperits de la guerra i la pau., que s’ho miren des dels inferns, somriuen, es miren, se n’enfoten i callen…

El manual de Sun Tzu no serveix de gairebé res per a aquesta batalla. Només va escriure 13 capítols i se’n va deixar uns quants de decisius…
La millor victòria és la que s’aconsegueix sense lluitar… però això aquest cop no és possible ni pensable… La guerra de Troia, al Congrés, segur que res no l’aturarà. Allà disfrutarem en directe de les darreres traïcions, les darreres travetes, veurem qui clava les darreres punyalades més traperes, això per part de les files "properes": Sevilla, Guerra, Ibarra, i companyia… que la llista és llarga ….

Davant ja s’intueix què argumentarà la llopada PePera. Només falta veure si s’inventaran un altre Tejero. No serà per falta de ganes.

“No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré” diu la dita popular.

Inexorablement, s’acosta el dia de la batalla final. Sonen les trompetes … ressonen els crits, s’alcen les llances, brillen puntes de fletxes i espases… sota banderes que onegen al vent de l’esperança…
Però queden molts enigmes per resoldre, això no s’acaba pas ben aviat…
El futur sempre és molt emocionant quan no és ni patètic ni dramàtic.
Que els deus hi facin més que nosaltres.

[@more@]

Comentaris tancats a L’acord sobre l’Estatut vist des de casa 3/3

L’acord sobre l’Estatut vist des de casa 2/3

Secrets de bugaderia.
Apunts microfilmats trobats a la butxaca de l’americana d’un polític català a Madrid. Bugaderia "La Concha"

Manual de l’Art de la Guerra de Sun Tzu o Sunzi.

Sunzi Sunzi

Versió anglesa de Lionel Giles M:A. (1910)

versió catalana1 i versió catalana 2


Capítol I
. Laying Plans

18. All warfare is based on deception.
[Que tot ho hem de basar en l’engany, això ja ho tenim clar des de sempre, què més ?]

24. Attack him [l’enemic] when he is unprepared, appear where you are not expected
[Ja està decidit, apareixerem a les escales de la Moncloa, amb el JRZ i ens farem la foto. El Tripartit tremolarà i cauran de cul a terra.]

Capítol IV. Tactical Dispositions

5. Security against defeat implies defensive tactics; ability to defeat the enemy means taking the offensive.

[ “Quien da primero, da dos veces”. Molt bo aquest Sun Tzu]

Capítol VII. Maneuvering. Maniobres tàctiques

15. In war, practice dissimulation and you will succeed.
[Farem veure que no signarem cap acord de l’Estatut … ]

22. He will conquer who has learnt the artifice of deviation. Such is the art of maneuvering. [ …i els donarem ben bé pel sac a tots].

Capítol VIII. Variation in tactics.
[Canvi de tàctica si s’escau? . No cal dir-ho. Això sempre!]

7. In the wise leader’s plans, considerations of advantage and disanvantage will be blended together .
[Sí… ja ho tenim clar… fet i fotut ara cal agafar el que hi ha i córrer]

Capítol XI The nine situations. [només 9?]

[Aquí , està clar que Sun Tzu es va equivocar d’ordre i va posar al punt 65 el que havia d’anar com a punt 18 ]65. If the enemy leaves a door open, you must rush in.
[i tant si entrarem per la porta , i si pot ser per la porta gran, millor]

19. Rapidity is the essence of war: take advantage of the enemy’s unreadinesss, make your way by unexpeted routes and attack unguarded spots .

[Això mateix: ara que els d’ERC estan distrets, ara és l’hora. Dissimularem del tot: anirem a Madrid en furgoneta i passant per per Terol i Cuenca.]

Capítol XIII.. El paper dels espies
[ Elemental i fonamental.
Sí hem de començar a muntar un cos de superagents 007s tan eficaç com el de Toni Blair. Que mirin com va això de la transmissió per pedres. ]

_________

[@more@]

Comentaris tancats a L’acord sobre l’Estatut vist des de casa 2/3

L’acord sobre l’Estatut vist des de casa 1/3

Avui m’en vaig a dormir sabent que he après no una, sinó unes quantes coses més.

La primera … que allò del "Por donde menos lo esperas salta la liebre, dice el refrán” és veritat! I no és només una metàfora. José Luis R. Zapatero i Artur Mas han demostrat que són uns mags talentosos, capaços de fer sortir el conill sense (que es vegi el) truc.

màgia

Artur Mas, ara per ara, té la millor cara de póquer del país. Amb la mateixa faç invariable igual t’amenaça amb trencar l’acord, i diu que més val dir que NO que no às signar un mal Estatut … que se’n va (beneït i/o enviat per en Jordi Pujol) i el signa unilateralment.
Ves i digues-li tonto!!! Més llest que la gana és aquest Artur!
L’ instint de supervivència personal mou muntanyes… però val a dir que les tàctiques i les estratègies són de manual elemental. Són a l’Art de la Guerra de Sun Tzu i al Príncep de Maquiavel. Només calia aplicar-les.

Sovint, la lògica filosófica i la lògica de pagès les tenim sempre a la punta dels dits, però no sempre sabem implementar-les correctament.
Els de *Clarividència i Unificacació sí que ho han sabut fer. Cal reconèixer que han sigut excel·lents quadradors del cercle. Per tant, cal treure’s el barret !
Què deia la lògica en aquest cas? Deia que si se signava un Estatut sense ells, adéu bous i esquelles, adéu Clarividència, adéu Unificació, adéu coalició, adéu remenar les cireres. I això mai . Això és totalment irrenunciable. Això mai!
Per tant s’imposava un cop d’efecte, cop de pal de paller i de samaler: Jo negocio, tu em salves, jo et salvo, nosaltres ens salvem, vosaltres us salveu i elles i ells se salven. I tots contents… menys la caverna del PP …
S
i a sobre ho fem "dando primero, que da dos veces"… doncs els dem pel sac a tots, que es queden amb cara de i babau i de babarota. La victòria és encara més saborosa.

La pilota passa neta per entre les cames del Tripartit! Però és el triomf i el gol de Quadripartit. Cronistes de tot el món, veniu, mireu i apunteu-vos la jugada!

Els del PSC i PSOE poden estar tots contents perquè "el currar se va a acabar" … Feia dies que no dormíem, oi? Camacho, Montilla i Rubalcaba. Aneu a dormir, homes, aneu i dormiu una setmana sencera. I que us posin les medalles de quadracerces. Us les heu guanyades ben a pols. Barret!

Joan Saura, gràcies per mantenir sempre l’oiptimisme i contagiarnos-el permanentment. Equip sencer d’IC -Verds i virtuosos quadracercles, barret!

ERC té motius per estar més que exhultant. Mai tants deurem tant a tan pocs tan llestos (la frase i el copirait són meus). I amb les mans netes! Sembla cosa d’una altra galàxia, però no. Es ben real…
Carod, Puigcercós, Ridao, equip sencer… medalla de quadracercles d’or. Barret. Seguiu negociant i paseu el rascle tant com pugueu, que tot és poc. I no us emprenyeu massa amb CiU … si pot ser… ;o) Era o caixa o faixa. Han triat faixa: estava cantat.

Pero compte: tenim un principi d’acord, que no pas la resta ni res més! Tenir-ho al sac i ben lligat serà encara cosa de suor i llàgrimes. Esperem que no corri ni una sola gota de sang, i que les llàgrimes només siguin d’alegria.

El PP, recalcitrant i “empecinado” en vestir-se de torero, parlar un llenguatge del segle XIX o una mena d’idioma neofranquista, fa veure que plora desconsoladament la pèrdua de l’Imperi. Per dins potser es frega les mans pensant que, amb una mica de sort, si sap encarrilar bé la ràbia i l’odi i l’enveja d’alguns electors, pot tornar a reintroduir el Jose Mari i el Rajoy a la Moncloa a les properes eleccions. I qui sap si ja dissenyen estratègies d’invasió?

Si el ministre Bono aconsegueix que els tancs es quedin al pàrking, els avions als hangars i fragates, destructors i portaavions no es moguin del port on són, llavors la Història d’aquesta Espanya pot anar encara millor del que ha anat des del novembre del 1975. Senyor Bono, sisplau, impedeixi que cap eixalabrat no ho espatlli tot.

També me’n vaig a dormit convençut que caldria que algú escrivís la crònica d’aquests mesos històrics. Qui serà el primer a fer-ne literatura? Assaig, novel·la o tragicomèdia?
Ah, qui tingués la gràcia d’en Belbel, d’en Bozzo, d’en Boadella, d’en Rovira o d’en Benet i Jornet … em venen ganes d’escriure una obreta teatral i atènyer la glòria !…

M’ iImagino un monòleg bilingüe : "El Monòleg de la mosca a la paret".
Un personatge disfressat de mosca enganxada a la paret, testimoni mut d’una proesa extraordinària, l’acord sobre l’Estatut, explica fil per randa i de manera vesemblant què van anar dient tots i cada un dels artífecs de l’acord. Podria ser una evacuacuió per ordre alfabètic o potser, millor, a la Houellebecq, amb desordre ordenat:

” Le début peut avoir lieu en n’importe quel point de la temporalité, de même que le premier regard peut se porter en n’importe quel point de l’espace d’un tableau; l’important est que , peu à peu, l’ensemble ressurgisse.”(La possibilité d’une île. Fayard. Pg. 27-28)

Alternativament, podria ser una mena de desfilada de *monolegadors a l’estil Buenafuente. En comptes d’encadenar acudits, els principals personatges de la història anirien encadenant llurs respectives versions de l’acord: passat , present i futur de la divina criatura.
Què va cedir cadascú a canvi de què. I com valora cadascú el paper – trabetes, punyalades, traicions, mentides, secrets, insults, facècies i altres misèries necessàries – dels altres col·legues.

Èxit assegurat a tota Espanya i part de l’estranger a condició de fer un càsting com cal. Qui faria de què, actors secundaris inclosos?
En Josep Ma. Pou, s’hauria de deixar de de conyes. Això de la cabra és massa fàcil. Algú ha de fer de Puigcercós.
Tenim en Toni Albà que podria fer de Fregoli … interpretar 5 o 6 personatges de cop, un darrera l’altre, Artur Mas inclòs.
En Piqué potser aceptaria de seguir interpretant el seu paper, el paper estripat de sempre, sense despentinar-se ni haver d’estudiar-ne cap paràgraf. Magnífic actor.
El paper més difícil d’interpretar fóra el d’en Federico J. Losantos en el rol de destroyer. Però potser si l’obra la muntés en Boadella, en Fede li faria descompte i actuaria encantat.

Jo ja intueixo que jo no seré capaç de versionar-ho, però no descarto d’imaginar i proposar algún sketch.
Això sí, me’n vaig a dormir amb la tranquilitat de qui sap que, a més d’aprendre alguna cosa més, avui he esbossat camins per còrrer als dramaturgs valents, atrevits, assedegats de fortuna i glòria que aconsegueixin shakespearitzar la gesta història de l’acord de l’Estatut.

[@more@]

5 Comments

Michelle Bachellet, presidenta de Xile

Feia dies que anàvem sentint que Michelle Bachellet podia guanyar les eleccions generals a Xile.
La televisió ens va pasar unes imatges d’un discurs seu opn ella declarava que confiava en la victòria i que tots els diners junts de la dreta no podríen vèncer la voluntat majoritària de tot el poble.
Sonava bé i diferent d’altres declaracions banals.

mb

Ara m’he emocionat sabent que Bachellet ha estat elegida presidenta de Xile.

Per a mi, com potser per a molt d’altres, aquest fet històric és també com un judici popular que condemna Augusto Pinochet pels seus crims que encara han quedat impunes.

He sentit dir que aquesta eleccció és el preu que paguen els EEUU i Kissinger per netejar la seva consciència d’haver sigut cocriminals amb Pinochet contra el poble xilè.

Encara no hi ha ningú que hagi pogut retreure a Michelle Bachellet la més mínima taca o aspecte negatiu.

Curiosament hi ha una unanimitat total a l’hora de cantar les virtuds de Bachellet: excel·lència, intel·ligència i pulcritud físiques i morals. No és poc però es necessita tot i més per a fer bona política..

A l’Avui del dilluns 16 de gener, Alfred Bosch li dedicava el seu article De tu a tu:

“Bachellet, socialista xilena. . Presideixes la pulcritud. Ma Belle"

Et felicito, Alfred!

Un panegíric que contagia d’emoció i d’ il·lusió a totes les persones de bé que veuen en Bachellet una metáfora de l’esperança, la justícia i la democràcia que ajudaran a esborrar una mica la imatge de negror, de crim, de tortura i de maldat associades a la figura d’Augusto Pinochet i els seus sequaços.

Tan de bó que tingui èxit en el seu mandat i contribueixi a crear un Xile més just i més pròsper. La nostra enhorabona a Michelle i a tots els xilens!

_________

Enllaços: Premsa xilena

[@more@]t

1 Comment

Presents difícils i futurs imaginaris

quadrar el cercle és possible

Guardo des de fa dies, sobre la taula, la pàgina 14 de La Vanguardia del 12 de gener.

Política. La Cuestión catalana. El punto de vista europeo.

“La prensa francesa ve en el nuevo Estatut un proyecto secesionista”. I un títol estrany i volgudament escandalós amb lletres de 60 punts:

“Catalogne indépendant?” (sic)

No sé si ho han copiat de la premsa francesa tal qual , amb errada, o és que a La Vanguardia no hi ha correctors que sàpiguen francès.

Crec que hauria de dir “Catalogne indépendante?”. Però aquest detall no l’aclarirem fins que no m’enviïn de França una còpia d’aquell número de L’Express on hi ha el dossier especial “Vielles et jeunes nations”.

”En este número especial, la revista desarrolla a lo largo de casi sesenta páginas un ejercicico de proyección –no exento de ironía- sobre cuál puede ser la realidad francesa y mundial en el 2025. En este contexto, el artículo citado vaticina la inminente incorporación de Serbia y Albania a la UE, y como contraste da por hecho el triunfo de las tesis soberanistas en Catalunya.”

Lluís Uría, el periodista que signa l’article, l’acaba dient:

“La deriva de la situación política catalana preocupa en París menos por el eventual efecto de contagio que podría tener sobre la Catalunya francesa que por la desestabilización política que representa para España y en particular para el presidente José Luis Rodríguez Zapatero. (…)
Para París, necesitada de aliados sólidos en Europa, su permanencia es crucial.”

Cal entendre que l’Estatut de Catalunya tindrà en el govern francès actual un aliat inesperat degut a les circumstàncies politiques internacionals?

Més tard em vaig preguntar si als de la direcció de L’Express se’ls va acudir d’incloure aquest dossier especial després d’haver llegit el blog del quebequés Patrick Boucher que ja havia escrit un article de política ficció :

"L’histoire des États-nations vu par un historien en 2040"

(…)Le premier État-nation à ainsi voir le jour fut le Québec, qui revendiqua son indépendance du Canada en 2008. Cela entraîna une vague d’indépendances qui frappa toute l’Europe.
La Catalogne obtint son indépendance en 2013, aussitôt suivie par les Pays Basques en 2015. Puis, la Belgique cessa d’exister. En effet, la communauté flamande vota en faveur de son annexion aux Pays-Bas en 2016, ce qui contraignit les Wallons à intégrer la France l’année suivante.
Ce fut par la suite la Suisse qui fut touchée. Le pays, fortement déstabilisé par des scandales de corruption, se scinda en trois en 2023 : les Francophones vint rejoindre la France, les Germanophones l’Allemagne et les Italophones l’Italie. La Suisse avait alors aussi cessé d’exister.

La principale particularité de ces nouveaux États-nations est qu’ils ont tous été créés dans un cadre démocratique, généralement par la voix de référendums.”(…)

Ho podeu trobar sencer aquí.

Ja veiem doncs que uns i altres es permeten fer política ficció més o menys utòpica, més o menys distòpica. És molt més fàcil i inocu que no pas quadrar el cercle d’un nou Estatut que ha ser satisfactori per a Catalunya, que ha de ser constitucional, que ha de convèncer a la resta d’Espanya que el millor per a Catalunya és el millor per a tothom i a més ha d’evitar que per enveja i odi visceral la resta d’Espanya no torni a portar el PP al govern en les properes eleccions, un Estatut que tampoc no ha d’atabalar el govern francès … Un cercle espinosíssim difícil de quadrar.
El bons quadradors que ho quadrin …bons quadradors seran.

No tardarem gaire a saber si Espanya ens dona la mà o ens clava una puntada de peu.

A 17 de gener del 2006, l’Avui d’avui ( Lluís Bou, Política, pg. 8) planteja així la realitat no fictícia:

“Les diferènces s’eternitzen després de quatre mesos”:
"
Desacords en una desena de punts [essencials] encallats a hores d’ara, especialment finaçament i nació, però també competències” .

Catalunya nació? Agència Tributària catalana ? Drets històrics? Drets i deures? Administració única? Poder Judicial? Immigració? Ports i aeroports? Ensenyament? : L’executiu socialista qüestiona la competència exclusiva en l’ensenyament de 0 a 16 anys ? Bilateralitat?

L’ única manera de suportar la realitat tal com raja és estar ben preparat tant per al millor com per al pitjor, tot recordant que la llei de Murphy sempre juga a favor de la desgràcia. Els déus no ho vulguin._____________

[@more@]

Comentaris tancats a Presents difícils i futurs imaginaris

Do u slang?

El New Statesman del 19.12.2005, a la secció llibres, pg. 87, inclou un impagable llarg article dedicat a comentar la publicació de nogensmenys que tres nous diccionaris d’ slang anglès.

* The New Partridge Dictionary of Slang and Unconventional English
* Cassell’s Dictionary of Slang i
*2005 Blogged: despatches from the blogosphere.

Hom s’adona aviat que nosaltres mai no n’acabarem de saber prou d’anglès. Però el tema és si els mateixos anglòfons acabaran entent-se quan parlin en anglès slangós.

babel

El tercer diccionari, en realitat, no és sinó una edició en paper del format electrònic original del Urban dictionary, el descobriment del qual us recomano vivament.

Com a la Viquipèdia, el Urban dictionary anima a tothom qui vulgui a afegir les paraules que encara no són a la llista, i permet d’afegir-hi imatges i sons com en un àudioblog! ;-)
Permet igualment d’afegir noves acepcions a les ja existents i d’afinar-les amb matisos nous si som capaços d’aportar-ne cap.

Quina eina meravellosa. No us sembla un bon exemple de saber col·laboratiu i de creativitat aplicada?

No sé en què trafiquen els de Termcat o els de l’Enciclopèdia Catalana SA, però caldria que algú els suggerís i animés a muntar un diccionari semblant per al català… com més aviat millor …
O ho fan ells o que se n’encarregui la XTEC o algun departament d’alguna Universitat dels països catalans, o qui sigui.
Estic convençut que un diccionari com aquest, un *blogcionari o *bloccionari(?) és del tot necessari per al català del segle XXI.
El manteniment d’un estri semblant deu costar pocs diners i linguïsticament és tota una mina, un immens tresor.
Aviam qui aixecarà primer el dit!

[@more@]

Comentaris tancats a Do u slang?

Blogosfera i tecnologies emergents

A la “une” del Monde del dimecres 4 de gener hi ha una notícia sobre la febre –recent- dels blogs entre els joves francesos : “Les Français saisis par la frénésie des blogs”.

Pel que fa a les dades : 82% de la francosfera és dels més joves de 25 anys i el 54% dels blogers són dones: blogueres o blogaires.

Durant els darrers mesos s’han creat entre 6 i 7 milions de blogs, més de la meitat dels quals ho han fet al serviblog Skyblog, que és una ramificació d’una ràdio per a joves anomenada Skyrock.

Això converteix la blogosfera francesa, amb uns 10 milions de blogs, en la primera o segona d’Europa (es veu que s’ho disputen amb la Gran Bretanya per uns centenars de milers de blogs més o menys) i, per tant, la segona o tercera del món, darrera de la dels Estats Units.

A mi, el que de veritat em sorprèn és la permanent capacitat dels francesos per no deixar escapar cap bon tren, la seva capacitat d’adaptació als canvis importants.
Tal com va passar amb les webs i ara amb els blogs, són capaços de saltar sempre al capdavant de les classificacions en molt poc temps.

A Pointblog.com, un servidor de blogs que es defineix com a revista dels blogs, hi ha tot una sèrie de referències a l’explosió del fenòmen blog arreu del món, just en un moment on esclata arreu una multiplicitat de noves tecnologies : els podcasts, els àudioblogs i els videoblogs, la telefonia per internet, la televisió digital terrestre (TDT) i la llista no acaba…

A l’edició electrònica de Le Monde, acabo ara de trobar un altre article sobre els blogs. Està clar que ningú no se n’escaparà, ni se sentir-ne a parlar ni potser, d’encetar-ne un.

Blogosphère, mode d’emploi Olivier Zilbertin . Article paru dans l’édition du 12.01.06Segons ells, la netiqueta dels blogs inclou entre moltes altres coses respectar

a. No esborrar els comentaris dels lectors

b. Reconèixer els errors quan s’han comès (¿?)

c. Assenyalar clarament les modifications que s’efectuin al blog.

Francament ho trobo massa demanar. Jo vaig anomenar el meu blog Dipofilopersiflex. -flex hi és per “flexible”. És a dir que em reservo el dret inalienable d’escriure el que vulgui i de poder canviar d’opinió quan vulgui, al cap d’una estona si s’escau.
Que em diguin que estaria bé que en doni compte… em sembla bé. Però jo no penso pas fer-ho per obligació moral. Em remeto a les Actes Globals de tot plegat, que són a can Échelon. Ens podem estalviar algunes redundàncies ;-)De tot plegat n’haurem de seguir parlant per força, perquè aquesta és una nova revolució global als media, un nou pas de rosca sobre tots els mitjans de comunicació tradicionals amb aquesta nova evolució d’Internet. Premsa, ràdio, televisió, publicitat & consum … segueixen evolucionant, necessàriament, d’una manera substancial i irreversible.

No fa gaire em vaig descarregar Itunes i ara hi vaig afegint subscripcions de serveis de podcast interessants. Vaig d’emoció en emoció i ho alterno amb la lectura excitant a estones de l’Houellebecq en paper…

El llegir ens fa perdre l’escriure. L’escriure ens fa perdre el llegir. I escoltar i badar potser ens farà perdre l’escriure i el llegir … Déus nos en guardin !

Falta temps, -necesitaríem milers d’hores-, per seguir-ho tot mínimament…

Tanmateix, trobo excitant poder ser testimoni de tot aquest immens canvi tecnològic i a la vegada sentir-m’hi una mica implicat, ser-ne partícep, una mica com si estés ballant uns passos de polka mentre sona la música d’una gran orquestra…

[@more@]

Comentaris tancats a Blogosfera i tecnologies emergents

Erèctil a només $2.19 la dosi …?

Obro el correu Yahoo i a la carpeta spams veig que hi ha cinc missatges. Bona collita penso. Vaig a veure que hi ha i hi trobo 2 missatges de venda de sofware i tres missatges de venda de pastilles proerectives Cialis , Levitra i Viagra….

M’ho envien a l’adreça de moderador d’un grup de Yahoo-Groups !!! Adéu privacitat garantida!

Els tres missatges duen un “subject” diferent, però els tres missatges tenen en comú que eviten escriure bé el nom del medicament “Cialis”, per tal d’evitar el filtre antispam de Yahoo : C1alis, Cialls, Cial1s

El contingut del missatge diu això:

Good day!

Visit our new online pharmacy store and save upto 85%Todays special offers: VIAGRA FOR AS LOW AS $1.62 PER DOSE
CIALIS (super viagra) FOR AS LOW AS $4.38 PER DOSE
LEVITRA FOR AS LOW AS $4.44 PER DOSE
… and much much more special offers today.
YOU NEED 15 MINUTES TO BE READY FOR ACTION.

– All popular drugs are available (Viagra, Cialis,Levitra, Propecia and much much more )
– Free shipping worlwide
– No Doctor Visits
– No Prescriptions
– 100% Customer Satisfaction

– Click here to visit our new pharmacy store.

Have a nice day.

Leann, Ophelia i Consuelo són molt ben educades , com es pot apreciar en el “seus” missatges: mai no hi falta un hola d’entrada i un passiubé de comiat. És d’agrair el detall, en aquests temps de generació ESO…

A dins hi ha , decevedorament, exactament el mateix missatge, amb el mateixos medicaments, amb els mateixos preus, pPerquè són la mateixa farmàcia Health Suite, però les tenen com a mínim a tres webs diferents .

La Leann m’envia a la farmàcia electrònica igulatin.com

L’Ophelia m’envia a la farmàcia elactrònica imposadu.com

La Consuelo m’ofereix consol via la farmàcia anfewar.com

A totes tres webs hi apareix exactament el mateix, inclosa la mateixa noia amb cara de farmacèutica simpàtica i entesa en medicaments: Ves a saber si és la Leann o l’Ofèlia o la Consol …o la germana gran o la petita d’alguna d’elles …

La Leann me l’envia a tres quarts de dues : Sun, 8 Jan 2006 13:45:35 –0330

La Consol, sospitosament, me l’envia a tres quarts menys dos minuts Sun, 8 Jan 2006 13:43:25 –0120

L’ Ofèlia una mica més tard, a les sis menys un minut : Sun, 8 Jan 2006 17:58:56 +0300

Totes tres m’envien el missatge avui diumenge 8 de gener del 2006. No hi fa res el jetlag del missatge… no sé si venen dels USA, d’Alemanya o d’un laboratori d’aqui al costat de casa. No cal que us escarresseu buscant cap adreça real que no n’hi cap. Nomès us donen la possibilitat d’enviar un missatge-formulari degudament criptoprotegit, perquè ells això ho tenen ben muntat.

La pastilla de cialis de 20 mg va a 9,995 €. Ara bé, ens volen vendre el producte com un ganga que no es pot desaprofitar al màgic preu de 2,49 € la dosi , imagino que imaginen que jo ja entenc que una vegada en possessió de la pastilla, cal que la tenqui – sense esconyar-la massa– en quatre trossets … ?

“This drug is taken by mouth as needed 20 minutes before sexual activity. Take only as directed, usually once each 3 days as needed. Cialis works along with sexual stimulation to help achieve an erection. The usual dose for most people is 10mg (half a pill).”

Aquí diuen que la dosi normal és 1/2 pastilla. Potser un quart de pastilla també fa “el miracle” però ja té collons que no es preocupin de fer pastilles de 5 mg, de 10 mg i de 15 mg, cadascú segons l’"angle" que hagi de superar ;-) … i evitar així de tallar o xafar les pastilles més grosses…

On és la lògica dels 20 mg? Perquè si no, perquè no fan terrossets amb dosis de 40 mg o 80 mg?
Pregunteu, vosaltres pregunteu sempre, deia Juan de Mairena…

Tot això ja veig que ens portarà a investigar algun dia el concepte de "dosi".

Mentrestant, no cal saber gaire englès per entendre que trempar fort químicament no només té un preu, sinó que pot ser perillós i tot. A Precaucions ens adverteixen d’això:

“Before using this drug, tell your doctor your medical history, including any allergies (especially drug allergies), any penis conditions such as fibrosis/scarring, history of painful/prolonged erection (priapism), sickle cell anemia, blood system cancers (such as leukemia or myeloma), or Peyronie’s disease, eye problems (retina diseases). kidney or liver disease, bleeding disorders or active stomach ulcers, heart diseases, stroke or severe high or low blood pressure. Limit alcohol intake, as it may aggravate side effects of this drug. To avoid dizziness and lightheadedness when rising from a seated or lying position, get up slowly. The elderly may be more sensitive to the side effects of this drug, therefore caution is advised in this group.”

Però és que a més a més, inevitablement, té o pot tenir efectes secundaris col·laterals:

“Headache, flushing, stomach upset, nasal stuffiness, diarrhea and dizziness might occur. If these effects persist or worsen, notify your doctor promptly.”

Això, a sobre, diarrea ! Tot lo bo és “pecat”, engreixa, i/o produeix diarrea.

Decididament, la natura ens ha creat molt imperfectes als homes … Tan poc que hagués costat afegir-nos un botonet que ho aixequés i abaixés a voluntat durant 90 anys!

Que potser és demanar massa? Que n’hagués evitat de desgràcies, aquest petit giny suplementari !

Aquest fóra el primer argument que jo brandaria ara contra els desgraciats de la teoria del disseny Intel·ligent. Un ser intel·ligent mai no hauria fet una cagada tan gruixuda com aquesta. I una deessa, encara menys, oi? ! Q.E.D.!

Tanmateix anem arribant al voraviu del tema. Si tot i així us atreviu a fer una compra de productes de disseny a aquesta farmàcia virtual i us surt bé la jugada, sisplau, deixeu un comentari, perquè serveixi d’informació per a potencials clients.
Acabo recomanant-me a mi mateix que no m’hi atabali massa , que els missatges rebuts potser no són més que una implementació d’això tan vell i tan modern que s’anomena ara marketing viral A* & B* | i que per això els fastigosos missatges spamàtics arriben actualment en paquets de tres.

Que els filtres antispàmics hi facin més que nosaltres! [@more@]

Comentaris tancats a Erèctil a només $2.19 la dosi …?

Un nou gadget PodOmatic: blogs d’àudio i video

Mireu-vos això. segur que us interessa:

http://podomatic.com

logo podomatic

PodMail i Podcast. Dos serveis en un paquet gratuit ! Merci!

Podmail per a enviar directament missatges de veu en mp3 o video.

Podcast per disposar d’un audioblog & videoblog.
Sí, efectivament, posts d’audio i de video, dels que admeten comentaris… ;-) Genial oi?

Jo ja m’he creat el meu . Us suggereixo que vosaltres feu el matexi. I que en disfruteu !

[@more@]

3 Comments

Les paraules de l’anglés més buscades al diccionari durant el 2005

flickr

A les acaballes de l’any, tothom fa balanç. Arreu ens trobem amb resums de tota mena sobre l’any que se’n en va. N’hi ha de ben originals.

Dictionary.com publica a la seva web una llista de les paraules en anglès més buscades al diccionari per la comunitat internauta durant l’any 2005.

I ho fa d’una manera ben curiosa: adjudica a cada lletra lletra de l’alfabet anglès la paraula més buscada al diccionari. El resultat que presenten és d’aquells que demostren que una paraula val per mil imatges, com a mínim. Preneu-ne bona nota.

Una visita a aquesta web i concretament a aquesta pàgina val la pena també per d’altres raons. Hi trobareu també, pel mateix preu, una llista de neologismes que han afegit al diccionari, un per cada lletra de l’alfabet. A la I hi han entrat Intelligent design! Estem ben emBushcats!

Una mica d’anàlisi de la llista de resultats dóna no només per un post com aquest, sinó que amb un xic de traça que tinguéssim i un xic que ens ho curréssim, potser podríem escriure tot un llibre sencer.

A affect | B benevolent | C cynical |D diasporaE effect | F fallacious | G gregarious | H hyperbole

I irony | J jaded | K karma | L love |M metaphor

N naive | O oximoron | P paradox |

Q quixotic | R rethoric |S sex | T theme |U ubiquitous

V virtue | X xenophobia | Y yield | Z zeal

En saben poc: affect , whether i yield representants de la A, la W i la Y respectivament, apareixen a la llista per culpa de l’analfabetisme general del personal que els utilitza o confon amb effect i amb weather respectivament. Yield hi és perquè la gent vol confirmar si la paraula porta o no una i darrera la y. És d’agrair tanta consciència lingüística!

Home@ previsor val per dos: aneu a saber perquè cynical, fallacious i gregarious apareixen a la llista com a paraules més buscades.

Aquí val a dir que només ens ho deixen imaginar. En tot cas, està bé que la gent conegui bé el significat precís de cínic o cínica, perquè és aplicable a un ampli ventall d’individus, entre els quals hi ha la majoria de polítics de tots colors.

Anirà bé també que hi hagi molta gent que hagi après a identificar les fal·làcies que plouen de tot arreu i a evitar de fer l’ovella gregària que segeuix el ramat de manera inconscient sense adonar-se que la porten a l’escorxador.

Cal seguir aprenent retòrica clàssica: Hi ha un aspecte que destaca i ens n’adonem fins i tot els qui no som especialment observadors: la dificultat que representa per a la majoria del mortals dominar el significat dels termes retòrics i la retòrica en general: rethoric , oxymoron, metaphor, paradox, hyperbole …

Caldrà seguir-ho ensenyant a reconèixer les figures retòriques i a utilitzar-les correctament. Hi ha feina a dojo.

Res nou sota el sol: Entre les paraules poc o molt poc sorpresives de la llista hi ha yield – benefici, o la pela és la pela. Normal que la gent no ho sàpiga escriure i ho busqui. Generalment els que tenen més “yield” són els més mal parits i més soques, però la vida és així i ja ho té això.
Sex per a la S -, en castellà poc afinat , però definitiu diuen : la jodienda no tiene enmienda! Cada any hi ha noves generacions que volen saber què volen dir i com funcionen “les coses”. Està bé que sigui així,oi?

Curiositats i ironies : Quixotic, quixotesc per a la Q. No és precisament un adjectiu fàcil. I ni que tinguem en compte que ha sigut l’any del Quixot, em sembla ben curiós que hi aparegui, però potser demostra l’immens ressò que el Quixot ha tingut nivell mundial, fet del qual ens ens podem alegrar tots. Irony … Ja sabem que hi ha malalts de tota mena però em pregunto què li passa a la gent que busca el significat d’aquesta paraula al diccionari! S’ha d’estar bastant fotut, oi ?

Les religions o espiritualitats: hi són representades amb karma , amb zeal – sinònim de fonamentalisme- religiós, i amb benevolent . I dieun que, justament l’any passat, es veu que per al la B hi apareixia la paraula belligerent! Quin contrast immens! Mil vegades millor benevolent, oi? I que duri !

Per a la V, virtue. Curiosament, hi afegeixen la llista sencera de les virtuts: les cardinals i les teologals (l’afegit aquest és meu que de petit treia deus a catecisme i a religió) perquè saben que si la gent ja no sap què vol dir “virtut”, encara saben molt menys que n’hi ha tres de grosses i quatre de petites! Ja les coneixeu vosaltres? Ja les apliqueu?

Sorpresa grossa : Fet i fotut, i ens ho mirem com ens ho mirem, el terme més sorprenent que apareix a tota la llista és la paraula love.

No us sorprèn a vosaltres també descobrir que durant el 2005 la gent segueixi buscant la definició de la paraula “amor”?

Només se m’acudeixen dues explicacions: o bé que la gent ho escolta i ho llegeix per tot arreu però acaba no entenent què li volen dir exactament quan li parlen d’ amor… i per això hi ha també la paraula sex representant la S .

O bé , a l’altre extrem de la interpretació, és esperançador constatar que la gent busca, segueix buscant … al diccionari!, el sentit exacte a la paraula més polisémica, més perversa, més enganyosa, més maltractada però també més bonica que existeix a tots els idiomes del món …

Bon 2006! I bones cerques al nostre diccionari !

____________

[@more@]

2 Comments

Fòrums temàtics educatius.

Un dels grans problemes no resolts de les TIC és aconseguir que siguin degudament utilitzades per a la informació i per a la comunicació! Sembla una bertranada, però no ho és.

Tu, Ferran, escrius :

“Drucker deia que és imprescindible investigar i preguntar a tots aquests "clients" què els interessa, decidir quins resultats s’han d’obtenir i desenvolupar plans d’acció amb objectius generals amplis i objectius específics mesurables.”

El més difícil d’aquesta afirmació no és ni decidir, ni tirar endavant plans d’acció, sinó aconseguir que els interpel·lats contestin què els interessa!!!!
Sembla d’acudit d’en “Jaimito“ i faria molt riure si no fos una dramàtica veritat.

Mira’t els Fòrums temàtics de la XTEC, destinats al professorat, per àrees o matèries. Mira’t els resultats a 23 de desembre de 2005.

Mira i digues si és propi d’un país desenvolupat com Catalunya, amb vàries dotzenes de milers de professors de secundària, que al final d’un trimestre de funcionament, un fòrum “institucional” sobre català tingui 40 missatges; un sobre castellà en tingui 5; un sobre ciències socials, 14; un sobre ciències naturals, 12; un sobre educació visual i plàstica, 11; un sobre comunicació audiovisual, 24; un sobre filosofia, 19; i un sobre economia, 10 … I la patètica llista continua ….

Em temo molt que aquest balanç, ni que sigui molt provisional, és un símptoma clar de malatia greu. La punta de l’iceberg d’una immensa desgràcia col·lectiva que afecta òrgans vitals del sistema educatiu.

No crec que sigui precisament culpa dels nous responsables de la XTEC, ans al contrari. Ja és molt d’agrair que hagin tirat endavant aquesta iniciativa tan positiva!

Uns debats vius aconseguirien que s’escampessin notícies sobre experiències, maneres de resoldre problemes, webs amb informació útil i motivadora; escamparia i contagiaria el virus de l’optimisme i les bones pràctiques a les classes i en la gestió escolar … És tan utòpic imaginar una xarxa educativa realment col·laborativa que funcioni a ple rendiment ? Sembla que sí.
Els únics fòrums amb quòrum són els dels sindicats, immensos murs-de-lamentacions- i- queixes de tota mena contra l’Administració i la gestió administrativa.

Com és que havent-hi la infraestructura perquè hi hagi debat i circulació de la informació sobre temes educatius i pedagògics no n’hi ha o és purament testimonial i escadussera? Aquesta és la qüestió! El que passa és que alguna cosa passa –alguna cosa que no sabem exactament què és o tenim poc detectada- que determina que les coses funcionin malament i es perpetui la crisi.

Què passa, Ferran, què ens passa als professors d’aquests país? En quin món vivim? Quina malatia patim? Qui estudia i analitza la pandèmia i els possibles remeis a tant de mal? No caldria esbrinar com més aviat millor quin és el problema i començar a resoldre’l?

Cal imaginar creativament “pastanagues” que facin caminar el “ruc”? [Ja se’m perdonarà l’exemple, força mal triat, però que no pretén ser insultant, és clar ;-)]
Caldria potser inventar rifes que regalessin temps lliure? Vals per a rebre massatges? Hores lliures de descans per fer front a tant d’estrés? Caldria regalar descomptes de dies per avançar la jubilació? Fóra això un motiu prou de pes per aconseguir fer canviar els hàbits comunicatius del professorat?

Pren-te el meu comentari com una petició de post analític de “Les causes de la infrautilització de les TIC en l’educació a Catalunya i solucions possibles si n’hi ha” per quan en tinguis ganes o les teves ocupacions t’ho permetin.

Ferran, bon Nadal 2005 i un gran any 2006.

[@more@]

Comentaris tancats a Fòrums temàtics educatius.

El CAC, la COPE i Federico Jiménez Losantos.

L’Avui d’avui ho anunciava així :

JFL

"El Consell de l’Audiovisual de Catalunya adverteix l’emissora episcopal que vulnera la llibertat d’informació quan denigra polítics i institucions catalanes.

Toc d’atenció a la COPE "


I segueix l’article, signat per Vicenç Relats.

En el marc de l’ambient festiu i alegroi que la Conferència Episcopal & COPE i el seu predicador predilecte Federico Jiménez Losantos han aconseguit crear no només entre la societat catalana i espanyola, sinó ara ja a nivell internacional, en enfotre’s del recent nomenat president bolivià, Evo Morales, hi ha gent que s’apunta a la festa esperpèntica i a vigílies del 28 de desembre fabrica acudits de manera creativa perquè el divertiment i la kermesse general del personal no s’estronquin.

Avui m’acaben d’explicar un acudit, ple de mala llet, que frega els límits de la constitucionalitat ben entesa. Jutgeu vosaltres mateixos:

_______comença la citació ________

“Se ve el logo de COPE i un entrevistador que entrevista a FedericoJiménez Losantos va y le pregunta:

– Federico, chico, en caso de un hipotético nuevo tiro, ¿dónde te gustaría más recibirlo, en la otra pierna o en la parte del cerebro que tanto te tortura y te duele tanto?”

_______ fi de la citació _________

Ja es veu que això és greu i que ultrapassa els límits de l’humor fi i del bon gust i que comença a acostar-se a l’odi i la rauxa que la ràdio de la Conferència Episcopal ha anat sembrat a dojo desde fa molt de temps. Qui a odi mata, a odi mor …

Nosaltres prou que voldríem que es morís, sí, però això sí, sense violències. Res de trets. Ens encantaria que es morís de mort natural: pesta porcina, grip aviària o càncer cerebral.
Tant de bo que el Déu de la Conferència Episcopal hi faci més que nosaltres. Però ca… A que no té collons de fer un miracle!

Bon Nadal, quand même!

[@more@]

1 Comment

Post Scriptums Spàmics d’Advertència Melectrònica : PSSAM

détail 
Un bon dia del mes de juliol passat, el 2005, 
vaig rebre amb sorpresa un missatge electrònic
del servei cultural de l’Ajuntament de Vilanova en què
s’incloia una mena d’advertència final que jo vaig
considerar pròpia de l’estil d’algun dels serveis
secrets britànics que descriu en John le Carré
a les novel·les de l’Smiley, o pitjor encara,
d’algun ministeri de l’orwelliana 1984.
 
“Aquest correu electrònic, així com qualsevol fitxer annex, 
pot contenir informació classificada o confidencial.

Queda prohibida la seva divulgació, còpia o distribució
a persones diferents del seu destinatari sense l'autorització
de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú. Si vostè ha rebut
aquest correu electrònic per error, si us plau notifiqui-ho
immediatament al remitent reenviant-lo. “
En aquest post del meu blog  hi trobareu  l’aventureta 
que en va resultar i que , per tant,
m’estalvio de reproduir aquí.
Al setembre, un vell amic, ara amb un càrrec a 
l’Ajuntament de Vilanova, em va donar l’alegria
de demostrar que s’havien pres seriosament el meu
missatge i que havien fet consultes internes per
veure si calia fer què, que qui, què, com, quan ...

Com que vaig tenir la sort de poder parlar amb 
la Regidora de Cultura, amiga d’una amiga, i per tant,
amiga, ja em vaig donar per satisfet. Tal com jo
m’havia proposat.. després de l’afer “malentesos”
vaig poder fer el que em quedava una cosa per fer:
intentar convèncer la Regidoria de Cultura perquè
l’aital missatge no aparegués en els missatges dels
Serveis de Cultura o com a mínim que no aparegués
en aquells termes, i que , per exemple, podien tenir
dos o tres formats d’advertiment, oi, i evitar que
aparegués invariablement aquell que jo el considerava fóra
de to i impropi de figurar al capdevall d’un missatge
enviat per una regidoria de Cultura o pel servei
d'infromació del Teatre Principal de la ciutat...
 
Em van donar el telèfon o l'adrelec del responsable informàtic,
que es veur que era qui em podria dir alguna cosa. Perquè
els del servei jurídic havien dit que no era cosa d'ell sinó
del servei informàtic.
Ja no recordo, aquesta és la veritat, no recordo, si li
vaig escriure un missatge amb la meva pregunta corcó:
Perquè cal afegir un text com aquest?
El que sí sé és que ningú no m'ha contestat encara
la meva pregunta.
El cotxe, que pot matar i mata, s'engega i funciona sense 
que haguem d'escoltar ni llegir advertiments advertencials.
 
Aquests novembre  2005  vaig veure que el famós 
i patètic afegitó no només no ha desaparegut, sinó que
seguix present als missatges de l’Ajuntament ...
ben “alive and kicking”,  va aparèixer immutable
al final de la informació del TP on anunciaven que el
Sergi  López  hi actuava.

Però  m'he adonat que l'advertiment spàmic és
també present a Intenet,  urbi et orbi , amb diverses variants 
poc o molt curioses! [vid. més avall]
 
Avui mateix, sense anar més lluny, una amiga m’ha 
enviat una llarga llista d’acudits que ella havia rebut
d’una amiga francesa.
Al final del missatge hi havia –m’he agafat fort a la 
cadira - no un advertiment d’aquests que em provoquen
urticària, no, no un, sinó dos!!!: una versió francesa i una
versió anglesa ... Aneu a saber quántes n'hi deu haver.
No vols caldo? Dues tasses de cop, au! Fes-te fotre, Sani!
 
Com que encara tenia els llavis mig entreoberts pels 
acudits que acabava de llegir i que el sotrac m’havia agafat
en un moment de bon humor, en comptes de posar-me
frenètic vaig decidit de “seguir el joc” i em vaig dir
a mí-me-mi-conmigo-mateix : Sani, tu que ets home
de recursos ...has de fer alguna cosa. Això no pot ser.
I sí, efectivament, he donat ordres al meu cervellet 
de cercar i trobar-me ràpidament una resposta eficaç
i definitiva ...
En vam tenir prou amb poca estona per trobar la 
solució: cal recòrrer sempre al recurs infali·lible de
la vella sabiduria popular, vingui d’on vingui,
de la Xina o de Grècia, de Maquiavel o els
seus descendents ...

Hem vist ben clar que en aquest cas, com en tants 
d’altres, n’hi ha prou amb aplicar alegrement el principi
del "si no pots vèncer el teu enemic, uneix-te a ell".

Dit i fet, veient que aquests absurd missatge és com un
pecat original que no hi haurà déu de l'elimini, més val
que ens
posem a assimilar-lo, a acaronar-lo i a estimar-lo.
Sí,  ho heu endevinat: ens posem a fer-ne col·lecció 
des d’ara mateix ;-) 
 
Així que ja ho sabeu ... Si voleu fer felic en Sani ... 
qualsevol cosa que s’assembli de prop o de lluny al
WARNING aquest dels pebrots ... ens el podeu enviar
i l’afegirem -com a contribució neta amb el vostre
nom i cognom o bé , si ho preferiu, com a contribució
anònima - al nostre particular “museu dels l’horrors
comunicatius” que acabem d’inaugurar i que
eufemìsticament i eufònica anomenarem

Col·lecció de POST SCRIPTUMS SPÀMICS
D’ADVERTÈNCIA MELECTRÒNICA. ©
Gràcies mil  per endavant, perquè sé que plouran 
col·laboracions desinteressades.
Busquem amb especial interès versions en cirílic, 
àrab, xinès i japonès, que forçosament haurem
d’incloure en format imatge.
 
 
Envio còpia d’aquest post al meus amics de 
l’Il·lustríssim Ajuntament de Vilanova i la Geltrú
perquè en disfrutin ( ep, sense conya, que sí que 
n’hi tinc d’amics allà)
i que pel que veig, més que
culpables, no són més que unes víctimes més
d’una patètica moda d’abast universal.
 
 
Col·lecció  de  POST SCRIPTUMS SPÀMICS 
D’ADVERTÈNCIA MELECTRÒNICA propietat
d’en Sani Girona.
 

1. Aquest correu electrònic, així com qualsevol
fitxer annex, pot contenir informació classificada
o confidencial. Queda prohibida la seva divulgació,
còpia o distribució a persones diferents del seu
destinatari sense l'autorització de l'Ajuntament
de Vilanova i la Geltrú. Si vostè ha rebut aquest
correu electrònic per error, si us plau notifiqui-ho
immediatament al remitent reenviant-lo.

[Versió catalana, copirait de l’Ilm. Ajuntament de VNG.]

 
 
 
2.  Ce message est protégé par les règles relatives 
au secret des correspondances ; il peut en outre
contenir des informations a caractère confidentiel
ou protegées par differentes règles et notamment
le secret des affaires ; il est établi è destination
exclusive de son destinataire. Toute divulgation,
utilisation, diffusion ou réproduction (totale ou partielle)
de ce message, ou des informations qu'il contient,
doit etre préalablement autorisée.
Tout message électronique est susceptible 
d'altération et son integrité ne peut etre assûurée.
Les AGF declinent toute responsabilite au titre de
ce message s'il a été modifié ou falsifié.
Si vous n'êtes pas destinataire de ce message, 
merci de le détruire immédiatement et d'avertir
l'expéditeur de l'erreur de distribution et de la
destruction du message.
 
[Exemple de versió francesa. Autor/a desconegut /a] 
 
 
3. This message is protected by the secrecy of 
correspondence rules; furthermore it may contain
privileged or confidential information that is protected
by law, notably by the secrecy of business relations rule ;
it is intended solely for the attention of the addressee .
Any  disclosure, use, dissemination or reproduction 
(either whole
or partial of this message or the information contained 
herein is
strictly  prohibited without prior consent.
Any electronic message is susceptible to alteration 
and its integrity can not be assured. AGF declines
any responsibility for this message in the event of
alteration or falsification. If you are not the intended
recipient, please destroy it immediately and notify the
sender of the wrong delivery and the mail deletion.

[Exemple de versió anglesa. Autor/a desconegut /a] 

4. This E-mail message, and any attachments, may

contain privileged and/or confidential information,
and it is intended only for the use of the person or
entity to which they are addressed. This e-mail does
not disclosure necessarily our company point of view.
If you are not the addressee of this E-mail (or the
responsible for delivery this message to such person)
you are not allowed to copy, reproduce, distribute or
deliver the information contained in this message to
any person. Please notify to the sender immediately
by return e-mail and delete it, destroying any copy
from your system. We cannot accept liability for
any damage sustained as a result of software viruses,
and advise you to carry out your own virus checks
before opening any attachment. Thank you .

[Variant 1 de versió anglesa. Autor/a desconegut /a] 

5. Este Correo Electrónico, y sus documentos adjuntos,

pueden contener información privilegiada y/o confidencial,
y están destinados sólo para el uso de la persona o
entidad a la que van dirigidos. Este mensaje no revela
necesariamente la opinión de nuestra sociedad.
Si Ud. no es el destinatario de este mensaje
(o el responsable de entregar este mensaje a dicha
persona) no está autorizado a copiar, reproducir,
difundir o entregar su contenido a nadie.
Por favor avise al remitente inmediatamente
reenviándole el correo electrónico y elimínelo,
destruyendo cualquier copia de su sistema.
No aceptamos responsabilidad alguna por daños
provocados por virus en su software y le recomendamos
comprobar con su antivirus cualquier documento
adjunto antes de abrirlo. Gracias.

[Versió en espanyol. Autor/a desconegut /a.
Origen : Googlada]

6. Aquest Missatge Electrònic, i els seus documents
adjunts, poden contenir informació privilegiada i/o
confidencial i estan destinats únicament per a l'ús
de la persona o entitat a la que van dirigits.
Aquest e-mail no revela necessàriament l'opinió de
la nostra Companyia. Si vostè no és el destinatari
d’aquest missatge (o el responsable de l'entrega
d'aquest missatge a dita persona), no està autoritzat
a copiar, reproduir, difondre o entregar el seu contingut
a ningú. Si-us-plau, aviseu al remitent, enviant-li aquest
missatge electrònic i elimineu el mateix, destruint
qualsevel còpia del seu sistema. No acceptem
responsabilitat alguna per danys provocats per virus
en el software i li recomanem comprovar amb el seu
antivirus qualsevol document adjunt abans d'obrir-lo.
Mercès.

[Versió catalana 2. Autor/a desconegut /a.
Origen : Googlada]

7. AVÍS LEGAL. Aquesta informació és privada i
confidencial i està dirigida únicament al seu destinatari.
Si vostè no és el destinatari d’aquest missatge i per
aquest mitjà va poder accedir a aquesta informació
si us plau elimini el missatge. La distribució o còpia
d'aquest missatge està estrictament prohibida.
Aquesta
comunicació és només per a propòsits
d'informació i no hauria de ser considerada com una
declaració oficial del Gremi d’*** . La transmissió
d'e-mails no garanteix que el correu electrònic
sigui segur o
lliure d'error. Per això no manifestem que aquesta
informació sigui
completa o precisa.
Tota informació està subjecta a alterar-se sense
previ avís.

[Versió catalana 3. Autor/a desconegut /a.

Origen : Googlada]

D’altres exemples de la col·lecció s’exhibiran aquí
properament, a mida que n’anem rebent.

__________


[@more@]

Comentaris tancats a Post Scriptums Spàmics d’Advertència Melectrònica : PSSAM

Avui , això anirà així …

Tinc la feina típica de la professió a final de triemestre i anem estressats. Farem allò que ja van inventar els de la revista satírica Pilote i després van aplicar també els de la revista El Jueves –aquella que surt els dimecres– : ensenyarem les "portades" que haurien pogut posar però que no van triar.

Aquí van els temes de post que hauríem pogut escriure però dels quals no en direm gaire més que el títol imaginari.

1. M’ho hauré de muntar per anar a veure la pel·li “Cròniques de Nàrnia” perquè per culpa de la feina no he acompanyat la família. Però això no em tornarà a passar.

2, He escoltat a la ràdio que algu deia que el Govern s’allunya dels socis de govern catalans. No ha dit si era una tàctica estratègica per fer front a la pluja torrencial espanyolista que cau o si hi ha qüestions col·laterals que ho expliquen .

3. Demà dilluns els de El País venen a només 2 € 50 una obra de Gore Vidal sobre el segle Ve AC.

Suposo que no comprar-ho i no llegir-ho deuria ser un error. Mirarem de no cometre’l aquest …

4.Vaig fent amb La Punyalada, d’en Vayreda . Ja sóc a la meitat. M’han vingut ganes d’agafar paper i llapis i apuntar-me l’allau de mots i expressions que em sonen a música celestial … i que més d’un cas hauré de consultar al diccionari per entendre’ls bé. És tota una experiència llegir aquest clàssic de la literatura catalana. Un immens plaer.

5. Recentment he fet una bona collita de seus web i blog interessants de veritat. Gairebé tot els he anat afegint al blog i a la web.

6. En poques setmanes he posat a les caixes de sorteig de les botigues del barri tot un munt de tiquets de compra amb el meu nom i el meu telèfon escrit darrera. Prometen paneres i pernils… si toca. Això dels sorteigs és ben bé una de les mitologies del nostre temps. Cal un nou Barthes que en faci la crònica com a Mythologies.

7. L’anunci que més malalt em posa el tots els anuncis de Nadal és el de la Sardà i la gula del Norte. Rellamp de rellamp, Rosa, ara, que ja has complert dues o tres temporades fent la pècora … et demano que demanis als de la Gula que mirin de canviar el missatge per canviar-te a tu també la imatge. Cal fer la patètica per vendre aquell producte? Ja sé que tu no en tens la culpa, que la culpa la té el guió i els guionistes .. Però a mi, veient-te em venen ganes de desitjar-te que t’agafi una descomposició intestinal. Em venen ganes de renegar … ja t’ho diré.

Pregunto: cal, però cal de veritat posar-se amb l’ànec a la taronja per cantar les excel·lències de les angules o dels seus succedanis ? No s’ha d’estar una mica tarat per crear aquest tipus de publicitat ?

8. Deixo pel gener o el febrer enfrontar-me amb el tema del RSS. Ni això ni els retroenllaços encara no ho tinc assimilat. Espero que no sigui gaire greu.

9. Corregir exàmens em posa malalt. És el moment en què hom s’adona de “lo poc que en devem saber” o de “lo poc que ells n’aprenen”. És frustrant. Però és el que hi ha.

Jo sempre em qüestiono la feina que he fet i els exàmens que he posat i em pregunto si una i altre han sigut edequats … Deixo que el dubte filosòfic m’embargui totalment. i una vegada plenament impregnat de mal humor … miro de pensar en tot un munt d’altres coses … com aquestes que he escrit aquí més amunt …
Ara me n’he d’anar a patir el suplici una estona més per veure si acabo no gaire més tard de la mitja nit.

10. Acabaré prometent-me a mi mateix que això de deixar-ho per l’últim moment no em tornarà a passar, que ja m’ho muntaré bé per quan torni el final del segon trimestre … i quan hagi acabat, cridaré en veu alta allò que criden a Allò que el vent s’endugué : Demà serà un altre dia.

[@more@]

Comentaris tancats a Avui , això anirà així …

Una taula massa plena?

De fet sí que ha de ser tot un art, encabir tant de llibre nou, tant de còdex novedós en una "taula".
En d’Ormesson, que és un pou de contradiccions, i que escriu i publica un llibre cada any com la Nothomb, dedica un o dos capítols del seu C’était bien a preguntar-se retòricament ( i cínica ?) si cal escriure res més, i no fóra millor parar d’escriure i llegir els clàssics, atès que cada any al mes de setembre, només a França surten publicats més 600 libres nous. 663 enguany.

No no hi ha taula humana que valgui …Calen totes les filigranes de les que parles i més , i si cal, a males, cal fer com proposa en Subal … Fotre’ls els uns sobre els altres…

Escolta, Llibreter, mig en conya i mig en serio:

Cinc idees, cinc, per adaptar llibreries als nous temps…. Idees que no et deixaran indiferent… o et torno els quartos..

1. Cinta giratòria a la xinesa.

Una mica per tot arreu, van posant restaurants xinesos amb una cinta giratòria on posen els miniplats. Tu seus i el mejar t’arriba a l’altura del nas.

Suposo que una cinta d’aquestes en un llibreria podria ser perillosa, perquè algú s’hi podria enganxar la brageta, la faldilla, la bufanda, la corbata, o més difícil però no imposible, el tanga… Però no em negaràs que, degudament adaptada, -dissenyadors té la ciutat del disseny- també podria resoldre el problema de "la taula" i l’espai.

2. Cascs d’àudio.
Als museus hi ha els cascs que expliquen les característiques de les obres que s’hi exposen. A una llibreria es podrien repartir cascs perquè la gent , mentre passeja, tria i remena … anés escoltant fragments de les novetats. Fragments llegits pels llibreters o pels autors … I es podria substituir la taula per una immensa pantalla plana on es veiessin els llibres. NO em vinguis amb punyetes que el llibre s’ha de tocar …
Això era a l’era d’abans. Ara som a l’era de la tele digital , que tancarà la gent a ca seva i ja no en sortirà pas. Adeu llibre paper. Adeu lectura … Arriben la Xbox i la Play Station nova generació que impediran la tala de la foresta amazònica.

Mireu com ens tempten els dimonis: audible.com ofereix àudio a 1$ al mes!

audible

… si et vens l’ànima … M’ho prometen tot "l’oro i el moro".

Fuig. Si em deixo temptar, cauré a la temptació., que la carn és feble i l’orella més.

3. No n’entra cap de nou fins que no en surt un altre, nou o vell.

Amb aquesta política es forçaria haver de fer un reciclatge creatiu de molts de llibres que ocupen lloc innecesàriament. A les llibreries i a les cases.

Caldria muntar, això sí, tallers artísticobricolatgístics que reciclessin els llibres "in situ", convertint-los allà a la llibreria mateix , en objectes de decoració o subproductes alimentaris per a animals o en adobs per a pantes d’interior …

Una vegada ben triturats se’n podrien fer pilotes, ossos, piràmides, al voste gust o la la vostra imaginació, etc…

4. Cendres de paper.

Ja una mica fregant la impossibilitat , pero sense arribar-hi del tot: una idea genial i novedosa per vendre “llibres”: Posar en unes àmfores petitones les cendres dels llibres que triïn els clients.
Al cap de poca estona podrien passar a recollir les cendres -juntes o per separat- del o dels llibres que en comptes de llegir volen veure cremats per la raó que sigui. No se sap mai com respondrà el client.

Aquest com veieu és un objecte que encara no s’ha comercialitzxat mai d’aquesta manera… i per tant, és un negoci que cal provar.

Sóc el pare de la idea però la regalo aquí a qui la vulgui agafar. ja sé que en Vázquez Montalbán va inventar la crema del llibre al foc a terra, però això era una "malgasto". Jo us proposo un negoci.
No li busqueu “peròs” inconsistents a la meva idea.. Els forns s’instal·larien en alguna nau industrial i es farien servir furgonetes llançadores que portarien les cendres llibresques a la llibreria o s’enviarien directament a casa del client amb el corresponent certificat de garantia.
Va costar una fortuna, sí, però aquí tinc les cendres de … cadascú s’ho sabria. Genial, oi?

5. Farenheit sense foc o control de la de la natalitat llibresca.

Això, molt malament, perquè us afectaria la supervivència com a espècie i per tant no la vull ni us la desitjo, Llibreter, però cal tenir-la en compte, si més no com a guió d’obra de teatre o de novel·la o de pe·lli de cinema.

En una primera fase light es limitarien el nombre de pàgines publicables en paper. Més de 200 pàgines, de cap manera! Menys de 200 pàgines, mira, encara com aquell.

En la fase de solució final, es prohibiria escriure més d’un llibre per cap i per vida. Caldria proustitzar la nostra escriptura.

I és que em temo que aquesta maledicció s’acomplirà , els deus no ho vulguin, perquè cada vegada som més, ai, amb la mateixa desgràcia: aquesta dèria malaltissa de voler deixar escrit en paper allò que podríem deixar dit en mp3 en un CD, o aquí a Internet , en format electrodigital … O fins i tot , o teràpia de teràpies, esborrar-ho tot, callar-ho tot per escoltar només el ressò i la pau del silenci.

Afanyem-nos! Afanyeu-vos doncs a publicar en paper cel·lulòsic , perquè això s’acaba. Anem pensant amb audiollibres, i formats audiovisuals que el paper paper, el tot paper, té els dies comptats.

Llavors, Llibreter, la taula tornarà a ser rica i plena, i estarà ufanosa de mostrar només la flor de la flor escriptòrica, polièdricament polimorfa, amb formes regulars o irregulars però amb milions de matisos pixèl·lids i, a més, i sobre tot, hi haurà una bacineta al mig, simbolitzant l’oceà, que contindrà totes les llàgrimes de tots els autors que van esgotar el seu “cupo” escriptòric escrivint faramalla perniciosament deliqüescent, escriptura innecessària.

… Sí, és clar, jo també hi aniré, a plorar-hi les meves.

[@more@]

2 Comments

C’était bien de Jean d’Ormesson

En acabar el llibre, ara fa uns dies, em vaig prometre que en faria un bon post per al meu plaer i per al dels qui ho llegissin. Pero era només una idea… Serà el que sigui i estarà bé com sigui.

cetait bien

Vaig començar a anotar un munt d’idees que la lectura m’havia proporcionat tant des del punt de vista del contingut com de la forma. C´était bien és una mena de blog temàtic sense saber-ho, amb 72 o 73 posts -capítols per un total de 260 pàgines…, tots escrits en minúscules , com ho hauria escrit un blogger jovincell i encara per alfabetitzar .

Curiosament, el darrer capítol es titula "envoi" i conté només dues frases:

"Bonjour chez vous.
Et baisers aux enfants."

Fa també pocs dies vaig anar a petar per casualitat a la web de la ràdio belga RTBF, i allà al programa on Jean-Pierre Houtier li havia fet una entrevista amb l’avinentesa de la sortida del seu -fins ara- darrer llibre Une fête en larmes, escrit a uns molt joves 80 anys.

Això em va encuriosir i vaig anar a Google -"per a saber-ne més"-i d’allà vaig anar a la Wikipédia francesa, on vaig veure que entre C’était bien, del 2003 , que ja era un llibre de comiat i Une fête en larmes, del 2005, un altre llibre de comiat, encara havia escrit i publicat Et toi, mon cœur, pourquoi bats-tu ? també el 2003. Un no parar d’escriure i de publicar.

Com diu ell ben irònicament, el seu és un anar-se’n com ho fa la Castafiore del Tintin… és un me’n vaig però no me’n vaig sinó que torno i mig em quedo.
I és que està moltr clar que en Jean d’O està enamorat de la vida i que vol seguir vivint-la per molts anys encara.
Ho està fent amb una lucidesa i un saber estar envejables.

La seva obra és considerable:

  • l’Amour est un plaisir (1956)
  • Du côté de chez Jean (1959)
  • Un amour pour rien (1960)
  • Au revoir et merci (1966)
  • les Illusions de la mer (1968)
  • la Gloire de l’Empire (1971, grand prix du Roman de l’Académie française 1971). Premier grand succès d’édition de l’auteur.
  • Au plaisir de Dieu (1974)
  • le Vagabond qui passe sous une ombrelle trouée (1978)
  • Dieu, sa vie, son œuvre (1981)
  • Mon dernier rêve sera pour vous (1982)
  • Jean qui grogne et Jean qui rit (1984)
  • le Vent du soir (1985)
  • Tous les hommes en sont fous (1985)
  • le Bonheur à San Miniato (1987)
  • Album Chateaubriand (1988)
  • Garçon de quoi écrire (avec François Sudreau, 1989)
  • Histoire du juif errant (1991)
  • Tant que vous penserez à moi (entretien avec E, Berl , 1992)
  • la Douane de mer (1994)
  • Presque rien sur presque tout (1995)
  • Casimir mène la grande vie (1997).
  • Une autre histoire de la littérature française (tome I, 1997 et tome II, 1998)
  • le Rapport Gabriel (1999)
  • Voyez comme on danse (2001)
  • C’était bien (2003)
  • Et toi, mon cœur, pourquoi bats-tu ? (2003)
  • Une fête en larmes (2005)

De tot plegat jo només en conec una part, tot i que potser és una part significativa. I la veritat és que no deixa indiferent. A mi C’était bien m’ha neguitejat més que d’altres. I m’ha fet adonar que J d’O , efectivament, sempre escriu "el mateix", C’était bien és concretament una repetició-continuació o annex de Au plaisir de Dieu.I ho aclareix tot perfectament a l’entrevista amb JP Houtier quan diu que tothom escriu sempre "la mateixa novel·la".
Un tema de debat interessant que val la pena tenir en compte i analitzar amb calma. Segons Jean d’O, ell ha escrit sempre la seva biografia novel·lada: "truquée" en diu ell.

"Il faut des souvenirs. Si vous n’avez pas de souvenirsle roman flotte.
Mais s’il n’y a pas d’invention, tout est plat, comme ces livres de souvenirs qu’écrivent les retraités quand ils racontent leurs existences.
Il faut à la fois et l’imagination et le réel."

Al post-capítol "pourquoi écrivons-nous" revisa una vegada més l’etern tema i l’éterna polèmica: Per què escrivim ?

Després d’informar-nos que Paul Valéry deia que escrivia per feblesa i per distreure’s., i que JL Borges ho feia pr a ser llegit per uns amics i per endolcir l’amargura del temps … d’Ormesson apunta sense afirmar-ho que possiblement ell hagi escrit per no sentir-se sol, per pujar uns graons en el pensament i l’estima d’algunes persones … escriure acaba sent d’alguna manera una cosa semblant a l’amor.

Com en totes les seves altres obres, d’Ormesson sorprèn el lector amb una muntanya de noms que corresponen a llocs visitats arreu del món: Si em demanessin quin és l’unic capítol que voldria conservar de tot el llibre diria que aquest: le nom de Vancouver ,

"J’ai traîné ma vie sur toutes les routes du monde" (…)
J’ai beaucoup rèvé d’Angkor, d’Ispahan, de Samarkand, de Bamiyan, de Fatehpur Sikri, merveille d’Akbar et des Gransd Mongols (…)

Au bord du lac d’Orta, entre Montepulciano et Pienza, sur les places de Todi ou d’Ascoli Piceno, du côté de rRavello, de Bellagio, de Trani, de lecce, dans les rues de Split ou de Douvrovnik, le long des plages de Skiatos ou de Symi, au fond des baies de Fethiye ou de Lekova, à Karnak ou à Palmyre , j’ai été heureux. (…)"

Hòstia quina enveja. Jo també n’hagués sigut de feliç a tots aquells llocs… Ho diu amb una innocència no sé si real o fingida que fa somriure… Ho diu com ho diuen tots els immensamet rics, immnsament despreocupats del món, d’una manera natural, com si haguessin nascut amb el dret a fer-ho, i a disfrutar-ho per que sí.

"J’allais le nez en l’air et les mains dans les poches. J’étais léger. J’avais laissé derrière moi tout ce qui reisuquait de m’alourdir : l’avarice, l’envie, le goût de paraître, et toute une province de lk’ambition- celle qui aspire aux honneurs et aux grandeurs détablissement".
(…)"
Je me promenais à travers le monde ssns crayon ni papier (…)

Ho espatllaria tot confessar que en una de les dues butxaques hi portava una VISA or recolçada per un compte immens que li permetia fins i tot no portar equipatge. El somni de tothom!
Però li ho perdonem …perquè ens hi afegeix una idea meravellosa :

"Observer est de très loin inférieur à inventer. La littérature ne consiste pas à brode autour d’observations, mais à inventer avec des souvenirs"

Un immens consol pels que no podem viatjar tant ni tant sovint ni anar tant lluny …. Podem recordar els moments viscuts i inventar a partir d’ells per vestir i bastir tota la nostra obra.

Només cal posar-s’hi i fer. Cal començar i no parar.

C’était bien, és una obra més que ens anima a viure i a estimar la vida com ho ha fet d’Ormesson, amb una passió constant i profunda, gairebé malaltissa , perquè evita de fer mai la més mínima referència al compromís social, al posicionament polític, a la necessitat de modificar el món per fer-lo millor per a tothom. la diferència entre un home d’esqueres i un de dretes.
D’Ormesson no se n’amaga que és de dretes!

Crec que ell n’és prou conscient i que per això a l’entrevista amb J.-P. Houtier diu que al seu llibre Une fête en larmes el vell escritor protagonista que parla amb la jove periodista, passa revista a tota la maldat que hi ha hagut als segle XX. Una manera com una altra de mostrar la vena "sensible" que complementa el permanent cant epicuri i narcissista, individualista egoista i egotista que és tota la seva obra .

"Peu de gens se seront moins que moi souciés de la morale. Je ne la porte pas dans mon coeur" …(…) je n’ai aimé ni la logique, (…)ni la morale, ni la psychologie …

"Jai aimé le soleil, le succès, le plaisir, le bonheur. J’ai aimé les îles, les soir d’été, le corps si doux des femmes.J’ai trop aimé l’argent parce qu’il me rendait libre et qu’il écartait les obstacles à ce qui me plaisait. Je voulais être heureux. Je l’ai été. Bravo. Il y a dans ce bravo toute la tristesse du monde."

Aquesta frase em sembla d’una bellesa immensa i és per fer-ne un poema: cal esbrinar però quina part hi ha de consciència i quina hi ha de cinisme! Però cal reconèixer que tot plegat és escandalosament brillant, sincer i espectacular. O t’ho llegeixes amb fàstic i mensypreu o t’ho llegeixes amb gelos d’enveja i admiració. No sé si aquí hi cap cap terme mig.

_____________

Una altra lectura crítica de l’obra

[@more@]

Comentaris tancats a C’était bien de Jean d’Ormesson

Match Point

Match Point

Match Point . Woody Allen

En Perejoan em va avançar amb la seva crítica, però jo no puc estar de dir-hi la meva, que va en una altra direcció.

Jo la vaig anar a veure divendres passat amb la mala consciència d’entrar sol a la sala 10, mentre els meus amors anaven a l’estrena de Harry Potter IV a la sala gran. Aquesta vegada va anar així i jo que me n’alegro.

A mi Match Point em va agradar molt. Moltíssim. A estones estava tan dins de la pel·li que em posava neguitós, nerviós … Li volia dir a la Scarlett –Nola preciosíssima que no entrés, no, que el seu amant se la carregaria … I al despatx de la policia, volia dir-los que sí .. que si anaven a veure les escopetes a la finca … resoldrien el cas, segur …Al Jonathan-Chris alguns li deuen voler retreure que sigui capaç de triar barcos sense honra en comptes de triar honra i amor … que valen per tot un munt de barcos…
No hi ha manera de no patir d’empatia, sigui per un personatge o per un altre, veient Match Point.

Quan una pel·lícula ens enganxa, ja la podem donar per bona. Crec que hem de felicitar en Woody per haver triar Londres en comptes de Manhanttan, per haver escollit tota aquella colla d’actors impecables.
Afegeixo a més, que quan en Woody ha fet una pel·li tan bona … volguer-li treure mèrits buscant-li pessigolles és lícit i humà, però és seriós, pregunto?… I contesto que em sembla que no.

No m’estranyaria que entre tots haguessin triat aquell final perquè justament és el final que més polèmica pot crear, el que més pot fer parlar de la pel·lícula, el final més rendible a la curta i a la llarga. Pot quedar per sempre més com l’epítome contrari de la dita que assegura que “el crim sempre paga”.

A mi la pel·li i el final actual ja m’estan bé com són i com estan. Si hi pensem una mica, ens adonem que en Woody Allen ja ha avisat al començar la pel·lícula, amb la metàfora de la pilota de tennis congelada a l’aire, i sense resoldre el “tanto”, per on podrien anar les coses. La pilota cau només cap un costat, però cap on ?

El que se m’acut és fer-li arribar un missatge per dir-li que, al nostre parer, el més genial hagués fos rodar també un segon final … un final en què la pilota cau a l’altre camp: el final del “tal faràs tal trobaràs” … i encadenar-los ambdós un darerera l’altre, en un ordre qualsevol. Perquè de fet, la tesi del rol de l’atzar és bonica però és pura broma … ja sabem que a la realitat les dues úniques regles i lleis vàlides són la llei de Murphy i la “llei del més fort”. A la vida real, d’atzar, potser sí que n’hi ha una mica, però poc, molt poc, un polsim.

Jo imagino el final amb la mateixa veu en off repetint l’escena del principi i dient … mireu : mostrant com la pilota, que havíem deixat penjada sobre la xarxa, cau a poc a poc cap un cantó de la pista i presentar el final actual … Després tornar a mostrar la pilota congelada a l’aire i la veu en off dient : mireu , i mostrar com cau a poc a poc cap l’altre costat de la pista: la policia atrapa l’assassí just quan tota la família és a punt d’encetar una ampolla de cava (català, és clar) en tornar de l’hospital amb la nena o el nen recent nascut…o qualsevol altra escena de la qual en Jonathan-Chris en surti emmanillat, però deixant ben clar que és “l’atzar” també qui decideix com i perquè l’enxampen.

Crec que amb aquest doble final, en Woody hagués millorat encara una mica més la seva ja immillorable pel·lícula… i imagino que així hauria pogut guanyar dos o tres òscars més dels que ja es mereix ara tal com està. Almenys jo ja els hi concedeixo avui mateix. Woody i tot l’equip: felicitats i gràcies!

Dues línies més als comentaris del post d’en Perejoan, aquí

________

[@more@]

1 Comment

«Henry Kissinger merece el mismo juicio que Pinochet»

El País diumenge 20 de novembre de 2005. Entrevista 5.

“Juan Guzmán Tapia., el juez que procesó a Augusto Pinochet ha publicado sus memorias (…) Satisfecho con la idea de “justicia universal”, cree que Henry Kissinger hubiera debido tener el mismo trato procesal que el dictador chileno”.

-El País: El juicio a Pinochet ¿sirve de advertencia a los dictadores?

-JGT- Sí. Ahí está la fuerza de la jurisdicción universal. Cuando un país no puede o no quiere juzgar a alguien por los crímenes cometidos, la justicia universal se encargará de eso. O se va a encargar. Este es le mensaje más importante de Baltasar Garzón.

-El País: Pero no afectará a los Estados Unidos; es decir a los poderosos.

(…) Hubiera habido que procesar a Henry Kissinger?

-JGT : Hubiera sido muy importante. Kissinger merece el mismo juicio que Pinochet.

_______

Fins aquí la notícia que em venia de gust reproduir… perquè ho diu algú que té poder moral per dir-ho.

Jo només afegiré una cosa : pel que fa al procés de Pinochet no sé ben bé què pensar. Em venen ganes de creure que aix+o és una maniobra més del Pentàgon i/o la CIA per protegir la imatge de marca de Kissinger mentre puguin.

Sabent justament que els dos monstres han quedat associats indissolublement l’un a l’altre, i sabent que a Augusto Pinochet ja no li queda massa, permetre que el jutgin ara per corrupció econòmica podria ser una bona manera de desviar al màxim l’atenció de la immensitat criminal dels seus actes genocides

"una dictadura donde se produjeron más de 3000 asesinatos, donde continuan más del mil desaparecidos, donde fueron torturas 28000 personas"

… i per extensió també els del seu altre jo, l’inductor Kissinger, tan coautor i cocriminal com el mateix Pinochet. Ho diu Juan Guzmán Tapia !

_______________

El nuevo diario. Managua

The Fugitive

Puro Chile : Juan Guzmán Tapia en la hora de la verdad

Google : cerca Kissinger + Pinochet

[@more@]

Comentaris tancats a «Henry Kissinger merece el mismo juicio que Pinochet»

5è Festival de poesia de Sant Cugat

He llegit al blog o als comentaris d’algú, que la nit poètica de Sant Cugat va ser una nafra. I que verge santíssima quina poca qualitat !

S’ha de ser molt xulo i molt indocumentat per dir una cosa així sense més ni més.Tots sabem que costa molt expressar-se filant prim, però justament quan hom generalitza tant és quan més cal aportar arguments sòlids que ho justifiquin.

5e festival

Crec que som molts qui vam apreciar l’acte i ens va encantar de principi a final.
A mi , almenys, sí.

Ja em van emocionar les primeres notes de l’acordió de Bàrbara Granados tocant el màgic Youkali de Kurt Weill. Em va semblar de molt bon gust haver triat aquella peça. També el fet de combinar la màgia i la poesia… la màgia elegant i poètica d’Enric Magoo que va estar a l’altura del contexte. .

Diumenge al vespre em vaig assabentat de la polèmica creada arran del plagi d’un paràgraf per part del Toni sobre un post del Litus.

M’he llegit gairebé tota la literatura que embolcalla l’escàndol i de tot plegat jo us en diré la meva.

Aquesta vegada discrepo d’en Pere de Saragatona … Sóc dels que pensen que el plagi no és moral. Ni és bo, ni molt menys encara cal fer-ne apologia.

Però val a dir també que plagiar un paràgraf no invalida ni invalidarà mai cap obra, només és una taca enmig d’unes grans estovalles blanques i netes com són l’obra de TdQ.
En Toni, ja té més que demostrada la seva capacitat creativa. Per amistat jo em poso al seu costat, però justament , fraternalment em permeto de dir-li que no ho trobo elegant el que va decidir de fer. Que crec que es va equivocar i s’ho hagués pogut estalviar. Que hi ha d’altres maneres d’elogiar una troballa escriptòrica.

Tens prou fusta i capacitat com per fer oblidar aquest petit poca cosa i sé segur que tard o d’hora aconseguiràs el perdó i la benedicció d’en Litus … Només et caldrà tenir una mica de paciència i deixar que el temps vagi curant a poc a poc la ferideta que li has fet i que t’has fet també tu mateix ….

De tot el que he llegit el que més em costa d’entendre, Toni, és la teva insistència en mitificar una fama comptada per centenars de visites al teu blog o l’aspiració a conseguir una segona edició per via d’escàndol … Francament, és l’aspecte que menys em quadra de tu. Però jo no tinc cap dret a jutjar-te. Només parlo en veu alta. I imagino que no hi pots fer res, que estàs programat per a disputar com a gladiador tots els combats literaris, tractant d’arrebassar tots els premis, com més millor, pujar a tots els escenaris i sadollar-te amb riuades d’aplaudiments …

Em sembla que ve d’un fil molt prim que allò que és normal i bo, raonable i desitjable no es transformi en quelcom un xic mesquí i ridícul. Ve d’un fil tan prim, que és fàcil que algú s’ho miri malament .

Em va fer vibrar en Sebastià Alzamora tutejant i menystenint i desafiant el seu déu de misèria amb uns versos reconcentrats i agressius. Em va descol·locar força la Dolors Miquel dramatitzant el pollastre decapitat corrent per sobre els fogons … Només els de poble sabem què és veure un ànec escabetxinat correr per la cuina més que no pas quan era viu. Versos plens de color i música.

En Biel, com que ja el tinc tant mitificat, amb poca cosa en vaig tenir prou. Em va sorprendre que s’atrevís a cantar “una nana” a capella. M’hagués agradat sentir-lo recitar adreçant-se a l’ Aràlia. Em va sorprendre sentir-te a cantar. Si vols un dia podem fer un duo i cantar junts un parell de cançons de Léo Ferré o d’Ovidi Montllor o , perquè no, Youkali ? Queda pendent la juguesca ;-)

Al Jordi Sarsanedas li hem de fer un homenatge molt i molt gran ! Ramon Guillem i Montserrat Rodés guanyaren la grandesa de la discreció.

La poesia de l’ Àlex Susanna resona amb una rima interior que llisca suament i eficaç sobre fibra poètica. Barret.

En sortint vaig demanar a en Màrius Sampere que em donés la referència del seu llibre …

Em va dir que el que ell havia llegit ho trobaria a Si no fos en secret, editat per Proa.
Menteixo tan malament que la més petita mentida em traheix i se’m nota a la cara. Per això ja fa molts anys que prefereixo callar abans que mentir per no haver de passar vegonya. Calia fer aquesta precisió per afirmar tot seguit que el seu poema Koan aquell en què els dimonis el criden abans no es converteixi ell també en un dels dimonis que ens han de cridar a nosaltres , aquell poema, deia, va ser per a mi el més emotiu i el més dramàtic de tot el recital, de tota la nit, i vaig descobrir un poema que ja m’acompanyarà per sempre.
I encara hi va haver fotos dels poetes, una broma-promesa al Jaume “Flux” qui li va provocar un somriure; un bon pessic de xerrera amb amics i coneguts, i fins i tot una copa de cava … Le pied ! ;-)

Vam parlar amb l’Àlex i amb en Vicenç i vam decidir que entre tots caldria que fessim alguna cosa [parlar,per exemple, amb en Jaume Subirana, Òmnium Cultural, Cultura i amb qui calgui, sigui qui sigui, per poder-nos assegurar que un acte com aquest i com d’altres no es quedin mai més sense la corresponent gravació digna per a la història cultural del país.

Només costa pensar-hi i costa molt poc moure dos fils de cotó perquè algú , TV3 o C33, -les nostres-, TV de Sant Cugat o qui sigui immortalitzin en imatge i en so aquests retalls de cultura que valen mil vegades més que mil hores de sports i d’altres carrincloneries mediàtiques.

Decididament, la VIII Nit poètica de Sant Cugat fou una gran nit, diguin el que diguin alguns.

Per molt emprenyat que estiguis, Litus, no està bé que vulguis empastifar la nit sencera.

[@more@]

1 Comment

Publicitats

Havíem ja manifestat en un altre post que la seducció i la fascinació que exerceixen sobre nosaltres els anuncis publicitaris només es veuen enterbolides per un factor col·lateral.
A nosaltres ens encanta la creativitat però ens molesta de la publicitat justament allò que a ella li és essencial: el fet que arreu ens ens la inocul·lin (valgui la paraula) una vegada i una altra i una altra, i mil vegades fins a malmetre’ns les neurones del cervell.

Diu la sabiduria popular que tots els mals fan massa. El gran problema doncs és saber i fixar quan comença aquest “massa” que ens perjudica per poder parar l’epidèmia a temps.No sé qui ens ho dirà, no sé qui ho establirà per a defensar els ciutadans com a consumidors dels terribles i perniciosos efectes de la pol·lució publicitària, de la qual es parla massa poc perquè tots en patim massa.

Aquí, de fet, jo només volia proposar als responsables de WolfsZorrowagen, de millorar un dels seus anuncis. Fer-lo més efectiu encara, si cap.

Recordeu de quin anunci us parlo, oi? No pot ser que no l’hagueu vist. Impossible. Ja anem per la segona o tercera temporada.

Tothom l’ha vist entre 300 i 1500 vegades. És aquell en què els dos nens, innocents criatures, asseguts a unes escales exteriors d’una casa, juguen a conduir un cotxe imaginari i a anar agafant velocitat, un canviant de marxes i un altre sense canviar-les …

Jo crec que ja fóra hora que gravessin la segona part de la història o, si ja la tenen gravada, ens ensenyessin l’anunci sencer i ens mostrin, per al nostre delit, el final lògic i sensat de l’anunci, amb tota la seva “moralina”…

Sí, què li passa al rosset d’ulls verdblaus que se li va posant la velocitat al cap i se li inflen les galtes i els ulls i es posa vermell tirant cap a morat ? … Com voleu que acabi aquest anunci tan premiat?

Crec que la millor solució possible fóra que els de la Conselleria d’Interior es decidissin a reciclar-lo per posar-li un final com cal: al nen li acaben explotant els ulls i cap …i li surt tot, tot i tot, en un pet explosiu meravellós que empastifa el vidre de la càmara, és a dir la nostra pantalla … i apa, un altre premi a la creativitat i al sentit de l’humor a la Pulp Fiction …

I una veu en off … per exemple aquella ja tan nostrada d’aquella senyora que porta dos o tres anys posant veu seriosa, convincent i assenyada a tots els missatges “amb missatge” de la publicitat catalana … que digui … “Si no canvies de marxa i segueixes fent el borde … acabaràs fet un esquitx de merda” … Ah! de fons , la musica que vulgueu … por seguir sent aquell ruuuuuunnnnnn rruunnnnn inaguantable o el rap del canvi de marxes automàtic.

Això sí que fóra un bon anunci … i a més potser fins i tot fóra eficaç sobre una franja de consumidors objectius ja una mica tocats de la closca.

[@more@]

1 Comment

Fent Sant Cugat abans de Rams

Per celebrar Sant Cugat poètic 2005 …

Aquesta és la meva petita contribució.

Quan tres mots són perfum

Us hi encabiré de bon grat o per força

Perquè alleugeriu les cadències

Perquè esgaieu les asprors melangioses

Del dir que seré dalt l’estrada, cel immens,

Foragitant nefands que voldrien criptura

Serà el meu tot un dir segur, punyent i llunari

Que no s’escola entre els dits ni s’esmicola a l’aire

I m’entendràs tu i potser només tu, que coneixes

Prou bé, n’ets conscient, els ventricles de l’ànima

Perquè m’escoltes allà al fons, neguitosa i pàl·lida

Aliena als batecs de la rima, tan pura com fràgil

Quan enmig dels fragors de totes les batalles

Els vostres noms ressonin patètics com l’ombra blava

Crideu que bé hi sou i que hi romandreu ja per sempre

Per embolcallar somriures, plors d’amor i fiblades

Sani
VNG. 15.11.2005

___________

PS.
Mode d’emploi recomanat.

Ideal tothora, però millor a mitja tarda. A la mà dreta una copa de cava, a la cara un somrís, i de fons, la música de Claude Bolling pianotejant "In a sentimental mood"(Jazz in Paris)

[@more@]

5 Comments

Aliança entre la Inquisició i els Voltors

Com qualsevol mortal, jo tampoc escapo a tendències masoquistes i hi ha dies en què de bon matí em poso un “cilici mediàtic”: mentre m’afeito no poso Catalunya Ràdio com fóra normal, sino que sintonitzo l’ Herrera d’ Onda Cero i escolto com en Fernando Onega fa el poema polític del dia i, de seguida, comencen a exposar l’actualitat en clau anticatalana.

Aquest mateix Fernando Onega, a La Vanguardia del dissabte 12 de novembre 2005, pg. 21) escrivia un article titolat “Tranbordo, Moncloa. La alianza de la cruz y la gaviota.” L’article va il·lustrat amb una foto el peu de la qual resa així: “El arzobispo de Madrid, en una protesta” .

(…)
“Oficialmente estamos ante una protesta contra la ley de Educación. ¿Justificada?

Sí, porque toca algunos de los privilegios católicos. No, porque la asignatura de religión no sale peor parada que en las reformas anteriores.

(…)

“El Gobierno sería un inocente de toda inocencia si creyera que esta manifestación sólo defenderá la libertad de enseñanza y protestará contra el fracaso escolar. Si ésas fueran las razones de fondo, la Iglesia tendría que haberse manifestado también contra gobiernos anteriores, incluidos los de Joseé María Aznar.

No. Lo que hoy veremos es una descarga de todos los cabreos acumulados contra ZP

Lo que se quiere condenar no es sólo el modelo que abre la ley de Educación, sino el modelo de sociedad que se sospecha y pregona que este gobierno y sus aliados quieren imponer.

Incluso será visible, muy al fondo, ¿sabéis qué? ¡El Estatut!”

__________

Llam de rellamp! Sí, sí, ho diu molt clar en Fernando, oi ?

El dia 12 es varen fer visibles moltes coses, sobre tot, l’aliança de la Inquisició episcopal espanyola i els Voltors del PP, uns i altres àvids del poder perdut.

[@more@]

Comentaris tancats a Aliança entre la Inquisició i els Voltors