Author Archives: Sani Girona Roig

TV3, la teva, i les regles de “Sis a traïció”

Havent
sopat, avui dijous he tingut un premi. TV3 m’ha obsequiat amb una extraordinària
edició del programa “Sis a traïció”.

Magnífic
exemple de creativitat televisiva i
d’ensinistrament de masses.

Recordo
haver llegit a la premsa, a l’Avui o a La vanguardia , una carta al director,
fa molts mesos, just després de la primera o la segona setmana de programa, que es queixava
amargament de la perillositat i de la manca de valors que l’aital programa
vehiculava.

Opinions

Era
una carta remarcable per la seva contundència, però d’aquestes que jo en dic de
retòrica inòcua. Ara em sap greu no haver-la retallada i guardada. M’olorava
que l’hauria de citar tard o d’hora.

En el programa del dijous 8 de juny, els dos concursants que van arribar al final
van triar tots dos el fatídic “M’ho quedo tot” i van perdre els 30.000€ en joc.

Sincerament
i seriosa, proposo a les autoritats educatives del país que enregistrin aquest
programa i el difonguin urbi et orbi per totes les escoles i instituts de
Catalunya juntament amb els CDs sobre educació vial, sexual, alimentària i
d’informació sobre opcions educatives després de l’ESO i del Batxillerat. És un
tresor que cal difondre arreu.

Un
programa així val més que 1000 milions de paraules i pot estalviar de cop la
feina del professorat de filosofia, moral, religió, “alternativa”, socials , economia … i la
dels tutors…
La moma ! Un xollo bo i barat.

On
trobareu més ben explicat que cal mirar d’enganyar tothom fins al final? Que el
triomf és sempre a prop de les mans del més traïdor fill de puta? Que cal aprendre a mentir amb boca de
seda? Que cal, si cal, deixar-se treure
un ull, perquè li treguin els dos al vostre oponent?

Que en
aquell programa els dos surtissin amb el cul cagat no treu gens ni mica de raó a
la transparent moral de la faula. I el fet que semblés que s’acabava malament
és només un miratge perquè algú no s’indigni massa i pensi que els dolents han
tingut el càstig que es mereixien …

No és
això companys , no és això… Aneu errats.

El
missatge, la teràpia, l’objectiu del programa és que cal anar per la vida amb
el roc a la faixa, la mala llet sempre a punt, la mentida peparada, la traició
a mà, i el punyal a la vaina, prest a clavar-lo al pit del que es posi al davant.

En
temps de decadència de l’imperi, amb els bàrbars als límits de les fronteres
imperials, cal desingenuitzar els apocats i tontets, obrir el ulls als càndids,
Educar (sic) els pocapenes mel·liflus, injectar odi i ràbia i violència als
judeocristians de para l’altra galta quan t’hostien, i als pacifistes de torn, perillosíssims
quintacolumnistes envers el govern de l’imperi.

Ves
per on, “Sis a traició” és un complement perfecte de la filosofia de Hollywood, de la dels videojocs per a adolescents i la de la dreta d’aquest país, de Marbella a Terra Mítica.

En
comptes d’estripar-se les vestidures, els escandalitzats ciutadans faran bé de
pensar-s’ho una mica, mirar-se el programa amb bons ulls i felicitar
entusiàsticament els responsables de TV3, i direm gràcies, moltes gràcies, com cal, per educarnos a tots d’una tongada,
tot esperant que inventin d’altres sèries tant o més moralitzants que aquesta,
amb noms que imagino com “Puteja dolçament”
o “Mata’ls però no els torturis”…
Decididament tot està sempre per inventar o
reinventar.
[@more@]

2 Comments

Al juny, notes. Adéu carbasses. Això és Jauja

Dijous
va ser un dia sucós, potent, consistent. Sessions d’avaluació d’alumnes d’ESO.
Notes finals. Moments de negociació entre el jo i les seves conviccions i el jo
dels altres i les seves conviccions. Posada sobre la taula del “això és el que
hi ha”. Patetismes i no. Humor negre clar i negre atzabeja. Grans ridículs i
petites mesquindats. Fou el moment de la veritat, del balanç d’un curs que
començà el passat setembre.

Algú
ha comentat que en diversos cursos els alumnes demanen obertament que els
sets-notable d’alguns professors els converteixin en excel·lent, perquè ,
aviam, amb quin dret alguns professors els volen espatllar el currículum amb
notables de merda?

No
s’adonen els professors que ells són poca cosa més que obstacles en l’imparable
camí cap a l’èxit dels seus alumnes?

I és
que els alumnes saben molt bé que , des de fa molts i molts anys, les notes són
una abstracció, un ens molt subjectiu, discutible, elàstic i mal·leable.

En el
marasme de la Reforma, algú va decidir eliminar orwellianament els números,
entitats massa concretes, per substituir-los per paraules abstractes: MOLT DEFICIENT, INSUFICIENT ,
SUFICIENT, BÉ , NOTABLE i EXCEL·LENT.

Algú
al Ministeri de l’Heducació es va ocupar a fer desaparèixer ben aviat la nota
de MOLT DEFICIENT per considerar-la atemptatòria i discriminatòria, ofensiva i
traumatitzant per a un alumnat al qui
se li havia atorgat una CARTA de DRETS
on hi figurent TOTS els drets,
i fins i tot el dret a denunciar
i executar qualsevol professor que s’atreveixi a aixecar-li la veu i a complir
amb el seu paper d’educador responsable.

Últimament
s’ha sentit a dir, per boca d’algun
d’aquests monstres angelicals, que els professors els “fem pena”, però encara
no ens escupen massa a la cara ni ens fans mòbbing en sortir. Anirem seguint
l’evolució d’aquesta nova raça, que promet fites inimaginables.

Quan
ja es va aconseguir evitar parlar de deficiència i per tant de noció de fracàs,
i la corresponent idea de necessitat de canviar per a millorar, es va passar a
resoldre el tema de la INSUFICIÈNCIA, persistent i detectable. L’invent ha consistit a utilitzar un palabro
neològic: un verb regular del primer grup: ASTERISCQUITZAR i un símbol
simpàtic, l’asterisc.

Jo
asteriscquejo
Tu asteriscqueges
Ell i Ella, Ella i ell
asteriscquegen
Nosaltres
asteriscquem
Vosaltes
asteriscqueu

Ells i elles, Elles i ells asteriscquegen

Un
asterisc al llibre de notes equival a
dir que es tracta d’una nota de fe, una nota mística, una nota de “muero porque
no muero”. Posa que “Sí” , però “és que No”. Ara bé, no busqueu
enlloc la definició de l’expressió “asterisquitzar una nota”, perquè no la
trobareu enlloc, ni amb Google ni a la Viquipèdia. És una metàfora que l’entens
o no l’entens, però no cal que intentis racionalitzar-la. Perquè és matèria de
fe com els misteris de la santíssima trinitat.

Paral·lelament
i complementària es conjuga el verb ARRODONIR,
que té per funció d’eliminar matisos, sempre massa perillosos, per
petits que siguin. El programa
informàtic SAGA recentment creat, impedeix posar notes amb decimal, i així, a més d’impedir posar
el 0 , prohibeix els 1,5; 2,5; 3,5; 4,5; 5,5; 6,5; 6,5; 7,5; 8,5 i 9,5.

Tot
Catalunya té o 3 o 4; o 4 o 5; o 5 o 6; o 6 o7; o 7 o 8;
o 8 o 9; o 9 o 10. I notes numèriques només a la tercera
avaluació i encara gràcies.

No
pregunteu perquè! No us pregunteu
perquè ! Contesteu-vos-ho vosaltres mateixos.

Queda
encara planificar i resoldre la tercera fase,, un xic peluda: com que sempre hi
ha algun professor que s’emperra a suspendre algun alumne, es dota la junta
d’avaluació de poders extraordinris per votar el destí dels angelets. La votació majoritària pot impedir que les
forces malèfiques dels professors que suspenen se surtin amb la seva.

Sort
n’hi ha d’aquestes normes, perquè si no, ja se sap, que hi ha professors
perversos, amb bones intencions però mal informats, que aconseguirien malbaratar la carrera cap a
l’èxit de tot un reguitzell d’alumnes.

He
sentit a dir que ja hi ha en marxa la quarta fase, que sempre és la més
interessant i orwellianament
definitiva: s’imperdirà l’accés a la funció d’educador a qualsevol professor
que no signi una clàusula d’obligat compliment consistent a comprometre’s a no suspendre ningú, i a evitar pronunciar la
paraula “fracàs escolar”. Visca
l’alegria, visca la festa, visca la vida.
“Opà, Opà, Opà. Vamos aazé un corrá, con alumniyos y con alumniyas … Opá.
Opá. Opá.”

Mentre
no s’implementi la quarta fase, alguns alumnes saben que tenen tot el dret a reclamar
i gairebé a exigir sempre la nota més alta, amb tota la insolència verbal que calgui. El dret al
regateig, tan normal en les cultures del nord de l’Àfrica, és gairebé un deure
per l’alumne, que l’ha d’imposar als seus professors. Els insults i les
paraules gruixudes que se sentin són els petits danys col·laterals d’aquesta
situació perfectament regulada,
tolerada i fomentada per llei.

El
professorat entossudit a posicionar-se en la zona de l’INSUFICIENT és
degudament alliçonat per les normes complementàries que l’obliguen a posar exàmens de suficiències diverses tres
o quatre vegades l’any: en realitat, tantes com calgui fins que
s’adoni que la seva pobra, bruta, trista i dissortada obsessió examinadora i
recuperadora és inútil de tota inutilitat…
i acabi per entendre la crua realitat.

El
perfil del professor abans esmentat
acostuma a correspondre’s amb joves encara poc madurs, però val a dir però que
gent curtida en batalles també cau al mateix parany.

El
professorat amb més experiència i “know-how“ acumulat, sap que ja des del
setembre, cal arrodonir les notes a l’alça, i si pot ser una unitat sencera
millor. Tot són avantatges. Tots enganyats però contents, seguint el model de
l’ensenyament privat – en saben un niu de fer clients i mantenir-los
– que va
aplicar l’invent des del primer moment de fundar l’escola confessional.

Tots
els agoreros que van anar pronosticant que això s’acabaria molt i molt malament
han fracassat en les seves profecies.

La
darrera mala notícia la va donar l’informe PISA, assenyalant que Espanya està
també a la cua de la llista; en una altra de les milers de llistes on sempre
hem estat els darrers, acompanyats per Portugal i Grècia. Periòdicament es fan
enquestes i periòdicament sortim en el mateix lloc de la cua dels rànquings, com no
podria ser d’altra manera.

Aquesta
situació s’ha anat perpetuant durant el segle XX i sembla que lluny d’enfonsar
una societat com la catalana, fa que aquesta funcioni perfectament. Segur que tard o d’hora es
descobrirà un enzim, ara desconegut,
que fa que “com pitjor va tot,
millor va la vida ”.
Fa més de 50 anys que estem a les cues de tot arreu però això no ens impedeix
de ser els més xuletes de l’aldea global.”

Que
som dels últims d’Europa? So what? Que
potser se’n van a Finlàndia els immigrants? No, es queden aquí. Aquí que és on
tenim tot el realment essencial per ser feliços. Tenim Fernando Alonso; Rafa
Nadal; el Madrid, el Barça i el Nàstic i sempre la selecció, alguns també les
seleccions catalanes encara per nèixer. Tots i totes gaudim dels beneficis de
la dieta mediterrània intel·lectual de l’ Hola, Semana, i la dels documentals Tomate, Salsa Rosa,
i Pasión de Gavilanes …
Ara també els concerts del Koala!
Dona’m pa i circ, i dis-me tonto! Això és Jauja i sempre ho será!

PS

Estudiant de psicologia afirma :"La ignorància fa la felicitat"

[@more@]

2 Comments

A la mar vull tornar

plaja de vilanova vng.

A LA MAR VULL TORNAR

Tard al capvespre, de dia encara
Avui, tot sol, he baixat a la platja.

M’he banyat d’aigua clara, neta.
Encisadora, fletxada de sol i de lluna.

He somiat que em tornava mar
I nedava enmig de boscos d’algues,
L’immens temple era només per a mi.

Envoltat per testimonis màgics.

Pasífae, que d’esquena em somriu,
Les palmeres bategant ses ales.

Cel blau puntejat d’aus estranyes .

Voltors del Prat volant l’un rera l’altre.

Dibuixant, esculpint cercles lànguids.
Platja de sorra muda, temperada …
Jugant a escac i mat, des de lluny,

Amb el passant que s’hi apropa.

Allà al fons, les grues del port
fan de donjons, fortaleses
aquí ben a prop suren boies
colors verd, vermell i carbassa

Assenyalant el camí, l’entrada.
Al decorat no hi manca res:
Pescadors de canya a l’escullera.
Veles i barques a la platja.

I un paquebot a l’horitzó,
Creuant-ne d’ altres.

Aigua enllà, distants, inabastables…

Qui sap si són un miratge?

És a la mar on vull morir
per fondre’m amb ones i algues.
És a la mar on vull tornar
Desert de sol, sorra i aigua.

6.6.2006

SGR

Pasífae & Europa a la platja de Vilanova

[@more@]

1 Comment

Consolant al Llibreter

Hola
Llibreter, bon llibreter…

Feia
dies que , la veritat, no passava per
ca teva. Però cada cop que ho faig
rebo de premi una alegria.

T’escric
per a consolar-te, per dir-ho així. Som
molts, ai, els que patim la mateixa desgràcia. El meu
cas és típic i tòpic.

A punt
d’acabar la carrera em va semblar que no podria ser de cap manera que no
m’hagués llegit tot en Balzac, i me’n vaig anar a comprar les obres completes en l’edició
de Seuil , perfectament anotada, ben
relligada i ben feta. Saps on? Les vaig comprar a can Gabernet, el llibreter
de tota la vida de la Plaça de la Villa de Madrid a Barcelona, que ara liquida,
i al seu lloc potser hi posaran un altre restaurant vegetarià. Mares de
déus del pilar.

Allà
pels anys 80, vivint a Vic, vam tenir un gos, un preciós pastor alemany a qui
li vam posar el nom de Balzac. Es morí el pobre Blazac. Les obres completes
seguiren a la prestatgeria, impol·lutes. El dia a dia m’impedí d’agafar-ne més
enllà de dos volums.

Trasllat
a Vilanova. En Balzac segueix penjat allà a dalt, cada any una mica més
empolsinat, pendent de ser mudat a una biblioteca amb vidre que li impedeixi
seguir agafant pàtina.

L’altre
dia, escrivint sobre Victor Hugo, jo citava el meu gran mestre Alain Verjat,
que escriví que Balzac és cosa d’una altra galàxia i, a més, difícil d’
empassar, a no ser amb grans dosis d’autodisciplina, de cilici masoquista. Dèia
que com a mínim Hugo segueix sent actual. Ara el meu Blazac és carn de mercat
de Sant Antoni o de Bookcrossing, si
m’apures carn de prestatge d’un llibreter d’Aribau.

La
dèria per no perdre’ ns res del molt bo publicat, res de tant de llibre
imprescindible, indispensable i genial del que s’escriu i es publica a tota la
ciutat global, amén de tot el que tots bloguem –massa- a la Xarxa,
ens portaria al patiment total, a la depre permanent, a la tristor
mortal.

Mira,
no cal que filosofis gaire sobre aquest punt. Viu i deixa morir els llibres… que no et puguis llegir.

No hi
fa res si et perds un rus, un portuguès, un austriac, un danès, un colombià o
francès o un català que "caldria llegir i no perdre’s". N’hi ha prou
amb anar fent camí, amb anar fent drecera,
sense xisclar.

Ves
llegint i prou. Un llibre darrere l’altre. I escriu per comentar-los. Ja serà més del que caldria, i un regal per a nosaltres, els
teus fans gairebé incondicionals.

PS

En Bodeler del comentari sóc jo, en Sani, Llibreter. Recopio el comentari al meu
Dipofilopersiflex per anar fent “llibre”.
Una abraçada.

Ah! Sisplau, vota’m al Lletra d’enguany, que em farà gràcia si ho fas. Fes-ho per simpatia o cortesia, no cal que sigui perquè ho creus de
veritat !
Sobretot, digues-me que m’has votat, encara que sigui "mentida".

[@more@]

3 Comments

Viure per a blogar-la

El suplement Cyberpaís del
dijous 1 de juny inclou una entrevista a David Sifry,
l’amo de Technorati
i una altra a Santiago Roncagliolo, blogaire
famós

El primer diu
coses tan sucoses com: aquestes:

“Jo sóc
l’editor del segle XXI”;
”L’escriptor de blogs és cada vegada més actiu”

“Ara, a més de
llegir, la gent escriu, parla y filma. Internet ha passat de ser la biblioteca
global a ser la conversa global”

Va fundar
Technorati segons elle, perquè els cercadors tradicionals com Google no li
resolien prou bé la cerca de blogs!
S’han de tenir ben posats per esmenar la plana al Google.

El segon diu :

“El blog se ha convertido para mí en una dulce
condena.Vivo para él, leo para él, veo películas para él. El blog
és vivir para contarla.”, pastixant així el títol de l’obra del colombià
més cèlebre, Gabriel García Márquez,
àlies Gabo, que va escriure “Vivir para
contarla”.


M’agrada aquesta imatge excessiva del
“viure per a explicar-ho” que reflexa una vegada més l’obsessió per escriure,
la necessitat de dir-nos, d’explicar-nos, de projectar-nos, de justificar-nos,
d’afirmar-nos, petita vanitat, sublim fotesa.


Santiago sembla donar al raó al Toni quan afirma que el blog està desplaçant al
gos en la categoria de les millors amistats de l’home.

El fet que allò ho
llegís a l’apartat Cyberpaís, que vol ser un suplement tecnològic, em va fer
pensar que es creava una diferenciació forçada, innecessària, de pura inèrcia. Aquelles informacions haurien pogut figurar pefectament en l’apartat cultural, al costat
de les novetats literàries, al costat mateix de poesia o novel·la.

Internet ja no és només
tecnologia sinó literatura. Cada blog és un petit poema en prosa.
Qui destriarà el gra de la
palla d’aquest immens magma parauler?
D’això no se n’encarregaran
ni els premis ni potser tampoc les malfiables estadístiques dels comptadors electrònics.

Ho dirà el temps, ho dirà la història. La petita història. Ho dirà la gent que ho llegirà d’aquí a una generació, -això si per aquell llavors … encara llegeixen!
Versió contemporània d’ una
vella dita
, que ara resa així :
“deixeu-los viure tots, els déus reconeixeran els seus”.
[@more@]

1 Comment

El Premi Lletra de setembre adjudicat ja de bon estiu?

EL
PREMI DE SETEMBRE
ADJUDICAT JA DE BON ESTIU?

Assaig de càntic per al Lletra …

Ho diu Toni i és profecia.
És quan perdo que hi veig clar,

Però
"Posa-t’hi fulles", ta tia !
Encara
que perdi he de lluitar

Per
vèncer i venjar ma melangia.
Quina
trampoia que ens fan?
Com
votar mil vegades
Potinejant pulcrament les IPés?

És
quan voto que hi veig clar
No hi
ha res tan "chic" com perdre
Entre
blogs que treuen fum
Als
vorals dels Entrellum
I les
Plaguetes excessives
Vessar de literatures enceses
Dels
blogs més emotius
Bressol de Mots, sublims foteses.

Xupant càmera entre dos monstres.
D'esquerra a dreta i de dalt a baix :Biel Mesquida Sani Girona i Toni Ibáñez.
Sant Cugat. Novembre 2005.
Fotògrafa: Catherine Blanch
@SGR

Així
que ja ho he de tenir clar?
Seré
l’últim de la fila?
Ho he d’assumir sense piular?
Acotar
el cap i fer que sí?
M’ho
prendré amb filosofia…
I amb
dues tasses de til·la
Però no penso plorar.
Ca, no pas. Sublimaré l’agonia…

Ja
vindrà el meu l’endemà
Serà
segur, ben aviat, un bon dia
Si la
profecia es compleix
-El
que diu el Toni va a Missa-
Voldrà
dir que amics no tinc
Tan
nombrosos com caldria
Que
m’hi vaig posar un pèl tard
Quan
ells ja tot lligat ho tenien.


Els
del Vidre
, bona gent,
Per no
patir més penúries.
Guanyaran el manà dels déus.
Dos
mil euros, mil dos cents?
Donen
per munts de farres i orgies

Maleïda ma dissort. Oh distòpia!
Aquest
és el destí que m’espera
Si tot
ja està dat i beneït?

Emprenyat
com una mona!
Què hi
farem si això és així!
Anirem
tanmateix a Girona
Sempiternament joiosa
A
gaudir del gran festí
Durarà de la vesprada al matí
Till
you drop de Poesia
De
Lletra i literatura en prosa.


El que cal és ser feliç, somriure
Abans la Terra no es fongui.
O així m’ho sembla a mi
Quan no dormo per escriure.

SGR

[@more@]

8 Comments

Premi Lletra 2006. Ja sóc aquí! ;-)

Fent cas d’aquella dita que ens aconsella "més val penedir-se del que hem fet que no pas del que no hem fet" … , m’atreveixo a presentar la meva candidatura al Premi Lletra d’enguany. Ho faig agoseradament però conscient, i fent ús de plenes capacitats mentals so far.

premi lletra 2006

Sé que la juguesca és difícil, perquè s’hi presenten amics mestres escriptors d’alta alcúrnia, molta txixa i molta txaxa, però sabent que gairebé tots ja han sucat mil vegades, penso que tinc una remota possibilitat.

I a més, al jurat hi tinc coneguts estimats … més motiu encara … Vicent, Jaume, em conformo amb un ex-equo o amb un sub-equo. Queda dit !

Ep, poseu-me a la llista que faré votar mitja Europa a favor meu. Ho sento molt Biel , Toni i Júlia, i tutti quanti … però us ha sortit un competidor difícil. Poca broma. Que qui és el Sani ? El Sani és ..
"Ese que va subiendo cual aurora naciente
bello como la luna, brillante como el sol
terrible como un ejército formado en batalla"

Així que aquest any ho tindreu més difícil, però si guanyeu tindreu encara més mèrit ;-)
No us vull amagar la meva raó secundària, semisecreta: vull participar a la superfesta de Girona, el 7 de setembre. Allà ens veurem, amics, companys i admirats meus.
Anava a afegir … "Que guanyi el mill … Pero no, no, no! De cap manera: que guanyi … jo!

logo PL 2006

Qui m’aime … que em voti … aquí

[@more@]

4 Comments

El que compta és la *ivresa

Ahir, i per enèsima vegada en poc temps, vaig sentir cantar les excel·lències de la concentració, del mític tòpic de dir molt en poques paraules …

Ho deien a propòsit d’una entrevista amb Yasmina Reza, que ha vingut a Barcelona coincidint amb la traducció al castellà i al català de la seva obra La luge d’Arthur Schopenhauer.
He sentit dir que l’ha adaptada també al teatre i que en aquella obra, que s’estrenarà a Paris a la tardor, s’ha reservat per a ella el paper d’actriu protagonista. Chapeau, mestressa!

Es veu que ha dit que el teatre l’ha acostumada a escriure amb un estil totalment directe, sense floritures, a anar al gra, i a això, a concentrar molt en poques paraules.

Suposo que té molt de mèrit! De fet, sentint això, es pot fer alguna altra cosa que no sigui callar i no dir res, i fer que sí amb el cap o moure’l per dir, sense dir res, “I tant”, “ I tant” , “I tant que sí ! Molt bé !”… Que n’és d’eròtica,Yasmina, la teva intel·ligència.

Però no, no callo. Aquí estic teclejant per afegir un matís important: per dir que el contrari també pot ser cert, que podem aspirar a dir molt amb moltes paraules, o les que ens calguin, les que ens vinguin a la punta dels dits, i mala sort si diem poc amb molt o massa …

Sense diarrea literaria no hi hauria literatura. No tindríem ni Proust ni Hugo ni Tolstoi ni Wilde, ni Shakespeare …

Només tindríem haikus, monosíl·labs i silencis. I és bo que hi hagi de tot, metàfores, hipèrboles i redundàncies. O això em sembla.

Així que ja ho sabeu: si us agrada dir molt amb molt poques paraules, concentreu-vos al màxim i calleu : us expressareu de meravella, us ho entendrem tot i us donaran el premi gros. Penseu-hi.
Jo també hi aspiro a la perfecció, però el meu referent és el de Verlaine i el seu Art poètique i el de Musset afirmant que …
“Aimer est le grand point, qu’importe la maîtresse ?Qu’importe le flacon pourvu qu’on ait l’ivresse ?”

Sí, d’una vegada i per sempre: el de menys és l’embolcall, el format, sigui quin sigui, el que de veritat compta és l’amor, la música, el matís, i la passió : això és la *ivresa. La *ivresa és tot això.

[@more@]

1 Comment

Cinema i literatura II

Havent llegit al New Statesman que hom proposava un final feliç per a K., el protagonista de El procés ( The Trial) de Franz Kafka, em vaig adonar que jo encara no havia llegit el llibre. I me’n va fer venir ganes…

A la biblioteca del nostre centre, ara fins i tot amb el catàleg en línea, vaig trobar una edició en castellà, en traducció de Feliu Formosa i prologada per José Saramago: Las mil joyas del milenio. Biblioteca El Mundo ! Una joia de veritat…

Mentre llegia vaig recordar que o ja havia vist la pel·lícula sencera ves a saber quan o bé n’havia vist alguns fotogrames … Records vagues i imprecisos. No la pel·lículña no l’havia vista.

Vaig demanar a un amic que ha escarregat un munt de pel·lícules amb EMule si coneixa algú que tingués la pel·lícula que Orson Welles va rodar el 1962.
La vaig tenir a casa en molt pocs dies, grvada en un CD. I la vaig visionar amb atenció.

Em queden dues coses a fer. La primera i més important és comentar ara i aquí la immensa sorpresa que vaig tenir en comparar el final de l’obra i el final que va decidir de filmar Orson Welles.

La segona, més recargolada, és mirar de trobar informació del perquè d’aquell canvi i els comentaris que, abans que jo, – entre el 1962 i el 2006, per dir-ho així – hagi provocat l’esmentada “distorsió”.

Ja se sap que el cinema té les seves pròpies regles econòmiques i ideològiques que fan que cada director pugui o hagi de fer el que calgui per adaptar una obra literària al cinema, però aquest cas em sembla molt paradigmatic: substituir el ganivet per la dinamita exigeix alguna explicació. La meva pregunta és si aquesta explicació està escrita per part de Welles o per part d’algú en algun lloc. Passarem per Google a mirar d’esbrinar-ho.

“Tras cambiar algunas cortesías sobre quién tenía que ejecutar las tareas subsigueintes (…)el primero de ellos se dirigió a K. Y le quitó la chaqueta, el chaleco y finalmente la camisa. (…)

Acabaron por dejar a K en una posición que ni siquiera era la mejor de las que antes habían conseguido.Después, uno de los señores se desabrochó la levita, y de uan vaina que llevaba colgada a un cinto que le rodeaba el chaleco, sacó un largo cuchillo de carnicero, estrecho i afilado por ambos lados (…)

Sus ojos se clavaron en el último piso de la casa lindante con la cantera. (…)

¿Dónde estaba el juez que no habia visto nunca? ¿Dónde estaba el alto tribual al que nunca había llegado ?

Levantó las manos y separó todos los dedos.

Pero la manos de uno de esos señores se posaban ya en la garganta de K, mientras el otro le hundía profundamente el cuchillo en el corazón y lo hacía girar dos veces. Con los ojos vidriosos, K. vio aún como los señores, muy cerca de su cara, mejilla contra mejilla, observaban la decisión . “Como un perro”, dijo; era como si la vergüenza hubiese de sobrevivirle.”(Franz Kafka. El proceso. Capítulo X . Fin. pg. 203-204)

Fins aquí el final de la novel·la: I mira, ho sento molt per aquells que no soporten que els els contin … però jo no en tinc cap culpa, són exigències del guió del post !

A la pel·lícula s’hi respecten “d’aquella manera” els detalls del darrer capítol: el perfil dels dos botxins, el trasllat de K. al lloc d’execució, la pedrera, el joc pervers de passar-se el ganivet devant dels seus ulls, però, curiosament, algú va decidir canviar-ne el final i que K. fós executat d’una manera diferent: els dos botxins, llençaran al forat de la pedrera un paquet de cartutxos de dinamita. L’enorme explosió que es produeix ens dona a entendre que de K. no en quedaran més que engrunes…

A qui no hagi llegit el llibre li pot semblar un final “normal” , una pel·lícula ben acabada i tot. Però malhauradament no és tal. Dubto que en Franz li hagués donat el seu vist i plau a aquest canvi.
I a mi, aquesta modificació més aviat em revolta.

Quina és la raó del canvi? Ho haurem de preguntar a l’Àlex Gorina…
Mentrestant em conformaré pensant que, al 1962, clavar el ganivet de carnisser al cor del pobre K. com a mètode d’execució potser resultava massa políticament incorrecte, i que van decidir tirar pel dret: associar pedrera amb dinamita per eufemitzar mínimament el grau de crueltat i acabar-ho tot amb un núvol de pols … “En pols et convertiràs” … Humor negre. No era això Orson, no era això.
[@more@]

3 Comments

És quan llegeixo capullades que hi veig clar!

Avui + 09.05.06
ALBERT OM. Les meves bases
"Com a persona assembleària que sóc, he consultat amb les meves bases el sentit del vot en el referèndum de l’Estatut, i he acabat acatant la seva decisió lliure i sobirana: que em quedi a casa."

Avui + 09.05.06
SALVADOR SOSTRES. La desolació
(…) ”La consellera de Benestar Social, aquest departament des d’on Esquerra havia de demostrar-nos que sabien governar i que eren bons gestors, sembla que es va lluir amb el cas de la nena Alba. Tot i que per descomptat és una bogeria posar un perill públic com Rafael Ribó de Síndic de Greuges. Si vam sobreposar-nos a 40 anys de franquisme també superarem això. (…)

Ah, sí? Doncs ara em toca mi! Aquí us diré el què i més endavant …el perquè.

És quan llegeixo capullades que hi veig clar
Foll d’una mala llet terrible, febril
Que la mà se’m torna puny
Que et voldria, plomateclat, agulla, espasa
Per llaurar tot de cop la brutícia
i l’agrosa metzina de l’estultícia
Capar el cinisme encapullat de llur post paper
Escorrialles pagades de cul llogat
I llençar-lo carena enllà, ben lluny.
És després d’haver escrit això que em sento bé
Que, mort el monstre, sé que avui dormiré tranquil


S
GR

_____________[@more@]

3 Comments

Victor Hugo i París

Acabo de trobar dins d’un llibre, amagat darrera uns altres –falta d’espai obliga- un fulletó que vaig portar de Paris el 1985… Fa doncs ja una eternitat. Et títol és : Victor Hugo et Paris.

vh1

Ho va publicar la Direction des Affaires culturelles de l’Ajuntament de Paris en ocasió del centenari de la mort de l’autor el 1985.

Signa el pròleg del fulletó l’actual President de la República, Jacques Chirac.

“(…) Toujours fidèle à ses amis et à ses convictions, , épris de liberté, celui qui fut l’enfant des Feuillantines, le Pair de France, , l’exilé de Jersey et de Gernesey, l’opposant farouche au Second Empire, le plus grand interprète du génie Français, était devenu à la fin de sa vie, et il l’est resté, le symbole vivant des valeurs républicaines, l’incarnation de la République. (…)”
(Jacques Chirac)

L’opuscle és francament interessant, tant pel text com per les il·lustracions que conté. M’ha fet il·lusió trobar-hi un plànol de les cases on va viure a París des del 1804 (va néixer el 1802) fins el 1985. Són 19 residències diferents, amb les adreces precises corresponents, llistades per ordre cronològic de residència, numerades i marcades sobre un plànol del Paris de 1870.

M’ha fet pensar que la propera vegada que faci Paris, a més de visitar la casa-museu del número 6 de la Place Royale, avui Place des Vosges, podré fer un recorregut–pelegrinatge, visitant uns quants d’aquells indrets. Un itinerari un xic fetitxista però tanmateix menys surrealista que un altre que proposaven aquí.

Transcric la llista de les residències successives d’Hugo a Paris per si algú vol fer el recorregut sencer o a trossos ;-)

vh2

  1. – Rue Neuve des Petits Champs. 1804
  2. – 24, rue de Clichy. 1804 et 1809
  3. – 250, rue Saint Jacques. 1809
  4. – 12, impasse des Feuillantines. 1809
  5. – 2, rue des Vieilles Tuileries (actuelle rue du Cherche Midi).1813
  6. – 41, rue Sainte-Marguerite (actuelle rue de Rennes). 1815
  7. – 18, rue des Petits Augustins (actuelle rue Bonaparte). 1818
  8. – 10, rue de Mézières. 1820
  9. – 30, rue du Dragon. 1822
  10. – 39, rue du Cherche-Midi. 1822
  11. – 90. rue de Vaugirard. 1824
  12. -11, rue de Notre-Dame des Champs . 1827
  13. – 9, rue Jean Goujon. 1830
  14. – 6, Place Ryale (actuelle Place des Vosges). 1932
  15. – 5, rue de l’Isly. 1848
  16. – 37, rue de la Tour d’Auvergne. 1848

Aquí hi va el VH de Jersey i de Guenesey:

"Entre 1856 et 1870, c’est là qu’Hugo vit au-dessus des océans.
Le coup d’Etat de Napoléon III l’a chassé à Bruxelles, puis à Jersey, où les Hugo habitent entre 1852 et 1855, d’abord à l’hôtel de la Pomme d’Or qui existe toujours à Saint-Hélier, puis dans la maison de Marine terrace, disparue depuis.
Parce qu’il se solidarise des proscrits qui protestent contre la visite de la reine Victoria à l’empereur, il est chassé à nouveau de Jersey, et arrive le 31 octobre 1855 à Guernesey.
Il loge à l’hôtel de l’Europe, puis 20 Hauteville Street. Pour ne plus être expulsé (la loi anglaise protégeant les propriétaires d’une expulsion), il achète rapidement (en mai 56, avec le fruit des Contemplations, publiées un mois plus tôt) Hauteville House (1856-1870), une grande maison construite cinquante ans plus tôt par un corsaire anglais. "

17. 66, rue de la Rochefoucauld. 1971

18. -21, rue de Clichy. 1874

19. -130, rue d’Eylau (actuellement 50, av. Victor Hugo). 1878-1885

Se m’ha acudit anar a buscar el llibre Noventa y tres que l’Alain Verjat em va regalar recentment i del qual n’és traductor, autor d’una introducció, una cronologia, una bibliografia quasi exhaustiva sobre Victor Hugo i unes notes que converteixen l’edició de l’Editorial Gredos en una edició de referència.

Alain escriu això:

“Para él [Victor Hugo], la poesía, el teatro la novela son formas expresivas estratégicas, encargadas de continuar la misma lucha, son armas cargadas de futuro: deben ser eficaces.

Balzac es un notario y a veces un fiscal, pero Hugo es un abogado, un leader, un estadista, un filósofo.

Las causas del primero están irremediablemente perdidas, lo que hace de La comedia humana un grandioso fresco deprimente; las del segundo siguen abiertas y, como tales, nos conciernen y nos interesan porque si bien el mundo no ha cambiado mucho, Hugo siempre deja un lugar para la esperanza, siempre apunta una solución, más o menos utópica.. Claro, son soluciones de poeta, de soñador, pero son soluciones a problemas que sólo un gran humanista es capaz de plantear.”(Alain Verjat Massmann. Noventa y tres. Editorial Gredos 2004 . ISBN 84-249-2705-2 . Pàgines 8 i 9. ).

Aquest és el tipus de crítica que val la pena llegir, rellegir i fer llegir a tothom qui s’ho deixi aconsellar. Aquest és el tipus d’ídols que la nostra societat ha de recuperar i susbtituir tant com pugui als gladiadors del futbol, del motor, de la bicicleta, de la cançó d’utilitzar i llençar, o qualsevol ídol de fang totalment prescindible, que els joves s’entesten a adorar.

Victor Hugo sembla ser un exemple clar que, a més de la literatura a seques, a més de l’art per l’art, també es pot fer literatura compromesa o potser fóra millor dir, fer literatura tot sent un ciutadà compromès, fent d’aquests dues nocions, l’art i el compromís social i politic, un oximoron tan compatible com necessari.

__________________

Biographie de Victor Hugo

Centenaire de la naissance de Victor Hugo

[@more@]

1 Comment

L’Evo l’ha feta grossa!

El Guardian (8.5.2006) publica un article sobre el conflicte polític que ha desencadenat la decisió del president de Bolivia, Evo Morales, de nacionalitzar el petroli de la nació.

"Morales is taking Bolivia out of the shadow of the US

Roger Burbach . Monday May 8, 2006. The Guardian The president has joined the radical bloc by taking over energy resources and signing a trade deal with Castro and Chávez.

Per al meu gust, el millor són encara els comentaris que acompanyen l’article. En reproduim uns quants dels més sucosos, perquè donen per a reflexions de tota mena i color.

1. Comentari apocalíptic. L’autor té el perfil d’un militant del PP o de l’extremíssima dreta. Confon els seus catòlico-apostòlics desigs amb la realitat.

"JulianMorrison. May 8, 2006 11:12 AM
In five years time, you’ll be posting a weepy post-mortem of the high ideals of La revolucion. Bolivians will be queueing for bread. Oil will have been converted into full swiss bank accounts for a few cronies. You will still not have learned that socialism doesn’t, never has, never will work, because it’s broken from the premises up. "

2. Comentari d’un home tranquil. Un assenyat que se n’enfot del comentari anterior amb una fina ironia.

LVBN. May 8, 2006 11:39 AM

Julian. You are right. Democracy doesn’t work very well either, dictatorship is much more effective; the exploitation of the weak by the strong if very efficient. Also, as you correctly point out, it’s the natural order of things and we would be fools to fight against that, in the same way as combating disease is pure idiocy.

3. L’intel·ligent claridvident ben informat.

Wascia. May 8, 2006 11:59 AM

(…) Thomas Friedman. global capitalism’s evangelist in chief, begs to differ: "The hidden hand of the market will never work without a hidden fist. McDonald’s cannot flourish without McDonnell Douglas, the designer of the F-15. And the hidden fist that keeps the world safe for Silicon Valley’s technologies to flourish is called the US Army, Air Force, Navy and Marine Corps." – New York Times Magazine, March 28, 1999

4. Una anàlisi que fa reflexionar. Qui sembra tempestes tard o d’hora recull tsunamis.

Doina27. May 8, 2006 06:19 PMRather than blaming capitalism, it seems like we should be blaming the feudal systems that exist in some of these countries. For many years a thieving, corrupt minority of Spanish descendants has oppressed the Indian majority and refused to do much to alleviate their poverty. This is not capitalism or democracy, it’s feudalism. No wonder the peasants have become militant. Another issue is that the US doesn’t practice the free trade it preaches. It pushes free trade agreements on these countries but then dumps its subsidised agriculture on South America. This is not proper capitalism either.

5. L’ ingenu càndid i angelical : Evo Morales hauria d’haver demanat permís a les Companyies per veure si els hi semblava bé. D’acudit de Noche H. Molt bo;-))

Lat35SLong58W. May 8, 2006 06:48 PM

Most of Latin America’s problems are based on the systematic negation to abide to the "Rule of Law". If he wanted to renationalise the gas fields he should have done it through the Supreme Court or an appropriate International Law body; set up a case through which the privatisation contracts would be found unconstitutional (if this word exists) and declared void. With his signature he just ripped hundreds of contracts. There are "civilised" ways of doing things and "dictatorial" ways. Ones make countries and their civil institutions stronger, the latter make them weaker and isolated. Who in his right mind would think of making business with Bolivia in the future?

Nosaltres, que gairebé no podem fer res ni a nivell de política catalana, pel que fa a la política internacional ens queda només el dret a esperar-les i veure-les venir. I això farem.

M’ha sorprès positivament el nivell de les intervencions. Francament impressionant, vaja. A algun any-llum dels comentaris que podem llegir a les nostres nostrades premses, escrites o electròniques. Perquè serà?

I puja una generació políticament analfabeta. Només d’excel·lent en el futbol del Barça, els còmics manga, algun que altre tema escadusser i para de comptar. Que els déus els agafin confessats!

[@more@]

Comentaris tancats a L’Evo l’ha feta grossa!

Jocs Florals de Barcelona 2006

La Vanguardia dissabte 6 de maig 2006

ROSA MARIA PIÑOL – 06/05/2006
BARCELONA
"La décima semana ‘Barcelona Poesia’ reúne a 159 poetas y renueva los Jocs Florals"

Del 12 al 18 de mayo, unas 85 actividades en 50 espacios distintos llenarán la ciudad de versos, con la participación de 159 poetas. Un amplio programa que volverá a demostrar que "Barcelona es una ciudad de poetas y a la vez amante de la poesía", como sintetizó Martí [el nuevo concejal de Cultura, Carles Martí]

La principal novedad de este año se refiere a la ceremonia de los Jocs Florals (día 15, en el Saló de Cent), cuya renovación fue encargada por el ahora flamante conseller de Cultura, Ferran Mascarell, al crítico Sam Abrams. Se otorgará un solo premio en lugar de tres, y el ganador o ganadora de la Flor Natural se convertirá en el poeta de la ciudad durante un año, en que ejercerá de embajador de la poesía y promotor de su lectura a través de la red de bibliotecas."

Allà anirem doncs. Allà serem, a la gran trobada de poetes i d’amants de poesia.

On són els poetes que manquen?

Amb 159 poetes per banda,
Vent a popa, a tota vela
No talla el mar, sinó vola
la nau Jocs Florals, la Poesia

.
L’amagaren per Sant Jordi
Per fer morbo de l’absència
Per a fer-nos a tots tenir mono
De rimes i versos lliures
.

Però digues, Sam Abram,
Tu que la nau fas navegar
Perquè t’has deixat al moll
Tants i tan bons poetes?
.

Passi que no em cridis a mi
Que carnet de partit no tinc
Però perquè oblides l’Aladern
I el Toni del Ferrater 2005?
.

Mira que encara hi ets a temps
Completa tot l’equipatge
Per a fer un tan gran viatge
Caldran els versos de tots els déus
.

Infla les veles per fer més via
Penja l’ensenya dels Jocs Florals

I fes que tot Catalunya
Sigui un oceà de poesia


SGR (poetillo en potència i poeta en prosa)

___________

Només 159 poetes? No t’ho creguis.
Serem molts més dels que diuen i volen!

[@more@]

7 Comments

Ecologies vàries

Fa unes setmanes em van fer arribar la informació que la seu Casseurs de Pub publicava en relació amb la Setmana sense televisió: del 20 al 30 d’abril… i nosaltres sense saber-ho ni celebrar-ho.

sense tele

Ara acaben de redactar una carta al President de la República i al Primer Ministre francès demanant-los que annulin el Gran Premi de França de Formula 1.

No al GP França de Fórmula 1

El texte de la carta diu així:

"Monsieur le Président, monsieur le Premier ministre,
Monsieur le Président, vous avez déclaré le 5 janvier 2006 : « Nous devons apprendre à nous passer progressivement de pétrole. » Monsieur le Premier ministre, vous avez affirmé le 16 août 2005 : « Le pétrole est une ressource épuisable qui va se faire de plus en plus rare. » Déjà scandaleux hier, la tenue du Grand-Prix de formule 1 alors que s’engage la déplétion mondiale de l’extraction du pétrole est inadmissible. Comment pourriez-vous être crédibles en demandant à chacun d’entre nous de faire l’effort de réduire sa consommation d’énergie tout en laissant une vingtaine de jeunes milliardaires faire la promotion d’un comportement irresponsable. Le Grand-Prix de France de formule 1 constitue le paroxysme du gaspillage en alliant dans une même célébration compétition, argent, vitesse et pollution. Cette course et le message qu’elle véhicule sont à l’inverse des valeurs qui pourront nous permettre d’affronter démocratiquement et pacifiquement le temps de l’après-pétrole, qui s’ouvre maintenant. Aussi, monsieur le Président, monsieur le Premier ministre, nous vous demandons de supprimer aujourd’hui le Grand-Prix de France de formule 1."

Convoquen una manifestació nacional, el dia 16 de juliol, a l’esplanada de la Torre Eiffel-Champ de Mars contra aquest esdeveniment antiecològic.

Aquí a casa nostra això és impensable oi? Per què serà?

[@more@]

2 Comments

(Mal?) Cinema i literatura I

(Mal?) Cinema i literatura.

Jordi Galves signa un article antològic Un “Tirant …” demasiado barato al suplement Cultura|s de La Vanguardia Nº 202 del 3 de maig 2006.

A mida que l’anava llegint , m’anava cargolant de riure, un riure incontrolable, frenètic i terapèutic com feia dies que no experimentava.
La crítica de Jordi Galves a la pel·lícula de Vicente Aranda equival a una demolició brutal i absoluta de la darrera obra d’aquest cineasta.

Extractes …

(Compte ! Poden ferir greument la sensibilitat del lector. Esteu avisats!) …

“La confianza depositada en Vicente Aranda, director y guionista, ha sido pues, enorme. Sin embargo nada de la grandeza, de la curiosidad o de la ternura de la novela de Joanot Martorell se ha visto reflejada en el filme.” (…)

“La parte caballeresca y aventurera, espectacular, se reduce a lo mínimo hasta rozar la indigencia” (…)

“[Los personajes] hablan de manera pomposa y ridícula, como si recitaran versos malos y grandilocuentes, sin resultar jamás creíbles ni mucho menos interesantes o cercanos o admirables” (…)

“Victoria Abril [musa de Vicente Aranda] es una Viuda Reposada que hace en todo momento de Victoria Abril”

(…) “La banda sonora de José Nieto como mínimo clama venganza. Insípida y torpe, adornada tan solo con la copia desvergonzada de los melismos del Misteri d’Elx.” (…)

(…) “Porque ni Juana la Loca ni Tirante el Blanco son personajes sino pretextos, historias que Aranda parasita para, a través de ellos, dar rienda suelta a sus particulares ensoñaciones, a menudo bastante vulgares.” (…)

Va acabant amb aquesta cirereta:

(…) “Una película ridícula, incomprensible, primero cargante y desoladora después que produce mucha pena” (…)

Mare de déu ! (que diria JPQ)

No sé com té el cor en Vicente Aranda, però jo no li deixaria escoltar aquesta crítica sense haver-li preparat abans una bona tisana de valeriana o haver-li donat una pastilla pels nervis. Li podria agafar un infart.

Després de llegir tot això em pregunto si a algú li quedaran ganes d’anar a veure l’esguerro per mono que sigui el cartell!

cartell TlB

A mi només em queden dos dubtes: Us és saber si el Jordi Galves exagera una mica o encara poc. El segon, saber què vol dir exactament que Victoria Abril fa de Victoria Abril tota l’estona ;-)
La resta, ja m’ha quedat ben aclarida…

Si fos veritat el que apunta el crític, hi ha motius per estar tristos. Intento imaginar quant de bé s’hauria pogut fer per aquests móns dels Déus amb 13,6 milions d’euros!
C
om és que no posen ningú a la presó? Qui contesta aquesta pregunta?

Tirant lo Blanc al mercat de Sant Antoni. 7.5.2006

S’imposa llegir o rellegir el llibre – llegir per a oblidar – i fugir lluny dels fotogrames d’Aranda i de la “pena” que Galves ens assegura que provoquen si els aneu a veure.

Al mercat de Sant Antoni podeu trobar una magnífica edició per 6 € els dos volums.

Au, que cadascú s’ho triï. Ja sou prou grans.

[@more@]

1 Comment

Gmail en català: petits problemes temporals?

Vaig tenir el plaer d’enviar una invitació per crear un compte gmail a un bon amic, i la va acceptar.
Avui ell m’ha fet una consulta tècnica: Sani, es pot crear una llista de correu per enviar un missatge a un grup de persones? M’ha dit que no trobava de cap manera la manera de fer-ho.

Jo li he dit que segur que sí que es podia fer, però que com que jo no ho havia provat, que m’ho miraria i ja li diria alguna cosa.

M’ho acabo de mirar i se m’ha posat un pèl de punta: efectivament es poden crear tants grups de correu com vulguem en qualsevol idioma … Però en català … NO ES POT! No es pot fer en català, almenys ara per ara.

Ha anat al servei d’ajuda:

How do I create a Contact Group?

Gmail lets you organize your contacts into Groups so you can easily send messages to a number of people at once. Here’s how to create Contact Groups:

  1. Log in to your Gmail account.
  2. Click Contacts along the left side of any Gmail page.
  3. Open the Groups tab, and click Create Group.
  4. Enter your contact group’s name in the Group name: field.
  5. Type the contacts you’d like to include in the Group in the Add contacts: field. (Gmail’s auto-complete feature will suggest addresses from your Contacts list as you type.)
  6. Click Create Group.

gmail en angles

I sí, tot és veritat, però amb una excepció. Endevineu quina!
Si heu triat idioma CATALÀ a les opcions de configuració.

He fet encara una altra comprovació. He creat dos o tres grups havent triat configuració en anglès, i després en francès. Immediatament després he triat idioma català, i els grups no apareixen!

gmail en català

Es a dir, no és només que no se’n puguin crear, sinó que simplement no es pot utilitzar aquesta funció. Sembla impossible però és veritat!

Els he enviat un correu preguntant si hi ha alguna cosa que jo ignoro per resoldre aquest problema o si realment és una funció que encara no tenen implementada… i ho estan muntant…

No vull pensar que algú la té "castigada"!
Però com que des de molt petit em van ensenyar a pensar mal per no errar, i endivinar-la sempre, sempre més he anat arrossegant aquest bon criteri que, per compensar les joies, em comdemna a un patir etern, sempre i en tot lloc…

Espero la resposta de l’equip Gmail.
Ja donaré compte de la resposta. Espero que sigui un problema temporal fàcil de resoldre.
Optimista per naturalesa, no dubto que aquest tema, a diferència d’altres molt més peluts, tindrà solució i serà un altre final feliç …
Mentrestant, “ajoiagua” ;-(
[@more@]

Comentaris tancats a Gmail en català: petits problemes temporals?

Els silencis dels intel·lectuals

Em permeto fer propaganda del darrer Monde diplomatique, el del mes de maig, que acaba de sortir del forn.

DOSSIER : INTELLECTUELS MÉDIATIQUES, 
PENSEURS DE L'OMBRE
Guerre des idées, par Ignacio Ramonet.
 

Ignacio Ramonet té la gràcia de dir bé les coses i
de saber imaginar les bones preguntes a fer-se
en relació amb el tema del paper dels intel·lectuals
en el món d’avui. Dues de les preguntes capitals
del seu article són aquestes:

"Y a-t-il encore des intellectuels qui font référence ? Comment l’explosion médiatique a-t-elle bouleversé leur magistère ? (…)"

 

L’Ignacio proposa el següent:

« Un intellectuel est un homme ou une femme qui use de sa célébrité, acquise dans le domaine des sciences, des arts ou de la culture, pour mobiliser l’opinion publique en faveur d’idées qu’il considère justes. Depuis deux siècles, dans les Etats modernes, sa fonction consiste, de surcroît, à donner du sens aux mouvements des sociétés, à éclairer la voie menant à plus de liberté et à moins d’aliénation. »

« Dans la récente révolte, en France, contre le contrat première embauche (CPE), l’enthousiasme et la vivacité de la rue ont contrasté, une fois encore, avec le consternant silence des intellectuels. Cela avait déjà été le cas, en novembre 2005, à l’occasion des émeutes des banlieues. A de rares exceptions près (Jean Baudrillard, John Berger), au milieu d’une profusion de bavardages, peu de voix ont su « lire » ces événements, en dévoiler la signification profonde et les projeter en actions futures. La société s’est retrouvée comme orpheline d’une interprétation pertinente et mobilisatrice, au risque d’ignorer ses propres symptômes et d’être condamnée à revivre de nouvelles « crises ».

I més endavant escriu …

Un tel constat de carence nous a conduits à concevoir un grand dossier sur la « guerre des idées » aujourd’hui. Afin de tenter de répondre aux questions que beaucoup se posent : Y a-t-il encore des intellectuels qui font référence ? Comment l’explosion médiatique a-t-elle bouleversé leur magistère ? (…)

En l’article original, els dos paràgrafs van seguits,

pero en ordre invers. Jo n’he alterat l’ordre amb
finalitat retòrica. Per argumentar aixó que segueix:

La definició de l’intel·lectual em sembla
impecable, la constatació del silenci gairebé
unànime dels intel·lectuals francesos
(amb poques excepcions, segons l’autor)
també sembla incontestable ...

El que és totalment opinable és segurament
aquella interpretació segons la qual sense
el sermó de l’intel·lectual la societat es queda
com a orfa, esmaperduda, sense nord ni sud,
sense saber cap on tirar.... I és en aquest punt
que m’agradaria obrir el debat.

Justament per a contestar les preguntes que
fa Ignacio Ramonet:

La primera si queden encara itel·lectuals de
referència. ¿En queden?

Sí, si que en queden.. Com a mínim en queden
dos de grandiosos: Noam Chomsky i John Pilger,

tots dos molt crítics amb el Govern de l’Imperi.
Però segur que vosaltres en coneixeu molts més.

Després venen els intel·lectuals polítics : Castro,
Chávez, a un costat, i a l’altre, Bush, Blair i tots
els intel·lectuals militars de Pentàgon.

Després venen molts milers d’intel·lectuals
mediàtics afins o afiliats a partits polítics de
tot el ventall polític arreu del món. Són els
columnistes, articulistes i articlers,
periodistes de tots colors, i de tots els diaris
del món, gairebé tots amb el cul llogat.
I finalment ara acaba de nèixer la nova
categoria d’intel·lectual: la del blogaire
que reflexiona i escriu les seves reflexions.

El fet que s’hagi multiplicat de manera
exponencial el nombre d’opinions de
tothom sobre totes les coses, opinables
i no opinables, la televisió banalitzadors
i lInternet globalitzador esten tenint un
efecte devastador sobre l’antiga influència
relativa exercida per aquells super intellectuals
que eren considerats les grans vaques sagrades
del pensament i pastors espirituals de
generacions senceres.

A casa nostra, tothom volia saber què
opinaria en Manolo Vázquez Montabán
sobre qualsevol nou fet polític sobrevingut.
Eren els profetes de l’era moderna.
Però era una altra època. No érem encara
a l’era Internet.

Actualement les opinions d’intel·lectuals
com Xavier Bru de Sala, de Robert de Ventós,
Baltasar Porcel, Arcadi Espada, Salvador Cardús
o de J. Terricabres, per dir alguns noms, no passen
de ser opinions respectables i encara no pas
totes ni de tots el de la llista, que són també
només una molt petita mostra del paquet
d’intel·lectuals mediàtics o emediàtics
a la cresta de l’onada,
de moment...

Em temo que la globalització o universalització
de les relacions comercials, culturals i polítiques

que acompanyen l’era Internet han relativitzat

molt la força de conviccció i la capacitat de

lideratge dels intel·lectuals
per a fer de pastors de ramats.

Sembla que l’Ignacio els retreu un silenci de
veu crítica, de veu activa, de veu apasionada,
veu directora necessària (?) ...

Ignacio, t’has parat a pensar que la raó
profunda del silenci dels intel·lectuals potser
sigui el silenci dels [savis] que s’adonen que
davant d’una situació com l’actual , de tal
magnitud, més val callar?

Callen perquè no saben ni com analitzar
la situació ni quines alternatives vàlides
proposar. Callen perquè no poden millorar
el silenci.. I potser fan bé.

En J. P. Quiñonero, ja proclamava al seu blog
que a França, la recent revolta contra el
Contracte de Primera Feina , el CPE , lluny de
ser com la del 68, ara era profundament
defensiva, regressiva, i que demostrava una
profunda por a enfrontar-se amb la realitat
del món global actual.

Lindsey Hilsum, prestigiosa editorialista de
la secció Internacional de Channel 4, des
d’una perspectiva britànica, en el seves
columnes al New Statesman del 10 d’abril
del 2006 (pg 16) ... diu que francesos,
britànics i nordamericans (també està
parlant de nosaltres, catalanets i espanyolets
sense citar-nos explícitament, no ens enganyem)

estan vivint el mateix moment històric, que es

caracteritza pel trasbals que suposa el

superdesenvolupament de la Xina i la Índia,

a més de totes les altres potències asiàtiques.

Aquest fet comporta una crisi que farà sinó

agreujar-se.

“Aquest segle serà els d’ells no el nostre”
diu la Lyndesy amb una clarividència que
fa tremolar.

“This is their century, not ours. The French may
be behind the times, but we may all soon
be sweept away by the tide”.

Exactament això, l’onada del tsunami ja està
en marxa, i no hi ha qui l’aturi.

Els Estats Units ja comencen a veure i a patir
en carn pròpia els efectes de la seva tan
predicada globalització. Han hagut de
renegar-ne per a impedir que els seus ports
vagin a parar a les mans del capital àrab.
Com sempre, les doctrines només són bones
quan em convenen. El lliure comerc i el lliure
mercat només són bons fins que comencen a
ser pecebuts com a un perill. I llavors apliquen ,
sense miraments, l’article 38 de la Trinca: la llei
de l'embut, la llei del més fort.
Mentre puguin. Mentre puguem.

“We might feel that the French are bogged
down by and old social model while we slip
ahead. But the pace of economic change is
so fast that even keeping still makes no
difference. We are all marching backwards
from the Place de la Republique to Bastille,

and who know where, after that...”.

Pinten bastos ... ja ho veieu. Però no és cap

fi del món.

Seguint l’encadenament lògic d’aquests

raonaments, causes, efectes i conseqüències,

s’obre davant nostre tot un ventall d’apostes

de futur a fer.

Benvolgut Ignacio, a mi també m’encantaria

sentir la veu dels nostres intel·lectuals.

M’agradaria veure com es mullen i què

han de dir sobre el món actual...

Però ai las, massa sovint als intel·lectuals

se’ls demana coherència de pensament ,

paraula i obres, i això és molt difícil sempre,

aquí i arreu,

Així les coses, el paper director dels que

coneixiem amb el nom d’intel·lectuals,

està condemnat, al segle XXI, a ser substituit

aventatjosament per enginyers socioeconòmics,

enginyers mediambientals, enginyers en

equilibris multiracioculturals, enginyers en

justícia universal, enginyers en creativitat i

empatia i, és clar, pels irremplaçables

enginyers de poesia, també anomenats poetes.

[@more@]

2 Comments

Crisis? What crisis?

Copio tal qual del blog "Quaderns"

Spain and its identity crisis (by John Smith)

Mr Aznar himself set the tone in a lecture in the United States. Speaking English like an illiterate Mexican waiter in New York, the man hallucinated theories linking the Islamic past of Spain, which ended five-hundred years ago, with the Islamic terrorism of today. (…)"

During the governments of Mr Aznar in the nineties, Spanish nationalism had a noisy comeback, as a reaction to regional nationalism. Now the Spanish patriots do exactly the same they criticised in their regional adversaries: to invent history."

_________

El fet gruixut és que aquest esguerro, tard o d’hora acabarà pronunciant un perfecte anglès amb accent de Washington, de Texes o de Chicago… però la continuarà vessant i dient bajanades d’aquelles que fan caure la cara de vergonya tots els qui en tenen però deixen tan amples als ximples que les diuen com a dogma i en fan conferències. [@more@]

Comentaris tancats a Crisis? What crisis?

Tal faràs, tal trobaràs

Tip i cuit de les ferides de fletxeta produides per aquest angelet bufador, -extraordinàriament destre amb l’arc però sense sentit de la mesura- , va tensar l’arc tant com va poder i va llençar la fletxa just quan l’angelet aixecava el vol, astorat i corprès de veure que li havien près de les mans la joguina d’enamorar.

... a amor mor...


La força de la fletxa ja era mortal de necessitat, però, a més, per reblar el clau, havia untat la punta amb curare. Tal era la rancúnia que li guardava la parella! Sí, angelet, Papa o monja …”qui a amor mata, a amor mor.”

[@more@]

1 Comment

Final feliç per a 1984 (3/3)

(…) I així va ser com O’Brien va decididir que en Winston Smith ja havia quedat prou com una piltrafeta, que ja l’havien recuperat del tot i que ja sabia dir, convençut del tot, que la llibertat de veritat era dir, com tothom, que 2 més 2 feien el que calgués: o 3 o 4 o 5, segons ho decidís a la megapantalla la imatge de Big Brother; que ja repetia sincerament i interioritzada que la llibertat de veritat no era pensar i fer el que hom vol sinó el que cal pensar i fer segons se’ns indica, l’anomenada llibertat saxobritànica.

Per això Big Brother va donar les ordres pertinents perquè primer de tot li canviessin el nom i deixès de dir-se Winston per dir-se Freshbreath, evitant referències a marques de tabac i millorant els símbols externs de llibertat ja des del nom; segonament ordenà que li extirpessin definitivament del cervell les neurones que li feien tenir por a les rates, i li impantessin en el seu lloc dos paquets de plastineurones Google plenes d’imatges de lliris del camp, margarides i poncelles vàries.

1984

Així mateix Big Brother va ordenar que els perruquers li implantessin pèl allà on li’l havien arrencat de socarrel, i per fi, als dentistes de la corporació que li reimplantessin una vintena de dents i queixals que li havien estat arrencades, de tal manera que tornés a semblar un semihumà amb formes i aparença semihumanes.

I coneixent el seu antic interès per la revolta, ara que ja havia estat exitosament lobotomitzat, la recuperació havia estat tan profunda que el podien posar a treballar fins i tot al ministeri de la "Pau", a la secció d’informació del Front Exterior, al programa Ràdio Veritat, per posar veu a les notícies sobre les baixes diàries de la PauGuerra Necessària que tenia lloc des del segle passat als confins d’Euràsia amb Islamàsia.

Quan el president de l’equip de neuropsiquiatres que s’havia encarregat del seu cas li va comunicar la decisió de la superioritat, diuen que li van veure a la cara una cosa que s’assemblava a un somrísganyota de satisfacció.

[@more@]

2 Comments

Finals feliços: Sant Jordi són molts calers, no poesia ! (2/3)

Benvolgut Toni, reprenc el que deia en el meu darrer post per fer-te aquí el comentari obert que no puc deixar-te al blog.

Mira, em va tocar la fibra que escrivissis tot el que vas escriure al teu post “A l’especial Sant Jordi 2006” , això que t’han oblidat gairebé del tot, i que de manera oficial no existeixes gaire.
Justament per això et vull dir dues coses, una darera l’altra. Pren-te-les com paraules amistoses del Sani.

He comprat l’Avui d’avui i he vist que al suplement Cultura. Sant Jordi Llibres hi surt de tot menys poesia. A la portada hi ha “Els [10] protagonistes de la diada”.

Un llarg article: la taula rodona amb “Els veterans”, Màrius Serra, Lluís Ma Todó, Emili Teixidor, Isabel-Clara Simó i Julià de Jòdar. Després la taula rodona amb “Els novells”, Dolors Borau, Caterina Pascual, Mònica Batet, Mireia Vidal-Conte i Martí Sales.Després, pàgines i pàgines de referències a obres de narrativa d’autors catalans. Després, més pàgines de narrativa d’autors estrangers. Després, quatre grosses pàgines de “Novetats d’assaig” i tres més de referències a títols per a “Menuts i adolescents”. I encara dues pàgines senceres de referències de “Llibres d’art”.

No res de res, de res de res sobre poesia catalana ni poesia estrangera … Desert total de poesia.
Però cal que t’ho digui jo, pobre de mi, que Sant Jordi són molts calers i no poesia? Hi ha massa pela en joc com per jugar a fer cultura un cap de setmana d’or com el del 2006. la consigna és : Vendrem mediàtics!

No pots voler-ho tot. No pots voler ser famós mediàtic i al mateix temps autoproclamar-te terrorista de les lletres. No pots voler tenir la categoria d’enfant terrible a la Bauçà i voler que, en vida, ara que tot just comences la teva postadolescència adulta el critiquin l’obra poètica per bé o per mal, és a dir aparèìxer als diaris burgesos.

No pots seguir proclamant -impunement- que…“UCP és una bomba literària. Sí: sóc un terrorista de les lletres. Estan molt preocupats. Escagarrinats.”…

O que vols …“Acollonir les patums. Atemorir el ramat. Que tremolin els mediocres en albirar la nostra cal·ligrafia…”

No t’adones que fas por i pànic als editors, als col·legues periodistes , als col·legues escriptors i als crítics literaris?

Tria, noi: o l’excelsa divinitat sacrificada, silenciosa i perifèrica o l’èxit apoteòsic terrenal i mediàtic que comporta també signar llibres com s’escau al mig de la Rambla o dins d’una llibreria, al costat de tots els altres col·legues escriptors i , si cal, quan calgui, callar com un puta.

A la pàgina 21 del suplement de Cultura de l’Avui hi ha també una publicitat de la llibreria Catalònia on s’informa que avui, diada de Sant Jordi , de les 11 a les 12 del matí hi haurà 15 autors signant llibres; de 12 a 13 , 15 més, de 13 a 14 , 15 més , de 5 a 6 de la tarda, 13 més, de 7 a 8 del vespre, 13 més i de 8 a 9 , quatre més.

No hi ets! Dient el que tu dius no volen còrrer riscos i no et poden convidar. No ho veus? Si fossis bon minyó, ben cregut i dòcil, si haguessis promès portat-te bé, si haguessis dit als de la Catalònia que estaves disposat a signar llibres, llavors de les 11 a les 12 potser t’haguessin posat entre Màrius Serra signant Farsa i Gemma Lienas signant El diari de la Carlota. D’una a dues hauries pogut col·locar UCP entre El misteri del priorat de Sió , de J. M. Thibautlt i el llibre de Sandro Rosell Benvingut al món real. De 7 a 8 haguessis pogut estar entre De l’autoestima a l’egoïsme de Jorge Bucay i A más cómo, menos porqué, de Jorge Wagensberg


No hi donis més voltes. No gemeguis ni constatis res més. Aquest és el meu consell. Passa directament a l’acció. Munta un escàndol apoteòsic. Aquest fóra un dels meus possibles finals feliços per a UCP. La cosa aniria així :

Article de portada del diari l’Avui + del dia XX del XX del 2006

"En l’acte de lliurament del premi de poesia Gabriel Ferrater 2006, el guanyador de l’edició 2005, Toni Ibàñez , va agafar el micro i en comptes de presentar el guanyador d’enguany es va dedicar a llegir el seu “Manifest per a la Existència de la Poesia tot l’any i també per Sant Jordi” text definitiu sobre el qui, el què, el com, el quan, el quant i el perquè de tot plegat.

L’escàndol ha estat de tal magnitud que l’autor va ser cridat al despatx del nou Conseller de Cultura de la Generalitat, senyor Mascarell, que li va prometre convertir-lo en pregoner d’honor de la Fira de Franckfurt 2007 i posar UCP com a text de lectura obligatòria al Batxillerat per a l’assignatura de Català, insinuant també que hi hauria una doble tanda de descàrrecs per l’afrenta feta a l’autor: per una banda, un programa especial al De llibres a TV3 dedicat a l’autor i les seves obres; per altra banda, una taula rodona de l’autor amb una dotzena de crítics literaris " (…)

L’article aniria signat (per exemple) per l’Ada Castells o per la Mònica Terribas

T’agrada com a “final feliç” o no? Si no, escriu i inventa el teu!

Jo acabo amb una referència que potser no podrà entendre tothom, que només podran entendre bé els happy few que hagin llegit i /o rellegit Orwell .

Ms de Meaner, en el seu informe sobre el taller d’escriptura Competition Nº3923, felicita els participants, guanyadors i no guanyadors, i de manera especial un dels no guanyadors, Ian Birchall, que per a l’obra 1984 va proposar el “happy ending ” següent:

“Winston glanced at the book: “2+2=5”. How quickly the child was adapting to the national curriculum”.

El malhaurat destí, estadísticament provat, de la majoria dels revoltats és tornar mica en mica, -tout doucement, sans faire de bruit-, al ramat del qual ens volem apartar.

Tota la gràcia està en veure qui hi torna primer, qui cau primer al parany , i saber si algú (?) aconsegueix mantenir-se incòlume fins al final.

___________

[@more@]

2 Comments

Finals feliços … ( 1/3)

Sant Jordi 2006 m’agafa amb poques ganes de comprar-me cap llibre. Segur que és degut a una mena de factor genètico-cultural que em persegueix des que era jove: anar a la contra de tot el que la massa fa, per sentir-me com a “mouton enragé”, ovella revoltada del ramat.

Els llibres me’ls compraré demà o demà passat, però no dissabte 22 ni diumenge 23. És per no fer el ridícul respecte a mi mateix que ho faré així. I naturalment, no cal dir-ho, evitaré de comprar cap llibre dels que apareixen en algun dels milers de rànquings de vendes…


Per Sant Jordi 2006 llegiré. Sí, aquesta tarda llegiré una bona estona algun d’aquells llibres que corren per alguna prestatgeria i que encara no he obert o rellegiré algun tros d’algun llibre estimat. Això serà el meu Sant Jordi d’enguany.

També escriuré: escriuré això que estic escrivint ara, i temes col·laterals, perquè en tinc moltes ganes. Tenia mono de teclat. I me’l faré passar, prenent una bona dosi d’escriptura.
El tema va de “finals feliços”… I la idea dóna per a molt, donaria fins i tot per fer-ne tot un llibre sencer.

L’édició del 10 d’abril del setmanari “New Statesman”, que en portada promet “Religion. Everything you need to know about the great issue of our time”, amb uns articles extraordinaris, publica també el resultat d’un taller d’escriptura molt especial:

Competition Nº 3023. Set by D A Prince, 20 March. You were asked for some happy endings.

I després del balanç preceptiu del concours que realitza Ms de Meaner, publiquen les tres millors produccions.

Una d’elles és un final feliç per al protagonista de la novel·la El Procés, de Kafka, en Joseph K ; una altra és un final feliç per a Hamlet, i la guanyadora dóna la seva particular versió del final de la vida de Crist.

“…Then said the messenger, Pilate commands that he be taken down [the cross] direcly, for there is no sin in him.
…and the centurion, examining him, cried, He liveth …
And Jesus rested eleven days at the house, but on the twelfth day he rose, tootk meat and wine, and said unto his disciples:
Let us depart for Cesarea and thence take ship for Egypt for it is written, Save that the Son of Man shall come out of Egypt as Moses of old, there shall be none in Israel to hearken (listen) to him…”

Signat per Dean Juniper, seudònim, com podeu apreciar, d’un gran conyon. Barret , mestre!

Jo ja tinc clar que si se m’hagués acudit a mi fer el final feliç d’aquesta història, al bon Jesús li hauria fet agafar el vaixell per anar ben concretament als hotels 5* de l’estació balneària de Sharm el Sheik a fer talassoteràpia i submarinisme per curar-se de les ferides dels claus i de la depre que li produí la traició del seu estimat Judes, no en va tots aquells hotels són “cels de pau i serenitat” però només per als millionaris i els fills de Déu que se’ls poden permetre.

Aquest tema del finals feliços és tot un repte: Quin final feliç som capaços d’imaginar per a la novel·la 1984? Quin per a l’Estatut de Catalunya? Quin final feliç per a l’obra Una Certa Penombra de l’amic Toni Ibáñez, que constata amargament que ningú no la li critiqui ni la li tingui en compte?

Hi ha mil històries que acaben malament, a la realitat i a la ficció. Per això és gairebé una obligació moral per als qui gaudim de bona salut del sentit de l’humor que imaginem finals feliços. Ho hauríem de fer tot sovint. I com que a mi m’agrada ser conseqüent amb el que predico, em comprometo a proposar-ne algun properament, molt aviat. Així que no us dic “adéu”, sinó “a reveure” si us plau.

Bon Sant Jordi 2006.

[@more@]3

1 Comment

Cuina. Flampastís: Pastís de verdures a la Sani.

Flampastís de verdures a la Sani

He de confessar que és en Pere, a Saragatona, qui m’empeny a escriure aquesta recepta, d’enveja que em fa veure aquell bé de Déu de paella de verdures que ens ha regalat. Té molt de mèrit que la seva, la vagi anar fotografiant a mida que la preparava … Prova definitiva que la genialitat s’ha efectivament perpetrat.

En Pere em va fer venir gana i ganes de provar de fer la seva recepta, perquè la paella d'arròs amb el que sigui també m'agrada fer-la. Jo m'he acostumat a utilitzar però una d'aquestes cassoles modernes amb fons de teflon i tapa de vidre i ja mai no fem servir la paella tradicional …

Tot hi surt bo, boníssim. Amb paella normativa, suposo que tot quedaria, a més, diví… Però netejar aquella paella a mi se'm fa insuperable, d'aquí que hi hagi renunciat i m'atenc a les conseqüències.

Com que el seu plat anava de verdures, i jo aquests dies he estat trafiquejant amb la recepta d'un pastís de verdures, em decideixo -une fois n'est pas coutume-, a fer aquí aquesta aportació culinària, amb l'explicació de les causes i tot.

Fa unes setmanes, durant la meva estada Mérignac-Bordeaux, els meus hostes, na Françoise i en Jean-Philippe, gurmets i excel·lents cuiners, em van obsequiar amb unes menges delicioses regades amb uns vins extraordinaris.

El vespre de la nostra arribada, vam sopar un pastís de verdures que em va encantar. Vaig prometre'm que en tornant, provaria de fer-ne un. i així va ser com, ja casa, vaig anar a remenar la literatura culinària que tenim, – francament excessiva per a l’ actual moment se sobrepès que pateixo- i vaig veure amb sorpresa que en trobava tres de diferents …

Empès pel cuquet de la curiositat vaig anar també a googlar “pastís de verdura” i “pastel de verduras” i així va ser com tot es va complicar definitivament.

S'imposava tirar pel dret, crear-me la meva recepta. I així ho fet. La recepta que nosaltres anomenarem FLAMPASTÍS DE VERDURA A LA “SANI” i que potser algun dia guanyarà algun premi, heus-la aquí:

Ingredients per a 5 o 6 persones

4 ous
1 got de llet
1 brick de nata líquida per a cuinar
50 gr. de mantega
4 llesques de bacó fumat tallades a trossets petitets
1 cullerada grossa de pa ratllat
1 cullerada grossa de formatge blanc esmicolal ( o feta, o "Burgo de Arias", o mascarpone) o bé gruyère ratllat.
1 manat d’espàrregs verds dels quals aprofitarem només la part més tendra de la punta (8-10 cm)
100 gr de pastanagues tallades primes en la seva llargada
100 gr. de mongetes verdes
100 gr. de pèsols
1 porro mitjà tallat a rodantxes de mig centímetre de gruix
sal, pebre i/o coriandre i nou moscada

Variacions possibles…

Pel que fa a les vedures, hi ha qui hi posa 2 patates mitjanes tallades a daus. O una patata, 1 carbassó i trossos de coliflor… I en algun cas, alguns hi posen ceba tallada a daus .

Per espessir una mica el pastís. He vist que en algunes receptes hi afegeixen una mica de pa ratllat juntament amb una mica de formatge blanc esmicolat o bé gruyère ratllat. També s’hi pot afegir una mica, mig sobre, de llevadura Royal, que no hi deu fer cap mal.

Això sí, proposo evitar les variants on hi posen salsa beixamel o maionesa bé sigui com a ingredient, bé sigui com a acompanyament. Aquest complement calòric pot fer vessar el got i trencar la balança!

COM PREPARAR-HO

Utilitzar el motlle rectangular i fondo de fer cocs, fregant generosament les parets i el fons amb la mantega

Bullir una mica totes les verdures per separat embolicades amb paper d'alumini al l'olla a pressió. Compte amb el temps de cocció! O fer-les al microones. Després escòrrer-les bé per tal que perdin el màxim d'aigua i saltejar-les amb el bacó fumat tallat a trossets petits.
Imaginem que hem ja aconseguit eliminar l'aigua de les verdures.

Disposar en capes totes les verdures dins del motlle, de la manera que ens agradi veures-les apareìxer després dins del pastís, quan aquest hagi “pres” i el tallem per a servir. Aquí podrem jugar una mica per obtenir cada vegada un resultat diferent.

Batre els 4 ous, el ¼ de litre de llet i la nata líquida, el pa ratllat , el formatge i la resta de mantega (que es pot escalfar-liquar mig minut al microones), la sal, el pebre i el coriandre molguts i la nou moscada ratllada.

Abocar-ho al motlle i posar-ho al forn ( al bany de Maria) durant uns 35 minuts o 40 minuts a uns 180 graus, tapant el motlle amb paper d’alumini per evitar que hi entri aigua.

Un dia d'aquest us hi afegiré les fotos. Perquè quedi complet cal que hi hagi les fotos, com en l'obra màgica del Pere!

Vosaltres també podeu mirar de fer-ho o de fer-ho fer per la parella o per algun amic o amiga, pel fill, o per la filla, per la mare o pel pare …

I us el deixo manipular com més uns agradi, sense fer-vos pagar peatge, és clar …;-)

Si us hi atreviu, i en sortiu vius, espero que direu alguna cosa. I si algú creu que ho podem patentar que avisi. ;-)
Bon profit!

[@more@]

3 Comments

Immigració

A la portada del Wahington post d’avui dimarts 11 d’abril del 2006 hi ha això :

‘We Decided Not to Be Invisible Anymore’

Pro-Immigration Rallies Are Held Across Country

tots som nordamericans

"Hundreds of thousands of pro-immigration demonstrators mobilized on the Mall and in scores of cities across the country yesterday in a powerful display of grass-roots muscle-flexing that organizers said could mark a coming-of-age for Latino political power in the United States.

Calling for legal protection for illegal immigrants, the demonstrators — the overwhelming majority of them Hispanic — streamed past the White House in Washington, jammed streets near City Hall in Lower Manhattan, marched in Atlanta, held a small candlelight vigil in Los Angeles and, in Mississippi, sang the civil rights anthem "We Shall Overcome" in Spanish."

Sempre impressiona veure manifestacions masives de gent en defensa dels seus drets o dels seus interessos.
Aquesta vegada , sembla que a Nordamèrica toca el trons als immigrants sense papers que reclamen la legalització de la seva situació.
Resoldre el millor possible els problemes dels grans flux migratoris del sud cap al nord, tant a Europa com a Nordamèrica serà segurament un dels grans reptes del segle XXI.

[@more@]

1 Comment

Títol de la novel·la : Amors versemblants [el Copyright i el Copyleft són meus]

Mirant el darrer programa d’en Vicenç i la Natza se’m va acudir que escriuria, us diria aquí, en aquest petit confessionari públic, que alguna cosa del que algú havia dit durant el programa m’havia fet venir al cap un títol de novel·la encara verge, encara per utilitzar.

Ho havia de comprovar amb Google …
I ja està :
No el toqueu! A partir d’ara és meu ;-)

Aquest títol és Amors versemblants , que deu ser justament un delt títols que cap editor no voldria editar per banal i papanatero … Però que és tal com me l’imagino per al meu llibre de contes o relats curts, com a posts llargs que tant de moda estan ara.
Si el títol ha de ser metàfora i ha de ser també contingut, res millor que la promesa de la veritat a mitges, jugar d’entrada a la juguesca… Lector, endevina si pots la part de veritat i digues, si t’hi atreveixes, allò que creus que he versemblantitzat…

Decididament m’hi he de posar com més aviat millor … No sigui que se’m faci massa tard… ;-)

[@more@]

1 Comment

Primavera vital. Que duri!

T’atures i t’adones que el el temps no s’atura, ni el fluir de mil fets, persones i coses … Deu dies, que són un no res, se m’han fet llargs aquesta vegada. Potser perquè han sigut tan especials, i tan reconcentrats.

Suposo que per això van inventar els haikús, perquè cap escriptor no tingués excusa per no fer via explicant el present o el passat i que no pogués dir que no ho podia "atrapar".
Mentre pensava en tot això, recordava un fulletó que corria entre papers sobre la taula recordant la convocatòria dels Jocs Florals d’enguany. Vaig intentar imaginar algun poeta escrivint el poema guanyador d’enguany… Fins i tot vaig somiar que tenia una possibilitat de provar-ho, -agoserada ignorància-, somiatruites impenitent ;-)

Tinc la sensació que han passat moltes coses concentrades en molt poc temps, i que se n’acostent unes quantes d’importants a nivell personal i familiar … de manera que tot sembla ser històric, trascendent, ple de vida …

Una treva d’ETA que ja no podrà ser sinó definitiva i un nou Estatut com a context d’una llarga llista de fets importants: La Maria Rosa que ens fa tiets de la Joana; el retrobament amb els amics de molts anys, els de tota una vida; els 80 anys del pare, i l’aniversari de l’Àlex, un intercanvi amb Mérignac, d’anada i tornada , un curs ple d’idees, de nous projectes i d’il·lusions … I el regal de la salut per viure-ho tot intensament. Això és el que més s’acosta a la felicitat, això tan fugisser i escàs, i tan cobejat com eteri …
I com que tot plegat és més subjectiu que real, només ens resta desitjar que l’autoengany s’ternitzi tant com pugui, se’ns arrapi al cervell i ens mantingui indefinidament en aquesta permanent primavera de vida …

[@more@]

Comentaris tancats a Primavera vital. Que duri!

Haikú de l’Estatut

És improbable que no n’hagin escrit ja d’altres, però aquest és el meu : un haikú que gairebé respecta les normes poètiques i que juga a més a contraposar-se – una flor no fa estiu – a aquella referència ja clàssica que conta tot el mal que fa tot el que ve d’Almansa (1707)…

El nou Estatut
Gran bufec d’esperança
Que a tots alcança

Això mateix, amb l’esperança que vinguin dies que ens facin encara més feliços…

Sani Girona. 30 de març del 2006.

[@more@]

Comentaris tancats a Haikú de l’Estatut

Contrat Première Embauche. Crisis franceses.

Hola JPQuiñonero, mira, acabo de visitar tu blog y pasearme así por tus posts sobre la crisis del CPE i sus colateralidades.

Me gustó leer tu crónica en ABC el domingo pasado.

Que sepas que en casa entra casi de todo menos ABC y La Razón que reciben la consideración de prensa "enemiga" , pero mi hijo se empeñó en comprar el video que va con el periódico el domingo y por eso lo compramos, lo compró él vaya. Yo lo leí….

No no esperaba encontrar tus artículos y crónicas en ese periódico ! No asociaba JPQ con ABC , pero ya veo que nadie es perfecto. Yo, por no haberme enterado y tu , por estar a sueldo de prensa canallesca anticatalana ;-)
Pero sabiendo que estás tu, mira, ahora ya me cae una pizca -sólo una pizca- mejor el ABC !

Gracias a tu crónica y las fotos me enteré de lo que había pasaba en la Sorbona, pero en esa doble página eché en falta una pequeña referencia explicación a eso que provoca en Francia la movilización de media Francia en su contra. Ni un minúsculo recuadro sobre el CPE.

Me he informado via prensa electrónica francesa y radio francesa y via blogs de qué va todo el follón. No es que pueda alardear de haberme enterado de todo, pero por lo menos de algo, sí. Se hace muy dífícil de seguir la realidad francesa estando fuera del contexto. Desde Catalunya Francia también queda siempre demasiado lejos.

Me he tenido que enterar por mi cuenta, Google me da explicaciones como éstas : ¿una modalidad de contrato basura sofisticado? : CPE 1 | CPE 2 | CPE 3 | CPE 4, …

¿Conoces el blog que incluye este artículo? : CPE, le Contrat Précarité Exclusion. Par Keyvan Irvani, mardi 31 janvier 2006

Por eso me fio de tus artículos, porque estás en la calle en todo el meollo … Y lo demuestras con tus fotos y también con tu desencanto, prueba palpable de acumulación de experiencias vividas.

A ver, Juan Pedro, a lo mejor te interesa también escuchar las declaraciones de François Bayrou en una Crónica de RFI … Lamento haber perdido la referencia exacta y que ahora no lo encuentro. Era una entrevista grabada que no tenía desperdicio. Poco sospechoso de izquierdismo, François Bayrou explicaba muy meridanamente que ya dijo en la Asamblea Francesa que con sus maneras autoritarias, de Villepin no conseguiría hacer pasar una ley casi inconstitucional. Y parece que el tiempo le está dando la razón. Veremos cómo acaba.

Lo siento, pero ese empecinamiento de D. de Villepin con ese contrato me recuerda el de Aznar en sus peores momentos, que fueron demasiados.
Ante esas actitudes, los de la clase de tropa estamos condenados a conformarnos gozando de la sabiduría popular, que promete a cada cerdo su San Martín. Y sabemos que esas profecías, por suerte y para nuestra satisfacción, como si de la ley de Murphy se tratara, se cumplen inexorablemente.

Lo que pasa es que algo grave pasa en Francia cuando la alternativa a de Villepin se llama Sarkozy! Permíteme que te encargue , -para cuando tengas ganas, claro – un artículo sobre las chances de Bayrou y las de Hollande para ocupar el trono de Chirac.

Me queda por hacer aquí una odiosa comparación. Los jóvenes franceses, quizás algún que otro millón de jóvenes , que no son pocos, se manifiestan en contra de una ley que consideran vejatoria y perniciosa para su futuro. En España, de norte a sur y de sudoeste a nordeste, cientos de miles de jóvenes de manifiestan también pero para para exigir el derecho a divertirse y gozar de la vida haciendo ruido en barrios donde duerme gente decente, emborrachándose con derecho a vomitera i meadas doquiera el cuerpo lo pida, estallando botellas y garrafones llenos de mejunges etílicos, y dejando paisajes urbanos convertidos en estercoleros…

Sí las comparaciones son odiosas. Sí hay barricadas y hay esperpentos. Sí, hay gente civilizada y gente por civilizar. ¿Quién le pondrá el cascabel al "gato con votos" ? ¿Me estaré haciendo viejo, tan joven? ;-)

¡Cúidate en París, y procura que no te den ni con una piedra de esas que esconden la playa ni con una porra los CRS!

__________

+ CPE : RFI

[@more@]

4 Comments

Pere Casaldàliga. Felicitats!

Una de les grans notícies de l’any, dins de l’immensitat oceànica d’”eventos consuetudinarios que acontecen en la rua” de l’aldea global haurà sigut el reconeixement de Catalunya a Pere Casaldàliga concedint-li amb la màxima seriositat possible el Premi Internacional Catalunya 2006.

Pere Casaldàliga Pere casaldàliga

Recordo vagament que fa uns mesos vaig veure en un diari que el seu nom apareixia entre potser una vintena o trentena de nominats entre els quals hi havia el simpàtic Andreu Buenafuente, alguns esportistes i algun actors … però no recordo res més. Recordo, això sí, que vaig repassar la llista sencera i vaig dir-me que si donàvem el premi a un altre que no fos Casaldàliga, era per donar-se de baixa de Catalunya, però la veritat és que jo no hagués posat la mà al foc, pensant que no sabia ben bé qui votava ni com, i que els ídols del jovent són els esportistes i no pas els missioners. I que ves a saber …

Per això, en veure que s’havia imposat el seny, l’honor i l’ètica en la concessió del premi me’n vaig alegrar molt i molt. I em vaig afegir a la maror d’emoció justificada que aquest premi ha provocat arreu del món.

També em va fer feliç veure com dues de les nostres vaques de la comunicació més sagrades, Mònica Terribas i Josep Cuní, cadascú a la seva manera, s’afegien a la justificadíssima missa mediàtica per mostrar tota la humanitat i la grandesa que representa Casaldàliga al món, i per demostrar tota la força i el poder que detenten els de la seva raça, que és la raça de les Tereses de Calcuta, dels Vicens Ferrer, dels Dominique Lapierre … i la de tants i tants centenars de milers de missioners arreu del temps i del món que són o han estat a l’altre extrem de l’Església hipòcrita, repressora, opusdèica i corrupta del Vaticà.

La vida no s’atura, i cada dies és ple de grans notícies amb grans desgràcies i petites esperances….

El Premi Internacional Catalunya a Casaldàliga serà segurament una de les grans notícies de l’any i espero que ho sigui durant molts anys, per a exemple de les noves generacions, com a mite necessari i utopia realitzable, que val la pena venerar i mantenir vius per a donar consistència a la paraula civilització.

____________

Aina Mercader Avui+ : L’apòstol dels exclosos

Acta del Jurat del Premi

[@more@]

1 Comment

Reflexions per al Carnaval

Ara em limito a citar … Si me’n vénen ganes, ja faré les reflexions més endavant. Aneu-les fent vosaltres per mi, si voleu…

Michel Houellebecq. La possibilitat d’una illa . Empúries.
El capítol Daniel 1, 15 comença així :

"La vida sexual de l’home té dues fases, la primera, en què ejacula massa aviat i la segona, en què ja no trempa". (pg. 138)

Un xic més enllà, pg. 144, un tros igualment interessant:

"Li vaig explicar (…) que el conjunt de la meva carrera l’havia construït sobre l’explotació comercial dels mals instints, sobre aquesta atracció absurda de l’Occident pel cinisme i el mal, i que em sentia, per tant, especialment ben situat per afirmar que entre tots els comerciants del mal, Larry Clark era un dels més comuns, un dels més vulgars, simplement perquè sempre prenia partit pels joves contra els vells, que totes les seves pel·lícules no tenien cap més objectiu que incitar el nens a comportar-se amb els seus pares sense la més mínima humanitat, la més mínima pietat i que això no tenia res de nou i ni d’original, era el mateix que en tots els sectors culturals des de feia prop de cinquanta anys.

Aquesta tendència pretesament cultural no dissimulava gens el desig d’un retorn a l’edat primitiva en què els joves es desfeien dels vells sense recança, sense drames, simplement perquè eren massa febles per defensar-se i, per tant, no era un reflux brutal típic de la modernitat, cap a un estadi anterior a qualsevol civilització, perquè qualsevol civilització es podia jutjar per la sort que reservava per als més febles, als que ja no eren ni productius ni desitjables, en definitiva, en Larry Clark i la seva abjecta còmplice Harmony Korine eren dos espècimens molt penosos (…) d’aquesta xusma nietzschiana que proliferava en el camp cultural des de feia massa temps (…) "

El tema de reflexió i debat… el poso en cursiva, perquè blocat ara no m’ho deixa posar en color blau … Ja miraré de canviar-ho.
Bon Carnaval. Bona disbauxa…vells i joves, joves i vells! Carpe Diem!

[@more@]

Comentaris tancats a Reflexions per al Carnaval