Em permeto fer propaganda del darrer Monde diplomatique, el del mes de maig, que acaba de sortir del forn.
DOSSIER : INTELLECTUELS MÉDIATIQUES,
PENSEURS DE L'OMBRE
Guerre des idées, par Ignacio Ramonet.
Ignacio Ramonet té la gràcia de dir bé les coses i
de saber imaginar les bones preguntes a fer-se
en relació amb el tema del paper dels intel·lectuals
en el món d’avui. Dues de les preguntes capitals
del seu article són aquestes:
"Y a-t-il encore des intellectuels qui font référence ? Comment l’explosion médiatique a-t-elle bouleversé leur magistère ? (…)"
L’Ignacio proposa el següent:
« Un intellectuel est un homme ou une femme qui use de sa célébrité, acquise dans le domaine des sciences, des arts ou de la culture, pour mobiliser l’opinion publique en faveur d’idées qu’il considère justes. Depuis deux siècles, dans les Etats modernes, sa fonction consiste, de surcroît, à donner du sens aux mouvements des sociétés, à éclairer la voie menant à plus de liberté et à moins d’aliénation. »
« Dans la récente révolte, en France, contre le contrat première embauche (CPE), l’enthousiasme et la vivacité de la rue ont contrasté, une fois encore, avec le consternant silence des intellectuels. Cela avait déjà été le cas, en novembre 2005, à l’occasion des émeutes des banlieues. A de rares exceptions près (Jean Baudrillard, John Berger), au milieu d’une profusion de bavardages, peu de voix ont su « lire » ces événements, en dévoiler la signification profonde et les projeter en actions futures. La société s’est retrouvée comme orpheline d’une interprétation pertinente et mobilisatrice, au risque d’ignorer ses propres symptômes et d’être condamnée à revivre de nouvelles « crises ».
I més endavant escriu …
Un tel constat de carence nous a conduits à concevoir un grand dossier sur la « guerre des idées » aujourd’hui. Afin de tenter de répondre aux questions que beaucoup se posent : Y a-t-il encore des intellectuels qui font référence ? Comment l’explosion médiatique a-t-elle bouleversé leur magistère ? (…)
En l’article original, els dos paràgrafs van seguits,
pero en ordre invers. Jo n’he alterat l’ordre amb
finalitat retòrica. Per argumentar aixó que segueix:
La definició de l’intel·lectual em sembla
impecable, la constatació del silenci gairebé
unànime dels intel·lectuals francesos
(amb poques excepcions, segons l’autor)
també sembla incontestable ...
El que és totalment opinable és segurament
aquella interpretació segons la qual sense
el sermó de l’intel·lectual la societat es queda
com a orfa, esmaperduda, sense nord ni sud,
sense saber cap on tirar.... I és en aquest punt
que m’agradaria obrir el debat.
Justament per a contestar les preguntes que
fa Ignacio Ramonet:
La primera si queden encara itel·lectuals de
referència. ¿En queden?
Sí, si que en queden.. Com a mínim en queden
dos de grandiosos: Noam Chomsky i John Pilger,
tots dos molt crítics amb el Govern de l’Imperi.
Però segur que vosaltres en coneixeu molts més.
Després venen els intel·lectuals polítics : Castro,
Chávez, a un costat, i a l’altre, Bush, Blair i tots
els intel·lectuals militars de Pentàgon.
Després venen molts milers d’intel·lectuals
mediàtics afins o afiliats a partits polítics de
tot el ventall polític arreu del món. Són els
columnistes, articulistes i articlers,
periodistes de tots colors, i de tots els diaris
del món, gairebé tots amb el cul llogat.
I finalment ara acaba de nèixer la nova
categoria d’intel·lectual: la del blogaire
que reflexiona i escriu les seves reflexions.
El fet que s’hagi multiplicat de manera
exponencial el nombre d’opinions de
tothom sobre totes les coses, opinables
i no opinables, la televisió banalitzadors
i lInternet globalitzador esten tenint un
efecte devastador sobre l’antiga influència
relativa exercida per aquells super intellectuals
que eren considerats les grans vaques sagrades
del pensament i pastors espirituals de
generacions senceres.
A casa nostra, tothom volia saber què
opinaria en Manolo Vázquez Montabán
sobre qualsevol nou fet polític sobrevingut.
Eren els profetes de l’era moderna.
Però era una altra època. No érem encara
a l’era Internet.
Actualement les opinions d’intel·lectuals
com Xavier Bru de Sala, de Robert de Ventós,
Baltasar Porcel, Arcadi Espada, Salvador Cardús
o de J. Terricabres, per dir alguns noms, no passen
de ser opinions respectables i encara no pas
totes ni de tots el de la llista, que són també
només una molt petita mostra del paquet
d’intel·lectuals mediàtics o emediàtics
a la cresta de l’onada, de moment...
Em temo que la globalització o universalització
de les relacions comercials, culturals i polítiques
que acompanyen l’era Internet han relativitzat
molt la força de conviccció i la capacitat de
lideratge dels intel·lectuals
per a fer de pastors de ramats.
Sembla que l’Ignacio els retreu un silenci de
veu crítica, de veu activa, de veu apasionada,
veu directora necessària (?) ...
Ignacio, t’has parat a pensar que la raó
profunda del silenci dels intel·lectuals potser
sigui el silenci dels [savis] que s’adonen que
davant d’una situació com l’actual , de tal
magnitud, més val callar?
Callen perquè no saben ni com analitzar
la situació ni quines alternatives vàlides
proposar. Callen perquè no poden millorar
el silenci.. I potser fan bé.
En J. P. Quiñonero, ja proclamava al seu blog
que a França, la recent revolta contra el
Contracte de Primera Feina , el CPE , lluny de
ser com la del 68, ara era profundament
defensiva, regressiva, i que demostrava una
profunda por a enfrontar-se amb la realitat
del món global actual.
Lindsey Hilsum, prestigiosa editorialista de
la secció Internacional de Channel 4, des
d’una perspectiva britànica, en el seves
columnes al New Statesman del 10 d’abril
del 2006 (pg 16) ... diu que francesos,
britànics i nordamericans (també està
parlant de nosaltres, catalanets i espanyolets
sense citar-nos explícitament, no ens enganyem)
estan vivint el mateix moment històric, que es
caracteritza pel trasbals que suposa el
superdesenvolupament de la Xina i la Índia,
a més de totes les altres potències asiàtiques.
Aquest fet comporta una crisi que farà sinó
agreujar-se.
“Aquest segle serà els d’ells no el nostre”
diu la Lyndesy amb una clarividència que
fa tremolar.
“This is their century, not ours. The French may
be behind the times, but we may all soon
be sweept away by the tide”.
Exactament això, l’onada del tsunami ja està
en marxa, i no hi ha qui l’aturi.
Els Estats Units ja comencen a veure i a patir
en carn pròpia els efectes de la seva tan
predicada globalització. Han hagut de
renegar-ne per a impedir que els seus ports
vagin a parar a les mans del capital àrab.
Com sempre, les doctrines només són bones
quan em convenen. El lliure comerc i el lliure
mercat només són bons fins que comencen a
ser pecebuts com a un perill. I llavors apliquen ,
sense miraments, l’article 38 de la Trinca: la llei
de l'embut, la llei del més fort.
Mentre puguin. Mentre puguem.
“We might feel that the French are bogged
down by and old social model while we slip
ahead. But the pace of economic change is
so fast that even keeping still makes no
difference. We are all marching backwards
from the Place de la Republique to Bastille,
and who know where, after that...”.
Pinten bastos ... ja ho veieu. Però no és cap
fi del món.
Seguint l’encadenament lògic d’aquests
raonaments, causes, efectes i conseqüències,
s’obre davant nostre tot un ventall d’apostes
de futur a fer.
Benvolgut Ignacio, a mi també m’encantaria
sentir la veu dels nostres intel·lectuals.
M’agradaria veure com es mullen i què
han de dir sobre el món actual...
Però ai las, massa sovint als intel·lectuals
se’ls demana coherència de pensament ,
paraula i obres, i això és molt difícil sempre,
aquí i arreu,
Així les coses, el paper director dels que
coneixiem amb el nom d’intel·lectuals,
està condemnat, al segle XXI, a ser substituit
aventatjosament per enginyers socioeconòmics,
enginyers mediambientals, enginyers en
equilibris multiracioculturals, enginyers en
justícia universal, enginyers en creativitat i
empatia i, és clar, pels irremplaçables
enginyers de poesia, també anomenats poetes.
[@more@]