Match Point

Match Point

Match Point . Woody Allen

En Perejoan em va avançar amb la seva crítica, però jo no puc estar de dir-hi la meva, que va en una altra direcció.

Jo la vaig anar a veure divendres passat amb la mala consciència d’entrar sol a la sala 10, mentre els meus amors anaven a l’estrena de Harry Potter IV a la sala gran. Aquesta vegada va anar així i jo que me n’alegro.

A mi Match Point em va agradar molt. Moltíssim. A estones estava tan dins de la pel·li que em posava neguitós, nerviós … Li volia dir a la Scarlett –Nola preciosíssima que no entrés, no, que el seu amant se la carregaria … I al despatx de la policia, volia dir-los que sí .. que si anaven a veure les escopetes a la finca … resoldrien el cas, segur …Al Jonathan-Chris alguns li deuen voler retreure que sigui capaç de triar barcos sense honra en comptes de triar honra i amor … que valen per tot un munt de barcos…
No hi ha manera de no patir d’empatia, sigui per un personatge o per un altre, veient Match Point.

Quan una pel·lícula ens enganxa, ja la podem donar per bona. Crec que hem de felicitar en Woody per haver triar Londres en comptes de Manhanttan, per haver escollit tota aquella colla d’actors impecables.
Afegeixo a més, que quan en Woody ha fet una pel·li tan bona … volguer-li treure mèrits buscant-li pessigolles és lícit i humà, però és seriós, pregunto?… I contesto que em sembla que no.

No m’estranyaria que entre tots haguessin triat aquell final perquè justament és el final que més polèmica pot crear, el que més pot fer parlar de la pel·lícula, el final més rendible a la curta i a la llarga. Pot quedar per sempre més com l’epítome contrari de la dita que assegura que “el crim sempre paga”.

A mi la pel·li i el final actual ja m’estan bé com són i com estan. Si hi pensem una mica, ens adonem que en Woody Allen ja ha avisat al començar la pel·lícula, amb la metàfora de la pilota de tennis congelada a l’aire, i sense resoldre el “tanto”, per on podrien anar les coses. La pilota cau només cap un costat, però cap on ?

El que se m’acut és fer-li arribar un missatge per dir-li que, al nostre parer, el més genial hagués fos rodar també un segon final … un final en què la pilota cau a l’altre camp: el final del “tal faràs tal trobaràs” … i encadenar-los ambdós un darerera l’altre, en un ordre qualsevol. Perquè de fet, la tesi del rol de l’atzar és bonica però és pura broma … ja sabem que a la realitat les dues úniques regles i lleis vàlides són la llei de Murphy i la “llei del més fort”. A la vida real, d’atzar, potser sí que n’hi ha una mica, però poc, molt poc, un polsim.

Jo imagino el final amb la mateixa veu en off repetint l’escena del principi i dient … mireu : mostrant com la pilota, que havíem deixat penjada sobre la xarxa, cau a poc a poc cap un cantó de la pista i presentar el final actual … Després tornar a mostrar la pilota congelada a l’aire i la veu en off dient : mireu , i mostrar com cau a poc a poc cap l’altre costat de la pista: la policia atrapa l’assassí just quan tota la família és a punt d’encetar una ampolla de cava (català, és clar) en tornar de l’hospital amb la nena o el nen recent nascut…o qualsevol altra escena de la qual en Jonathan-Chris en surti emmanillat, però deixant ben clar que és “l’atzar” també qui decideix com i perquè l’enxampen.

Crec que amb aquest doble final, en Woody hagués millorat encara una mica més la seva ja immillorable pel·lícula… i imagino que així hauria pogut guanyar dos o tres òscars més dels que ja es mereix ara tal com està. Almenys jo ja els hi concedeixo avui mateix. Woody i tot l’equip: felicitats i gràcies!

Dues línies més als comentaris del post d’en Perejoan, aquí

________

[@more@]

This entry was posted in Sense categoria. Bookmark the permalink.

One Response to Match Point

  1. El Llibreter says:

    La vaig veure diumenge. Em va sorprendre que la pel·lícula fos tan nihilista. Estic convençut que la va començar pel final. Hi ha l’atzar, però és una mena d’atzar «motivat»: els polis no indaguen per què el prota ja pertany a una determinada classe social i deixen endur per la lectio facilior. L’aparició de l’amant i la vella del replà, junt amb el somni del policia, donen un aspecte tràgic a la pel·lícula —molt de Shakespeare— que el final desmenteix: destrueix aquesta expectativa de manera magistral, i el resultat és constatar la manera banal com se «salva» l’assassí. Molt negre i pessimista tot plegat.

    Salutacions cordials.

Comments are closed.