Author Archives: Sani Girona Roig

‘Patafísica

Més val tard que mai, avui dissabte … 10 as 133 és a dir 12 de novembre de 2005 , décideixo solemnement canviar el subtítol del meu blog per afegir-hi l’adjectiu ‘patafísic:

El nostre és a partir d’ara un periodisme electrònic obert i’patafísic (perelobipatafísic) o , com a mínim, aspirarà a ser-ho.

UBU

El responsable d’aquesta decisió és l’Alain Verjat, gran mestre i amic a qui li dec ja una llista infinita de grans bondats i sabers.

M’ha enviat recentment un llibret-opuscle –petita gran obra mestra- que inclou una carta que ell va escriure a Jaume Magre, titolat : Il eût suffi d’être pataphysicien. Lettre à un ami soudain distrait, editat per Àngels Santa i publicat per l’Ajuntament de Lleida .

Dic opuscle per entendre’ns , perquè en realitat és una obra que inclou trets del gènere epistolar, del pamflet, de l’assaig i del poema en prosa.

En vuit llargues pàgines, però només vuit, és capaç de condensar una infinitud d’idees i de convèncer al lector de bona voluntat dels beneficis de la ‘Patafísica inventada per Alfred Jarry.

La ‘Patafísica és la ciència de les solucions imaginàries.La ‘Patafísica se situa (o voldria situar-se) en un punt equidistant dels conformistes i dels revolucionaris, dels cretins i dels energúmens.Ben abans que el Surrealisme, la ‘Patafísica ja va proclamar la no contradicció dels contraris, el dret al somni, la rehabilitació de l’imaginari, l’acceptació de tot allò que pot semblar absurd o gratuit…

Un ‘patafísic és algú que anteposa el fer-se preguntes al d’exposar certeses i conviccions.

Un ‘patafísic es dedica a pensar en coses en les quals creu que els altres no pensaran pas.

Un ‘patafísic és una persona que posa l’accent en l’epifenòmen i que elevant la particularitat a la categoria de model i d’exemple, es dedica e estudiar les lleis que regeixen les excepcions.

Si això és així, jo voldria apuntar-me a aquesta elistística secta-grup-partit-club-filosofia … I en algun punt em reconec com algú que ja ha sigut una mica patafísic sense saber-ho, com li passava a en monsieur Jourdain ;-)

Cal saber que el Collège de ‘Pataphysique té una web oficial. El logo és la imatge d’aquest post: la ubuesca imatge del Père Ubu.

Hi ha fins i tot un calendari patafísic:

L’ère ’Pataphysique commence le 8 septembre 1873, qui d’ores en avant prend la dénomination de 1er du mois Absolu An 1 E.P. (Ère ’Pataphysique), et à partir de quoi l’ordre des 13 mois (douze de 28 jours et un de 29) du Calendrier ’Pataphysique est fixé comme suit:

Absolu (du 8 septembre au 5 octobre),Haha (du 6 octobre au 2 novembre),As (du 3 novembre au 30 novembre), Sable (du 1er décembre au 28 décembre), Décervelage (du 29 décembre au 25 janvier), Gueules (du 26 janvier au 22 ou 23 février), Pédale (du 23 ou 24 février au 22 mars), Clinamen (du 23 mars au 19 avril), Palotin (du 20 avril au 17 mai), Merdre (du 18 mai au 14 juin), Gidouille (du 15 juin au 13 juillet = 29 jours), Tatane (du 14 juillet au 10 août), Phalle (du 11 août au 7 septembre).

Més val tard que mai, parafrassejant Albet Pla i els seu “jo vull ser torero”, jo diria : "Pare, jo vull ser ‘patafísic. O de manera semblant al que aspiraba ser en Victor Hugo : “Chateaubriand ou rien" , jo diria : “Vull ser ‘patafísic o res”.
Ara bé, com tantes coses a la vida, que va posant tothom al seu lloc, hi ha fites i condicions que no les aconsegueix qui vol sinó qui pot. Així que ja veurem si podrem fer realitat el nostre somni o no!

Si es fa camí caminant, nosaltres ens hi anirem aplicant amb el nostre perelobipatafísic.

–

[@more@]

Comentaris tancats a ‘Patafísica

Salvem Querol

Plataforma "Salvem Querol".

Querol

Em diu un amic de la plaforma que la cosa es podria explicar més o menys així…

Era una vegada a Querol un alcalde al cap del grup de CIU amb 4 regidors. A l’oposició hi ha 3 regidors del PSC.

Va l’acalde convergent i proposa un pla d’urbanització que el farà multimil·lionari peti qui peti. Assessorat per una mà fosca (?) i saltant-se l’ecologia, la comarca i tot el que calgui està disposat a urbanitzar.

Com que els mateixos regidors del seu grup li rebutgen el pla, decideix que res no l’aturarà … i va i es fa trànsfuga polític. Es passa al grup mixt.

I llavors rebla el clau: ofereix el seu pla d’urbanisme als regidors socialistes, els posa a l’ajuntament amb el seu vot i o miracle de miracles, i màgia potagia … només canviant la jaqueta, canviant una enganxeta… continua sent alcalde, ara amb el suport "socialista" i aproben un nou POUM (Pla d’Odenació Urbanística Municipal) que preveu un subpla parcial d’urbanització que el farà hipermili·lionari a ell i als regidors que hi estiguin d’acord i arrasin la zona de Rocacorba…

La pela és la pela, la corrupció és la corrupció … les sigles de partits no aturaran mai l’especulació…. a no ser que algú els aturi.

Si algú sap explicar millor aquest conte … podeu fer-ho als comentaris o millor enviant-t’ho als de la Platafroma de Defensa de Querol:
http://gepec.org

Conte contat, ja s’acabat …

Ah! Recordeu que un cop cada quatre anys ens demanen que anem a votar …
Recordeu, deia, que a Querol, els dels PSC són ara els voltors i rapinyaires de la zona. Aquestes són les úniques "aus" que cal abatre … com a mínim ….electoralment.

[@more@]

Comentaris tancats a Salvem Querol

Elionor o Leonor : Segona part.

En relació amb el meu post Eleonor o Leonor,

després de llegir un article d’Eva Piquer a l’Avui, em vaig decidir a escriure-li . I l’Eva i m’ha contestat això :

_____ reproducció textual i íntegra ________


"A veure si aquest article, publicat a l’AVUI t’aclareix algun dubte. I gràcies per llegir-me, Sadurní!
Eva

La Xina rebateja la infanta com a ‘Lai-ang-nuo-er’
L’IEC recomana l’ús d’Elionor en la línia de traduir noms de reis, papes, sants o mites
Albert Balanzà

La infanta Elionor de Borbó, pel sol fet de néixer en l’entorn d’una família reial, s’ha beneficiat automàticament de la possibilitat de ser rebatejada en les llengües dels països on es fa necessària una adaptació fonètica del nom o d’allà on la tradició lingüística en defensa la traducció. En el primer àmbit, el cas més curiós s’ha produït a la Xina, on la premsa d’ahir es feia ressò del naixement de la infanta Lai-ang-nuo-er, que és la traducció fonètica al mandarí d’Elionor. Es dóna la circumstància que lai i er són caràcters fonètics sense significat i que els altres dos tenen traducció: ang vol dir car i nuo significa promesa.

Quan Letizia Ortiz es va casar amb el príncep Felip de Borbó també es va produir l’adaptació, aleshores amb el nom de Lai-di-ji-ya. En aquella ocasió també es van fer servir caràcters fonètics sense significat, si bé di significa emperador o monarca.

La premsa internacional d’ahir era un reflex del respecte al nom original o de l’adaptació lingüística que cada llengua en fa, sobretot en el cas de reis, papes, sants o personatges literaris, històrics o mitològics. A Catalunya, l’Institut d’Estudis Catalans recomana la traducció en tots aquests casos seguint uns criteris que se sostenen en la tradició històrica. Alguns mitjans de comunicació audiovisuals, no obstant això, han preferit l’opció catalana menys arcaica, Leonor, que s’escriu igual que en castellà. Aquest no va ser el cas, a Catalunya, de l’adaptació del nom del nou papa, Benet XVI, en què va haver-hi unanimitat en l’adaptació un cop va ser proclamat.

Traduccions en castellà

Els mitjans de comunicació en castellà de l’Estat espanyol també tenen per costum adaptar el nom de reis, papes, sants o personatges al castellà. Així, es diu Leonor de Borbón però Carlos I de Inglaterra. A la resta d’Europa, el Regne Unit, França i Alemanya han optat per respectar la versió castellana, cosa que no succeeix de la mateixa manera quan han d’adaptar els noms dels papes."

______ fins aquí el correu de l’Eva _________

Me’n vaig a dormir sabent una cosa més: Reis, papes, sants o personatges literaris i mitològics … tenen dret a traducció…
Això no ho sabia pas tothom oi? Doncs ara ja ho sabem. Eva, t’agraexio la lliçó que em dones via l’article de l’Albert Balanzà.
Em declaro satisfet per l’explicació, fet que no passa cada dia!

Gràcies de veritat. Ja em sembla més que rebé que l’Avui ho tingui clar, que no és poca cosa.

Però en homenatge al meu professor d’espanyol coloquial a la Universitat, que ens llegia les llistes de l’Apendix probi :
catulus non catllus ; dolium non doleus , calida non calda, frigida non fricda, vinea non vinia, tristis non tristus …

jo penso persistir en la meva tossuderia, i per això , en el meu modest perelob (periodisme electrònic obert), que és el meu, aboliré aquesta discriminació excepte per als deus i personatges mitològics de totes les cultures:

Així, a casa meva, en Joan Carles serà Juan Carlos ; Elionor serà Leonor ; Felip serà Felipe , en Benet serà Benedictus -seguint la molt assenyada recomanació del Llibreter -, i no Benedetto, tal com jo estava disposat a fixar-ho; Sant Esteve Lodigià serà Santo Stephano Lodigiano i , a l’Alons Quijà , jo li seguiré dient Alonso Quijano, peti qui peti!

I estarà bé tenir no un sinó un munt de déus i deesses de totes menes i colors. Podent-ne tenir molts, perquè conformar-nos amb menys?.

_________________

Post Scriptum

Fent cas als de Lamevaweb… en comptes de posar-ho als comentaris, ho poso aquí , en un nou post on no hi ha limitació de llargada i hi afegeixo un enllaç retroenllaç : -)http://dipofilopersiflex.lamevaweb.info/post/357/39520

[@more@]

1 Comment

Troians, víkings o cartaginesos …Algun virus et fotrà!

A principis de novembre d’enguany se m’acabava la llicència de l’ antivirus Panda Titànium que el seu dia vaig pagar religiosament i sense descompte. Així que vaig pensar que atès que ja pagava una petita fortuna pels serveis ADSL més la protecció antivirus al sempitern monopoli Terra SA, més valia donar d’alta l’antivirus Mc Afee i dir adéu a Panda… sense rancúnia però sense remordiment.

Val a dir que a Terra -les coses com són- m’ateneren telefònicament bé. Molt bé. No és per menys. Insisteixo en què paguem una fortuna pel servei. Quan les lleis em garantitzin que ja no exercèixen un poder mafiós sobre la comunicació del país sinó només una pressió suportable com la de qualsevol lobby, llavors em cagaré amb Telefònica Terra i totes les altres filials com a societats extorquidores i me n’aniré a qualsevol altra companyia. Però podré fer realitat el meu somni algun dia? Aquesta és la questió.

Inserit l’incís, segueixo: Intal·lo l’antivirus McAfee. Només el Viruscan, perquè la resta Firewall i Serveis extres avançats (¿?) exigeix seguir pagant més “impost antivirus” … però ara, ah , sí, regal, com en els comptes de fades, per fer-nos feliços només arribar al "castell d’entraràs però ja no en sortiràs ", ens posen una pastanaga que té nom de llicència gratuita d’utilització del Firewall durant un mes … Quin cinisme!

Passo l’antivirus i em detecta nogensmenys que 54 merdes de tots colors. Entre elles un el TROYÀ: l’ Spy_Agent.n que ha infectat un arxiu WINLOGON.EXE …i és clar …com no podria ser d’una altra manera em dona un missatge terroritzant: "no se puede limpiar".

Però no només no es pot resoltre per ara , sinó que a cada moment m’apareix una maleïda pantalleta i no hi ha manera de tancar-la, només la puc col·locar a baix de tot, on no molesti massa.

virus

Si clico sobre eliminar diu que no pot.. Si clico sobre posar en quarentena diu que tampoc no pot. Si clico sobre buscar més informació m’atabala fins a fer.me tonar boig. Si clico sobre continuar amb el que feia … em torna a la tortura inicial de dir-me que ha trobat un TROIÀ.

Aquesta pantalla és com un altre virus. Això ÉS TAMBÉ un virus …
Tant de mal només el puc desitjar a personatges que em cauen tan malament com l’Aznar o Jiménez Losantos.

Tinc escrit un missatge al serveis d’assistència tècnica de Mc Afee explicant-los la meva desgràcia, la meva decepció i la meva indignació! Per una vegada que em detecten un virus … el programa em diu que no el pot fer desaparèixer! Doncs sí que anem bé!

Això em fa pensar però amb els de Panda Antivirus… Redéu. Molt de Titanium i molt de Platinum … però res, una enganyifa , oi? M’anaven traient pantalles tranquilitzadores "Nivell alt de protecció", de tant en tant : detecció d’un dialer … però en canvi ni tan sols detectaven el Troià! Jo content i enganyat ! O potser em guardaven la sorpresa per si em donava de baixa de Panda i me n’anava a la competència Mc Afee? … Pensa mal i no erraràs … diu la saviesa popular. Seran …%$!@*?0#& !!!!

Llamp de rellamp! Aconseguirà Mc Afee vèncer el mal del Troià que ara sembla que no pot eliminar? Estem sota la vigilància permanet de Big Brother-Echelon, extorquits per Terra, preconfigurats per Bill Gates, i per poder treballar amb una mica de tranquilitat, ens hem d’encomanar cada dia als deus de l’olimp: les empreses de software antivirus… Quin panorama!

No transcric la llista d’insults que he proferit als cels en pocs dies. Us la deixo imaginar.

Espero amb delit i angoixa que els de Mc Afee em contestin i em diguin com puc resoldre el meu problema. Ara us l’explico a tots vosaltres… per si la meva patètica situació pot servir d’experiència o de referència a algú.
Un dia d’aquests, si això continua així, sortiré al carrer, a les Rambles de Barcelona, amb una pancarta que dirà: NI PANDA NI MACAFEE. PROU D’ESTAFADORS. SOLUCIONEU-ME EL PROBLEMA. I aniré repartint això que us escric ara perquè ho llegeixi tothom.

Per allò de “del perdut treu-ne el que puguis”, m’ha passat pel cap imaginar si, retocant una mica tot això que us explico , si no donaria per a un conte a can "Relats en Català" o fins i tot, currant-m’ho una mica més, carregant força les tintes, fent sortir potes i tentacles al troià, i una mica de sexe, és clar , si no donaria deia per a un conte de terror en prosa o per a una llarga poesia èpico-còmica en versos lliures que llavors podria presentar a algun concurs literari…

Ja veurem. Però vaja, tal com estan les coses , ara per ara no estic d’humor per "implementar-ho" literàriament …perquè el que em fa és produir-me literalment un malson i una mica d’urticària …

Si i només si … aconsegueixo resoldre aquest problema … començaré plantejar-me de fabular sobre un virus troyà, víking o cartaginès, de fer-ne un poema, un conte o una novel·leta de les que ara es venen amb força èxit, o com a mínim intentaré vendre-li la idea a l’Albert Sánchez Piñol perquè algun dia escrigui una segona versió de “La pell freda”: Hipòtesi narrativa: el monstruet de “pell binària“ hauria estat creat -evidentment- per la mateixa empresa que fabrica software antivirus !

[@more@]

Comentaris tancats a Troians, víkings o cartaginesos …Algun virus et fotrà!

Retòrica aplicada.

Retòrica aplicada.

Aquests dies, els alumnes de Segon de Batxillerat que estudien francès com a segona llengua estrangera optativa estan aprenent per a què serveix la nominalització.

Ens serveix per revisar i desenvolupar el vocabulari, associant els verbs amb els seus noms coresponents, i veient-ne exemples en frases “reals” extretes de textos electrònics presents a Internet.

Alguns dels exercicis proposats obliguen a reflexionar sobre els matisos semàntics que representa la nominalització d’una frase verbal per a transformar-la, per exemple, en un títol d’article de premsa. Fins aquí, res nou. El que s’ha fet sempre, oi ?

Però vet aquí que un article publicat per la MENA (Metula News Agency) el 4 de novembre sobre l’esclat de violència que es pateix en determinades zones de la perifèria de Paris i altres grans ciutats franceses ens ofereix una prova palpable i extraordinària que la llengua no és cap broma ni el seu ús no es mai neutre.

Stéphane Juffa coneix perfectament el sentit dels recursos retòrics de la premsa francesa, que segueix amb atenció, vigilant-ne l’expressió des de la seva agència d’ informació, autoanomenada com de “reinformació”.

S’hi pot llegir això:

_________citació _________

« Banlieue : mèche ou étincelle ? «
par Stéphane Juffa
© Metula News Agency

« La gêne des media généralistes français pour décrire les péripéties de la rébellion qui dévaste leur banlieue fait peine à voir. Dans l’édition électronique du Monde, le récit des événements de la nuit dernière s’illustre particulièrement par une revue de la presse étrangère [voir], qui s’en donne d’ailleurs à cœur joie pour décrire ce que les journalistes français ne savent plus commenter. »
(…)
C’est que les media français ont repris pour parler de ces évènements les directives conçues par Marius Schattner et l’AFP pour relater l’Intifada palestinienne.
(…)
"Des poubelles qui brûlent et des voitures qui flambent", c’est la fête au passif, à l’impersonnel, comme dans la directive interne qui régit les dépêche de l’AFP…
au Proche-Orient : "La tournure « un kamikaze s’est donné la mort tuant 18 personnes dans un bus bondé » est à proscrire. Il faut lui préférer « un attentat suicide a tué 18 personnes (…) dans un bus bondé »".

A Paris, (…) les attentats tueurs deviennent de nouvelles violences se sont produites et 400 voitures ont été incendiées…
Les émeutiers, comme chez nous, se transforment en jeunes, ce qui excuse déjà à moitié les dégâts qu’ils causent.

Est-ce la peur panique de l’islam qui dicte l’usage du passif, qui fait qu’on ne nomme pas les responsables de ces pogromes, qu’on ne montre pas leurs visages, qu’on ne fait entendre ni leurs revendications, ni leurs menaces, ni leurs "Allah Houakbar !" qui se veulent triomphants ?

______fi de la citació _________

Queda clar que nominalitzant, eliminant verb i subjecte, podem aconseguir un efecte semàntic determinat, però de vegades és just el contrari del que caldria o fóra desitjable.
I el mateix passa quan la utilització de la forma passiva és un recurs amb caracterísitques i efectes similars als de la nominalització.

A l’altre extrem de la balança hi ha l’expressió explícita dels subjectes de la revolta i dels incendis. El Ministre de l’Interior es va decidir a titllar-los de "racaille", és a dir la xusma, l’escòria i va dir que els netejaria "au karcher" marca de bombes d’aigua a pressió per netejar-ho tot que ha esdevingut així una eina sinònim de "neteja a fons i total" .
El seu parlar mediàtic tal com ho pensa i ho diu en la intimitat el fa la diana de crítiques i d’insults arreu.

I és que a França, com arreu del món, dels polítics se n’esperen eufemismes, i si m’apureu, poesia, però mai hipèrboles ni argots irectes ni conceptes clars. Hi ha premi per qui sàpiga trobar i aplicar l’equilibri impossible.

Anirem seguint la situació per veure com evoluciona i amb el desig que en surtin propostes que tornin a fer de França una nació capdevantera en legislació i aplicació dels drets humans i d’acolliment d’immigrants. N’estic convençut.

Quedem-nos amb una idea, citació -segons MENA- d’unes paraules d’Albert Camus … que si no fos vera fóra almenys "ben trovata:

"Mal nommer les choses ajoute au malheur du monde" (A. Camus)"Expressar malament les coses, afegeix encara més desgràcia a les desgràcies del món". (traducció aproximada i totalment personal)

Dit això, m’agrada pensar que el contrari és igualment cert i que, per tant: Dir les coses ben dites pot aportar una mica de pau i de felicitat a aquest món on ja hi ha prou desgràcia. Que algú li ho digui urgentment al Nico Sarkozy !

Val la pena doncs fer-ne un lema i un objectiu de la vida.

________

Què diu una part de la premsa de la situació actual?

CNN

Libération : les violences gagnent la province

NObs : 897 véhicules brûlés, la province touchée

La Tribune (Algérie) : Le gouvernement français ne trouve toujours pas la parade

La Tribune de Génève : Violences en France: 607 véhicules brûlés et 70 interpellations

Le Devoir (Montréal): Huitième nuit d’émeutes en France

La libre Belgique : Les violences se poursuivent en Ile-de-France et gagnent la province

Avui + (diumenge 6 .11.2005). Sarkozy defensa la mà dura contra una revolta que s’estén

The Brussels Journal : The fall of France

[@more@]

3 Comments

Eleonor o Leonor?

Tot va començar quan ell li va dir a la seva dóna:

-Diuen a TV3 que es diu Elienor o Eleonor. I ella li va contestar … – No, no, és diu Leonor! Què és això de Eleonor …?

Llavors van començar a fer un repàs de noms no gaire exhaustiu però ben sucós:

Com calia dir i escriure tota a quella ristra de noms?
Francesc Mitterrand o François Mitterrand; Jacques Chirac o Jaume Chirac; Koffy Annan o Cafè Annan; Guillem Shakespeare o William Shakespeare; Hillary o Hilària Clinton; Isabel Segona o Elisabeth dhe Second; Frederic García Lorca o Federico; Antoni Blair o Tony Blair; Jordi Bush o Georges Bush; Harry Potter o Enric Potter; Benet o Benedetto; Brigitte Bardot o Brígida Bardot ; Michael Jackson o Miquel Jackson; Josep Ma. Aznar o José Mari Aznar; Eduardo Zaplana o Eduard Zaplana; Francisco Franco o Francesc Franco; Adolf Domínguez o Adolfo … Josep Lluís R. Zapatero o José Luis R. Zapatero; Frijolito o Fesolet; Déu, Yahvé o Iavé ?…
la llista és llarga a l’infinit.

I ja posats a fer els demanarien si podríen aclarir també una mica allò de l’embolic entre la C i la K i la I i la Y …

I van decidir que ho preguntarien als entesos per veure si entre tots ells en treien aigua clara… Escriurien al Termcat, a l’Acadèmia, als dels llibres d’estil de TV3 i el de l’Avui, a la Pilar Rahola i al Josep Cuní, a en Joan Barril, al Vicent Partal i a la Mònica Terribas. Entre tots ells ho sabrien i si no, potser ho decidirien.

Naltros, si esbrinem alguna cosa ja us ho farem saber…

Felicitats, Felip i Letícia, i tu maca, "reina", benvinguda, Leonor, Elionor, Leonora o Eleonor…

Pren-t’ho amb calma, pren-t’ho bé … que això està … que peta.

[@more@]

1 Comment

Porca misèria, segona etapa

Dins del diari El 3 de vuit de Vilafranca del Penedès i comarca hi he trobat el supement Presència. Nº 1757. Del 28/10/2005. Any XL

I dins del suplement hi he trobat, en d’altres coses interessants, una llarga entrevista a Joel Joan, actor i director de la sèrie Porca misèria que justament el 9 de novembre estrena la seva segona temporada.

Joel Joan hi parla de teatre, de cinema, de la seva relació amb alguns companys i amics del món del teatre i també del català, del nou Estatut i d’independència.

Ens han semblat especialment susbtanciosos aquest extractes de l’entrevista:

“Jo sóc independentista per una raó molt senzilla, perquè crec ue la meva nació és Catalunya i no Espanya. Qui creu que la seva nació és catalunya és estrany que no sigui independentista, perquè qualsevol que se sent d’una nació vol que aquesta sigui lliure i solidària, però respectada i sobirana.” (…)

Espanya només ens vol pels diners, prequè com a realitat lingüística i cultural li som un problema: som la negació de la seva nacionalitat. És a dir Espanya deixa de ser el que és perquè els catalans són com som. Ja ho veuen que això no és Espanya; per tant si no és per pagar, per portar-los problemes no ens hi volen.” (…)

Pregunta: [En aquest moment, sobretot a Barcelona, parlar en català a vegades sembla que sigui una qüestió de militància]

A vegades? No. ÉS una qüestió de militància. T’asseguro que jo parlo català pels meu collons, perquè tinc el vici de fer-me respectar al meu país en el meu idioma; digue’m tossut (…)[sic]

Amb gent que té les idees tan clares, les coses han de sortir bé per força.

Esperarem amb ganes la segona part de Porca misèria i els seus personatges: la Laia, en Pere, la Natàlia, en Roger, la Cardona … Bona sort, Joel!

[@more@]

Comentaris tancats a Porca misèria, segona etapa

Homenatge a Dada

Per mitjà d’un correu de la cadena de televisió francesa France5 m’assabento que el diumenge 30 d’octubre a mig matí , a les 9h15, la cadena emetrà un documental titolat "Qui a tué Dada ?" fet amb paràmetres dadaistes, tal com s’escau.

M’assabento també que aquest documental s’emmmarca dins de l’homenatge al Dadaisme que es fa al Centre Pompidou de Paris amb una exposició des del 5 d’octubre 2005 fins el 9 de gener del 2006.

Tant el dadaisme com la seva genial excrecència, el surrealisme, han d’interessar per força a qualsevol intel·lectual digne d’aquest nom.

Aquest documental pot ajudar-nos a omplir buits i a despertar-nos noves curiositats. Jo miraré de no perdre- m’ho, probablement gravant el programa.

Tota la força del dadaïsme i del surrealisme resideix en el fet que es defineixin com a moviments artístics creatius que ultrapassen l’ àmbit estrictament artístic per arribar també al terreny ideològic i polítc, encara que –erròniament- no figurin a la llista.

Sembla ser que el moviment Dada neix a Zurich, a Suissa, el 1916, al cabaret Voltaire lloc de reunió d’artistes, escriptors i intel·lectuals de diferents nacionalitats, just quan esclata aquella primera guerra mondial que fa millions de morts a les fronteres de França i Alemanya.

Dada esclata sobre tot, en acabar la guerra, com a a reacció contra ot el sofriment patit i les ganes de viure en un nou contexte. Del nombrós grup de persones que componen el moviment, destaca el el romanès Tristan Tzara, que sembla ser el pare del terme Dada.

En poc temps el virus Dada i la seva "filosofia" es va anar escampant arreu d’Europa i a Nova York.
El 1918, amb la mort Guillaume Apollinaire per culpa de la guerra, un grup d’escriptors francesos, al front dels quals hi havia André Breton van decantar el dadaïsme cap a una nova dimensió.
El 1924, el surrealisme apareix com el moviment sucessor del dadaïme i explicita el seus signes d’dentitat en l’obra
Manifeste du surréalisme, d’André Breton presentant-se com moviment un filosòfico-artístic sinònim de revolució permanent en totes les Arts.

Es per això que el seu encant i la seva projecció són permanents i seran eterns.

[@more@]

1 Comment

Ordinadors portàtils a 84 euros …

Benvolgut Ferran,

En relació amb teu darrer post Cost total de la propietat …
a la revista electrònica Courrier international he trobat un article que per força t’interessarà i també a tots els lectors del teu blog. Es tracta d’ un article de Paulo Querido al diari portuguès L’Expresso . Diu així:

portatil"Un ordinateur portable à 84 euros.

Nicholas Negroponte, fondateur du célèbre Media Lab au Massachusetts Institute of Technology et de la revue en ligne Wired, ange gardien de quarante start-up américaines, visitait il y a quelques années les régions reculées du Cambodge. Impressionné par le manque de moyens des enfants, il eut un rêve : les amener à Internet et à l’informatique à travers un ordinateur portable bon marché, coûtant moins de 100 dollars (un peu moins de 84 euros). A Davos, en janvier, il annonçait que son rêve avait déjà un nom et une fondation : One Laptop per Child (Un portable par enfant, ou OLPC, voir (http://laptop.media.mit.edu). Construire un portable pour un dixième du prix habituel ? L’utopie fut accueillie avec un sourire ironique au Forum économique des riches.
Ses détracteurs ont perdu leur sourire en octobre, quand Negroponte a présenté un projet concret, des objectifs à moyen terme, et des contrats. La présentation mondiale du prototype (encore au coût de 130 dollars) aura lieu en novembre en Tunisie, lors du World Summit for Information Society ( http://www.itu.int/wsis/). Le Brésil, la Chine, l’Egypte, la Thaïlande et l’Afrique du Sud ont déjà signé des contrats avec OLPC pour une commande initiale de 1 million de portables. Mais les pauvres ne sont pas les seuls à vouloir un ordinateur bon marché : le gouverneur du Massachusetts, Mitt Romney, veut en acheter 500 000 pour les écoles de son Etat.
La production débutera au début de l’année prochaine. Negroponte compte livrer ses premiers portables fin 2006, et table sur une production de 100 millions à 150 millions d’unités par an à partir de 2007.
(… segueix)


Així doncs ja podem assegurar que hi haurà ben aviat una nova revolució tecnològica, aquesta vegada per via de l’accés massiu de tot el tercer món a la Xarxa… i de retruc … de tothom qui ho vulgui. Nosaltres també ens beneficierem del baix cost de les màquines.
El preu de les màquines ja no sacsejarà cap pressuppost de cap escola o institut ni de cap Govern.
N. Negroponte inventa la solució al problema de la màquina perquè ens puguem concentrar tots, més que mai, en com utilitzar-la per a fins positius i útils.

[@more@]

1 Comment

Trobada poètica a la Caixcat 21/10/2005.

Ahir va ser un dia interessant, different. Crònica oficial i il·lustrada.

Al vespre tenia cita amb una trobada poètica, la conferència d’en Pere Gimferrer sobre la biblioteca personal de Jaime Gil de B. i després, prevista per a les 20h, Jaime Gil de Biedma vist pels seus traductors al francès, a l’anglès, a l’italià i a l’alemany.

L’acte era a la Pedrera, a la seu de “La Caixcat” (Àlex Susanna, escolta, aquesta és una paraula registrada per mi, de manera m’haureu de pagar una fortuna per poder-la utilitzar com a logo a partir d’ara. Ja podeu anar-me fent ofertes econòmiques, i ja us diré si m’interessen prou :-)

Els primers plaers van ser matinals. Vaig aconseguir gairebé sense esforç ni pèrdua de temps que a l’estació de RENFE em fessin un bitllet col·lectiu perquè dimarts que ve puguem anar a Sitges a veure la pel·lícula Comme une image : http://sgirona.blogg.org/themes-50116.html

dirigida per Agnès Jaoui, [filla d’Hubert Jaoui que va escriure un llibre sobre la creativitat, i la lectura del qual a mi em va impactar força ja fa molts anys ?]

Després la joia va continuar amb dues classes on els alumnes van escoltar com es presentaven en francès un grup de joves de Strasbourg i llegir com ho havien fet per escrit un grup de joves de Burdeus, ambdues classes de nivell de Batxillerat. El fet d’ haver aconseguit que els meus adolescents es puguin comunicar amb joves francesos és un èxit que m’omple fins dalt de tot d’ego egotista. Merescudament, mal m’està dir-ho, però és així.

Per la tarda encara vaig fer una bona obra més. Sortint de l’estació de Renfe, pujant cap a la Pedrera, vaig entrar a can Jaimes i em vaig regalar l’últim Michel Houellebecq : La possibilité d’une île. 27 euros! No sé on anirem a parar…

Vaig entrar amb retard a la sala de conferències de la Caixcat, on ja parlava en Pere Gimferrer des de les 19h. Jo no el conec gaire al Pere, però mé aviat em cau bé. Tot i així vaig constatar que el seu fort no és la comunicació des d’una tribuna.

La mitja hora que el vaig sentir a parlar de les influències que havia tingut G. de B. … va costar de passar.
Em va intrigar sentir-li dir es callava que no explicitave dues o tres coses. Crec recordar que va dir que “allò” no deia a qui es referia perquè no tocava i una altra vegada que “allò altra” no deia a qui es referia perque no era bo fer-ho.

Lamp de lamp! Amb el fàcil que és dir el que es pot dir… va i treu coses que diu que no por dir perquè no sé perquè no pot dir, i ni ho diu ni diu perquè no ho diu.

Unes meves amigues presents a la sala em van confirmar que l’altra mitja hora que m’havia perdut havia sigut igual de “difícil” que la mitja hora que vaig presenciosuportar.

A les vuit tocades va començar el plat fort sense cap entreacte.

Àlex Sussanna, hiperimpecable en abdues presentacions, va presentar un a un els quatre traductors de Jaime Gil de Biedma a quatre idiomes importants.

William Cliff, belga, al francès; James –Jimmy- Nolan, nordamericà, a l’anglès; Francesco Luti , italià, a l’italià i Manuel Monge Fidalgo, espanyol, a l’alemany. Dels quatre, Manuel Monge apareixia com l’únic traductor no poeta… i va explicar com la lectura d’uns versos de Gil de Biedma li van fer perdre totes les ganes d’escriure.

Amb un posat força irònic, distès i amistós van anar exposant tots quatre la seva relació amb l’obra de Gil de Biedma i van llegir , excepte en XYZ que no tenia a mà el llibre, Cliff, Nolan i Luti el mateix poema: Himno a la juventud primer en castellà i després al francès, a l’anglès i a l’italià, per aquest ordre.

Tot i que en la seva intervenció en William Cliff havia demostrat que la seva traducció de Gil de Biedma havia sigut una interpretació força lliure més que una traducció fidel a l’original, a l’hora de llegir la traducció de Himno a la juventud, ens va quedar clar que en aquell poema, almenys, ell havi sigut un traductor fidel al poema original.

James Nolan va llegir de manera impecable una traducció que sonava impecable. Tot força, tot poesia. Algun dia la reproduirem aquí.

Francesco Luti va llegir amb tota la musicalitat que dóna l’italià una traducció igualment impecable. Llegiu-la més avall.

La traducció del poema a l’alemany que va decidir de llegir Manuel Monge fou molt aplaudida, i jo diria que es notava en els aplaudiments dels germanòfons una bona dosi d’emoció. Jo només vaig entendre la paraula "rosa" ;-(

Fou realment un acte molt emotiu, tremendament eficaç. Un gran encert per part dels organitzadors de l’acte en el marc d’un grandiós homenatge a Jaime Gil de Biedma.

Per això jo em vaig permetre de dir en veu alta el que en pensava i vaig suggerir, especialment a l’Àlex Susanna, que mirés de dur a terme la grabació col·lectiva d’una petita o gran antologia de poemes de Gil de Biedma en les quatre llengues que havien estat presents en aquell acte. L’objetiu: allargar al màxim el plaer d’aquella vetllada i amplificar al màxim l’efectivitat poètica de Gil de Biedma… en tots els idiomes.

L’ha traduit algú al català? Decididament … tot està sempre per fer…La Caixat té sens dubte possibilitats de sobres per superar o minimitzar els entrebancs de tipus legal que una tasca d’aquest tipus pugui presentar. Una vegada aconseguit, serà un plaer poder gaudir, d’aquesta realitat poètica. Jaime Gil de Biedma audible en cinc o sis idiomes … de manera que tots nosaltres en puguem disfrutar !!!

En sortir encara vaig viure d’un munt de sorpreses agradables…

La primera fou parlar uns moments amb en William Cliff i establir les bases d’un futur contacte a Barcelona.
La segona, un regal immens: Francesco Luti em va oferir un exemplar dela seva traducció: Jaime Gil de Biedma. Antologia Poetica (1953-1981), que conte justament la traducció de Inno alle giovinezze i també el Non tornerò giovanne.

La tercera, poder fer unes fotos de la gent que va participar en l’acte: una a la sala que ja havia fet i dues més dels traductors sota la porta d‘entrada de la façana principal. Les piles van fer figa en el pitjor moment. Només vaig poder fer-ne tres o quatre. Murphy… sempre Murphy. Ens acompanya tota la vida i no podem desempallegar-nos-en.
La quarta fou un ressopó amb excel·lent companyia en una bodega de la Rambla, cantonada amb Provença o Rosselló, amb un Rioja deliciós.

De tornada a casa, la darrera sorpresa agradable, assegut en una butaca del darrer tren de rodalies que anava cap a VNG, va ser començar la lectura del llibre de l’Houllebecq. Francament, ja em va seduir…

Ah! Amb dies així cada dia … la vida fóra encara més maca del que ja és.

__________

Annex 1 Fotos:

1/3

Trobada poètica a la Caixcat - Pedrera 21/10/2005. Homenatge a jaime Gil de Biedma.

2/3

Trobada poètica a la Caixcat - Pedrera 21/10/2005. Homenatge a jaime Gil de Biedma.

William Cliff. Francesco Luti. James Nolan.

3/3

Trobada poètica a la Caixcat - Pedrera 21/10/2005. Homenatge a jaime Gil de Biedma.

__________

Annex 2.

Inno alle giovinezze Francesco Luti.

Che cosa vuoi adesso,
gioventù,
oh fascino sfaciato della vita?
A che vieni alla spiaggia?
Ci stavamo tranquilli noi adulti
e tu vieni colpirci, a rivivere
i piu impossibili sogni e i più atroci,
tu vieni per squassare il nostro immaginare.

Sorgendo dalle onde,
brilli, rifulgi, sensazione pura
e ondulazioni d’animal latente,
verso la riva avanzi
con i rosei cappezzoli minuti,
con maliziose natiche che sembrano sorrisi,
oh di grosse caviglie dea sottile,
e con l’insenatura
(tua così propriamente)
del ventre che fa strada al proununciarsi
delle cosce: bellezza delicata,
precisa et indecisa,
dove posar la fronte lacrime disperdendo.

Ti vediamo arrivare-la figura
di un favoloso spazio riverasco
con tori, chiocciole e delfini,
sulla morbida rena , in mezzo al mare e al cielo,
fremente ancora di gocce,
abbagliata di sole e sorridente.

Tu ci annunci il regno della vita,
il sogno d’altra vita, più libera e più intensa,
como un rimorso non caparbia brama
-senza brama di te sofisticata
besticciola infantile, in cui coincidono
la diretta bellezza della
starlete la grazia timida del principe

Anche se presto aggrotti
la fronte tormetata da un pensiero
commovente ed ottuso,
e volgi al mare il viso dove brilla
fra umide ciocche bionde
con l’espressione mesta di Antinoo,
oh bellla indifferente,
sulla spiaggia cammini
come se non sapessi
che i cani ti seguono e gli uomini,
gli angeli e gli dei,
e gli arcangeli,
i troni, le abominazioni.

[@more@]

Comentaris tancats a Trobada poètica a la Caixcat 21/10/2005.

Carril bici per tot arreu. Feu-ho córrer !

Com que a casa nostra encara no s’ha dissenyat mai enlloc cap carrer perquè hi hagi carrils per a les bicis, em sembla raonable i just que es pintin carrils bici al bell mig dels carrers, de manera que la despesa de les línies senyalitzadores equivalgui a dir que quan passa un ciclista, el cotxe li ha d’anar al darrere, seguir el seu pas. Prioritat a les bicis.

Si es pintessin amb una super-pintura, superecològica o no, però amb una que durés un o dos anys … potser ja no caldria repintar-ho mai més… No sé el que tardarà la nostra societat a assimilar aquest canvi copernicà en els comportaments urbans i cívics.

Potser a algú li semblarà excessiu, exagerat, fóra de pressupost … Jo estic convençut que caldria probar-ho.

Ofereixo una bona idea gratis a qualsevol partit o coalició que la vulgui agafar i fer seva de cara a les properes eleccions municipals. Tant se me’n dona qui ho faci, però ja fóra trist i patètic que la meva brillant idea ecològico-social la fessin seva els del PP, amb Piqué i Vendrell al capdevant, i que apostant per la bici, desbanquessin arreu els governs tripartits, posant-se al front de la batalla ecològica per ciutats tranquiles, serenes i vivibles. Què no estan disposats a fer els de la dreta per tornar a tenir la clau de la caixa forta?

Jo de vostès, tripartits, -jo de vosaltres, si em permeteu la confiança,- m’ho prendria en serio i no deixaria que es produís l’alternància de govern per culpa de no haver fet cas al Sani i no haver invertit en “la bici”. Jo ja us ho hauré avisat.

[@more@]

1 Comment

Gil de Biedma

A El País d’avui m’he assabentat que em vaig perdre l’espectacle del 8 d’octubre “Una noche con Jaime Gil de Biedma" (Las Rosas de Papel) de Juanjo Seoane, SL i Pep Munné a l’ Auditori Caixa Catalunya, en el marc de la commeració del 15è aniversari de la mort del poeta.

El seu poema “No volveré a ser joven” és d’aquells que deixen una marca a la pell de cadascú que el llegeix o rellegeix, o el descobreix o li’l rellegeixen …
Més forta és la marca com més aprop d’una determinada edat te’l trobes al davant, potser allà pels 50 anys, final simbólic de la primera joventut, puig que tot el que hi ha abans és adolescència allargassada o primera postadolescència.

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
––como todos los jóvenes‚ yo vine
a llevarme la vida por delante·

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
–––envejecer‚ morir‚ eran tan sólo
las dimensiones del teatro·

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer‚ morir‚
es el único argumento de la obra·

Jaime Gil de Biedma‚ “Poemas póstumos"‚ 1968…

Cadascú se n’adona quan se n’adona, pero quan un se n’adona …alguna cosa canvia i ja res no sembla el mateix que abans…
Llegit el poema … tothom li vol contestar alguna cosa al Jaime … la seva provocació és allà eternament present, dramàtica, esperant rèpliques intel·ligents… N’és ple de gent que el cita, i que dona fe del calfred que ha sentit a l’esquena …

Jo mateix potser li diria, cridant : QUE NO, QUE NO! Que l’argument de l’obra és obert, que cal posar l’accent en allò que realment val la pena, que ens queda molt per fer i per dir, per descobrir, per estimar, per gaudir, per inventar i per deixar petjada …com per deixar-nos vèncer per la desagradable veritat! ”

Em pregunto només si he de prescindir d’imaginar el posat patètic que adopto si ho dic, i de la probable ganyota foteta que em regalaria el poeta si em sentís gesticular…

He vist amb satisfacció que tinc una segona oportunitat per sumar-me a la festa a l’entorn d’en de Biedma. El 21 d’octubre hi haurà festa grossa. Miraré de no perdre-m’ho

A l’entorn de la biblioteca de Jaime Gil de Biedma
Conferència a càrrec de
Pere Gimferrer 19 h

Interpretacions de Jaime Gil de Biedma
Taula rodona amb els seus traductors James Nolan, a l’anglès, William Cliff, al francès, Francesco Luti, a l’italià i Manuel Monge. Moderador: Àlex Susanna. 19.45 h.

_________________

Alguns poemes de J. Gil de Biedma a la Xarxa:

A Palabra Virtual

A Poesía española

A Juego Poético

[@more@]J

Comentaris tancats a Gil de Biedma

180 Graus … i l’immigració

Al programa de l’Àngels Barceló, aquell porter camerunès de l’Espanyol, tan bo que ho parava tot fa un munt d’anys, un munt d’anys després vivint a Catalunya, al programa 180 Graus, no va voler o no va saber dir (?) ni una paraula en català.

Al programa de l’Àngels Barceló, em va semblar sentir dir, al periodista Bru Rovira, que en comptes que fos la Guàrdia Civil o l’Exèrcit qui rebés els immigrant a Ceuta i Melilla, haurien de rebre’ls un regiment d’assistents socials de psicòlegs i de personal mèdic…

Aquest missatge tan punyent, tan utòpic, per força et clava una sotragada al cervell. De tant "bona fe" i fora de lloc … el trobo necessari per compensar la basarda que fa veure aquell nou mur semifràgil que s’alça com autodefensa d’un Imperi occidental benestant en perill…

Penso en la muralla xinesa, en el mur d’Adrià, en la línia Maginot, en el mur de Berlin, en les valles que separen els USA de Mèxic, en el mur d’Israel …

La "nostra valla", he llegit avui a El Periódico, té un filferro espinós amb unes punxes que, a diferència d’altres models més agressius, -hi ha diversos models d’espinositat-, fereix però no mata, i la nova valla de reforç és un filat laberíntic de disseny especial que pretén fer difícil avançar mentre que facilita poder retrocedir !

[@more@]

2 Comments

Consciència i Autoconsciència (?)

La pregunta la va fer en Jaume, de Gnosi:

“què significa "autoconsciència"? És diferent de la consciència ? Són dues paraules sinònimes?”

Una tal Vero li contestava que…

“La paraula consciència, tallada i esbudellada en sememes ja duu incorporat el semema d’"auto".
Ergo … "autoconsciència" és un sinònim calcat del terme "consciència" . En relació amb consciència, autoconsciència afegeix, això sí un àtom de redundància, és un prefix que pot servir per a la eufonia a l’hora de fer poesia i, a l’hora de fer filosofia, per a fer-se i perquè els altres es facin preguntes com la que tu fas o t’autofas.”

I ell li ho rebatia dient que no li semblava tan clar:

“La consciència fa referència al subjecte que capta l’objecte, i l’autoconsciència potser que sigui adonar-se de ser un subjecte que capta un objecte.”

Francament, jo em sento prop de la Vero …

Una Consciència sencera, no malalta ni disminuida, és la reflexió sobre la percepció de l’exterior però també la de l’interior, la del propi subjecte pensant… Perquè no?
Si fem trampa, –les paraules permeten de fer més trampes que les cartes- to canvia. Això no és com l’estima (transitiva) i l’autoestima (pronominal) … llavors sí que tindria raó en Jaume…

No, mira, Consciència és Autoconsciència, de la mateixa manera que Suicidi és Autosuicidi, si em permeteu fer trampa i utilitzar aquesta comparació una mica bèstia, però al servei de fer- ho tot més entenedor, oi? O no?

[@more@]

2 Comments

Llegir és …

Sobre el tema escriure, escriptor, escriptura … jo ja vaig dir la meva fa temps al meu diccionari.


De fet podríem omplir fulls i fulls o teclejar a l’infinit i encara no l’abastaríem del tot.


El regal d’en Biel en forma de frase genial de la Duras definint allò que és escriure em va fer pensar que quedava també per dir , definir a la brava, que és això de llegir…

Desconec si en corren gaires “memes” ara que la blogmania està omplint els forats que quedaven… i , més que mai, comença a estar tot dit. Fins i tot el poc que per dir quedava.

Per si de cas, jo deixo aquí escrita “la meva”:

ESCRIURE ÉS

És aconseguir que l’acció venci la passivitat.

És repetir allò que ja molts d’altres digueren perquè sobre la vida ja està gairebé tot dit i tot està inventat. Només podem dir a la nostra manera allò que algú ja va narrar o forjar amb els seus versos..
Queda per dir poca cosa: crits, ressons, xiuxiueigs, planys, enyors i potser alguna rima…
Mes aquest pocacosa és el nostre gran tresor perquè és aquella inutilitat tant i tant necessària per a saber-nos vius en vida i somiar-nos eterns més enllà de la mort.

LLEGIR ÉS …

Estavellar-se contra el ferèstec ressò d’idees properes
Vides, boscos, amors, jardins, paisatges, passions
Revolcar-se sensualment vora les sinestèsies d’altri
Descobrir el que ens hagués agradat saber escriure nosaltres
Feixos de plusquamperfets impossibles
De condicionals irreals o futurs imperfectes
Versemblants fantasies i plaers materials
Orgasme final, immens broll de neurones etèries

Bon profit!

________________[@more@]

Comentaris tancats a Llegir és …

30 HORES DE PERMANÈNCIA PER AL PROFESSORAT DE SECUNDÀRIA (?)

1. Una persona amiga m’ha enviat el missatge següent:

COMUNICAT D’ASPEPC SOBRE LES 30 HORES DE PERMANÈNCIA PER AL PROFESSORAT DE SECUNDÀRIA

COMUNICAT D’ASPEPC SOBRE LA PROPOSTA D’ACORD PRESENTADA PEL DEPARTAMENT D’EDUCACIÓ A LA MESA SECTORIAL
(PROPOSTA ANNEXA)

Versió en PDF

Davant el document presentat pel Departament, ASPEPC manifesta el seu rebuig a aquesta proposta, tant des del punt de vista genèric -pel model educatiu i de gestió privatitzadora en què s’inspira- com en la majoria d’aspectes concrets -que suposen un clar retrocés de les condicions laborals del professorat i la consolidació d’una "casta" directiva, més caracteritzada per la seva "adscripció incondicional" al model educatiu del Departament, que no per la seva gestió professional.

1) La proposta de 30 hores d’horari fix al centre per a tot el professorat ÉS COMPLETAMENT INADMISSIBLE. I això no solament pel fet que no va acompanyat d’un augment proporcional de les retribucions, sinó també, i sobretot, perquè la tasca docent a secundària comporta una sèrie d’hores d’activitat acadèmica fora de l’aula -preparació de classes, exercicis, exàmens, correccions…- que són les que justifiquen aquest espai que va de les 24 fins a les 37.5. Ignorar això per part del Departament demostra, o menyspreu per la nostra feina docent, o la seva ferma voluntat de convertir els instituts públics en centres assistencials.

2) El nomenament del professorat per part dels equips directius acaba definitivament amb qualsevol resquici de democràcia als centres i implanta una gestió privatitzadora de la xarxa pública. És una paròdia grotesca que mesures com aquestes s’acompanyin de crides a una "major transparència".

3) ASPEPC vol manifestar també la seva oposició a la tendència del Departament, consistent a mantenir el sou base en estat de pràctica congelació, mentre s’introdueixen indiscriminadament complements per a càrrecs de tota mena.

4) ASPEPC reclama que l’assignació d’hores als centres en funció dels càrrecs vingui donada per "nombres fixos" i no, com es fa ara, en base a confusos criteris que generen diferències entre els centres, tant per les assignacions arbitràries del Departament com de les Juntes directives.

Des d’ASPEPC volem anunciar que, en el cas que el Departament tiri endavant aquestes propostes -ja sigui amb el consentiment o no dels altres sindicats-, ens plantejarem la posssibilitat de cridar el professorat a mobilitzar-se contra aquestes mesures.
ASPEPC

___________ fi de citació __________

2. Jo he reenviat la informació als meus/ves col·legues i amics.

3. Ben aviat he rebut una reacció anònima, que pel seu valor testimonial em plau de donar-vos a conèixer, tot mantenint el seu l’anonimat, tal com ens ha demanat explícitament la persona que ho ha escrit :

"La satisfacció d'alguns dient que la feina que fan està prou ben pagada per les hores esmerçades, les vacances que hi ha durant l'any i un cert aire global de felicitat podria servir de prova als responsables d'Educació de Catalunya -tot i que no els en cal cap, de prova- per demostrar que tenem molt de marge encara per poder collar els professors-obrers-poc-qualificats fins a fer-los treure sang per la boca ... i no xisclaran, ans -com Sant Llorenç mentre el socarrimaven en unes graelles-, diran ... "Tombeu-me !"

Manifestaré urbi et orbi que aquest intent de tranformar els centres d'educació en fàbriques em sembla un atac al meu concepte de professor i d'educador però que si l'he de canviar, que no es
preocupin que ja el canviaré, el concepte, però que sàpiguen també que :

1. Juraré odi etern a donya Cid i Cia. i democràticament intentaré que a les properes eleccions salti democràticament de la Conselleria.
2. Si s'aplica aquesta proposta terrorístico-horripilant prometo que fins la meva jubilació m'aplicaré a aplicar serveis mínims permanents i afinats: sortint ràpidament de la fàbrica entre els
20 segons i el mig minut posterior al so de la sirena...

3. Mai més no tornaré a intentar muntar cap activitat extraescolar que impliqui cap mitja hora complementària de més i molt menys cap responsabilitat afegida.

4. Faré exclusivament allò que sigui estrictament necessari i faré tot el que pugui i més perquè "allò que és estrictament necessari" sigui sempre i en tot lloc el mínim possible.

5. Faré campanya perquè tot el professorat de Catalunya faci com a mínim una cosa semblant i si pot ser -que segur que sí que pot ser-, que s' inventin tàctiques i estratègies per millorar-ne l' "eficàcia." N'hi ha un munt de conegudes.

Ah! I em quedaré amb la consciència ben tranquila pensant que l'obligació i el dret dels presos és mirar d' escapar-se de la presó.

I que el que avisa no és traidor, "non grata" senyora Marta! "

____fi de la citació _______

Fins aquí aquesta petita història, real com la mateixa vida, que a mi em fa pensar -perdoneu la metàfora- en la rònega imatge del pagès rabiüt fotent cops de bastó a l'esquena de l'ase ...
L'ase és aquell professorat que s'ha d'encarregar de l'educació dels Catalans del segle XXI. Aquell professorat tan cutre, tan dropo i tan privilegiat que mereix el càstig d'estar tancat al centre durant 30 hores ... Com tohom! Que collons s'han cregut, que traballin com tohom! ...Els pares de famólia ho tenen molt clar.

Ja es veu que els obrers de secundària tenen tots tan mala consciència que ho acceptaran calladament i submisa, i amb el somriure als llavis ... com els porcs que porten a l'escorxador, contents que al final es faci justícia ... La igualtat ideal. Encara bo que no els facin treballar el juliol sencer amb collar al coll i cadena i cadenat! Però que no es preocupin que amb la Marta tot anirà arribant mica en mica ...

Vosaltres podeu deixar aquí els vostres comentaris a una cosa o a l'altra , o a ambdues .... i/o enviar-los al Consell Escolar de Catalunya.Adrelec: consellescolarcat.ensenyament@gencat.net[@more@]

Comentaris tancats a 30 HORES DE PERMANÈNCIA PER AL PROFESSORAT DE SECUNDÀRIA (?)

Mocador de paper per a la Isnel

De fet només volia provar si el retroenllaç funciona… si em funciona, vull dir… Encara no me n’he sortit ;-(

Recopio el comentari que et vaig deixar al teu post…i gairebé no el retoco…

Torno a ser l’últim o un dels últims a passar a veure’t al teu post, a fregar del teu llit, vaja…
Et porto un bàlsam que cura : allò que en Biel ha escrit al seu blog, concretament aquí a
Relat de "Temps mort", una citació de Marguerite Duras:

"Escriure és intentar saber què escriuríem si escrivissim"

i algú , un tal o una tal A., als comentaris del post, hi ha efegit això:

"L’epitafi de Duras es podria completar : escriviu per a que vos estimin, escriviu contra la mort. (A.)"

Meravellós , oi?

Avui, ja me’n puc anar a dormir tranquil i satisfet …
Remato el dia amb un post, aquesta troballa a can Biel, un comentari al Perejoan i aquestes quatre ratlles que et deixo a tu perquè et curis encara més de pressa. Això fa una gran collita.
Cuida’t i menja’t una poma que de seguida trincaràs com sempre per aquesta casa tan maca que tens.

Companyia ?… Però si hem passat a veure’t gairebé tots ! Ja sé, ja sé… et falta aquella persona que tu volies, oi? Això és la lei de Murphy. Cal aprendre a conviure amb ella, saps ?

Enviat per Sani — 30 Set 2005, 01:34

http://gotes_disnel.lamevaweb.info/post/705/35872

[@more@]

1 Comment

Amb aquest amics, … qui necessita enemics?

El que passa a Ceuta i Melilla aquests dies ens recorda, perquè durant l’estiu ho oblidem gairebé tot, que els problemes són allà i són ben grossos.

Gibraltar d’una banda, Ceuta i Melilla d’una altra banda i a tots dos costats i, per sobre de tot, els contingents d’immigrants subsaharians que truquen a la valla d’Europa.

Queda clar que amb amics com els marroquins no els calen ja més enemics.
Tothom s’olora com van les coses, però poc s’atreveixen a parlar de manera planera, políticament incorrecta.
L’home del carrer, però diu el que vol i el que que pensa, i mpensa que el Marroc està interessat en que el conflicte sigui com més greu millor per poder negociar permanentment amb Espanya sobre aspectes econòmics i polítics amb uns quants trumfos a la mà. D’això l’home del carrer en diu xantatge i extorsió sistemática.

Moratinos fa tot el que pot per utilitzar un llenguatge hipereufemístic a l’hora de descriure les nostres relacions amb el Marroc i en diu "colaboració positiva" …
Com que no pot insultar-los com ho fa l’home del carrer, que comença la llista de TdQ i la recita tota sencera , diu que Marroc fa moltes coses i molt ben fetes per minimitzar el problema de la immigració. Pobre ministre, quin paper tan dur que t’ha tocat representar !
De ben segur la cimera hispano-marroquina tindrà foto amb amples sonriures i declaracions que inclouran cínicament les paraules "colaboració" , "bon veinatge" i tot un munt de tonteries habituals.

Rodríguez Ibarra, tan ressalat i tan original com sempre parla de "barra lliure" …

"Espanya ha de defensar les seves fronteres i ser solidària, i ho està sent, però no hi pot haver una barra lliure en aquest assumpte perquè ni ve bé a Espanya ni a aquests immigrants que s’hi juguen la vida llastimosament"

Ah , les metàfores !!! Tot un món de color i de cinisme per descobrir. !!!

Hi ha com a mínim un treball de recerca lingüística a fer … Nois, noies, Sebastià Serrano: "Desmetaforització i traducció al llenguatge col·loquial de la parla i la gestualitat política", subtítol… De l’Ibarra al Piqué passant per en Moratinos.

La senyora Pepeta i el senyor Joan ja demanen que es demani ajuda als Isrealians perquè ajudin a construir murs eficaços i dissuassoris com el que ells han fet discretament, sense cap càmara que ens ho ensenyés. Cal encarregar la feina als professionals que en saben, afegeix en Tomàs. En Pere li replica que no es poden posar dics a l’oceà. Cal electrificar la valla crida la Rosita, militant del PP ! Torneu-los Ceuta i Melilla, diu en Jaume. Res de valles, diu la Vero… Això mateix, que vinguin tots els que vulguin: quan vegin com està el panorama de veritat tornaran a marxar, diu convençuda la Zaida. Cancunitzeu el sud del Marroc i veureu con s’aturen allà, proposa seriosament el Joel.
La UGT de Catalunya fa una declaració que ben bé podria ser la del Vaticà o de la Conferència episcopal espanyola. Més eufemismes, més retòrica.

Total , que ho tenim pelut i es pot posar més pelut encara. Es veu a venir que en passaran de grosses. I millor que ens equivoquem. Difícil de resoldre. Difícil d’aturar.

No hi ha res pitjor per als mals somnis com tenir un veí enemic que et clava tantes punyalades a traició com pot, i si cal, pel davant també.

Suposo que caldrà molta negociació i molta imaginació, però em sembla que caldrà també deixar d’utilitzar eufemismes i dir les coses pel seu nom.
Si mai no treus la mala llet, poden arribar a confondre’t amb un cagacalces.

[@more@]

2 Comments

Palmeres 18 i 19 del Tortuguero. Missió impossible?

"Dues palmeres fan una hamaca", m’ha dit en Poli molt seriosament com qui explica una història de veritat.

M’ha precisat que fóren les palmeres 18 i la 19. Això ha sigut quan li he preguntat el mateix que li vaig preguntar l’any passat allà pels volts de Santa Llúcia:

-Poli, i si ens toca la loteria, on t’hem d’anar a buscar?

I em va dir això. Sota la palmera 18 d’aquella platja de Costa Rica. I jo m’ho vaig apuntar mentalement … pensant que ell havia trobat el seu paradís i si li tocava la loteria de Nadal voldria tornar a gaudir del mateix paradís una altra vegada.

Conyxus, si que en deu ser d’especial aquella platja i aquella palmera.
Doncs no ! Resulta que no hi ha anat encara. Que ja preparen els números de la loteria de Nadal d’enguany però que encara no els tenen, que els tindran aviat.

I tornarem a somiar en què faríem si ens toqués. I tornaré a pensar en la palmera 18. Bé ara ja sé que és la 18 i la 19. Sí , sí calen dues palmeres per posar-hi una hamaca.

No sé si ens interessa més: que no toqui o que toqui. Si no toca, seguirem gaudint del Genil, que és un dels regals que ens fa Vilanova -pagant, és clar- però regal al cap i a la fi.

Si ens toca, no hi haurà prou palmeres ni prou hamaques per a tothom. Un desastre, i adéu amanida amb tomàquets de Montserrat, adéu "sevillanos" i "braves sense salsa picant" per l’ Àlex , i blanc Somontano, i anxovetes del Cantàbric amb una mica d’escalivada.

Sí Àlex, veuràs com estarem de molta sort i aquest any tampoc no ens tocarà la loteria . ;-)

De fet, ja ens va tocar ! I de moment, ens segueix tocant cada dia quan sonen els despertadors a les 7 del matí. Que duri !

[@more@]

Comentaris tancats a Palmeres 18 i 19 del Tortuguero. Missió impossible?

Experiment tècnic: creació d’un retroenllaç

A l’espai Fòrum de Lamevaweb he deixat escrita una demanda als administradors.

Que ampliin l’espai dels comentaris o bé que delimitin clarament l’espai. Però que no ho deixin tal com està ara, una situació estranya perquè a partir de ves a saber quants caràcters, a l’hora de validar el comentari, el servidor l’esborra i retorna un missatge d’error : "massa larg" !!!! ;-((((

L’administrador em va contestar dientque la millor solució és fer comentaris no a la zona de comentaris del blog de l’altre/a, sinó fer-ho en el propi blog, fent un enllaç-retroenllç al post concret , perquè cada post té el seu corresponent enllaç permanent.

Així que, bon minyó, jo vaig a probar de fer un retroenllaç , tal com ell suggereix , al post on l’administrador explicava ja com fer tot iaxò, i el perquè, allà per l’any 2003 ! http://tal_dia_com_avui.lamevaweb.info/post/1/377

A mi no em funciona, però deu ser que no en sé prou.

Això no treu, em penso, que sigui una bona idea ampliar generosament l’espai dels comentaris -generalment la gent no s’explaia massa i no gastarà gaires megues, no patiu- i fixar la llargada -sigui la que sigui- amb un topall.

Oi que no és demanar massa?

[@more@]

1 Comment

Estatut i Exercicis d’estil

El periodista Jordi Barbeta signava ahir a La Vanguardia l’article titolat “La rebelión de los líderes”. (18 de setembre 2005. pg, 21)

Un article ple de suc i fins i tot d’alguns encerts.

Obertura en “Allegro moderato” amb dues metàfores originals:

“Bueno, bueno, bueno… lo del Estatuto ha aburrido a las ovejas durante meses, pero de repente se ha puesto emocionante de verdad. Como ocurre con el baloncesto, hemos entrado en los tres últimos minutos de un partido que se va a decidir a un segundo del final”.

Som ovelles, aborregades i tot es jugarà al darrer moment? Jo vull pensar que en les entrevistes Maragall – Mas es va pactar el desenllaç, fossin quines fossin les gesticulacions finals, però la veritat jo sóc un mica gafe amb les prediccions i no l’encerto mai massa, ni gaire sovint.

Però analitzat fredament l’article, en Jordi Barbeta es contradiu una mica. Tot l’article mantén la tesi que tant Maragall com Mas estan d’acord en què el barco no es pot deixar enfonsar, ni es poden suicidar políticament.

“ La prueba es que Artur Mas ha elaborado varias propuestas y se ha visto a solas con Maragall y ha iniciado un discurso que jamás haría alguien que sólo piensar en el boicot”


En què quedem, Jordi ? Tot està dat i beneït o bé tot dependrà d’etzagaiades fora de guió al darrer moment?

Des d’ara fins al final … Exercicis d’estil ! En això sí que l’encertes!

“Se sabe que este tope no es es asumible todavía por CIU, pero ahora se trata de ser imaginativo con la redacción. Miquel Iceta emula cada dia a Raymond Queneau con sus ejercicios de estilo para dar con un texto que diga lo que quiere CIU sin que contradiga literalmente ningún dictamen”.

Potser no tothom sap que Jordi Barbeta aquí fa una referencia culta al llibre Exercices de style de l’escriptor francès Raymond Queneau.

Exercices de style és un clàssic literari que conté 99 versions –tot un prodigi, i una genialitat- d’una mateixa intrascendent i anodina història de la vida quotidiana. Una cosa així:

El narrador, dins d’un autobús veu un home amb un coll molt llarg que duu un barret decorat amb una trena en comptes d’una cinta, com fóra normal. Aquell jove intercanvia unes paraules amb un altre passatger del bus i després se’n va a seure a un seient que ha quedat buit. Hores més tard el narrador torna a veure el mateix home parlant amb un amic que li aconsella que es faci apujar una mica el trau del primer botó de l’abric.

Proveu vosaltres d’escriure-ho en claus estilístiques diferents : clau negativa, clau gastronòmica, clau interrogativa, clau poètica, clau interjectiva, clau insultant, clau botànico-ecològica, en clau aznariana, clau pocholesca, clau zaplanesca, clau fernadezlosantosesca, clau independentista…. ;-) , i d’altres que de segur sabreu imaginar. El llibre d’autocorreció es diu Exercicis d’estil , traduit al català per Annie Bats i Ramon Lladó, i que podreu trobar a la xarxa de Biblioteques de Catalunya.

Quan ja us hagueu entrenat una mica, passeu a la fase següent:

Ja fa uns anys, allà pel 1993, jo ja vaig fer els meus exercicis, a l’Eco de Sitges, i després ho vaig penjar a la meva web i encara hi són :
Dicofiloersiflex /
E : escriptura (taller d’).

D’exercicis, vosaltres en podeu fer algun ara, si voleu. Mai no es tard per començar : Taller d’escriptura. Concurs setmanal. Sessió Nº 17.

Proveu de redactar de tantes maneres com sigueu capaços, a la manera dels Exercicis d’estil d’en Queneau, el text d’autor anònim que us presentem tot seguit.

“Deixeu-vos de vel·leïtats independentistes. No us vulgueu enfrontar amb el porc senglar ferit en el seu orgull, que està rabiós i ara pot ser molt perillós. Catalans, ara que Aznar és lluny i Rajoy a un pam de l’amo, i Zaplana i Acebes se l’han d’envainar i empassar-se gripaus cada dia, ara és l’hora dèiem, Catalans, de no fer el ruc català. Ara és l’hora d’agafar allò que ens deixin agafar. Més val un “té, pren” que deu “te’n donaré més endavant…” que és una altra versió de “Agafa els diners i corre!” de Woody Allen. Com més calés manegarem, més independents serem !
Recordeu que l’avarícia trenca el sac i que els precipicis sempre estan només un pas més enllà.”
(Anònim català, segle XXI)

En Jordi Barbeta, d’alguna manera ja ha escrit el seu exercici, i ho ha fet en clau “Jubilació”:

“Si Mas vota a favor de l’Estatut, contribuirá a una jubilación feliz de Paqual Maragall. Si, en cambio, vota en contra, la jubilación de Maragall será más traumática, pero asumiendo Mas el riesgo de matar muriendo, porque difícilmente sus contrincantes externos o subalternos [y los votantes burgueses de CIU], que sumados no son pocos, encontrarían mejor ocasión para intentar derribarle y …”

Senyor Barbeta, jo a vostè li poso un 10 amb matrícula d’honor! I seguixi treballant així de bé. Molt bé. És un dels gunayadors del 17è concurs del taller d’escriptura. Mereix que li publiquem la seva versió.

Vosaltres podeu deixar les vostres a la zona “Comentar-ho”. Però compte! el servidor lamevaweb.info gasta la putada de limitar la llargada del comentaris. Si és llarg ho podeu tallar i enviar-ho en dos temps, dues parts.

[@more@]

Comentaris tancats a Estatut i Exercicis d’estil

Contextualitzadors o Concordanciadors

Una de les eines electròniques que sempre m’han seduit són els *Contextualitzadors: “Concordancier” en francès i “Concordancer” en anglès.

Una visita a la Neoloteca de Termcat demostra que encara ens falta trobar i fixar el terme en la nostra llengua.
Per aquesta raó jo proposo triar entre "*Contextualitzador" i "*Concordanciador" , perquè, naturalment, “Indexador” ja existeix, però el concordancer o concordancier, com a eines, es refereixen justament a un tipus molt especial d’indexador que consisteix a llistar la paraula o expressió cercada dins dels contextos- frases on apareix en corpus textuals preestablerts, alguns d’ells actualitzats permanentment.

Tot això ve a tomb perquè justament acabo de descobrir dos contextualitzadors que no coneixia. Són els que ofereix la Universitat de Québec à Montréal (UQÀM): Online Concordancer v.4 i Concordancier français enligne v.3

A més, en anglès hi ha :

British National Corpus i CobuildDirect Corpus Sampler ( que ara m’adono que no funciona, no sé si de manera momentània o definitiva.

També és fantàstic el servei belga de contextualització Glossanet- CENTAL. Ens permet de fer consultes sobre més de 100 corpus, actualitzats cada dia, que són la premsa electrònica dels diferents països, en anglès, castellà, francès, grec, italià, néerlandès, norueg i portuguès. Ben pensat això és una meravella impressionant, i del tot inimaginable només fa unes dècades.

Vaig buscar si hi havia contextualitzadors no professionals, per fer servir a casa sobre uns corpus reduits i vaig tenir la sorpresa de veure que sí que n’hi ha com a mínim un : Concordance version 3.2 ( 2004 ) … màgia total a 85€, oh meravella de meravelles. L’estri permet de …

  • Crear índex i llistes de paraules clau
  • Comptar freqüencies d’aparició d’una paraula en el corpus
  • Comparar els diferents significats d’una mateixa paraula segons el context en què apareix
  • Analitzar paraules clau
  • Trobar expressions i frases fetes
  • Publicar en format web anàlisis lingüístiques realitzades sobre corpus literaris.

Tot això em porta també a pensar que als països catalans hi deu haver algú, algun equip, en alguna Universitat o empresa que es deu encarregar de mantenir un *contextualitzador en catàlà sobre uns corpus en català, oi?
Però jo no sé qui se’n cuida ni on. Mirarem de trobar la resposta a tot això i ja en direm alguna cosa. Si ens en sortim, li demanarem a en Vicent Partal que li dediqui un “Internauta”.

S’agraeixen informacions sobre llocs i/o persones que ens facin de drecera o que ens portin directament a bon port.[@more@]

1 Comment

Domini .cat Visca !

No puc fer-hi més, em fa molt content saber que han concedit aquest domini. Són aquelles petites coses tan poderoses, que cal valorar i assaborir.

Men’n vaig assabentar via el bloc d’en Pere Joan Carrascla ! Felicitats amic ! I ahir mentre tenia obert els Mails per a Hipàtia vaig veure que en Vicent enviava un nou post.

En Vicent deia que potser hauria de cuidar la seva imatge perquè darrerament havia sortit dues vegades en foto amb una copa de cava a la mà. Ep, no fotis! Aviam si ara ens hauríem d’avergonyir o demanar perdó de poder celebrar bones notícies.

Li vaig deixar un comentari al Vicent Partal felicitant-lo per la part que li toca. I ara em va al cap el feliç que deu estar també l’Eliseu Climent. Ens ho dirà a El Temps

Avui veig que al blog Les nacions silenciades enllacen amb i tradueixen un article de Todayonline.com sobre el tema, i reprodueixen unes declaracions d’Oriol Ferran:

(…)"L’acceptació del domini significa el reconeixement a nivell superior i és d’importància essencial per a la cultura catalana i la llengua del país. És un element distintiu que anirà de la mà del creixement del contingut català a la xarxa." (…)

El Todayonline.com rebla la notícia amb una foto com aquesta:

Copirait de Todayonline.com

Hi ha gent que s’ho curra, oi ? ;-)

Nosaltres, a casa, avui també obrirem una ampolla de cava, i us recomano que feu el mateix, avui o qualsevol altre dia, que tots els “Sants” tenen capvuitada. Aquest, dóna per celebrar-ho fins Nadal.

[@more@]

5 Comments

Alumnes

Alumnes ubicats

No potser tothom sap que aquesta “categoria” o grup d’alumnes existeix.

Està formada per aquells alumnes nois o noies que, tot i haver suspès 5 o més matèries de l’ESO a 1er, a 2on o a 3er, la Junta d’avaluació, formada per tot el professorat del grup, va decidir al mes de juny que , en comptes de repetir el curs, i per tota una sèrie de motius pedagògico-piscològico-socialo-econòmics més o menys raonables, aquells alumnes enirien a parar a un dels grups del curs o nivell superior.

Ni repetidor ni automàticament passat, sinó ubicat. Tot comença per un mot, una paraula, un concepte…

Ben mirat hi ha dues grans possibilitats, o agrupar-los o repartir-los.

La idea d’agrupar-los pot fer por, por a la “imatge de discriminació negativa” que es podria crear, però ben mirat és només això una “por”, un mite que es pepetua fatalment.

Posar tots els recursos que calgués i tota l’energia i tot el compromís col·lectiu per a enfrontar-se al repte d’una agrupació homogènia resoldria molts problemes. Potser m’equivoco, però jo ho veig així.

Curiosament la lògica apunta a que només pot funcionar bé un aprenentatge basat en una agrupació homogènia o relativament homogènia, o amb tendència a la homegeneïtzació del nivell del grup, per poder donar a cada cèsar el que és del cèsar.

La prova: els tests de nivell, les proves inicials, els càstings, les proves d’habilitats, les oposicions, etc… que es fan arreu del món en tots els àmbits de la vida quotidiana serveixen per a agrupar i homogeneitzar i discriminar positivament grups de persones, per a afavorir els seus aprenentatges o la capacitat de producció.

Només en el món de l’ensenyament hi ha una mena de mite, llosa i càstig diví que imposa perennement la “lògica” contrària: la idea que els potipotis, les barreges són boniques, igualitaristes, democràtiques, antidiscriminatòries i necessàries. Volen fer creure –algú s’ho creu- que és possible i que funciona bé.

Si s’analitza bé, es veu que no en surt res de bo. Arguments falsos que provoquen uns efectes nefastos: la desmotivació dels uns i els altres, la crematura del professorat, i un nivell mitjà força decevedor (informe PISA com a exemple), …

Ara ve la segona part, que com gairebé sempre és la més interessant. Cal resoldre ràpidament tota una llarga sèrie de problemes peluts:

  1. Com se’ls anomena a nivell de grup per evitar discriminar ja des de bon començament, per culpa del nom?
  2. Cal preparar ràpidament una adaptació curricular per a aquests alumnes. A l’hora de classe, mentre la resta de companys fa classe normal, el grup d’ubicats , entre 4 i 6 per grup fara unes activitats diferents : currículum adaptat.
    Sembla fàcil però no ho és. Un alumne capaç d’entendre allò que cal fer ja és un alumne normal. I is fa alguna cosa d’allò que es demana ja és brillant.
  3. On seuen i implementen el seu currículum? Separats o barrejats amb la resta del grup “amb tota normalitat”?
  4. Com i Quan se’ls atén? Al començament de la classe, al mig de la classe o al final de la classe?
  5. Com s’avalua la feina d’uns alumnes que no poden, (per definició d’alumne ubicat), aprovar o superar el curs on estan ubicats i només poden aspirar a passar el curs anterior?

El Departament d’ensenyament, capaç de generar ingents quantitats de normativa deixa sense resoldre aspectes clau com aquest, i això que el nombre d’experts pedagogs al seu servei és gairebé infinit. Demana al professorat que torni, per enèsima vegada, a inventar la sopa d’all, sempre tornant a començar des del punt zero, i a enfrontar-se amb impossibles.

Resoldre aquesta incògnita o com a mínim intentar-ho és pujar al setè grau de concreció que és el bo de de veritat, allà on es couen i es resolen totes les guerres i les mares de totes les guerres.

La resta és pseudoliteratura educativa que engatussa molt però no resolt mai res.A mi em sedueixen com a tothom els discursos i els debats educatius d’alt disseny, però els grans problemes a resoldre sempre estan més a nivell de terra, i comencen a les reixes dels centres, continuen amb el tema de l’agrupació, el de la implementació de la disciplina necessària per a poder educar, etc…

Mentre tingueu el professorat entetingut adaptant currrículums i intentant inútilment posar-los en pràctica, no tindrà temps per reivindicar augments de sou ni per protestar les mesures que endureixen la vida laboral empitxorant-la any rera any.
En Bargalló va fer veure que s’ho miraria des de dins i que ho arreglaria. Na Cid, tira pel dret i ens bufeteja. Els Sindicats ja fa molts anys que callent i atorguen això quan no participen activament en l’escanyament. Quintacolumnistes totals amb poques excepcions. Tot molt elemental i primari.

Nosaltres, disciplinats i ben creguts, pantalons a mig garró, treballarem tot pensant que estem seguint l’opció equivocada, l’opció il·lògica, l’opció contra natura. I tant de bo que anéssim errats.

[@more@]

Comentaris tancats a Alumnes

Bona sort, James Nolan!

……

Aquest matí, una amiga meva, professora d’anglès, mostrava la seva sorpresa i la seva joia en rebre un missatge de James Nolan des de Baton Rouge, Louisiana, on diu que ell residedeix ara, a casa d’un amic seu, també escriptor.

James Nolan, professor a la Universitat de Loyola, a Nova Orleans, és poeta i traductor de Neruda i de Gil de Biedma a l’anglès, autor de Why I live in the Forest i What Moves is not the Wind (Weslyan University Press) .

La Vanguardia del 28 de juliol va publicar una entrevista amb ell :
JAMES NOLAN, ENSAYISTA CONTRA LA CAZA DEL FUMADOR
"Negros, rojos, gays… y ahora: ¡los fumadores!" Tengo 50 años y todo el derecho a morirme de lo que me dé la gana. Nací en Nueva Orleans, que, al cabo, también fue provincia española. He vivido en Barcelona 10 años, y en Madrid, 2: envidio el modo mediterráneo de vivir que ustedes están abandonando para seguir el que nosotros ya no queremos. El coche está ahogando sus vidas. LLUÍS AMIGUET – 28/07/2005

Com a curiositat, hi ha una altra entevista (del 1999) on ell parla de Nova Orleans que ara es pot llegir per recordar el que va ser Nova Orleans i ja no tornarà a ser.

En missatge del que parlàvem, James Nolan deia que per sort havia pogut escapar del barri francès de Nova Orleans en un autobús escolar juntament amb un músic, i que ha explicat els seus darrers dies a Nova Orleans en un article que li ha publicat el The Washington Post el diumenge passat:

Our Hell in High Water
By James Nolan. Sunday, September 4, 2005

M’ha agradat i emocionat llegir el paràgraf final :

"We’re now luxuriating in a friend’s air-conditioned house in Baton Rouge, taking hot showers and sucking on ice cubes. I’m safe and dry, but however comfortable, this isn’t New Orleans. The minute the lights flash back on, I’ll be back home, unlatching my shutters and staring down a French Quarter street that I hope stretches as far into the future as it does into the past. As Stella says to her sister Blanche in "A Streetcar Named Desire:" "I wish you’d stop taking it for granted that I’m in something I want to get out of."

… tot comparant-ho amb el to molt menys literari i poètic del que escriu en el seu missatge, però igualment emotiu : Li han dit que l’exèrcit, per evitar epidèmies, haurà de gasejar tota la ciutat i que tornar-hi va per a llarg, que no sap com viurà en el futur, que té previst anar a Florida i allà decidir si torna a Espanya o no, i que està buscant feina !

Tanmateix aquest missatge és una altra bona notícia en un oceà de catàstrofes i de desgràcies a quina més terrible que l’altra.

Bona sort, James Nolan. Cuida’t i a celebrar-ho!

[@more@]

1 Comment

I tu de quin bàndol ets?

El diari Avui del dijous 1 de setembre 2005, pg. 17, publicava un article de la Pilar Rahola titolat “De Gaza a Beer Sheva”. .

Gaza per la retirada unilateral i definitiva dels colons jueus de la franja de Gaza ocupada. Beer Sheva, per la ciutat on sembla que un grup terrorista volia cometre un atemptat. Citant P. Rahola : “Mentre Israel atorgava al món, de forma unilateral un gest d’enorme trascendència i dolor, un dels molts grups terorristes palestins intentava una massacre a la ciutat de Beer Sheva. Era la resposta bèlica de la Jihad al gest conciliador d’Israel”.

I més endavant escriu : “Gaza ha estat al noticiari mundial de manera esbiaixada , com resulta natural quan hom informa sobre Israel, amb una gasiveria paranoica a l’hora de reconèixer que Sharon podia arribar a fer una cosa ben feta”.

Per a la Pilar, el greu és que –i això és un dels seus leitmotivs- a Europa no es veu per enlloc cap moviment intel·lectual que posi pressió sobre el terrorisme palestí mentre que sembla haver-hi un antisemistisme creixent i una crítica permanent contra tot el que fa Israel.

Sembla que una gran part de la intel·lectualitat europea condemna permanentment Israel i mira amb condescendència o complicitat els actes terroristes palestins, que són qualificats com “d’alliberament” i tots sabem el valor fonamental que tenen determinades paraules.

En un article publicat per l’agència de reinformació (sic) Metula News, el periodista Sami el Soudi afirma haver parlat amb un estratega de Sharon i explica algunes de les claus d’aquesta retirada.

El desmantellament de les colònies de Gaza per part d’Israel, de tan estranya com és costa de creure i efectivament, cal felicitar l’Ariel Sharon per aquesta decisió?

Sense cap mena d’ ingenuitat crec que cal dir que sí.

Queda per veure si acabarà bé amb la retirada també completa de l’exèrcit israelià d’aquella zona i els palestins podran tornar a gestionar el seu territori ocupat.

Sembla que tots podríem o hauríem d’estar contents, ni que fos una mica, per aquest acte de retorn de sobirania d’Israel a Palestina….Però no! …

Com si fos per venir a donar la raó a la Pilar Rahola, el suplement de radio i televisó del diari Le Monde del diumenge 4 de setembre referencia l’emissió [el dimarts 6 de setembre a Canal + ] d’un documental titolat: Gaza : dans les secrets de la guerre des colonies. Une enquête au-delà de l’actualité immédiate et des apparences du retrait israélien.
Segons l’article, els Israelians es retiren de Gaza però multipliquen a marxes forçades la colonització de la zona àrab de Jerusalem. L’article cita les manifestacions d’un israelià en aquella zona als periodistes francesos: “Heu vingut a filmar la retirada del Gaza. Molt bé. Aquí no hi ha ni una sola càmara. Evidentment només hi ha camions … En saben molt de manipulació mediàtica !”

Cal llegir-ho bé : Mentre totes les càmeres enfoquen Gaza, totes les pales excavadores van treballant i colonitzant frenèticament a una altra zona !!!

L’imperatiu de la seguretat per a una zona tan vital com Jerusalem demostra que se seguirà aplicant inexorablement la llei del més fort, vulguis no vulguis. Així és la vida. Així són les coses!

Pel que fa a manipulació mediàtica, tothom en sap prou a hores d’ara! Uns i altres. Potser sí que hi ha una mica de truc en tanta càmara enfocant Gaza, i tan poques enfocant Jerusalem i Cisjordània…. però ja ens agradaria que tots els “trucs” mediàtics fossin com aquest !
Ens pasem la vida fent exercicis d’empatia. O ens posem en la pell dels uns o ens posem en la pell dels altres. De vegades decidim per motius de lògica, d’altres per sentiments molt menys lògics i de vegades també per sentiments fins i tot il·lògics.
Però és impossible posar-nos en la pell de dos al mateix temps i de ser imparcials. Ja ens agradaria que fos possible, però no ho és.
O estás més amb els uns o estàs més amb els altres. Qualsevol petita diferència és molta i prou motiu perquè “siguis” dels uns i per tant ja no siguis dels altres. Sempre ets d’un bàndol tant si t’agrada com si no.

Incomplint el precepte que recomana pensar tot el que es diu però no dir tot allò que es pensa, decideixo manifestar que a mi sí que m’ha agradat que Sharon, de qui no n’esperava res de bo, hagi decidit tornar Gaza als seus propietaris. Que per lògica o per sentiment, em cauen bé els israelians que lluiten –també ells – per la terra del seu país i per defensar –també ells- la seva vida, i que per això “entenc” el mur encara que veure’l em posi els pèls de punta. Que la retirada de les colònies de Gaza em sembla un fet important i m’aporta una mica de satisfacció i esperança, cosa ben poc freqüent en la política de l’Orient Mitjà.

[@more@]

2 Comments

11 de Setembre : Pinochet i Kissinger.

Divendres 12 d’agost del 2005, el diari Le Figaro va publicar un article la secció International: Chili. La famille de Pinochet rattrappée par la justice. Signat per la periodista Lamia Oualalou.

L’esposa i el fill d’Augusto Pinochet van ser detinguts acusats de frau. Aquesta detenció, segons la periodista és una prova de la independència creixent d’una part dels magistrats en relació amb l’exèrcit i l’herència de Pinochet.

Segons la periodista sembla però encara impossible poder jutjar l’ex dictador pels crims dels que fou responsable durant el seu mandat : 3000 morts i més de 30000 persones torturades atès que, al mes de juny del 2005, una sentència va posar punt final a les demandes de procès en relació amb l’operació “Cóndor”.

De fet, els seus crims comencen amb el cop d’Estat i no amb l’Operació Cóndor. I només la Història dirà les xifres exactes de morts i torturats que va fer A. Piochet i tota la seva dictadura, telecomandada pels responsables de l’Imperi, Henry Kissinger entre els primers.

Crec recordar que Camus, a Le mythe de Sysiphe escriví que l’únic problema filosòfic realment seriós era el suicidi. Jo estic convençut que estava molt equivocat. I valdriqa la pena que els filòsofs de veritat es dediquessin a desmuntar aquesta frase que no passa de “boutade”. Boutade per boutade, per a mi el suicidi o arriba ni a ser cap problema, i en tot cas, ni és un problema filosòfic.

Si realment només hi hagués un únic problema filosòfic real veritablement seriós aquest fóra la tortura.

El món animal lluita i mata per sobreviure però mai cap animal no en tortura cap altre. Només la bèstia humana és capaç de fer mal a una altra. Això és el que cal combatre.

S’acosta un nou 11 de setembre una data molt especial per molts motius. Abans del 2001 era una data en què els Estats Units apareixien com els agressors de la República Xilena i els responsables finals de tota aquella miríada de crims comesos per la mà un botxí espantós com Augusto Pinochet.

Ara l’11 de setembre ha variat les dades, però cal que la memòria sigui completa.

A mi no se me’n va del cap una gran obsessió: que enterrin junts Kissinger i Pinochet de manera que ens quedi l’esperança i el plaer d’imaginar que les generacions futures podran anar a escopir sobre la tomba de dos dels grans fills de puta de la història recent, els crims dels quals, ja es veu a venir, hauran quedat impunes per a vergonya de la humanitat.

http://www.thirdworldtraveler.com/Kissinger/HKissinger.html

http://www.bilderberg.org/kissing.htm [@more@]

1 Comment

Farniente o poca cosa

No són els meus peus, però com is ho fossin !

Tot mirant-me el mar vaig pensant en allò que escriuré quan em decideixi a plegar del farniente i tornar a la vida ritmada.

Vaig fent la llista virtual i em vaig apuntant alguna cosa. Es diví poder no fer res o no gran cosa. Gairebé tan meravellós com saber escriure alguna cosa intel·ligent :-)

Bones vacances o bon retorn a la vida diària.

[@more@]

1 Comment