Llei de dades i Kafkades
En pocs dies aquesta Llei orgànica de protecció (¿?) de dades m’ha trepitjat els peus tres vegades i ho ha fet just allà on se’m clava l’ungla al dit. Ja la tinc atravessada.
Apunts per al meu primer volum de Sani’s Contes cruels.

Al septembre va fa set anys que vam canviar de casa. Doncs bé, fa uns dies encara va arribar a la nostra bústia una carta a nom de l’antic propietari. Durant els cinc primers anys, si n’arribaven algunes, les guardava uns dies i després anava en moto a casa seva i les depositava a la seva bústia. A mida que va anar passant el temps, la freqüència de cartes al seu nom que anaven a petar a la nostra bústia va anar tendint al zero absolut. I així ha estat durant els dos últims anys.
D’aquí ve que aquesta darrera carta caigués com una sorpresa, sobre tot perquè des de fora estant es veia que l’enviava no sé quina secció de la Conselleria de Treball.
Vaig voler fer una bona obra, però la bona fe em va esclatar a la cara.
És la Llei de dades, estúpid!
Truco al telèfon d’aquella Delegació i els explico això que explico ara aquí, que hi ha una errada en llur base de dades car el nom que s’indica en aquella carta ja fa més de set anys que no viu a aquella adreça, perquè és casa nostra, que caldria que corregissin …
El funcionari que m’atén per telèfon no em detén de miracle. Amb veu ferma i gruixuda em diu que ells no poden fer res ni canviar res si no és que un particular ho demana expressament. Que el que he de fer és tornar la carta a correus indicant que el nom que figura a la carta ja no viu a l’adreça que figura a la carta. I prou, que no he de fer res més. Que jo no tinc dret a voler corregir res …
-Escolti, miri, jo només volia comunicar-los que …
-Ni comunicar, ni bona fe, ni hòsties … (no sic, això m'ho invento, però anava inclòs en el to d'aquell home).
-Vosté el que ha de fer és no voler …
Aquelles paraules em van fer venir al cap un episodi epitòmic que vaig patir a la mili, al despatx d'un TC, d'una caserna d'artilleria de Manises …
No tens dret a pensar ni a voler resoldre res, ni a voler millorar res. Només tens dret a callar, a obeir i a respectar unes normes, per insensates que siguin.
Vaig quedar tan tocat, que en comptes de fer el que havia fet durant els darrers anys, vaig anar retornar la carta a correus. Ho vaig fer com una venjança contra la llei de dades, però sense pensar en l’antic propietari de casa, el pobre Jaume, que no en té cap culpa, potser (?).
Em queda pendent avisar-lo i explicar-li tot això que ha passat. Perquè sigui ell qui resolgui el problema. No sé com continuarà la història. Però gairebé no me la vull ni imaginar.
Segon cas. Segon conte cruel.
Nit de Cap d’any. Algú explica que ha sentit dir a casa d'un altre que algú va explicar aquests cas: que en una òptica, un senyor va anar a buscar una factura de la seva senyora. A l’optica, li van donar la factura. Resultat: al cap d’uns mesos van acomiadar el responsable d’aquella òptica per no haver sabut aplicar la Llei de dades!
Sembla ser que la senyora, en tràmit de separació o divorci, presentava unes factures que no corresponien exactament al total de les factures oficials de l’òptica.
Gràcies a aquella factura que el marit va obtenir, es va destapar un cas de falsificació de documents que va costar a l’optica un munt de milers d’euros de compensació o multa, perque els advocats del marit van presentar una denúncia i va quedar clar que els responsables de tot eren els que havien lliurat la factura a una persona que no era la interessada. Davant d'un cas com aquell, s'imposava donar una lliçó als empleats. Calia tallar caps a la plaça pública perquè servís d’escarment i exemple. Calia l'acomiadament d’un cap de turc amb un expedient de molts anys i net com una patena. La llei de dades és de “Nolli me tangere”. O això és el que vaig entendre. Aneu en compte, perquè com veieu, "mata".
Tercer Cas. Conte cruel (amb final feliç )
Obro la bústia. He rebut dues factures de telefònica. Les obro les dues sense adonar-me que una no es per a nosaltres, sinó que és una factura de Movistar, i que és per a una senyora, Concepción XYZ, que curiosament té posada la mateixa adreça postal que la nostra, però amb indicació de pis i porta. Ja es veu ben clar que no pot ser. Hi ha un error.
Com que hi apareix el número de mòbil, decideixo trucar-li i exlicar-li el que ha passat. Però em surt el contestador automàtic. Deixo un missatge explicant el problema i proposant que sigui ella qui resolgui l’errada, sigui quina sigui la seva adreça postal.
Pasen dos dies i no em truquen ni em diuen res.
Com que manifestament es tracta d’un error, decideixo innocentment trucar a telefónica per mirar de resoldre el problema.
Oblides la perillositat de la llei de dades, Sani, estúpid! No n’aprendràs mai, oi?
1004. Em surt la recepció robòtica de Telefònica…
-"Si vol ser atès en català premi 2."
Premo 2. Em surt una senyora que m’atén en català però que de seguida em diu que si és per a Movistar he de parlar amb Movistar, que ja m’hi passa.
Allà em surt una altra senyora que m’atén en castellà. Molt suament i delicada jo li pregunto si em poden atendre en català … i tot és parlar amb català i la molt malap*****, sense ni contestar-me, ni dir res, m’envia directament a un altre servei robòtic d’atenció al client que em contesta en nogensmenys que en 4 idiomes.
If you want … in English, l’1; en francès, el 2; en alemany, el 3; en italià, el 4.
I torna a saltar a l’anglès… Comença la roda kafkiana.
Vaig somiar en convocar un megaboicot contra Moviestar i vaig imaginar que l’èxit era tal que s’havien d’abaixar els pantalons. Es veien obligats a afegir el catàlà, el basc i el gallec a la llista d'idiomes d'atenció al client i, a sobre, per fer-se perdonar, decidien sortejar mòbils d’ultima generació cas de trucar i parlar en alguna d’aquestes tres llengües ;-)
“A mi, cuando me joden, me gusta que me besen en la boca”, deia l’acudit de la galleguinya… A mi, quan em foten, el que faig és venjar-me mentalment dels fillsdepu, imaginant hipòtesis utòpiques … com la de més amunt . Qui no es conforma és perquè no vol!
Mentre somio en boicots d’efectes tsunàmics contra Movistar, torno a trucar al 1004. Demano per Movistar, en castellà, pantallons al garró, i em diuen que aquell no és el número, que hauria d’haver trucat al nosequín-nosequantos, però que per aquella vegada [em perdonen la vida i que] ja m’hi connecten ells.
Em surt un noi, li explico el problema i li proposo que ells truquin a la senyora Conxita i que li diguin que hi ha un problema d'adreça postal que cal resoldre …
El noi, comença educadament a dir-me que li consta que aquell número es d’un abonat que fa uns dos mesos que es va donar d’alta, i que em passa amb una noia que és la que porta aquests temes… Però sembla ser que des del seu costat o des del seu devant o des del seu darrera li foten una bronca que ell projecta sobre mí, dient que jo no tinc perquè obrir cap carta que no sigui meva, i que ells no poden canviar res i que patatí i que patatà…[ La llei de dades, estúpid!]
Els errors … No cal voler resoldre cap error. Fins i tot pot ser il·legal.
“Bueno, mira, sabes lo que te digo, que a mi como si …”
Els envio a dida, ho aprofito per clavar la meva bronca al desert i penjo…
Per allò que les reaccions del cervell són imprevisibles, imagino que encara falta enfrontar-me a una altra situació desagradable, ara ja només faltarà que la senyora Conxita, quan em truqui em foti una bronca també ella…
Com un mecanisme reflex i automàtic, torna a funcionar el meu somni d'autodefensa.
Somio que fa pocs dies, el Tripartit ha votat una llei com la dels EEUU que permet l’ús d’armes i que ho han posat al primer article de l’Estatut. Somio que jo, preveient que m’hauria d’enfrontar amb moltes putades de tots els colors, ja m’havia comprat un colt com els de l‘Oest.
La probra Conxita no va tenir temps de començar a fotre’m la bronca …
Tan bon punt va començar a frase
“I vostè amb quin dret obre les meves cartes …?”
… jo ja estava disparant les 6 bales del colt, totes al mateix lloc. Oi que els colts eren de només 6 bales ? …
Per sort, com a “Porca misèria”, aquesta situació només era un somni; un malson, vaja.
No, per sort la vida et dóna sorpreses agradables. Sorpreses agradoses et dóna la vida. No gaires, ni gaire sovint, però sí, la bondat existeix…
Espantat pel malson que acabava de patir, vaig decidir tornar a trucar jo mateix al mòbil de la senyora Conxita. Aquella vegada em va contestar una veu amable. Després d’escoltar les meves explicacions, tot i el meu to una mica excitat, ella em va dir que, efectivament, hi havia un error de número en l’adreça postal. En comtes d’un número parell, ella tenia un número senar. I que el seu pis, tot i ser al mateix carrer, és a més de 300 metres de casa meva.
-Allà? Ah sí, i tant, ja sé on és , vaig dir jo. Ja li portaré la factura un dia d’aquests, ben aviat.No es preocupi. Mentrestant,. miri de resoldre l'error, d'acord?
Que molt amable per trucar-la. Que ella ja s’estranyava de no rebre encara cap factura. Que passen coses estranyes amb això del telèfon, perquè ara feia poc ells tot just havien aconseguit, després de mesos i mesos de lluites i papers, que els retornessin uns 300 euros que els havien facturat erròniament, mentre que eren cosa de l’antic propietari …
Tot plegat em fa pensar que de la realitat a la ficció només hi ha una kafkada pel mig… I no m’estranya gens que de quatre kafkades, els qui en saben, en poden fer un llibre.
Procureu, si podeu, evitar-les com la pesta, però si us n’enxampa alguna, penseu que potser teniu tema per a un relat de contes cruels…
[@more@]