12.10.2006
El diari francès Libération publica uns articles sobre el tema de la immigració.
1. À Dakar, les mères font barrage à l’océan.
Face aux dangers de la traversée jusqu’aux Canaries, elles tentent de retenir leurs fils au Sénégal.
Segons l’article, es veu que per la zona de sortida de cayucos , al port de Dakar se sent una mena de consigna o crit d’esperança que diu Barça o Barsakh (o Barça o Mort, en llengua wolof) !
2. Froilán Rodríguez, vice-ministre des Canaries pour l’Immigration:
"Il faut se préparer a des avalanches jamais vues "
Em continua sorprenent tot el que llegeixo …
_____________
[@more@]
…i el que veurem i llegirem en endavant, la capacitat de sorpresa i d’ensurt no s’acaba mai.
És trist. M’imagino aquestes dones, impotents, quan els seus fills volen marxar a buscar fortuna a can Barça…segurament com fa tants anys, els homes espanyols anaven a buscar-ne a Alemanya o a França… i mentrestant, mares, germanes, àvies, amb els petits, esperant a veure quan els arribarà la notícia que el seu fill,germà o marit s’ha ofegat a l’oceà, o esperant aquella carta amb quatre euros a dins, enviats potser des de l’oficina de correus del meu poble (quan hi vaig sempre hi ha tres o quatre negres fent cua que envien coses al seu país)
Se’m posa la pell de gallina.
No és just.
I bé, què i podem fer?
Jo em continuo quedant amb aquella frase «de sempre»:¨Si vols ajudar-lo, no li donis un peix, ensenya’l a pescar»
No?
Sóc una ingènua o massa temerària? O molt idiota? O què? On m’he perdut? Quan se m’ha acabat la capacitat de comprensió? I com ha estat, això?
Perdona, Sani, però avui aniràs a parar – tu i el teu blog- al meu. Via enllaç. Això no té desperdici i fa reflexionar.
Petonets de dissabte.