Bucant una foto d’un cayuco maurità o senegalès he anat a parar a una pàgina de el semanaldigital.com que per al dimecres 11 d’octubre publica una foto de l’Edith Piaf amb aquest text:

Un día como hoy de 1963. Murió Edith Piaf, la voz femenina por excelencia
de la canción francesa, musa del París de postguerra e intérprete de composiciones como "La vie en rose" o "Je ne regrette rien".
M’he posat a cantussejar el "Je ne regrette rien" i he pensat que de totes les moltes cançons que va cantar, aquesta és una de les que més han impactat i poden impactar sempre a la gent de qualsevol generació.
Gairebé a tothom, tard o d’hora, li arriba un moment en què s’hi pot sentir retratat, en què per una raó o una altra s’ha d’autoafirmar, s’ha d’assumir tal com un és, assumir el passat i escombrar, oblidar tot allò negatiu que hi va haver, o bé acceptar que vam perdre aquella persona tan estimada …
En qualsevol cas: dir adéu al passat per poder començar un nou present, tornar a començar "des de zero", realment o metafòrica.
Je ne regrette rien
Non! Rien de rien …
Non ! Je ne regrette rien
Ni le bien qu’on m’a fait
Ni le mal tout ça m’est bien égal !
Non ! Rien de rien …
Non ! Je ne regrette rien…
C’est payé, balayé, oublié
Je me fous du passé!
Avec mes souvenirs
J’ai allumé le feu
Mes chagrins, mes plaisirs
Je n’ai plus besoin d’eux !
Balayés les amours
Et tous leurs trémolos
Balayés pour toujours
Je repars à zéro …
(…)
És difícil d’oblidar una cançó com aquesta, una cop s’ha escoltat una vegada, i més encara si la canta ella, oi? Gràcies Edith Piaf!
[@more@]