Ja
havia intuït que sobre la immigració, la numeració ideal hauria de ser N/X
on X fóra un número indefinit i a
hores d’ara difícil de predir. El tema és llarg i pelut i portarà cua molts
anys encara.
El
contingut serà avui el comentari de dos articles apareguts recenment a la
premsa de casa nostra.
El
primer és l’article d’opinió de Miquel
Roca Junyent a La Vanguardia del dimarts 3 d’octubre : "No hacer".
En la
seva tribuna. Miquel Roca diu ben dit el sentiment contradictori de la
ciutadania dels països receptors d’immigració.
“[La
immigració] Ahora ante la magnitud del problema se la mira con recelo, se la
percibe como una amenaza. Pero la conciencia colectiva, impregnada de
solidaridad no desea enfrentarse al
problema con medidas aparatosas. Nos gustaría que todo fuera discreto, sin que
se notara (…). Pero el problema ya no
se resulve sin que se note. Nos acercamos a horas muy incómodas y a decisiones
que no gustan. El no hacer es la peor política” (LV . 3/10/2006. Pg. 30)
Com a
gat vell i politic de solera, M. Roca profunditza en la confusió de la
vaguetat, i s’està prou d’explicar
mínimament de quines decisions està parlant i
de proposar què caldria fer i com !
D’aquí
la meva perpètua frustració, en veure que els intel·lectuals i els polítics de
qui hom té gairebé dret a esperar-ne alguna cosa es limiten a les simples i
banals constatacions de tertúlia de cafè i no passen d’aquí.
Mentre no es faci els salt qualitatiu d’entrar en el terreny de les análisis i
les propostes concretes no anirem bé.
I és llàstima, perquè la dreta sí que sap com explotar les pors del ciutadà mitjà, com a possible votant d’un partit que promet ordre i mà dura mentre li amaga que quan serà al poder fará polítiques aznaresques, disfressarà el robatori i la corrupció amb la máscara del negoci i, com Aznar, farà polítiques antinacionalistes i antidemocràtiques …Sobre tot, cal no deixar la inciativa a la dreta en aquest afers tan seriosos.
El segon article al que em referia és
un article de la redacció de l’Avui
del divendres 6 d’octubre que segur sorprendrà més d’un lector.
“El
mercat laboral [espanyol] necesitarà
incorporar entre 4 i 7 milions d’immigrannts fins el 2020.” (Avui , 6/10/2006.
Pg. 19)
Deu
centímetres més avall d’aquest títol, les xifres augmenten en progressió geomètrica … Les
xifres: 9,8 milions d’immigrants faran
falta a Espanya en cas que l’oferta de treball no qualificat no es cobreixi
amb autòctons.
Ens diuen que és un estudi … (?) És seriós?
Perquè de la seriositat de les anàlisis en sortiran unes decisions o
unes altres.
Ens
proposen un tracte que ens hem de llegir bé i dues vegades:
“ Si en els pròxims 15 anys s’eleva d’edat de jubilació –actualment
està en una mitjana de 60 anys – es penalitza la ja tan habitual jubilació
anticipada, s’incrementa la taxa d’activitat femenina del 70% al 75%,
disminueix l’atur fins al 3% i augmenta la productivitat , la necessitat de mà
d’obra estrangera serà només de quatre
milions de persones “
Com es
veu, el nombre d’hipòtesis
indesitjables (retardar la
jubilació) i de condicions difícils o impossibles (totes les altres) és tal que més val fer-nos a la idea que en els propers 13 anys, entre el 2007 i el 2020
rebrem entre 7 i 10 milions de cosins
germans, "perquè ens cal que vinguin".
Això, amb matemàtiques de
nivell d’ESO fa una mitjana d’unes 500.000 persones cada any, que fan tants al mes i tants al dia.
Si ja
tenim els números i els arguments econòmics, que són els que manen, llavors, res d’esperar que miliers d’africans arrisquin la vida en les aigues
atauronades de l’Atlàntic i vagin arribant a cops de kayuco. Anem-los a buscar amb vaixells mercants o
transatlàntics i creem un corredor aeri
de sudamericà cap a Espanya que faciliti la resolució del problema, i un altre corredor d’entrada prioritària als que entrin per la Jonquera, provinents de tota Europa i Àsia. Com més serem més riurem!
Total
: ens calen matemàtics que facin les sumes i les restes, i les estadístiques dels que ja hi ha i dels que falten per venir. Ens falten experts en construcció i arquitectes i geògrafs i geòlegs ecologistes que
imaginin com encabir sense traumes greus els immigrants nouvinguts i on caldria construir per
encabir-nos tots en cases decents i amb hipoteques pagables. Calen sociòlegs, psicòlegs,
psiquiatres i filòsofs que redactin les noves normes de convivència
multicultural i multiracial i preveguin els problemes de relacions humanes que
es puguin produir. Calen polítics que
parlin de tot això concretament i que proposin mesures
concretes abans, durant i sobre tot, després de les eleccions.
__________
[@more@]
Fa anys, una mestra més gran que jo em va explicar, que, davant de les propostes de canvi a l’escola que feia al director, aquest li va dir ‘miri, per ‘no fer’ no tindrà mai cap problema’. La política del nofer, a nivell individual, funciona, no fa perdre vots. Fer coses comporta un risc. En el tema de la immigració crec que el de menys és entrar en debats sobre si és positiva o negativa, el fet és que hi és i cal fer coses. Coses que, possiblement, no donen vots de vegades o són políticament incorrectes o massa agosarades des d’un punt de vista més progressista. Em temo, de tota manera, que aquest país està dominat per això del ‘nofer’, precisament.
Però de matemàtics, d’arquitectes, demestres, de filòsofs, de psicòlegs, pedagogs, sociòlegs, en tenim per donar i per vendre, Sani! El que fa que tots aquests professionals no puguin interactuar d’una manera sana i optimitzar recursos (allò que en diem la multidisciplinarietat), sol ser la política, precisament. Quina làstima!
Com ho veus?
Certament. La transversalitat seria una bona manera de buscar respostes i solucions a molts problemes d’avui a partir d’escoltar les visions multidisciplinars que provenen de difernts àmbits de la ciència, del saber, del pensament. Però per això ens cal més humilitat, més ganes de treballar i més polítics compromesos. Són ells els que tenen la clau de volta. És trist, però és així. Nosaltres, els ciutadans, el que hem de fer és emprenyar-los constantment pequè, almenys, es guanyin el sou que entre tots, els donem. L’altre camí és l’autogestió o l’anarquia. Que potser, a aquest pas, hi arribarem.
Només un petit apunt sobre la validesa de les xifres previstes, Sani. És possible que siguin números correctes si el model econòmic espanyol (i català) no canvia, en cas contrari s’haurien de revisar a la baixa, molt a la baixa. És veritat que coneixent la capacitat d’anàlisi i d’iniciativa dels nostres polítics, res no fa preveure que el model precari i no planificat que tenim pugui canviar. Així ens anirà.