Tag Archives: modernitat

Modernitat vs antimodernitat. Moderns vs antimoderns. Què és tot això al segle XXI?

Del diari El Punt del divendres 2 de març, en vaig guardar un article per comentar-lo degudament quan s’escaigués. Heus aquí arribat el seu Sant Martí :

“Els antimoderns, els més moderns”.
El catedràtic francès Antoine Compagnon analitza els autors contraris a la idea de progrés”. (El Punt . Cultura – Espectacles. pg. 40)

L’article, de Valerìa Gaillard, em va interessar tant com gran ha estat la meva decepció en analitza-lo amb bona fe i ganes de teure-li suc.

D’entrada he de dir que la idea de trobar “coses en comú” entre autors tan heteròclits com Chateaubriand, Baudelaire, Proust, Breton i Barthes ja no em sembla una idea brillant … Imagino que la recerca universitària europea es pot permetre aquest luxes però em pregunto a fi de què ben bé … Posats a fer, no hagués estat malament que hagués anat fns a Montaigne pel cap baix, i fins a Houellebecq per ap d’amunt.
Això sí, si la resposta que em donen és que és per acabar descobrint que tenen en comú “pertànyer al grup dels antimoderns” , llavors ja em començo a posar una mica nerviós i emprenyat.

L’emprenyamenta puja de to quan veig que Los antimodernos (Ed. Acantilado) és justament el títol del llibre en castellà que tradueix la primera part del llibre de Compagnon., que segons l’articulista “ha tingut un gran èxit amb aquest llibre publicat a França el 2005.

I acabo amb una forta dosi de frustració quan llegeixo que “ser antimodern és, per definició, oposar-se a les idees regnants” i ens diu en valerià que
“l’autor també considera antimoderns De Chririco, TS Eliot i Ezra Pound…”.
i es deu deixar tota una munió infinita des de Villiers de l’Isle-Adam fins a Ionesco. I des de Flaubert fins a Mallarmé.

Per tot això i molt més, fer una recerca que haurà durat alguns anys, pel cap baix, amb un sou apoteòsic, per acabar descobrint que gairebé tots els autors es declarent contraris a les idees regnants, i que d’això se’n diu “antimodernisme” , i que ser antimodernista és allò que hi ha de més modern … em permet d’adjectivar-ho de patètic i ridícul, de mofa a la intel·ligència i de gairebé una estafa legal …

La meves preguntes centrals són aquestes tres:

1. Si hi ha hagut mai cap escriptor seriós al món que no hagi rebutjat les idees establertes del seu temps, quatre excepcions fetes ….

2. Si hi ha manera d’objectivar què vol dir exactament ser o sentir-se contrari a la idea de progrés.

3. Si en algun lloc al llibre s’aclareix què vol dir progrés en cada una de les èpoques …

L’article acaba amb una vàries preguntes i algunes afirmacions “etèrees”:

”Mort del progrés? Es pot parlar encara avui d’antimoderns? El seu posicionament està molt vinculat al dogma de progrés, molt malmès els darrers vint anys, sobre tot en l’àmbit tecnològic …”

Això no s’aguanta per enlloc … De quins antimoderns parla? De Baudelaire i de Proust o de Breton? I què té veure això amb els darrers vint anys o els darrers 50 anys?

S’hi inclou una afirmació triomfal :

“Hem passat a una altre fase de la modernitat”.
“Pessimistes, els antimoderns rebutgen l’optimisme dels qui creuen que el món progressa. Jutgen l’optimisme amoral perquè condueix a la passivitat”.

El catedràtic sosté que, en la manca d’obnubilació per la novetat, els antimoderns són els més moderns”.

No em puc treure del cap que tota una àmplia recerca sobre una mitja dotzena d’autors acabi sent una grandiosa digressió–boutade per no arribar no ja enlloc sinó només a ser com un pet a l’aire, un acudit de mal gust, una carallotada immensa, ridícula, una preogrullada preocupant que no se surt del cercle viciós d’un mot i el seu antònim sense explicar el sentit ni de l’un ni de l’altre.

Sembla que Antoine Compagnon ens descobreix que, com Monsieur Jourdain, tots som antimoderns sense saber-ho, i als pocs ximplets optimistes i imbècils que creuen en el progrés els podem insultar tractant-los de “moderns”.

M’hauria agradat llegir justament tot el contrari: que algú es dedicava a trobar nous termes , noves paraules o conceptes ben matisats, cada un amb tots els seus ets i uts, per tal d’aconseguir posar ordre al caos que signifiquen els termes modernitat i antimodernitat aplicats la literatura , les demés arts, la filosofia, i la psicologia o la biologia contemporànies …

Si amb 150 anys no avanceu una mica, plegueu !

Riurem molt tots plegats quan després de sentir-nos tots tan antinuclears, anem a tots manifestar-nos demanant que sisplau per favor ens posin en funcionament, a tota Europa, i com més aviat s aviat millor, uns quans centenars de centrals nuclears per evitar l’escalfament del planeta i els desatres del canvi climàtic que comporta i seguir podent-nos connectar a Internet tot pixant-nos en la idea de progrés.

Sí, veurem com els antimoderns de la generació del maig del 68 i dels principis dels 70 es moren d’atacs de cor amb el bastó a la mà, demanant als 80 anys el contrari d’allò pel qual estaven gairebé disposats a morir als 20 anys.

“Comme quoi”, els únics que sempre ho han tingut clar són Sun–Tzu, Maquiavel, Brassens i D’Ormesson, quatre antimoderns més de la llista, genialment repel·lents i d’un cinisme encantador.

Brassens quan deia que morir per les idees, d’acord, que molt bé, sí, però “de mort lenta”. Que és com dir que no cal, vaja … perquè les veritats d’avui són les mentides de demà i que no cal fer massa escarafalls per res de res.

D’Ormesson quan afirma que els tots els Sistemes tenen per destí veure’s suplantants per uns altres Sistemes tant o més fonamentats que els anteriors, que a la vegada seran inexorablement substitutis per d’altres, igualment molt fonamentats i versemblants.
I que per tant, no cal prendre’ns-en cap massa en sèrio.

Cher Antoine … Pensa-hi. Encara ets a temps de compensar l’esguerro. Comença tan aviat com puguis una altra recerca. L’única recerca vàlida acaba sent la que investigui, proclami i ensenyi a implementar les virtuds del cinisme en tots els àmbits de la vida…. Aquesta és la modernitat permanent i immutable. Més antimodern … tu meurs …

 

[@more@]



Posted in Arts & Cultures, Pseudoanàlisi cultural | Tagged , , | 1 Comment