2012: Jocs Olímpics a Londres

Avui hem sabut –oficialment- que els Jocs Olímpics se’n van a Londres.

A pilota passada és fàcil d’analitzar la lògica de les coses.

La lògica de les coses diu que no hi gaires lleis que regeixin el món … Però són molt clares. La llei suprema és que “la raó del més fort sempre és la millor” la que sempre s’imposa. L’altra és la llei de Murphy…

La conjunció d’aquestes dues lleis simples i universals permeten explicar-ho tot i gairebé endevinar com aniran les coses. Cal ser lògic, no romàntic.

Els Jocs Olímpics, més que esport -o abans que esport- són un immens negoci.

Adjudicar l’organització d’una Olimpiada és un regal de molts milers de milions d’euros que, lògicament no es dóna a qualsevol país “pardillo”. Molt menys encara a traidors a l’Imperi com França o a traidorets de segona fila a l’Imperi com Espanya, que retiren les tropes allà on haurien d’estar pringant com els soldats de l’Imperi.

L’Imperi és Imperi perquè decideix què es fa, quan i de quina manera i decideix si es queda o si se’n va, i o justifica si vol, i si no vol, no ho fa. Això és la definició d’ Imperi, si no, fóra una altra cosa … La raó del més fort sempre és “la millor”.

Els jocs, l’Imperi els concedeix doncs a la pèrfida Albió -fidel com una mare o com una dona-. Cal premiar els amics i castigar els enemics, per donar exemple i escarmentar les colònies i les tribus bàrbares de la pèrifèria. Elemental … tot molt elemental.

Això jo sabia Sun Tzu al segle Vè abans de Crist i segurament ja ho sabien Gallardon i Zapatero, i Chirac i Blair abans d’anar a Singapur.
Però és clar s’ha de fer teatre perquè hi ha una galeria de molts milions de persones que necessiten teatre i gesticulació. Sobre tot pa, però també circ, molt de circ i si pot ser circ de qualitat, millor encara. Així ha estat.

Les fotos de tristesa, decepció d’uns quants d’aquí i d’allà només són teatre i circ del bo, o bé estultícia crasa, no falla.

Analitzant les fets a pilota passada podem aprendre alguna cosa, no massa. Es corfima allò que ja intuien tots els qui es basaven en la lògica política: la llei del més fort i la llei de Murphy.
Els que es basaven en desitjos, o creien en l’atzar –o el pitjor de tot: confiaven en la intercessió de Sant Joan Pau II o la Providència – per pensar que guanyaria Madrid o París, aquests, pobrets ingenus, ara estan condemnats a plorar i gemegar. Ploreu tontets, que és bo pels pulmons, ja se us passarà.

Una llàstima immensa que els jocs no hagin estat per a Madrid, perquè potser haguessin sigut una eina important per a aconseguir negociar amb més elements la fi del terrorisme i convertir aquest país en un país encara més just, més civilitzat i més feliç. Esperem, romàntics com som, que el mateix somni es faci realitat també encara que no hi hagi Jocs Olímpics a Madrid.

[@more@]

This entry was posted in General. Bookmark the permalink.

Comments are closed.