Compte amb l’enemic

Es fa difícil dir coses assenyades quan, a cop calent, notes la ràbia i a la impotència per dins. En aquest cas del 7J, com ja va passar amb l’ 11M o amb l’ 11S – i esperem que la llista de sigles simbòliques no s’allargui massa més- el primer que penso és la capacitat infinita de fer mal que té la intel·ligència posada al servei del mal.
Els morts esquarterats per aquest terrorisme fonamentalista canvien els paràmetres de la nostra ètica i ens exigeixen una altra retòrica per a descriure’ls i per explicar el fàstic, la ràbia i l’odi que ens provoquen… I les ganes d’esclafar als qui en són responsables: tots els seus cervells i tots els seus executors.
Però sembla que estem condemnats a empassar-nos les ràbies i els odis i a conviure els ells eternament. Els que ens han provocat els criminals de la dictadura a Xile, de l’Argentina, de l’ex-Iugoslàvia, a tants països d’Africa i d’Àsia. Els criminals americans a l’Amèrica Central. Arreu del món. Ara Bin Laden o qui sigui i … ves a saber quants centenars o milers de suicides en potència …
Podem ser comprensius i generosos i civilitzats mentre tractem amb persones civilitzades. Però quan esclata una guerra, quan al davant tens algú que t’amenaça amb bombes i amb terror no hi ha “bons modos” que valguin.
Tornarem a parlar i a negociar quan se signi la pau … quan sigui temps de negociació. Ara no és el cas. Ara és temps de guerra. Cal no oblidar-ho.
Sé que hi ha un greu perill que és confondre’ns d’enemic… Però encara n’hi ha un de més greu que aquell: pensar que no tenim enemic. Relativitzar-ho massa. Aquest fóra el primer pas per a ser vençuts irremisiblement. A la guerra com a la guerra, o dispares tu o disparen ells. Cal triar i no pensar-s’ho massa. Mentre t’ho penses … ja fas tard.
[@more@]