Havent llegit al New Statesman que hom proposava un final feliç per a K., el protagonista de El procés ( The Trial) de Franz Kafka, em vaig adonar que jo encara no havia llegit el llibre. I me’n va fer venir ganes…
A la biblioteca del nostre centre, ara fins i tot amb el catàleg en línea, vaig trobar una edició en castellà, en traducció de Feliu Formosa i prologada per José Saramago: Las mil joyas del milenio. Biblioteca El Mundo ! Una joia de veritat…
Mentre llegia vaig recordar que o ja havia vist la pel·lícula sencera ves a saber quan o bé n’havia vist alguns fotogrames … Records vagues i imprecisos. No la pel·lículña no l’havia vista.
Vaig demanar a un amic que ha escarregat un munt de pel·lícules amb EMule si coneixa algú que tingués la pel·lícula que Orson Welles va rodar el 1962.
La vaig tenir a casa en molt pocs dies, grvada en un CD. I la vaig visionar amb atenció.
Em queden dues coses a fer. La primera i més important és comentar ara i aquí la immensa sorpresa que vaig tenir en comparar el final de l’obra i el final que va decidir de filmar Orson Welles.
La segona, més recargolada, és mirar de trobar informació del perquè d’aquell canvi i els comentaris que, abans que jo, – entre el 1962 i el 2006, per dir-ho així – hagi provocat l’esmentada “distorsió”.
Ja se sap que el cinema té les seves pròpies regles econòmiques i ideològiques que fan que cada director pugui o hagi de fer el que calgui per adaptar una obra literària al cinema, però aquest cas em sembla molt paradigmatic: substituir el ganivet per la dinamita exigeix alguna explicació. La meva pregunta és si aquesta explicació està escrita per part de Welles o per part d’algú en algun lloc. Passarem per Google a mirar d’esbrinar-ho.
“Tras cambiar algunas cortesías sobre quién tenía que ejecutar las tareas subsigueintes (…)el primero de ellos se dirigió a K. Y le quitó la chaqueta, el chaleco y finalmente la camisa. (…)
Acabaron por dejar a K en una posición que ni siquiera era la mejor de las que antes habían conseguido.Después, uno de los señores se desabrochó la levita, y de uan vaina que llevaba colgada a un cinto que le rodeaba el chaleco, sacó un largo cuchillo de carnicero, estrecho i afilado por ambos lados (…)
Sus ojos se clavaron en el último piso de la casa lindante con la cantera. (…)
¿Dónde estaba el juez que no habia visto nunca? ¿Dónde estaba el alto tribual al que nunca había llegado ?
Levantó las manos y separó todos los dedos.
Pero la manos de uno de esos señores se posaban ya en la garganta de K, mientras el otro le hundía profundamente el cuchillo en el corazón y lo hacía girar dos veces. Con los ojos vidriosos, K. vio aún como los señores, muy cerca de su cara, mejilla contra mejilla, observaban la decisión . “Como un perro”, dijo; era como si la vergüenza hubiese de sobrevivirle.”(Franz Kafka. El proceso. Capítulo X . Fin. pg. 203-204)
Fins aquí el final de la novel·la: I mira, ho sento molt per aquells que no soporten que els els contin … però jo no en tinc cap culpa, són exigències del guió del post !
A la pel·lícula s’hi respecten “d’aquella manera” els detalls del darrer capítol: el perfil dels dos botxins, el trasllat de K. al lloc d’execució, la pedrera, el joc pervers de passar-se el ganivet devant dels seus ulls, però, curiosament, algú va decidir canviar-ne el final i que K. fós executat d’una manera diferent: els dos botxins, llençaran al forat de la pedrera un paquet de cartutxos de dinamita. L’enorme explosió que es produeix ens dona a entendre que de K. no en quedaran més que engrunes…
A qui no hagi llegit el llibre li pot semblar un final “normal” , una pel·lícula ben acabada i tot. Però malhauradament no és tal. Dubto que en Franz li hagués donat el seu vist i plau a aquest canvi.
I a mi, aquesta modificació més aviat em revolta.
Quina és la raó del canvi? Ho haurem de preguntar a l’Àlex Gorina…
Mentrestant em conformaré pensant que, al 1962, clavar el ganivet de carnisser al cor del pobre K. com a mètode d’execució potser resultava massa políticament incorrecte, i que van decidir tirar pel dret: associar pedrera amb dinamita per eufemitzar mínimament el grau de crueltat i acabar-ho tot amb un núvol de pols … “En pols et convertiràs” … Humor negre. No era això Orson, no era això.[@more@]
Fa temps vaig llegir un estudi molt lúcid, de Kundera, sobre l’error -o traïció- del Kafka de Welles. La cosa potser explica una mica la diferència final. Es tracta d’un Kafka polititzat en el sentit que els personatges se les heuen amb poders reals, externs.
Per Kundera -crec que té raó- tots els terrors de Kafka són dins del seu cap. De fet, certament, l’ordre polític es manté per interiorització de les normes i del càstig. És a dir, l’infern són els altres… però sempre que siguin dins meu.
Lola
T’agraeixo l’aportació, Lola. Miraré de trobar aquest estudi de Kundera sobre Kafka.
De tota manera jo ja m’he dit a mi mateix que o bé en Welles va deixar escrita o gravada l’explicació del perquè del canvi del final de la pel·lícula o bé no ho sabrem mai del cert.
Això és el que deu ser difícil de saber. Però faré l’encàrrec a un parell o tres de cinèfils, aviam si algú troba alguna informació sobre aquest punt.
Post scriptum que no té res a veure amb el que hi ha més amunt: veig que tu vas començar Paraules allà pel març del 2004, 3 o 4 mesos abans que jo! , i que tu també segueixes al peu del blog. Felicitats!
Jo volia celebrar els meus dos anys de vida blogaire o bloguera.I penso fer-ho pels voltants de Sant Joan i final de mes.
Proposta honesta :ens trobem per fer una copa de cava amb uns quants «pota negra» més? Pensa-t’ho i digues-me què et sembla. Ho muntem d’alguna manera o altra?
Sani,
Això de Kundera, ho vaig llegir a El País fa un munt d’anys. Suposo que està editat però ves a saber.
Som uns resistents! Però jo -segur que tu també- m’hi diverteixo. Quin invent! «Redéu. Ja no saben què inventar» deia el meu avi admirat del segle en què vivia.
Només accepto proposicions deshonestes. En serio, em fa pal això de desvirtualitzar-me. Preneu-vos una copa a la meva salut.
Fins una altra estona,
Lola