Daily Archives: 26 maig 2006

El que compta és la *ivresa

Ahir, i per enèsima vegada en poc temps, vaig sentir cantar les excel·lències de la concentració, del mític tòpic de dir molt en poques paraules …

Ho deien a propòsit d’una entrevista amb Yasmina Reza, que ha vingut a Barcelona coincidint amb la traducció al castellà i al català de la seva obra La luge d’Arthur Schopenhauer.
He sentit dir que l’ha adaptada també al teatre i que en aquella obra, que s’estrenarà a Paris a la tardor, s’ha reservat per a ella el paper d’actriu protagonista. Chapeau, mestressa!

Es veu que ha dit que el teatre l’ha acostumada a escriure amb un estil totalment directe, sense floritures, a anar al gra, i a això, a concentrar molt en poques paraules.

Suposo que té molt de mèrit! De fet, sentint això, es pot fer alguna altra cosa que no sigui callar i no dir res, i fer que sí amb el cap o moure’l per dir, sense dir res, “I tant”, “ I tant” , “I tant que sí ! Molt bé !”… Que n’és d’eròtica,Yasmina, la teva intel·ligència.

Però no, no callo. Aquí estic teclejant per afegir un matís important: per dir que el contrari també pot ser cert, que podem aspirar a dir molt amb moltes paraules, o les que ens calguin, les que ens vinguin a la punta dels dits, i mala sort si diem poc amb molt o massa …

Sense diarrea literaria no hi hauria literatura. No tindríem ni Proust ni Hugo ni Tolstoi ni Wilde, ni Shakespeare …

Només tindríem haikus, monosíl·labs i silencis. I és bo que hi hagi de tot, metàfores, hipèrboles i redundàncies. O això em sembla.

Així que ja ho sabeu: si us agrada dir molt amb molt poques paraules, concentreu-vos al màxim i calleu : us expressareu de meravella, us ho entendrem tot i us donaran el premi gros. Penseu-hi.
Jo també hi aspiro a la perfecció, però el meu referent és el de Verlaine i el seu Art poètique i el de Musset afirmant que …
“Aimer est le grand point, qu’importe la maîtresse ?Qu’importe le flacon pourvu qu’on ait l’ivresse ?”

Sí, d’una vegada i per sempre: el de menys és l’embolcall, el format, sigui quin sigui, el que de veritat compta és l’amor, la música, el matís, i la passió : això és la *ivresa. La *ivresa és tot això.

[@more@]

1 Comment

Cinema i literatura II

Havent llegit al New Statesman que hom proposava un final feliç per a K., el protagonista de El procés ( The Trial) de Franz Kafka, em vaig adonar que jo encara no havia llegit el llibre. I me’n va fer venir ganes…

A la biblioteca del nostre centre, ara fins i tot amb el catàleg en línea, vaig trobar una edició en castellà, en traducció de Feliu Formosa i prologada per José Saramago: Las mil joyas del milenio. Biblioteca El Mundo ! Una joia de veritat…

Mentre llegia vaig recordar que o ja havia vist la pel·lícula sencera ves a saber quan o bé n’havia vist alguns fotogrames … Records vagues i imprecisos. No la pel·lículña no l’havia vista.

Vaig demanar a un amic que ha escarregat un munt de pel·lícules amb EMule si coneixa algú que tingués la pel·lícula que Orson Welles va rodar el 1962.
La vaig tenir a casa en molt pocs dies, grvada en un CD. I la vaig visionar amb atenció.

Em queden dues coses a fer. La primera i més important és comentar ara i aquí la immensa sorpresa que vaig tenir en comparar el final de l’obra i el final que va decidir de filmar Orson Welles.

La segona, més recargolada, és mirar de trobar informació del perquè d’aquell canvi i els comentaris que, abans que jo, – entre el 1962 i el 2006, per dir-ho així – hagi provocat l’esmentada “distorsió”.

Ja se sap que el cinema té les seves pròpies regles econòmiques i ideològiques que fan que cada director pugui o hagi de fer el que calgui per adaptar una obra literària al cinema, però aquest cas em sembla molt paradigmatic: substituir el ganivet per la dinamita exigeix alguna explicació. La meva pregunta és si aquesta explicació està escrita per part de Welles o per part d’algú en algun lloc. Passarem per Google a mirar d’esbrinar-ho.

“Tras cambiar algunas cortesías sobre quién tenía que ejecutar las tareas subsigueintes (…)el primero de ellos se dirigió a K. Y le quitó la chaqueta, el chaleco y finalmente la camisa. (…)

Acabaron por dejar a K en una posición que ni siquiera era la mejor de las que antes habían conseguido.Después, uno de los señores se desabrochó la levita, y de uan vaina que llevaba colgada a un cinto que le rodeaba el chaleco, sacó un largo cuchillo de carnicero, estrecho i afilado por ambos lados (…)

Sus ojos se clavaron en el último piso de la casa lindante con la cantera. (…)

¿Dónde estaba el juez que no habia visto nunca? ¿Dónde estaba el alto tribual al que nunca había llegado ?

Levantó las manos y separó todos los dedos.

Pero la manos de uno de esos señores se posaban ya en la garganta de K, mientras el otro le hundía profundamente el cuchillo en el corazón y lo hacía girar dos veces. Con los ojos vidriosos, K. vio aún como los señores, muy cerca de su cara, mejilla contra mejilla, observaban la decisión . “Como un perro”, dijo; era como si la vergüenza hubiese de sobrevivirle.”(Franz Kafka. El proceso. Capítulo X . Fin. pg. 203-204)

Fins aquí el final de la novel·la: I mira, ho sento molt per aquells que no soporten que els els contin … però jo no en tinc cap culpa, són exigències del guió del post !

A la pel·lícula s’hi respecten “d’aquella manera” els detalls del darrer capítol: el perfil dels dos botxins, el trasllat de K. al lloc d’execució, la pedrera, el joc pervers de passar-se el ganivet devant dels seus ulls, però, curiosament, algú va decidir canviar-ne el final i que K. fós executat d’una manera diferent: els dos botxins, llençaran al forat de la pedrera un paquet de cartutxos de dinamita. L’enorme explosió que es produeix ens dona a entendre que de K. no en quedaran més que engrunes…

A qui no hagi llegit el llibre li pot semblar un final “normal” , una pel·lícula ben acabada i tot. Però malhauradament no és tal. Dubto que en Franz li hagués donat el seu vist i plau a aquest canvi.
I a mi, aquesta modificació més aviat em revolta.

Quina és la raó del canvi? Ho haurem de preguntar a l’Àlex Gorina…
Mentrestant em conformaré pensant que, al 1962, clavar el ganivet de carnisser al cor del pobre K. com a mètode d’execució potser resultava massa políticament incorrecte, i que van decidir tirar pel dret: associar pedrera amb dinamita per eufemitzar mínimament el grau de crueltat i acabar-ho tot amb un núvol de pols … “En pols et convertiràs” … Humor negre. No era això Orson, no era això.
[@more@]

3 Comments