València… Tan a prop i tan lluny!
Darrerament, tota una sèrie de factors convergeixen en un mateix tema: València.
El més greu, el fet que el govern valencià cometi un acte de barbàrie cultural,
eliminant la possibilitat que el senyal de TV3 arribi a la comunitat valenciana i amb ellala cultura catalana. El PP sap que TV3 és més perillosa per a la seva estratègia política que tota la oposició junta, que sembla que no fa trontollar el seu poder.
Els escarafalls justificant la mesura amb arguments de la manca de reciprocitat respecte a Canal 9 són ridículs, però la dreta anticatalana no té sentit del ridícul.
Es limita a destruir i a mentir sense posar-se nerviosa. Cinisme i impunitat. Espero que la majoria dels valencians enviïn a la oposició un govern d’eixa calanya en les properes eleccions. Difícil però no impossible. Com a mínim ho haurem de somiar, desitjar i esperar.
El més interessant, la llarga i sucosa entrevista que el suplement de l’Avui dedicava a
Martí Dominguez: L’ Avui del dijous 15 d’abril 2007 pg. 10-11.
Tot el reportatge entrevista, de Francesc Bombí Vilaseca amb en Martí Domínguez és antològic. No us el perdeu.
«Llegir els il·lustrats és un refugi en moments de dubte»
Martí Domínguez acaba així :
«[Li pregunten] I des de València qualsevol gest és més difícil?
Escriure català a València significa tenir-ho tot en contra.
dràstic de Toni Cucarella, que va anunciar que deixava la literatuta…
Cucarella s’equivoca, a mi m’agrada molt el que escriu, em sembla que té froça idimàtica i estilística. has d’escriure per a la teva pròpia satisfacció, i després ensar en el lector. A València tot costa més. Cap institució valenciana de overn m’ha dit res del premi; realment vius en un exili. El meu parís ésarcelona, i per això vos necessitem tant, i necessitem que Barcelona siga un exemple»
Sincerament penso que som nosaltres qui necessitem que hi hagi gent tan
important com vosaltes que des de l’infern cultural que us fan patir escriviu
coses tan importants i de tant gruix per a la Cultura, sense adjectius, o amb tots els adjectius que vulgueu.
En el mateix marc de crònica de la situació a València, he llegit al blog del Llibreter que aquestes vacances de Pasqua ha estat a València i que ha quedat astorat per tot un munt de coses, a costat
d’altres meravelles de la capital. Ho explica en el seu post «Bon dia» , que cal llegir juntament amb tots els comentaris que hi ha anat deixant tota una sèrie de gent.
Em crida molt l’atenció aquest crit del «No mos fareu catalans»…
que semblen udolar alguns «antiimperialistes» valencians.
Jo que vaig fer la mili a Manises fa uns 30 anys anys crec que en aquell lavors em vaig endur de València dues idees fonamentals :
La primera: que efectivament els valencians són valencians
com els catalans som catalans i els andalusos andalusos. Cada terra fa sa guerra i allò és un altre país, per més que tots parlem la «mateixa llengua».
No sé si diria un gran disbarat comparant-ho mutatis mutandi amb els belgues
o els quebequesos respecte dels francesos, o els autríacs respecte els alemanys.
El francès pot ser el mateix, però el país, la cultura i el sentiment és un altre de molt diferent. L’alemany pot ser el mateix, però el país, la cultura i el sentiment és un altre de molt diferent.
Això em sembla que és així i no cal donar-li moltes voltes, per més que hi hagi qui al país valència se senti més català que un català. Però això és l’excepció, tot com hi ha catalans o espanyols que es puguin sentir més francesos o anglesos que espanyols , i espanyols que se sentin més nordamericans que espanyols…
El que sí que deu ser difícil de trobar al món és exemples de genocidi lingüístic
com el que practica l’actual govern valencià contra el català i contra els valencians que estimen Catalunya. Els dirigents del PP espanyol i del PP valencià demostren amb fets que són mala gent, i gent perillosa, enemics de qui cal defensar-se perquè realment ens agredeixen.
La segona idea que m’en vaig endur és que si ho visqués prop de Barcelona
no em faria res viure a València. Ho pensava llavors i ho penso ara, potser perquè no visc allà. No sé si ara m’en voldria escapar, perquè
realment la situació sembla força complicada, i el que ens n’expliquen fa feredat, però València enamora i cal pensar que la situació política pot canviar. No hi ha mal que 60 anys duri.
El més sorprenent fou rebre un missatge d’Elena Moltó, professora de la Universitat
de València. Intercanvi de petonets virtuals per qüestió de feina sobre el francès
FLE i TIC … Una sorpresa molt agradable venint d’algú que es dedica entre d’altres coses a l’estudi de la literatura medieval.
Avui, com un regal dels déus, en Joan, la Montse i el Jan han vingut a dinar a casa i ens en han dut un munt de regals. El millor i més fantàstic ha estat per a mi …el llibre El retorn de Voltaire» !
Joan, és com si m’haguessis endevinat el pensament,
com si s’hagués fet un bisbe to sol, … Gràcies!

Vaig sentir que de cara les noves eleccions que s’acosten, una coalició de forces
polítiques tenia alguna possibilitat de canviar el signe de govern i canviar la situació actual. Seguirem de prop l’evolució política per veure què en surt.
Caldrà que Barcelona sigui un exemple per a no decebre esprits tan il·lustrats com el de Martí Domínguez. Felicitats i gràcies per la teva obra.
_________
Mar, t’agraeixo molt el teu comentari.
[@more@]