Fa de
molt mal fer escriure sobre la tragèdia permanent a l’Orient mitjà.
O
estàs amb els uns o estàs amb els altres.
No hi ha termes mitjos, per més que en agradés que existissin com a
taula on poder agafar-nos.
Tot
són veritats, però només són veritats parcials. Cada veritat en tapa n’amaga una altra …que fa de l’anterior una mitja veritat mentida.
Hi ha
una immensa desinformació perquè des de la banda israeliana sembla que existeix
una filosofia especial en relació amb les imatges que ens presenten. Ho
desconeixem tot. Només ens mostren ambulàncies atenent ferits o morts però no
disposem d’ imatges que permetin empatitzar amb la població israeliana i la seva causa: la supervivència!.
En
canvi, es perpetua des de fa molts i molts anys la imatge d’un poble palestí
humiliat als controls fronterers, escanyat, revoltat, plorant els seus morts
innocents…
També
en això hi ha una desproporció no massa
ben explicada tan qualitativa com
quantitativa. Algú ens haurà d’explicar què passa i perquè passa.
Es
veritat que són esfereïdores les imatges d’un Líban novament arrasat. Es veritat
que és esfereïdor pensar que hi hagin 10.000 o 12. 000 coets mans de la milícia extremista Hezbol·là
amenaçant una població de sis milions d’habitants.
Es
esfereïdor veure permanenment morts palestins: nens petits ferits en braçs dels
seus pares que corren i la desgràcia escrita en les cares de
civils.
Resulta
però també veritat el que apunta Pilar
Rahola en el seu article a l’Avui del dijous 20 de l¡juliol pg. 25 : “Contra
Israel es viu millor”.
Com és
que hi ha tan poques condemnes a aquest Hezbol·lah tan perillós?
Sembla
que semblava normal que Siria dominés el Líban i en fes el pati de casa seva.
Sembla que sigui normal que el cap d’estat de l’Iran , nogensmensys que el cap
d’Estat d’un país, amenaci amb destruir Israel
i ningú – amb molts poques excepcions- no
mogui cap ploma ni que es convoquin manifestacions periòdiques
contra els governs terroristes de Síria i
d’ Iran.
On és
la consciència de les dretes i les esquerres d’aquest país a l’hora
d’equilibrar les crítiques contra les maldats dels uns i dels altres?
Jo no
em penso posar cap mocador al coll que
no sigui un mocador que en lligui dos : l’un amb l’estrella de
David i l’altre amb els colors palestins.
Em fa
esfereir pensar en el mur, em fa
esfereïr imaginar la devastació del territoris palestins i libanesos, em fa
esfereir cada mort palestí o libanès. Però, però, no em puc
estar de pensar que l’estat israelià té dret a defensar-se. El president Zapatero feia una lectura
unidireccional de les accions bèl·liques. Deia que la força devastadora de
l’exèrcit israelià podria ser els
polvos d’ uns llots temibles en el futur.
Com m’hagués agradat sentir-li dir que Espanya estaria al costat d’Israel
en la seva lluita permanent per la supervivència i contra l’agressió d’un món islàmic
hostil arreu del món.
Quan
ho sentirem això en boca dels dirigents dels 25 paisos de la unió europea, un
darrera l’altre?
Mala peça al teler, aquest tema del
conflicte de l’Orient mitjà. Es terriblement frustrant, horriblement
provocador, extraordinàriament indignant, i
perfecte per a fer-se enemics, opinem el que n’opinem.
Per
això hi ha tanta gent que calla i amaga el cap sota l’ala.
A mi
em sembla que té raó la Pilar quan afirma que molts “viuen millor contra
Israel” i que amb mocadors monocromàtics al coll,
mig món s’espolsa de sobre la mala consciència de la impotència que
arrosseguem tots per no acabar de resoldre definitivament el problema, i del
mal que fa al cor veure criatures mortes, i els palestins humiliats.
Però,
qui mesura el patiment permanent produit pel terror al que estan sotmesos tots
els israelians que se saben amenaçats seriosament per uns règims poderosos que
juren aniquilar-los i per suicides disposats a morir per poder matar com més
israelians millor?
Crec
que la postura menys hipòcrita i més decent consisteix a repartir l’empatia
i exigir a tots els bàndols fer accions
clares per a avançar en el camí de la pau.
Cada paraula i cada gest és important. Per això sorprèn que la causa que
defensa la Pilar Rahola sembli o
realment sigui tan minoritària a casa nostra.
Suposo
que hi ha una tendència natural de les perosnes que porta la majoria a
posicionar-se del cantó d’aquell que sembla el més feble, i anar a la contra
del més fort. Només que això no és cap partit de futbol ni cap joc banal.
Els
redactors de Metula News es queixen incesantment de la visió
partidista i manipulada que ofereixen els media francesos sobre la situació a
l’Orient mitjà, i parlen d’antisemitisme.
A mi
em revolta que a Espanya, el govern sembli deixar a les mans de la dreta el
paper de defensar la posició israeliana.
Em pregunto què li costava a Rodríguez Zapatero condemnar el terrorisme i els atacs de les milícies de
Hezbol·là amb la mateixa vehemencia amb
la que exigia a Israel aturar l’agressió al Líban. Què li costava adreçar-se a Hezbol·là per dir-los que si
continuaven amb les seves agressions només ells foren responsables de la
reacció de l’exèrcit israelià.
Utòpicament
m’agradaria ser pacifista i pacífic com ho sóc profundament en la vida
quotidiana viscuda en una terra afortunada per la pau i la prosperitat de la
que gaudeix, però la realitat arreu del món és molt més crua que tot l’encant
de mil milions de bones intencions.
Sembla
ser que segueix sent veritat que per tenir la pau cal estar preparat per fer la
guerra i aplicar-la realment quan hi va la vida de la teva gent.
[@more@]
Unes reflexions molt acurades i ponderades, et felicito.
com era allò? si vis pacem, para bellum (que trist…)