Daily Archives: 22 juliol 2006

No hi ha lloc per a la virtut del terme mig?

Fa de
molt mal fer escriure sobre la tragèdia permanent a l’Orient mitjà.

O
estàs amb els uns o estàs amb els altres.
No hi ha termes mitjos, per més que en agradés que existissin com a
taula on poder agafar-nos.

Tot
són veritats, però només són veritats parcials. Cada veritat en tapa n’amaga una altra …que fa de l’anterior una mitja veritat mentida.

Hi ha
una immensa desinformació perquè des de la banda israeliana sembla que existeix
una filosofia especial en relació amb les imatges que ens presenten. Ho
desconeixem tot. Només ens mostren ambulàncies atenent ferits o morts però no
disposem d’ imatges que permetin empatitzar amb la població israeliana i la seva causa: la supervivència!.

En
canvi, es perpetua des de fa molts i molts anys la imatge d’un poble palestí
humiliat als controls fronterers, escanyat, revoltat, plorant els seus morts
innocents…

També
en això hi ha una desproporció no massa
ben explicada tan qualitativa com
quantitativa. Algú ens haurà d’explicar què passa i perquè passa.

Es
veritat que són esfereïdores les imatges d’un Líban novament arrasat. Es veritat
que és esfereïdor pensar que hi hagin 10.000 o 12. 000 coets mans de la milícia extremista Hezbol·là
amenaçant una població de sis milions d’habitants.

Es
esfereïdor veure permanenment morts palestins: nens petits ferits en braçs dels
seus pares que corren i la desgràcia escrita en les cares de
civils.

Resulta
però també veritat el que apunta Pilar
Rahola en el seu article a l’Avui del dijous 20 de l¡juliol pg. 25 : “Contra
Israel es viu millor”.

Com és
que hi ha tan poques condemnes a aquest Hezbol·lah tan perillós?

Sembla
que semblava normal que Siria dominés el Líban i en fes el pati de casa seva.
Sembla que sigui normal que el cap d’estat de l’Iran , nogensmensys que el cap
d’Estat d’un país, amenaci amb destruir Israel
i ningú – amb molts poques excepcions- no
mogui cap ploma ni que es convoquin manifestacions periòdiques
contra els governs terroristes de Síria i
d’ Iran.

On és
la consciència de les dretes i les esquerres d’aquest país a l’hora
d’equilibrar les crítiques contra les maldats dels uns i dels altres?

Jo no
em penso posar cap mocador al coll que
no sigui un mocador que en lligui dos : l’un amb l’estrella de
David i l’altre amb els colors palestins.

Em fa
esfereir pensar en el mur, em fa
esfereïr imaginar la devastació del territoris palestins i libanesos, em fa
esfereir cada mort palestí o libanès. Però, però, no em puc
estar de pensar que l’estat israelià té dret a defensar-se. El president Zapatero feia una lectura
unidireccional de les accions bèl·liques. Deia que la força devastadora de
l’exèrcit israelià podria ser els
polvos d’ uns llots temibles en el futur.
Com m’hagués agradat sentir-li dir que Espanya estaria al costat d’Israel
en la seva lluita permanent per la supervivència i contra l’agressió d’un món islàmic
hostil arreu del món.
Quan
ho sentirem això en boca dels dirigents dels 25 paisos de la unió europea, un
darrera l’altre?

Mala peça al teler, aquest tema del
conflicte de l’Orient mitjà. Es terriblement frustrant, horriblement
provocador, extraordinàriament indignant, i
perfecte per a fer-se enemics, opinem el que n’opinem.

Per
això hi ha tanta gent que calla i amaga el cap sota l’ala.

A mi
em sembla que té raó la Pilar quan afirma que molts “viuen millor contra
Israel” i que amb mocadors monocromàtics al coll,
mig món s’espolsa de sobre la mala consciència de la impotència que
arrosseguem tots per no acabar de resoldre definitivament el problema, i del
mal que fa al cor veure criatures mortes, i els palestins humiliats.

Però,
qui mesura el patiment permanent produit pel terror al que estan sotmesos tots
els israelians que se saben amenaçats seriosament per uns règims poderosos que
juren aniquilar-los i per suicides disposats a morir per poder matar com més
israelians millor?

Crec
que la postura menys hipòcrita i més decent consisteix a repartir l’empatia
i exigir a tots els bàndols fer accions
clares per a avançar en el camí de la pau.
Cada paraula i cada gest és important. Per això sorprèn que la causa que
defensa la Pilar Rahola sembli o
realment sigui tan minoritària a casa nostra.

Suposo
que hi ha una tendència natural de les perosnes que porta la majoria a
posicionar-se del cantó d’aquell que sembla el més feble, i anar a la contra
del més fort. Només que això no és cap partit de futbol ni cap joc banal.

Els
redactors de Metula News es queixen incesantment de la visió
partidista i manipulada que ofereixen els media francesos sobre la situació a
l’Orient mitjà, i parlen d’antisemitisme.

A mi
em revolta que a Espanya, el govern sembli deixar a les mans de la dreta el
paper de defensar la posició israeliana.
Em pregunto què li costava a Rodríguez Zapatero condemnar el terrorisme i els atacs de les milícies de
Hezbol·là amb la mateixa vehemencia amb
la que exigia a Israel aturar l’agressió al Líban. Què li costava adreçar-se a Hezbol·là per dir-los que si
continuaven amb les seves agressions només ells foren responsables de la
reacció de l’exèrcit israelià.

Utòpicament
m’agradaria ser pacifista i pacífic com ho sóc profundament en la vida
quotidiana viscuda en una terra afortunada per la pau i la prosperitat de la
que gaudeix, però la realitat arreu del món és molt més crua que tot l’encant
de mil milions de bones intencions.

Sembla
ser que segueix sent veritat que per tenir la pau cal estar preparat per fer la
guerra i aplicar-la realment quan hi va la vida de la teva gent.

[@more@]

2 Comments

Zidane, Materazzi o Hamlet revisitat

Vaig ser un dels milions de telespectadors que van mirar
la final de la copa del món de futbol entre les selecions nacionals de França i
Itàlia, o d’Italia i França …

Vaig ser un d’aquells adults que van contemplar ,
sorpresos, com Zidane, a deu minuts de la glòria final , triava l’honra sense
barcos en comptes de barcos sense honra.

Als llibre de ciències naturals en diuen, em sembla, un
acte reflex. Però en realitat sembla que només va ser semi-reflex. No va ser el cop de ma al mosquit que se’ns
ha vingut a posar a la mà o a la galta…

Ho va covar mig minut, es va tombar, es va encarar i … el cop de cap al pit que va tombar l’italià que l’havia insultat.

La imatge va tardar només uns minuts a entrar a formar part de la
història de les imatges significatives i sorprenents d’aquest món mediàtic.

He de reconèixer que en els segons immediats al fet, la
reacció del mitic i mitificat Zidane em va sorprendre desagradablement.
En el context del partit, el més immediat era llegir el cop de cap al pit de
l’italià com a sinònim de persona agressiva, rencorosa i mal perdedora…
Però de seguida vam tenir temps
d’anar fent més reflexions.
Al cap de poca estona vam veure com Zizou renunciava a la
medalla de plata i com en cosa de pocs dies plovien miríades d’opinions
crítiques de tots colors sobre el fet. Semblava que tothom s’havia de
posicionar i dir-hi la seva. Milions d’hores de teclat esmerçades en la cerca de l’argument definitiu en un article definitiu per aclarir un fet inefable.

Vaig llegir un munt de comentaris diversos, però només dos trossos de dos autors em
van quedar gravats a la retina: el de
Salvador Sostres a l’Avui, que sostenia que hi ha més dignitat en l’agressió del
francès Zidane que en la flagrant
baixesa de la provocació covarda de Materazzi.

La segona, la de Manuel Rivas a El País on feia una
lectura en termes de maquiavelisme i d’art de la guerra que naturalment em va
seduir per sobre d’altres banals i tòpiques consideracions.

A hores d’ara, ja podem afegir a la llarga llista de
reaccions la informació que publicava el diari esportiu As del 15 de juliol ,
pg. 23 (als hospitals hi ha molta premsa esportiva) un article sorprenent que assegurava això:

“Materazzi declaró en FIFA y le caerán dos partidos”

Les notícies del dia 20 de juliol afegiren una mica més d’informació. La FIFA,
salomònica, sanciona Zidane amb dos partits i Materazzi amb tres. Plis, plas …


Assumpte acabat? I el conte ja s’ha fos ?
Que va! Res més lluny de la realitat. Zidane, potser
encara no és prou conscient que el seu gest ha fet història. Història! I Ètica!


El seu gest no només s’acabarà estudiant a les universitats –com assegura
Manuel Rivas en el seu article (El País
15.7.2006 pg. 80) sinó que a més ocuparà un lloc privilegiat entre els
exemples més prestigiosos als manuals de resolució de conflictes.

Hamlet ha topat ara amb un seriós competidor, o si més no, amb una
relectura contemporània del Dubte d’abast universal que de segur li farà molta ombra:

Aguatar o Reaccionar ? Reaccionar o Resignar-se? Capgredir o Deixar-se insultar impassiblement? Posar l’altra galta o Capitrejar o Copdepeuar la collonada
de l’enemic? Ser o no ser ?

Aquesta és la questió. Aquest és el dilema. Aquest és el
problema … insoluble. Sempre trobareu
algú que defensarà l’opinió contrària a la que tu triïs, sigui quina sigui.

Amb pocs dies de diferència, el conflicte permanent entre
palestins i israelians, s’ha revifat perillosament. La reacció desproporcionada
d’Israel contra els milicians d’Hezbol·lah no deixa de tenir un cert
paral·lelisme amb el gest de Zidane, l’agredit, contra Materazzi, agressor. ja sabem que les comparacions són odioses, però hi ha el que hi ha, agradi o no. I quin és el resultat?
Jugar amb foc pot cremar el
bosc sencer.


Manuel Rivas l’encertava de totes totes quan
intueix que el burxar de Materazzi no era gens innocent , sinó una estrategia
de guerra. Qui va ensinistrar Materazzi? Els
serveis d’inteli·ligència d’algun país?

Sí, ja sé que en alguns caps limitats aquesta hipòtesi no
hi cap, però tots els que han llegit Le Carré saben que a més de ser
versemblant podria ser fins i tot possible.

Ho sap el mateix Jacques Chirac, que conscient d’haver
exagerat una mica en exaltar les virtuds de Zidane el dia de la recepció al
palau de l’Elisi, un dies després li calia afegir, cara a
alguna altra galeria, una petita rondinada al bon Zizou: “el teu
gest l’entenc però no el comparteixo”, va venir a dir.

I és que si no ho feia així, justificaria totes les
agressions que es fan al món. I cap bon polític no s’ha d’estar de verbalitzar
el sí, el no i el contrari del sí i el no, i tot al mateix temps. No cal
entendre-ho. Només cal somriure de les pallassades i disfrutar dels garbuixos que ens
ofereixen.


On és escrit que cal actuar amb l’ètica de l’ull per
ull? On diu que cal respondre un insult a un insult, i amb una pedrada a una
pedrada ? Enlloc ! Més aviat cal anar a llegir Sun Tzu…
L’art de la guerra. Capítol
7. Maniobres :

(…) “When campainging, be swift as the wind; in leisurely marching, majestic as
the forest; in raiding and plundering, be fierce as fire; in standing, firm as
the mountains.” (…)


Sembla que a en Zidane el gest li va brollar de la sang.
Que us sembli ben fet o mal fet, us portarà a discussions inacabables. El cert és que es va acomplir la dita
que afirma que “qui la fa, la paga”. En Materazzi va tenir el Sant Martí que es
mereixia. Jugar amb foc pot cremar el
bosc sencer.

El dret a autodefensar-se, com sigui, figura entre els primers drets dels homes i
de les nacions. Cal que tampoc no ho oblidem si ens interessa sobreviure.

[@more@]

Comentaris tancats a Zidane, Materazzi o Hamlet revisitat