Zidane, Materazzi o Hamlet revisitat

Vaig ser un dels milions de telespectadors que van mirar
la final de la copa del món de futbol entre les selecions nacionals de França i
Itàlia, o d’Italia i França …

Vaig ser un d’aquells adults que van contemplar ,
sorpresos, com Zidane, a deu minuts de la glòria final , triava l’honra sense
barcos en comptes de barcos sense honra.

Als llibre de ciències naturals en diuen, em sembla, un
acte reflex. Però en realitat sembla que només va ser semi-reflex. No va ser el cop de ma al mosquit que se’ns
ha vingut a posar a la mà o a la galta…

Ho va covar mig minut, es va tombar, es va encarar i … el cop de cap al pit que va tombar l’italià que l’havia insultat.

La imatge va tardar només uns minuts a entrar a formar part de la
història de les imatges significatives i sorprenents d’aquest món mediàtic.

He de reconèixer que en els segons immediats al fet, la
reacció del mitic i mitificat Zidane em va sorprendre desagradablement.
En el context del partit, el més immediat era llegir el cop de cap al pit de
l’italià com a sinònim de persona agressiva, rencorosa i mal perdedora…
Però de seguida vam tenir temps
d’anar fent més reflexions.
Al cap de poca estona vam veure com Zizou renunciava a la
medalla de plata i com en cosa de pocs dies plovien miríades d’opinions
crítiques de tots colors sobre el fet. Semblava que tothom s’havia de
posicionar i dir-hi la seva. Milions d’hores de teclat esmerçades en la cerca de l’argument definitiu en un article definitiu per aclarir un fet inefable.

Vaig llegir un munt de comentaris diversos, però només dos trossos de dos autors em
van quedar gravats a la retina: el de
Salvador Sostres a l’Avui, que sostenia que hi ha més dignitat en l’agressió del
francès Zidane que en la flagrant
baixesa de la provocació covarda de Materazzi.

La segona, la de Manuel Rivas a El País on feia una
lectura en termes de maquiavelisme i d’art de la guerra que naturalment em va
seduir per sobre d’altres banals i tòpiques consideracions.

A hores d’ara, ja podem afegir a la llarga llista de
reaccions la informació que publicava el diari esportiu As del 15 de juliol ,
pg. 23 (als hospitals hi ha molta premsa esportiva) un article sorprenent que assegurava això:

“Materazzi declaró en FIFA y le caerán dos partidos”

Les notícies del dia 20 de juliol afegiren una mica més d’informació. La FIFA,
salomònica, sanciona Zidane amb dos partits i Materazzi amb tres. Plis, plas …


Assumpte acabat? I el conte ja s’ha fos ?
Que va! Res més lluny de la realitat. Zidane, potser
encara no és prou conscient que el seu gest ha fet història. Història! I Ètica!


El seu gest no només s’acabarà estudiant a les universitats –com assegura
Manuel Rivas en el seu article (El País
15.7.2006 pg. 80) sinó que a més ocuparà un lloc privilegiat entre els
exemples més prestigiosos als manuals de resolució de conflictes.

Hamlet ha topat ara amb un seriós competidor, o si més no, amb una
relectura contemporània del Dubte d’abast universal que de segur li farà molta ombra:

Aguatar o Reaccionar ? Reaccionar o Resignar-se? Capgredir o Deixar-se insultar impassiblement? Posar l’altra galta o Capitrejar o Copdepeuar la collonada
de l’enemic? Ser o no ser ?

Aquesta és la questió. Aquest és el dilema. Aquest és el
problema … insoluble. Sempre trobareu
algú que defensarà l’opinió contrària a la que tu triïs, sigui quina sigui.

Amb pocs dies de diferència, el conflicte permanent entre
palestins i israelians, s’ha revifat perillosament. La reacció desproporcionada
d’Israel contra els milicians d’Hezbol·lah no deixa de tenir un cert
paral·lelisme amb el gest de Zidane, l’agredit, contra Materazzi, agressor. ja sabem que les comparacions són odioses, però hi ha el que hi ha, agradi o no. I quin és el resultat?
Jugar amb foc pot cremar el
bosc sencer.


Manuel Rivas l’encertava de totes totes quan
intueix que el burxar de Materazzi no era gens innocent , sinó una estrategia
de guerra. Qui va ensinistrar Materazzi? Els
serveis d’inteli·ligència d’algun país?

Sí, ja sé que en alguns caps limitats aquesta hipòtesi no
hi cap, però tots els que han llegit Le Carré saben que a més de ser
versemblant podria ser fins i tot possible.

Ho sap el mateix Jacques Chirac, que conscient d’haver
exagerat una mica en exaltar les virtuds de Zidane el dia de la recepció al
palau de l’Elisi, un dies després li calia afegir, cara a
alguna altra galeria, una petita rondinada al bon Zizou: “el teu
gest l’entenc però no el comparteixo”, va venir a dir.

I és que si no ho feia així, justificaria totes les
agressions que es fan al món. I cap bon polític no s’ha d’estar de verbalitzar
el sí, el no i el contrari del sí i el no, i tot al mateix temps. No cal
entendre-ho. Només cal somriure de les pallassades i disfrutar dels garbuixos que ens
ofereixen.


On és escrit que cal actuar amb l’ètica de l’ull per
ull? On diu que cal respondre un insult a un insult, i amb una pedrada a una
pedrada ? Enlloc ! Més aviat cal anar a llegir Sun Tzu…
L’art de la guerra. Capítol
7. Maniobres :

(…) “When campainging, be swift as the wind; in leisurely marching, majestic as
the forest; in raiding and plundering, be fierce as fire; in standing, firm as
the mountains.” (…)


Sembla que a en Zidane el gest li va brollar de la sang.
Que us sembli ben fet o mal fet, us portarà a discussions inacabables. El cert és que es va acomplir la dita
que afirma que “qui la fa, la paga”. En Materazzi va tenir el Sant Martí que es
mereixia. Jugar amb foc pot cremar el
bosc sencer.

El dret a autodefensar-se, com sigui, figura entre els primers drets dels homes i
de les nacions. Cal que tampoc no ho oblidem si ens interessa sobreviure.

[@more@]

This entry was posted in Sense categoria. Bookmark the permalink.

Comments are closed.