Al juny, notes. Adéu carbasses. Això és Jauja

Dijous
va ser un dia sucós, potent, consistent. Sessions d’avaluació d’alumnes d’ESO.
Notes finals. Moments de negociació entre el jo i les seves conviccions i el jo
dels altres i les seves conviccions. Posada sobre la taula del “això és el que
hi ha”. Patetismes i no. Humor negre clar i negre atzabeja. Grans ridículs i
petites mesquindats. Fou el moment de la veritat, del balanç d’un curs que
començà el passat setembre.

Algú
ha comentat que en diversos cursos els alumnes demanen obertament que els
sets-notable d’alguns professors els converteixin en excel·lent, perquè ,
aviam, amb quin dret alguns professors els volen espatllar el currículum amb
notables de merda?

No
s’adonen els professors que ells són poca cosa més que obstacles en l’imparable
camí cap a l’èxit dels seus alumnes?

I és
que els alumnes saben molt bé que , des de fa molts i molts anys, les notes són
una abstracció, un ens molt subjectiu, discutible, elàstic i mal·leable.

En el
marasme de la Reforma, algú va decidir eliminar orwellianament els números,
entitats massa concretes, per substituir-los per paraules abstractes: MOLT DEFICIENT, INSUFICIENT ,
SUFICIENT, BÉ , NOTABLE i EXCEL·LENT.

Algú
al Ministeri de l’Heducació es va ocupar a fer desaparèixer ben aviat la nota
de MOLT DEFICIENT per considerar-la atemptatòria i discriminatòria, ofensiva i
traumatitzant per a un alumnat al qui
se li havia atorgat una CARTA de DRETS
on hi figurent TOTS els drets,
i fins i tot el dret a denunciar
i executar qualsevol professor que s’atreveixi a aixecar-li la veu i a complir
amb el seu paper d’educador responsable.

Últimament
s’ha sentit a dir, per boca d’algun
d’aquests monstres angelicals, que els professors els “fem pena”, però encara
no ens escupen massa a la cara ni ens fans mòbbing en sortir. Anirem seguint
l’evolució d’aquesta nova raça, que promet fites inimaginables.

Quan
ja es va aconseguir evitar parlar de deficiència i per tant de noció de fracàs,
i la corresponent idea de necessitat de canviar per a millorar, es va passar a
resoldre el tema de la INSUFICIÈNCIA, persistent i detectable. L’invent ha consistit a utilitzar un palabro
neològic: un verb regular del primer grup: ASTERISCQUITZAR i un símbol
simpàtic, l’asterisc.

Jo
asteriscquejo
Tu asteriscqueges
Ell i Ella, Ella i ell
asteriscquegen
Nosaltres
asteriscquem
Vosaltes
asteriscqueu

Ells i elles, Elles i ells asteriscquegen

Un
asterisc al llibre de notes equival a
dir que es tracta d’una nota de fe, una nota mística, una nota de “muero porque
no muero”. Posa que “Sí” , però “és que No”. Ara bé, no busqueu
enlloc la definició de l’expressió “asterisquitzar una nota”, perquè no la
trobareu enlloc, ni amb Google ni a la Viquipèdia. És una metàfora que l’entens
o no l’entens, però no cal que intentis racionalitzar-la. Perquè és matèria de
fe com els misteris de la santíssima trinitat.

Paral·lelament
i complementària es conjuga el verb ARRODONIR,
que té per funció d’eliminar matisos, sempre massa perillosos, per
petits que siguin. El programa
informàtic SAGA recentment creat, impedeix posar notes amb decimal, i així, a més d’impedir posar
el 0 , prohibeix els 1,5; 2,5; 3,5; 4,5; 5,5; 6,5; 6,5; 7,5; 8,5 i 9,5.

Tot
Catalunya té o 3 o 4; o 4 o 5; o 5 o 6; o 6 o7; o 7 o 8;
o 8 o 9; o 9 o 10. I notes numèriques només a la tercera
avaluació i encara gràcies.

No
pregunteu perquè! No us pregunteu
perquè ! Contesteu-vos-ho vosaltres mateixos.

Queda
encara planificar i resoldre la tercera fase,, un xic peluda: com que sempre hi
ha algun professor que s’emperra a suspendre algun alumne, es dota la junta
d’avaluació de poders extraordinris per votar el destí dels angelets. La votació majoritària pot impedir que les
forces malèfiques dels professors que suspenen se surtin amb la seva.

Sort
n’hi ha d’aquestes normes, perquè si no, ja se sap, que hi ha professors
perversos, amb bones intencions però mal informats, que aconseguirien malbaratar la carrera cap a
l’èxit de tot un reguitzell d’alumnes.

He
sentit a dir que ja hi ha en marxa la quarta fase, que sempre és la més
interessant i orwellianament
definitiva: s’imperdirà l’accés a la funció d’educador a qualsevol professor
que no signi una clàusula d’obligat compliment consistent a comprometre’s a no suspendre ningú, i a evitar pronunciar la
paraula “fracàs escolar”. Visca
l’alegria, visca la festa, visca la vida.
“Opà, Opà, Opà. Vamos aazé un corrá, con alumniyos y con alumniyas … Opá.
Opá. Opá.”

Mentre
no s’implementi la quarta fase, alguns alumnes saben que tenen tot el dret a reclamar
i gairebé a exigir sempre la nota més alta, amb tota la insolència verbal que calgui. El dret al
regateig, tan normal en les cultures del nord de l’Àfrica, és gairebé un deure
per l’alumne, que l’ha d’imposar als seus professors. Els insults i les
paraules gruixudes que se sentin són els petits danys col·laterals d’aquesta
situació perfectament regulada,
tolerada i fomentada per llei.

El
professorat entossudit a posicionar-se en la zona de l’INSUFICIENT és
degudament alliçonat per les normes complementàries que l’obliguen a posar exàmens de suficiències diverses tres
o quatre vegades l’any: en realitat, tantes com calgui fins que
s’adoni que la seva pobra, bruta, trista i dissortada obsessió examinadora i
recuperadora és inútil de tota inutilitat…
i acabi per entendre la crua realitat.

El
perfil del professor abans esmentat
acostuma a correspondre’s amb joves encara poc madurs, però val a dir però que
gent curtida en batalles també cau al mateix parany.

El
professorat amb més experiència i “know-how“ acumulat, sap que ja des del
setembre, cal arrodonir les notes a l’alça, i si pot ser una unitat sencera
millor. Tot són avantatges. Tots enganyats però contents, seguint el model de
l’ensenyament privat – en saben un niu de fer clients i mantenir-los
– que va
aplicar l’invent des del primer moment de fundar l’escola confessional.

Tots
els agoreros que van anar pronosticant que això s’acabaria molt i molt malament
han fracassat en les seves profecies.

La
darrera mala notícia la va donar l’informe PISA, assenyalant que Espanya està
també a la cua de la llista; en una altra de les milers de llistes on sempre
hem estat els darrers, acompanyats per Portugal i Grècia. Periòdicament es fan
enquestes i periòdicament sortim en el mateix lloc de la cua dels rànquings, com no
podria ser d’altra manera.

Aquesta
situació s’ha anat perpetuant durant el segle XX i sembla que lluny d’enfonsar
una societat com la catalana, fa que aquesta funcioni perfectament. Segur que tard o d’hora es
descobrirà un enzim, ara desconegut,
que fa que “com pitjor va tot,
millor va la vida ”.
Fa més de 50 anys que estem a les cues de tot arreu però això no ens impedeix
de ser els més xuletes de l’aldea global.”

Que
som dels últims d’Europa? So what? Que
potser se’n van a Finlàndia els immigrants? No, es queden aquí. Aquí que és on
tenim tot el realment essencial per ser feliços. Tenim Fernando Alonso; Rafa
Nadal; el Madrid, el Barça i el Nàstic i sempre la selecció, alguns també les
seleccions catalanes encara per nèixer. Tots i totes gaudim dels beneficis de
la dieta mediterrània intel·lectual de l’ Hola, Semana, i la dels documentals Tomate, Salsa Rosa,
i Pasión de Gavilanes …
Ara també els concerts del Koala!
Dona’m pa i circ, i dis-me tonto! Això és Jauja i sempre ho será!

PS

Estudiant de psicologia afirma :"La ignorància fa la felicitat"

[@more@]

This entry was posted in Sense categoria. Bookmark the permalink.

2 Responses to Al juny, notes. Adéu carbasses. Això és Jauja

  1. pere says:

    No sé què dir-te, Sani, però trobo que tot plegat necessita una altra reforma. A la fi, no s’obliga els nens i nenes -nois i noies- a estar fins als 16 anys o més a estar tancats en unes gàbies allunyades de la realitat externa que els espera? No n’hi ha prou que romanguin més o menys domesticats en aquests llocs per considerar que ja ha estat suficient el seu esforç d’adaptació tan diferent al que se’ls exigeix a casa? Si a partir dels 14 ja podrien guanyar-se la vida honradament…
    Als qui pretenem allunyar-los de la vida real de la televisió, de les hipoteques que hauran de pagar si baixen els preus dels pisos, dels balbuceigs comunicatius que fan furor, etc. si que ens haurien de posar un insuficient.

    Els qui pretenen introduir la idea que l’esforç, el diàleg, la diversitat d’idees i coses similars haurien de ser el pa de cada dia caldria que fossin foragitats de les aules.

    Ep, a tot el meu comentari i al que em deixo per no fer-me pesat cal posar-li un asterisc.

  2. Bon post! Hilarantment lacrimogen. Seria incrédibol si no fos que jo conec el panyo de dins…

    No, pere, sisplau, més reformes no… que cada reforma que fotem perdem una flassada i el llit ja no té potes, que sembla un tatami arrossegat

    Demà penjo un post sobre el tema escolar… la meva última classe a l’ESO ha estat memorable

Comments are closed.