El que compta és la *ivresa

Ahir, i per enèsima vegada en poc temps, vaig sentir cantar les excel·lències de la concentració, del mític tòpic de dir molt en poques paraules …

Ho deien a propòsit d’una entrevista amb Yasmina Reza, que ha vingut a Barcelona coincidint amb la traducció al castellà i al català de la seva obra La luge d’Arthur Schopenhauer.
He sentit dir que l’ha adaptada també al teatre i que en aquella obra, que s’estrenarà a Paris a la tardor, s’ha reservat per a ella el paper d’actriu protagonista. Chapeau, mestressa!

Es veu que ha dit que el teatre l’ha acostumada a escriure amb un estil totalment directe, sense floritures, a anar al gra, i a això, a concentrar molt en poques paraules.

Suposo que té molt de mèrit! De fet, sentint això, es pot fer alguna altra cosa que no sigui callar i no dir res, i fer que sí amb el cap o moure’l per dir, sense dir res, “I tant”, “ I tant” , “I tant que sí ! Molt bé !”… Que n’és d’eròtica,Yasmina, la teva intel·ligència.

Però no, no callo. Aquí estic teclejant per afegir un matís important: per dir que el contrari també pot ser cert, que podem aspirar a dir molt amb moltes paraules, o les que ens calguin, les que ens vinguin a la punta dels dits, i mala sort si diem poc amb molt o massa …

Sense diarrea literaria no hi hauria literatura. No tindríem ni Proust ni Hugo ni Tolstoi ni Wilde, ni Shakespeare …

Només tindríem haikus, monosíl·labs i silencis. I és bo que hi hagi de tot, metàfores, hipèrboles i redundàncies. O això em sembla.

Així que ja ho sabeu: si us agrada dir molt amb molt poques paraules, concentreu-vos al màxim i calleu : us expressareu de meravella, us ho entendrem tot i us donaran el premi gros. Penseu-hi.
Jo també hi aspiro a la perfecció, però el meu referent és el de Verlaine i el seu Art poètique i el de Musset afirmant que …
“Aimer est le grand point, qu’importe la maîtresse ?Qu’importe le flacon pourvu qu’on ait l’ivresse ?”

Sí, d’una vegada i per sempre: el de menys és l’embolcall, el format, sigui quin sigui, el que de veritat compta és l’amor, la música, el matís, i la passió : això és la *ivresa. La *ivresa és tot això.

[@more@]

This entry was posted in Sense categoria. Bookmark the permalink.

One Response to El que compta és la *ivresa

  1. júlia says:

    Fa poc, en uns blogs, comentàvem la relació entre el misteri i el silenci o l’economia verbal. Sembla que el silenci té més atractiu i sovint passen per més interessants o atractives persones que callen, ja que presuposem que són discretes, assenyades, intel·ligents. Això, que evidentment és un tòpic, es pot traspassar també a la literatura. Si un escriptor/a escriu molt el titllaran d’excessiu, però l’economia de paraules, escrites o parlades, no es correspon pas sempre, ni de bon tros, amb la qualitat de la poca cosa que s’expressa.

Comments are closed.