L’Educació és sempre un tema calent

Avui em proposo fer-ne un rajolinet només, poca tinta, poca tecla. Ep, si pot ser.

Em toca complir la promesa de mirar d'explicar-li al Juan això del que ell en diu "apaleamiento de profes". Difícil d'explicar en poques paraules. Més difícil encara  analitzar si les noves mesures que comencen a imposar sancions serioses als agressors suavitzarà mínimament el problema. Ni els déus no saben com es pot resoldre.

Enmig del conflicte pemament als centres per una cosa o una altra: manca d'estabilitat, període de crisi permanent de valors, noves realitats socials, acolliment i integració de la immigració… va la Ségolène i ens etziba una proposta irracional, una puntada de peu als pebrots dels educadors.

 segolene

Espero que canviï aviat d'opinió o que,  si persisteix en  l'error,  l'afirmació JuandeMaireniana de  "a manos de su empeño el tonto muere"  es compleixi totalment  i els electors francesos li ho facin pagar no votant-la.
Per mi que va confondre la necessitat que té ara que algú es cuidi unes quantes hores dels seus fills, ella que ara sempre és fora de casa,  amb les necessitats del món de l'Educació…
Seguirem de prop els moviments de l'enemic per mirar d'aplicar estratègies de contenció i atac.

Avui és bona notícia la particular rentrée bloguera del meu admirat Ferran Ruiz amb un post impecablement trenat, utòpicament meravellós:
"L'aprenentatge personalitzat" al seu blog Notes d'opinió

imagination tree 

 

Nosaltres signem a sota, però  les propostes d'en Ferran penso que sempre són una mica de ciència ficció,  o d'un país de "nord enllà",  o de segona meitat de segle XXI, i sempre lluny de la costa catalana, no sé ben bé perquè… I mira que aquí tenim autonomia per no dir sobirania…

"Per personalitzar l'aprenentatge és necessari organitzar les activitats desl centres a partir de l'avaluació de les necessitats de cada alumne i de la determinació de desenvolupar el seu talent i la seva creativitat de la manera més apropiada, mitjançant un ampli repertori d'estratègies educatives en les quals les TIC són fonamentals"

 (…)

Cal que les entitats responsables dels centres articulin un programa (…) en el que la interrelació entre persones i el foment de l'experimentació tinguin un paper essencial. (…)  és necessari imaginar, experimentar i implantar un doble sistema de lideratge i de responsabilitats que sigui capaç de combinar i de fer simultàniament viables els objectius d'alta qualitat i d'alta equitat."

 

Ferran, tu saps què demanes? Em temo que a llista d'impediments a tan lloable proposta  arriba als confins de l'infinit!  Però bé, ara ja has tocat el tema i caldrà que el continuïs. On hi ha alguna mena de model  remotament imitable? Per on començar exactament? N'hem de seguir parlant, però baixant al tercer nivell de concreció, si pot ser. Val?

Jo proposo seriosament que aquest post teu es converteixi en tema de debat obligatori a totes les escoles de mestres i de futurs educadors. I que se'n fomentin les aplicacions pràctiques. 

Benvingut i ben  tornat al front. Hi continua havent dures batalles, saps?
Aquest dies, la batalla sindical. La seguirem de prop, per saber de quin mal hem de morir.

__________________ 

[@more@]

This entry was posted in General. Bookmark the permalink.

3 Responses to L’Educació és sempre un tema calent

  1. Hola Sani, sempre et refereixes a mi amb tanta deferència que casi bé em costa contestar. El comentari de la Conxa m’anima a posar entre cometes la teva frase: “Ferran, tu saps què demanes? Em temo que a llista d’impediments a tan lloable proposta arriba als confins de l’infinit!”

    I posat en la meva utopia, pregunto: perquè és tant utòpic? perquè hi ha tants impediments? Em sembla que va ser Diderot qui va dir: “a vegades el canvi més gran que cal és el de la nostra manera de pensar”. I penso que cal intentar forjar, com he dit d’altres vegades, noves visions de com podria ser l’educació en 10 o 20 anys, posant l’alumne per davant i no la nostra matèria. Si no ho intentem, no canviarem i els problees s’agreujaran. I hauria d’haver-hi molta gent s’organitzés per intentar crear aquestes noves visions. I que exigís els corresponents canvis d’estructures. No m’allargo més, gràcies per la teva atenció.

  2. Arare_ says:

    Sani, d’on has tret aquesta foto tan especial? que potser l’has fet tu?

    No comento res perquè tu i el teu interlocutor sabeu parlar molt millor que jo…

    Un petó blau.

  3. Arare_ says:

    Sani, permet-me que m’adreci a Ferran Ruiz des de “casas teva”, eh? (només serà un momentet) Gràcies!

    Ferran, des de la meva ignorància, però també des de gairebé trenta anys d’arrossegar-me per les aules, primer com a mestra, després com a psicopedagoga i logopeda i després de tractar nens amb problemes, pares que no entenen què els passa als seus fills, professors que encara dubten que la dislèxia sigui un trastorn i que continuen dient que els nens amb dislèxia no llegeixen perquè no els dóna la gana, després d’haver estat gairebé “sòcia honorària” de tots els cursos i cursets d’estiu i d’hivern de tots els “Rosa Sensat’s” haguts i per haver i després d’haver deixat les pestanyes estudiant per posar-me al dia … estic cansada, molt cansada. I tot em pesa molt i molt. Però ja no ploro. He tirat la tovallola i ara dic “el problema potser ja no és meu” (és una manera de dir-ho)

    Per això t’admiro quan et llegeixo i no m’estranya que el Sani et tingui tant de respecte.

    T’he llegit al teu blog (però encara no he acabat perquè he anat clicant els diferents enllaços i m’hi perdo)

    Et dono ànims per continuar amb aquesta tasca tan bona que fas. Si pots convèncer, ni que sigui a un sol ensenyant, ja és d’agrair tot el que estàs duent a terme.

    Una salutació ben cordial.

    Montse

Comments are closed.